Bellaterra, 28 de marc de 2024
El Pasatge de Josep Soler de Bellaterra té uns 75 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, a tocar el Carrer de Margenat i no té sortida a la part baixa.
Per error, a la placa del Passatge de Josep Soler s’han oblidar d’afegir la lletra R (Soler, no. Solé), i així es fa dificil saber qui és aquest personatge.
Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935-Barcelona?, 9 d’octubre de 2022) Compositor, musicògraf, musicòleg i pedagog.
S’inicià en la música a Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara. Al principi del 1960 es traslladà a París, on entrà en contacte amb René Leibowitz, però el principal mestratge el rebé de Cristòfor Taltabull entre el 1960 i el 1964. Des de la seva primera estrena —Polifonías para piano (1956)—, el seu llenguatge estigué en constant evolució. Les primeres obres reflecteixen clarament la seva admiració pel camí estètic i ideològic iniciat pels autors de la Segona Escola de Viena, utilitzant el dodecatonisme com a recurs compositiu; però, lluny d’estancar-se en un únic camí tècnic i estètic, els primers anys de cerca d’un llenguatge propi li donaren la base i el coneixement necessaris per a una evolució sempre coherent de la seva obra. A partir del 1960, l’òpera Agamèmnon (premi Òpera de Montecarlo 1964) inicià una etapa basada en un serialisme personal en què es començaven a intuir processos de creació que culminaren en etapes posteriors, com ara acords amb sobreposició de quartes o passatges amb atonalisme lliure. Aquesta etapa es tancà el 1974 amb el Rèquiem. Altres títols representatius d’aquest període són Das Stunden-Buch (‘El llibre d’hores’, 1961) i les òperes La tentation de Saint-Antoine (1964), amb text de G. Flaubert, i Èdip i Jocasta (1972), sobre text de Sèneca, estrenada en versió concertant al Palau de la Música Catalana el 1974 i escenificada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1986. En una segona etapa, que comprèn aproximadament els quinze anys següents, apartà el serialisme per donar pas a un atonalisme lliure on posà les bases per a l’etapa que començà a partir del 1990 i prengué l’acord de Tristany com a eix embrionari de la seva nova producció. D’aquest segon període cal destacar un particular homenatge a la fuga i altres peces del Barroc en els seus sis volums per a piano o orgue, que inclouen Harmonices Mundi (1977-93), les Variacions i fuga sobre un coral d’Alban Berg (1979), la Missa per a cor mixt a capella (1980) i l’òpera de cambra Murillo (1989), amb textos de R.M. Rilke, autor de referència constant en la seva obra. A partir del 1990 adoptà definitivament l’acord de Tristany com l’element generador de la seva producció, acord que també combina amb el místic d’Aleksandr Skr’abin, ja que els considera molt propers ateses les seves característiques. Del seu ús en resulta un retorn a un sistema tonal únic i personal allunyat de les concepcions tonals dels dos autors esmentats, que lliga i culmina el seu catàleg amb una perfecta coherència. Obres com Mahler-lieder (1992) o les darreres produccions, les òperes de cambra El Misterio de San Francisco (2000) i Die Blinde (‘Els cecs’, 2001), comparteixen un renaixement expressionista i una estètica més mediterrània, ben palesa, per exemple, en Preludi i tres danses del Penedès (1995). Destaquen també les catorze sonates per a piano, els set quartets de corda i especialment l’òpera de grans proporcions Jesús de Natzaret, iniciada el 1974 i finalitzada el 2004, i de la qual només s’han estrenat fragments.
Autor prolífic, produí més de 200 obres, escrites per a quasi totes les formacions instrumentals i vocals, en les quals destaca especialment la seva contribució a la música religiosa i a l’òpera.
A banda de l’activitat compositiva, fou molt notable la seva faceta com a pedagog. Entre d’altres, fou professor d’estètica (1975-81) i de composició (1982-84) al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, i en 1983-2010 fou director del Conservatori de Badalona. Formà la majoria dels compositors catalans de les noves generacions, tot preocupant-se, a més, de la difusió, producció i edició de les obres de molts dels seus deixebles directes i també dels del conservatori que dirigí. Publicà també assaigs sobre aspectes diversos de la música: Fuga, técnica e historia (1980), La música (1982), Victoria (1983), Poesía y teatro litúrgico del Antiguo Egipto (1983), Escritos sobre música y dos poemas (1994), Tiempo y música (1999, amb Joan Cuscó), Otros escritos (1999), Nuevos escritos (2003), J. S. Bach-Una estructura del dolor (2004), Música y ética (2006) i Música Enchiriadis (2011).
Com a musicògraf i musicòleg també fou autor d’una extensa col·lecció d’escrits crítics, tècnics i filosòfics. En aquests darrers, com en la seva producció artística, s’hi evidencien sempre els trets fonamentals del seu pensament musical: la sobrietat dels elements com a recurs principal per a fer palès el contingut de l’obra; l’exteriorització d’una càrrega interna de pessimisme i angoixa com a expressió artística i com a fruit d’un lament per una societat cada vegada més injusta i ostracista; l’actitud ètica de l’artista envers la seva obra, sempre des de la solitud, i la reflexió de la seva funció com a vincle comunicant amb el seu oient.
Fou distingit amb nombrosos guardons, com el Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el XIII premi de composició Òscar Esplà (1982), el Premi Nacional de Cultura (en música) de la Generalitat de Catalunya (2001), la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el Premio Nacional de música (2009) i el Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria (2011). L’any 2013 refusà la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol i l’any següent fou guardonat amb el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat.
Òpera
Agamèmnon (1960, rev. 1973); La tentation de Saint-Antoine (1964); Èdip i Jocasta (1972); La Belle et la Bête (1982); Nerón (1985, texts de Sèneca, Suetoni i Tàcit); Macbeth (l989); Murillo (1989; Rilke); El somni d’una nit d’estiu (1991-92; Shakespeare); Frankenstein (1996; M.W. Shelley) El mayor monstruo los celos (1997; Calderón de la Barca); Faust (1999-2000; Goethe); El jardí de les delícies (2000; J. Verdaguer); El misterio de San Francisco, òpera de cambra (2000; Soler); Die Blinde, òpera de cambra (‘Els cecs’, 2001; Rilke); Jesús de Natzaret (1974-2004); Les Noces d’Hérodiade, òpera de cambra (2001; Mallarmé)
Orquestra
Sant Francesc d’Assís (1961, rev. 1988; premi Ciutat de Barcelona 1961); Dànae, ballet per a instruments de corda (1962); Tristesse d’été, vl./fl., orq. de c. (1979); Concert per a piano i orquestra (1969, rev. 1988); Concert per a violoncel i orquestra (1973); La transfiguració (1974); Apuntava l’alba (1975); Concert per a viola i orquestra (1979); Sinfonietta (1982); Adagi per a cordes (1985); Pietà i enterrament (1985); Dos poemes per a orquestra (1990; 2a versió, 1993); Le Christ dans la banlieue, poema per a orq. (1990); Concert per a percussió i orquestra (1990); Concert per a violí i orquestra (1990); El sueño de una noche de verano, suite (1992); Concerto grosso, 4 perc., orq. de c. (1992); Concert per a violí i orquestra núm. 2 (1994); Meditació (1995); Preludi i tres danses del Penedès (1995); Via Crucis, poema per a orq. (1995); Concert per a piano i orquestra núm. 3 (2001)
Cambra
Diaphonia (1967); Concert per a clavecí i cinc instruments (1968); La misteriosa rosa del jardí, org.; Apuntava l’alba (1975); Introducció, fuga i giga, vl./cl., pno. (1979); Variacions i fuga sobre un tema d’Alban Berg, vla./tr., pno. (1979); Doble fuga, giga, allemanda i ària, cl., vl., pno. (1979, rev. 1989); Chemin de la croix, 2 pno., perc. (1982); Ver sacrum, vlc./fl., pno. (1984); Sonata per a violoncel i piano (1986); Quintet per a piano i cordes, pno., 2 vl., vla., vlc. (1992); Coronación de espinas, 2 pno. (1993); Lachrymae or seaven teares, fl., guit. (1993); Sonata per a viola i piano sobre un tema de Verdi (1993); Paisaje nocturno III, fl., ob., cl., perc., vl., vlc. (1990, rev. 1993); Poema de Vilafranca, grup de cambra (1994-2000); Música fúnebre (1998); Aux soirs ensanglotés des roses, vla. i cl. (1998); Sonata per a viola i piano núm. 2 (2001); 7 qt. de c. (1955-95); diversos trios de c.
Solo
Preludi cora i toccata, org. (1959); O lux beata Trinitas, org. (1959); Concert per a dos pianos (1962); Sis preludis, org. (1965); Tres peces per a piano (1970); À la manière de Frederic Mompou, pno. (1984); Sis nocturns, pno. (1985-86); Dos retrats, pno. (1989); Preludi coral, org. (1993); Escena amb cranis, vlc. (1994); Àlbum per a piano (1995); Llibre d’orgue de Santa Maria de Vilafranca (1996); 13 Petits corals, org. (grup acabat l’any 1999); Dos sonets de Michelangelo, pno. (2001); 14 sonates per a pno.; 6 vols. de l’Harmonices Mundi, pno./org.
Música vocal
OliLlibre d’hores, lieder (1961); El càntic dels càntics, S., T., cor mixt, orq. (1963); Improperia ad honoren beatae Trinitatis (1964); Dos motets, S., org. (1968); Passio Domini Nostri Jesu Christi, oratori (1968) Passio secundum Johannem, cantata de cambra, A., T., cor mixt, orq. (1970); Rèquiem, perc., cor, orq. (1974); Amours de Cassandre, S., pno. (1974); Tres cants d’amor, T., pno. (1976); Officium hebdomadae sanctae, cor mixt (1976-80, rev. 1989); Missa in tempore belli, cor mixt, org. (1978); La morte di Savonarola, cantata de cambra, Ct., pno., vla., vlc. (1979); Mater dolorosa, cantata de cambra, MS., pno. (1980); Missa, cor mixt (1980); Nou cançons d’amor, cantata de cambra, T., S., pno., vla., vlc. (1984); Tres peces sagrades, narrador, cor mixt (1987); Vespro della beata Vergine, A., T., cor mixt, orq. (1989); Dormitio beata Virginis Mariae, T., cor masc., org. (1990); Feu, Senyor, el meu treball més dur, S./T., pno. (1992); Poema d’Orfeo, S., org. (1992); Mahler-lieder, cantata de cambra, S., orq. (1992); Michelangelo-lieder, Bar., pno. (1992); El cant de Déu, S., pno. (1993)
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
Font: Enciclopèdia catalana
BELLATERRA.CAT 