Fins al 31 de desembre, els títols de transport més utilitzats tindran rebaixes d’entre el 30% i el 100%
A partir de l’1 de setembre, i fins al 31 de desembre del 2022, els usuaris del transport públic podran beneficiar-se de la rebaixa de preus prevista en bona part dels títols de transport.
Les reduccions van del 30% al 100% i estan subvencionades, en un grau més o menys alt, pel govern espanyol, per la Generalitat i per l’Ajuntament de Barcelona.
Els nous preus de les T-Casual, T-Usual i T-Jove
Els abonaments mensuals (T-Usual) i els trimestrals per a joves menors de 25 anys (T-Jove) tenen un descompte del 50%, assumit en un 20% per l’Autoritat del Transport Metropolità –que inclou govern, Ajuntament i Àrea Metropolitana– i en un 30% pel govern espanyol. Pel que fa a la T-Casual, només té un descompte del 30%.
Els preus per a la Zona 1 queden així:
La T-Rosa també valdrà la meitat: 2 euros en comptes de 4. I la Targeta de Pensionista de Ferrocarrils de la Generalitat passa dels 5 als 2,50 euros.
Els títols adquirits l’any 2022 seran vàlids fins al 15 de gener del 2023, excepte la targeta T-16 i la targeta T-Verda, que tenen la seva pròpia caducitat.
Es podran bescanviar per títols nous de la mateixa classe, abonant si cal la diferència de preu. El 2022 es van mantenir les tarifes del 2021.
Títols sense descompte
Hi ha alguns títols integrats que no varien de preu. Són la T-Familiar, la T-Grup i la T-Dia. Aquests valdran el mateix que fins ara: 10 euros, 79,45 euros i 10,50 euros, respectivament.
Tampoc té rebaixa el bitllet senzill, que costa 2,40 euros.
Els descomptes a Rodalies
Els títols multiviatge de Renfe són gratuïts fins a finals d’any: el Bonotren de 10 viatges i els abonaments mensuals i trimestrals de Rodalies.
Aquests títols afecten Rodalies, distància mitjana i Avant, com podria ser el trajecte entre Lleida i Barcelona, per exemple.
Els bitllets d’anada i tornada queden exclosos de la bonificació. També l’AVE Barcelona-Madrid.
Tot i que el preu ha pujat, i encara podria pujar més, les vendes de llenya s’han avançat i les comandes són més grans, per por de quedar-se sense, de cara a un hivern de crisi energètica
La tona de llenya arriba als 180/190 € la tona
Davant les perspectives d’un hivern complicat per la crisi energètica, els compradors de llenya estan sent més previsors. Des del sector, Alfred López Bandera, de Llenyes Empordà, explica que la compra d’aquest any s’ha avançat, principalment perquè és un combustible molt més barat que no pas el gasoil.
“En compraven una tona ara al setembre i una altra al gener, i ara s’estan quedant dues o tres tones. S’estimen més que els en sobri per a l’any que ve que no quedar-se sense.”
És el cas d’un dels seus clients, Pol Sureda, que veu en la llenya una possibilitat d’estalvi per als que, com ell, tenen llar de foc o estufes.
“En previsió del preu del gasoil, aquest hivern farem servir més llenya que abans per estalviar gasoil. El preu de la llenya ha pujat una mica, però no pas com el gasoil, que és tan car.”
Tot i que no arribarà als preus del gasoil o el gas, el següent reportatge explica per què tant la llenya com el pèl·let per a estufes i calderes també s’han encarit i encara podrien pujar més.
Una figa no és una fruita qualsevol. De fet, ni tan sols és una fruita. Estrictament parlant, les figues són flors invertides.
Les figueres no floreixen de la mateixa manera que altres arbres fruiters com els ametllers o els cirerers.
Les figues tenen una història molt curiosa. En primer lloc, tècnicament no són una fruita, sinó una infrutescència (un conjunt de fruites). I en segon lloc, necessiten una vespa sacrificada per reproduir-se, un insecte que mor dins la figa.
En poques paraules, les figues són una mena de flors invertides que floreixen dins d’aquest gran capoll fosc amb tons vermellosos que coneixem com a figues. Cada flor produeix una sola nou i una sola llavor anomenada “aqueni”.
La figa està formada per diversos aquenis, que li donen aquesta característica textura cruixent. Per tant, quan mengem una figa, estem menjant centenars de fruites. Però el més increïble és el procés especial de pol·linització que necessiten les flors de figuera per reproduir-se.
No poden dependre de si el vent o les abelles porten pol·len com altres fruites, per la qual cosa necessiten una espècie coneguda com a vespes de la figa. Aquests insectes transporten el material genètic i li permeten reproduir-se. Per la seva banda, les vespes no podrien viure sense figues, ja que dipositen les larves dins del fruit. Aquesta relació es coneix com a simbiosi o mutualisme.
Actualment, la gran majoria de productors d’aquesta fruita ja no necessiten la feina de les vespes. La majoria de les varietats de figues per a consum humà són partenogenètiques. Això vol dir que sempre donen fruit en absència d’un pol·linitzador.
Nom comú o vulgar: Acàcia de Constantinoble, Albizia, Arbre de la seda, Para-sol de la Xina, Arbre de Constantinoble, Arbre de les sedes, Acàcia de Pèrsia, Acàcia persa, Acàcia taperera. Família: Leguminosae. Origen: de l’Iran a la Xina, Taiwan. Àsia subtropical.
Foto nocturna de l’Albizia julibrissin Durazz.Nom científic o llatí
– Distribució: planta molt estesa pel cultiu. Es va introduir a Europa el 1745. També ha estat cultivada als Estats Units i Àfrica tropical. La seva presència és molt habitual a totes les zones costaneres espanyoles.
– Alçada de 8-12m. Diàmetre 6-8m.
– Bellíssim arbre de llargues ramificacions, sovint combades, i fullatge molt elegant, semblant al de les falgueres.
– A la tardor perd el seu delicat fullatge donat per la intensa divisió de les fulles en petites parts independents anomenades folíols, inserits de manera ordenada a banda i banda dels nervis foliars.
– Fulles alternes, disposades en plomalls terminals, bipinnades, amb 7-12 parells de pinnes cadascuna amb 16-40 parells de folíols.
– Floreix a l’estiu i principis de la tardor, a partir del juny (o finals de maig en alguns anys), fins al setembre, l’octubre o fins i tot el novembre. Els fruits maduren la tardor i aquests es mantenen força temps sense caure.
– Flors perfumades, reunides en malls de crestes sedoses de color crema i rosa carmí.
– Molt atractiva en floració, la que al nostre medi es produeix des de finals de primavera fins a començaments de l’estiu.
– Llegums rectes o subfalcades, penjolls, aplanades, castanyes, de 10-20 cm de llarg.
– Hi ha una varietat coneguda com a ‘Rosea’, amb flors d’intens color rosat i que admet ser cultivada en regions menys càlides.
– Produeix una ombra àmplia però lleugera.
– És apreciada en jardineria pel seu agradable fullatge i per les seves flors força vistoses, sent molt cultivada en carrers, places i jardins. Ús: aïllat, en grups i en passeigs i en peus aïllats.
– Humitat: Durant el primer any de vida de l’exemplar cal regar-lo bisetmanalment a l’estiu i setmanalment durant les estacions intermèdies. En anys successius es pot reduir el reg perquè ara ia l’aparell radical pot obtenir del terreny la humitat precisa.
– L’Acacia de Constantinoble requereix un ambient càlid i ple sol.
– Amb el terreny no és gaire exigent, encara que prefereix els de naturalesa alcalina i poc humit.
– Tolera el mar.
– Sense plagues ni malalties destacables.
– Es multiplica per llavors i les varietats per esqueixos.
– Les estaques de tija no arrelen, però es té èxit fent arrelar estaques d’arrel de diversos centímetres de llaurada i de 1.5 cm o més de diàmetre, preses i plantades a començaments de primavera.
– Les llavors, a causa de les cobertes impermeables, requereixen tractament amb aigua bullint 5 segons seguit d’aigua corrent a temperatura ambient durant 24h. Sembra directa a la tardor o primavera.
El Pont de Pedret és un pont medieval sobre el riu Llobregat, dins el terme municipal de Cercs, a tres quilòmetres del nucli de Berga. El pont i els forats que hi ha a sota són dues obres incloses en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de manera independent.
Pont Medieval de Pedret (Cercs, Barcelona)
L’alou de Pedret és documentat des de l’any 983 com una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. L’any 1168 es va identificar amb l’actual església de Sant Quirze de Pedret, a precs de Bertran d’Avià. La família Avià, aleshores residents a Berga devien protegir el lloc car l’any 1286 Ramon d’Avià deixà en el seu testament sis diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios”). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.
Es creu que les parts més antigues del pont poden correspondre al segle xiii, coincidint amb el primer esment del monument a les fonts antigues. A més, s’observen reformes importants probablement fetes a la centúria següent, i d’altres en època moderna, potser del segle xvii. La intervenció arqueològica no afecta la caixa del pont sinó que es limita a la neteja de l’entorn immediat i a l’excavació aigües avall dels sediments de terres que podien haver quedat estratificades, com també als dos caps del pont on s’hi han acumulat terres.
Abans d’arribar a l’església de Sant Quirze de Pedret des de Berga, ens hem de d’aturar a l’entrada del pont medieval de Pedret.
Moltes vegades, l’estructura dels ponts ens passa desapercebuda. Passem per la calçada del pont i no es fa visible la seva estructura. En molts casos aquesta ens és indiferent, però en d’altres val la pena deturar-se per admirar-les, sigui per la seva antiguitat, sigui per la magnitud de l’obra d’enginyeria que comporta.
El Pont de Pedret és un d’aquests casos. Com que ens veiem obligats a deixar el cotxe, val la pena dedicar una mica de temps a distanciar-nos del pont, baixar a la llera del riu, i admirar l’esveltesa de la seva forma.
El context històric del Pont de Pedret La repoblació del Berguedà a partir del segle IX, amb l’impuls donat al procés pel comte Guifré, va comportar una organització del territori que combinava una estructura eclesiàstica i una ordenació civil i militar.
Aquest procés d’ordenació del territori havia de dur associada una dinàmica de recuperació de camins antics i de creació de rutes de comunicació entre els diferents nuclis que anaven apareixent, i entre aquests i els centres del nou poder administratiu i religiós.
Una d’aquestes rutes va ser la que havia d’unir Berga amb el Monestir de Sant Pere de la Portella, seguint la cara sud de la Serra de Picancel, i passant per Sant Quirze de Pedret.
En el traçat es tenia que superar el pas del riu Llobregat que precisava d’un pont, sembla que primer de fusta i posteriorment de pedra, que correspon al Pont de Pedret.
Es tracta d’un pont d’origen medieval, del que en tenim una primera noticia per que la família Avià, aleshores residents a Berga, devien protegir el lloc cap l’any 1286 i Ramon d’Avià deixà en el seu testament 6 diners per l’obra del pont de Pedret. (“et operi pontis de Pedreto. VI. denarios“). Gràcies a aquesta notícia s’ha pogut datar el pont.
Estructura del Pont de Pedret
Es tracta d’un pont de pedra sorrenca d’estil gòtic que cronològicament sembla que es va construir als segles XII-XIII, i la ogiva central al segle XV. Diverses riuades van obligar a la seva reparació als segles XVI i XVII.
És del tipus d’esquena d’ase, més enlairat a la part central, per possibilitar la construcció d’un arc central més ample i elevat que permeti el pas de la major quantitat d’aigua per la seva base.
Fa uns 80 m de llargada i està orientat en sentit est-oest. La cara nord és la d’entrada d’aigües, i la sud de sortida.
Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l’esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. Descansa sobre pilars de secció rectangulars que recolzen sobre la roca.
S’eleva considerablement per sobre d’un estret obert sobre una plataforma rocosa on s’engorja el riu. Té ampit i un paviment de pedra.
Situat en un entorn despoblat.
L’arc més antic que ha perviscut és el petit més oriental de mig punt. Al segle XV es va reconstruir la part central amb un arc apuntat de 14,4 m de llum. Al segle XVI es van bastir els dos arcs de ponent. Al segle XVIII es van fer les reformes que li van donar l’aspecte actual.
L’any 2000 van acabar les darreres obres de restauració i consolidació estructural.
El llit menor del riu, aquell pel qual passa l’aigua en cabals normals, discorre per una gorja relativament estreta i a la que s’accedeix per un pendent força suau. Això feia d’aquest punt un pas natural del riu entre Berga i Pedret. En aquest punt devia situar-se un primitiu pont de fusta.
La facilitat amb la que les riuades devien fer desaparèixer aquests ponts de fusta i l’augment de la població de la zona, amb el conseqüent increment de circulació, devia portar a la necessitat de construir un pont estable de pedra.
L’existència de l’església de Pedret des del segle IX també obligava a que hi hagués un pont per arribar-hi des de Berga.
El paviment de la calçada és de còdols, dividit en diversos trams per una sèrie de franges de pedra disposades en sentit transversal que segueix el model tradicional emprat en els ponts des de l’edat mitjana.
Els ampits actuals corresponen a l’última fase constructiva del pont, tenen 38 cm d’amplada i una alçada a l’interior de 80 cm. Estan construïts de maçoneria i rematats amb grans lloses de pedra sorrenca.
Font: Pont de Pedret (Cercs), Arqueologia i història. Josep Maria Vila Carabasa, Wikipèdia
Les 3 competències que l’EMD de Bellaterra té des de l’any 2010
Seu de l’EMD de Bellaterra|CEDIDA
1.- Urbanisme i patrimoni:
Proposar les noves denominacions de carrers a l’Ajuntament, perquè les aprovi
Conservar i administrar el seu patrimoni
Reparar i conservar els edificis municipals de qualsevol tipus dins el territori de Bellaterra
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres
Proposar preferentment, i mitjançant la Junta de Veïns, normes urbanístiques que afectin exclusivament l’àmbit de l’EMD Realitzar delegadament les inspeccions en matèria urbanística i d’activitats, coordinadament amb l’Ajuntament i sense poder sancionar
2.- Trànsit i espai públic:
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres
Regular i ordenar el trànsit de vehicles i persones dins de Bellaterra
Col·laborar en el tractament i manteniment de parcs i jardins amb l’Ajuntament de Cerdanyola
3.- Cultura, esport, joventut i altres Activitats de caire cultural, festes i actes lúdics:
La participació de la joventut en les activitats culturals i de lleure, així com la seva promoció
Promoció de l’esport i el lleure en general i a l’àmbit escolar en particular
Acceptar altres competències que l’Ajuntament li delegui per actuar de forma descentralitzada
Les obres per construir un centre comercial a l’entorn de Sant Pau de Riu-sec, a Sabadell, han deixat al descobert un cuniculus, un aqüeducte romà subterrani que amb 150 metres de longitud és el segon més important localitzat mai a Catalunya.
Visió de l’aqüeducte trobat a Sabadell|ACN
La seva aparició posa de relleu la importància que l’aigua tenia en un entorn del Vallès on es tenen registrats diferents nuclis habitats durant l’època romana, i que podria servir per abastir-los per regar camps, servir a negocis de terrisseries o a les llars.
Precisament, aquest criteri és el que s’havia utilitzat dos mil anys enrere per crear nuclis habitats, aprofitant la proximitat amb la Via Augusta, que recorria la costa de la Península Ibèrica de nord a sud, dels Pirineus a Cadis, passant pel que avui coneixem com el Vallès. Per aquest motiu, els espais on s’hi ha anat construint les botigues de Sant Pau de Riu-sec formen part d’un entorn considerat àrea d’expectativa arqueològica, motiu pel qual ja al 2007 a fer una campanya al voltant de l’antiga església de Sant Pau de Riu-sec per delimitar el jaciment ja existent, i que reuneix restes que es remunten a l’època romana republicana del segle II aC.
Amb el moviment de terres previ a l’aixecament d’un nou centre comercial centrat en el sector de la construcció, s’ha fet la darrera troballa en aquest entorn, situades entre l’autopista C-58 i l’Aeroport de Sabadell. Els estudis geològics previs van permetre localitzar un espai soterrat que tot feia apuntar que es tractava d’una galeria, moment en què es va començar a treballar per deixar al descobert l’estructura.
Presència romana a la zona
“Es tractava d’un cuniculus, que té una funció especifica de dur aigua neta procedent d’una font, un riu o una riera a un destí, com ara una vil·la romana situada no sabem ben bé on”, explica Genís Ribé, tècnic del Museu d’Història de Sabadell (MHS). De fet en l’entorn de Sabadell es té constància de diferents espais on els romans s’hi van instal·lar, com el mateix Sant Pau, l’entorn de Castellarnau, l’espai on actualment hi ha la zona comercial de Sant Quirze del Vallès o la vil·la romana de la Salut, tot un referent.
El resultat va ser la descoberta d’un aqüeducte subterrani de 60 centímetres d’ample i un metre d’alt, espai suficient perquè els seus constructors treballessin la cavitat de manera manual. Se n’ha descobert l’inici, però no el final, donat que les construccions que s’han fet en altres èpoques poden haver destruït la continuïtat lineal, si bé no es descarta que n’hi hagi més trams més endavant.
Descobert a Sabadell el segon aqüeducte subterrani més important de Catalunya Dels 150 metres localitzats se’n conservaran 20 que s’obriran al públic un cop restaurat l’entorn. La troballa s’ha fet durant unes obres per construir un centre comercial
Un tècnic observa un dels trams de l’aqüeducte soterrat trobat a Sabadell|ACN.
Les obres per construir un centre comercial a l’entorn de Sant Pau de Riu-sec, a Sabadell, han deixat al descobert un cuniculus, un aqüeducte romà subterrani que amb 150 metres de longitud és el segon més important localitzat mai a Catalunya. La seva aparició posa de relleu la importància que l’aigua tenia en un entorn del Vallès on es tenen registrats diferents nuclis habitats durant l’època romana, i que podria servir per abastir-los per regar camps, servir a negocis de terrisseries o a les llars.
Precisament, aquest criteri és el que s’havia utilitzat dos mil anys enrere per crear nuclis habitats, aprofitant la proximitat amb la Via Augusta, que recorria la costa de la Península Ibèrica de nord a sud, dels Pirineus a Cadis, passant pel que avui coneixem com el Vallès. Per aquest motiu, els espais on s’hi ha anat construint les botigues de Sant Pau de Riu-sec formen part d’un entorn considerat àrea d’expectativa arqueològica, motiu pel qual ja al 2007 a fer una campanya al voltant de l’antiga església de Sant Pau de Riu-sec per delimitar el jaciment ja existent, i que reuneix restes que es remunten a l’època romana republicana del segle II aC.
Amb el moviment de terres previ a l’aixecament d’un nou centre comercial centrat en el sector de la construcció, s’ha fet la darrera troballa en aquest entorn, situades entre l’autopista C-58 i l’Aeroport de Sabadell. Els estudis geològics previs van permetre localitzar un espai soterrat que tot feia apuntar que es tractava d’una galeria, moment en què es va començar a treballar per deixar al descobert l’estructura.
L’aqüeducte subterrani més gran trobat a Catalunya és el de Tarragona
“En el traçat hi hem trobat diversos pous que servien tant per facilitar la seva construcció com per garantir que es pogués accedir per garantir que l’aigua circulés correctament sense que col·lapsés”, explica Ribé. En aquests forats s’hi ha trobat els espais que servien per col·locar els llistons de fusta que feien les funcions de graons, i del seu interior se n’ha extret dolium i tègula romana, que ara s’analitzen per intentar datar amb exactitud l’època ne què el cuniculus va estar en funcionament.
La troballa de l’estructura va aturar les tasques per poder-les examinar i fer-ne els estudis arqueològics corresponents. La seva dimensió, 150 metres de longitud, el converteixen en el segon més important trobat mai a Catalunya, per darrere del de Tarragona, corresponent a la capital imperial, i del qual se n’han localitzat uns 300 metres.
D’origen sud-africà i comportament entremaliat però molt intel·ligent i lleial, el Crestat rodesià també conegut com Rhodesian Ridgeback (el seu nom en Anglès) és un gos que t’enamorarà a primera vista.
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra amb 3 mesos
Excel·lent com a gos de companyia, company de caça o gos de vigilància gràcies a la seva gran mida, pot ser a més, el teu millor amic. Vols conèixer tots els detalls sobre la raça?
Característiques del Rhodesian Ridgeback
Alçada a la creu: Uns 70cm aprox. en mascles i 60cm aprox. en femelles
Pes corporal: Fins a 40 quilos en mascles i 35 quilos en femelles
Tipus de pèl: Curt i de color vermellós o marró clar
Salut: Propens a patir «sinus dermoide» (patologia congènita a la pell)
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra amb la seva mare a Reus
D’on prové la raça?
Van ser els colons europeus en arribar al Sud d’Àfrica, a l’interior del Cap de Bona Esperança, al segle XVI els que van topar amb un un poble –els Khoikhoi-, que feia servir un gos semidomesticat per protegir el bestiar.
Els agricultors, posteriorment, van millorar la raça per poder utilitzar-lo com a gos de cacera a terres inexplorades d’Àfrica. Necessitaven gossos que poguessin aixecar la caça major a més de protegir les seves granges dels humans rondadors i els animals salvatges durant la nit.
De la mateixa manera, necessitaven un gos que pogués resistir les dificultats que suposava viure a la muntanya africana, capaç de sobreviure als dràstics canvis de temperatura (de la calor del dia a les temperatures gelades de la nit), podent passar vint-i-quatre hores sense aigua.
També necessitaven que tingués els cabells curts per així evitar les paparres de la muntanya. A més, aquell gos també havia de ser un gos de companyia i protecció per a la dona i els fills. Buscaven l’exemplar perfecte.
Ja al segle XIX, els europeus havien importat una gran varietat de gossos a aquesta zona dÀfrica. Per la seva banda, a causa del clima extrem, l’escassetat d’aigua o l’aridesa del terreny, es va observar que no podien fer certes tasques.
Es van adonar que, al contrari que les races que pretenien incloure, els gossos autòctons estaven totalment adaptats i amb prou feines esbufegaven, per la qual cosa els criadors van agafar el desitjable de cada raça i van crear un súper-gos al qual van qualificar de «gos lleó».
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra cercant la frescor de la sorra
Com és el Rhodesian Ridgeback?
Ens trobem davant d’un gos de bona presència, musculós, àgil, fort i actiu, d’aparença simètrica i equilibrada. A primera vista té una bona planta i una forma atlètica, capaç de recórrer grans distàncies amb una velocitat adequada. Té una elegant agilitat i solidesa sense resultar robust.
Per descomptat, i com el mateix nom de la raça indica, així que observem un Crestat Rodesià, el que més ens cridarà l’atenció com a tret distintiu, és la cresta que aquest té a l’esquena.
La cresta està formada pel creixement dels cabells en direcció oposada|al de la resta. Normalment, comença just darrere de les espatlles i baixa fins just abans dels malucs. En el punt on comença la carena hi ha dues corones idèntiques (espirals) directament oposades entre si.
La cresta ha d’estar clarament definida i ser simètrica, estrenyent-se cap al maluc. La longitud de la corona no haurà de ser superior a 1/3 de la longitud total de la cresta o ridge.
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra
Una bona mitjana de l’amplada és de 5 cm. No obstant això, no tots els cadells neixen amb la cresta, ja que poden comptar amb més de dues corones o amb menys, o poden ser asimètriques. També pot ser curt o llarg (si bé això darrer és molt rar de veure) o pot ser irregular.
El seu mantell de cabells és curt, dens, llis i brillant, sense ser llanós o sedós. El color normalment oscil·la des del blat clar al blat vermellós o comú vermell, segons admet l’estàndard de la raça. Està permesa oficialment la presència de blanc al pit i als dits, però no és desitjable un excés de pèl blanc a l’abdomen o sobre els dits.
Shira observant els veïns propers
Morfologia de la raça
L’estàndard de la raça ens indica que els mascles han de mesurar al voltant dels 63 i 70 cm d’alçada de creu i tenir un pes d’entre els 36 i els 41 kg. Per la seva banda, les femelles resulten ser, com a la majoria de les races, una mica més petites. Tenen unes mides d’entre 61 i 66 cm d’alçada i un pes entre 32 i 36,5 kg.
El cap és de bona longitud. Posseeix un crani pla, força ample i ben marcat. El musell resulta ser llarg i potent, amb uns llavis de vores correctament ajustats i unes mandíbules fortes fetes per a la caça de preses pesades.
La seva tòfona tendeix a ser marró o negra, normalment depenent del color del pelatge. Té uns ulls rodons i expressius, d’un color en harmonia constant amb el pelatge.
Shira, el Rhodesian Ridgeback de Bellaterra
Quant a les seves orelles, són d’inserció força alta però d’una mida mitjana, les quals acaben en punta arrodonida i resulten estar enganxades al capdavant amb una caiguda molt lleu i de forma natural.
Fixant-nos en el seu cos, aquest es mostra potent ja que les seves potes davanteres són rectes i fortes, amb una correcta ossada i amb uns colzes molt propers al cos, cosa que el converteix en un animal força resistent.
El seu coll no presenta papada i llisca fins a un pit que no és massa ample, fins i tot més aviat ampli i baix. Les costelles es troben moderadament arquejades sota una potent esquena que sosté un llom fort i musculós.
La cua és gruixuda al naixement però disminueix cap a la punta que acaba amb una lleugera curvatura cap amunt
Aquesta morfologia correspon a l’estàndard acceptat i reconegut per la Real Societat Canina d’Espanya (RSCE) incloent-los dins dels gossos tipus sabueso, gossos de rastreig o races semblants.
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra a l’escalfor de l’hivern
Temperament del Rhodesian Ridgeback
El Rhodesian Ridgeback és un gos lleial, intel·ligent i independent per la qual cosa resulta ser una mica distant amb les persones estranyes sense arribar a ser agressiu.
Té un temperament tranquil, solemne, dolç i estable, anteposant ignorar abans que desafiar. El seu caràcter és fort i li agrada protegir la família.
Tot i que, sent cadell, ens trobem davant d’un gos de caràcter molt actiu, un cop madur es convertirà en un gos extremadament tranquil. Tan tranquil que, pot fer la impressió de ser un sabueso gran i gandul, encara que normalment presentarà un aspecte una mica amenaçador.
Com que aquest gos es va crear per ser, entre altres coses, un bon protector de famílies, estem davant de gossos extremadament tolerants i excel·lents companys, així que gaudeixen de la companyia d’altres gossos, sempre que no s’ajuntin massa mascles ja que podrien produir-se baralles pel domini.
Shira el Rhodesian Ridgeback de Bellaterra
Aquests gossos poden portar-se bé amb els gats si han crescut junts. Com que les seves arrels són caçadores, no sol congeniar amb altres animals molt petits ja que poden ser observats com una presa.
Es tracta d’un gos pacient, sobretot amb els nens, pels quals sent especial debilitat encara que, per la seva mida i força és recomanable estar alerta quan jugui amb ells per evitar qualsevol accident.
Són excel·lents gossos de guarda i protectors de la família, però han de saber qui està al comandament. És fidel i afectuós amb el seu amo però reservat amb els estranys, encara que rarament borda. Els gossos crestats sempre estan alerta davant qualsevol cosa que surti fora del comú.
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra entre la rocalla
Convivència i educació
Com que necessita ser entrenat des de cadell, la seva adquisició no es recomana per a persones sense experiència o primerenques. És important, com en totes les races, que se li ensenyi a socialitzar com més aviat millor doncs així s’evitaran inconvenients en el seu comportament.
El Rhodesian s’ensinistra amb facilitat de manera que la seva domesticació està per sobre de la mitjana. Aquesta raça requereix entrenament basat en reforç positiu (a base de recompenses).
Donades les seves habilitats innates com a guardians, els crestats no s’han d’ensinistrar com a gossos per a protecció. El seu instint protector natural s’ha de sotmetre a un ensinistrament en obediència per controlar-lo.
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra en plena llum del sol
Com és la seva salut?
Segons l’estàndard, la cresta del Rhodesian és un atribut indispensable, de manera que tradicionalment els criadors han descartat aquells que no complien el requisit.
Un requisit que, per altra banda, pot comportar inconvenients per a la seva salut ja que s’ha demostrat que la mutació que causa la formació de la cresta predisposa el gos a patir una malaltia anomenada «sè dermoide» o «dermoide sinus».
Shira, la Rhodesian Ridgeback de Bellaterra descansant al jardí
Generalment és un gos sa i atlètic. Però, com totes les races, pot patir altres malalties:
Displàsia de maluc: La selecció genètica és una de les millors solucions per reduir la incidència, però és molt important una bona alimentació i un exercici moderat, que ajudarà a prevenir la displàsia en la seva etapa adulta.
Displàsia de colze: igual que la de maluc, és un trastorn degeneratiu que afecta l’articulació.
Hemofília: és un trastorn hereditari que produeix una mala coagulació de la sang.
“Els tertulians de La Taula” per Oriol Regàs i Pagès, creador del restaurant Via Veneto de Barcelona
La Taula de les mestres de l’Escola Sagrada Família de Barcelona al saló blau del restaurant Via Veneto |ARXIU BELLATERRA GOURMET
El 1970, per iniciativa del meu pare, Xavier Regàs, conversador i amant de les tertúlies, vam decidir organitzar a Via Veneto la tertúlia de “La Taula”. La idea va sorgir d’una reunió entre el meu pare i l’Antonio de Senillosa, el Manuel de l’Arc, l’Alberto Puig Palau i jo mateix. Coneixia bé Antonio, loquaç i divertit, i també Alberto, amb qui sentia una debilitat especial. Va ser, crec, l’únic Playboy autèntic que vaig conèixer: amb les seves senyores estupenda, els cotxes de carreres, la impressionant casa del Castell, l’afició a dilapidar herències i fortunes recolzant la cultura, els amics i la festa. A Del Arco, un periodista al zenit de la seva carrera, el coneixia menys, tot i que m’havia fet un parell d’entrevistes per a la secció “Mano a mà” de La Vanguardia.
Durant aquell sopar a Via Veneto vam acordar instaurar una tertúlia, sense estatuts, ni reglaments, ni cotització, que es convocaria una vegada al trimestre, convidant a cadascuna un personatge d’interès. En un temps rècord, menys d’un mes, van donar la seva conformitat tots els contertulis, fins a vint-i-dos, contactat pels fundadors, entre ells diversos gurmets, com Néstor Luján, Horacio Sáez Guerrero i Joan Obiols, que en aquest apartat no acceptaven bromes sobre això ; i noms procedents de la indústria, de la banca, dels negocis, com Pau Roig, Fèlix Valls i Taberner, Josep Ensesa i Rogeli Roca. El sector més jove estava integrat per Xavier Corberó, Santiago Dexeus, Leopoldo Pomés i Jesús Olled, sense oblidar Sempronio, Antonio María Bonet, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz Plaja i Manolo Muntañola. També hi figurava Alberto Closas. Amb tots aquests noms “La Taula” estava al complet, ja que el saló blau, on se celebrava els seus sopars, per una raó de dimensions no permetia admetre ningú més.
Era responsabilitat de tots els membres de “La Taula” posar-se d’acord a la persona a convidar a la següent convocatòria, la data de la mateixa i decidir a qui corresponia suggerir el menú i els vins. Així es van formar els tàndems (convidat-contertuli) Miró-Bonet, Raimon-Puig Palau, Marsillachs-Xavier Regàs, Marisol-Ulled, Areilza-Senillosa, Trueta-Valls i Taberner, Pujol-Pomés, Rodoreda-Del Arco.
La Taula va reunir al complet per primera vegada el 3 de maig de 1970 amb l’única absència de l’actor Alberto Closas, que tenia estrena al teatre Moratín. Gastronòmicament es va començar amb bon peu. Els entesos van donar el seu plàcet a la pularda de Bresse a la grossel. Abans, amb el salmó, un bon Bourgogne Thorin 1964 Réserve des Commandeurs havia provocat una onada d’entusiasme a taula i diversos comensals van demanar al Maître que els reservés l’etiqueta per a la seva col·lecció. Així ho comentava Sempronio a Tele/eXprés, juntament amb altres referències de “La Taula”.
També en un altre article molt posterior de finals dels vuitanta, Horacio Sáenz Guerrero explica que els reunits fundacionals van acordar no convidar mai cap polític, no només per prevenció general, sinó perquè alguns dels més interessants es trobaven a la clandestinitat, i no era cosa de cometre inprudències. La Taula va ser convocada en vint-i-tres ocasions més, a l’estil Llarg dels seus sis anys de vida, per agasajar cada vegada a un convidat. Els contertulians van gaudir de la joventut de Pepa Flores, de la professionalitat i interès de Núria Espert i de la simpàtica barra de Carmen Sevilla. Diversos escriptors van assistir a aquests sopars, entre ells, Camilo José Cela, que imposava la seva profunda veu per sobre dels comensals, Antonio Bueno Vallejo, tan assequible i tan amè; Paco Noy, proper i entès gastrònom, i Josep Pla, per a la trobada del qual tota “La Taula” es va desplaçar a la Gavina de S’Agaró, on Josep Ensesa va oferir un sopar memorable i on Pla va estar més Pla que mai.
Mercè Rodoreda, després d’assistir de convidada a una d’aquestes tertúlies, va comentar en una carta que va enviar el 5 d’octubre de 1970 al seu company Armand Obiols: “Va venir l’Oriol Regàs. Oh! És per menjar-se’l. Te el feillet bell i és prim i alt.
Com a artistes he de citar Alberto Closas, que sinó la seva condició de contertulis a la de convidat; també Adolfo Marsillach, conegut i admirat per tothom, i Raimon, en una de les seves èpoques més compromeses com a cantautor. Els pintors i escultors despertarien sempre l’interès dels taulistes. Joan Miró en va ser el primer i va mostrar el seu encant i profunda senzillesa. Eduardo Chillida, segur de si mateix, va desconcertar al principi per les manifestacions. Pere Pruna va estar loquaç i divertit, i l’arquitecte Josep Lluís Sert, a instàncies de diversos requeriments, va explicar la seva etapa com a deixeble de Le Corbusier i la realització de la Fundació Miró.
Tot i que s’havia acordat no convidar polítics. En els darrers sopars van estar presents José Maria d’Areilza, Comte de Motrico, que va donar una lliçó magistral sobre el problema bàsic d’ETA i les afirmacions del qual continuen, encara ara i al cap de tants anys, sent del tot vàlides; Josep Tarradellas, com a fervent i just homenatge al seu retorn; Jordi Pujol, que va encertar en els pronòstics del futur polític d’Espanya i Catalunya, i va deixar intuir a tots els reunits la seva vetllada pertinença al pensament de centre dreta, i Fabián Estapé, aquesta convocatòria havia provocat una irada controvèrsia.
També van ser convidats el metge Josep Trueta, el director de Museu del Prado, Javier de Salas, l’editor Antoni López Llausás i Armand Carabén, just quan havia aconseguit el traspàs de Johan Cruyff al F.C. Barcelona.
Va ser una experiència interessant, encara que ja llavors la vivianos com un luxe a deshora, com un intent de recuperar el plaer de conversar sobre allò diví i allò humà, fins i tot a costa de perdre hores de son.
Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA
Biografia d’Oriol Regàs i Pagès
Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.
La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA
Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.
Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.
Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i
juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.
El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Font: Destino, Los años divinos, Oriol Regàs i Pagès, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 