Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2022

CULTURA| Llibreria Paper’s de Bellaterra us recomana “Aportacions Catalanes Universals”

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 14 Agost 2022|

Aportacions Catalanes Universals|Pagès Editors

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble de Catalunya en el decurs de la història en tots els camps d’activitat que n’han ultrapassat les fronteres. Les aportacions són molt variades i s’incardinen en els diversos camps de l’activitat humana (arts plàstiques, literatura, arquitectura, enginyeria, recerca, legislació, urbanisme, teatre, circ, esport, descobriments geogràfics, cuina, societat, educació, religió…). D’una manera especial sobresurten les aportacions en els àmbits de la medicina, la tècnica i la recerca, les arts plàstiques, la literatura, la música, l’arquitectura i la religió. Una magnífica carta de presentació de Catalunya que inclou un breu resum de la història del nostre país, les 223 aportacions explicades i il·lustrades i comentaris finals a càrrec de personatges catalans actuals de tots els àmbits.

La Biblioteca Popular per a la Dona

L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. 1911. Fot: Baguñá i Cornet.

Dins el context històric de la Renaixença, procés de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle xix, el 1909 —dos anys després que Prat de la Riba hagués fundat l’Institut d’Estudis Catalans— es va crear a Barcelona la primera biblioteca pública femenina d’Europa, la Biblioteca Popular per a la Dona.
La fundà Francesca Bonnemaison i Farriols, pedagoga, que era conscient de les greus mancances de les dones pel que fa a formació i autonomia personal, i coneixia els incipients corrents de feminisme. Per això, quan l’any 1909 el rector de l’església de Santa Anna de Barcelona li adjudicà la responsabilitat de la biblioteca parroquial Obra de Buenas Lecturas ubicada en el claustre, ella no dubtà a fer-ne un espai on totes les dones, i especialment les treballadores, poguessin ampliar els seus coneixements i fer sentir la seva veu. Aquest mateix any fundà la Biblioteca Popular per a la Dona i l’any següent l’acolliment de la proposta era tan gran i l’espai tan petit, que la biblioteca esdevingué institut i es traslladà a la Casa de la Misericòrdia del carrer d’Elisabets de Barcelona, amb el nom d’Institut de Cultura Biblioteca Popular per a la Dona. S’hi feien conferències i les classes s’orientaven dins l’àmbit científic, manual i artístic. Es crearen tallers semblants als del corrent artístic Arts and Crafts.

Francesca Bonnemaison Farriols Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

S’intentava donar a la dona una preparació adequada a les exigències de les noves professions i ampliar la seva cultura en una època en què no tenia encara accés a la universitat. Es creà també una borsa de treball.
Tot això fou possible en part perquè Francesca Bonnemaison, pel fet d’estar casada amb Narcís Verdaguer i Callís —cosí germà del poeta Jacint Verdaguer— es relacionà amb ambients intel·lectuals i polítics, especialment de la Lliga Regionalista, i amb la seva personalitat inquieta i el seu tracte amable i persuasiu, aconseguí sensibilitzar persones que s’implicaren en aquell projecte de cultura i hi invertiren recursos materials imprescindibles per al seu bon funcionament.

El prestigi de l’institut i de la biblioteca creixia, i el nombre de sòcies era cada vegada més gran; l’octubre del 1922 s’inaugurà una nova seu al carrer Sant Pere Més Baix, número, 7, de Barcelona, que arribà a les vuit mil associades.
Però la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) estroncà les activitats i Francesca Bonnemaison s’exilià a Suïssa. Tornà el 1941 i tingué una gran decepció quan veié que l’Institut s’havia convertit en Instituto de Cultura para la Mujer, dirigit per la Secció Femenina de la Falange amb uns objectius que ella no compartia.
Durant el franquisme, l’edifici fou cedit a la Diputació de Barcelona i allotjà diferents institucions. Finalment, quan l’Institut del Teatre el deixà lliure l’any 2000, es tornà a reivindicar com a espai de dones i, actualment, amb el nom d’Espai Francesca Bonnemaison, és la seu de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, de l’Oficina de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home, de l’Escola de la Dona i del Centre de Cultura de Dones.
L’entorn sociocultural de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) i la força de la societat civil de la Catalunya d’aquell temps, propiciaren aquesta aportació pionera a Europa, on fins uns vint anys més tard no apareixeren institucions semblants, com la Faucett Library de Londres (1926) i la Bibliothèque Marguerite Durand de París (1932).

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país

L’escultura de geometries i relleus
Les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs són reconegudes com de les més expressives i representatives de l’art contemporani, mostren la modernitat del seu país, Catalunya, on ha estat precursor de l’avantguarda en la segona meitat del segle xx.
Amb un gran domini de la tècnica i amb una escrupolositat formal, ha creat un llenguatge propi, expressiu, amb escasses influències externes.
Les seves escultures s’exposen en nombrosos museus arreu del món: als Estats Units, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Suècia, la Xina, Corea i el Vaticà, i en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i altres ciutats de l’Estat espanyol.

Josep Maria Subirachs amb Francesc Pérez, del Cercle Comtal de Barcelona

Ha creat una gran quantitat d’escultures per a espais oberts, entre d’altres destaquen: Forma 212 a l’entrada dels jardins Mundet de Barcelona (1957), la façana i les portes del santuari de la Virgen del Camino a Lleó (1961), el monument a Narcís Monturiol a Barcelona (1963), el monument a les Olimpíades a Mèxic (1968), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), el monument a la unió d’Orient i Occident a Seül (1988), els monuments a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983) i a Barcelona (1991), i el recobriment escultòric de la Façana de la Passió del temple de la Sagrada Família a Barcelona, que li fou encarregat el 1987.
Ha utilitzat tota mena de materials: terra cuita, bronze, fusta, ferro, marbre, formigó, fibrociment, pedra i també coure, vidre, alumini, acer i vori. Darrerament ha combinat fragments pictòrics amb les escultures.
Com a gravador ha treballat la litografia, la serigrafia, l’aiguafort, el linòleum i la punta seca.
Josep Maria Subirachs i Sitjar, escultor, dibuixant i gravador, treballà com a aprenent en el taller d’Enric Monjo (1942-1947). Estudià com a alumne lliure a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1945) i Enric Casanoves fou el mestre amb qui aprofundí el treball d’escultor (1947-1948).
Als vint-i-un anys realitzà la seva primera exposició a la Casa del Llibre (Barcelona, 1948). Participà a partir del 1949 en diverses edicions del Saló d’Octubre de Barcelona.
Becat per l’Institut Francès a París (1951), residí uns anys a Bèlgica (1954-1956), on féu diverses exposicions. Entre altres reconeixements, obtingué una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria (1957), el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el Juli Gonzàlez de l’Associació d’Artistes Actuals (1958). En les dècades dels anys seixanta i setanta exposà en nombroses ciutats de la resta d’Europa i dels Estats Units.
Després de les primeres obres influïdes pel Noucentisme, moviment cultural iniciat a Catalunya a la primeria del segle xx, evolucionà vers un expressionisme i un procés d’esquematització que desembocà en l’abstracció amb una evolució posterior vers un neofigurativisme en els quals barreja figura i abstracció, positiu i negatiu, d’una manera personal, amb la utilització de la dialèctica còncau-convex, de manera que el buit té el seu propi espai al costat de la forma.
Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1979), Corresponding Member de la Hispanic Society of America de Nova York, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1986) i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), entre altres reconeixements amb què fou distingit.

Font: El Punt Avui, Pagès Editors, AFB, http://www.funDoc.net

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET|Via Veneto “Qualitat a les estovalles” pel seu creador Oriol Regàs i Pagès

Posted in Bellaterra, tagged , , , , , on 13 Agost 2022|

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) fou un promotor cultural, aventurer i empresari català. Fou fundador de la discoteca Bocaccio i ànima del moviment d’intel·lectuals conegut com a Gauche Divine a la Barcelona de la dècada de 1960 i 1970.

Restaurant Via Veneto (Barcelona) PROSPECTE PUBLICITARI ANYS 1970

Pocs mesos després d’inaugurar Bocaccio també s’obria el restaurant Via Veneto.

El seu nom es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, llavors Calvó Sotelo, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.

El projecte de Via Veneto el tenia encallat i vam convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, vam anul·lar la col·laboració.

S’havia creat una societat mercantil a nom del meu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel meu pare, el meu germà Xavier, jo mateix. I la meva tia Maria Castells. Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític. També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.

Encarreguem la decoració al meu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 40 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.

També Xavier va ser l’autor del famós logotip de Via Veneto.

Logotip del restaurant Via Veneto de Barcelona|BELLATERRA GOURMET

És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.

Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada.  L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.

El primer maître i director va ser Manuel Jiménez Camas, un expert amb idiomes que mai no va controlar la situació.  D’altra banda, jo era conscient de les meves limitacions com a restaurador i que sota cap concepte Via Veneto podia en aquell moment representar una competència per al Reno de Antonio Julià o el Finisterre de Milagros i Garcia, dos restaurants amb molt d’ofici que pràcticament es repartien  al públic poderosos de la ciutat, al migdia en dinars de negocis i de nit en un món festiu i familiar.

El nostre únic avantatge era el servei.

  Crec que aconseguim donar el millor de la ciutat, encara que reconec que en alguns tocs i innovacions ens passem de vegades pel que fa a cures, detalls i delicadeses.

El risc de la cuina sofisticada i irregular del xef Àngel Pastor el compensem amb la qualitat al servei.  En aquest apartat Jiménez va realitzar una tasca positiva, creant les bases per desenvolupar un eficient servei a Via Veneto que ha estat sempre el seu millor emblema i que encara perdura.

Els començaments van ser molt durs.  Hi ha una anecdota que refreixa amb claredat el desconcert en què ens movíem: vaig considerar que, atesa la categoria que ens proposàvem assolir, necessitàvem tenir en nòmina un sommelier, però en aquella època encara no existien bons enòlegs i el que vam escollir oferia als clients el  Señorito de Sarrià en lloc Señorio de Sarria.  Sense comentaris.

Des de la mateixa inauguració figurava en nòmina un jove cambrer de grans qualitats, José Monje Canut, que aviat esdevingué el gran protagonista del restaurant.  El 1970 el vaig nomenar director.  A la cuina, com a xef, hi figurava M. González, procedent del Jockey de Madrid.  Es tractava d’un cuiner sense rival i de consciència bohèmia, a qui els agradava, a les hores lliures, dibuixar, pintar i tocar el piano.

Via Veneto, en certa manera, va ser víctima de les meves pròpies contradicions.  Amb una clientela d’empresaris, membres de l’alta burgesia de la ciutat i autoritats del franquisme, em resultava difícil de compaginar la meva visió particular d’una societat més justa que no estigués sotmesa a una dictadura interminable.

En una ocasió, quan José Monje ja havia estat nomenat director, despatxant amb ell li vaig dir: Monje, aquest és un negoci per a vostè i per a mi.  Vostè perquè ho porta i jo perquè m’ho he inventat.

A partir de llavors vam començar a comprar les participacions dels altres socis i el 1978 vam constituir la societat José Monje S.A.  a parts iguals.  Al cap de tres anys, el 1981, quan jo estava muntant Up & Down, es va queixar que, amb això, faria la competència a Via Veneto, i, com que no hi estava d’acord, volia vendre les seves accions o comprar les meves.  Així doncs, li vaig vendre el meu cinquanta per cent a terminis i es va acabar una llarga relació que havia durat catorze anys.

Després em vaig adonar que li havia d’haver proposat que Via Veneto, mitjançant un contracte públic i rendible, es fes càrrec de la cuina d’Up & Down.

Des de llavors Monje, que ha seguit una línia irreprotxable a Via Veneto, va voler minimitzar qualsevol passat en consonància del cognoms Regàs, tant és així que fins i tot quan el 2000 va rebre un merescut homenatge de la seva trajectòria professional de la resta de restauradors de Barcelona, ​​segons em  van dir, va esborrar el meu nom de la llista de convocats.

Per sort, aquesta situació s’ha normalitzat i la nostra relació avui dia és del tot sincera i afectuosa.  Tots dos hem recobrat la nostra autèntica i llunyana amistat, i esperem que s’hi afegeix el seu fill Pere, que ja col·labora en la direcció del restaurant.

A la festa del 40 Aniversari del Via Veneto, Monje va tenir en el seu discurs un entranyable record per a mi.  No ha permès mai que pagués quan he anat a sopar a casa seva, motiu pel qual he anat molt poques vegades.  Tot i això m’agrada anar perquè conec encara diversos dels seus empleats i el pas per Via Veneto em porta sempre càlids records.

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA

Biografia d’Oriol Regàs i Pagès

Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.

La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA

Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.

Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.

Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i va ser un dels fundadors de la revista L’Avenç juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.

El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.

Font: Oriol Regàs i Pagès, Destino, Wikipedia,

Read Full Post »

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA| Recuperats 59 cadàvers de represaliats a la fossa comuna franquista de La Algaba (Sevilla) i pendents de localitzar-ne 82 més

Posted in Bellaterra, tagged , , , , , on 12 Agost 2022|

Entre els cadàvers trobats podrien estar els dos joves del poble d’Arjonilla (Jaén), Luis i Leonardo Torres Rueda, de 19 i 21 anys respectivament.

Els treballs d’exhumació de la fossa comuna de La Algaba s’han saldat amb la localització de 59 cadàvers davant de la previsió inicial de rescatar 144 cossos, segons l’Associació Pro-Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Fossa comuna de La Algaba (Sevilla) – ASSOCIACIÓ COMARCAL PRO-MEMÒRIA DEMOCRÀTICA VEGA MEDIA DEL GUADALQUIVIR

L’Ajuntament algabeny, que ha dut a terme aquestes tasques des del mes de maig passat gràcies a una subvenció concedida per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) complementada amb fons propis, dóna per finalitzada així l’exhumació en constatar que no hi ha indicis de la presència de més restes humanes a la parcel·la excavada, situada a l’antic cementiri de la localitat.

L’empresa Aranzadi, encarregada de l’exhumació, n’ha extret un total de 59 esquelets humans, 18 durant la primera fase dels treballs, l’any 2021, i 41 en aquesta segona fase entre maig i juny de 2022. A aquests cal afegir les restes de -almenys- tres persones més trobades durant els treballs realitzats el passat any 2014 per l’arqueòleg Juan Luis Castro i el seu equip.

Es tracta dels cossos de presos del camp d’extermini de Las Arenas, que van morir a causa de la desnutrició i de malalties. Les seves restes han estat dipositades al cementiri municipal per al seu estudi antropològic a l’espera que la Junta d’Andalusia faci les oportunes proves genètiques als familiars localitzats a tot Espanya per l’Associació Comarcal Pro Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Segons les investigacions dels historiadors María Victoria Fernández Luceño i José María García Márquez, un total de 144 interns del camp de treball esclau de Las Arenas van morir entre 1941 i 1942 a causa de les males condicions de vida que van patir: amuntegament, pèssimes condicions higièniques, desnutrició i malalties.

Totes aquestes víctimes, procedents de diverses comunitats autònomes espanyoles, però també de Portugal i Algèria, van ser portades al camp esmentat per les seves idees d’esquerres o, simplement, per ser pobres que exercien la mendicitat als carrers de Sevilla després de la Guerra Civil, i van ser emprades com a mà d’obra esclava a la construcció del Canal del Viar, en altres obres i en feines agrícoles.

Es dóna la circumstància que dels 144 morts se’n coneixen els noms i els cognoms, la data de la mort i el lloc de naixement, per la qual cosa des de l’Associació Comarcal s’ha fet una feina ingent per localitzar els seus familiars.

Per això, i amb la força que dóna l’esperança manifestada pels familiars, aquesta associació considera ineludible la necessitat de trobar una segona fossa comuna on reposin les restes de les 82 persones que completarien la vergonyant llista dels presos que van morir al camp de extermini de les Arenes. En aquest sentit, se seguirà treballant al costat de l’Ajuntament de l’Algaba fins aconseguir l’exhumació de totes les restes humanes de les víctimes i donar-los una sepultura digna

Font: Europa Press

Read Full Post »

SALUT|Johnson & Johnson suspèn la venda del seu pols de talc a tot el món

Posted in Bellaterra, tagged on 12 Agost 2022|

La companyia ha rebut milers de demandes que vinculen l’ús del seu producte infantil a llarg termini amb el càncer d’ovaris

Se l’ha acusat d’incloure en el producte asbest, un mineral de composició i caràcters similars als de l’amiant

La farmacèutica Johnson & Johnson ha anunciat que al 2023 suspendrà la venda del seu producte de pols de talc per a nadons arreu del món, dos anys després de fer-ho als Estats Units i al Canadà, pressionada pels milers de denuncies sobre la seguretat del producte.
En una breu nota, l’empresa ha informat que ha pres la “decisió comercial” de substituir el talc per midó de blat de moro en aquest producte infantil després de rebre unes 38.000 demandes que vinculen el seu ús a llarg termini amb el desenvolupament de càncer, tot i que segueix negant que aquesta en sigui la causa.
A finals de 2018 van aparèixer informacions que apuntaven a que J&J sabia des de feia dècades que el seu pols de talc contenia asbest, un mineral de composició i caràcters similars als de l’amiant i amb efectes nocius per a la salut.
Des de llavors, J&J s’ha enfrontat a milers de demandes en les que s’acusa el fabricant d’haver contribuït al desenvolupament de càncer d’ovari de les consumidors, un extrem que l’empresa rebutja i que cada any l’ha obligat a destinar milions de dòlars en litigis.
“La nostra posició sobre la seguretat del nostre pols de talc cosmètic segueix sense canviar. Defensem fermament les dècades d’anàlisis científiques d’experts metges d’arreu del món que confirmen que el pols de talc per a nadons de J&J és segur, no conté asbests i no provoca càncer”, va declarar la companyia.
L’empresa afronta altres problemes judicials als Estats Units, i ha acceptat a principis d’aquest any pagar milions de dòlars a diversos estat, en conjunt amb altres grans distribuïdores de medicaments, per la seva responsabilitat en la crisi dels opioides.

Font: Efe

Read Full Post »

AGENDA BELLATERRA|10è Sansi popular de la diada a Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged on 12 Agost 2022|

Inscripcions obertes + samarreta + obsequis per la Sansi 10 de Bellaterra
LA CURSA DE LA DIADA!!
El proper diumenge 11 de Setembre, Bellaterra acollirà la seva decena cursa popular de la Diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració @EsportsDiba

El diumenge 11 de setembre, Bellaterra acollirà la seva novena cursa popular de la diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, les darreres edicions han estat la cursa popular del dia amb més participants a Catalunya, amb fins i tot més de 1.000 inscripcions.

En aquesta nova edició la cursa serà de 5 i 10k i ja estan obertes les inscripcions, cronometrades i puntuades per a la lliga Championchip. Vestuari, bústies de sortida, nom al dorsal, massatgistes, premis per als 3 primers i 3 primers de cada categoria dels km 5 i 10. entre altres avantatges dins del preu de la inscripció.

La 10ª Sansi de Bellaterra tornarà a ser una cursa popular, en un entorn idíl·lic i tranquil, amb un atractiu recorregut per la “Via verde”. En aquesta edició amb motiu de la Diada, 11 de setembre, per a aquells que escullen l’opció amb una bossa de regal amb productes dels patrocinadors i una original samarreta tècnica, amb un gran sorteig entre els participants, i milers de fotografies i vídeos gratuïts, amb un diploma personalitzat per a cada participant.

Les inscripcions es poden fer a http://www.lasansibellaterra.com on també es pot trobar la informació necessària per arribar a Bellaterra, ruta, normativa, consells, plans d’entrenament…

Més informació bellaterra@lasansi.com

Read Full Post »

CURSA DE BRAUS| Impressiona la reflexió per Francisco González Ledesma

Posted in Bellaterra, tagged , on 11 Agost 2022|

“La cursa de braus, o correguda de toros és un espectacle comercialitzat de tauromàquia on els homes (anomenat torero) s’enfronten contra un toro a peu o a cavall. Té el seu origen al començament del segle xvii i pot consistir en lluites on al final es mata el toro, en jocs esportius o en jocs burlescs”.

“Perdonin si començo amb una confidència personal: jo, que sóc contrari als bous, entenc de bous. Durant anys, quan em van recollir a Saragossa durant la postguerra, vaig tractar gairebé diàriament amb el senyor Celestino Martín, que era l’empresari de la plaça.  Això em va permetre conèixer els grans de l’època: Jaime Noain, L’Estudiant, Rafaelillo, Nicanor Villalta, em va permetre conèixer també, malgrat tot, el món del toro: les pallisses amb sacs de sorra a l’animal presoner per trencar-lo, els llargs  dejunis substituïts poc abans de la festa per un dinar excessiu perquè el toro se sentís cansat, la tècnica de fer-li trobar la capa diverses voltes a l’arena per esgotar-lo… Si algun lector va a la plaça, li prego observi l’esgotament del  animal i com respira, i això abans de començar.

Vaig veure les puies, les vaig tenir a la mà, les vaig sentir.  Qui pagui per veure com a un ésser viu i noble li claven això hauria de demanar perdó a la seva consciència i demanar perdó a Déu.  Qui és capaç de dir que això no destrossa?  Qui és capaç de dir que això no causa dolor?  Però, és clar, el torero, és a dir, l?artista necessita protegir-se.  La pica trenca al bou els músculs del coll, ia partir de llavors l’animal no pot girar el cap i només aconsegueix envestir de front.  Així el famós sap per on passaran les banyes i acostar-se després com un heroi, tacant-se amb la sang del llom de l’animal a més glòria de la seva valentia i el seu art.

Em vaig adonar, en la meva ingenuïtat de noi (els ingenus veuen la veritat), que el toro era l’únic innocent que hi havia a la plaça, que només buscava una sortida a l’arena del suplici, tant que de vegades, en la seva desesperació,  es llançava a l’estesa.  El vaig veure patir estocades i estocades, perquè gairebé mai se’l mata a la primera, i ha quedat a la meva memòria un pobre toro gemegant al centre de la plaça, amb l’estoc a mig clavar, demanant una pietat inútil.  L’animal estava demanant pietat…!  Això ha quedat a la memòria secreta que tots tenim, la meva memòria del plor.

I en aquesta memòria del plor hi ha l’horror de les banderilles negres.  A un pobre animal manso li van clavar aquestes vares amb explosius que feien saltar a trossos la carn.  I la gent pagava per veure’l.

Qui acudeix a la plaça hauria de fer ús d’aquest sentit de la igualtat que tots tenim i adonar-se que veurà un joc de mort i tortura amb un sol perdedor: l’animal.  El perill del toreig, a més d’immoral com a espectacle, és efectista, i si no ho fos, si a sobre paguéssim per veure morir un home, faltarien mans i lleis per prohibir la festa.

Gent docta em diu: t’equivoques.  Això és una tradició.  Cert.  Però gent docta em recorda: teníem la tradició de cremar vius els heretges a la plaça pública, la d’executar a garrot davant de tota una ciutat, la de l’esclavitud, la de l’educació a pals.  Totes aquestes tradicions les hem anat eliminant amb lleis, cultura i valors humans.  No hi haurà una llei per prohibir aquesta darrera tortura, per la qual a més paguem?

Perdonin aquest vell periodista que encara sap mirar els ulls d’un animal i no ha perdut la memòria del plor.”

Francisco González Ledesma el 2006|Wikipèdia

Francisco González Ledesma (Barcelona, 17 de març de 1927 – Barcelona, 2 de març de 2015) també conegut amb el pseudònim de Silver Kane, fou un advocat, escriptor en llengua castellana i periodista català, especialitzat en novel·la policíaca. Juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, és considerat com un dels principals impulsors de la novel·la negra social a Espanya. Era el pare del també periodista Enric González.

Font: EL PAÍS;  Francisco González Ledesma, periodista i escriptor, Wikipèdia

Read Full Post »

TURISME|Castellfollit de la Roca (Garrotxa)

Posted in Bellaterra, tagged , on 4 Agost 2022|

Castellfollit de la Roca s’alça sobre una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de comprimento, retallat pel riu Fluvià.

Vista aèrea Castellfollit de la Roca|CEDIDA

Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.

Castellfollit de la Roca és una de les portes dentrada al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El barri vell està situat sobre una cinglera basàltica formada per dues colades de lava superposades. El nostre recorregut comença a la plaça de Catalunya i s’endinsa als carrers de la part vella del poble. Una part d aquesta ruta coincideix amb l antiga via romana Annia. Des de la passarel·la sobre el riu Fluvià es pot contemplar l’espectacular cinglera amb el poble sobre ell.

A Castellfollit de la Roca trobareu senyalització en braille de diferents punts d’interès turístic que conformen l’itinerari circular que permet recórrer els carrers del nucli antic per arribar als miradors de la paret basàltica i visitar l’antiga església.

Castellfollit de la Roca és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les comarques gironines. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d’un quilòmetre quadrat. El terme comprèn el nucli urbà, un alzinar de 35 ha. i unes 30 ha. de terres de secà.

L’antiga vila, que estava envoltada de murs, va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428.

L’any 1462, durant la Guerra Civil Catalana, va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat. El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara.

L’any 1691, els francesos van enderrocar el castell. El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, prop del poble, a la serra del Toix entre Castellfollit i Oix, va tenir lloc, la batalla del Toix, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas.

http://www.castellfollitdelaroca.cat
Plaça de Sant Roc, 2 · 17856
☎️ 972 294 003 · Fax: 972 294 178 ·
ajuntament@castellfollit.cat

Read Full Post »

« Newer Posts