Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2018

Amb aquesta 3a. entrega, Bellaterra.Cat té el plaer de compartir amb les veïnes i veïns del nostre poble, les fotografies que hem fet de totes les plaques artístiques dels carrers de Bellaterra (E, F i G).

Hem de recordar que els anys 80, Unió de Veïns de Bellaterra va imitar a Matadepera, i encarregà a l’empresa Ceràmiques Jorca de Sant Celoni, les admirades plaques artístiques que actualment gaudim als nostres carrers. Principalment, va ser l’artista d’aquella població, Guillem González, qui va pintar i dirigir la feina artística per fer-ho realitat. Glòria Auleda és l’actual responsable d’aquesta històrica empresa, molt premiada, de Sant Celoni.

Aprofitem per recordar i agrair una vegada més, aquella iniciativa popular de Bellaterra, sempre amb el desig de continuar amb la reposició de les plaques trencades o substitució, algunes d’alumini, de pobre interés artístic, instal·lades els últims anys per la nostra EMD de Bellaterra, i que en cap moment s’ha volgut fer càrrec l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. Recordeu el seu FACTO NON VERBA? Més PLUS li valdria fer quelcom més per la població de Bellaterra, ja que porta anys i panys sense fer cap mena d’inversió, i com és habitual, zero aquest any 2018, això sí, s’ha dedicat d’enviar-nos a les nostres bústies, la seva revista municipal Riu Sec. De poc ha servit que la població de Bellaterra hagi aportat últimament, tres regidores o regidors a l’Ajuntament central de Cerdanyola.

Read Full Post »

Amb aquesta 2a. entrega, Bellaterra.Cat té el plaer de compartir amb totes les veïnes i veïns del nostre poble, les fotografies de les plaques artístiques dels carrers de Bellaterra, (B C i D), amb el desig que les pogueu gaudir i comentar amb els vostres familiars i amics.

Si mai veieu algunes doblades, és perquè a les mateixes canvia la pintura de flors o plantes.

Hem demanat a la nostra EMD de Bellaterra, de sustituir les plaques trencades i altres d’alumini, sense cap interés artístic, per aquestes originals dels anys 80, encarregades per Unió de Veïns de Bellaterra, a Ceràmiques Jorca de Sant Celoni, una molt bonica idea copiada de la població de Matadepera de Terrassa. Una vegada més felicitem aquesta actuació històrica per part del veïnat de la població de Bellaterra.

Read Full Post »

Bellaterra.Cat té el plaer de presentar-vos un petit somni fet realitat! Hem passejat i gaudit a peu els més de centenar de carrers de Bellaterra, per fotografiar totes les seves plaques artístiques, la majoria d’elles pintades a mà i per diferents autors.

Ara, tranquil·lament, podreu observar que cadascuna d’elles té asociat el seu nom amb una diferent planta o flor, cosa que la fa única dins de tots els pobles de Catalunya. (algunes plaques del mateix carrer es repeteixen perquè tenen diferents flors o plantes)

“També podreu dir per exemple, jo visc al carrer del Muguet, Nap Coent o del Timó Mascle, etc.,”

Ens agradaria, per conservar el seu bonic estil i bellesa, poguer sustituir les noves d’alumini per les original rajoles antigues en color i pintades a mà.

Hem observat que algunes de les plaques dels carrers no hi son al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra, altres tenen error d’impressió o no són publicades al plànol.

“Bellaterra.Cat les anirà publicant totes per ordre alfabètic”

Read Full Post »

L’arribada de l’euro l’any 2000 va comportar molts avantatges per a la Unió Europea i els països membres que van poder assolir els objectius de Maastricht i accedir a la moneda única. D’una banda, va facilitar la lliure circulació de béns i serveis, així com de persones i capitals. Amb uns tipus de canvi fixos i eliminant els costos de canviar divises, resulta més econòmic l’intercanvi dins de la UE i s’eliminen possibles riscos comercials. El fet que l’euro s’adoptés com a moneda única també va comportar el seu enfortiment, ja que va esdevenir una divisa de referència mundial per a les transaccions, com el dòlar.

D’altra banda, però, l’adopció de l’euro també va comportar alguns inconvenients. D’una banda, els països de l’eurozona ja no van poder recórrer a la política monetària, és a dir, a la devaluació de la seva moneda, per corregir els desequilibris econòmics. De l’altra, l’adopció de l’euro va comportar una pujada de preus generalitzada en el pas d’una moneda a l’altra. Així, per exemple, el que abans costava 100 pessetes es va arrodonir a un euro, cosa que suposava que el producte s’havia encarit un 66%.

Read Full Post »

Poc a poc anem tornant tots de les merescudes vacances…com ha anat? Jo he visitat Estònia amb la família, i com sempre que es viatja, he après algunes coses:

Estònia té un alt potencial, es nota que el país està en creixement i després de la independència busca el seu encaix a l’economia global. Han triat potenciar l’Estat electrònic (e-República recorden?). Com em deia una taxista que acabava de tornar d’una estada llarga a Austràlia, trobava a faltar allà poder fer totes les gestions de forma digital i immediata. A Estònia fa temps que amb el mòbil poden fer gairebé totes les gestions amb les administracions, i continuen millorant. La tecnologia blockchain és la base del seu canvi, i sense dubte un gran repte per a nosaltres…

Quan Estònia va sortir de la URSS el primer que van fer milers d’estonians va ser comprar plàtans, era un dels aliments més buscats que gairebé ningú havia pogut provar en l’etapa soviètica. S’ho imaginen? Parlem de fa menys de 20 anys!!

L’any passat vaig fer les vacances a Eslovènia, menys de 20 anys d’independència també, i saben que em va xocar? Que creuar la frontera entre Eslovènia i Àustria no es notava, semblava que fossis al mateix país. Àustria ja fa temps que és un dels Estats petits més avançats d’Europa, Eslovènia només en 20 anys s’hi acosta. En canvi el pas d’Eslovènia a Itàlia si que es notava, deixaves un país nou i cuidat per entrar en un estat vell i deixat.

Tot això ho dic per agafar perspectiva (recorden les 3Ps?) On serà Catalunya 10-20 anys després de la independència?

Vaig escriure un llibre sobre això (Potencial d’Estat) i tinc clar que serem el primer o segon Estat amb més PIB/Càpita de la UE. Cap altre país, té el potencial que tenim nosaltres.

Pensin que som una de les 4 regions més industrials d’Europa, superant el 20% del PIB en aquest sector per sobre de Finlàndia, Suècia o Itàlia, la millor regió per invertir del Sud d’Europa, el 3r destí turístic més popular d‘Europa, la cinquena regió amb més start-ups d’Europa, líder en exportacions a l’Estat amb creixement sostingut els darrers 7 anys,  Barcelona és la líder mundial en congressos, port líder de creuers a Europa…I tot això amb un Estat en contra! S’imaginen amb un Estat a favor i sense dèficit fiscal?

Fet aquest preàmbul, i tenint en compte que les vacances potser ens han fet oblidar una mica on som, voldria exposar com veig la situació.

Primer voldria recordar un informe que vam fer el Cercle Català de Negocis el 2011 per explicar com gestionar el final del procés (el D-1). Dèiem resumint, que per ser un Estat calia demostrar que érem majoria a través d’un procés electoral reconegut per la comunitat internacional, havíem de tenir preparades un mínim d’estructures d’Estat bàsiques, disposar de crèdit per passar els primers mesos (no més de 3) sense ingressos pel bloqueig de l’Estat, i tenir preparat un mínim (però important) reconeixement internacional, perquè després de la DUI, en setmanes fóssim reconeguts per la majoria dels Estats importants del planeta. Crec que tot això segueix sent vàlid avui, però lamentablement no hem fet tots els deures que ens asseguraven l`èxit i per tant no tenim un Estat de forma efectiva.

Entrant en més detall en cada punt, és evident que encara que per a nosaltres l’ 1 d’octubre va ser un dia molt important i clau pel nostre futur, no va ser reconegut per l’equip d’observadors internacionals, i malauradament el 21D tot i tenir uns resultats espectaculars donades les circumstàncies, tampoc vam donar un missatge de majoria clara.

Aquest tema segueix sent cabdal; entenc tots els que diuen que ja hem votat i guanyat, i hi estic d’acord, però honestament, si volem el reconeixement internacional, això no és suficient. I no vull dir que no siguem majoria, si no que ho hem de demostrar amb més claredat.

Sobre les estructures d’Estat és evident que no estan preparades per tal de fer una independència unilateral, almenys no per tal que el dia després tot funcioni de forma normal.

No ens enganyem, amb un Estat en contra com l’Espanyol, ens ho posaran molt difícil el dia després si la independència és unilateral, perquè tenen masses tentacles instal·lats de fa dècades (segles) i no es poden tallar de cop. És evident que si fóssim Estònia, i no haguéssim provat mai els plàtans, tot això no seria tan important. Però nosaltres som una de les regions més dinàmiques econòmicament d’Europa, del planeta diria sense por a equivocar-me, i difícilment una majoria de la població admetrà una situació de caos durant setmanes com la que estic convençut que l’Estat (“de perdidos al rio”) acabaria creant si marxem de forma unilateral.

Vol dir això  que no tenim possibilitats de fer efectiva la República? En absolut, però abans parlem del tercer punt, el reconeixement internacional i del crèdit pont.

Sobre el reconeixement internacional penso que la situació dels exiliats a Brussel·les, Escòcia i Suïssa ha servit perquè la majoria de les cancelleries que fins fa un any no ens prenien seriosament (dit per un alt càrrec de Diplocat) ara realment ens entenen més, empatitzen molt més i estic segur que n’hi ha més que ara estarien disposats a reconèixer-nos.

En aquest sentit les declaracions del MHP Puigdemont dient que es proposa continuar la tasca d’internacionalitzar el procés, és molt positiva, però certament vol temps.

Sobre el tema econòmic del crèdit, sincerament no em preocupa, potser ja tenim algun acord mig tancat, però probablement no caldrà perquè com he dit abans, dubto que acabem en una independència unilateral, més aviat m’inclino perquè al final hi haurà un acord pactat amb mediació internacional.

Entrem ja al final de l’article obrint aquest punt, la independència pactada. Fa mesos (de fet anys) que explico que la situació econòmica d’Espanya és molt preocupant. Igual que Grècia i Itàlia van ser intervingudes cap al 2011, Espanya havia d’entrar en el mateix paquet, però es va salvar a canvi de la famosa reforma de la Constitució per tal de legislar que el deute públic de l’Estat fos prioritari en el pressupost nacional, fins i tot abans que les despeses socials o les pensions. I això que és molt dur pels ciutadans espanyols perquè els fa solidaris de forma efectiva amb aquest deute. Però va ser la clau per a què el BCE comencés a comprar deute sense parar i baixar artificialment la prima de risc. Ara, a final de 2018 aquesta compra s’acaba i per tant la situació serà molt preocupant.

Aquesta situació de crisis obrirà una finestra d’oportunitat, com van tenir els estonians quan va caure el mur de Berlin i la URSS va quedar fortament debilitada.

Fer una proposta per a què la UE vegi la independència de Catalunya com a positiva per superar aquesta crisis enlloc d’eixamplar-la, és clau per tal de que finalment s’imposi una independència pactada. Se que pot semblar ara mateix un brindis al sol, però més complicat semblava la caiguda del mur i va tenir lloc…

En tot cas, en les properes setmanes (i mesos) haurem de demostrar com a societat catalana, que estem disposats a seguir tensant i fer més crítica la crisis econòmica de l’Estat si la UE no coopera en trobar una solució en la qual la majoria dels catalans hi estiguem d’acord.

De fet, Alemanya i també l’executiu de Sánchez ja han deixat entreveure que ha d’anar per aquí. Quina sigui la fórmula, que haurà de passar per un referèndum, hores d’ara no la sabem, però intueixo que en alguns despatxos ja se n’està parlant.

L’escenari de pacte però, xoca amb un Estat espanyol, amb PP, C’s i part del PSOE totalment en contra i per tant òbviament sembla hores d’ara impossible, però hi ha un aspecte clau en aquest punt. Si els catalans estem disposats a aturar el país qui ho patirà més?  Davant d’una confrontació oberta i duradora, els compradors de deute fugiran o faran pujar la prima de risc a nivells insuportables. L’Ibex35 de rebot patirà molt i les empreses es descapitalitzaran. També les més de 6800 multinacionals instal·lades (per cert cada cop en son més independentment d’on sigui la seu social)  pressionaran els seus governs per a trobar una solució.

Si la societat catalana no ens fem enrere i persistim, el procés entrarà en via de mediació i aquí és on els nostres polítics han de tenir clar que només acceptarem un referèndum per esdevenir un Estat independent, per molt que alguns voldran posar sobre la taula alguna mena de tercera via.

Per tant seguir tensionant és clau, i no vol dir que haguem d’aturar el país de seguida, però si deixar clar que si cal ho farem, i persistirem (segona P). De fet entrarem al setembre en una fase de molta tensió, en la que tinc clar que no hem de cometre grans errors perquè guanyarà qui no els cometi, i ells en faran, no ho dubtin…I una cosa més, diria que en aquest escenari, les presses no seran bones, per tant paciència (la P que faltava).

Joan Canadell

Empresari i Co-fundador del Cercle Català de Negocis

Read Full Post »

TIM WALKER

Tenien el mateix nombre d’hores de classes de matemàtiques música.

Poques hores de classe, pocs deures, pocs exàmens i un resultat: els millors. Però si Finlàndia ha aconseguit tocar el cel de l’educació, és per uns quants motius. Per poder-los conèixer, Tim Walker va deixar la seva vida (estressadíssima) als centres educatius dels Estats Units, va anar a viure a Hèlsinki i va començar a treballar en una escola pública. De les «33 estratègies senzilles per aconseguir més felicitat a les aules» que comparteix al llibre Ensenyar com a Finlàndia (Viena Edicions), en destaquem 14.

Foto: _FuRFuR_ (Sébastien Rofidal)

1. Els alumnes estan acostumats a tenir pauses d’uns quinze minuts per cada quaranta-cinc minuts de classe. Normalment poden anar a fora a jugar i a relacionar-se amb els amics. […] La meva conclusió és que el benefici de fer les pauses freqüents és que manté la concentració dels alumnes perquè el cervell es refresca. Daniel Levin, professor de Psicologia, Neurociència del Comportament i Música a la Universitat McGill, creu que donar temps per descansar al cervell, amb pauses regulars, proporciona més productivitat i creativitat. “Has de donar temps al teu cervell per consolidar tota la informació que li arriba”.

2. La meva càrrega lectiva a l’escola de Hèlsinki era només de vint-i-quatre hores a la setmana, que es traduïen (traient les pauses de quinze minuts) en tan sols divuit hores de classe setmanals. Aquesta és l’assignació normal per a un professor d’escola primària a jornada completa en aquest país nòrdic.

3. Els professors finlandesos són molt raonables amb la quantitat de deures que demanen. Amb els que he parlat jo, no volen sobrecarregar els nens amb feina extra de l’escola perquè valoren la importància de tenir temps lliure. I és curiós que es mantinguin en aquesta posició d’assignar pocs deures, generalment, fins i tot sabent que són un dels països que té menys hores lectives de tota la comunitat de països desenvolupats. […] He vist que es posen (relativament) pocs deures i que donen uns quants dies per fer-los. A més, les feines són força senzilles perquè els alumnes les puguin completar sense l’ajuda de cap adult.

4. Pel que he vist, els professors finlandesos sembla que es deleixin per portar els seus alumnes fora de les aules. […] Una vegada vaig visitar una escola de preescolar que era en un bosc, a Hèlsinki, on un grup de nens i nenes de cinc i sis anys passaven unes quatre hores diàries (de mitjana) a l’aire lliure, i després vaig escriure un correu a Louv perquè m’ajudés a entendre els beneficis d’aquest sistema. «Els estudis apunten que el contacte amb la natura ajuda molts nens a forjar la confiança en ells mateixos, redueix els símptomes del trastorn del dèficit d’atenció i hiperactivitat, els tranquil·litza i els ajuda a centrar-se» [segons el periodista Richard Louv].

5. A la meva escola de Hèlsinki hi ha una tradició excepcional que consisteix en què els alumnes de sisè fan equip amb els de primer. […] Aquella tardor el meu grup [de sisè] va anar a visitar la classe de primer i allà els van assignar a cada un company d’aquella classe. Recordo que la primera col·laboració va ser una recerca del tresor per tota l’escola, preparada per la professora de primer. A partir d’aquell dia, es va notar que el sistema «d’apadrinament» augmentava el sentiment de pertinença a l’escola dels del primer curs considerablement. Al pati, durant les pauses de quinze minuts, vaig veure alumnes de primer jugant amb els de sisè i abraçant-s’hi constantment.

6. Tres quartes parts de la meva classe alçaven el braç per dir que anaven de l’escola a casa seva tots sols. Després vaig descobrir que alguns agafaven el metro, alguns el tramvia i d’altres hi anaven caminant o en bicicleta. Aquell mateix curs vaig conèixer una nena de segon que també tornava a casa caminant tota sola, que és a un quilòmetre de l’escola, passant pel centre de la capital del país. Em va explicar que sovint, quan arribava a casa, encara no hi havia ningú més, però que en lloc de tocar-se el nas es posava a fer els deures (si en tenia) i es preparava alguna cosa per menjar. […] El que passa, segons he observat, és que tenen moltes oportunitats, a casa i a l’escola, per fer les coses tots sols sense que ningú els porti de la maneta i, gràcies a totes aquestes oportunitats, semblen més enfocats a l’hora d’aprendre.

© Timothy D. Walker

© Viena Edicions, 2017

© de la traducció: Ada Arbós Bo

7. Hem de conèixer molt bé el currículum, els mestres, però també hem de saber molt bé quins interessos tenen els nostres alumnes si els volem oferir exercicis que per a ells tinguin sentit i els semblin interessants. Una manera senzilla de connectar els interessos dels alumnes amb el currículum que he descobert és oferir-los exercicis més «oberts». Per exemple, en lloc d’assignar-los el mateix llibre a tots per fer-ne un resum, vaig deixar que els meus alumnes de Hèlsinki triessin el seu propi llibre i que presentessin el que n’havien après per mitjà d’un mural, d’una presentació o d’una pàgina web. D’aquesta manera seguien havent de demostrar la seva comprensió lectora (el currículum), però tenien una flexibilitat considerable per treballar.

8. Un cop, vaig entrar a l’aula de primer curs de Paula Havu, a la meva escola de Hèlsinki, i vaig trobar-hi nens petits amb agulles de veritat a les mans. Al principi em vaig espantar, a més, no hi veia la Paula, però després la vaig localitzar en una tauleta, ensenyant un nen a cosir. A mi em va impressionar que els alumnes de la meva col·lega fessin servir agulles de veritat, però a ella no la vaig veure tan satisfeta. I era perquè, segons em va confessar ella mateixa, les agulles no punxaven prou. No hi vaig veure en cap moment dos nens rossos lluitant amb les agulles com si fossin espases, sinó que les feien servir per al que estan pensades les agulles: per aprendre a cosir. Fer servir agulles de veritat en una aula potser a molts de nosaltres (jo inclòs) ens semblaria una mica massa arriscat, però la Paula feia que així la feina a l’escola fos molt més significativa per als seus alumnes, perquè això creava un context d’aprenentatge més real.

9. L’estatus del professorat a Finlàndia és estratosfèric. Per rebre el títol de professor, els finlandesos han de fer els estudis equivalents al nivell de màster en el camp de l’educació. Hi ha poques universitats on es pugui estudiar la carrera d’Educació, l’accés hi és molt restringit i els alumnes han d’aprovar una tesi molt exigent. […] L’Administració i les famílies finlandeses confien en els professors perquè en respecten la professionalitat. Allà es respira la creença que els professors saben fer bé la seva feina, sense necessitat de pressió exterior, i al capdavall, tothom sembla que sigui més feliç així.

10. [Segons li explica una mestra] “En lloc de corregir jo els petits controls de vocabulari i posar-los la nota, puc mostrar als meus alumnes les respostes correctes a la classe i deixar que ells mateixos mirin com ho han fet. D’aquesta manera, jo em puc centrar en alguna cosa més important que el control, i també crec que a la llarga els alumnes aprenen més així perquè de seguida veuen els resultats. Fins i tot un «examen» es pot considerar un aprenentatge. I també em puc endur aquests «exàmens» al final de la classe per veure qui necessita més ajuda i més pràctica, per exemple. Obtinc la mateixa informació que si l’hagués corregit jo mateixa, però m’he estalviat molt de temps”.

11. És cert que a les escoles hi ha una necessitat de presència digital que s’ha de tenir en compte, però a molts centres la inversió de temps i de diners que s’hi fa em sembla massa gran. Durant anys, les escoles finlandeses han demostrat que els seus alumnes poden dominar els continguts i les habilitats més importants sense fer grans inversions en els últims aparells tecnològics. I crec que això és una bona lliçó per a tots els educadors. Si volem ensenyar a ser competents, posem la tecnologia al seu lloc, que és el de fer d’eina de suport per a l’aprenentatge.

12. El primer any de ser a Hèlsinki em va sorprendre molt veure que els meus alumnes de cinquè tenien el mateix nombre d’hores de classes de matemàtiques que de música: tres hores a la setmana.

13. A l’escola pública de Finlàndia on vaig treballar, vaig sentir com alguns dels meus col·legues tenien converses amb els seus alumnes sobre les seves notes, abans de publicar-les al butlletí, al final del semestre. Normalment eren reunions curtes. El professor compartia la nota que havia pensat posar-li a l’alumne, i després l’alumne tenia l’oportunitat de comentar-ho. A mi em va semblar una pràctica increïblement respectuosa. No tan sols perquè aquests professors es comunicaven clarament amb els seus alumnes i estrenyien així la seva relació, sinó que també convidaven els nois i noies a reflexionar sobre el seu propi aprenentatge.

14. El 2016, les escoles comprensives finlandeses van adoptar un currículum nacional nou, en què la felicitat rep prioritat com a concepte d’aprenentatge.

Read Full Post »

El govern espanyol aprova un decret llei per exhumar de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caidos

El govern de Pedro Sánchez aprova un decret llei per modificar la llei de memòria històrica i facilitar així l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos.

La vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, ha explicat que el decret, aprovat en el primer consell de ministres després de les vacances d’estiu, modificarà determinats aspectes de la Llei de Memòria Històrica amb l’objectiu de donar cobertura legal al procés.Respon així a les demandes del Congrés i les Nacions Unides.

“Tenir una tomba de Franco suposa una falta de respecte i de pau a les víctimes que allà estan enterrades. No podem perdre ni un sol instant, no ho farà aquest govern. Hi ha molt per fer en matèria de memòria històrica”

Calvo ha assegurat que “la democràcia no és compatible amb una tomba que honra la memòria de Franco”.

La vicepresidenta ha dit que serà un procés amb totes les garanties en la que, a partir del 31 d’agost, la família tindrà 15 dies per fer-se càrrec de les restes. Si no ho fan, serà el govern qui decidirà el lloc on aniran, assegurant que  seria un lloc “digne i respectuós.

La decisió d’aquest divendres obrirà el procés per desenterrar el fèretre del dictador, 42 anys després de la seva mort, encara que l’exhumació no es farà de manera immediata. Calvo ha apuntat que podria ser cap a finals d’any.

El dictador, que va morir el 20 de novembre del 1975, va ser enterrat al mausoleu 3 dies després.

Posicions dels partits polítics

Un cop aprovat el decret llei caldrà que el ple del Congrés dels Diputats hi doni el vistiplau, cosa que no caldria si s’hagués optat per un reial decret. Això obligarà els grups parlamentaris a posicionar-se, però ho endarrerirà tot unes quantes setmanes.

Tant el Partit Popular com Ciutadans critiquen la intenció del govern de Pedro Sánchez d’aprovar aquest divendres amb un decret l’exhumació del dictador.

Albert Rivera ha dit aquesta setmana que la seva formació ni tan sols ha debatut el tema i no considera que sigui prioritari ni que calgui un decret llei urgent per afrontar-ho.

També el PP considera que no és una qüestió urgent. En una entrevista a Onda Cero, el secretari general dels populars, Teodoro García, ha confirmat que recorreran davant el Tribunal Constitucional el decret llei. La vicesecretaria de Política Social, Cuca Gamarra, en una entrevista a RNE diu que el govern de Sánchez ho utilitza com un element d’enfrontament perquè “ja no hi ha ningú que defensi la dictadura”.

Els partits sobiranistes donen la benvinguda al decret llei, i tot i que han vinculat la seva decisió a l’anul·lació dels judicis franquistes, no en dificultaran la convalidació.

El PNV, en una entrevista a Europa Press, assegura que el Valle de los Caídos s’hauria de demolir i que PP i Cs només volen “captar vots dels hereus de la dictadura”.

En tot cas, l’exhumació s’allunya una mica més de la intenció inicial, anunciada per abans de juliol.

Modificació de la llei

El govern espanyol vol modificar la llei per afegir-hi un parell d’articles. L’objectiu és posar el màxim de traves jurídiques a la demanda o demandes que preveu que posaran els nets de Franco, que s’oposen totalment a l’exhumació.

L’altra instància que podria posar obstacles, l’Església catòlica, titular de l’església on hi ha les restes del dictador, ja va deixar clar al juliol que no pensaven posar-ne cap.

Notícia relacionada: La família Franco no es farà càrrec de les restes del dictador si el desenterren

La fundació Francisco Franco també s’ha pronunciat sobre el decret aquest divendres. En una entrevista a Antena 3, Francisco Martínez-Bordiú, net del dictador, ha advertit formalment el govern espanyol que pot incórrer en un delicte de prevaricació si utilitza un decret llei per exhumar les restes de Franco.

El PSOE, obert a anul·lar les sentències franquistes

La portaveu del PSOE al Congrés, Adriana Lastra, ha assegurat que Esquerra Republicana “sap, coneix i té” el compromís dels socialistes d’anul·lar les sentències franquistes.

L’anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme, entre els quals hi ha el del president de la Generalitat Lluís Companys, és la principal exigència dels partits independentistes per donar suport al decret llei per exhumar les despulles de Franco.

El PSOE ha recordat que ja va donar suport a una iniciativa del PDeCAT fa un any que instava a anul·lar els tribunals franquistes i les seves sentències, però al·lega que PP i Cs la mantenen “paralitzada”.

Ara, amb el PSOE a La Moncloa, la Direcció General de Memòria Històrica vol impulsar una reforma integral de la Llei de Memòria Històrica per aconseguir, finalment, declarar la nul·litat dels tribunals d’excepció franquistes i les seves resolucions i sentències.

Read Full Post »

Older Posts »