Carrer del Sardanista Serra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Enric Morera i finalitza al Carrer de Can Miró.
Placa del Carrer del Sardanista Serra de Bellaterra on apareix dibuixada la flor de vídues bordes (Knautia arnensis) |BELLATERRA. CAT
Josep Serra i Bonaln (Compositor i cap de cobla català)Peralada, Alt Empordà, 1874 — Barcelona, 1939 Deixeble de l’Escola dels comtes de Peralada, a setze anys fou membre fundador de La Principal de Peralada, intèrpret de tible i violinista. Poc després n’assumí la direcció artística i hi ocupà el lloc de segon fiscorn. Des del 1894 mostrà dots de compositor en els diversos gèneres que la cobla oferia, i a partir del 1900, influït pels orfeonistes, presentà un estil més elaborat de sardana, que feu de pont vers l’anomenat estil culte. D’aquesta època destaquen els títols La Pubilla Empordanesa (1902), La Reina de les Flors (1903) o Idil·li. El 1910 es traslladà a Figueres, on dirigí l’Orfeó Art i Pàtria i creà, juntament amb M. Àngels Corominas, un centre pedagògic musical de gimnàstica i rítmica basat en el sistema Dalcroze. L’any 1915 s’instal·là a Barcelona, on exercí de copista a l’Orfeó Català i col·laborà amb les cobles Sureda i Cathalònia i al Teatre Victòria. El 1924 s’integrà en la Cobla Barcelona, de la qual posteriorment fou director i representant. Esdevingué un dels principals instrumentadors de les sardanes d’E. Morera, a més d’un dels primers instrumentadors de ballets. Compongué 250 sardanes, entre les quals destaquen Una lluita musical (1894), No te’n vagi’s mon amor (1913), Peralada (1926) i A cau d’orella (1927). Amb la fantasia Presents de Boda (1923) fou un dels primers compositors que inauguraren el gènere lliure de música de cobla. Ha estat l’autor de més d’una trentena de balls vuitcentistes per a cobla, que compongué entre el 1894 i el 1900.
Pere Font Grasa, Periodista. Exredactor en cap del Diari de Sabadell (1977-1982) i excol·laborador de Quadern.
Mig segle d’existència BELLATERRA ASPIRA A LA INDEPENDÈNCIA MUNICIPAL
PERE FONT GRASA|Bellaterra és alguna cosa més que unes capçaleres a les paperetes d’exàmens. Bellaterra és un rètol a la carretera, al qual l’any 1971 se li va sumar el grau universitari. Bellaterra és una estació de tren molt britànica: o molt canadenca. Bellaterra és un bosc del qual han brotat torres sembrades per la llavor de la burgesia catalana.
Mig segle
La urbanització Bellaterra no va néixer l’any 1971 com algun professor despistat podria anunciar. Bellaterra ja era al seu lloc quan el recordat rector Villar Palasi fundés aquella “Illa democràtica” d’idees, сеment i campus. Bellaterra es va urbanitzar a partir de l’any 1930; acaba de complir, doncs, els primers cinquanta anys de vida.
Entre els anys que mitjan del 1919 al 1923, l’estesa ferroviària va descobrir als barcelonins una porció ignorada del Vallès Occidental. Els capitalistes de l’època, impulsats per una “Lliga Catalanista” en el seu apogeo polític, fins i tot a nivell d’Estat, van motivar que La Canadenca fes possible el somni d’un tren amb via d’ample europeu que per Sant Cugat, Bellaterra, Sabadell… havia de creuar l’eix central del Principat i penetrar a França. Però no va passar més enllà del túnel de la Rambla sabadellenca (cul de sac que va viure la seva petita tragèdia el mes d’abril passat) i a l’altre braç de la Y penetrant a Terrassa a cel obert, igual com segueix en el present. Aquí es va acabar la història. La Universitat trigaria més de quaranta anys: l’Opus Dei es va avançar impulsant una zona escolar i provocant que a la dècada dels 60 es construís l’estació de “Sant Joan” en terrenys propers a “Can Marcet”… on el 1982 tindrem el “Prado del Rey” televisiu i català,
El cotxe, lluny
La burgesia barcelonina es va quedar a Sant Cugat: i així, encara avui es poden veure nombroses torres construïdes entre el 1920 i el 1935, clar exponent del “estiueig fora de Barcelona”. Bellaterra naixia en un racó de món. Va ser descoberta també per la burgesia sabedellenca, els fabricants de lèpoca que van invertir diners en la urbanització. El cotxe quedava lluny. No hi havia carretera asfaltada. Aquesta es va construir primer des de Cerdanyola-Sant Cugat, i fins al 1966 no va quedar pavimentat l’antic camí que pel barri de Gràcia, a Sabadell, vorejava l’aeròdrom, Sant Pau de Riusec fins a la cota de Bellaterra. El tren era un cosí adelantat a la seva època, a la Renfe i als atuells que es movien amb el vapor. “Els elèctrics”, com encara se’ls coneix per aquestes terres, van obrar el miracle de la primera urbanització ben feta del nostre país. El creixement ha estat limitat en aquests cinquanta anys: encara que d’aquells tres mesos d’estiueig una majoria hagin decidit habitar tot l’any a Bellaterra. Hi ha vida a Bellaterra: els estudiants, els profes i els funcionaris de la Universitat, li han donat el to adequat el complement. Bellaterra aspira a la independència municipal: Té vida pròpia.
La família Ulises
Bellaterra vol celebrar el seu mig segle De moment ha Inaugurat un carrer dedicat a Joaquim Buigas, amb la placa ja clàssica forjada en ferro i amb l’esquirol menjant la pinya, a manera d’escut heràldic, aquests esquirols que encara veiem als pins pinyers del lugar, espècie que sobreviu i es reprodueix als boscos vallesans, a pesar de les agressions humanes. Per celebrar aquest mitjà s’espera l’organització de diversos actes culturals i populars,
A la seva mida, Bellaterra ho va ser un “fogar de catalanisme”. Gent adinerada, burgesia alta però amant del país i les seves tradicions, era coneguda la tercera literària en diverses torres. que alimentaven els Buigas, Roda i altres il·lustres Impulsors de la nostra cultura.
Hi ha qui afirma que la Família Ulisses* va invertir els seus oficis a Bellaterra, que els Buigas del TB0 fessin diners amb les aventures dels seus personatges. En èpoques difícils (any 1952) ja tenien lloc a Bellaterra uns “Jocs Florals” limitats però dignes, i d’alguna manera també la despistada, liberal i autònoma família Ulises cuidant que els seus estalvis ajudessin a aixecar Bellaterra
La senyera de la família Roda
Frederic Roda i la seva família, com a continuadors de la fe patriòtica del seu pare, ha estat un dels signes del lloc. La seva(s) banderes catalanes van ser un símbol vivent; com l’Escola Tagore o en un altre ordre l’Hostal Sant Pancraç o aquesta torre oberta del museu El Pedregal, on s’aixopluga el vell fabricant de mobles que es va enfonsar amb un clavell blanc a la trau dels venedors….
La Bellaterra dels fabricants tèxtils, amb tragèdies de ruins familiar de supervivència; la Bellaterra de la senyera al mastil d’unes determinades torres que en ocasió d’un 11 de Setembre ja llunyà ens van descobrir la història,
Bellaterra en lloc de transit o auto-stop per als estudiants metropolitans. En un dels seus passos a nivell van deixar la seva pell tres joves en aquell “600” atrapat pel fang i la via. Però Bellaterra, malgrat el cotxe, va néixer i viu amb el tren. Encara que els seus hotels es convertessin en torres, i les seves aigües estiguin vigilades per l’Ajuntament de Cerdanyola, continua en el seu l’Increïble “sot feréstec” de la Font de la Bonaigua, una incripció grabada sobre majóliques:
Si de la font bous aigua cada dia Tindràs prosperitat, pau i alegria. Els teus fills seràn sans, les filles belles, mai sofriras dolor ni malaltia, I et moriràs de vell, sense recanca tot beneint a Déu, i amb l’espe Iranca, de millor vida (Font de la Bonaigua 1930)
Queda el vers, la poesia senzilla i entranyable sota l’ombra d’una esplanada, on el proletariat de Cerdanyola, nens i nenes dels col·legis, rentacotxes que tot ho inunden, Intenten viure unes hores bevent aigua d’aquests prodigiosos canons, de tres dels quals els mana liquid en abundància. Antany la burgesia anava a passejar fins a la font, ara passa rauda per les seves proximitats, com aquests milers d’estudiants que només coneixen Bellaterra pel rètol de l’estació i una peperera amb capçalera.
Font: Hoja del Lunes, 4 agost 1980, pàgina 6
* Sèrie d’historietes d’humor costumista creada pel guionista Joaquín Buigas i el dibuixant Marino Benejam per a la revista TBO el 1944, que va ser una de les més populars dels còmics espanyols de la postguerra, en presentar una família de classe mitjana típica de la època amb què moltes famílies podien identificar-se, formada pel cap de família Don Ulises Higueruelo, la seva dona Doña Simforosa, la filla gran Lolín, els fills menors Policarpito i Merceditas, l’àvia (sogra de Don Ulises) Doña Filomena, i el gos Treski.
En un restaurant de Pedralbes, va tenir lloc l’anunciat homenatge a Frederic Roda, acte que va congregar més de 200 persones que van voler manifestar el seu reconeixement a l’excrític teatral de Destino, per la fecunda i perseverant tasca en pro de l’art escènic portada a al llarg dels darrers quinze anys.
Autors, actors professionals i “amateurs”, directors, gent de teatre i una nodrida representació de professionals i homes de negocis – i nombroses dames. van testimoniar el seu afecte i adhesió a Frederic Roda, a qui, nansa de discursos -que pel que sembla ja no estan de moda-, van tributar, posats drets, una fervorosa i perllongada ovació. També es van rebre nombroses adhesions.
BELLATERRA.CAT 