La cantant ha mort als 80 anys per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig
Aquest divendres ha mort la cantant Núria Feliu als 80 anys, per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig, segons ha informat la família.
Nascuda el 1941 al barri de Sants de Barcelona, va començar la carrera com a actriu, però el 1965 va passar-se a la cançó i ha acabat protagonitzant una de les carreres més extenses de la música catalana.
Amb 50 discos gravats i més de 400 cançons, l’artista va interpretar tota mena de gèneres, com jazz, boleros, sardanes, cuplets, cançons de pel·lícules, adaptacions de poetes o estàndards nord-americans, sempre amb lletres en català.
Ros-Marbà i Tete Montoliu
El mestre Antoni Ros-Marbà va descobrir el potencial de la seva veu i va impulsar la seva carrera, i més tard va entrar en el món del jazz de la mà del mític pianista Tete Montoliu.
Sempre va viure a Sants, barri del qual es considerava ambaixadora, i on va finançar una geganta que passeja la seva imatge per les festes populars.
Coetània dels Setze Jutges, havia expressat un cert malestar perquè es va considerar menystinguda per no haver estat cantautora com ells, però sempre va defensar el seu paper d’intèrpret.
Tieta dels seus nebots
El seu germà Albert va ser sempre el seu mànager, i deia sovint que només era tieta dels seus nebots, però la seva simpatia ha fet que generacions senceres de catalans l’hagin considerada gairebé com una més de la família.
Retirada dels escenaris des del 2005, la seva salut es va complicar durant la pandèmia amb una pneumònia i un herpes, i va estar-se un any sense sortir de casa.
El març del 2020 la revista Enderrock li va atorgar el Premi d’Honor per la seva carrera, destacant que va ser la primera cantant de jazz en català i la primera en versionar cançons de Joan Manuel Serrat, a més de recuperar els cuplets i traduir boleros clàssics.
Una de les últimes aparicions en públic va ser al programa de TV3 Al cotxe, el novembre del 2020:
“Jo no he cantat per cantar, he cantat per a la gent”
En aquest programa va dir que se sentia “satisfeta i a gust” amb la seva carrera, i que a la seva edat també se sentia plena i vital: “No he acabat, encara tinc coses per fer”.
També va assegurar que va ser una de les primeres dones que va conduir, als anys 60, i que malgrat que li deien “de tot”, es sentia feliç, autònoma i lliure, una llibertat que va dir que ha marcat tot el que ha fet en la vida, professionalment i personalment.
La Virreina reivindica en una exposició el treball contestatari de l’artista, morta el 2019, que va convertir les seves obres en armes contra l’autoritat i la disciplina
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de la Plaça Catalunya
Maria Palau|L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.
Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis.
Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”. Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma. L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.
L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel. Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral.
El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina). “Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball.
Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.
La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera
“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.
Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.
Palau de la Virreina La Rambla, 99 08002 Barcelona T 933 161 000 lavirreinaci@bcn.cat
Horari: De dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20h
ENTRADA LLIURE
Cal fer reserva prèvia per a grups de més de 10 persones a lavirreinaci@bcn.cat
Dies de tancament anual: 1 de gener 1 de maig 24 de juny 25 de desembre 26 de desembre
David de las Heras, autor del cartell de la Mercè d’enguany, uneix tres generacions de barcelonines en una mateixa imatge de la festa.
David de las Heras va néixer a Bilbao el 1984 i va arribar a Barcelona buscant formar-se en una de les escoles d’il·lustració més destacades del país, l’Escola Massana. Després va viure uns anys a Madrid, però va acabar tornant a la ciutat. S’hi va quedar i, en els anys que fa que és a la capital catalana, ha viscut no una sinó moltes edicions de la Festa Major de Barcelona. Ell mateix, segurament, ha anat canviant cada any, de roba, de pentinat, d’aspecte. I segur que, en aquest temps, ha anat creixent, físicament, però també en el domini del seu art, que avui aplica tant a la il·lustració com a la pintura. Si es queda prou temps a la ciutat (i no sembla que tingui ganes de buscar-se’n una de nova), un David de las Heras ancià acabarà mirant-se els gegants o els focs del Festival Internacional de Pirotècnia, igual que uns anys abans ho havia fet el jove David que acabava d’arribar a la ciutat…
Aquesta manera d’entendre la Mercè, com una festa, sí, però també com una experimentada sastressa que sap cosir i recosir les vides dels barcelonins i barcelonines, unint una generació amb l’anterior i la següent, queda plasmada perfectament al cartell d’enguany. Sí, la Mercè, com explica el mateix David de las Heras, “creua les nostres vides, les barreja”. I, en una visió que gairebé fa pensar en la física quàntica, aquest artista de talent ens recorda que la Mercè “són totes les que van ser, les que seran i les Mercès d’aquells i aquelles que ens succeiran”. Tot ho trobareu en una imatge que potser retrata tres generacions de barcelonines unides per la Mercè, però que, d’altra banda, potser ens mostra una mateixa persona confrontada amb totes les Mercès de la seva vida, és a dir, amb cadascuna de les etapes vitals que ha travessat durant la seva existència. Decidiu-ho vosaltres mateixes després de veure el retrat d’aquestes tres conciutadanes amb els peus xipollejant al Mediterrani, la vista al cel i els elements i les construccions més emblemàtics de la seva ciutat alçant-se al seu voltant i mostrant-nos qui vam ser, qui som i qui serem.
Tot és obra d’un autor que concedeix a la figura humana una importància especial, sempre amb una dimensió psicològica que és present tant a les il·lustracions com a les pintures a l’oli que fa. La il·lustració que ha preparat per a la Festa Major del 2022 es completa amb la revisió i la recuperació d’algunes de les tipografies que han anat apareixent als cartells de la Mercè durant la seva història i que són a càrrec d’Arauna 131, la unió dels estudis de disseny gràfic Arauna Studio i 131.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc i graduat en il·lustració a l’Escola Massana, David de las Heras ha exposat com a pintor en països com Alemanya i Portugal i, també, en galeries de moltes ciutats del país. Allà hem vist unes obres que se situen entre un estil gràfic contemporani i la tradició pictòrica clàssica. També ha publicat llibres com a il·lustrador, entre els quals hi ha Martín, de grumete a capitán, amb textos d’Arianna Squilloni, o l’Atlas de la España imaginaria, de Julio Llamazares. Ha creat igualment cobertes de llibres com les d’Instrumental, del pianista James Rhodes; la de Kalimán en Jericó, d’Àngel Burgas, guardonada com la millor de l’any 2015 als premis Junceda, i, darrerament, per a obres del japonès Haruki Murakami i novel·les com El corazón de las tinieblas, de Josep Conrad, o El planeta de los simios, de Pierre Boulle. L’artista ha publicat també il·lustracions en diaris com El País, al suplement cultural de l’ABC, en diverses portades d’El País Semanal i en mitjans internacionals com el Financial Times, The Economist o Die Zeit. Entre les darreres campanyes institucionals que ha firmat, n’hi ha algunes per a l’Òpera de Cincinnati, l’Ajuntament de Barcelona (Sant Jordi) o la ciutat de Madrid.
Carla Simón pregonera de la Mercè 2022
La cineasta barcelonina, que ha marcat un abans i un després en el cinema català amb dos films que s’han vist en els festivals i esdeveniments cinematogràfics més destacats del món, serà la pregonera de les festes de la Mercè d’enguany.
De vegades no és tan important el que mires, sinó la manera com t’ho mires. I aquí, possiblement, hi ha la clau de l’èxit d’Alcarràs, el film rodat en català en una petita localitat de la comarca del Segrià que es va veure en l’última edició del Festival de Berlín i va tornar a casa amb un Os d’or a la millor pel·lícula. Sembla senzill, el que va fer Carla Simón: retratar la que possiblement serà la darrera collita per a una família que, després de vuitanta anys conreant la terra, han de deixar enrere els presseguers que eren part de la seva vida i que aviat seran substituïts per plaques solars. És un relat senzill, amb una visió humanista de la terra, de l’agricultura i de la tradició. Perquè, com diu la mateixa Carla Simón, la que explica és una història “sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. La mirada neorealista i profundament honesta de la directora marca un film que podria haver estat fàcilment un abocador emocional, si no fos per la sàvia contenció de la dona que hi havia en tot moment darrere la càmera…
La dona de la càmera (res a veure amb el film de Dziga Vertov) no és una noia qualsevol, sinó una cineasta de trenta-pocs anys amb una maduresa, cinematogràfica i personal, que no és fàcil de trobar. Són, potser, regals, dons o talents que arriben de bracet dels moments més durs. Qui vulgui saber com i per què és com és Carla Simón potser hauria de mirar el seu primer llargmetratge, un film que va rodar l’any 2017 i que l’Acadèmia Espanyola del Cinema va triar per representar Espanya als premis Oscar®. Era Estiu 1993,una pel·lícula que es basa en la infantesa de la mateixa directora, que també en va escriure el guió, i que retratava aquell estiu del 1993 quan, després de la mort del pare i de la mare a causa de la sida, una nena de sis anys viu el procés d’adaptació a una nova vida amb uns tiets que viuen al camp. “El cinema és molt pròxim a la meva vida”, ha explicat més d’un cop ella mateixa. Cal molta maduresa per explicar, de manera precisa, subtil i amb el punt d’emoció justa, una història tan dura i que et toca tan de prop. Potser la història d’Estiu 1993 és trista i cruel, però va produir un film, ple de llum i de vida, de visió imprescindible.
Sorprenentment, aquella nena que va deixar Barcelona per anar a viure amb els tiets a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, amb prou feines mirava la televisió de petita. I és que el seu somni no era filmar sinó viatjar i, potser, fer de periodista d’una revista que l’enviés a recórrer els quatre racons de món. Però un dia, mentre estudiava batxillerat, li van projectar un film de l’austríac Michael Haneke i va descobrir que el cinema, més enllà d’explicar històries o de mostrar paisatges, indueix a reflexions i ves a saber si no aconsegueix canviar alguna realitat. D’aquí que estudiés Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma, fes un màster en cinema organitzat per Televisió de Catalunya i viatgés a la Gran Bretanya per a fer-ne un altre a la London Film School. Mentre vivia a la capital anglesa va rodar el documental Born Positive i el curt de ficció Lipstick. El llargmetratge que va venir després, Estiu 1993, ja es va veure al Festival de Berlín, on va guanyar el premi a la millor opera prima. I després del curt Después también, on parla sobre aquesta sida que va canviar la seva vida, va venir Alcarràs i va sumar us Os d’or (per un segon llargmetratge!) a la llarga llista de premis, inclòs el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2020, que ja tenia la cineasta.
Avui, mentre pensa en el pròxim film que produirà, Carla Simón fa algunes de les coses que més li agraden, com ara viatjar. No, potser ja no serà mai una periodista de viatges, però la mirada que aplica a les realitats que retrata en les seves pel•lícules obrirà unes quantes portes en la ment de moltes persones, i ves a saber si no transforma alguna vida, a més de la seva pròpia.
Tots els camins que us porten… a la Mercè romana
Coliseum de Roma|National Geographic
Amb el llenguatge de la música, del cinema, de la dansa i fins i tot dels titelles… D’aquestes maneres i de moltes més la Mercè us parla sobre Roma, la ciutat convidada de la festa major d’enguany.
Són grans ciutats, comparteixen una cultura i una manera de viure cent per cent mediterrània i se les pot considerar, com qui diu, germanes de sang. No deu ser casualitat que el dels italians sigui el col·lectiu més nombrós entre els estrangers residents a Barcelona. Ara la Mercè celebra els llaços que l’uneixen a Roma convidant la capital italiana a la festa major, que se celebra del 23 al 26 de setembre. Voleu arribar a Roma? Doncs seguiu els camins… que us marca la Mercè 2022.
Mostres de la cultura i del talent romà impregnaran la festa, com fan cada any, des del 2007. És una de les maneres que té Barcelona d’estrènyer els llaços i compartir projectes amb grans urbs de tot el món. Aquest cop trobareu propostes relacionades amb Roma al festival Mercè Arts de Carrer, però també al Mercè Música, al Barcelona Acció Musical, al Festival Pirotècnic Internacional, a la Filmoteca i en una plaça de la Mercè convertida en un cinema a la fresca.
I és que la capital italiana és una de les ciutats que més ha retratat el cinema i, a la vegada, un gran centre de producció cinematogràfica en el qual no són pocs els grans directors i directores que han creat les seves obres mestres. En veurem algunes en tres sessions de cinema a la fresca que s’organitzen durant la festa major a la plaça de la Mercè. El divendres, 23 de setembre, a la plaça es retrà homenatge al compositor de bandes sonores Ennio Morricone (mort el juliol del 2020) en un espectacle en el qual veurem imatges dels films en què va participar, però també hi sentirem les seves composicions. Les interpreta Le Muse, una orquestra de cambra italiana formada per dones i un únic home, tots ells músics de gran prestigi. Els dies següents, en col·laboració amb la Casa del Cinema de Roma, es projectaran, un cada dia, els films Roma, de Federico Fellini (dissabte, 24 de setembre), i La grande bellezza, de Paolo Sorrentino (diumenge, 25 de setembre).
Si voleu més cinema italià, en trobareu una mostra en els dos films adreçats a la canalla que projectarà durant la festa la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle de programació que es coneix com Filmoxica: el film neorrealista Umberto D, de Vittorio de Sica, i la pel·lícula d’animació Trash, de Luca Della Grotta i Francesco Dafano.
Música a la romana
Però els grans i petits concerts que omplen la ciutat són algunes de les activitats més icòniques de la Festa Major de Barcelona. I entre la pila d’actuacions previstes aquests dies n’hi ha algunes d’imprescindibles, com les que estan programades al Música Mercè d’aquest any 2022. D’una banda, a l’avinguda de la Catedral s’oferirà un concert d’Alessandro Mannarino o, com se’l coneix habitualment, simplement Mannarino. A Live 2022, un concert que s’ha vist en grans estadis i espais públics d’Itàlia, podrem conèixer un intèrpret de cançó molt conegut al país veí que ara, finalment, toca en directe a Barcelona.
Un dels grans moments de la Mercè musical serà l’actuació de Vinicio Capossela, un dels grans del folk i la cançó italiana, que té una llarga trajectòria de més de trenta anys d’èxits. Els repassarà en un gran espectacle titulat Round One Thirty Five – 30 Years of Personal Standards i que celebra els trenta (ara trenta-un) anys de l’aparició del primer disc de l’artista. Pareu atenció, perquè el xou de Vinicio Capossela s’ha vist per tot Itàlia, però encara no havia sortit mai del país.
La festa musical italiana continua al Teatre Grec de Montjuïc, que Rachele Andrioli omple amb veus femenines en l’espectacle Coro a Coro. És una proposta basada en el cant polifònic que aposta per dur les dones al centre de l’escenari, aquest cop interpretant obres de música popular i cançons d’autor de països diversos.
Si parlem de música italiana, a moltes persones el primer nom que els vindrà al cap és el de Mina, la gran i mítica veu de la cançó del país veí. A ella es dedica enguany el concert que cada any ofereix a la plaça Major de Nou Barris l’Orquestra Simfònica Vozes. Els i les joves que integren aquesta formació estaran acompanyats, en aquest homenatge musical a Mina, per Marta Valero, una mezzosoprano que no només conrea el repertori operístic més clàssic, sinó que també s’ha endinsat en el repertori contemporani i que, en aquesta edició de la Mercè, donarà una vida nova a les cançons d’una de les artistes més grans.
En un format més íntim, els jardins del Doctor Pla i Armengol seran l’escenari d’un concert del músic italià Paolo Angeli, que, en el seu últim treball, Rade, porta el folk al registre contemporani combinant-lo amb sons electrònics, amb jazz i amb post-rock, entre altres ritmes.
Dansa i arts de carrer amb accent italià
El Mercè Arts de Carrer, el gran festival dedicat al circ, les propostes teatrals i la dansa en les seves formes més diverses, torna a ser un dels eixos principals de la Mercè. I aquí trobareu mostres de dansa com If You Were a Man, una coreografia de Mauro Astolfi que posen en escena quatre ballarins de la companyia italiana Spellbound Contemporary Ballet i que ens parla sobre l’escolta i els silencis. Del mateix coreògraf, la companyia ofereix també un duet firmat pel mateix coreògraf i titulat A Better Place, que podrem veure al parc de la Ciutadella.
Si us agrada la dansa, però, no us podeu perdre el taller de pizzica (una dansa tradicional italiana de la família de la tarantel·la) titulat La ronda di Pizzica. Veniu a ballar al parc de la Ciutadella, poseu-vos en rotllana i seguiu les instruccions d’Andrea de Siena, així aprendreu com es balla la pizzica.
Encara dins del paraigua del MAC Festival, teniu una divertidíssima proposta musical que també ve d’Itàlia i que protagonitza la Marlon Banda. És el Marlon Banda Show, en què la música, el teatre i l’humor es barregen en una festa del ritme i la irreverència. I si voleu dir adeu a Roma… quan visiteu el parc de la Ciutadella, busqueu a la zona de cuina sobre rodes l’Orquestrina Caramelle, perquè munten un espectacle titulat Arrivederci Roma en el qual la cantant italiana instal·lada a Barcelona Francesca Frigeri, acompanyada d’un violinista i un acordionista, repassa alguns del temes més populars de la música italiana.
Però si la tradició escènica italiana té un nom, és el de la commedia dell’arte, poblada per personatges com el famós Pulcinella. D’aquesta tradició beu el Teatre San Carlino, un centre de creació de teatre de titelles nascut el 1968 i instal·lat al parc romà de Villa Borghese des del 1995. Veniu a veure’ls actuar a l’espectacle Pulcinella in Favola i descobrireu uns titelles que enfonsen les arrels en la millor tradició del teatre napolità.
La presència de Roma, però, s’estendrà fins als cels nocturns de la ciutat. El Festival Pirotècnic Internacional els tornarà a pintar de llum i de colors en un espectacle que es podrà seguir des de l’Espigó del Gas de la platja de la Barcelona i que, enguany, té la participació d’una empresa pirotècnica romana.
Finalment, en el context de les celebracions romanes de la Mercè, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) reobre les restes de l’antiga Barcino. I és que no podem oblidar que Barcelona va ser fundada, ara fa més de 2.000 anys, com a colònia romana i que, per tant, la creació de la ciutat té molt a veure amb els habitants de l’antiga Roma. Ho recordarem en una festa major dedicada a la Roma d’avui… i a la de fa milers d’anys.
Sigueu benvinguts i benvingudes a la gran festa romana de la Mercè 2022.
Recepta Angi de tomàquets ecològics assortits del vostre hort km0 en salmorra.
INGREDIENTS: 900 gr. de tomàquets cherry i branca – 1 llitre d’aigua – 6 Fulles de llorer – Sal marina al vostre gust – Pebre negre en gra – 1 Toc de sucre al vostre gust – 3 Culleretes de llavors de fonoll – 6 Dents d’all sensers al cop de puny
PREPARACIÓ: Possar a bullir l’aigua en una cassola amb la sal marina i el sucre fins que es desfaci i reservar fora del foc.
Depositar els tomàquets assortits en parts iguals en 3 pots de vidre amb tots els ingredients barrejats per capes.
Finalment abocar l’aigua sobre els tomàquets. Deixar refredar i tapar.
Guardar-los al vostre rebost fins el moment de gaudir-los.
José Mujica, expresident d’Uruguai, ha parlat d’una manera extremadament clara sobre el president rus, Vladímir Putin, i ha llançat un funest auguri sobre el que passarà arran de la guerra a Ucraïna.
José Mujica, a l’entrevista amb la CNN.
En una entrevista a la CNN, Mujica parla sobre la igualtat i els camins per aconseguir-la: “Les explicacions teòriques de Lenin a L’Estat i la Revolució tenien un marge de lògica teòrica aparent. Però no sabíem que la concentració de poder a l’Estat, encara que tingués una intenció molt noble a l’origen, s’acaba degenerant en una dictadura de la burocràcia”.
“La lluita per la igualtat no es pot empassar la llibertat, però ha de continuar-la. Com conjugar llibertat i igualtat? Aquest és el desafiament. Quan parlo d’igualtat parlo d’igualtat d’oportunitat, no mengem el mateix. Jo crec que això està cada dia més pendent”, ha dit.
“Jo fa 50 anys creia en la dictadura del proletariat, però després ja veu com va caure Unió Soviètica, com un pal arnat, sense un gest d’heroisme. Una nació que va fer un sacrifici per la guerra que va ser una cosa grandiosa, que va tenir una revolució que va fer la volta al món i tota la resta, manejat per una punta de buròcrata fred”, ha prosseguit.
Segons la seva opinió, Putin “ha construït ara el capitalisme més corrupte que hi pot haver a dalt de la terra”. “Aquest negoci no camina, hem de perseguir el somni d´una societat més igualitària, però per altres camins, no sacrificant la llibertat”, ha assenyalat.
En aquell moment, els mateixos periodistes de la CNN ha preguntat estranyats: ”La Rússia de Putin el capitalisme més corrupte?”. I Mugica es reafirma: “Deu ser un dels capitalismes més corruptes que hi ha. Tampoc no estic amb l’OTAN, eh. Aquesta guerra que té els EUA amb Rússia que l’està pagant Ucraïna. Aquest avenç de l’OTAN no té cap sentit. Ens portarà una altra vegada a una divisió del món, però és un altre tema”.
Interior anuncia “restriccions severes” contra l’episodi “persistent” de calor extrema i l’alt risc d’incendi
La restricció de l’ús de bufadors, serres radials i similars a menys de 500 metres de zona forestal i a menys de 50 metres de terrenys agrícoles.
Infants jugant al Parc de la Font de la Bonaigua de Bellaterra
Estem en plena onada calor que anirà més i es preveu llarga, i en risc d’incendi elevat, i per això la Generalitat posarà en marxa mesures per minimitzar els riscos que comporten aquestes situacions.
El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena compareix per parlar de l’episodi i de les mesures que ha de prendre la ciutadania.
Elena ha anunciat “restriccions severes” i que “no són senzilles” per combatre una onada de calor “persistent”, perquè els models no preveuen quan acabarà.
La Generalitat anuncia l’activació del pla ALFA 3, que comporta restriccions, en 275 municipis de 20 comarques i 9 massissos. A la resta de municipis del país, les mesures seran recomanacions.
Elena ha anunciat restriccions en les activitats d’educació en el lleure a la natura, agrícoles, en obres prop de carreteres i boscos i també en la circulació motoritzada en el medi natural per minimitzar el risc d’incendi ara que estem en plena onada de calor.
Aquestes són les mesures anunciades:
1. La suspensió de totes les activitats d’educació en el lleure de tipus acampada, ruta i ruta esportiva, així com d’aquelles activitats esportives que es desenvolupin en el medi natural i altres que tinguin condicions equivalents. Les activitats s’han de desplaçar a un nucli habitat o població, i si això no és possible, retornar al punt d’origen.
2. La restricció de les activitats vinculades als casals de vacances, colònies i estades esportives i equivalents, a l’entorn immediat de les edificacions on es faci la pernocta.
3. La suspensió de l’activitat agrícola que comporti ús de maquinària en la franja horària entre les 12 i les 18 hores, excepte pel que respecta a la recollida de fruita (inclosos productes hortícoles), la sega de l’alfals i altres herbàcies que es cullen en verd, llaurar els camps de rostoll que resten excloses d’aquesta restricció i el conreu de l’arròs.
4. La suspensió de les obres i intervencions a la xarxa interurbana de carreteres de Catalunya i als seus vorals, inclosa la sega de les cunetes, excepte aquelles que autoritzi expressament el Servei Català de Trànsit.
5. La restricció de l’ús de bufadors, serres radials i similars a menys de 500 metres de zona forestal i a menys de 50 metres de terrenys agrícoles. En el cas que motius de força major requereixin la utilització d’aquestes eines dins de la Generalitat de Catalunya Departament d’Interior 2 zona de restricció, caldrà comunicar prèviament els treballs a la sala central dels agents rurals (935617000) per si és necessari establir mesures de seguretat especifiques.
6. La limitació de la circulació del transport dins del bosc dels productes forestals en horari entre les 12 hores i les 19 hores.
7. La limitació de la circulació motoritzada en el medi natural d’aquests municipis. Aquesta limitació no serà d’aplicació als residents ni activitats que per la seva naturalesa resultin inajornables.
La setmana passada ja es va tancar l’accés a parcs naturals -el del Montgrí, el cap de Creus i el massí de l’Albera, per l’alt risc d’incendi a 20 municipis de l’Empordà.
El govern espanyol ha presentat al col·lectiu d’autònoms una nova proposta que contempla la cotització per trams en funció dels ingressos. La proposta es basa en 15 trams, amb una quota base mínima de 245 euros (pels ingressos nets inferiors a 670 euros), i fins als 500 euros per a aquells treballadors per compte propi amb ingressos nets superiors a 6.000 euros. La modificació del sistema de cotització seria a partir de gener del 2023 i es realitzarà de forma progressiva fins al 2025. Aquest canvi en el sistema suposarà una baixada de la quota mínima (també de forma progressiva fins al 2025) i que en el 2023 suposarà una reducció mensual d’uns 50 euros.
El nou esquema és més eficient i suposarà un estalvi d’emissions de gasos contaminants de 32 tones de diòxid de carboni anuals
Estudiants de Manresa agafant un autobús a Bellaterra | AGB
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) reordenarà les parades d’autocars del campus de Bellaterra per passar de la desena de punts d’arribada a només dos, que estaran a deu minuts caminant com a màxim de qualsevol punt del campus. Així les dues noves parades estaran a l’Eix Central, una a tocar de la parada dels FGC i l’altra a la zona del SAF i Ciències. Des d’allà connectaran amb el servei de bus intern que recorre totes les facultats i edificis, com el Rectorat o la Vila Universitària. La línia Barcelona-Cerdanyola-UAB, els serveis setmanals i els nocturns, però, continuaran fent els mateixos recorreguts i parades que fan a dia d’avui.
Els autocars arriben des de 87 municipis d’arreu de Catalunya – el 2016, n’eren 63 – i el fan servir diàriament 1.700 persones, tot i que podrien arribar a ser 3.000. Hi arriben 16 línies d’autobús interurbà que connecten el campus amb 50 municipis; i 4 línies més que donen servei a la UAB de manera setmanal des de 30 municipis.
El nou esquema dels serveis d’autocars, traçat pel Vicerrectorat del Campus, Sostenibilitat i Territori amb la col·laboració de la Direcció General de Mobilitat i Transport de la Generalitat, és més eficient i suposarà un estalvi d’emissions de gasos contaminants de 32 tones de diòxid de carboni anuals.
En el marc de la política de mobilitat sostenible de la UAB, el Vicerectorat de Campus, Sostenibilitat i Territori, amb la col·laboració de la Direcció General de Mobilitat i Transport de la Generalitat, ha traçat un nou esquema dels serveis d’autocars que asseguren que és més eficient, i que suposaran una estalvi d’emissions de gasos contaminants de 32 tones de diòxid de carboni anuals.
Carme Balcells i Segalà, també coneguda com a Carmen Balcells (Santa Fe de Segarra, les Oluges, Segarra, 9 d’agost de 1930 – Barcelona, 20 de setembre de 2015), fou una agent literària catalana, molt valorada pels autors, ja que va aconseguir eliminar els contractes vitalicis i altres excessos editorials com imposar les clàusules de cessió per temps limitat d’un llibre.
L’editora Carmen Balcells donarà nom a una plaça del districte de Sant Martí, després que aquest dimarts ho hagi aprovat la ponència de Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. En concret donarà nom a l’espai ubicat entre els carrers Selva de Mar, Treball i Concili de Trento i la Plaça Angeleta Ferrer.Balcells va representar fins a sis Premis Nobel —Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Miguel Ángel Asturias, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda—, i se la considera un personatge clau del boom de la literatura llatinoamericana de la segona meitat del segle XX. Balcells va morir a l’edat de 85 anys el 20 de setembre del 2015.
Margarita Brender Rubira
A Sant Martí també s’hi afegirà el nom de Margarita Brender i Rubira (1919-2020) primera dona arquitecta a Catalunya. Donarà nom a l’espai enjardinat situat a la cruïlla entre els carrers Freser, Trinxant i Indústria.
Carme Claramunt i Barot
Carme Claramunt, la primera dona afusellada al Camp de la Bota l’abril del 1939, posarà el seu nom a un jardí adjacent al monument a la Presó de Dones de les Corts, a la cruïlla Joan Güell / Europa, al barri de Les Corts.
Josefina Torrents Illa
A Gràcia, el vial ubicat entre la carretera del Carmel i l’Avinguda de Pompeu Fabra serà batejat amb el nom de Josefina Torrens Illa (1902-2006), una de les pioneres de la natació a Catalunya, nedadora destacada del Club Natació Barcelona, feminista i socialment compromesa.
L’interior d’illa de l’antic Cinema Niza es dirà Treballadores de la Numax.
També s’ha aprovat el nom ’Treballadores de la Numax’ per a l’interior d’illa entre els carrers Sicília, Rosselló i Sardenya i la Plaça de la Sagrada Família, on antigament estaven situats els cinemes Niza. Numax, situada en el mateix emplaçament, fou una antiga fàbrica d’electrodomèstics en què la majoria de mà d’obra eren dones, que van protagonitzar una llarga lluita per millorar les condicions laborals.
Dolors Canals i Farriols
Dolors Canals i Farriols (1913-2010) també formarà part del Nomenclàtor de la ciutat al districte de Sant Andreu. Nomenada pel Ministeri de Treball de la República delegada a Catalunya per organitzar les escoles bressol de guerra, va protagonitzar una trajectòria professional modèlica des del punt de vista pedagògica, però truncada per la guerra i l’exili posterior. Donarà nom al passatge situat entre la Plaça d’Albert Badia i Mur i el carrer Bonaventura Gispert.
Mercè Rodoreda, únic carrer de dona al nomenclàtor de Bellaterra
NOTA: Al contrari que Barcelona, Ramón Andreu, del partit Gent per Bellaterra, que governa l’EMD des de 2010, manté un sol nom de dona al nomenclàtor del poble -el de Marcè Rodoreda– i manté els dels franquistes José María Marcet -alcalde de Sabadell de 1940 a 1960- i Joan Baptista Viza (1884-1979), que va deixar Bellaterra per ajudar a Franco des de Burgos.
Font: El Punt Avui, Wikipèdia, Ajuntament de Barcelona
BELLATERRA.CAT 