“El mur de Berlín (en alemany, Berliner Mauer) formava part de la frontera interalemanya i separava el Berlín Oest del Berlín Est”.
També va formar part de la República Democràtica Alemanya (RDA) del 13 d’agost de 1961 al 9 de novembre de 1989. Aquest mur és el símbol més conegut de la Guerra freda i de la divisió d’Alemanya. Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat de l’RDA mentre intentaven fugir cap a l’Oest. Altres fonts parlen d’un mínim de 238 morts, incloent-hi els morts en accident.
Després del final de la Segona Guerra Mundial el 1945, i segons l’Acord de Ialta dels Aliats, Alemanya fou dividida en quatre zones d’ocupació, controlades i administrades per l’URSS, els EUA, el Regne Unit i França respectivament. De la mateixa manera, Berlín, en qualitat d’antiga capital del Tercer Reich, va ser dividida també en quatre sectors. Al mateix temps va començar l’anomenada Guerra freda entre els blocs capitalista i comunista. Berlín es convertí en un punt calent de les agències d’espionatge tant de l’est com de l’oest. El 1948, a causa del bloqueig de Berlín per part de la Unió Soviètica, va sorgir la primera gran crisi.
Quan el 1949 es van fundar les dues repúbliques alemanyes, hom començà a vigilar la zona fronterera, i la divisió es feia cada cop més patent. Totes dues administracions van enviar a la frontera, en primer lloc, policies i soldats duaners; posteriorment l’RDA va construir-hi una tanca. Formalment, Berlín tenia l’estatus de zona desmilitaritzada i era independent de tots dos estats alemanys; a la pràctica, això no tenia gaire significat: Berlín Oest s’anava acostant a la categoria d’estat federat de l’RFA i Berlín Est esdevenia capital de la República Democràtica.
Amb la intensificació de la Guerra freda, que comportà entre altres coses l’embargament CoCom contra el bloc soviètic, una petita guerra diplomàtica, i l’amenaça militar permanent, el govern oriental va tancar les seves fronteres. Aquest tancament s’estengué entre tots dos blocs de la Guerra freda: el Pacte de Varsòvia i l’OTAN.
Amb la fundació de l’RDA, cada any més ciutadans orientals passaven la frontera cap a l’oest, especialment a Berlín, on la frontera enmig de la ciutat era molt difícil de controlar, cosa que no passava a la frontera interalemanya. Entre 1949 i 1961, aproximadament 2,6 milions de persones van abandonar l’RDA, d’entre les quals només 47.433 la primera quinzena d’agost de 1961. Berlín Oest era, a més, el lloc de pas també per a molts polonesos i txecs cap a l’oest. En molts casos es tractava de joves amb formació superior, i aquest fet amenaçava la capacitat econòmica i l’existència futura de l’RDA. A més, uns 50.000 berlinesos orientals (anomenats Grenzgänger, passadors de fronteres) treballaven a Berlín Oest, però vivien en les condicions més barates i econòmiques de l’Est.
El 4 d’agost de 1961, l’ajuntament de Berlín Est va decretar que aquests Grenzgänger s’havien d’inscriure en un registre i havien de pagar el lloguer de l’habitatge en marcs alemanys, la moneda occidental. Ja abans de la construcció del mur, la policia oriental duia a terme, als carrers i mitjans de transport que es dirigien a l’oest, uns controls molt exhaustius a la caça de persones que intentessin emigrar cap a l’RFA (considerats traïdors a l’RDA) i de contrabandistes. A més a més, molts ciutadans de l’oest anaven freqüentment a l’est a comprar aliments i béns de consum. Aprofitaven que al mercat negre el canvi de moneda era molt beneficiós per a ells (a un tipus de canvi d’1 marc alemany contra 4 marcs orientals) i que els productes eren comparativament molt més barats. L’economia planificada de la república oriental es veia, així, afeblida i perjudicada. El bloc oriental va decidir llavors de construir el mur per tal d’evitar que fugissin de l’Estat socialista dels treballadors i els pagesos encara més persones i béns.
El pla de construcció del mur de Berlín era un secret d’Estat de l’RDA. El mur fou construït per ordre del SED, el partit únic, sota la vigilància i protecció de la policia i els soldats de l’Exèrcit Nacional Popular (Volksarmee). Dos mesos abans, el 15 de juny de 1961, el secretari general de l’RDA, Walter Ulbricht, havia dit en una conferència de premsa internacional que tingué lloc a Berlín Est en resposta a una pregunta de la periodista Annamarie Doherr (RFA):
Entenc que la vostra pregunta ve a dir que hi ha persones a l’Alemanya de l’Oest que voldrien que mobilitzéssim els paletes de la capital de l’RDA per aixecar un mur. Jo no tinc coneixement que hi hagi cap intenció de fer tal cosa, perquè els obrers de la capital es preocupen principalment d’edificar habitatges i la seva força de treball hi està dedicada completament. Ningú no té la intenció de construir un mur!
Així, Ulbricht es convertia en el primer de fer servir la paraula mur (Mauer) en aquest context, només dos mesos abans que fos construït.
Els països occidentals tenien informacions que apuntaven cap a l’aplicació de mesures dràstiques per a acordonar Berlín Oest, però públicament es van mostrar sorpresos en saber la data i l’abastament del bloqueig. Com que els seus drets d’accés a Berlín Oest no van ser limitats, no van tenir motius per a atacar militarment. El servei d’intel·ligència de l’RFA (BND) en tenia coneixement ja a mitjans de juliol. Després de la visita d’Ulbricht a Khrusxov durant una cimera del Pacte de Varsòvia a Moscou del 3 al 5 d’agost, l’informe setmanal del BND del 9 d’agost deia:
Hem obtingut informacions que demostren que el govern de l’RDA busca l’aprovació de Moscou per posar en pràctica mesures de bloqueig radicals (i en especial un tancament de Berlín Oest i la interrupció del servei de metro de la ciutat). (…) Cal esperar a veure si Ulbricht aconseguirà el suport de Moscou i en quina mesura.
En la declaració pública dels estats membres del Pacte de Varsòvia hi constava la proposta de “barrar el pas a les activitats subverssives contra els països socialistes a les fronteres de Berlín Oest i garantir una vigilància fiable i un control efectiu de la regió fronterera amb Berlín Oest”. L’11 d’agost, la Cambra del Poble (el parlament oriental) ratificà els acords de la cimera i autoritzà el govern a aplicar les mesures corresponents. El consell de ministres de l’RDA va decretar que les “institucions armades” ocupessin la frontera amb Berlín occidental i hi aixequessin barreres.
El dissabte 12 d’agost, el BND va obtenir les següents informacions a Berlín Est: “L’11 d’agost de 1961 ha tingut lloc una reunió amb secretaris del partit, la premsa i altres funcionaris del partit al Comitè Central del SED, i van acordar, entre altres coses: (…) La situació del flux constant i creixent d’emigrants cap a l’oest fa que calgui un tancament de Berlín Est i de l’RDA en els dies vinents -no es va mencionar cap data concreta- i no, com estava planejat, d’aquí a dues setmanes”.
La nit del 12 al 13 d’agost de 1961, la Volksarmee, 5.000 membres de la Policia Duanera (precursora de les Tropes Frontereres), 5.000 membres de la policia i 4.500 membres de les Milícies Populars van tancar els carrers i les vies ferroviàries que portaven a Berlín Oest. Les tropes soviètiques estaven preparades per a actuar en cas de necessitat i eren presents a tots els passos fronterers. Totes les connexions viàries entre les dues parts de la ciutat van ser interrompudes. Immediatament va començar la construcció del mur, tot i que un primer pas va ser la col·locació de filferro espinós al llarg de tot el perímetre de Berlín Oest.
Erich Honecker, llavors secretari general del Comitè Central per a la Seguretat, tenia la responsabilitat de tota la planificació i aplicació de l’aixecament del mur en nom de la cúpula del SED.
Fins al setembre de 1961, 85 homes de les forces de seguretat mobilitzades desertaren i van fugir cap a Berlín Oest, i 400 ciutadans i ciutadanes van aconseguir arribar a l’oest (de 400 que ho van provar). Han quedat moltes imatges per a la memòria, es
BELLATERRA.CAT 