Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘IN MEMORIAN’

La cantant ha mort als 80 anys per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig

Aquest divendres ha mort la cantant Núria Feliu als 80 anys, per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig, segons ha informat la família.

Nascuda el 1941 al barri de Sants de Barcelona, va començar la carrera com a actriu, però el 1965 va passar-se a la cançó i ha acabat protagonitzant una de les carreres més extenses de la música catalana.

Amb 50 discos gravats i més de 400 cançons, l’artista va interpretar tota mena de gèneres, com jazz, boleros, sardanes, cuplets, cançons de pel·lícules, adaptacions de poetes o estàndards nord-americans, sempre amb lletres en català.

Ros-Marbà i Tete Montoliu

El mestre Antoni Ros-Marbà va descobrir el potencial de la seva veu i va impulsar la seva carrera, i més tard va entrar en el món del jazz de la mà del mític pianista Tete Montoliu.

Sempre va viure a Sants, barri del qual es considerava ambaixadora, i on va finançar una geganta que passeja la seva imatge per les festes populars.

Coetània dels Setze Jutges, havia expressat un cert malestar perquè es va considerar menystinguda per no haver estat cantautora com ells, però sempre va defensar el seu paper d’intèrpret.


Tieta dels seus nebots

El seu germà Albert va ser sempre el seu mànager, i deia sovint que només era tieta dels seus nebots, però la seva simpatia ha fet que generacions senceres de catalans l’hagin considerada gairebé com una més de la família.

Retirada dels escenaris des del 2005, la seva salut es va complicar durant la pandèmia amb una pneumònia i un herpes, i va estar-se un any sense sortir de casa.

El març del 2020 la revista Enderrock li va atorgar el Premi d’Honor per la seva carrera, destacant que va ser la primera cantant de jazz en català i la primera en versionar cançons de Joan Manuel Serrat, a més de recuperar els cuplets i traduir boleros clàssics.

Una de les últimes aparicions en públic va ser al programa de TV3 Al cotxe, el novembre del 2020:

“Jo no he cantat per cantar, he cantat per a la gent”

En aquest programa va dir que se sentia “satisfeta i a gust” amb la seva carrera, i que a la seva edat també se sentia plena i vital: “No he acabat, encara tinc coses per fer”.

També va assegurar que va ser una de les primeres dones que va conduir, als anys 60, i que malgrat que li deien “de tot”, es sentia feliç, autònoma i lliure, una llibertat que va dir que ha marcat tot el que ha fet en la vida, professionalment i personalment.

Font: CCMA

Read Full Post »

Maria Antònia Oliver , quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2016 JOSEP LOSADA.

Adeu, Maria Antònia, D.E.P.

David Castillo|Mor la narradora manacorina Maria Antònia Oliver, una de les veus més potents de la literatura catalana de la generació dels setanta des de la Transició
Als 75 anys el cor de Maria Antònia Oliver ha dit prou. Havia resistit un trasplantament a finals del segle passat, tot just abans del càncer que va liquidar de manera fulminant el seu marit, amic i interlocutor Jaume Fuster, el 1998. Eren una parella fonamental, fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs, que va trasbalsar la literatura dels anys de la Transició a partir de l’èxit de Deu pometes té el pomer, i altres reculls de gènere, en què Maria Antònia Oliver va intervenir, com ara Lovecraft, Lovecraft (1981), Negra i consentida (1983), Essa efa. recull de contes intergalàctics (1985), Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994).

La seva història dins la literatura havia començat molt abans, en la segona meitat dels anys seixanta, amb els Beatles encara junts. De fet, el seu primer llibre en solitari, Cròniques d’un mig estiu, va aparèixer al segell històric del Club Editor l’any 1970. Seria el primer capítol d’una llarga història, que en principi ella va voler associar al món de les rondalles i del seu paisatge mallorquí natal. S’escamparia per una obra que només la greu malaltia va tallar. Després d’un grapat de novel·les i de començar a fer de guionista en el circuit català de TVE, Oliver va inaugurar el 1985 la sèrie de novel·la negra de la Lònia Guiu amb Estudi en lila, publicada dins la dinàmica col·lecció sota els auspicis de La Magrana. La Lònia Guiu protagonitzaria altres obres de la nostra escriptora com ara Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994). En paral·lel va desenvolupar unes novel·les que van obtenir una bona recepció per part del públic i la crítica. Va ser una escriptora de qualitat que tenia el suport comercial del lector. Les més conegudes van ser Joana E., de 1992, que havia estat guardonada amb el premi Prudenci Bertrana, i Amor de cans, premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de 1994. Un altre dels aspectes poc recordats de Maria Antònia Oliver va ser la ingent tasca de traducció, que va fer primer al castellà amb Jaume Fuster, amb autors com ara Natalia Ginzburg i Maiakovski, i en solitari al català, amb títols d’Italo Calvino, Stevenson, Virginia Woolf, Mark Twain, Jules Verne o la descomunal Moby Dick, distingida amb el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat el 1985.

Des del premi Recull de Blanes de 1971 fins al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2016, el reconeixement va ser total i merescut.

En una entrevista que li va fer Lourdes Domínguez per al suplement Cultura de l’Avui el 2003, Maria Antonia Oliver explicava com havia evolucionat la seva escriptura: “No és que hagi canviat només la meva escriptura, és que després de la mort del Jaume tota jo he canviat. Ara, quan escric, no soc feliç, mentre que abans, sí. Fins a aquell moment, no havia sigut mai una autora que patís escrivint, però ara escriure ja no em dona felicitat. Després de la mort del Jaume, vaig passar dos anys que no em sortien les paraules i només em vaig veure capaç de reescriure una novel·la que ja tenia escrita: Tallats de lluna. Recordo que em va costar molt trobar el to: en tres mesos en vaig fer dues noves versions, escrivint com una boja. Però la veritat és que no sentia la mateixa felicitat que abans experimentava. I encara ara, per exemple, estic intentant escriure una nova novel·la protagonitzada per la meva detectiu, la Lònia Guiu, i no em surt.” En una conversa privada, l’escriptora m’explicava que ella també havia mort amb Jaume Fuster, de la mateixa manera que li hauria passat a ell, tot i ser un home dinàmic i entusiasta.
Amb Jaume Fuster compartien fins i tot la vocació pel feminisme. Així ens ho explicava, argumentant que no ens podíem rendir a la confusió dels nous temps ni a abaixar els braços amb temes bàsics: “És que encara hi ha moltes coses a fer! Potser les noies joves creuen que el feminisme ja està passat de moda, però el cert és que encara estem en una societat patriarcal i que s’ha de lluitar per canviar aquesta situació. Els homes no ho faran, perquè no pateixen, haurem de ser nosaltres. Encara hi ha milions de dones amb vel o amb burca i nenes a qui se’ls practiquen ablacions. A Europa estem millor, però tot i així encara estem lluny de la plena igualtat. La majoria de les dones no han arribat als llocs de poder ni de decisió de la societat civil ni de la política.” Oblidada els últims anys d’inactivitat, ens costarà deixar-la enrere.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »