📍Autor d’una quarantena de llibres, va ser l’encarregat de documentar el procés creatiu de Subirachs a la Sagrada Família“
📍Guardonat amb premis de prestigi com el Pravda de fotografia, va exposar a diferents ciutats del món com Nova York, Moscou, Venècia o Tòquio. A Sitges va realitzar una antològica al Mercat Vell l’any 2002 i la mostra ‘Un hivern a Moscou’ a l’Edifici Miramar l’any 2005.
Joan Iriarte Ibarz (Barcelona, 1936-Sitges, 2018), autodidacta, admirador i seguidor d’Henri Cartier-Bresson, de Francesc Català Roca i de José Ortiz Echagüe, durant la seva trajectòria artística es dedicà especialment al retrat de personalitats, i especialment d’artistes i la seva obra, col·laborant en nombroses publicacions, com National Geographic.
Joan Iriarte i Josep Maria Subirachs a la capella del Cercle Comtal,1992 (actual Fundació Vila Casas de Barcelona)
Entre els seus treballs, destaquen també les seves imatges de la Unió Soviètica, del Brasil, del Marroc, de l’Àfrica subsahariana, de Venècia, de Nova York, entre d’altres indrets del món. Ha exposat a diverses ciutats com Nova York, Moscou, Venècia, Tòquio o Sitges, la ciutat on va viure des del 1993, amb la qual mantingué una estreta vinculació professional a través d’exposicions i activitats culturals. Ha publicat més de quaranta llibres, entre els quals destaquen Retrats i entorns de Sitges (2006), Sitges d’ahir i de sempre (2007) i, en col·laboració amb el poeta David Jou i Mirabent, Llum de Sitges (2004) i Sitges en blau (2006).
Entre els treballs de més importants deJoan Iriarte destaca la seva documentació gràfica del treball de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Famíliade Barcelona, 1991
Joan Iriarte rebent una obra de Josep Maria Subirachs durant el seu homenatge al Cercle Comtal de Barcelona, 1992 (actual seu de la Fundació Vila Casas)
L’any 2007 en el marc de la celebració del 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges 2007, l’alcalde Jordi Baijet de la població i Joan Iriarte inauguraren al Baluard Vidal i Quadras l’escultura “Postal de Sitges”, dissenyada per mateix Iriarte, dedicada a la fotografia i al cinema. L’obra, de dos metres d’alçada i realitzada amb ferro rovellat, disposa d’una placa commemorativa per homenatjar la tasca realitzada pels creadors d’aquest festival de referència del cinema fantàstic.
La seva obra es compon d’imatges que ens remeten a una poètica dels elements senzills alterats en la significació per una lectura que entronca amb l’imaginari creatiu de Joan Brossa, els dadaistes i els surrealistes. En les seves composicions hi ha també una poètica que apel·la als sentits i a l’erotisme, que vincula l’objecte de la seva obra amb projeccions de Freud o Carl Gustav Jung de la sexualitat humana.
De les darreres exposicions de la seva obra destaquen l’exposició antològica realitzada el 2002 al Mercat Vell i la del 2005 presentant la mostra “Un hivern a Moscou” a l’edifici Miramar. “Realitat i ficció” és una altra de les exposicions, que van tenir lloc a la galeria Agora 3 de Sitges, on s’exhibiren un conjunt d’instantànies originals i peces úniques de l’artista barceloní. El juny de 2018, un mes abans del seu decés, amb motiu dels 25 anys de Joan Iriarte a Sitges, la mateixa galeria Àgora 3 va exposar una faceta artística menys coneguda amb la mostra d’una selecció de dibuixos de l’artista que formen part de la col·lecció ‘Traços de la meva memòria’.
Plaça Major del Turó de Sant Pau de Bellaterra està situada entre els Carrers 3 i 4 d’aquest barri, i té una extensió aproximada de 1.000 m2, incloent a l’espai un gran deposit d’aigua de boca. Limita al nord amb el Carrer número 1 al sud amb el Carrer Universitat Autònoma de Barcelona.
A la Plaça Major del Turó de Sant Pau no apareix cap placa, però sí apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |Google Maps
El Turó de Sant Pau de Bellaterra té els carrers amb plaques numerades que van des de l’1 fins el 13, a l’estil del barri de Manhattan de Nova York. Comença tocant la Via Verda del Valles i els limits amb la UAB
Josep Maria Riera Gassiot*, ex-cap del Servei de Publicacions de la UAB entre 1993 i 2002, es va mostrar molt crític amb aquest procés:
TURÓ DE SANT PAU (BELLATERRA) “Expropiació privada l’any 1968 per fer-ne una funció pública i venuda per especulació privada”
“Trobo discutible el que es va fer a la part del Turó de Sant Pau, que es va expropiar per després fer-ne una venda immobiliària. Això crec que es il·lògic, no és correcte expropiar una propietat per fer-ne una funció pública i després vendre-la fent especulació privada […] Ho van expropiar tot junt, i van veure que aquella part no la necessitaven i que podia estar bé que hi hagués un barri en què hi visqués gent de la UAB. Però mai va ser real, a diferència de les cases Sert de la UAB, que són de la UAB, estan administrades per la UAB i en principi són per a persones que hi treballen, com també la Vila, que és per als estudiants”.
Les obres van continuar amb entrebancs fins que al 1975 es van reprendre, acabant-se al 1979. Finalment, la Cooperativa es va dissoldre el 1992.
Anunci de Fomento Barcelonès de Inversions S. A. aparegut a La Vanguardia, el 31 març de 1969, per la construcció i venda de les cases privades del Turó de Sant Pau (Des del 2010 un barri de Bellaterra)
*Josep Maria Rierai Gassiot (Barcelona, 1944), és un escriptor i editor català, que ha estat director del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i propietari de l’Editorial Montflorit. És nebot de l’escriptor Joan Oliver (Pere Quart) i germà del polític i escriptor Ignasi Riera.
Inaugurada la temporada 1967-68, en un principi s’anomenà “Súper Espot” i el seu lema era “Paraíso blanco”. Anys després va passar a denominar-se “Nou Super Espot” i encara uns anys més tard es va rebatejar amb el nom d’Espot Esquí Parc. Durant un temps va rebre el nom de Gran Pallars i actualment es coneix com Espot Esquí. També comparteix amb Port Ainé el nom de la marca comercial d’Skipallars, que dona nom al domini esquiable amb un sol forfet de les dues estacions.
Davant la presència de les primeres autoritats de Lleida i altres representacions civils i esportives, el capellà rector d’Espot procedeix a la benedicció de les instal·lacions de l’estació d’esports d’hivern de Super-Espot, al Pallars. 📷 Foto Campañà
L’estació d’esquí d’Espot es va posar en marxa a la temporada 1967-1968 amb el nom de Super Espot, sent una promoció de l’empresa PURISA (Promociónde Urbanismo e Inversiones SA). El seu lema de promoció era “Paraíso blanco”. Ara bé, segons la informació publicada per La Vanguardia del 21 de gener de 1969, semblaria que oficialment es va inaugurar el gener d’aquell any, però ja estava oberta des de la temporada anterior.
En la primera fase es va construir l’Hotel Or Blanc a la cota 1.500, el telecadira Els Estanyets, el teleesquí del Bosc i un teleesquí per a debutants a l’arribada del telecadira.
Imatge dels inicis d’Espot, a finals dels anys 60. Fotografia cedida per FGC a Diaridelaneu.cat Autor/a: FGC – Skipallars
El projecte anava acompanyat d’una urbanització a peu de pistes amb una zona d’habitatges unifamiliars, zona hotelera i altres serveis, a més de dues cafeteries. Aquesta urbanització era gestionada per l’empresa Pirineos Espot SA, darrere la qual hi havia com a impulsor principal el publicista Víctor Sagí Vallmitjana (13-02-1921 – 28-11-2014)
A partir de l’any 1972 es va crear l’empresa Super Espot S.A. que gestionaria l’estació d’esquí de forma independent a la urbanitzadora. Darrere aquesta empresa hi continuava Víctor Sagí i el també publicista Jaume Domènech.
Els anys setanta i vuitanta no van ser fàcils. Sovint les temporades d’esquí eren inviables econòmicament. Les campanyes 1984-85 i 1986-87 van resultar especialment difícils i, de fet, només cal recordar que la veïna Llessui tancava definitivament l’abril de 1987.
El problema de la manca de neu es va incrementar i a l’hora resoldre en la temporada 89-90, moment clau en la història de l’estació, ja que en aquesta temporada es posa en marxa la primera instal·lació de neu artificial, amb 3,5 quilòmetres de neu produïda.
Els anys 90
En encetar la dècada dels 90 s’inicia una certa posada al dia en les instal·lacions. Es començava amb una renovació de les cadires del telecadira “Els Estanyets” però els canvis importants eren a punt de començar.
El famós Nou Super Espot
L’any 1993, coincidint amb el 25 aniversari de funcionament de l’estació, es realitzen fortes inversions. S’inaugura el telecadira desembragable Yan Lift, batejat amb el nom d’Or Blanc, en un traçat paral·lel als Estanyets. Amb els anys aquest nou telecadira Yan Lift resultaria un problema important. L’empresa nord-americana que el fabricava va fer fallida el 1997 i amb la fallida s’acabarien les peces de recanvi.
Angi i Francesc varen dirigir l’Hotel Saurat els anys 1974-1975
També es construeix el telecadira biplaça Clots de la Bassa. Augment de la capacitat de la producció de neu artificial. La producció de neu s’estabilitza en 87 canons i 4,2 quilòmetres innivats. Neix el Nou Super Espot i és amb aquest nom amb el que es promociona l’estació.
1995-96, nevades i allaus
Com va passar a tot el vessant sud del Pirineu, la 95-96 va resultar ser un dels hiverns amb més nevades que es recorden. A finals de gener, durant la matinada del dia 23, una allau de neu va arrasar la cafeteria-restaurant de la zona de la Pala. Per sort, no es van haver de lamentar víctimes de cap mena, doncs l’estació a aquella hora encara estava tancada. L’allau també es va emportar 1 teleesquí, el retorn d’un telecadira i la caseta de control, la qual va aparèixer uns 300 m més a baix dins de la bassa.
1998, la constructora Copcisa es fa amb l’estació
La temporada 98-99 suposa un gran canvi a l’estació d’esquí. A finals de 1998 la constructora COPCISA (Construcció D’Obres Públiques i Civils SA) tanca la compra de les pistes d’esquí de Super Espot als seus antics propietaris per uns 2.000 milions de pessetes.
La compra de les pistes es converteix en el primer pas per fer-se amb tot el complex. La constructora preveu comprar en dos anys l’hotel i els albergs, que continuaven en mans de la família Domènech i que es valoren en altres 2000 milions de pessetes.
Es rebateja l’estació amb el nom d’Espot Esquí Parc. Inversió en la instal·lació d’una xarxa de canons, dues noves trepitjaneus. El telecadira Or Blanc, el Yan Lift, passa a denominar-se La Roca. S’anuncia una nova pista d’esquí de fons, el Forcall, amb 12 quilòmetres traçats i senyalitzats.
S’obre un parc de lleure i aventures per obrir a l’estiu, a la zona dels Clots de la Bassa, però la iniciativa només va durar un o dos estius.
Quan Espot s’emplenava d’escolars per passar-hi una feliç “Setmana Blanca”Quan Espot s’emplenava d’escolars per passar-hi una feliç “Setmana Blanca” Autor: FGC – Skipallars
1999
Desapareix el circuit d’esquí de fons i s’arriba als 6 quilòmetres innivats.
2001
Copcisa es ven l’estació d’esquí. La compra, per valor de 4,8 milions d’euros, la realitza Carles Isús amb un crèdit de l’Institut Català de Finances (ICF).
2003
Es presenta un projecte d’ampliació de l’estació d’esquí que inclou la construcció d’una cafeteria a la cota 2.300, ampliar el domini esquiable en 194 hectàrees al Cap de la Socarrada, la construcció d’11 hectàrees de noves pistes, un nou telecadira i nova ampliació de la xarxa de produïda.
2004
L’estació inicia els tràmits per al nou telecadira “Socarrada”, però la conselleria de Medi Ambient emet un informe desfavorable a l’ampliació de domini esquiable d’Espot Esquí. El motiu és que l’àrea proposada es troba dins de la “Xarxa Natura”.
El mateix any l’Institut Català de Finances (ICF), anuncia el procés per embargar l’estació d’Espot Esquí per impagament del crèdit que s’havia concedit l’any 2001. A finals d’any ja queda de la seva propietat. L’estació no es tanca i la passa a gestionar provisionalment una nova societat Suport Group Consultor, la qual està formada pels ajuntaments d’Espot, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu, València d’Àneu, amb el 51% de les accions, i 11 empresaris turístics de la zona amb el 49% de les accions.
2005
El Departament de Medi Ambient rebutja el projecte de reformes i ampliació d’Espot Esquí a la perifèria d’Aigüestortes que l’estació tramitava des de 2003.
2006
El novembre de 2005 la Generalitat es fa càrrec d’Espot Esquí. Vol evitar, així, el seu tancament a l’espera de la subhasta de l’estació esquí al jutjat mercantil de Lleida per un import superior als 8,7 milions d’euros. A finals d’any l’estació queda en propietat de l’Institut Català de Finances. La gestió passa temporalment pel FGC.
Plànol de pistes d’Espot amb les possibles ampliacionsPlànol de pistes d’Espot amb les possibles ampliacions Autor: Espot
2007, proposta de telecabina poble-estació
Es presenta un Pla d’Inversions valorat en 20,7 milions d’euros entre les quals es contempla la instal·lació d’un telecabina que connecti el poble d’Espot, cota 1.250, fins a a la cota 1.500 de l’estació d’esquí.
El telecadira Els Estanyets deixa de funcionar definitivament. Es construeixen dues noves cintes transportadores a la zona de debutants.
L’Institut Català de Finances treu a concurs gestió conjunta de les estacions d’esquí d’Espot Esquí i Port Ainé. El Govern adjudica a l’empresa Gran Pallars la gestió de les estacions d’esquí de Port-Ainé i Espot Esquí per 140.000 euros.
Neix Gran Pallars
En arribar el 2008 neix Gran Pallars, el domini esquiable que aglutina les estacions d’Espot Esquí i Port Ainé i un acord comercial amb Tavascan per compartir forfet. Una societat del mateix nom, Gran Pallars, formada per 41 empresaris de la comarca, els Ajuntaments d’Espot, Rialp i la Diputació de Lleida, es fa càrrec de gestionar les dues estacions que són propietat de l’Institut Català de Finances.
Apareix Joan Viladomat
El 2009 també hi ha moviments importants. L’empresari andorrà Joan Viladomat es fa amb el 50% de Gran Pallars, mitjançant una ampliació de capital de prop de 300.000 euros. Les estacions del Pallars veuen amb esperança l’entrada en funcionament l’aeroport de Lleida-Alguaire.
Imatge aèrea de Espot Esquí
2010
Inversió de 4 milions d’euros per substituir els teleesquís del Bosc per 1 telecadira 4 places desembragable de Leitner. Gran Pallars preveu un pressupost de 12 milions d’euros pel telecabina que ha d’unir el poble d’espot amb l’estació.
2011
FGC paga 16 milions d’euros per Espot i Port Ainé. D’aquesta manera la titularitat de les dues estacions, fins ara en mans de l’Institut Català de Finances (ICF), passa a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que també ho és de La Molina i l’estació de Vall de Núria.
2012
Es posa en marxa un parc lúdic i una webcam a la cota 2200 d’Espot.
2013
Espot rep la certificació de Destinació de Turisme Familiar (DTF).
Copa del Món de telemark l’any 2016
Entre els dies 5 i 7 de febrer, Espot acollia la quarta prova de la temporada de la Copa del Món FIS de telemark.
2017
Celebració 50 aniversari d’Espot amb diversos actes, com ara una exposició, baixada de torxes, festa après-ski revival o la inauguració d’una placa commemorativa a la cota 2000. Reforma integral de la cafeteria cota 2000.
Articles d’opinió de l’aniversari: Espot, fins aviat família i Parlant dels 50 anys d’Espot sense mirar el rellotge.
2018
A les portes del mes de febrer una cadira cau de la línia del telecadira. Els responsables de l’estació decideixen aturar definitivament l’obertura de la instal·lació (veure enllaç). Comença l’operació Espot, que consisteix en remuntar els clients des de la cota 1.500 fins a la cota 2.000 mitjançant un sistema de trepitjaneus-llançadora. Malgrat els inconvenients, se salva la temporada i tothom queda satisfet. L’operació conclou amb èxit.
2019-20
Substitució del telecadira La Roca per un de nou de semblants característiques però més modern ràpid. L’operació de concurs, compra i instal·lació es va fer en poc més de 7 mesos. El “nou La Roca” substitueix el vell telecadira de Yan Lift, que ja era l’únic al món en funcionament.
El Carrer de la Coma de Corbins té una llargada de 100 metres, situat al final del Carrer d’Enric Morera. Els seus dos extrems acaba en rodones sense sortida.
“Corbins, poble de Lleida i Coma, un accident geogràfic”
Placa del carrer Coma de Corbins de Bellaterra amb dibuix de planta dauradella
Corbins és un municipi de la comarca del Segrià. Podem destacar que al seu terme municipal conflueixen la Noguera Ribagorçana i el Segre en el parc de l’Aiguabarreig. A més, es troba a 4 km de l’enllaç amb la variant de l’Autovia Lleida-Barcelona (N-II). I es comunica, per la carretera C – 12 amb: Lleida (10 km) Balaguer (17 km) Menàrguens (7 km) Torrelameu (2 km) Benavent (3 km) La Portella (7 km) Vilanova de la Barca (6 km)
Corbins és un poble de Lleida
El terme Coma és canviadís segons les regions, també designa un pujol de pendís suau, poc elevat, arrodonit, per oposició amb el serrat, puig o clotada. Als Pirineus també designa un paratge planer, un prat alterós, sense pendent o amb pendent suau (on no hi ha penyes ni precipicis, sense rocam ni altres accidents abruptes), de gran extensió, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge, estimat per a pastura (Alt Empordà, Ripollès). Les comes formen part de la muntanya, com és natural en un territori tan espessament montuós com és el dels Pirineus: del significat de «valleta», que és el primitiu de coma, per la idea de fertilitat que sol acompanyar la de «valleta» es pot haver passat fàcilment al significat de paratge fèrtil de pastura en la part alta de la muntanya.
Habitualment, les comes solen estar situades entre espadats o serres d’una alçada variable, però que contrasten amb el pla de la coma. Poden ésser horitzontals (com és el cas de la coma de Son Torrella, a Escorca, Mallorca), o fortament inclinades (com la coma de n’Arbona, a Fornalutx, Mallorca). Per extensió, en alguns casos arriben a denominar serres o muntanyes.
Molt abundants a tots els Països Catalans, en alguns llocs donen nom no tan sols a accidents geogràfics, sinó també a partides rurals, camps de conreu o nuclis de població, com ara el terme municipal de la Coma i la Pedra, que té com a capital el poble de la Coma, la urbanització de Vacarisses denominada la Coma, el nucli turístic de la Coma o sa Coma, de Sant Llorenç des Cardassar, la Coma, caseria del poble empordanès de l’Escala, o l’antiga caseria de bordes dels Masos de la Coma, a la Coma d’Orient, del terme municipal de Conca de Dalt, al Pallars Jussà.
La paraula s’utilitza també per a descriure un circ i vall glacial en forma de cóm.
LLUÍS TORRES | Els actuals estudis centrals de Catalunya Ràdio, de l’Avinguda Diagonal, 614 de Barcelona, van ser propietat i oficines centrals de Victor Sagi Publicitat, qui també ho eren del Restaurant Nit i Dia, a la part esquerra del baixos del mateix edifici, una obra destacada de l’arquitecte Enric Llimona Raymat ( Barcelona, 28 setembre 1919-16 juny 1999).
Logo del Restaurant Nit i Dia de Barcelona (1972-1983)
Víctor Sagi i el seu soci amic en Jaume Domènech, l’any 1969, van obrir Super Espot, estació d’esquí situada al poble d’Espot (Pallars Sobirà), al Pirineu de Lleida, anomenada “Paraiso Blanco”, que el Gobierno espanyol declarà d’ Interès Turístic Nacional.
“Nit i Dia, va ser un dels primers restaurant amb nom català durant la dictadura franquista. Una novedosa decoració de Ramon Carrera Morales, amb botiga i oficina a tocar el Nit i Dia”
Publicació a la revista del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, 1958
A començaments dels anys setanta, la zona de la vorera de muntanya de la Diagonal compresa entre la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i l’avinguda de Sarrià va començar a experimentar un fort creixement. El proper edifici Atalaya va ser un dels gratacels més espectacular, on a l’últim pis 22 es trobava el prestigiós restaurant Atalaya, dirigit pel director Manuel Giménez Camas, qui també va inaugurar el proper Via Veneto, el Restaurant Dom i dirigí un hotel de Suïssa, propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
L’obertura del restaurant Nit i Dia a la Diagonal, entre els carrers Beethoven i la placa Wagner, va suposar un pas més en la consolidació d’aquella zona d’ambient i modernitat propiciat en gran part per la presència massiva de discoteques i locals d’esbarjo que s’hi varen concentrar.
Nit i Dia, a banda de néixer en ple franquisme amb un nom català, circumstància encara no totalment ben acceptada en aquells anys, s’afegia a La Oca i altres establiments de la zona, com un lloc modern on es servia menjar ràpid amb cuina oberta fins a les tres de la matinada. La proximitat de la discoteca Don Chufo, a l’entrada de la qual s’accedia a través d’un curt passadís cobert, facilitava també que ambdós locals compartíssin clientela. Només entrar es trobava una atractiva barra de bar, amb tamborets amb els colors del Barça, i al fons unes escales de baixada al Snacks amb cuina vists, i al fons el Restaurant La Matinada, més clàssic i luxós, de menjar a la carta. Ben entrada la dècada dels vuitanta el local va perdre volada i ja s’anunciava a la premsa com una pizzeria-fast-food. Els temps havien canviat i ja s’ensumava a l’horitzó un tufet preolímpic que aconsellava un canvi radical d’estètica i orientació en benefici de l’idolatrat disseny. Dit i fet, el Nit i Dia va tancar i al mateix lloc s’hi inaugurava el Network al maig de 1987.
Cal recordar que el seu èxit, amb cues de públic, en part era per la seva nova oferta gastronòmica i moderna decoració, obra amb els colors del Barça, on es podien gaudir els atractius plats combinats i postres del Chèf Antonio i el Cuiner Paco.
“El catalàHumberto Pi Badia, gerent de restauració, provenia de l’Hotel Royal i La Poma de la Rambla, passant a ser-ho del Nit i Dia, Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i de l’Hotel Llac Negre de Super Espot”.
Logo de l’estació d’esquí Super Espot, al poble d’Espot, Pallars Sobirà de Lleida, inaugurat l’any 1969
En Humberto Pi en va oferir la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot, allí ens va agafat la notícia de la mort del dictador Franco, era l’any 1975. Vàrem gaudir i practicar uns dels millors moments de la nostra vida professiónal, amb l’ajuda de l’Angi, -la meva dona-, qui portava la responsabilitat de la recepció de l’hotel. Recordem que per les tardes, a l’acabar el servei de menjador, amb el fantàstic equip professional de l’hotel, anaven a cercar i recollir rovellons, molt a prop, i els dies següents els oferien gratuïtament al nostres clients del Restaurant del Saurat.
Angi i Francesc a l’Hotel Saurat d’Espot, Pallars Sobirà ( Lleida)
L’any 1977 vàrem tornar a Barcelona, i vaig aceptar l’oferta d’en Salvi Vila, qui amb Juanito Durán, era soci i director del Restaurant Finisterre, Avinguda Diagonal, 469. Allí vaig treballar de Maître, fins l’any 1982, quan vaig tornar amb el mateix càrrec, al Restaurant Via Veneto de Barcelona.
La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venuda a la Generalitat de Catalunya que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio 📷 Víctor Sagí, Història de la Publicitat, per Armand Balsebre, 2011
La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venut a la Generalitat, que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio.
A primers del mes de juny de l’any 1983 es va formalitzar la compra per part de la Generalitat de Catalunya, de la seu de Víctor Sagi Publicitat, primera, segona i tercera planta, de Diagonal, 614, de Barcelona, cantonada amb el carrer Beethoven, per instal·lar-hi els estudis centrals de Catalunya Ràdio, on aviat s’inicien les emissions de prova.
El Carrer Josep Carner de Bellaterra té una llargada d’uns 90 metres, comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414), i finalitza al Carrer Pin i Soler, a tocar amb la benzinera Repsol de la rotonda del Turó de Sant Pau de Bellaterra
Placa del carrer Josep Carner de Bellaterra amb el dibuix de boix grèvol
Josep Carner (Barcelona,1884 – Bruxelles 1970), va ser un escriptor català. La major producció literària va ser de poesia, però també va escriure narrativa i teatre. També va fer de periodista amb columnes i crítiques literàries i de traductor. Va ser un renovador de la literatura catalana.
Es va llicenciar en Dret, Filosofia i Lletres i des de jove va col·laborar amb importants publicacions literàries i periodístiques i amb vàries iniciatives i projectes culturals catalans. Va destacar pel seu gran domini lingüístic i facilitat d’expressió. La seva primera publicació, un recull de poemes, Els fruits saborosos (1906), va ser un símbol del moviment del Noucentisme català. El 1911 va passar a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, col·laborant amb Pompeu Fabra. També va fer una important tasca en la traducció de grans autors internacionals, com Dickens, Shakespeare o Twain. Va ser una important figura de l’escena cultural i literària catalana.
Després de la mort de Prat de la Riba, el seu protector, el 1921 va entrar a la carrera diplomàtica, representant a Espanya en varis països. Va continuar col·laborant en l’escena cultural catalana amb publicacions en premsa. Durant la Guerra civil va ser fidel a la República i a les idees democràtiques i a la seva fi es va haver d’exiliar. Durant la Segona Guerra Mundial va viure a Mèxic i després a Bèlgica, d’on era la seva dona, i on va exercir com a professor universitari i va formar part de la societat europea de cultura. Des de l’exili va mantenir l’activitat política i cultural en defensa de la cultura i la llengua catalanes i la seva poesia es va despendre de la ironia civil i es va concentrar en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal”. Va escriure dues de les seves obres més famoses: Nabí (1941) i Poesia (1957). El 1985 es van publicar els seus escrits d’exili, Prosa de l’exili (1939-62).
Placa a la façana d’una casa de Bellaterra
Premis
Accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1899): Elevació Viola als Jocs Florals de Barcelona (1903): La sacra expectació dels patriarques.Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1904): Corones Englantina d’Or als Jocs Florals de Mallorca (1904): Els fruits saborosos Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona i proclamació com a Mestre en Gai Saber (1910): L’estranya amor Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1933): El branc de les vuit fulles Premi Folguera (1933): El veire encantat Premi Guimerà de Mèxic (1955): Cop de vent Premi Lletra d’Or (1958): Absència dins Obres Completes. Vol. 1. PoesiaEnglantina d’Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Caracas (1966): Pomell
El Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a l’Avinguda del Film (BV-1414) i finalitza al Carrer de Jeroni Martí.
Placa del Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra, on apareix pintades les fulles del plàtan fals (Acer pseudo-platanus).
Sant Plàcid (Roma 515-Messina 541). Va ésser un dels primers i principals deixebles de sant Benet de Núrsia junt amb sant Maure. És mencionat en els diàlegs escrits per sant Gregori I el Gran. Fill d’un patrici romà, Tertul·lus, va ésser portat de petit a Subiaco, on hi havia Benet de Núrsia, i oferta a Déu com a donat. Hi va tenir lloc l’episodi llegendari narrat per Gregori el Gran (Diàlegs, II, vii): va caure el llac i va ésser rescatat de morir ofeggat pel seu company Sant Maure, a qui Benet, que havia tingut una visió de l’accident, va ordenar que hi anés a salvar-lo; Maure va anar-hi i va caminar sobre les aigües del llac per agafar-lo i portar-lo fins a la riba.
A banda de la llegenda, sembla cert que va acompanyar Benet a Monte Cassino en 529. Res més se sap de la seva vida. En un salteri antic de Vallombrosa, el seu nom es troba a la lletania dels sants al costat dels de sant Benet i sant Maure, com també al Còdex CLV de Subiaco, del segle ix, la qual cosa testimonia la seva veneració ja uns segles abans.
És venerat, juntament amb Maure, el 5 d’octubre. És copatró de Messina i patró de les ciutats italianes de Biancavilla, Castel di Lucio, Montecarotto i Poggio Imperiale.
La confusió amb un sant Plàcid màrtir a Sicília, fa que el seu culte sigui més gran en aquesta illa, i que les suposades relíquies del sant que s’hi conserven siguin probablement falses. Es conserven a l’església de San Giovanni di Malta, a Messina, on van trobar-se en 1558.
L’Ajuntament posa en marxa una prova pilot de sistema de bosses de reg 15 de març de 2024 a les 9:25 Les bosses s’han instal·lat a alguns arbres del passatge Ajuntament. Si el resultat és positiu, s’estendrà la mesura a altres indrets de la ciutat.
Bosses de reg a Cerdanyola 📷 CERDANYOLA INFO
Des del Servei d’Espai Públic s’ha posat en marxa una prova pilot en els arbres del passatge Ajuntament en els que s’han instal·lat bosses de reg per filtració. L’ús d’aquest sistema està creixent notablement a moltes ciutats europees davant l’augment notable dels períodes secs i dies calorosos.
Les bosses de reg instal·lades a les soques dels arbres funcionen amb reg per degoteig d’emmagatzematge. Les bosses s’omplen en pocs minuts i després alliberen l’aigua gota a gota durant hores. L’aigua s’escorre lentament a terra, que la pot absorbir millor sent més eficient el reg i ajudant així a l’arrelament de l’arbre.
D’altra banda, s’ha procedit aquests dies a la reposició d’alguns arbres a diferents indrets de la ciutat. El decret de sequera és molt estricte limitant al màxim les noves plantacions, però en aquesta ocasió es tracta d’una actuació planificada fa molt de temps i els arbres ja estaven al viver esperant el seu moment per ser plantats.
S’ha dut a terme la reposició de Pyrus en escocells solts al barri de Serraparera, en aquelles voreres que la seva amplada ho permet. També s’ha dut a terme una plantació d’arbres a la plaça del carrer Francolí (Can Xarau), una altra a la zona d’accés a l’ascensor d’Adam i Eva (La Farigola), i al davant del Casal de Joves s’ha procedit a plantar un Ginkgo.
Pedro Almodóvar i germà, rebuts per Francesc Pérez al Cercle Comtal de Barcelona, el 24 octubre 1991 📷 BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES | El Cercle Comtal (1990-1994), –actual Fundació Vila Casas-, va ser un club privat destinat al món dels artistes i empreses creatives de Barcelona. Situat al pis principal de la modernista Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20, a la banda mar, entre els carrers Girona i Bruc.
Loquillo i acompanyant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
El Cercle Comtal va organitzar un munt d’iniciatives gastronòmiques i culturals, (entenent la cultura en un sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tast de vins, tertúlies d’òpera, mostres de Karate, etc.,
Bibi Andersen a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Entre moltes altres activitats, el dissabte dia 24 d’octubre de 1991, es va presentar el film Tacones Lejanos, amb l’assistència del seu propi director, en Pedro Almodóvar, Miguel Bosé, Marisa Paredes, Bibí Andersen etc.,
Taula de billar vestida especialment per la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Lucrecia, la cantant cubanesa acabada d’arribar a la ciutat de Barcelona va ser contractada per cantar, acompanyada pel seu teclat elèctric, i per tota la Troupe d’Almodovar, varen cantar la cançó Dos Gardenias.
Xavier Agulló, acompanyant i Francesc Pérez amb el pòster de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Al finalitzar l’acte, davant del vitrall modernista del Cercle Comtal, li vàrem entregar a Almodóvar un simbòlic Oscar de plàstic, tot despedint-lo fins a la limusina que l’havia portat des de l’aeroport de Barcelona.
Marisa Paredes entrant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Cercle Comtal es va inaugurar l’any 1991. El restaurador bellaterrenc Francesc Pérez Torres, ex director del Tragaluz, Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Hilton, va ser el director del modernista Restaurant que ocupava gairebé el 50% de l’espai del club. A la part central de la gran balconada central del carrer Ausias March, 20, se situava el Restaurant del Cercle Comtal, i a cada una de les galeries modernistes els salons privats rosa i blau. La capella privada va ser convertida en un nou saló privat per a 10 persones. A l’entrada hi havia el celler climatitzat i la recepció.
Miguel Bosé i convidades a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Teclejar l’enllaç de sota per veure el vídeo de la presentació de Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona, 24 octubre 1991
BELLATERRA.CAT 