Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘restaurant Finisterre’

Bellaterra, 6 de gener de 2025

Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona, 1968

Josep Garcia Fortuny, recorda el Restaurant Finisterre de Barcelona:

Dels anys 1966-7, recordo vagament que a la Carta hi havia un plat compost d’una taronja buidada i farcida, crec de llagosta, napada en salsa Cardinal i glasejada a la salamandra.

Referent a la brigada d’aquells anys, recordo:

-Xef: Belmonte, però com que sempre l’anomenaven pel cognom mai vaig saber el de pila.

-2n. de Cuina. Eugenio Garcia Magdalena Baixet d’estatura. Gallec i viu a Gràcia. Va acabar la seva vida professional a la Clínica Quirón. El (12/10/2024), va complir 99 anys, per tant va néixer el (12/10/1925).

Personalment, sempre guardaré un bon record d’ell perquè fou una bona persona.

Tomas Rocamora. Era el de la “parrilla” (la prussiana que hi ha havia darrera la porta de la cuina). Era alt d’estatura. Home mes aviat de poques paraules, però correcta.

-Un tal Garcia, baixet que parlava castellà i no massa agradable.

-A l’hivern hi anava un Cap de Partida vermell de cara, que sempre feia la temporada d’estiu a Vichy Català. No recordo el nom. Era alt.

Pepito, el pastisser, que anava amb moto. Segons deia, el seu pare havia estat de pastisser al Majestic quan estava de xef, crec que en Julià del Reno, en el 1954-, segons recordo que havia comentat.

També vaig conèixer el García, (Director del Restaurant), quan donava voltes pel restaurant i que quan anava una mica carregat, explicava que havia estat perseguit per la Gestapo o cosa semblant.

També recordo el senyor Casas (el primer Maître), molt alt i elegant.

A la Sala hi havia un ajudant no recordo el nom que amb els anys fa ser co-propietari del restaurant “Petit París”, c./ París, 196. Crec que avui ja no existeix.

RESTAURANT FINISTERRE (1943-1994)

El Finisterre passarà a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel, fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.

Els promotors d’aquest restaurant van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní. El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell del carrer hi havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients.  La decoració del menjador, situat a l’entresol, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes. Una gran terrassa coberta, que s’estenia sobre la vorera de Villarroel, completava l’establiment.


Restaurant Finisterre de Barcelona, el dia de la seva inauguració, desembre de 1943

El cronista Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió.
A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina. A començaments dels vuitanta Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans de recalar a El Bulli de Roses.

Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.

El xef Josep García Fortuny, (primer per la dreta), i Fernando “Ferran Adrià”, (tercer per l’esquerra) l’any 1981 a la Masia Castell Arnau de Sabadell 📷 Josep Garcia Fortuny

Josep García Fortuny ha publicat articles científics i de divulgació. El 1992, després de quatre anys d’investigació va veure la llum Todo el bacalao a su alcance. El 1994 va publicar un receptari propi, La cuina del bacallà a Catalunya. El 2013 publicà en versió digital l’obra Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya. Un capítol oblidat de la nostra història.


Font: Josep Garcia Fortuny, Barcelofília, Wikipèdia




Read Full Post »

Bellaterra, 24 d’octubre de 2024

LLUIS TORRES| Compartim l’entrevista d’Armant Romans Subirós (President del C. I. T., organitzador l’any 1975 de l’Homenatge de la Ciutat de Girona al Mestre Juanito Durán i Camps, qui fou chef propietari del Restaurant Duran d’Els Límits/Le Porthus (Girona) i el Restaurant Finisterre (Barcelona)

El mestre de cuina en Juanito Duran i Camps (1914-1981), propietari dels Restaurants Durán i Finisterre
📷 Narcís Sans

L’any 1972, Duran va comprar per 8 milions de pessetes el desaparegut Restaurant Finisterre, Diagonal, 469 (Barcelona), inaugurat el 23 de desembre de 1943 i tancat definitivament el 1994. Salvi Vila Pi, el seu soci, va ser el director de restaurant des del primer fins al últim dia.

Juanito Durán i Camps
(Figueres,1914- 27/05/1981)
Chef propietari del Restaurants Durán.(El Porthus-Girona) i Restaurant Finisterre (Barcelona), des de 1972 a 1994.
Premi Nacional de Gastronomia 1975 al “Millor Cuiner d´Espanya”

HA arribat el moment oportú per rendir a Juanito Durán el seu homenatge.  Seu i bén merescut, com un més dels molts que se li estan rendint en aquests dies i pels motius assenyalats més amunt i de tots coneguts.  És l’homenatge de la gent de la seva ciutat.  El de Figueres la seva petita pàtria, de la fillació de la qual ell sempre té gala de proclamar-se.

-I com que el Centre d’Iniciatives Turístiques porta la veu cantant a l’organització del mateix, acudim al seu President el senyor Armand Romans Subirós perquè ens digui com estàn les coses…

-Doncs les coses estan bé.  El problema.  únic que se’ns presenta és la manca d’espai. Són tants els que volen estar presents que, malgrat les generoses mesures i condicions dels salons del President, ens és realment difícil poder atendre totes les demandes.  Més ben dit, ara mateix (això ho estàvem parlant el dissabte dia 7) ja no tenim places disponibles.

-En un altre ordre de coses, ¿han sorgit dificultats?

-En cap i de cap mena.  Per part del nostre Alcalde i Consistori la col·laboració és total, com sempre amb el C.I.T., formidable.  La família Durán de Figueras s’ha posat completament a la nostra disposició com pots presumir, amb orgull i satisfacció, perquè la Festa-Homenatge al germà i oncle resulti de la categoria que ell es mereix.  Juanito i Pepita Durán, tan fantàstics com sempre, amb la seva comprensió i món estan al corrent de tot i accepten el que fem..Ells dos estan posant tot l’entusiasme i afany, que no és poc com saps, i col·laboren al millor èxit.

Què va dir quan els van proposar vostès dedicar-los l’homenatge?

-Nosaltres, efectivament, a penes ens vam assabentar de l’honor i justícia que es feia a Juanito Durán concedint-li aquest Premi Nacional de Gastronomia, vam anar immediatament a saludar-lo, a felicitar-los i, amb el nostre Alcalde don Pedro Giró, oferir-los la nostra iniciativa de  homenatge.  Els va emocionar la idea, per ser espontània nostra, dels seus amics de Figueras i, concretament per oferir-li-la el C.I.T.
Cal tenir en compte que ell sent molta simpatia, demostrada, pel C.I.T.  Reflecteix això el fet que t’explicaré: Quan vam tornar a l’octubre de Tenerife amb la novíssima i gran notícia d’haver aconseguit per a Figueras la celebració de la propera 41 Assemblea Nacional de la FECIT, ell va ser un dels primers a qui vaig trobar i comunicar  la bona nova, faltant-li temps per oferir-se incondicionalment al que convingui arribat el moment.  Per cert, vull ressaltar aquí un detall que demostra la popularitat d’aquest home i, en general, de la família Durán.  Amb els meus companys de Junta hem assistit ja a diverses Assemblees Nacionals de la F.E.C.I.T.  Parlo de punts tan allunyats entre si com Sant Sebastià i Palma, Llanes i Tenerife, La Corunya, etc.  Doncs ni en una sola ocasió se n’ha deixat d’esmentar el nom d’aquest fenomenal cuiner i home popular.

-Amic Romans, vostè que coneix de sempre aquest singular matrimoni, vol dir-nos com són en la intimitat?

-Bé, els conec a tots dos des de la infància.  La Pepita i jo som del mateix carrer pràcticament i hem jugat junts de nens.  Coneix els seus pares.  Són formidables i una continuïtat d’aquelles bellíssimes persones.  Treballadors entusiastes i incansables, amb uns sentiments magnífics i molt mereixedors d’aquest premi que els ha concedit la Gastronomia i el Ministeri.  Hi són, ja et dic.  molt contents amb l´organització d´aquests actes i esperem i desitgem que ho estiguin molt més quan arribi la nit del dissabte dia 14.

Juanito Durán i Camps 📷 CEDIDA

Te’n parlo en plural perquè em sembla que encara que el premi s’ha concretat en fer culinari de Juanito Durán, l’èxit i els mèrits són de la parella.  Tots dos han format sempre un perfecte i compenetrat equip, com ha de ser a la vida i en tot, si es vol aconseguir alguna cosa.  S’han recolzat l’un a l’altre i aquí hi ha els resultats.

-El C.I.T.  titula aquesta Festa Primera Nit Gestronòmica de l’Empordà».  Vol dir això, que hi haurà altres nits?

-Efectivament.  Des del C.I.T.  fa temps que ens estàvem plantejant la necessitat de fer honor a aquesta indústria hotelera que tant crèdit i atracció ha suposat per a Figueres turísticament parlant.  A partir d’aquest homenatge procurarem la continuïtat d’aquestes nits, recordant-nos d’altres figures, entitats o personatges que tenen mèrits contrets.  Ens sembla que és una activitat pròpia del nostre Centre i que amb això també promocionem d’alguna manera el nom de la nostra ciutat, fent justícia als seus homes.  Als qui treballen pel seu bon nom.

I punt final a l’entrevista, no sense deixar constància de la nostra complaença, inclosa la del Setmanari i el seu Director, per la celebració d’aquest homenatge, que us ho desitgem per ben merescut a aquest il·lustre cuiner empordanès anomenat Juan Durán i Camps de Ca la Teta de Figueres.  Enhorabona!

Postal vintage del Restaurant Durán de Les Perthus

Font: Entrevista amb Armant Romans Subirós (President del C. I. T., organitzadors de l’Homenatge de la Ciutat de Girona), Arxiu Comarcal, Ajuntament de Girona
Fons fotogràfic: Narcís Sans

Read Full Post »

Restaurant Finisterre de Barcelona amb el consultor i relaccions públiques Carles Martorell|CEDIDA

El Restaurant Finisterre (1943-1994) fou un dels restaurants de la ciutat de Barcelona més rellevants de la segona meitat del segle XX, ubicat a la Avinguda Diagonal 469 cantonada amb Villarroel.

El bellaterrenc Francesc Perez Torres, ex maitre del Finisterre, recorda al programa Va passar aqui de Betevé, la trajectòria de Ferran Adrià com rentaplats al restaurant, l’any 1981|VA PASSAR AQUI DE BETEVÉ

Per veure el vídeo Aqui va passar de Betevé, teclejar l’enllaç👇

https://beteve.cat/va-passar-aqui/va-passar-aqui-un-rentaplats-amb-molt-futur/

Història del Restaurant Finisterre

Es va inaugurar a finals de desembre de 1943 promogut per l’industrial importador de fustes de Guinea Joan Jover, que va incloure com a accionista Milagros Marín i va incorporar Joaquim Garcia Torrens, que provenia d’una marisqueria de la Via Laietana de la mateixa ciutat. El local es va decorar amb fusta guineana. A la planta baixa el terra era marbre i s’exposava marisc en una barra que oferia la seva degustació. A l’entresol hi havia el menjador amb una decoració marinera i s’hi pujava per unes escales amb baranes de vaixell. El restaurant es va anomenar Finisterre perquè en aquesta zona de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Disposava d’una gran terrassa semi coberta, que s’estenia sobre la vorera del carrer Villarroel.

Trista imatge de la façana del Restaurant Finisterre de Barcelona, els anys 90, ja abandonat i fora de servei, poc abans que el nou Daps i el Cafè Europa passessin a ocupar el seu lloc|FOTO I. SAINZ DE BARANDA

El 1972 va patir una crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila.

L’any 1981 el cuiner Ferran Adrià va treballar un poc temps de rentaplats al Restaurant Finisterre abans d’anar a El Bulli de Roses.

El Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 250 milions de pessetes. El grup Artemi Nolla va reobrir l’espai del Finisterre, mitjançant un traspàs, el 31 de juliol de 2001 amb un nou restaurant anomenat «Daps» i una inversió de 275 milions de pessetes. Actualment s’ha instal·lat l’Europa Cafè.

Alguns clients habituals del Finisterre eren en Juan Antonio Samarach, Fernando Coll, Joan Miró, Antoni Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Familia Botín, Direcció F.C.Barcelona, Directiva R.C.Espanyol de Barcelona. Etc.,

Inolvidable aquell equip professional de sala del Restaurant Finisterre format pels Maitres: Casas, Pauli, Dupré, Pérez i Cardeñosa, el barman Puig, i els cambrers Escudero, Isaias, Dupré, Bruch, Joan, etc.,

Read Full Post »

“Aquesta recepta de plàtans Flambées del Restaurant Finisterre (Barcelona, 1943-1994), era molt sol·licitada i es preparava devant dels clients”

Plàtans del Restaurant Finisterre just quan han agafat el seu color daurat|BELLATERRA. CAT

INGREDIENTS PER 4 PERSONES:

2 culleretes de sucre
50 grams mantega pura de vaca
El de suc de 4 taronjes
4 plàtans de Canàries
Cointreau
Ron negre
4 boles grans de gelat de vainilla per acompanyar al final.
Fulles de menta fresca.

1.En una paella poseu 2 cullerades de sucre i feu un caramel.

2.Afegir mantequilla de vaca i donar voltes amb l’ajuda de pell de 1/2 taronja punjada amb una forquilla.

3.Afegir el suc de les quatre taronjes i deixar reduir a foc mitjà uns 7 minuts.

4. Poseu els quatre plàtans dins la salsa i deixar reduir fins que tinguin un bonic color daurat. Afegir Cointreau i Ron negre i encendre en flama.

5. Deixar-los daurar fins que quedin tous (cal donar-lis la volta).

6. Posar els plàtans en cada plat, afegint la salsa espesa.

7. Acompanyar de boles de vainilla al gust.

8. Decorar amb la menta fresca.

9. Bon profit i bona cuina!

Read Full Post »

Restaurant Finisterre de Barcelona

Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-2019) CEDIDA

El Restaurant Finisterre es va inaugurar a finals de desembre de 1943 promogut per l’industrial importador de fustes de Guinea Joan Jover, que va incloure com a accionista Milagros Marín i va incorporar Joaquim Garcia Torrens, que provenia d’una marisqueria de la Via Laietana de la mateixa ciutat. El local es va decorar amb fusta guineana. A la planta baixa el terra era marbre i s’exposava marisc en una barra que oferia la seva degustació. A l’entresol hi havia el menjador amb una decoració marinera i s’hi pujava per unes escales amb baranes de vaixell. El restaurant es va anomenar Finisterre perquè en aquesta zona de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Disposava d’una gran terrassa semi coberta, que s’estenia sobre la vorera del carrer Villarroel.

Portada de la carta del Restaurant Finisterre dels anys 60 (Barcelona) |ARXIU BELLATERRA GOURMET

El 1972 va patir una crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila.

L’any 1981 Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans d’anar a El Bulli de Roses.

Cendrer del Restaurant Finisterre de Barcelona|ARXIU BELLATERRA GOURMET

El Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
El grup Artemi Nolla va reobrir l’espai del Finisterre, mitjançant un traspàs, el 31 de juliol de 2001 amb un nou restaurant anomenat «Daps» i una inversió de 275 milions de pessetes.

NOTA: Uns dels plats més característics del Finisterre: Llenguado al Cinzano, Patates Souflé, Rap Costa Brava, Steack Diana, Becada Flambé, Crepes Suzette, Souflé de llimona, Bunyols de poma al Cointreau.

Read Full Post »

El pintor Joan Miró (Barcelona, 1893/Palma,1983) era un client assidu del Restaurant Finisterre de Barcelona, un clàssic de la Ciutat Comtal, inaugurat l’any 1943 i tancat el 1994.

Un dia com avui, de 1979, els joves bellaterrencs Lorenia i Francesc, van coincidir amb el pintor universal Joan Miró, i molt amablement els hi va fer aquesta bonica i petita dedicatòria.

Read Full Post »

20130625-003247.jpg

Bellaterra, 25 de juny de2013

En Francesc Pérez i Angi Ciurezu formen el matrimoni que ara fa 19 anys que dia rere dia aixeca la persiana de La Taula, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i es el que ens ocupa ara en aquesta trobada. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, com l’Hotel La Rotonda, Restaurant Finisterre, Restaurant Via Veneto, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a capital catalana, i de Maître als mateixos locals on es va formar, també director de Tragaluz i de restauració dels l’Hotel Melià Barcelona i el Barcelona Hilton.

Angi Ciurezu, ve per la seva part de la carrera de Belles Arts i la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina i la pastisseria, la seva especialitat per passió.

“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona l’any 1994, va venir perquè teniem ganes d’aportar la nostra propia recepta -explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”

Francesc volia un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta d’Europa: ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància. Angi mateixa, com amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capitol de les postres:

“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te portar al ritme i la textura de la cuina Adriàtica del moment.”

Els propietaris de La Taula també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa. Ell, en aquest sentit, creu fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats:

“Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni, i a mès, ho faci sovint.”

Això ens porta a l’altre element diferencial de La Taula, el que ells han batejat l’any 1994, con a Menú Sorpresa. Es tracte d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí d’ingredients base és el factor sorpresa. La fórmula, a més ha donat molts bons resultats, al Francesc i Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.
Les poques taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en un parament excepcional, com La Taula imperial per 25 comensals o els seus petits banquets fins a 40 persones. A La Taula saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.

En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra cuina. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals d’aquesta línia que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina sofisticada francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.

Francesc explica els motius d’aquella política culinària:

“Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aquí. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”

Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins el sac de la cuina mediterrània. “Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci”
Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc pels propietaris de La Taula: “Pots tenir tants locals com vulguis al teu voltant. Si tu saps què estàs fent no hi ha d’haver cap problema.”

La Taula d’Angi i Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianitat ininterrompuda de 19 anys de feina i èxit.

20130625-004009.jpg

Restauraradors de Catalunya,
Àngel Font,

Read Full Post »