Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Leonardo Torres Rueda’

Entre els cadàvers trobats podrien estar els dos joves del poble d’Arjonilla (Jaén), Luis i Leonardo Torres Rueda, de 19 i 21 anys respectivament.

Els treballs d’exhumació de la fossa comuna de La Algaba s’han saldat amb la localització de 59 cadàvers davant de la previsió inicial de rescatar 144 cossos, segons l’Associació Pro-Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Fossa comuna de La Algaba (Sevilla) – ASSOCIACIÓ COMARCAL PRO-MEMÒRIA DEMOCRÀTICA VEGA MEDIA DEL GUADALQUIVIR

L’Ajuntament algabeny, que ha dut a terme aquestes tasques des del mes de maig passat gràcies a una subvenció concedida per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) complementada amb fons propis, dóna per finalitzada així l’exhumació en constatar que no hi ha indicis de la presència de més restes humanes a la parcel·la excavada, situada a l’antic cementiri de la localitat.

L’empresa Aranzadi, encarregada de l’exhumació, n’ha extret un total de 59 esquelets humans, 18 durant la primera fase dels treballs, l’any 2021, i 41 en aquesta segona fase entre maig i juny de 2022. A aquests cal afegir les restes de -almenys- tres persones més trobades durant els treballs realitzats el passat any 2014 per l’arqueòleg Juan Luis Castro i el seu equip.

Es tracta dels cossos de presos del camp d’extermini de Las Arenas, que van morir a causa de la desnutrició i de malalties. Les seves restes han estat dipositades al cementiri municipal per al seu estudi antropològic a l’espera que la Junta d’Andalusia faci les oportunes proves genètiques als familiars localitzats a tot Espanya per l’Associació Comarcal Pro Memòria Democràtica Vega Media del Guadalquivir.

Segons les investigacions dels historiadors María Victoria Fernández Luceño i José María García Márquez, un total de 144 interns del camp de treball esclau de Las Arenas van morir entre 1941 i 1942 a causa de les males condicions de vida que van patir: amuntegament, pèssimes condicions higièniques, desnutrició i malalties.

Totes aquestes víctimes, procedents de diverses comunitats autònomes espanyoles, però també de Portugal i Algèria, van ser portades al camp esmentat per les seves idees d’esquerres o, simplement, per ser pobres que exercien la mendicitat als carrers de Sevilla després de la Guerra Civil, i van ser emprades com a mà d’obra esclava a la construcció del Canal del Viar, en altres obres i en feines agrícoles.

Es dóna la circumstància que dels 144 morts se’n coneixen els noms i els cognoms, la data de la mort i el lloc de naixement, per la qual cosa des de l’Associació Comarcal s’ha fet una feina ingent per localitzar els seus familiars.

Per això, i amb la força que dóna l’esperança manifestada pels familiars, aquesta associació considera ineludible la necessitat de trobar una segona fossa comuna on reposin les restes de les 82 persones que completarien la vergonyant llista dels presos que van morir al camp de extermini de les Arenes. En aquest sentit, se seguirà treballant al costat de l’Ajuntament de l’Algaba fins aconseguir l’exhumació de totes les restes humanes de les víctimes i donar-los una sepultura digna

Font: Europa Press

Read Full Post »

Les 144 víctimes del franquisme trobades en fosses comunes de l’Algaba (Sevilla) van morir “a causa de gana i malaltia i no per afusellaments”, segons va revelar l’arqueòleg Juan Luis Castro.

Detall de la fossa comú La Algaba de Sevilla|CEDIDA

Leonardo Torres Rueda, nascut a Arjonilla, el 7 d’abril de 1921, va morir a La Algaba amb només 20 anys d’edat, i els seus vuit germans, Juana, Damián (capellà de Arjonilla i Ibros, enterrat a l’osari de la catedral de Jaén), Antonia, Isabel, Clara i Juan, mai van saber de la seva desaparició, com tampoc de Luis, altre germà, també nascut a Arjonilla, el 30 de gener de 1918. Els familiars Torres Rueda estàn a l’espera que identifiquin les restes amb ADN, per poguer fer-li una digna sepultura al seu poble natal.

Fa uns anys, cap al 2004, una professora a l’institut de l’Algaba, aprofitant que el centre acollia l’exposició sobre el Canal del Baix Guadalquivir, construït per presos esclaus del franquisme internats a Los Merinales i La Corchuela, va demanar als seus alumnes que preguntessin  els seus pares i avis per un altre camp de treballs forçats que havia existit al seu poble, però del que se’n sabia ben poc.  Els xavals van inquirir a casa però van tornar amb les mans buides, recorda el coordinador del grup Recuperant la Memòria de la Història Social d’Andalusia de la Confederació General del Treball (CGT), Cecilio Gordillo, impulsor d’aquella exposició.

El temps i el silenci imposat per la por havien esborrat gairebé tota la memòria d’aquell lloc. 

Ha passat una dècada i l’edifici encara està més deteriorat.  Es veu passant el petit polígon industrial de Las Arenas, a l’esquerra de la calçada, just on l’asfalt fa un tomb de 90 graus a la dreta.  Està a uns vint metres del canal del Viar, que porta les aigües del riu homònim per regar aquests maizales i l’excavació del qual, iniciada a la República amb obrers lliures, van concloure els internats en aquest edifici amb aspecte de mas.  A més van treballar a la urbanització del poblat agrícola de Torre de la Reina (prop del Viar, abans El Viar de Franco).

Travessant males herbes, escombraries i les runes caigudes, el que s’aturi a ensumar per aquí veurà dins d’un pati la porta tapiada d’una casa, amb una finestra oberta per on es veuen unes escales, una xemeneia, estris abandonats d’ocupants posteriors;  a la seva esquena, un edifici d’uns vint metres de longitud amb una galeria d’arcs el sostre del qual s’ha desprès gairebé sencer, encara que encara pengen entre les seves bigues de fusta corcada unes teules amb la inscripció de la fàbrica “Manuela Fernández, Sevilla, Triana”  .  A la teulada aniden coloms.  Hi ha un pou.  L’interior de l’edifici principal està tancat.

Aquest és, alerta Cecilio Gordillo, “l’únic” camp de treballadors esclaus dels quals durant la Guerra Civil i la dictadura envoltaven com una corona d’espines la ciutat de Sevilla les restes arquitectòniques de la qual romanen encara drets.  Però ni Las Arenas ni cap dels altres llocs o infraestructures associats al treball forçat estan protegits legalment amb la figura de Lloc de la Memòria dins del llistat que va crear la Junta d’Andalusia el 2011 per evitar-ne l’enderroc, i ni tan sols estan senyalitzats: a  aquesta invisibilitat romanen els camps de Les Arenes, Els Merinales, La Corchuela i El Col·lector o Heliòpolis (aquest a la capital);  el dipòsit de presos de l’Illa;  la finca militar Les Turquilles entre Osuna i Écija (on van recloure jornalers i davant la qual el passat 1 de Maig es va manifestar el SAT);  el mur del pantà de Torre de l’Àguila a Utrera (la veïna El Palmar de Troia la van crear les famílies dels presos) o els Batallons de Penats del parc d’Oromana, a Alcalá de Guadaíra, i de Lora del Río.  Cosa que reclamen des de fa més de deu anys, i sobre el que ara insisteixen perquè l’oblit i l’erosió no acabin de devorar-los.

Represaliats polítics

Falta, juntament amb la neteja, consolidació i protecció de l’edifici al costat del canal del Viar, almenys un simple cartell que esmenti que aquí “van morir cent presos de gana”.  Molts d’ells, diu Gordillo citant la investigació de la historiadora María Eugenia Fernández Luceño, eren presos governatius acusats de mendicitat.  Altres eren represaliats polítics.  Grans propietaris agrícoles van demanar al general Queipo de Llano, virrei de Sevilla, que donés de menjar aquests presos perquè es morien a grapats i es quedarien sense ningú per acabar el canal, explica Gordillo.

Entre aquests presos hi havia Antonio León Núñez, El Soguero, jove edil socialista del Viso de l’Alcor, que a la presó de Sevilla, la de Ranilla, va assistir a les saques camí de l’afusellament d’innombrables companys.  Baldomero Alba Lara explica a la seva biografia de León Núñez: “Quan nomenaven algun Antonio, l’interval de temps que hi havia fins arribar al cognom se li feia interminable. Un dia van trucar a 17 presos, entre els quals hi havia ell, a les cinc de  la matinada (…) Recorda com en passar pel barri de la Macarena, un dels seus companys va començar a plorar, doncs va creure que es dirigien camí del cementiri i que allà serien afusellats, no oblida com eren d’horrible aquells moments;  alguns ploraven, altres es lamentaven, hi havia els que es recordaven de les seves famílies, però al seu pas pel cementiri el camió no es va aturar, així que van pensar que els portaven cap a una carretera o alguna cuneta.  traslladats a un campament on havia presos construint el canal del Viar, a Guillena”.  Va sobreviure i, abans de morir, el van nomenar edil d’honor d’El Viso, el 2002, als 91 anys.

Font: http://www.todoslosnombres.org

Read Full Post »