Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 3/03/2024

L’any 1583 es va inaugurar al Raval (davant d’on avui hi ha la Plaça Vicenç Martorell) la Casa de la Misericòrdia.

Cèrcol on es deixaven els nadons abandonats |CEDIDA

Era un conjunt d’edificis conventuals que fins al segle XIX es va mantenir gairebé intacte. De l’hospici, al Carrer de les Ramelleres,17, Barcelona, se’n cuidaven les monges, les germanes de la Caritat, que es van començar a fer càrrec dels nens abandonats de la ciutat. Si hi heu passat per davant alguna vegada, potser haureu vist que a la paret (avui una mica diferent de com era llavors) hi ha dues obertures amb una tapa de fusta. El cèrcol més gran, que hi ha a la part inferior dreta, són les restes del torn d’orfes. Quan algú volia abandonar un nadó de manera anònima, el deixava a la part de fora del torn i feia girar la roda, de tal manera que el nadó entrava a l’hospici. Darrera l’esperava una monja amb un bressol sempre preparat. L’orifici que hi ha a la part superior esquerra del cèrcol, feia funció d’ull, i també de caixa d’almoines que les monges recollien i utilitzaven per finançar el funcionament de l’hospici. Evidentment, aquest torn ja no està en funcionament, però es va mantenir fins el 1931.

Casa Maternitat del carrer Ramelleres de Barcelona, on hi havia una finestra giratòria, anomenat torn, on les mares abandonaven els nadons. Aquests rebien el cognom Deulofeu, “Deu lo feu”|CEDIDA

AMAGAT DISCRETAMENT AL COR del Raval, hi ha una petita entrada de fusta que antigament estava adossada a la Casa de la Misericòrdia. Tot i que sembla una ornamentació, o una mena de petit santuari, l’entrada era de fet una plataforma giratòria de fusta que s’utilitzava per deixar de manera anònima donacions per a l’església, inclosos nens no desitjats.
Fundat originàriament a finals del segle XVI, l’edifici del número 17 de Ramelleres es va convertir en orfenat al segle XIX. Com molts altres orfenats i convents de l’època, una característica principal de l’edifici era la seva plataforma giratòria de fusta, que permetia als indigents col·locar-hi els seus nadons i girar-los de manera anònima als braços d’un membre del personal dins de la llar.

Activa des de 1853-1931, la plataforma giratòria va veure passar centenars de nadons pel seu portal cap a l’orfenat. De vegades es deixaven altres donacions, inclosos diners i queviures, però sobretot, els nadons eren deixats per pares que no els feien o no podien fer-se càrrec. Avui dia, una petita entrada de fusta és l’única resta de l’orfenat de Barcelona i de l’acollida de nadons.

Font: M’agrada Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 3 de marc de 2024

El Carrer de Garreta de Bellaterra té una llargada de 90 metres, comença al Carrer de Ramon Llull i finalitza als Carrers de Pere Quart i Narcís Monturiol.

Placa del músic Garreta de Bellaterra amb dibuix de fulles de freixe (Fraxinus)

El músic Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 de març del 1875 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 2 de desembre del 1925)
De formació autodidàctica, en composició havia rebut nocions de música del seu pare, Esteve Garreta i Roig, rellotger i músic, i de Ramon Novi. Actuà a l’orquestra i cobla del seu pare i, més tard, en el conjunt instrumental Quintet Garreta, i exercí l’ofici de rellotger a Sant Feliu.

Fou un músic romàntic i intuïtiu que s’expressà en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades. Després d’unes Impressions simfòniques (1907) per a orquestra de corda, escriví les següents obres simfòniques: Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite en sol o Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Les illes Medes (1923) i el Concert, per a violí i orquestra (1925). En el camp de la música de cambra escriví un Quartet, per a piano, violí, viola i violoncel (1898), una Romança en la menor, per a violí i piano, Joguina, per a violoncel i piano, la Sonata en do menor, per a piano (1922), premiada en el Tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, i la Sonata en fa, per a violoncel i piano (1923), dedicada a Pau Casals i estrenada pel mateix Casals.

Garreta és autor també de cançons per a cant i piano. Transformà la sardana en una forma musical apta per al concert i contribuí decisivament que fos coneguda internacionalment.

Des de La pubilla (1897) fins a La llar, la seva darrera sardana, n’escriví més de setanta-cinc, entre les quals es destaquen Pastoral i Juny per la seva extraordinària qualitat. Algunes d’aquestes sardanes foren orquestrades per Garreta amb un gran refinament en la instrumentació i l’harmonització: A en Pau Casals (1920), Isabel (1920), Giberola (1920), La pedregada (1921), etc. També foren orquestrades la de la Suite Empordanesa i la de la Sonata, per a piano. En la sardana Llicorella introduí l’ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »