Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Memòria històrica’

Guarda 100.00 causes penals i 120.000 noms de processats

L’indult a Sanjurjo i la condemna a mort del “txequista” García Atadell, els sumaris més consultats

Ángel García Villaraco consulta una de les 10.000 caixes de l’Arxiu Històric Militar|Diario de Sevilla

Amanda Glez. de Aledo|L’Arxiu Històric del Tribunal Militar de Sevilla té 100.000 causes penals i els noms de 120.000 processats.  La gran majoria, de judicis celebrats a tota Andalusia entre els anys 1936 i 1941, per la qual cosa es converteix en una valuosa eina per als historiadors i també per als ciutadans que volen conèixer la sort que van córrer els seus avantpassats durant la Guerra Civil i postguerra.

També ha solucionat qüestions més crematístiques com els ajuts econòmics a empresonats pel franquisme o els objectors de consciència que van estar a la presó i ara veuen reconegut aquest temps a efectes de cotització per a la seva jubilació.

L’arxiu, situat a l’avinguda Eduardo Dato de Sevilla, ha anat acumulant els lligalls d’altres seus militars andaluses, principalment de l’IX Cos de l’Exèrcit (republicà) amb seu a Úbeda (Jaén).  Actualment compta amb tres persones treballant i nou llocs de lectura on es fan dues mil consultes a l’any.

El seu responsable és l’arxiver Ángel García Villaraco, que explica a aquest diari que el 70% de les seves consultes són per a treballs sobre Memòria Històrica, en què darrerament observa un nou interès cap a la repressió per motius religiosos i els morts màrtirs.

Entre els familiars de persones executades durant la Guerra Civil, assenyala que encara hi ha persones procedents de pobles petits que “volen assabentar-se de qui va denunciar el seu avantpassat”.

“Aquí no se li nega informació a ningú”, afirma Ángel.

En els seus 15 anys en aquest arxiu, ha viscut moments emotius com el d’una dona que entre aquells lligalls es va assabentar dels que havien estat els seus veritables progenitors, que havien estat processats després de la guerra i altres familiars van criar els seus fills perquè no es veiessin  perjudicats per aquells antecedents polítics.

Entre la gent que acudeix a l’arxiu, el seu responsable percep que “encara hi ha els que veuen el passat amb ressentiment, però solen ser joves, cosa que demostra que és una rancúnia adquirida”.  En canvi, les víctimes tendeixen a veure’l com “una cosa que no va ser només culpa d’una part”.

Una llima amagada dins un entrepà
Immaculada Benavente, presidenta del Tribunal Militar Segon amb seu a Sevilla i jurisdicció sobre tota Andalusia, declara a aquest diari que aquest arxiu “no és només un magatzem de papers sinó que descobreix innombrables històries personals”.  Els procediments (manuscrits en la seva gairebé totalitat fins al 1940) “donen una imatge de la composició dels tribunals, com era la investigació, la vista oral i la pròpia societat”, afirma.

Molts sumaris porten incorporades proves com ara cartilles de racionament o plaques de partits polítics.  Una de les causes es va obrir contra uns pares que van intentar ficar a la presó una llima amagada dins un entrepà perquè el seu fill s’escapés llimant els barrots.

Un dels sumaris més consultats és l’indult que el govern de la República va concedir al general Sanjurjo després de la condemna a mort per l’aixecament militar del 1932 a Sevilla.

També el judici contra Agapito García Atadell, que va dirigir una de les “txeques” més sanguinàries de Madrid al començament de la Guerra Civil.  Després d’un intent de fuga amb vaixell a Sud-amèrica, va ser detingut a les Canàries, jutjat en un consell de guerra a Sevilla, condemnat a mort i executat el juliol de 1937 a la presó de Sevilla.

L’arxiu ha perdut molts dels procediments militars de la República, que es varen destruir voluntàriament quan es replegava.  En poc que queda, García Villaraco percep que els nacionals van intentar recuperar la documentació per identificar membres dels tribunals populars.  Un altre motiu de pèrdua és que els lligalls s’incorporaven a una causa posterior o que els recursos i els indults obligaven a enviar l’expedient a un tribunal central a Madrid i després no tornava.

Procés per associar Franco amb un “sublim engany”

L’arxiu descobreix curioses anècdotes, com el procediment obert a Màlaga perquè algú va col·locar en una paret un cartell de la pel·lícula nord-americana Sublime engany (1936) al costat d’una foto de Franco.

A Sevilla, es va expedientar un home per no agenollar-se al pas de la Custòdia pel carrer Sierpes, però després es va arxivar en comprovar que l’acusat era coix, recorda García Villaraco.

Tot i que l’arxiu guarda documentació del regnat d’Alfons XIII (1902-1931), la majoria correspon a la Guerra Civil i la postguerra.

Relata l’arxiver que després de la guerra hi va haver moltes diligències de només un o dos folis obertes per comprovar els antecedents dels que tornaven al poble.  Però “a molta gent d’esquerres que no havien comès delictes no se’ls va processar” potser perquè una de les conclusions dels que consulten l’arxiu és que força denúncies responien a picabaralles veïnals o infidelitats matrimonials.

Font: Diario de Sevilla

Read Full Post »

Les 144 víctimes del franquisme trobades en fosses comunes de l’Algaba (Sevilla) van morir “a causa de gana i malaltia i no per afusellaments”, segons va revelar l’arqueòleg Juan Luis Castro.

Detall de la fossa comú La Algaba de Sevilla|CEDIDA

Leonardo Torres Rueda, nascut a Arjonilla, el 7 d’abril de 1921, va morir a La Algaba amb només 20 anys d’edat, i els seus vuit germans, Juana, Damián (capellà de Arjonilla i Ibros, enterrat a l’osari de la catedral de Jaén), Antonia, Isabel, Clara i Juan, mai van saber de la seva desaparició, com tampoc de Luis, altre germà, també nascut a Arjonilla, el 30 de gener de 1918. Els familiars Torres Rueda estàn a l’espera que identifiquin les restes amb ADN, per poguer fer-li una digna sepultura al seu poble natal.

Fa uns anys, cap al 2004, una professora a l’institut de l’Algaba, aprofitant que el centre acollia l’exposició sobre el Canal del Baix Guadalquivir, construït per presos esclaus del franquisme internats a Los Merinales i La Corchuela, va demanar als seus alumnes que preguntessin  els seus pares i avis per un altre camp de treballs forçats que havia existit al seu poble, però del que se’n sabia ben poc.  Els xavals van inquirir a casa però van tornar amb les mans buides, recorda el coordinador del grup Recuperant la Memòria de la Història Social d’Andalusia de la Confederació General del Treball (CGT), Cecilio Gordillo, impulsor d’aquella exposició.

El temps i el silenci imposat per la por havien esborrat gairebé tota la memòria d’aquell lloc. 

Ha passat una dècada i l’edifici encara està més deteriorat.  Es veu passant el petit polígon industrial de Las Arenas, a l’esquerra de la calçada, just on l’asfalt fa un tomb de 90 graus a la dreta.  Està a uns vint metres del canal del Viar, que porta les aigües del riu homònim per regar aquests maizales i l’excavació del qual, iniciada a la República amb obrers lliures, van concloure els internats en aquest edifici amb aspecte de mas.  A més van treballar a la urbanització del poblat agrícola de Torre de la Reina (prop del Viar, abans El Viar de Franco).

Travessant males herbes, escombraries i les runes caigudes, el que s’aturi a ensumar per aquí veurà dins d’un pati la porta tapiada d’una casa, amb una finestra oberta per on es veuen unes escales, una xemeneia, estris abandonats d’ocupants posteriors;  a la seva esquena, un edifici d’uns vint metres de longitud amb una galeria d’arcs el sostre del qual s’ha desprès gairebé sencer, encara que encara pengen entre les seves bigues de fusta corcada unes teules amb la inscripció de la fàbrica “Manuela Fernández, Sevilla, Triana”  .  A la teulada aniden coloms.  Hi ha un pou.  L’interior de l’edifici principal està tancat.

Aquest és, alerta Cecilio Gordillo, “l’únic” camp de treballadors esclaus dels quals durant la Guerra Civil i la dictadura envoltaven com una corona d’espines la ciutat de Sevilla les restes arquitectòniques de la qual romanen encara drets.  Però ni Las Arenas ni cap dels altres llocs o infraestructures associats al treball forçat estan protegits legalment amb la figura de Lloc de la Memòria dins del llistat que va crear la Junta d’Andalusia el 2011 per evitar-ne l’enderroc, i ni tan sols estan senyalitzats: a  aquesta invisibilitat romanen els camps de Les Arenes, Els Merinales, La Corchuela i El Col·lector o Heliòpolis (aquest a la capital);  el dipòsit de presos de l’Illa;  la finca militar Les Turquilles entre Osuna i Écija (on van recloure jornalers i davant la qual el passat 1 de Maig es va manifestar el SAT);  el mur del pantà de Torre de l’Àguila a Utrera (la veïna El Palmar de Troia la van crear les famílies dels presos) o els Batallons de Penats del parc d’Oromana, a Alcalá de Guadaíra, i de Lora del Río.  Cosa que reclamen des de fa més de deu anys, i sobre el que ara insisteixen perquè l’oblit i l’erosió no acabin de devorar-los.

Represaliats polítics

Falta, juntament amb la neteja, consolidació i protecció de l’edifici al costat del canal del Viar, almenys un simple cartell que esmenti que aquí “van morir cent presos de gana”.  Molts d’ells, diu Gordillo citant la investigació de la historiadora María Eugenia Fernández Luceño, eren presos governatius acusats de mendicitat.  Altres eren represaliats polítics.  Grans propietaris agrícoles van demanar al general Queipo de Llano, virrei de Sevilla, que donés de menjar aquests presos perquè es morien a grapats i es quedarien sense ningú per acabar el canal, explica Gordillo.

Entre aquests presos hi havia Antonio León Núñez, El Soguero, jove edil socialista del Viso de l’Alcor, que a la presó de Sevilla, la de Ranilla, va assistir a les saques camí de l’afusellament d’innombrables companys.  Baldomero Alba Lara explica a la seva biografia de León Núñez: “Quan nomenaven algun Antonio, l’interval de temps que hi havia fins arribar al cognom se li feia interminable. Un dia van trucar a 17 presos, entre els quals hi havia ell, a les cinc de  la matinada (…) Recorda com en passar pel barri de la Macarena, un dels seus companys va començar a plorar, doncs va creure que es dirigien camí del cementiri i que allà serien afusellats, no oblida com eren d’horrible aquells moments;  alguns ploraven, altres es lamentaven, hi havia els que es recordaven de les seves famílies, però al seu pas pel cementiri el camió no es va aturar, així que van pensar que els portaven cap a una carretera o alguna cuneta.  traslladats a un campament on havia presos construint el canal del Viar, a Guillena”.  Va sobreviure i, abans de morir, el van nomenar edil d’honor d’El Viso, el 2002, als 91 anys.

Font: http://www.todoslosnombres.org

Read Full Post »

Marc Pons Tal dia com avui de l’any 1939, fa 82 anys, en el context dels mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Catalunya i a la conclusió de la Guerra Civil espanyola, Wenceslao González Oliveros, governador civil del nou règim a Barcelona, iniciava una campanya de depuració de la nomenclatura interna de bars i restaurants de la capital catalana. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 17/11/1939), González Oliveros va formular una consulta oficial a la Real Academia de la Lengua Española perquè aquest organisme li proposés termes “con palabras castizas” que havien de substituir “ciertos vocablos exóticos que pretenden introducirse en el uso corriente”.

González Oliveros pretenia extirpar de la nomenclatura de bars i restaurants termes com carn a la brasabrasseriemenúwater-closethall o grill-room. Segons la mateixa premsa, la RAE responia (18/11/1939) que carn a la brasa s’havia de substituir per parrillabrasserie per cerveceríawater-closet per retrete o per miccionariohall per recibidor; i grill-room curiosament no es transformava també en parrilla, sinó que passava a ser asadorbodegón o figón. Tot seguit, González Oliveros es va lliurar a una mena de croada contra la nomenclatura “exótica” a l’hostaleria de Barcelona, que provocaria escenes tragicòmiques àmpliament comentades per la societat de l’època.

Mentre la ciutat, després de tres anys de guerra i de dotzenes de bombardeigs, es debatia en un escenari de repressió, fam, malalties i mort, i amb una epidèmia de tuberculosi que estava causant centenars de morts, González Oliveros i el seu “rondín antimarxista” de policies i guàrdies civils es dedicava ―camisa arremangada― a arrencar cartells de “carn a la brasa” i de “water-closet”, i plaques de noms de carrers i places retolats en català; a destruir escultures situades a la via pública que sublimaven els valors de la llibertat i de la catalanitat, i a assaltar escoles i a detenir i empresonar professors que impartien en català. El 1940, el règim franquista el va premiar nomenant-lo president del Tribunal de Responsabilidades Políticas.

Llibre “Mi ciudad y yo” Josep Maria Marcet (1901-1963), veí de Bellaterra i alcalde franquista de Sabadell, entre els anys 1940 i 1960|FOTO: BELLATERRA.CAT

Font: http://www.elnacional.cat

Read Full Post »

Els partits independentistes registren esmenes conjuntes al projecte de llei de memòria democràtica

ERC, JxCat, PDeCAT, la CUP, EH Bildu i el BNG han registrat al Congrés esmenes conjuntes al projecte de llei de memòria democràtica. Els partits independentistes han consensuat cinc texts que proposen suprimir el títol de rei i els privilegis que en deriven, ja que “va ser atorgat per un règim il·legal”.

La monarquia “va ser institucionalitzada per Franco sense que se sotmetés a un referèndum perquè els ciutadans poguessin escollir la forma d’Estat” , argumenten. Una altra proposta és modificar la llei d’amnistia de 1977 per evitar que es continuï “perpetuant la impunitat sobre els crims del franquisme i de lesa humanitat”.

Els grups plantegen que es pugui investigar, jutjar i condemnar “les persones responsables d’haver comès delicte de genocidi, lesa humanitat, delictes de guerra i altres greus violacions de drets humans” i recorden que les víctimes han hagut de recórrer a la justícia d’altres països.

A més, una de les esmenes demana que es torni la titularitat de les dependències de la prefectura de la Policia Nacional de la Via Laietana de Barcelona a la Generalitat per museïtzar l’edifici i convertir-lo en un centre de memòria democràtica.

ERC, Junts, PDeCAT, la CUP, EH Bildu i BNG també reclamen que es reconegui la persecució cultural i lingüística que van patir el català, el gallec i l’euskera durant el franquisme. “L’Estat ha de reconèixer i reparar el dany causat a la cultura per motius polítics durant el règim”, defensen.

Un altre element que volen incorporar al projecte de llei del govern espanyol és establir un mecanisme per al reconeixement i reparació de l’incautament de béns i patrimoni dels ateneus i associacions culturals i altres personalitats jurídiques.

NOTA: Des de 1977, Bellaterra segueix conservant noms franquistes al seu nomenclàtor. El govern de l’EMD i partits polítics no lluiten per eliminar-los. A més, només hi ha el nom d’una dona a les plaques dels seus 100 carrers. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!

Josep M. Marcet (alcalde de Sabadell i veí de Bellaterra), de blanc, en la inauguració del monument als caiguts, el 1943.

Read Full Post »

Lluis Companys, 123è president de la Generalitat de Catalunya (4 març 1936 – 15 octubre 1940), afusellat fa tot just 81 anys, té des del 15 d’octubre de 2020 la seva stolpersteine, les llambordes de la memòria que s’han extès per tota Europa per recordar les víctimes del nazisme.

Plàcid Garcia Planas, veí de Bellaterra recordava: “Vaig tenir el Stolpersteine del President Companys durant tot un any a la meva taula de treball”, qui fa temps va deixar la institució per tornar a treballar a la secció Internacional de La Vanguardia.

Els tràmits van ser llargs i la llamborda va trigar en col·locar-se per desavinences polítiques.

Els tràmits per instal·lar aquesta llamborda van començar amb una entitat alemanya: l’Associació d’Amistat entre Colònia i Barcelona. Van proposar la instal·lació d’una llamborda recordant Companys a la institució catalana per preservar la memòria, el Memorial Democràtic.

Llavors estava dirigit pel periodista sabadellenc Plàcid Garcia-Planas. La instal·lació d’stolpersteine té dues sabadellenques més en lloc preferent: primer Carme Garcia, qui va ser directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat en aquell moment. I després Marta Simó, una sociòloga sabadellenca que treballa a la UAB especialitzada en l’holocaust i la identitat jueva que ha treballat en aspectes més tècnics al voltant de la instal·lació de llambordes a les víctimes del nazisme a Catalunya, que va començar a Navàs l’any 2017.

Font: iSabadell

Read Full Post »

El fotògraf Jordi Borràs s’ha encarregat de la restauració i postproducció de l’obra de Pere Català i Pic, en un projecte que impulsa la Fundació Reeixida.

La imatge d’una espardenya trepijant una creu gammada és una de les més icòniques de la propaganda antifeixista. Ara, 85 anys després, el cartell que va crear Pere Català i Pic el 1936 tornarà a veure la llum amb una edició d’alta qualitat que té l’autorització dels hereus de l’autor.

El fotògraf Jordi Borràs s’ha encarregat de la restauració i postproducció del cartell, en un projecte que impulsa la Fundació Reeixida en col·laboració amb la Federació Llull, que aplega Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. La impressió és sobre paper de 160 grams, en format 70×50 cm.

Com es va fer la fotografia

Per aconseguir la imatge, explica Reeixida, els fills del fotògraf, Francesc Català-Roca i Pere Català Roca, van comprar fang per fer l’esvàstica al carrer Tallers de Barcelona.

De nit, el fotògraf i el seu fill Francesc, que aleshores tenia 14 anys, van anar cap a l’edifici de Capitania de Barcelona, aleshores seu de les milícies republicanes.

Es van situar a l’entrada amb un parell de focus i l’equip fotogràfic. Van mullar les llambordes amb aigua perquè brillessin i hi van col·locar una cadira.

Amb la càmera, van captar un peu d’un mosso d’esquadra aixecat uns centímetres per sobre de l’esvàstica.

La imatge de 70 centímetres d’amplada per un metre d’alçada, un dels primers cartells del Comissariat de Propaganda, va fer la volta al món. “Sense cap missatge ni cap lletra”, remarca la Fundació Reeixida, l’impacte va ser gran:

“Amb tota la força de la imatge. Un cartell perfecte, com tota obra d’art, no necessita explicació.”

Aquest cartell és una de les feines de Català i Pic dins del Comissariat de Propaganda, que es va constituir a Barcelona a finals del 1936 i tenia delegacions a Londres, Brussel·les, Estocolm i París. L’objectiu era fer accions per enfortir la moral del front i la rereguarda contra el feixisme.

Es va publicar el 24 d’octubre del 1936 a La Vanguardia.

A més del cartell ara reeditat, en van sortir obres com l’estatueta “El més petit de tots”, de Miquel Paredes i que la il·lustradora Lola Anglada va passar a paper en un conte, els noticiaris de Laya Film o els cartells de Carles Fontserè.

La fundació recupera ara la imatge en el marc del projecte Memòria Nacional, que vol destacar la feina de “desenes de personalitats extraordinàries que han situat Catalunya i la lluita per la llibertat al centre de les seves vides”.

La reedició de l’obra, que s’ha presentat aquest dilluns a Barcelona, es pot adquirir en una vuitantena de llibreries dels Països Catalans i diferents portals d’internet.

Un cartell amagat anys en una maleta

L’original va estar amagat en una maleta de doble fons per preservar el treball de la persecució dels franquistes. Va ser el fill de l’autor, Pere Català i Roca, qui el va trobar on estava amagat, quan el pare ja era mort.

Nascut a Valls, quan tenia deu anys Pere Català i Pic ja va fundar una agrupació catalanista, Pàtria. Va començar a fer de retratista a la seva ciutat, després d’un viatge a Roma. I va fotografiar monuments per a la Mancomunitat.

Va ser militant d’Acció Catalana. Era nacionalista, republicà i crític amb la Lliga. El 1934 va començar a amoïnar-se per l’ascens dels totalitarismes arreu del món.

Quan les tropes franquistes van entrar a Catalunya, no es va poder exiliar perquè tenia la família molt malalta. Va tancar-se a casa i va desfer-se de tot el material comprometedor. Durant la postguerra els fills l’havien de mantenir perquè les represàlies li feien molt díficil reprendre la seva vida, però va acabar refent-se i apostant per la fotografia en color i les noves tècniques d’aquest art.

Va morir el 13 de juliol de 1971.

Comandes: http://www.reeixida.cat

Font: CCMA

Read Full Post »

En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor.

Per P. J. Armengou

El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.

Marcet és un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.

Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text: “Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”. A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum

Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.

ELS FRAGMENTS CENSURATS

Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.

El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘. Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.

El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.

També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu: “En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia: “Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.

Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.

Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució: “Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.

Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”. Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”. A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.

Placa de l’Avinguda de Josep Maria Marcet a Bellaterra|BELLATERRA.CAT

NOTA: El Ple de Veïns de Bellaterra va aprovar aquest any 2019, que per canviar el nomenclàtor dels seus carrers, ho han de fer els seus veïns, recollint signatures per majoria.

Read Full Post »

Per Eduard Colldecarrera

A Barcelona encara hi ha 18 plaques franquistes de l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) que sobreviuen a les façanes dels edificis. Això malgrat que l’Ajuntament ha aconseguit esborrar-ne del mapa 1.330 des de 2017. Les últimes cinc s’han retirat a Sant Andreu aquest 2019. El districte on se’n conserven més és Sarrià – Sant Gervasi amb 13, seguit de la l’Eixample amb dues i Sants-Montjuïc, les Corts i Sant Martí amb una.

1.330 plaques franquistes retirades des de 2017

La llei de memòria històrica que es va aprovar el 2007 obliga a les administracions públiques a prendre mesures per retirar símbols d’exaltació del franquisme. En aquell moment, l’Ajuntament va fer un cens de les plaques que encara hi havia als edificis de Barcelona i se’n van detectar 4.361, de les quals 3.221 contenien simbologia explícitament falangista. Per aquest motiu, el consistori va enviar cartes als propietaris de les finques sol·licitant-los autorització per retirar les plaques.

Però en força casos, no es va rebre resposta. Això, fins al 2015, que es va fer un nou cens de plaques franquistes, en alguns casos contractant plans d’ocupació, que va dibuixar un mapa de 1.348 elements. Per tal d’accelerar la retirada de la totalitat de plaques, els serveis jurídics municipals van trobar una fórmula per la qual l’Ajuntament va instar per carta els propietaris a treure la placa i si en un mes no s’hi oposaven, es procedia a retirar-les. La conseqüència és que el març del 2019 ja en queden només 18 a tot Barcelona. Les plaques retirades les conserva el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), algunes els districtes i també les comunitats de veïns que les van voler.

A més, fins al 15 de juny, l’antiga presó Model acull l’exposició “Deconstruir el franquisme. Símbols de la dictadura de Barcelona”. La mostra recull peces originals i documentació de la simbologia franquista de la ciutat en què destaquen més 160 plaques d’habitatge retirades recentment.

Què era l’Instituto Nacional de la Vivienda?

L’Instituto Nacional de la Vivienda era l’organisme creat pel règim el 1939 per fomentar l’habitatge, un dels músculs econòmics de la dictadura. En un principi, l’INV era autònom i, posteriorment, va dependre de l’Organización Sindical Espanyola, el Ministeri de Trabajo i el Ministeri de l’Habitatge espanyol fins que va desaparèixer el 1977. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, entre 1940 i 1970 es van fer 4.855.521 habitatges a l’estat espanyol, dels quals 3.190.960 estaven en règim de protecció pública. A més, la majoria es van fer a la part final del franquisme. Entre els anys 60 i la meitat dels 70 se’n van construir més de dos milions.

Quan es van començar a instal·lar les plaques franquistes?

Les plaques franquistes es van començar a instal·lar a partir del 1941. Eren un element propagandístic del règim que les creava per dotar de llocs on viure de lloguer i a un preu per sota de mercat a col·lectius amb poc recursos econòmics, a les classes desafavorides. Amb el pas dels anys, però, també s’hi van poder acollir funcionaris, cooperatives sindicals, entitats benèfiques i eclesiàstiques, treballadors de grans empreses i iniciatives privades amb ànim de lucre.

Textos i iconografia de les plaques franquistes

De plaques de l’Instituto n’hi ha catalogades més de mig centenar de models diferents. Els models més estesos estan fets de metall, però també se’n van fer de porcellana. Cada exemplar duia un text on constava el Ministeri de l’Habitatge i del Ministeri de Treball que era l’organisme que aprovava l’expedient de construcció. A més, s’hi indicava la llei o el decret llei al qual s’acollia aquella promoció d’habitatges per tenir un règim de protecció. Entre les lleis o decrets lleis hi havia el de Viviendas de Renta Limitada, el de Viviendas Subvencionadas, el de Viviendas de Protección Oficial o el de la Ley de Paro.

Va ser a partir dels anys 50 que les plaques d’habitatge franquista van utilitzar iconografia del règim. La raó és que en aquella època el dictador va incorporar tecnòcrates als òrgans de direcció en detriment de comandaments falangistes. I per tal de no perdre presència en la societat, es va introduir la imatge de la Falange, amb el jou i les fletxes, a les plaques d’habitatge més modernes que es van col·locar a finals dels anys 50, els 60 i 70.

Read Full Post »