Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
A l’eixida, tota sola,
veig una malva reial.
Al safareig, de basarda,
batega la llum que mor.
Allí plau, caient la tarda,
berenar d’un préssec d’or.
Travessa l’horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.
Josep Carner fragment de “Com el Vallès no hi ha res”, Bella Terra Bella Gent (1918)
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra, Com el Valles no hi ha res |
Molta tristesa al Parc Taulí, davant la noticia de la defunció ahir diumenge de la presidenta, Mariona Creus i Virgili.
Infermera de professió, la sabadellenca Mariona Creus i Virgili va accedir a la presidència de la corporació sanitària ara fa dos anys, el juny de 2020, en substitució de Modesto Custodio. Segons el director general del Taulí, Joan Martí, el sentiment “és d’una pèrdua profunda, i més perquè era una persona que tot i tenir una edat avançada tenia una implicació extraordinària amb la nostra institució”. Martí, en declaracions al Diari, posa en relleu que Creus era una persona “que anava més enllà del Taulí, reconeguda en el món de la sanitat”, i també destaca que va ser una “peça important” per aconseguir portar la nova Escola d’Infermeria de la UAB a Sabadell. Precisament, Creus sempre explicava que se sentia ‘epiona’, per l’estima i el record que tenia de la primera escola d’infermeria de Sabadell, ATS Epione, fundada pels doctors Duran i Argemí, i d’on va ser responsable de pràctiques. Com en tota la seva trajectòria, com a presidenta del Taulí Creus va treballar en tot moment per reforçar el rol de les infermeres i posar en valor i potenciar el paper de l’hospital sabadellenc com a espai d’excel·lència fora de Barcelona.
La cerimònia de comiat tindrà lloc al tanatori de Sabadell demà dimarts 26 de juliol a les 17 h. La família estarà present al tanatori avuil dilluns 25, de 16 a 21h; i dimarts, de 9 a 13h i de 15 a 17h.
Des de Bellaterra volem transmetre el més sentit condol a la seva família i amics, acompanyant-los en el sentiment.
Descansi en pau, presidenta!!
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat IN MEMORIAM, Mariona Creus i Virgili, Parc Taulí |
Els Jocs Olímpics d’Estiu de 1992, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Barcelona entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992. Hi participaren 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, que competiren en 32 esports i 286 especialitats.
La cerimònia inaugural va tenir lloc al remodelat Estadi Olímpic de Montjuïc (al qual posteriorment es va donar el nom de Lluís Companys), que tot i que va ésser inaugurat en ocasió de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, fou renovat completament per tal d’acollir els Jocs Olímpics de Barcelona’92 i només se’n va conservar la façana.
Els Jocs Olímpics de 1992 varen suposar una transformació profunda de la ciutat de Barcelona i de la societat catalana. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació de la configuració de la ciutat aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei, sinó per fer canvis a la ciutat que haurien requerit decennis en condicions normals. La transformació social va venir de la mà de la necessitat d’implicació de tots els sectors: ciutadans, empreses, entitats, etc. en el suport de l’esdeveniment i, especialment, de la seva organització. Les múltiples accions generades per aconseguir aquest suport tenien com a resultat un alt grau de complicitat, sentiment de pertinença i orgull individual i col·lectiu que va reforçar la societat en el seu conjunt. A més a més, algunes de les iniciatives engegades, com el foment de la pràctica de l’esport o el foment del voluntariat es van quedar instal·lades a la societat catalana de forma estable.
Coincidint amb l’etapa de preparació dels jocs es van organitzar múltiples esdeveniments paral·lels que ajudaven a informar, formar i incrementar el grau d’involucració de la ciutadania. D’entre totes elles destaca el conjunt d’exposicions i actes agrupats dins el programa de l’Olimpíada Cultural, una iniciativa pionera que acostava l’esport des d’una perspectiva diferent a la de la pràctica esportiva.
Dins les noves construccions destaca la construcció de l’Anella Olímpica al voltant del reformat estadi olímpic, formada per les piscines Picornell, les piscines de salts de Montjuïc, el camp d’hoquei de Pau Negre, el Palau Sant Jordi, l’edifici de l’INEFC i d’altres instal·lacions.
També es construïren noves instal·lacions arreu de la ciutat, com ara el poliesportiu de l’Espanya Industrial al barri d’Hostafrancs, on es desenvoluparen les competicions d’halterofília.
Els Jocs Olímpics es van caracteritzar per la seva descentralització en diferents subseus properes a la ciutat que van suposar un important esforç de renovació d’infraestructures i de divulgació de la imatge de la ciutat a tot el món. Per aquest motiu es construïren diferents viles olímpiques per als atletes, al Poblenou, Montigalà (Badalona), entre altres.
Els Jocs Olímpics de Barcelona varen ser els primers a incorporar dins una mateixa organització els Jocs Paralímpics corresponents. Fins aquell moment s’havien configurat com a esdeveniments separats. Des del 1992, el model Barcelona es va instaurar com a definitiu.
Font: Wikipèdia
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat 30 aniversari, Barcelona'92 |
Un perill creixent davant de focs cada cop més virulents pel canvi climàtic
És prudent tornar a construir en terrenys arrasats pel foc?
Doncs potser no, si les cases estan en urbanitzacions no regularitzades i en zones molt vulnerables als incendis.
El debat el planteja Enric Vadell, subdirector general de Boscos, davant l’augment del risc d’incendis pel canvi climàtic i el fet que els focs són, cada cop, més virulents.
“Cal una reflexió sobre l’emplaçament i la situació en què es troben moltes urbanitzacions de Catalunya”, demana.
Una reflexió que és urgent i que caldria fer, per exemple, abans de reconstruir les cases cremades a la urbanització River Park, al Pont de Vilomara, situada al capdamunt d’una serra i envoltada de bosc.
“Potser en algun lloc no s’hauria de tornar a construir”, avisa Vadell en una entrevista a l’ACN. “Soc conscient de la càrrega emocional que té això”, afegeix, “però la realitat és la que és”.
La meitat no compleix la normativa
A Catalunya hi ha 1.430 urbanitzacions, repartides per tot el territori. D’aquestes, la meitat –730–, encara no estan regularitzades. Això vol dir que tenen dèficits urbanístics i que no compleixen les normatives de clavegueram, canalització de l’aigua, asfaltat, enllumenat públic o de prevenció d’incendis.
Vadell explica que moltes, quan es van construir, no tenien la massa forestal actual i “ningú va fer cap estudi per veure on s’estaven ubicant ni es tenia en compte la vulnerabilitat del bosc”.
Ara, reconeix, “s’han de protegir totes, siguin legals o il·legals” i defensa la importància d’establir franges de seguretat no només per protegir les persones i els béns, sinó també “per evitar que els focs que s’originen a dins de les urbanitzacions puguin arribar a terreny forestal.”
Un terç de les urbanitzacions, a tocar del bosc
Del total de les urbanitzacions que hi ha al territori, el 35% –és a dir, mig miler– tenen més del 50% del perímetre en contacte amb zones forestals (sigui arbrat o matolls), que sempre hauria d’estar neta.
La llei obliga els propietaris de finques envoltades de massa forestal a tenir una franja de 25 metres de distància amb els arbres i també la vegetació aclarida, cosa que no sempre passa.
Un altre dels problemes més comuns són les parcel·les abandonades, que també són un perill en cas d’incendi.
Si els propietaris no ho netegen, la responsabilitat passa als ajuntaments, que se n’han de fer càrrec de forma subsidiària i netejar-les. Una feina ingent, sobretot per consistoris petits, que sovint tampoc tenen prou pressupost per fer-ho.
Tot plegat dibuixa un escenari de risc que cal abordar al més aviat possible.
Viure enmig d’un riu esperant un tsunami
“Ens agrada molt el bosc, però hi vivim d’esquena”, alerta Eduard Plana, investigador del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), que defensa que, a més de franges de protecció, també cal una millor gestió dels boscos.
“Algunes cases en segons quin lloc és com si estiguessin edificades enmig d’un riu, esperant que vingui el tsunami.”
Eduard Plana creu que les franges de protecció a les urbanitzacions són necessàries però insuficients en ple context de canvi climàtic, si no es gestiona el bosc que hi ha al darrere. I reivindica, per fer-ho, la feina de pagesos i ramaders.
“Només a la província de Barcelona tenim 1.500 urbanitzacions i nuclis, on viuen 800.000 persones”, explica Òscar Sànchez, cap de la secció de prevenció d’incendis forestals de la Diputació de Barcelona.
La Diputació de Barcelona inverteix un milió d’euros anuals per fer franges de protecció. Una inversió que, reconeix Sànchez, no és suficient i per això demana que tothom sigui conscient del perill que representa estar envoltat de bosc sense gestionar.
A Molins de Rei i a Corbera de Llobregat hi ha més de 30 urbanitzacions disseminades dins la zona boscosa.
Es pot reconstruir tot River Park?
El foc del Pont de Vilomara va cremar una quarta part de les 200 cases de la urbanització de River Park –unes 50 finques–. I d’aquestes, 20 van quedar del tot destruïdes.
Ara, gairebé una setmana després, el repte és refer-se i reparar tots els danys. Un centenar de voluntaris estan ajudant els veïns a fer-ho, retirant ferralla, runa i arbres cremats que podrien caure sobre les finques.
Ho ha explicat a TV3 Nerea Ilzarbe de la Torre, veïna del poble: “Cada casa té unes necessitats diferents”, diu. “El que fem normalment a totes és tallar els arbres i treure’ls cap a fora.”
Totes les mans són benvingudes i els veïns agraeixen la solidaritat que estan rebent, com ha explicat també Sandra Claramonte:
“Ens estan ajudant a treure ferro, a treure brossa i a treure runa. I estem fent pinya tot el poble i gent de fora. M’emociona que surtin voluntaris de sota les pedres per venir-nos a ajudar. S’agraeix de tot cor.”
La prioritat és recuperar la normalitat en les primeres residències però amb el debat de fons obert sobre què cal fer amb les urbanitzacions construïdes als anys seixanta i setanta –com aquesta–, moltes de forma il·legal i sense tenir en compte el risc d’incendi forestal.
Aquesta urbanització estava regularitzada però encara en vies de ser recepcionada, amb serveis com l’enllumenat públic o el clavegueram encara pendents.
Què implica regularitzar-se?
A Montcada i Reixac trobem un exemple d’una urbanització que està en procés de regularització gràcies al consens dels veïns.
És la de l’Estany de Gallecs, on ja han començat les obres. Costaran més de 2 milions d’euros, que hauran de pagar entre les 60 famílies que hi viuen.
Font: CCMA, Virgínia Arqué Nueno
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Canvi climàtic |
La cantant ha mort als 80 anys per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig
Aquest divendres ha mort la cantant Núria Feliu als 80 anys, per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig, segons ha informat la família.
Nascuda el 1941 al barri de Sants de Barcelona, va començar la carrera com a actriu, però el 1965 va passar-se a la cançó i ha acabat protagonitzant una de les carreres més extenses de la música catalana.
Amb 50 discos gravats i més de 400 cançons, l’artista va interpretar tota mena de gèneres, com jazz, boleros, sardanes, cuplets, cançons de pel·lícules, adaptacions de poetes o estàndards nord-americans, sempre amb lletres en català.
Ros-Marbà i Tete Montoliu
El mestre Antoni Ros-Marbà va descobrir el potencial de la seva veu i va impulsar la seva carrera, i més tard va entrar en el món del jazz de la mà del mític pianista Tete Montoliu.
Sempre va viure a Sants, barri del qual es considerava ambaixadora, i on va finançar una geganta que passeja la seva imatge per les festes populars.
Coetània dels Setze Jutges, havia expressat un cert malestar perquè es va considerar menystinguda per no haver estat cantautora com ells, però sempre va defensar el seu paper d’intèrpret.
Tieta dels seus nebots
El seu germà Albert va ser sempre el seu mànager, i deia sovint que només era tieta dels seus nebots, però la seva simpatia ha fet que generacions senceres de catalans l’hagin considerada gairebé com una més de la família.
Retirada dels escenaris des del 2005, la seva salut es va complicar durant la pandèmia amb una pneumònia i un herpes, i va estar-se un any sense sortir de casa.
El març del 2020 la revista Enderrock li va atorgar el Premi d’Honor per la seva carrera, destacant que va ser la primera cantant de jazz en català i la primera en versionar cançons de Joan Manuel Serrat, a més de recuperar els cuplets i traduir boleros clàssics.
Una de les últimes aparicions en públic va ser al programa de TV3 Al cotxe, el novembre del 2020:
“Jo no he cantat per cantar, he cantat per a la gent”
En aquest programa va dir que se sentia “satisfeta i a gust” amb la seva carrera, i que a la seva edat també se sentia plena i vital: “No he acabat, encara tinc coses per fer”.
També va assegurar que va ser una de les primeres dones que va conduir, als anys 60, i que malgrat que li deien “de tot”, es sentia feliç, autònoma i lliure, una llibertat que va dir que ha marcat tot el que ha fet en la vida, professionalment i personalment.
Font: CCMA
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat IN MEMORIAN, Núria Feliu |
La Virreina reivindica en una exposició el treball contestatari de l’artista, morta el 2019, que va convertir les seves obres en armes contra l’autoritat i la disciplina
Maria Palau|L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.
Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis.
Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”.
Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma.
L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.
L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel.
Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral.
El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina).
“Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball.
Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.
“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.
Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.
Palau de la Virreina
La Rambla, 99
08002 Barcelona
T 933 161 000
lavirreinaci@bcn.cat
Horari: De dimarts a diumenge
i festius, d’11 a 20h
ENTRADA LLIURE
Cal fer reserva prèvia per a grups de més de 10 persones a lavirreinaci@bcn.cat
Dies de tancament anual:
1 de gener
1 de maig
24 de juny
25 de desembre
26 de desembre
Font: El Punt Avui, Ajuntament de Barcelona
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Amèlia Riera, Cultura |
David de las Heras, autor del cartell de la Mercè d’enguany, uneix tres generacions de barcelonines en una mateixa imatge de la festa.
David de las Heras va néixer a Bilbao el 1984 i va arribar a Barcelona buscant formar-se en una de les escoles d’il·lustració més destacades del país, l’Escola Massana. Després va viure uns anys a Madrid, però va acabar tornant a la ciutat. S’hi va quedar i, en els anys que fa que és a la capital catalana, ha viscut no una sinó moltes edicions de la Festa Major de Barcelona. Ell mateix, segurament, ha anat canviant cada any, de roba, de pentinat, d’aspecte. I segur que, en aquest temps, ha anat creixent, físicament, però també en el domini del seu art, que avui aplica tant a la il·lustració com a la pintura. Si es queda prou temps a la ciutat (i no sembla que tingui ganes de buscar-se’n una de nova), un David de las Heras ancià acabarà mirant-se els gegants o els focs del Festival Internacional de Pirotècnia, igual que uns anys abans ho havia fet el jove David que acabava d’arribar a la ciutat…
Aquesta manera d’entendre la Mercè, com una festa, sí, però també com una experimentada sastressa que sap cosir i recosir les vides dels barcelonins i barcelonines, unint una generació amb l’anterior i la següent, queda plasmada perfectament al cartell d’enguany. Sí, la Mercè, com explica el mateix David de las Heras, “creua les nostres vides, les barreja”. I, en una visió que gairebé fa pensar en la física quàntica, aquest artista de talent ens recorda que la Mercè “són totes les que van ser, les que seran i les Mercès d’aquells i aquelles que ens succeiran”. Tot ho trobareu en una imatge que potser retrata tres generacions de barcelonines unides per la Mercè, però que, d’altra banda, potser ens mostra una mateixa persona confrontada amb totes les Mercès de la seva vida, és a dir, amb cadascuna de les etapes vitals que ha travessat durant la seva existència. Decidiu-ho vosaltres mateixes després de veure el retrat d’aquestes tres conciutadanes amb els peus xipollejant al Mediterrani, la vista al cel i els elements i les construccions més emblemàtics de la seva ciutat alçant-se al seu voltant i mostrant-nos qui vam ser, qui som i qui serem.
Tot és obra d’un autor que concedeix a la figura humana una importància especial, sempre amb una dimensió psicològica que és present tant a les il·lustracions com a les pintures a l’oli que fa. La il·lustració que ha preparat per a la Festa Major del 2022 es completa amb la revisió i la recuperació d’algunes de les tipografies que han anat apareixent als cartells de la Mercè durant la seva història i que són a càrrec d’Arauna 131, la unió dels estudis de disseny gràfic Arauna Studio i 131.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc i graduat en il·lustració a l’Escola Massana, David de las Heras ha exposat com a pintor en països com Alemanya i Portugal i, també, en galeries de moltes ciutats del país. Allà hem vist unes obres que se situen entre un estil gràfic contemporani i la tradició pictòrica clàssica. També ha publicat llibres com a il·lustrador, entre els quals hi ha Martín, de grumete a capitán, amb textos d’Arianna Squilloni, o l’Atlas de la España imaginaria, de Julio Llamazares. Ha creat igualment cobertes de llibres com les d’Instrumental, del pianista James Rhodes; la de Kalimán en Jericó, d’Àngel Burgas, guardonada com la millor de l’any 2015 als premis Junceda, i, darrerament, per a obres del japonès Haruki Murakami i novel·les com El corazón de las tinieblas, de Josep Conrad, o El planeta de los simios, de Pierre Boulle. L’artista ha publicat també il·lustracions en diaris com El País, al suplement cultural de l’ABC, en diverses portades d’El País Semanal i en mitjans internacionals com el Financial Times, The Economist o Die Zeit. Entre les darreres campanyes institucionals que ha firmat, n’hi ha algunes per a l’Òpera de Cincinnati, l’Ajuntament de Barcelona (Sant Jordi) o la ciutat de Madrid.
Carla Simón pregonera de la Mercè 2022
La cineasta barcelonina, que ha marcat un abans i un després en el cinema català amb dos films que s’han vist en els festivals i esdeveniments cinematogràfics més destacats del món, serà la pregonera de les festes de la Mercè d’enguany.
De vegades no és tan important el que mires, sinó la manera com t’ho mires. I aquí, possiblement, hi ha la clau de l’èxit d’Alcarràs, el film rodat en català en una petita localitat de la comarca del Segrià que es va veure en l’última edició del Festival de Berlín i va tornar a casa amb un Os d’or a la millor pel·lícula. Sembla senzill, el que va fer Carla Simón: retratar la que possiblement serà la darrera collita per a una família que, després de vuitanta anys conreant la terra, han de deixar enrere els presseguers que eren part de la seva vida i que aviat seran substituïts per plaques solars. És un relat senzill, amb una visió humanista de la terra, de l’agricultura i de la tradició. Perquè, com diu la mateixa Carla Simón, la que explica és una història “sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. La mirada neorealista i profundament honesta de la directora marca un film que podria haver estat fàcilment un abocador emocional, si no fos per la sàvia contenció de la dona que hi havia en tot moment darrere la càmera…
La dona de la càmera (res a veure amb el film de Dziga Vertov) no és una noia qualsevol, sinó una cineasta de trenta-pocs anys amb una maduresa, cinematogràfica i personal, que no és fàcil de trobar. Són, potser, regals, dons o talents que arriben de bracet dels moments més durs. Qui vulgui saber com i per què és com és Carla Simón potser hauria de mirar el seu primer llargmetratge, un film que va rodar l’any 2017 i que l’Acadèmia Espanyola del Cinema va triar per representar Espanya als premis Oscar®. Era Estiu 1993,una pel·lícula que es basa en la infantesa de la mateixa directora, que també en va escriure el guió, i que retratava aquell estiu del 1993 quan, després de la mort del pare i de la mare a causa de la sida, una nena de sis anys viu el procés d’adaptació a una nova vida amb uns tiets que viuen al camp. “El cinema és molt pròxim a la meva vida”, ha explicat més d’un cop ella mateixa. Cal molta maduresa per explicar, de manera precisa, subtil i amb el punt d’emoció justa, una història tan dura i que et toca tan de prop. Potser la història d’Estiu 1993 és trista i cruel, però va produir un film, ple de llum i de vida, de visió imprescindible.
Sorprenentment, aquella nena que va deixar Barcelona per anar a viure amb els tiets a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, amb prou feines mirava la televisió de petita. I és que el seu somni no era filmar sinó viatjar i, potser, fer de periodista d’una revista que l’enviés a recórrer els quatre racons de món. Però un dia, mentre estudiava batxillerat, li van projectar un film de l’austríac Michael Haneke i va descobrir que el cinema, més enllà d’explicar històries o de mostrar paisatges, indueix a reflexions i ves a saber si no aconsegueix canviar alguna realitat. D’aquí que estudiés Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma, fes un màster en cinema organitzat per Televisió de Catalunya i viatgés a la Gran Bretanya per a fer-ne un altre a la London Film School. Mentre vivia a la capital anglesa va rodar el documental Born Positive i el curt de ficció Lipstick. El llargmetratge que va venir després, Estiu 1993, ja es va veure al Festival de Berlín, on va guanyar el premi a la millor opera prima. I després del curt Después también, on parla sobre aquesta sida que va canviar la seva vida, va venir Alcarràs i va sumar us Os d’or (per un segon llargmetratge!) a la llarga llista de premis, inclòs el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2020, que ja tenia la cineasta.
Avui, mentre pensa en el pròxim film que produirà, Carla Simón fa algunes de les coses que més li agraden, com ara viatjar. No, potser ja no serà mai una periodista de viatges, però la mirada que aplica a les realitats que retrata en les seves pel•lícules obrirà unes quantes portes en la ment de moltes persones, i ves a saber si no transforma alguna vida, a més de la seva pròpia.
Tots els camins que us porten… a la Mercè romana
Amb el llenguatge de la música, del cinema, de la dansa i fins i tot dels titelles… D’aquestes maneres i de moltes més la Mercè us parla sobre Roma, la ciutat convidada de la festa major d’enguany.
Són grans ciutats, comparteixen una cultura i una manera de viure cent per cent mediterrània i se les pot considerar, com qui diu, germanes de sang. No deu ser casualitat que el dels italians sigui el col·lectiu més nombrós entre els estrangers residents a Barcelona. Ara la Mercè celebra els llaços que l’uneixen a Roma convidant la capital italiana a la festa major, que se celebra del 23 al 26 de setembre. Voleu arribar a Roma? Doncs seguiu els camins… que us marca la Mercè 2022.
Mostres de la cultura i del talent romà impregnaran la festa, com fan cada any, des del 2007. És una de les maneres que té Barcelona d’estrènyer els llaços i compartir projectes amb grans urbs de tot el món. Aquest cop trobareu propostes relacionades amb Roma al festival Mercè Arts de Carrer, però també al Mercè Música, al Barcelona Acció Musical, al Festival Pirotècnic Internacional, a la Filmoteca i en una plaça de la Mercè convertida en un cinema a la fresca.
I és que la capital italiana és una de les ciutats que més ha retratat el cinema i, a la vegada, un gran centre de producció cinematogràfica en el qual no són pocs els grans directors i directores que han creat les seves obres mestres. En veurem algunes en tres sessions de cinema a la fresca que s’organitzen durant la festa major a la plaça de la Mercè. El divendres, 23 de setembre, a la plaça es retrà homenatge al compositor de bandes sonores Ennio Morricone (mort el juliol del 2020) en un espectacle en el qual veurem imatges dels films en què va participar, però també hi sentirem les seves composicions. Les interpreta Le Muse, una orquestra de cambra italiana formada per dones i un únic home, tots ells músics de gran prestigi. Els dies següents, en col·laboració amb la Casa del Cinema de Roma, es projectaran, un cada dia, els films Roma, de Federico Fellini (dissabte, 24 de setembre), i La grande bellezza, de Paolo Sorrentino (diumenge, 25 de setembre).
Si voleu més cinema italià, en trobareu una mostra en els dos films adreçats a la canalla que projectarà durant la festa la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle de programació que es coneix com Filmoxica: el film neorrealista Umberto D, de Vittorio de Sica, i la pel·lícula d’animació Trash, de Luca Della Grotta i Francesco Dafano.
Música a la romana
Però els grans i petits concerts que omplen la ciutat són algunes de les activitats més icòniques de la Festa Major de Barcelona. I entre la pila d’actuacions previstes aquests dies n’hi ha algunes d’imprescindibles, com les que estan programades al Música Mercè d’aquest any 2022. D’una banda, a l’avinguda de la Catedral s’oferirà un concert d’Alessandro Mannarino o, com se’l coneix habitualment, simplement Mannarino. A Live 2022, un concert que s’ha vist en grans estadis i espais públics d’Itàlia, podrem conèixer un intèrpret de cançó molt conegut al país veí que ara, finalment, toca en directe a Barcelona.
Un dels grans moments de la Mercè musical serà l’actuació de Vinicio Capossela, un dels grans del folk i la cançó italiana, que té una llarga trajectòria de més de trenta anys d’èxits. Els repassarà en un gran espectacle titulat Round One Thirty Five – 30 Years of Personal Standards i que celebra els trenta (ara trenta-un) anys de l’aparició del primer disc de l’artista. Pareu atenció, perquè el xou de Vinicio Capossela s’ha vist per tot Itàlia, però encara no havia sortit mai del país.
La festa musical italiana continua al Teatre Grec de Montjuïc, que Rachele Andrioli omple amb veus femenines en l’espectacle Coro a Coro. És una proposta basada en el cant polifònic que aposta per dur les dones al centre de l’escenari, aquest cop interpretant obres de música popular i cançons d’autor de països diversos.
Si parlem de música italiana, a moltes persones el primer nom que els vindrà al cap és el de Mina, la gran i mítica veu de la cançó del país veí. A ella es dedica enguany el concert que cada any ofereix a la plaça Major de Nou Barris l’Orquestra Simfònica Vozes. Els i les joves que integren aquesta formació estaran acompanyats, en aquest homenatge musical a Mina, per Marta Valero, una mezzosoprano que no només conrea el repertori operístic més clàssic, sinó que també s’ha endinsat en el repertori contemporani i que, en aquesta edició de la Mercè, donarà una vida nova a les cançons d’una de les artistes més grans.
En un format més íntim, els jardins del Doctor Pla i Armengol seran l’escenari d’un concert del músic italià Paolo Angeli, que, en el seu últim treball, Rade, porta el folk al registre contemporani combinant-lo amb sons electrònics, amb jazz i amb post-rock, entre altres ritmes.
Dansa i arts de carrer amb accent italià
El Mercè Arts de Carrer, el gran festival dedicat al circ, les propostes teatrals i la dansa en les seves formes més diverses, torna a ser un dels eixos principals de la Mercè. I aquí trobareu mostres de dansa com If You Were a Man, una coreografia de Mauro Astolfi que posen en escena quatre ballarins de la companyia italiana Spellbound Contemporary Ballet i que ens parla sobre l’escolta i els silencis. Del mateix coreògraf, la companyia ofereix també un duet firmat pel mateix coreògraf i titulat A Better Place, que podrem veure al parc de la Ciutadella.
Si us agrada la dansa, però, no us podeu perdre el taller de pizzica (una dansa tradicional italiana de la família de la tarantel·la) titulat La ronda di Pizzica. Veniu a ballar al parc de la Ciutadella, poseu-vos en rotllana i seguiu les instruccions d’Andrea de Siena, així aprendreu com es balla la pizzica.
Encara dins del paraigua del MAC Festival, teniu una divertidíssima proposta musical que també ve d’Itàlia i que protagonitza la Marlon Banda. És el Marlon Banda Show, en què la música, el teatre i l’humor es barregen en una festa del ritme i la irreverència. I si voleu dir adeu a Roma… quan visiteu el parc de la Ciutadella, busqueu a la zona de cuina sobre rodes l’Orquestrina Caramelle, perquè munten un espectacle titulat Arrivederci Roma en el qual la cantant italiana instal·lada a Barcelona Francesca Frigeri, acompanyada d’un violinista i un acordionista, repassa alguns del temes més populars de la música italiana.
Però si la tradició escènica italiana té un nom, és el de la commedia dell’arte, poblada per personatges com el famós Pulcinella. D’aquesta tradició beu el Teatre San Carlino, un centre de creació de teatre de titelles nascut el 1968 i instal·lat al parc romà de Villa Borghese des del 1995. Veniu a veure’ls actuar a l’espectacle Pulcinella in Favola i descobrireu uns titelles que enfonsen les arrels en la millor tradició del teatre napolità.
La presència de Roma, però, s’estendrà fins als cels nocturns de la ciutat. El Festival Pirotècnic Internacional els tornarà a pintar de llum i de colors en un espectacle que es podrà seguir des de l’Espigó del Gas de la platja de la Barcelona i que, enguany, té la participació d’una empresa pirotècnica romana.
Finalment, en el context de les celebracions romanes de la Mercè, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) reobre les restes de l’antiga Barcino. I és que no podem oblidar que Barcelona va ser fundada, ara fa més de 2.000 anys, com a colònia romana i que, per tant, la creació de la ciutat té molt a veure amb els habitants de l’antiga Roma. Ho recordarem en una festa major dedicada a la Roma d’avui… i a la de fa milers d’anys.
Sigueu benvinguts i benvingudes a la gran festa romana de la Mercè 2022.
Font: Ajuntament de Barcelona
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Barcelona, Mercè 2022 |
Recepta Angi de tomàquets ecològics assortits del vostre hort km0 en salmorra.
INGREDIENTS:
900 gr. de tomàquets cherry i branca
– 1 llitre d’aigua
– 6 Fulles de llorer
– Sal marina al vostre gust
– Pebre negre en gra
– 1 Toc de sucre al vostre gust
– 3 Culleretes de llavors de fonoll
– 6 Dents d’all sensers al cop de puny
PREPARACIÓ:
Possar a bullir l’aigua en una cassola amb la sal marina i el sucre fins que es desfaci i reservar fora del foc.
Depositar els tomàquets assortits en parts iguals en 3 pots de vidre amb tots els ingredients barrejats per capes.
Finalment abocar l’aigua sobre els tomàquets. Deixar refredar i tapar.
Guardar-los al vostre rebost fins el moment de gaudir-los.
Bon profit i força salut!!
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Gourmet, Recepta Angi, Tomàquets en Salmorra |
José Mujica, expresident d’Uruguai, ha parlat d’una manera extremadament clara sobre el president rus, Vladímir Putin, i ha llançat un funest auguri sobre el que passarà arran de la guerra a Ucraïna.
En una entrevista a la CNN, Mujica parla sobre la igualtat i els camins per aconseguir-la: “Les explicacions teòriques de Lenin a L’Estat i la Revolució tenien un marge de lògica teòrica aparent. Però no sabíem que la concentració de poder a l’Estat, encara que tingués una intenció molt noble a l’origen, s’acaba degenerant en una dictadura de la burocràcia”.
“La lluita per la igualtat no es pot empassar la llibertat, però ha de continuar-la. Com conjugar llibertat i igualtat? Aquest és el desafiament. Quan parlo d’igualtat parlo d’igualtat d’oportunitat, no mengem el mateix. Jo crec que això està cada dia més pendent”, ha dit.
“Jo fa 50 anys creia en la dictadura del proletariat, però després ja veu com va caure Unió Soviètica, com un pal arnat, sense un gest d’heroisme. Una nació que va fer un sacrifici per la guerra que va ser una cosa grandiosa, que va tenir una revolució que va fer la volta al món i tota la resta, manejat per una punta de buròcrata fred”, ha prosseguit.
Segons la seva opinió, Putin “ha construït ara el capitalisme més corrupte que hi pot haver a dalt de la terra”. “Aquest negoci no camina, hem de perseguir el somni d´una societat més igualitària, però per altres camins, no sacrificant la llibertat”, ha assenyalat.
En aquell moment, els mateixos periodistes de la CNN ha preguntat estranyats: ”La Rússia de Putin el capitalisme més corrupte?”. I Mugica es reafirma: “Deu ser un dels capitalismes més corruptes que hi ha. Tampoc no estic amb l’OTAN, eh. Aquesta guerra que té els EUA amb Rússia que l’està pagant Ucraïna. Aquest avenç de l’OTAN no té cap sentit. Ens portarà una altra vegada a una divisió del món, però és un altre tema”.
Font: CNN, El Huffpost
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat José Múgica, politica |
Interior anuncia “restriccions severes” contra l’episodi “persistent” de calor extrema i l’alt risc d’incendi
La restricció de l’ús de bufadors, serres radials i similars a menys de 500 metres de zona forestal i a menys de 50 metres de terrenys agrícoles.
Estem en plena onada calor que anirà més i es preveu llarga, i en risc d’incendi elevat, i per això la Generalitat posarà en marxa mesures per minimitzar els riscos que comporten aquestes situacions.
El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena compareix per parlar de l’episodi i de les mesures que ha de prendre la ciutadania.
Elena ha anunciat “restriccions severes” i que “no són senzilles” per combatre una onada de calor “persistent”, perquè els models no preveuen quan acabarà.
La Generalitat anuncia l’activació del pla ALFA 3, que comporta restriccions, en 275 municipis de 20 comarques i 9 massissos. A la resta de municipis del país, les mesures seran recomanacions.
Elena ha anunciat restriccions en les activitats d’educació en el lleure a la natura, agrícoles, en obres prop de carreteres i boscos i també en la circulació motoritzada en el medi natural per minimitzar el risc d’incendi ara que estem en plena onada de calor.
Aquestes són les mesures anunciades:
1. La suspensió de totes les activitats d’educació en el lleure de tipus acampada, ruta i ruta esportiva, així com d’aquelles activitats esportives que es desenvolupin en el medi natural i altres que tinguin condicions equivalents. Les activitats s’han de desplaçar a un nucli habitat o població, i si això no és possible, retornar al punt d’origen.
2. La restricció de les activitats vinculades als casals de vacances, colònies i estades esportives i equivalents, a l’entorn immediat de les edificacions on es faci la pernocta.
3. La suspensió de l’activitat agrícola que comporti ús de maquinària en la franja horària entre les 12 i les 18 hores, excepte pel que respecta a la
recollida de fruita (inclosos productes hortícoles), la sega de l’alfals i altres herbàcies que es cullen en verd, llaurar els camps de rostoll que resten
excloses d’aquesta restricció i el conreu de l’arròs.
4. La suspensió de les obres i intervencions a la xarxa interurbana de carreteres de Catalunya i als seus vorals, inclosa la sega de les cunetes,
excepte aquelles que autoritzi expressament el Servei Català de Trànsit.
5. La restricció de l’ús de bufadors, serres radials i similars a menys de 500 metres de zona forestal i a menys de 50 metres de terrenys agrícoles. En el cas que motius de força major requereixin la utilització d’aquestes eines dins de la Generalitat de Catalunya Departament d’Interior 2 zona de restricció, caldrà comunicar prèviament els treballs a la sala central dels agents rurals (935617000) per si és necessari establir mesures de seguretat especifiques.
6. La limitació de la circulació del transport dins del bosc dels productes forestals en horari entre les 12 hores i les 19 hores.
7. La limitació de la circulació motoritzada en el medi natural d’aquests municipis. Aquesta limitació no serà d’aplicació als residents ni activitats que per la seva naturalesa resultin inajornables.
La setmana passada ja es va tancar l’accés a parcs naturals -el del Montgrí, el cap de Creus i el massí de l’Albera, per l’alt risc d’incendi a 20 municipis de l’Empordà.
Font: CCMA
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Medi Ambient, ona de calor |
BELLATERRA.CAT 