“La cursa de braus, o correguda de toros és un espectacle comercialitzat de tauromàquia on els homes (anomenat torero) s’enfronten contra un toro a peu o a cavall. Té el seu origen al començament del segle xvii i pot consistir en lluites on al final es mata el toro, en jocs esportius o en jocs burlescs”.
“Perdonin si començo amb una confidència personal: jo, que sóc contrari als bous, entenc de bous. Durant anys, quan em van recollir a Saragossa durant la postguerra, vaig tractar gairebé diàriament amb el senyor Celestino Martín, que era l’empresari de la plaça. Això em va permetre conèixer els grans de l’època: Jaime Noain, L’Estudiant, Rafaelillo, Nicanor Villalta, em va permetre conèixer també, malgrat tot, el món del toro: les pallisses amb sacs de sorra a l’animal presoner per trencar-lo, els llargs dejunis substituïts poc abans de la festa per un dinar excessiu perquè el toro se sentís cansat, la tècnica de fer-li trobar la capa diverses voltes a l’arena per esgotar-lo… Si algun lector va a la plaça, li prego observi l’esgotament del animal i com respira, i això abans de començar.
Vaig veure les puies, les vaig tenir a la mà, les vaig sentir. Qui pagui per veure com a un ésser viu i noble li claven això hauria de demanar perdó a la seva consciència i demanar perdó a Déu. Qui és capaç de dir que això no destrossa? Qui és capaç de dir que això no causa dolor? Però, és clar, el torero, és a dir, l?artista necessita protegir-se. La pica trenca al bou els músculs del coll, ia partir de llavors l’animal no pot girar el cap i només aconsegueix envestir de front. Així el famós sap per on passaran les banyes i acostar-se després com un heroi, tacant-se amb la sang del llom de l’animal a més glòria de la seva valentia i el seu art.
Em vaig adonar, en la meva ingenuïtat de noi (els ingenus veuen la veritat), que el toro era l’únic innocent que hi havia a la plaça, que només buscava una sortida a l’arena del suplici, tant que de vegades, en la seva desesperació, es llançava a l’estesa. El vaig veure patir estocades i estocades, perquè gairebé mai se’l mata a la primera, i ha quedat a la meva memòria un pobre toro gemegant al centre de la plaça, amb l’estoc a mig clavar, demanant una pietat inútil. L’animal estava demanant pietat…! Això ha quedat a la memòria secreta que tots tenim, la meva memòria del plor.
I en aquesta memòria del plor hi ha l’horror de les banderilles negres. A un pobre animal manso li van clavar aquestes vares amb explosius que feien saltar a trossos la carn. I la gent pagava per veure’l.
Qui acudeix a la plaça hauria de fer ús d’aquest sentit de la igualtat que tots tenim i adonar-se que veurà un joc de mort i tortura amb un sol perdedor: l’animal. El perill del toreig, a més d’immoral com a espectacle, és efectista, i si no ho fos, si a sobre paguéssim per veure morir un home, faltarien mans i lleis per prohibir la festa.
Gent docta em diu: t’equivoques. Això és una tradició. Cert. Però gent docta em recorda: teníem la tradició de cremar vius els heretges a la plaça pública, la d’executar a garrot davant de tota una ciutat, la de l’esclavitud, la de l’educació a pals. Totes aquestes tradicions les hem anat eliminant amb lleis, cultura i valors humans. No hi haurà una llei per prohibir aquesta darrera tortura, per la qual a més paguem?
Perdonin aquest vell periodista que encara sap mirar els ulls d’un animal i no ha perdut la memòria del plor.”
Francisco González Ledesma (Barcelona, 17 de març de 1927 – Barcelona, 2 de març de 2015) també conegut amb el pseudònim de Silver Kane, fou un advocat, escriptor en llengua castellana i periodista català, especialitzat en novel·la policíaca. Juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, és considerat com un dels principals impulsors de la novel·la negra social a Espanya. Era el pare del també periodista Enric González.
Font: EL PAÍS; Francisco González Ledesma, periodista i escriptor, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 