Les 144 víctimes del franquisme trobades en fosses comunes de l’Algaba (Sevilla) van morir “a causa de gana i malaltia i no per afusellaments”, segons va revelar l’arqueòleg Juan Luis Castro.

Leonardo Torres Rueda, nascut a Arjonilla, el 7 d’abril de 1921, va morir a La Algaba amb només 20 anys d’edat, i els seus vuit germans, Juana, Damián (capellà de Arjonilla i Ibros, enterrat a l’osari de la catedral de Jaén), Antonia, Isabel, Clara i Juan, mai van saber de la seva desaparició, com tampoc de Luis, altre germà, també nascut a Arjonilla, el 30 de gener de 1918. Els familiars Torres Rueda estàn a l’espera que identifiquin les restes amb ADN, per poguer fer-li una digna sepultura al seu poble natal.

Fa uns anys, cap al 2004, una professora a l’institut de l’Algaba, aprofitant que el centre acollia l’exposició sobre el Canal del Baix Guadalquivir, construït per presos esclaus del franquisme internats a Los Merinales i La Corchuela, va demanar als seus alumnes que preguntessin els seus pares i avis per un altre camp de treballs forçats que havia existit al seu poble, però del que se’n sabia ben poc. Els xavals van inquirir a casa però van tornar amb les mans buides, recorda el coordinador del grup Recuperant la Memòria de la Història Social d’Andalusia de la Confederació General del Treball (CGT), Cecilio Gordillo, impulsor d’aquella exposició.
El temps i el silenci imposat per la por havien esborrat gairebé tota la memòria d’aquell lloc.

Ha passat una dècada i l’edifici encara està més deteriorat. Es veu passant el petit polígon industrial de Las Arenas, a l’esquerra de la calçada, just on l’asfalt fa un tomb de 90 graus a la dreta. Està a uns vint metres del canal del Viar, que porta les aigües del riu homònim per regar aquests maizales i l’excavació del qual, iniciada a la República amb obrers lliures, van concloure els internats en aquest edifici amb aspecte de mas. A més van treballar a la urbanització del poblat agrícola de Torre de la Reina (prop del Viar, abans El Viar de Franco).

Travessant males herbes, escombraries i les runes caigudes, el que s’aturi a ensumar per aquí veurà dins d’un pati la porta tapiada d’una casa, amb una finestra oberta per on es veuen unes escales, una xemeneia, estris abandonats d’ocupants posteriors; a la seva esquena, un edifici d’uns vint metres de longitud amb una galeria d’arcs el sostre del qual s’ha desprès gairebé sencer, encara que encara pengen entre les seves bigues de fusta corcada unes teules amb la inscripció de la fàbrica “Manuela Fernández, Sevilla, Triana” . A la teulada aniden coloms. Hi ha un pou. L’interior de l’edifici principal està tancat.
Aquest és, alerta Cecilio Gordillo, “l’únic” camp de treballadors esclaus dels quals durant la Guerra Civil i la dictadura envoltaven com una corona d’espines la ciutat de Sevilla les restes arquitectòniques de la qual romanen encara drets. Però ni Las Arenas ni cap dels altres llocs o infraestructures associats al treball forçat estan protegits legalment amb la figura de Lloc de la Memòria dins del llistat que va crear la Junta d’Andalusia el 2011 per evitar-ne l’enderroc, i ni tan sols estan senyalitzats: a aquesta invisibilitat romanen els camps de Les Arenes, Els Merinales, La Corchuela i El Col·lector o Heliòpolis (aquest a la capital); el dipòsit de presos de l’Illa; la finca militar Les Turquilles entre Osuna i Écija (on van recloure jornalers i davant la qual el passat 1 de Maig es va manifestar el SAT); el mur del pantà de Torre de l’Àguila a Utrera (la veïna El Palmar de Troia la van crear les famílies dels presos) o els Batallons de Penats del parc d’Oromana, a Alcalá de Guadaíra, i de Lora del Río. Cosa que reclamen des de fa més de deu anys, i sobre el que ara insisteixen perquè l’oblit i l’erosió no acabin de devorar-los.

Represaliats polítics
Falta, juntament amb la neteja, consolidació i protecció de l’edifici al costat del canal del Viar, almenys un simple cartell que esmenti que aquí “van morir cent presos de gana”. Molts d’ells, diu Gordillo citant la investigació de la historiadora María Eugenia Fernández Luceño, eren presos governatius acusats de mendicitat. Altres eren represaliats polítics. Grans propietaris agrícoles van demanar al general Queipo de Llano, virrei de Sevilla, que donés de menjar aquests presos perquè es morien a grapats i es quedarien sense ningú per acabar el canal, explica Gordillo.
Entre aquests presos hi havia Antonio León Núñez, El Soguero, jove edil socialista del Viso de l’Alcor, que a la presó de Sevilla, la de Ranilla, va assistir a les saques camí de l’afusellament d’innombrables companys. Baldomero Alba Lara explica a la seva biografia de León Núñez: “Quan nomenaven algun Antonio, l’interval de temps que hi havia fins arribar al cognom se li feia interminable. Un dia van trucar a 17 presos, entre els quals hi havia ell, a les cinc de la matinada (…) Recorda com en passar pel barri de la Macarena, un dels seus companys va començar a plorar, doncs va creure que es dirigien camí del cementiri i que allà serien afusellats, no oblida com eren d’horrible aquells moments; alguns ploraven, altres es lamentaven, hi havia els que es recordaven de les seves famílies, però al seu pas pel cementiri el camió no es va aturar, així que van pensar que els portaven cap a una carretera o alguna cuneta. traslladats a un campament on havia presos construint el canal del Viar, a Guillena”. Va sobreviure i, abans de morir, el van nomenar edil d’honor d’El Viso, el 2002, als 91 anys.



