Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 27/08/2022

Una figa no és una fruita qualsevol.  De fet, ni tan sols és una fruita.  Estrictament parlant, les figues són flors invertides. 

Les figueres no floreixen de la mateixa manera que altres arbres fruiters com els ametllers o els cirerers.

Les figues tenen una història molt curiosa.  En primer lloc, tècnicament no són una fruita, sinó una infrutescència (un conjunt de fruites).  I en segon lloc, necessiten una vespa sacrificada per reproduir-se, un insecte que mor dins la figa.

En poques paraules, les figues són una mena de flors invertides que floreixen dins d’aquest gran capoll fosc amb tons vermellosos que coneixem com a figues.  Cada flor produeix una sola nou i una sola llavor anomenada “aqueni”.

La figa està formada per diversos aquenis, que li donen aquesta característica textura cruixent.  Per tant, quan mengem una figa, estem menjant centenars de fruites.  Però el més increïble és el procés especial de pol·linització que necessiten les flors de figuera per reproduir-se.

No poden dependre de si el vent o les abelles porten pol·len com altres fruites, per la qual cosa necessiten una espècie coneguda com a vespes de la figa.  Aquests insectes transporten el material genètic i li permeten reproduir-se.  Per la seva banda, les vespes no podrien viure sense figues, ja que dipositen les larves dins del fruit.  Aquesta relació es coneix com a simbiosi o mutualisme.

Actualment, la gran majoria de productors d’aquesta fruita ja no necessiten la feina de les vespes.  La majoria de les varietats de figues per a consum humà són partenogenètiques.  Això vol dir que sempre donen fruit en absència d’un pol·linitzador.

Read Full Post »

Nom comú o vulgar: Acàcia de Constantinoble, Albizia, Arbre de la seda, Para-sol de la Xina, Arbre de Constantinoble, Arbre de les sedes, Acàcia de Pèrsia, Acàcia persa, Acàcia taperera. Família: Leguminosae. Origen: de l’Iran a la Xina, Taiwan.  Àsia subtropical.

Foto nocturna de l’Albizia julibrissin Durazz.Nom científic o llatí

– Distribució: planta molt estesa pel cultiu. Es va introduir a Europa el 1745. També ha estat cultivada als Estats Units i Àfrica tropical. La seva presència és molt habitual a totes les zones costaneres espanyoles.

– Alçada de 8-12m. Diàmetre 6-8m.

– Bellíssim arbre de llargues ramificacions, sovint combades, i fullatge molt elegant, semblant al de les falgueres.

– A la tardor perd el seu delicat fullatge donat per la intensa divisió de les fulles en petites parts independents anomenades folíols, inserits de manera ordenada a banda i banda dels nervis foliars.

– Fulles alternes, disposades en plomalls terminals, bipinnades, amb 7-12 parells de pinnes cadascuna amb 16-40 parells de folíols.

– Floreix a l’estiu i principis de la tardor, a partir del juny (o finals de maig en alguns anys), fins al setembre, l’octubre o fins i tot el novembre. Els fruits maduren la tardor i aquests es mantenen força temps sense caure.

– Flors perfumades, reunides en malls de crestes sedoses de color crema i rosa carmí.

– Molt atractiva en floració, la que al nostre medi es produeix des de finals de primavera fins a començaments de l’estiu.

– Llegums rectes o subfalcades, penjolls, aplanades, castanyes, de 10-20 cm de llarg.

– Hi ha una varietat coneguda com a ‘Rosea’, amb flors d’intens color rosat i que admet ser cultivada en regions menys càlides.

– Produeix una ombra àmplia però lleugera.

– És apreciada en jardineria pel seu agradable fullatge i per les seves flors força vistoses, sent molt cultivada en carrers, places i jardins. Ús: aïllat, en grups i en passeigs i en peus aïllats.

– Humitat: Durant el primer any de vida de l’exemplar cal regar-lo bisetmanalment a l’estiu i setmanalment durant les estacions intermèdies. En anys successius es pot reduir el reg perquè ara ia l’aparell radical pot obtenir del terreny la humitat precisa.

– L’Acacia de Constantinoble requereix un ambient càlid i ple sol.

– Amb el terreny no és gaire exigent, encara que prefereix els de naturalesa alcalina i poc humit.

– Tolera el mar.

– Sense plagues ni malalties destacables.

– Es multiplica per llavors i les varietats per esqueixos.

– Les estaques de tija no arrelen, però es té èxit fent arrelar estaques d’arrel de diversos centímetres de llaurada i de 1.5 cm o més de diàmetre, preses i plantades a començaments de primavera.

– Les llavors, a causa de les cobertes impermeables, requereixen tractament amb aigua bullint 5 segons seguit d’aigua
corrent a temperatura ambient durant 24h. Sembra directa a la tardor o primavera.

Font: infojardin

Read Full Post »