Carrer de l’Escultor Vallmitjana de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença al Carrer Balmes i finalitza al Carrer de Joaquim Ruyra i el Carrer de Juan Valera.
Placa del carrer de l’escultor Vallmitjana de Bellaterra, no específica a qui del dos germans escultors està dedicada. Apareix dibuixada la planta amb flor Marcolic.
Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1 d’abril de 1826 – 3 de setembre de 1919) fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l’escultura catalana de mitjans del segle xix. En la seva obra és visible l’orientació cap al realisme i la inclusió d’algun element romàntic sense perdre de vista els fonaments d’una formació clàssica.
Els germans Vallmitjana
Fills d’un teixidor (Felip Vallmitjana) s’inicien en l’art de l’escultura modelant figuretes de pessebre i fabricant caretes pel Carnaval. Els primers a veure el talent i l’extraordinària habilitat que tenien per modelar van ser l’escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal veïns de la família. Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l’Escola de Llotja de Barcelona l’any 1844 després que el pare d’ambdós els hi ensenyes les figuretes que els seus fills feien a les nits. Venanci es matriculà, molt probablement, el curs 1847-1848. Sabem que l’any 1850 varen passar ja a la classe d’escultura al natural per haver guanyat les quatre mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.
Dins l’Escola de Llotja van ser tutelats i dirigits per un ja gran Damià Campeny, del qual van aprendre molt sobre l’escultura neoclàssica. Un cop fora, però, no seguiren les pautes del mestre, encara que sempre li van agrair molt les seves ensenyances tal com el seu biògraf Manuel Rodríguez Codolá ens ho indica al seu llibre. La mort de Damià Campeny suposa un trencament definitiu amb els cànons neoclàssics que havien arribat de la mà de Winckelmann, es deixen de costat els temes mitològics i es dóna pas a l’escultura més naturalista i no tan idealitzada.
Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d’obres escultòriques d’origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l’ordre americà d’Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que van treballar al taller són Jeroni Miquel Suñol i Pujol o Rossend Nobas i Ballbé. Més endavant trobarem escultors com Joan Flotats i Llucià, Rafael Atché i el més directe de tots els seus deixebles que serà Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci. Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que van treballar sota les seves ensenyances, com són Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller va estar obert fins a 1883.
Maduresa en solitari
Després d’una carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci és nomenat membre de l’Academia de San Fernando el 1877, quan ja feia uns anys que havia exercit com a professor (1871-1873) de talla en dibuix, modelat i buidat a l’Escola de Llotja de Barcelona, institució de la qual fou catedràtic en la mateixa disciplina entre 1873 i 1900. El 1883 decideix juntament amb el seu fill obrir un nou taller, separant així definitivament la seva producció de la del seu germà tot i que, el situa al costat del que fins en aquell moment havien treballat els dos germans. Més tard, a començaments del segle xx el traslladà al Carrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.
Pel que fa a la seva obra l’escenari ideal en el qual es va donar a conèixer a escala estatal van ser les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid. Hi ha constància que tot i haver la presència de peces dels dos germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l’any 1858 i ja aquí aconseguí una menció honorífica de segona classe. També exposa en el certamen de 1862 on és premiat amb una medalla de segona classe per l’obra La Tragèdia que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca. Més endavant va participar en l’Exposició de 1864 presentant cinc obres i també a la de 1876. D’altra banda es presentà també el 1856 al concurs-oposició celebrat a Madrid per aconseguir la càtedra d’escultura de l’Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Demià Campeny. El 1860 competeix amb Andreu Aleu per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona i el 1873 va a París per presentar l’escultura Le Figaro en el concurs obert pel diari d’aquest nom amb la finalitat d’aconseguir una estàtua per ornar la façana del seu edifici, va rebre el segon premi. Finalment el 1883 va quedar finalista en el concurs de models de l’estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.
El Carrer de Narcís Oller de Bellaterra apareix al plànol oficial de Bellaterra però no té cap placa, ni existeix oficialment per Google Maps.
Narcís Oller i Moragas, (1846-1930) al plànol de Bellaterra però sense placa
Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930) és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època. Advocat d’ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l’acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions. És autor de novel·les tan destacades com La papallona (1882), L’escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879), Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor. Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor. Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l’italià o el rus. El novel·lista va defensar aferrissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s’escapava del debat i la polèmica.
El Carrer de Pere Quart de Bellaterra té una llargada d’uns 80 metres, comença al Carrer de Garreta i finalitza al sender que arriba fins el Carrer Joaquim Ruyra. A la placa apareix pintades flors roselles (Papaver rhoeas)
Placa del Carrer Pere Quart (Joan Oliver i Sallarés) de Bellaterra i dibuix de roselles
Pere Quart (Joan Oliver i Sallarès, 1899-1986), narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d’una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle. Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l’anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment. En aquesta línia, organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. D’altra banda, però, també treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès. El seu projecte més ambiciós és la creació de l’editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d’aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba. D’aquest grup sabadellenc, són Francesc Trabal i Joan Oliver, principalment, els qui elaboren les obres literàries més reeixides. A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l’aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans). Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació. Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front. El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S’exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys. A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis, tots efímers, i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme. Poc després d’arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d’aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. La correspondència mantinguda amb l’escriptor Xavier Benguerel fins al 1984 n’és també testimoni. Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d’obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l’art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana). Contribueix també a la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l’editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l’editorial Montaner y Simón (la mateixa on també treballaria en tornar de l’exili l’escriptor Pere Calders). Més tard dirigeix l’editorial Proa. Publica les seves traduccions d’obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. En canvi, partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg. La seva obra més reeixida es considera que és Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través d’alguna de les seves traduccions o d’alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya. El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l’aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social. Aquesta nova poesia, coneguda com a “poesia social”, és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. El seu últim gran ressò i, a la vegada, inici del final és el mitificat recital “Price dels poetes”, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera. Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. És com una mena de “patriarca” per als més joves i participa activament en actes de protesta com els de “La caputxinada” (1966) —una tancada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona—, on personatges universitaris aleshores joveníssims, que hi participen, com la futura escriptora Montserrat Roig, el retraten anys després com un “personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica”. L’any 1970 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reivindicacions professionals com a escriptor, amb el suport d’alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d’haver exercit la direcció literària d’Edicions Proa, durant una sèrie d’anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d’escriptors i els retreu públicament el fet d’adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.
El novembre de 1985 Joan Oliver es va sotmetre a una operació de la qual ja no es recuperaria. Els darrers mesos els va passar sense tenir interès per gran cosa. Va morir a Barcelona el 18 de juny de 1986 i va ser enterrat –d’amagat de tothom i amb la complicitat del metge– a la seva ciutat natal, Sabadell, seguint els seus desigs, sense corones, ni cerimònies, just quan faltaven quatre dies per a les eleccions generals espanyoles. La filla es va negar que hi hagués una capella ardent a la Generalitat ni a l’Ajuntament de Sabadell. Al Cementiri de Sabadell van parlar el pare Jordi Llimona, el president Jordi Pujol i l’alcalde Antoni Farrés. Ell mateix s’havia redactat l’esquela que els diaris van publicar dos dies més tard, que deia “Joan Oliver, escriptor […] No s’admeten flors. No s’hi invita personalment”. Morí amb un judici pendent, acusat d’ofenses a l’honor militar arran d’una entrevista emesa per TVE que li havia fet Josep Maria Balcells.
El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell, amb una exposició retrospectiva de la seva trajectòria, Marines soledats, i diverses institucions, sota l’orientació de la seva filla, Sílvia, i del seu nebot, l’escriptor i exdiputat del Parlament de Catalunya, Ignasi Riera.
L’Avinguda de Josep Maria Marcet de Bellaterra té una llargada d’uns 470 metres, comença a la Plaça del Pi i finalitza a l’Avinguda del Film (BV-1414).
Placa de l’Avinguda Josep Maria Marcet de Bellaterra i dibuix de la planta Pericó
Josep Maria Marcet i Coll (Sabadell, 26 de març de 1901 – Sabadell, 4 d’abril de 1963) fou un fabricant vinculat a la indústria tèxtil llanera i un polític català militant de les Joventuts Mauristes, la Unión Patriótica, la Lliga Catalana i la FET-JONS. Fou alcalde de Sabadell des de final de l’any de 1940 fins al 1960, durant la dictadura franquista, i president de Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell.
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch i Gambús.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch i Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis. En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas Vilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau.
A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara té dedicada una avinguda i monòlit amb el seu nom. L’EMD de Bellaterra presidida per Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant) i Carlos Cordón (PSC), alcalde de l’Ajuntament de Cerdanyola, segueixen sense complir la Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Gobierno d’Espanya l’any 2022, que obliga la retirada dels espais públics, els noms i símbols de la dictadura franquista.
Extracte de les seves pròpies memòries:
📍José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
📍“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
📍“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: «La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
📍Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
Font: Arnau Berenguer Llicenciat en Història per la UAB, 2014. Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d’actualitat. Història de Sabadell S.XIX-XX
La Plaça del Pi de Bellaterra té uns 1.500 m2 d’extensió. Està dedicada al pi desaparegut, situat al centre de la plaça fins 1996, any que es va remodelar totalment l’espai, això sí, sense la visió de futur de recuperar-la pels vianants.
Placa de la Plaça del Pi de Bellaterra i els dos projectes de peatonalització
Plaça del Pi és la major de Bellaterra, on es troba l’estació dels FGC (oberta l’any 1930), i on es troben la majoria de comerços del poble. La travessa la carreterra BV-1414. Els actuals gestors de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra han modificar l’anterior projecte de peatonalització total de la Plaça del Pi, per un de nou per unir la zona central de comerços amb la de la Farmàcia, canviant l’accés a l’Avinguda Joan Fàbregas a una nova rotonda a l’Avinguda Bertomeu, Ramón Llull i Lluís d’Ábalo, que canviaria de sentit per accedir a Joan Fàbregas. Curiós que al dibuix de la placa de la Plaça de Pi no estigui dedicat al pi, i aparegui dibuixada la Llentiscle (Pistacia lentiscus, lentisco)
Plaça del Pi de Bellaterra amb plataners i sense pi|ARXIU BELLATERRA.CAT
L’arbre pi pinyer (Pinus) és original de la regió mediterrània i pot arribar als 20-25 metres d’alçada, la capçada és densa i arrodonida, agafant forma de para-sol, el tronc puja recte i es divideix en branques gruixudes; l’escorça és de color marró rogenc i es va esquerdant amb el pas del temps. Les fulles tenen forma d’agulla, estan agrupades de dos en dos, són gruixudes i fan 10-15 cm de longitud. Són de color verd intens i acaben en punxa. Floreix durant els mesos d’abril i maig. Les flors masculines són grogues, les femenines formen cons que miren cap a dalt. El fruit, la pinya, és grossa, de forma ovoide i va passant del color verd al color marró; fa entre 8 i 14 cm. Madura al tercer any; llavors cauen els pinyons, els quals són comestibles i estan protegits per una forta closca; fan 15-20 mm de longitud. Es reprodueix per llavors. Viu a la terra baixa ocupant les zones pedregoses i sorrenques; fa boscos en comarques properes al mar i és més rar en les comarques interiors. Els pinyons són molt estimats per la seva qualitat, i és molt apreciat a la Cuina Catalana, tant per receptes salades com dolces. És el pi més resistent als incendis forestals per la seva escorça gruixuda i per la capçada que queda allunyada del terra, la qual cosa permet que en molts casos el foc passi per sota. Les pinyes, sense pinyons, són emprades com a combustible.La fusta és utilitzada en construcció i fusteria.
“En aquesta tercera dècada del segle XXI es decidirà, sens dubte, el nostre destí. Aconseguirem encaminar-nos cap a un futur digital millor o ens arrossegarà al pitjor? Continuarà sent un lloc que puguem considerar la nostra llar?”
Shoshana Zuboff (Professora de la Universitat de Harvard)
Presentació del Manifiesto OFF. (Foto: OFFm)
Preàmbul
La tecnologia pot ser una eina meravellosa per a la humanitat, que ha permès sobrepassar molts obstacles i patiments al llarg dels segles. Tot i això, considerem que el paradigma que predomina avui en el desenvolupament tecnològic no està plenament alineat amb els interessos de la humanitat i és urgent una presa de consciència profunda de la població que porti a prendre mesures polítiques rotundes per reprendre el control. Volem continuar aprofitant els avantatges que la tecnologia ens pot brindar, sense veure’ns obligats a patir algunes de les implicacions més perjudicials que pot comportar, per disseny o manca de regulació.
Una part substancial de la tecnologia digital i de la IA promoguda actualment fomenta un entorn on l’ésser humà és vulnerable i la seva llibertat i integritat podrien estar amenaçades. Aquest corre el risc de veure la seva voluntat condicionada, de no poder prendre decisions de forma autònoma i sense interferències externes, de viure sota un estat de vigilància en què s’exerceixi un control intens sobre la seva vida o de patir una dificultat cada cop més gran per a conèixer la veritat. Si deixem que aquest model es consolidi i s’acabi d’imposar, el món modelat per una part de la tecnologia actual es pot convertir, de manera irreversible, en un on la pròpia humanitat no tingui lloc perquè les lògiques en joc no reconeguin el seu caràcter únic i els seus interessos. Fins i tot podria conduir a la pròpia extinció de la nostra espècie.
El desplegament tecnològic accelerat a què assistim s’està duent a terme sense gairebé control democràtic. Com que els beneficis a curt termini de moltes innovacions tecnològiques solen ser més fàcilment perceptibles que els riscos que comporten, l’adopció precipitada d’aplicacions tecnològiques –ja sigui per part de particulars, professionals, empreses o administracions, institucions educatives, etc.– constitueix una temptació difícilment superable en absència de barreres i protocols clars que n’avaluïn les implicacions i assegurin que respecten els drets fonamentals i no s’oposen a l’interès general.
Davant d’aquest context, rebutgem la visió segons la qual ens trobaríem davant d’un determinisme tecnològic inexorable del que només podríem ser els espectadors. Al contrari, estem convençuts que hem d’actuar per consensuar un model i un marc aplicables per reduir el control tecnològic sobre els humans i en què el desenvolupament tecnològic estigui al servei de la humanitat i no al revés.
EL QUE CONSTATEM: Una evolució preocupant
Amb independència dels avantatges en termes de rapidesa i eficàcia que el desenvolupament tecnològic actual brinda a la humanitat, observem amb preocupació
1. Mentre que augmenta l’asimetria entre l’ésser humà i la tecnologia, aquesta pot ser utilitzada per individus i organitzacions, públiques o privades, per exercir-hi control, amb fins comercials, de seguretat o altres, reduint o aniquilant la pròpia voluntat de l’individu, la capacitat de discerniment i la llibertat.
2. La nostra dependència individual i col·lectiva de les infraestructures digitals constitueix una vulnerabilitat que, a més, pot ser explotada amb fins malintencionats –criminals, terroristes o ideològics– paralitzant, destruint o danyant elements crítics per a la nostra existència.
3. Com més autonomia de la tecnologia, menys control humà. Mentre que fins fa poc temps les màquines eren dirigides en gran mesura per humans, la seva creixent complexitat i autonomia impliquen que la comprensió del seu funcionament tendeixi a escapar fins als seus propis creadors i siguin cada cop més elles les que emetin ordres als humans.
Aquests trets en l’evolució tecnològica ja estan afectant profundament els individus i la societat. Observem, entre d’altres:
Un deteriorament profund tant de la capacitat d’atenció com de la salut mental de la població en general –i més especialment dels joves–, que acompanya un increment del sentiment de soledat i aïllament.
Un desaprenentatge alarmant de certes funcions consubstancials a l’ésser humà (com ara la memòria, l’orientació, el raonament o la capacitat crítica), modificant-ne qualitativament la naturalesa i incrementant la dependència a la tecnologia.
Distorsions demostrades en processos electorals clau a través de campanyes de desinformació alimentades per grans plataformes digitals, encoratjant una forta polarització social i política.
Un augment significatiu del control exercit pels Estats autoritaris sobre els seus súbdits gràcies a un sofisticat entramat de vigilància basat en una recol·lecció cada cop més exhaustiva d’informació personal processada amb l’ajuda de la intel·ligència artificial.
Una tendència també per part dels Estats democràtics a acumular i explotar excessivament dades personals dels ciutadans i vulnerar-ne la privadesa mitjançant, per exemple, l’abús del reconeixement facial.
Una gran concentració al sector tecnològic que ha afavorit que un nombre molt reduït de companyies disposi d’un poder desproporcionat que els permet intensificar la influència que exerceixen sobre la vida dels ciutadans, condicionant-ne els comportaments, les creences i les decisions. Aquestes empreses mantenen una posició dominant també en relació amb altres empreses i, de vegades, els mateixos Estats.
Ciberatacs perpetuats contra infraestructures crítiques –com hospitals o xarxes de distribució elèctrica– que han posat en evidència la vulnerabilitat d’una societat on tots els sistemes essencials estan connectats, així com el fet que els criteris de seguretat no tenen prou prioritat en el disseny i desplegament tecnològics.
Un impacte mediambiental cada cop més important que resulta del desplegament indiscriminat i de la intensificació d’ús de la tecnologia: extracció contaminant de terres rares destinades a la producció de dispositius, creixement exponencial del nombre de satèl·lits, augment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle d’origen digital, mineria intensiva de criptomonedes, etc.
Aquests fenòmens aparentment dispars estan, en realitat, íntimament relacionats. Són el revers de la relació descontrolada que mantenim amb la tecnologia, i de què desconeixem l’abast del seu veritable potencial.
EL QUE VOLEM EVITAR Els principis d’una acció
En un entorn on l’existència humana en totes les facetes resulta cada cop més condicionada per la tecnologia, ens resistim a acceptar:
Un món governat per les màquines, en què la tecnologia assoleixi un nivell d’autonomia tan elevat que escapi completament a la comprensió humana i pugui conduir-nos en adreces que no hàgim triat nosaltres.
Quins criteris fundats exclusivament en l’optimització redueixin el perímetre de les activitats humanes de manera que la nostra espècie es vegi no només marginada sinó també desposseïda del que és susceptible de contribuir a la seva realització.
Que estigui autoritzat comercialitzar amb la voluntat i la consciència humanes, fent ús de dades personals i de models predictius que limitin o inhabilitin la capacitat de cadascun de discernir el que desitja i, per tant, debiliti o aniquili la seva llibertat.
Que organismes privats posseeixin en exclusiva tecnologies que els atorguin una posició dominant difícilment reversible i concentrin un poder que els permeti controlar o condicionar una part molt substancial de la vida de les persones.
Que estigui permès discriminar o classificar individus o grups humans i donar-los o denegar-los accés a determinats recursos segons criteris establerts per màquines, basats en l’explotació de dades que no estiguin directament relacionades amb la finalitat per a la qual s’estableix aquesta categorització, conduint a situacions arbitràries o opaques i sense recurs.
Que no es pugui identificar el caràcter artificial d’una màquina, generant confusió entre allò humà i allò no humà. Que es facin servir tecnologies que, per disseny, presentin com a veraços representacions humanes artificials.
Que els Estats utilitzin la tecnologia per exercir un control excessiu i generalitzat sobre els seus ciutadans i en especial, facin abús del reconeixement facial o de tecnologies que no garanteixin l’anonimat a l’espai públic; o s’adjudiquin el dret de traçar moviments, transaccions o qualsevol aspecte de l’activitat humana.
Que es despleguin tecnologies amb una rellevància sistèmica sense les precaucions de seguretat suficients i puguin presentar una vulnerabilitat a gran escala.
Una humanitat cada cop més dual, en què l’aposta d’una part de la població de fusionar-se amb la màquina obligués de facto el conjunt a fer el mateix o bé, condemnés una porció d’aquesta a sotmetre’s a la primera.
Considerem, en definitiva, que hem de garantir un entorn que respecti el caràcter singular de l’ésser humà i minimitzi les possibilitats que la tecnologia sigui emprada per alienar-lo i minvar-ne la llibertat.
EL QUE PROPOSEM Una crida a les autoritats i ciutadania
Aquest manifest no pretén oposar-se de cap manera al desenvolupament tecnològic com a tal, del qual reconeixem tots els avantatges, sinó interpel·lar les autoritats polítiques i la societat civil sobre el preu que la humanitat està pagant i els riscos que assumeix si segueix acceptant un paradigma de desplegament tecnològic sense discerniment ni control democràtic, i incitar a actuar urgentment per minimitzar aquest cost.
Per preservar la llibertat i la dignitat de les persones com a valors cardinals en un context de creixent asimetria entre la tecnologia i l’ésser humà, les democràcies han de reinventar profundament el seu repertori d’actuacions i defensar amb més força aquests drets. Els esforços d’alguns Estats o Regions, tant en matèria de protecció de dades, com en l’elaboració de cartes o declaracions de protecció dels drets digitals (Carta Espanyola 2021, Declaració Europea 2023 o Carta Iberoamericana del març del 2023), són dignes de elogi, però cal intensificar i canviar d’escala.
Som conscients que això suposa un veritable desafiament per a sistemes polítics que tendeixen a confiar en l’individu per regular qüestions considerades privades. Estem, però, davant de tecnologies que tenen com a efecte col·lateral anul·lar la llibertat individual i afectar el que ens fa humans. També entenem que gran part dels equilibris econòmics i geoestratègics es recolzen en la competitivitat tecnològica, cosa que dissuadeix qualsevol mesura que pugui ser percebuda com una limitació al desenvolupament tecnològic. Per tant, aquest repte existencial exigeix solucions inèdites, més enllà de recomanacions toves.
Sigui quin sigui el nivell d’acció política, un canvi de paradigma només es produirà si es desenvolupa una veritable mobilització ciutadana que exerceixi la pressió necessària per situar aquesta qüestió al capdamunt de l’agenda política. De moment, l’opinió pública és més sensible als avantatges a curt termini del desenvolupament tecnològic que no pas als seus riscos, que sovint es desconeixen. Són necessaris espais de debat i intercanvi parlamentari i de la societat civil que sospesin els riscos-beneficis del paradigma tecnològic imperant i defineixin de manera conjunta els valors que han d’orientar i emmarcar el desenvolupament tecnològic.
Proposem explorar un ampli espectre de mesures per respondre als reptes que enfrontem, entre les quals plantegem considerar:
1. Mesures regulatòries jurídicament vinculants, entre les quals:
La prohibició de la publicitat microfocalitzada.
La protecció constitucional i transnacional dels neurodrets (prohibició d’accedir a la nostra activitat neuronal i recaptar les dades amb la possibilitat d’interferir en la nostra activitat mental).
La promoció de legislació internacional per a la prohibició de les armes letals autònomes.
La persecució d’una “desescalada tecnològica” als camps on la tecnologia tingui un impacte col·lectiu negatiu provat i el seu desplegament impliqui un risc substancial per al conjunt de la població.
Un dret a la desconnexió que garanteixi l’accés a serveis –especialment públics– de manera no digital.
L’obligació de les companyies tecnològiques de brindar accés a les dades que permetin a terceres parts, en el marc de la llei, analitzar el funcionament de les seves plataformes i algorismes de manera autònoma.
L’ampliació de protocols encaminats a validar l’adequació ètica dels algorismes emprats per les empreses i els governs.
2. Mesures lligades a la producció industrial i la comercialització, com:
La reintroducció i la revaloració de la funcionalitat OFF en la concepció d’aplicacions i dispositius tecnològics.
Estrictes procediments reguladors abans de posar determinades tecnologies amb efectes disruptius al mercat, com ja és el cas en sectors com el farmacèutic o l’alimentari.
Mesures de formació, informació i apoderament dels consumidors, inversors i professionals per incrementar les seves exigències d’adequació de la tecnologia amb els seus drets i interessos.
3. Mesures en l’àmbit de la investigació i l’educació, com ara:
Una moratòria a la introducció indiscriminada de la tecnologia a les escoles per sota d’una edat determinada.
Una formació més gran a diferents edats sobre programació i funcionament general dels algorismes per reduir l’asimetria entre la tecnologia i les persones.
Accions sistemàtiques adreçades al col·lectiu de pares, mares i/o tutors/es per conscienciar-los dels riscos a què els joves estan exposats.
La promoció d’estudis aprofundits sobre l’efecte de tecnologies específiques sobre l’individu i la societat, en particular en matèria cognitiva, sobre el comportament, el benestar i la llibertat.
Adequació de l’ús de dispositius a les edats dels usuaris, en particular dels smartphones i altres objectes connectats.
Regular la innovació tecnològica és complex i constitueix, juntament amb la crisi mediambiental, el repte fonamental que afronta la humanitat. La qüestió és massa important per permetre que el debat s’estanqui amb posicions sectàries. La mobilització no es pot demorar tant com en el cas del medi ambient si volem evitar arribar a un punt de difícil tornada. Per això, és urgent un consens perquè es prenguin mesures aviat i prou eficaces per respondre a la magnitud del repte i aprofitar tots els seus avantatges sense haver d’assumir un cost desmesurat com si fos una cosa inevitable.
Fem urgentment el necessari perquè la humanitat prengui les regnes del seu propi destí i n’asseguri la permanència com a espècie lliure.
El Passatge de la Santa Creu de Bellaterra té uns 275 metres de llargada, comença a l’Avinguda Joan Fàbregas i finalitza a l’Avinguda de Josep Maria Marcet. Si voleu passejar per aquest passatge, hi han 2 grans escales amb més d’un centenar d’esglaons. A la seva placa apareixen dibuixades les fulles del lladoner (Celtis australis).
Placa del Passatge Santa Creu i Parròquia de Bellaterra amb el mateix nom
El Passatge Santa Creu de Bellaterra està dedicat a la propera església de la Santa Creu de Bellaterra (1935) i aquí es troba construït la casa Garau Agustí, obra d’Enric Miralles (Barcelona 1955-2000) i Carme Pinós construïda el 1985 i ocupant un estret solar suburbà amb una pendent que descendeix en sentit longitudinal cap al sud-oest, i que compta amb bones vistes. Dos murs en ziga-zaga defineixen els límits de la casa, un proper a la partió nord-oest i gairebé cec, per preservar la intimitat respecte a la casa veïna, i l’altre, més obert, que dóna a jardí.
Arbre centenari del Passatge Santa Creu talat pels gestors de l’EMD de Bellaterra l’octubre de 2023Plànol de Bellaterra| EMD BELLATERRA
El Carrer de Sant Pancraç de Bellarerra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer de Miquel Servet i finalitza al Carrer de Jeroni Marti. A la seva placa apareix dibuixat el ginjol groc (Iris pseudacorus)
Placa del Carrer Sant Pancraç de Bellaterra amb el dibuix del ginjol grog
Sant Pancraç màrtir cristià Roma?-304 Originari de Perpinyà segons una llegenda, morí durant la persecució de Dioclecià. Els teixidors barcelonins el prengueren com a patró el 1848 i celebraven la seva festa amb actes populars i amb un berenar a la font d’en Xirot; tenia el seu altar a l’església del Pi. Hom el considera advocat dels qui busquen feina i la seva devoció esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans. A Tortosa és patró de les sastresses. La seva festa se celebra el 12 de maig. A Bellaterra és recordat el seu nom per l’Hostal Sant Pancraç, fundat l’any 1929.
Al Turó de Sant Pau ja es va completar la renovació l’any 2021
La renovació comporta un canvi complet de lluminàries que passaran a ser de LEDS, de menor consum, i aportaran una major intensitat lumínica. Està previst que els treballs finalitzin d’aquí a 4 mesos
Tècnics canviant l’allumenat del carrer Lluís Ábalo per Leds
Des de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra informen que “en alguns casos, es procedirà a canviar tot el fanal i, en la majoria de casos, es canviarà la lluminària”. També es posarà algun fanal nou en les zones fosques.
Aquesta setmana s’ha començat la implementació del nou enllumenat als següents carrers:
Talismà, Tatuatge, Til·ler, Talió, Talent, Tosca, Tamborí, Tulipa, Topazi, Canigó, Sant Llorenç, una part del Camí Antic de Sant Cugat i Plaça del Pi. Camí de la Font de la Bonaigua, una part Av. Bartomeu, Lluís de Ábalo, Lluís Millet, Ramon Llull, Santiago Rusiñol, Joan Fàbregues, Santa Creu, Balmes, Casimir Clots, Plaça Joan Maragall, Miquel Servet, Josep Maria Marcet, Espronceda, Cisneros i Montseny. Part de Avinguda de Bertomeu.
Inversió de l’Ajuntament de Cerdanyola
Des de l’EMD indiquen que l’enllumenat és una competència de l’Ajuntament de Cerdanyola i el “cost de la inversió surt directament del seu pressupost”. El govern de l’Entitat indica que resta pendent de què l’Ajuntament concreti la nova licitació per executar la renovació de l’enllumenat de la resta de carrers de Bellaterra
Zones de Bellaterra on s’està procedint al canvi de l’enllumenat (Gràfic de l’EMD de Bellaterra)
Bellaterra, dijous 22 de febrer de 2024 El Passatge de Casimir Cots de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a la Plaça Joan Maragall i finalitza al Carrer del Pedregar. Sorpren catalanitzar el seu nom, quan Cerdanyola, la seva propia família i als documents consta com Casimiro.
Placa de Casimir Cots de Bellaterra i dibuix de la planta Sanguinyol (Cornus Sanguinea)
Casimiro Cots (1890-1949). Va ser el primer encarregat de l’empresa Fomento de la Vivienda Popular S. A. (FVP). Era qui més sabía dels temes de la Urbanització de Bella-Terra creada l’any 1929. Era carlí i d’ell depenia que tothom al poble tingués aigua corrent. Bon servidor dels cacics bellaterrencs. A la seva mort el va substituir el seu fill Pepe Cots.
En Casimiro Cots va arribar a Bellaterra al 1927. Aquesta dada és prou significativa perquè en Casimiro va aterrar a Bellaterra per encàrrec del FVP, tal i com Vicenç Cots explica:
“El pare hi va anar en qualitat de guarda de Bellaterra. El va contractar el FVP. El president era el senyor Viza, el gerent el senyor Losantos i l’arquitecte era l’Emili Sala“.
Si és cert el que ens diu el Vicenç Cots, aleshores caldria situar les primeres passes de la Urbanització aquell any. La familia Cots es va instal·lar a Bellaterra, tal i com diu en Vicenç, de la següent manera: …..en una casa molt simple i poc arreglada, prop de Can Domènec, a l’altra banda de la via, rodejada de vinyes. Bellaterra era preciósa. Vista des de l’estació era com un amfiteatre. Els trens no paraven perquè encara no havien construït l’estació, per tant, havíem de baixar a Sant Cugat i venir a peu. Allí on ara hi ha el pont, hi havia un pas a nivell amb un guarda-agulles. Un dia el tren va atropellar a la família Camps perquè el guarda-agulles no hi era. Van tenir sort perquè com que era una recta, el maquinista va tenir temps de frenar.
En Casimiro Cots, feia les funcions de guarda de FVP i s’encarregava de tot el que competia a l’empresa. Quan la Urbanització va comença a rutllar es van començar a fer la casa. «Era en el pitjor terreny que tenia Fomento. Jo vaig ajudar a construir la casa. El meu pare era d’ofici encofrador i, per tant, sabia de què anava la cosa. Va ser una casa construïda amb materials ja existents. Anàvem a un magatzem que es deia Ribes i compràvem bigues i finestres fetes. D’un terreny del costat de Can Cottet agafàvem grava.»
Passada la guerra, en Casimiro va seguir amb la seva feina i era l’encarregat de vetllar per l’acompliment de les directrius de FVP. Ho va fer fins que va morir, l’any 1949. Aleshores, es va presentar el dubte de quin fill havia de seguir amb la tasca. En Vicenç, que treballava en una empresa des del 1943, era mutilat de guerra. Els estralls d’una bomba quasi li van fer perdre una cama. El Pepe també treballava en una empresa que feia peces d’avió, just situada allà on ara està l’aerodrom de Sabadell.
“El Pepe estava molt implicat socialment amb els treballadors i això d’anar a treballar pels senyors de Bellaterra no li feia cap gràcia. A la fi, però, el vàrem convèncer”.
Va ser, doncs, en Josep Cots que va seguir la feina del seu pare. Quina era aquesta feina? Entre d’altres, la regulació del subministrament d’aigua. Així ho recorda el Vicenç:
La feina del pare i després la del Pepe consistia, més o menys, en el següent: a Bellaterra hi mancava molta aigua i hi havia moments que calia tallar l’aigua que anava a la dreta perque en tinguessin els de l’esquerra i de vegades tancar les dues perquè anés cap amunt o cap a I’Hostal. Aquesta regulació de les aigües va causar moltes queixes i enfrontaments, però el pare era d’aquells que es feia respectar i la seva sola presència imposava.»
Aquest relat ens dóna peu a mencionar que una de les propietats de FVP era l’aigua. En tenia la concessió i en gestionava el seu ús i cobrament. La qüestió de l’aigua a Bellaterra ha estat, en el decurs del temps, un pou de conflictes (i mai millor dit), que bé es mereix que en parlem en un capítol a part.
“Les feines del Pepe augmentaven en funció del creixement de la Urbanització i tots els propietaris el tenien com a home de confiança. Tan ell com el seu pare sempre van estar contractats per FVP i, entre d’altres responsabilitats, havien d’ensenyar els terrenys als possibles compradors. Els rebien en una caseta que estava a la plaça del Pi que durant molts anys se li va dir la caseta del Pepe».
El Vicenç recorda que, més d’un cop, el Pepe havia liquidat les contribucions d’alguns veïns, si es donava el cas que aquests no hi eren a casa el dia del cobrament. Després, passava comptes i «sempre queia alguna propina». La seva presència es feia imprescindible perquè era el que en sabia més, dels entrellats de Bellaterra. Fins i tot l’Ajuntament el va nomenar durant un temps “Alcalde Pedaneo”, que venia a ser una representació municipal amb certa autoritat.
A mesura que Fomento Barcelonés de Inversiones S.A. va anar liquidant els terrenys i traspassant les propietats comunes a l’Ajuntament, en Pepe Cots va anar perdent protagonisme dins el barri. Tanmateix, aquest va saber treure’n profit de la seva posició de privilegi, invertint allà on ell creia que calia invertir. L’any 1986 va morir i amb ell va acabar una manera de fer i regir els interessos de l’empresa urbanitzadora que, aleshores, ja havia nomenat a en Jordi Guiu per a suplir les poques tasques de gestió que en Cots realitzava els darrers anys. La seva petjada però, ha quedat en la memòria dels bellaterrencs i els seus fills segueixen vinculats al barri com a veïns i també com a promotors immobiliaris.
BELLATERRA.CAT 