Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

CULTURA|Sílvia Pérez Cruz Premio Nacional de las Músicas Actuales 2022

Posted in Bellaterra, tagged , , on 10 Octubre 2022|

Pérez Cruz, fa dos estius a Roses|MANEL LLADÓ.

Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 15 de febrer de 1983), ha estat distingida pel Ministeri de Cultura amb el Premio Nacional de las Músicas Actuales 2022, dotat amb 30.000 euros. A la cantant palafrugellenca se li reconeix “la qualitat creativa i interpretativa de la seva carrera” i també “la naturalitat, versatilitat i audàcia de les seves propostes”. El jurat, integrat, entre d’altres, per Jordi Herreruela (director del Festival Cruïlla) i Carmen Zapata (presidenta de l’Associació de Dones de la Indústria de la Música) li reconeix finalment, a Pérez Cruz, un “infrangible compromís amb la bellesa”. Rozalén (2021), Chano Domínguez (2020), María Rodríguez Mala Rodríguez (2019), Christina Rosenvinge (2018), Javier Ruibal (2017), Martirio (2016), Jorge Pardo (2015), Carmen París (2014), Luz Casal (2013), Kiko Veneno (2012), Santiago Auserón (2011), el Dúo Amaral (2010) i Joan Maonuel Serrat (2009) figuren entre els guardonats.

Filla dels músics Càstor Pérez Diz i Glòria Cruz i Torrellas, des de ben jove estudià solfeig, piano clàssic, saxo clàssic. Es llicencià en cant-jazz per l’ESMUC, i amb 18 anys va anar a viure a Barcelona, on seguí estudiant música. Ja com a professional, ha treballat amb Joan Díaz Trio en el disc de jazz We sing Bill Evans (premi JAÇ 2009 al millor disc), amb Joan Monné, Perico Sambeat, Javier Colina i Jerry González, entre molts d’altres. Ha cantat per als ballarins Damián Muñoz (dansa contemporània) i Israel Galván i la companyia de Sol Picó (flamenc contemporani, premis MAX 2007). Ha format part de Llama (duet de hang i veu), Coetus (orquestra de percussió ibèrica) i Xalupa (música tradicional catalana), i ha fet un duet amb Raül Fernández (Refree), amb diversos projectes i repertoris.

El 2009 participa en l’obra de teatre El jardí dels cinc arbres, una adaptació de textos del poeta Salvador Espriu dirigida per Joan Ollé i estrenada al Festival Temporada Alta de Girona que fou representada també al Teatre Nacional de Catalunya (TNC),[1] entre altres peces va cantar He mirat aquesta terra amb música de Raimon. Amb aquest poema musicat que va interpretar posteriorment amb Toti Soler durant una gira conjunta, Sílvia Pérez Cruz també acompanyada a la guitarra pel músic van participar en l’acte d’inauguració de l’Any Espriu que commemora el centenari del poeta, fou el 23 de gener de 2013 a l’escenari del Palau de la Música Catalana de Barcelona.[2] També ha musicat el poema de Maria Mercè Marçal Covava l’ou de la mort blanca (enregistrament amb el que obtingué el primer premi del II Certamen Terra i Cultura 2009)[3] o readaptat la versió musical de Lluís Llach del poema de Pere Quart Corrandes d’exili.

Participa en diverses propostes artístiques com el grup Las Migas (quartet femení de nou flamenc), Flama (improvisacions i cançons hang i veu), Javier Colina + Sílvia Pérez Cruz (boleros en clau de jazz), Coetus (orquestra de percussió ibèrica + Eliseo Parra), Ressons de l’Al-Andalus (al costat del cor de Lleida i 4 músics). Ha participat en l’espectacle flamenc Camarón, La llegenda del temps, 30 anys després, al costat de Juan Gómez “Chicuelo”, Duquende i Rafaela Carrasco. Al costat del guitarrista Toti Soler ofereix recitals conjunts el 2010 i el 2011, amb Bona Cara Trio amb el pianista Javier Galiana i el contrabaix José López repertori llatinoamericà a ritme de jazz.

Amb el quartet Las Migas, després de sis anys de col·laboració, editen el seu primer CD el 2010 de títol Reinas del matute (Nuevos Medios, 2010), en què aporta la seva veu i toca el caixó.

També canta com a Sílvia Pérez Cruz en solitari i col·labora en espectacles de dansa i teatre. El 2011 s’editen el CD En la imaginación (Nuba Records / Produccions Contrabaix), en què interpreta boleros cubans a ritme de jazz acompanyada pel Javier Colina Trio, i formant part de Xalupa, grup de música tradicional catalana al costat de Chiara Giani (guitarra i arranjaments), Lisa Bause (violí) i Aleix Tobias (percussió) s’edita el disc conjunt, Un sordo s’ho escoltava (Temps Record).

L’any 2010 va participar amb una actuació a la primera edició del Fòrum Impulsa. El 2 juliol 2011 participa en la 45 edició de la tradicional Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell en homenatge al seu pare Càstor Pérez Diz, referent del gènere mort el mes de novembre. L’estiu de 2011, deixa de ser la cantant del grup Las Migas per seguir amb altres projectes i prepara el seu primer disc en solitari com a Sílvia Pérez Cruz. El setembre de 2011 edita el segon disc, Trencant aigües (Harmonia Mundi), amb la formació Llama, a duo amb el músic israelià de hang Ravid Goldschmidt.

El 2012, participa en col·laboració amb la guitarra de Juan Gómez «Chicuelo» a la banda sonora de la pel·lícula Blancaneu, obra del director Pablo Berger, fet que li va valer un premi Goya a la millor cançó original per Te busco y no te puedo encontrar.  El 2014 va presentar el disc Granada amb el guitarrista Raül Fernandez Miró.

El 2015 va debutar com a actriu a Al costat de casa, un drama musical d’Eduard Cortés.[8] El 2016 es publica la banda sonora de la mateixa pel·lícula amb el títol de Domus; també havia compost les bandes sonores de les obres Informe per a una acadèmia (codirigida i protagonitzada per Ivan Benet) i Terra baixa (dirigida i protagonitzada per Lluís Homar), amb les quals va guanyar dos Premis Butaca el 2014 i el 2015, respectivament.

El 2017 va guanyar el premi Gaudí a la millor música original i el seu segon premi Goya a la millor cançó original per «Ai, ai, ai», d’Al costat de casa. Per aquest film també estava nominada al Goya a la millor actriu revelació. El mateix any va publicar el disc Vestida de nit.

Des de 2018 toca a duo amb el pianista menorquí Marco Mezquida, estrenant espectacle al Festival Castell de Peralada i amb qui ha realitzat gires i concerts nacionals i internacionals a auditoris com el Teatro de la Zarzuela de Madrid, el Palau de la Música Catalana de Barcelona o el Blue Note de Tokio, entre d’altres.

Font: El Punt Avui, Wikipèdia,

Read Full Post »

BARCELONA|Amunt, amunt, Sagrada Família

Posted in Bellaterra, tagged , on 4 Octubre 2022|

Aquest desembre s’acabaran dues de les quatre torres dels evangelistes, les de Lluc i Marc, de 135 metres, les terceres més altes del temple.

La Sagrada Família continua conquerint territori del cel. Si aviat farà un any que es va inaugurar, en un gran acte, la segona torre més alta del temple, la de la Mare de Déu (138 metres rematats amb l’estel lluminós que s’havia imaginat Gaudí), ara la prioritat és enllestir els quatre pilars dels evangelistes (135 metres), cosa que es resoldrà en breu, dos abans d’acomiadar l’any, sense perdre de vista, a més, el que serà l’èxtasi de la llarga història de la construcció del monument: l’assoliment de la torre de Jesús (172,5 metres), que coincidirà amb el centenari de la mort de Gaudí, el 2026.

Fins a l’esclat de la pandèmia, el 2026 era la data tan esperada de la finalització de totes les obres que queden pendents (aproximadament un 20%). Però els miracles, amb un cisma tan enorme com el que ha causat la covid-19, no existeixen. Els responsables de la Sagrada Família es resisteixen a anunciar el nou calendari de la cloenda. Volen ser prudents fins al 2024, quan pensen que la recuperació de visitants i ingressos serà plena. Llavors sí que, diuen, veuran l’horitzó clar. Si no hi ha més contratemps, s’entén.

Foto: Oriol Durán

Els resultats d’aquest 2022 els fan ser optimistes. No s’esperaven que el retorn a la normalitat seria tan ràpid. “Aquest estiu l’afluència ha estat molt semblant a la del 2019”, només un 6% per sota, remarca el director general de la Junta Constructora, Xavier Martínez. La previsió és que la basílica tanqui l’any amb 3,4 milions de visitants, un 72% dels que rebia abans de la pandèmia.

Sagrada Familia des de Av. Gaudí|Foto: Ada M.Glodeanu

No hi ha més secret: si creix el nombre de visitants, creixen els ingressos, que van ser mínims durant els dos anys durs de crisi sanitària. El 2022 s’enlairaran fins als 87 milions d’euros (el 85% del recaptat el 2019). D’aquests, només 24 s’han invertit en els treballs de construcció, menys de la meitat del que s’hi destinaven en temps prepandèmics per la raó, explica Martínez, que la represa de les obres s’ha hagut de fer coordinadament amb la gran xarxa de col·laboradors implicats en el projecte, amb capacitat de resposta desigual després de la forta sotragada. Però és un problema relatiu: els recursos hi són, estalviats.

I així i tot els diners invertits enguany tornaran a deixar una petjada en l’skyline de la ciutat, amb dues noves presències: les torres dels evangelistes Lluc i Marc acabades fins al seu punt més alt (ara es troben als 119 i als 110 metres, respectivament), que fixaran les plomes de les ales de les escultures dissenyades per l’artista Xavier Medina Campeny. El veterà creador ha concebut les figures del tetramorf amb què la iconografia cristiana ha representat tradicionalment els narradors de la vida de Jesús: un bou per a Lluc; un lleó per a Marc; un home o un àngel per a Mateu, i una àliga per a Joan. Totes quatre alades i proveïdes d’un llibre amb les abreviacions de cada evangelista.

Les dues primeres es col·locaran aquest desembre. Les altres dues, el desembre del 2023. “Les torres dels evangelistes crearan una aurèola al voltant de la torre de Jesús”, remarca l’arquitecte director, Jordi Faulí. Les escultures que les coronaran tenen per base uns icosaedres (un poliedre de vint cares) daurats que contindran els focus que il·luminaran la monumental creu de quatre braços del damunt de la columna del fill de Déu. Recordin: el 2026 la torre central del temple serà una realitat. Un objectiu de l’any que ve és que escali fins als 144 metres (ara mateix en fa 126). Quan assoleixi els 172,5 definitius, serà el rècord dels edificis de Barcelona, superant els 154 metres de l’hotel Arts i de la torre Mapfre.

Interior de la Basílica de la Sagrada Família|Foto: Ada M. Glodeanu

El 2023, i dues torres dels evangelistes a part, també s’esmerçaran esforços en la capella de l’Assumpta del carrer Provença, els fonaments de la qual ja s’han començat a construir. Faulí creu que el 2025 pot estar acabada. I un altre repte majúscul, a punt d’entomar-se: la restauració de la façana del Naixement, l’única que va llegar Gaudí.

Les expectatives numèriques per a l’any que ve són altes i, si es compleixen, llavors sí que pràcticament restabliran la situació del 2019: quatre milions de visitants i 102 milions d’euros d’ingressos (45 dels quals destinats a obra). D’això depèn el final d’aquesta història.

L’equip de la Sagrada Família té per costum compartir públicament l’estat de les obres pels volts de la Mercè, en el marc de la qual organitza jornades de portes obertes als ciutadans. Seran els pròxims dies 23, 24 i 25, i per fer front a l’alta demanda d’entrades s’ha organitzat un sorteig. Quinze mil de les 53.000 persones que hi aspiraven han tingut sort. En la visita gratuïta al temple descobriran les escultures de Lluc i Marc, de marbre blanc, desades al pati de materials del recinte. Els queden poques setmanes per deixar el terra i integrar-se al cel de Barcelona.

Font: Maria Palau, El Punt Avui

Read Full Post »

CULTURA|El Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat dedicarà la 22a edició a Gabriel Ferrater

Posted in Bellaterra, tagged , on 4 Octubre 2022|

El Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès dedicarà la 22a edició íntegrament a la figura de Gabriel Ferrater, coincidint amb el centenari del seu naixement i els 50 anys de la seva mort.

La presentació, avui, del festival AJUNTAMENT DE SANT CUGAT DEL VALLÈS.

La cita, presentada aquest matí, 4 de febrer, se celebrarà del 13 al 28 d’octubre amb una trentena d’activitats programades, entre elles la Nit de Poesia i l’estrena del vídeo-poema Gabriel Ferrater. Poesia en imatges. El festival abordarà la seva figura, cabdal a la literatura del segle XX, des de diferents òptiques: recitals dels seus poemes, espectacles on prendrà vida, exposicions, taules rodones, conferències o passejades, entre altres. El programa incorpora la Cloenda de l’Any Ferrater, a càrrec de La Veronal i Pol Guasch, que es farà al Teatre-Auditori el 22 de novembre.

L’arrencada de la cita el protagonitzarà el 13 d’octubre Vull subornar la joventut, al Teatre-Auditori, on Pol López es posa en la pell de Ferrater reproduint les seves paraules pronunciades a diferents entrevistes i conferències. Fins i tot es podrà sentir la veu, ja que l’espectacle incorpora talls d’àudio de les classes de literatura catalana que Ferrater va impartir a la Universitat Autònoma de Barcelona, situada al Monestir de Sant Cugat, a final dels anys 60.

Un altre plat fort del festival serà la tradicional Nit de Poesia, el 15 d’octubre, que, amb el títol No diré res de mi, portarà al Monestir poetes d’avui que recitaran Ferrater en moviment i acompanyats del Quartet Brossa. Hi destaca també l’Itinerari Literari Gabriel Ferrater que, conduït per Maria Nunes, es farà el 23 d’octubre i inclou una parada al número 32 de la Rambla Ribatallada, última llar del poeta, on l’Ajuntament de Sant Cugat ha col·locat una placa en homenatge.

Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 – Sant Cugat del Vallès, 27 d’abril de 1972) fou un poeta, crític, traductor i lingüista català. Va ser el primer poeta modern de la literatura catalana de postguerra i el que més influí en la joventut i els poetes posteriors. El seu caràcter independent i racionalista i la seva erudició començaren en la biblioteca de casa seva, ja que no va anar a escola fins als deu anys. El seu llibre més important és Les dones i els dies (1968).

Gabriel Ferrater va néixer l’any 1922 al Raval de Santa Anna número 80 de Reus, a la casa que posteriorment seria reformada i coneguda com a Casa Fàbregas. Va ser el gran de tres germans; els altres dos eren el Joan i l’Amàlia. La família de Ferrater, dedicada a l’exportació de vins en l’empresa que havia fundat el seu avi, gaudia de benestar econòmic. El pare, Ricard Ferraté, era una persona culta que s’havia dedicat a la política. La família Ferrater es passava llargs períodes al Mas del Picarany; on van traslladar gran part de la seva biblioteca.

Gabriel Ferrater no va anar a l’escola fins als deu anys. És molt possible que el fet de no començar l’escola fins aquesta edat influís en algunes decisions que va adoptar al llarg de la seva vida; no només pel que fa a la seva solitud, sinó respecte del seu esperit crític enfront de les incompetències docents.

Després d’unes quantes temptatives frustrades d’estudiar a l’estranger, l’octubre de l’any 1932 Ferrater començà al Col·legi de Sant Pere Apòstol de Reus. Quan va ingressar en aquest col·legi ja sabia llegir. Ferrater «va aprendre a llegir d’una forma anàrquica, solitària i a partir de textos no convencionals» (El Gabriel Ferrater de Reus, Ramon Gomis. p.48). Aquest fet va provocar que Ferrater adoptés una gran capacitat d’aprenentatge autodidàctic. Entre els anys 1933 i 1935 va fer tres cursos de batxillerat.

A més dels estudis de batxillerat, Gabriel Ferrater devorava els llibres que hi havia a la biblioteca familiar. Als tretze anys ja havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook de Mann i llegia, en la versió original, les novel·les de Stendhal i Flaubert. Als catorze anys ja llegia Paul Verlaine i Les fleurs du mal de Baudelaire. Un autor que també li agradava molt era Edgar Allan Poe. Ferrater començà llegint molta literatura. Anys després, la seva passió lectora s’amplià cap a altres camps i bastiria la seva immensa cultura amb coneixements de tota classe.

Anys de guerra i exili

El desordre moral que van provocar la revolta i la guerra civil espanyola van impactar molt Ferrater. D’una banda perquè tot el que ocorria, en certa manera, era vinculat al seu pare, atès que Ricard Ferrater estava compromès amb el govern perquè era d’Acció Catalana (partit que en aquell moment formava part de la coalició que governava la Generalitat). D’una altra banda, perquè la situació de revolta li va suposar gaudir d’una gran llibertat.

El primer bombardeig de Reus va ser el 24 d’agost de 1937 i a final d’aquest mateix any la ciutat va tornar a ser bombardejada. Com a conseqüència, la família Ferrater va instal·lar-se al Picarany (finals de l’any 1937). El 29 de setembre d’aquest mateix any, Gabriel es va matricular de cinquè curs a l’Institut de Reus. L’any 1938 la família Ferrater va marxar cap a França. Ricard Ferrater estava a punt de ser nomenat cònsol de la República Espanyola a Bordeus.

Durant la seva estada a França, Ferrater va realitzar nombroses lectures: clàssics com Montaigne, Jean Racine, Laclos, i especialment el Cardenal de Retz; però també autors del surrealisme, i autors contemporanis com Joyce, entre d’altres.

Retorn a Catalunya i anys de major producció

Gabriel Ferrater torna a Reus a finals de l’any 1941. Poc abans que Ferrater marxés a fer el servei, el seu pare havia tornat a posar en funcionament el negoci familiar dels vins, però tot plegat no va rutllar bé, i Ricard Ferraté se suïcidà. Entre els anys 1943 i 1945 Gabriel Ferrater feu el servei militar. Durant el servei, Gabriel escriu algunes cartes a la seva mare i li demana que li enviï llibres. Entre alguns dels que li envià, trobem: La Chartreuse de Parme i Le Rouge et le Noir de Stendhal, així com les obres de Rabelais, la Guide Bleu d’Anglaterra i l’Espectador d’Ortega y Gasset. Un cop acabat el servei militar, Ferrater va tornar a Reus i es va treure el batxillerat entre els anys 1945 i 1947.

Durant el curs 1947-1948 Ferrater va matricular-se a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat de Barcelona, però al tercer curs va abandonar els estudis. Quatre anys més tard va tornar a la Universitat i es va matricular en Filologia.

L’any 1951 la mort del seu pare produeix una mena d’inflexió en l’autor: Ferrater s’instal·la a Barcelona on es comença a professionalitzar com a crític d’art. A més a més, durant aquesta època, Ferrater manté contacte amb certs grups intel·lectuals i artístics de Barcelona. Durant aquests anys estableix vincles amb personatges com Joan Vinyoli, Carles Riba, Rosa Leveroni, etc. També és durant aquest període que fa publicacions sobre art a la revista Laye. El descobriment d’alguns autors alemanys (Bertolt Brecht), anglesos (sobretot Shakespeare), francesos, italians i medievals, unit al bagatge cultural que duia i a les relacions sentimentals del moment, el van portar a escriure el conjunt de la seva obra poètica entre els anys 1958 i 1969.

L’any 1963 va anar a Hamburg com a lector de l’editorial Rowohlt i, en tornar a Catalunya, va acceptar el càrrec com a director literari de Seix Barral. Aquest mateix any es va casar a Gibraltar amb la periodista americana Jill Jarrell; se’n divorcià l’any 1969. La primera relació amorosa d’importància (marcada pel mestratge i la diferència d’edat) havia estat amb l’Helena Valentí. Al final dels seus dies va viure amb una altra escriptora, Marta Pessarrodona. L’any 1968 acaba la carrera de Filosofia i Lletres i és contractat com a professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests són els anys de major activitat de l’autor i també són els anys dels primers reconeixements.

El 27 d’abril de 1972 Gabriel Ferrater se suïcidà al seu pis de Sant Cugat del Vallès, per asfíxia, posant-se al cap una bossa de plàstic.

Font: El Punt Avui, Wikipedia,

Read Full Post »

CULTURA [6 vídeos] El Tricicle, història de la Nova Cançó des de Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , , on 3 Setembre 2022|

Bellaterra.Cat comparteix 6 vídeos d’El Tricicle, enregistrats en directe durant la seva participació a la Tertúlia del 7è Aniversari del Fòrum Bellaterra, com inici de la Festa Major Bellaterra 2022.

El Tricicle de Bellaterra, trio fraternal molt lligat al poeta Pere Quart.

Abans de començar amb la història d’aquest trio català, es podria fer un petit aclariment perquè el visitant no caigui en un error greu.  Aquests Tricicle no tenen res a veure amb la famosa companyia teatral formada el 1979 per Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir.  El Tricicle dels que aquí parlarem, van néixer a finals dels anys 60 com a grup musical relacionat amb el moviment de la nova cançó.  I al seu lustre de vida, malgrat les seves nombroses actuacions, amb prou feines van deixar registrats un parell de singles.

El Tricicle va ser format pels germans Frederic, Àlvar i Ignasi Roda.  Tres nois que amb prou feines comptaven amb vint anys, però que estaven molt relacionats amb el món artístic ja que el seu pare era el director i crític teatral Frederic Roda i Pérez, un personatge força influent en la burgesia catalana que, a més de ser promotor cultural, va fundar  l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, l’Institut Víctor Seix de Polemologia o el grup nacionalista catòlic CC, entre moltes altres coses.

El nom de la formació va ser un suggeriment de l’escriptor Joan Oliver, més conegut com a Pere Quart.  És un joc de les paraules amb el seu cognom ja que “Tres rodes fan un tricicle“.  La paraula catalana roda en castellà es traduiria com a roda, per això és que tres rodes formen un tricicle.  El seu estil musical els entronca amb el moviment de la nova cançó, i els seus temes solien ser de temàtica humorística i irònica.  Segons expliquen les cròniques tenien un gran domini de l’escenari tot i que les composicions no eren gaire elaborades.  Però la força del grup radicava en els textos esmentats, la majoria adaptacions de poemes d’escriptors catalans com Josep Maria de Sagarra, Joan Vergés o Pere Quart.  Aquest darrer a més va escriure alguns temes expressament per al grup.

Una de les seves primeres actuacions va ser el setembre del 1969, a Ripoll, al festival Concurs de Poesia que rendia homenatge aquell any a l’escriptor Pere Quart per la seva tasca realitzada a l’ordre líric i teatral.  El festival es celebrava a la localitat de Cantonigròs, a la comarca d’Osona, però aquell any es va decidir fer-ho itinerant per donar-lo més a conèixer.  El trio català va actuar de teloners de Maria del Mar Bonet, Enric Barbat i Falsterbo 3.

El Tricicle, com altres artistes menys reconeguts i coneguts del moviment de la nova cançó, van anar tocant pels pobles de tot Catalunya cantant i recitant poemes, moltes vegades sense cap retribució econòmica, només amb el sopar corresponent que els organitzadors de l’esdeveniment pagaven del seu  butxaca.  I sempre pendents de la censura regnant a l’època.  A banda dels seus habituals concerts a La Cova del Drac, els membres d’aquest trio comencen a diversificar el camp d’actuació, dedicant-se també al món del teatre.  Per exemple, Ignasi s’integra al Nou Grup de Teatre Universitari.  Un món, el teatre, que quan es dissolguin serà la llar de molts.

La seva primera referència oficial serà el single “Vaca Suïssa / Cap a la Lluna” (Concéntric, 1970).  Tots dos temes són adaptacions de textos de Pere Quart, el primer tret del llibre “Bestiari” (Pere Quart, 1937), mentre que el segon va ser escrit expressament per al trio.  El maig del mateix any toquen al Festival de la Fama celebrat al Teatre Victòria situat al Paral·lel barceloní.  Un espectacle on es prometia que seria a l’estil de l’Olympia de París.  Tres dies de concerts per on van passar Peret, Miguel Ríos, Els Albas o Betina.  El Tricicle van ser els teloners de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.  La seva actuació si ens cenyim a la crítica recollida a La Vanguardia de l’època va ser: “El Tricicle és un trio de germans que canten i que simulen tocar instruments, i van demostrar tenir en escena més aplom i confiança en ells mateixos que cap dels seus col·legues  .  Tenen un repertori intel·ligent i minoritari, i van desfermar l’entusiasme de bona part del públic“.

El seu segon i darrer treball, “Cançó Lirona / Poema Folk” (Concéntric, 1971), es grava pocs mesos després del primer i compta de nou amb un text de Pere Quart, i un altre del poeta Joan Vergés.  A finals d’aquell mateix any faran un espectacle conjunt amb Maria Dolors Laffitte.  D’aquest envit sembla que van sortir més ben parats ja que al mateix diari que abans es feia una gran defensa del trio: “Entre els tres membres d’El Tricicle voletegen idees.  Bastant abstractes encara, però idees.  I és important, en aquests temps, que hi hagi idees pròpies.  Per tant, aquest grup té un avantatge bàsic que pot cristal·litzar un dia.  I saben fer les coses amb gràcia, amb desimboltura allò que ha de ser el vehicle ideal per manifestar aquelles idees, fresques, noves i divertides”.  Però finalment no va cristal·litzar, ja que el grup es va dissoldre poc després, només destacant en aquests darrers anys d’existència la posada en escena de l’obra de Miquel Martí i Pol Inventari de Poble.

Després de la seva dissolució, Frederic es dedica de ple al món del teatre.  Ignasi, per la seva banda, es manté durant un breu període als dos mons.  Funda l’equip de poesia i forma el grup Taverna.  Tot i que el resultat artístic era molt bo i van ser habituals a La Cova del Drac el grup no va gravar mai res.  El més a prop que van estar va ser en la seva última actuació al Club Bellaterra, però una fallada tècnica durant l’enregistrament va fer que no es registrés res.  Finalment es van dissoldre pels diferents interessos dels membres de la banda i a causa dels alts costos que calien perquè el grup sonés bé.  Això els comportava moltes dificultats per trobar promotors que es fessin càrrec d’aquest import.  Posteriorment Ignasi canalitza la passió per la música fent més d’una vintena d’obres de teatre musical.  El 2003 torna al món musical ja com a cantautor i fundant el segell discogràfic Ímion.  Àlvar, per la seva banda, es va sentir menys dotat que els seus germans per al món teatral, però ha seguit lligat al món de la cultura com a cantautor o muntant algun espectacle teatral, així com al món de la política arribant a ser president de Ciutadans  pel Canvi.

Font: La Fonoteca,

Read Full Post »

CULTURA|Fòrum Bellaterra, 7 anys d’història

Posted in Bellaterra, tagged , on 3 Setembre 2022|

Era la primavera del 2015 quan Chus Cornellana, bellaterrenca i ginecòloga de professió, proposà a un grup d’amics la creació d’una entitat cultural a Bellaterra, sense ànim de lucre i sense tendència política.

Chus Cornellana, creadora del Fòrum Bellaterra

Són conscients del fet que en el poble de Bellaterra tenen el privilegi de conviure amb veïns que són persones referents en els seus àmbits professionals, intel·lectuals, polítics, esportius o en qualsevol altra especialitat, i en contra contemplen la dificultat de relació social entre el veïnat, per la mateixa estructura urbanística de Bellaterra. Això els anima a continuar amb la idea, tot i que ho consideren un gran repte.

Amb data 25 de juny de 2015 a les 21 hores té lloc l’Acta Fundacional de l’Associació Fòrum Bellaterra, que s’inscriu en el Registre d’Associacions de la Direcció de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya.

Fòrum Bellaterra és funda amb el propòsit de promocionar la Cultura a Bellaterra i fer poble. Disposar d’un lloc de trobada i debat una vegada al mes, en el format de tertúlia i sopar posterior.

La primera Junta Directiva està formada per la ideòloga i Presidenta d’aquesta, Chus Cornellana, Conxa Antolín secretària, i vocals Totón Olóndriz, Tomàs Mateu i Oriol Morillo. I es presenta oficialment el dia 16 de juliol als jardins del Restaurant Ébano amb una cantada d’havaneres, amb el cremat pertinent. El membre del grup d’havaneres Mariners de Riera, alhora delegat del govern a Madrid en un període concret, Jordi Cases, va explicar la història de les havaneres, i Cornellana presentà Fòrum Bellaterra. Una nit alegre i emotiva, començaven a compartir amb els bellaterrencs i bellaterrenques.

Han passat set anys, i Fòrum Bellaterra ha assolit els objectius. La ciutadania de Bellaterra ha donat un suport permanent a l’Associació mostrant una gran generositat en participar com a ponents de les tertúlies o com assistents de manera continuada. Els mitjans de comunicació locals també se n’han fet ressò.

Han estat al voltant de seixanta tertúlies, i han participat més de seixanta personatges bellaterrencs com a ponents d’aquestes, tots ells de prestigi reconegut. També personatges de fora de Bellaterra, per citar a alguns, el ginecòleg Santiago Dexeus, l’ex alcalde de Barcelona Xavier Trias, o els rectors de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la Ramon Llull, Josep M. Garrell i Antoni Giró, respectivament.
Com tothom, han passat les dificultats de la pandèmia, però van adaptar-se a les tertúlies telemàtiques amb gran èxit de participació.

Membres del Fòrum Bellaterra i convidats a una de les Tertúlies Cíviques|ARXIU BELLATERRA.CAT

Els temes i formats de les tertúlies de Festa Major busquen la participació i actuació de músics i cantautors bellaterrencs, i també han sabut trobar a aquests artistes en el veïnat de Bellaterra. Aquesta Festa Major 2022, Fòrum ha fet un passeig pels set anys d’història, on la Presidenta Chus Cornellana i Miquel Àngel Ramos vocal de la Junta Directiva han glossat i han presentat un recorregut amb imatges de les activitats i personatges, al llarg d’aquest període. Els assistents s’han reconegut en les imatges de pantalla, i Cornellana ha tingut un emotiu record pels dos amics del Fòrum que ens han deixat últimament, Josep Bombardó i Lluïsa Amengual.

La part musical d’aquesta tertúlia d’aniversari i Festa Major ha anat a càrrec d’Ignasi i Àlvar Roda, cantautors, membres d’El Tricicle, grup de la Nova Cançó. Han interpretat poemes que ells han musicat, de Folch, Salvat-Papasseit, Martí Pol… un èxit d’actuació.

Moltes felicitats a Fòrum Bellaterra i per molts anys!! Acompanyarem a la Junta actual, Chus Cornellana, Conxa Antolín, Miquel Àngel Ramos i Manel Roig, en la difusió de les seves activitats, i així fer poble entre tots.

Read Full Post »

CULTURA| Llibreria Paper’s de Bellaterra us recomana “Aportacions Catalanes Universals”

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 14 Agost 2022|

Aportacions Catalanes Universals|Pagès Editors

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble de Catalunya en el decurs de la història en tots els camps d’activitat que n’han ultrapassat les fronteres. Les aportacions són molt variades i s’incardinen en els diversos camps de l’activitat humana (arts plàstiques, literatura, arquitectura, enginyeria, recerca, legislació, urbanisme, teatre, circ, esport, descobriments geogràfics, cuina, societat, educació, religió…). D’una manera especial sobresurten les aportacions en els àmbits de la medicina, la tècnica i la recerca, les arts plàstiques, la literatura, la música, l’arquitectura i la religió. Una magnífica carta de presentació de Catalunya que inclou un breu resum de la història del nostre país, les 223 aportacions explicades i il·lustrades i comentaris finals a càrrec de personatges catalans actuals de tots els àmbits.

La Biblioteca Popular per a la Dona

L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. 1911. Fot: Baguñá i Cornet.

Dins el context històric de la Renaixença, procés de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle xix, el 1909 —dos anys després que Prat de la Riba hagués fundat l’Institut d’Estudis Catalans— es va crear a Barcelona la primera biblioteca pública femenina d’Europa, la Biblioteca Popular per a la Dona.
La fundà Francesca Bonnemaison i Farriols, pedagoga, que era conscient de les greus mancances de les dones pel que fa a formació i autonomia personal, i coneixia els incipients corrents de feminisme. Per això, quan l’any 1909 el rector de l’església de Santa Anna de Barcelona li adjudicà la responsabilitat de la biblioteca parroquial Obra de Buenas Lecturas ubicada en el claustre, ella no dubtà a fer-ne un espai on totes les dones, i especialment les treballadores, poguessin ampliar els seus coneixements i fer sentir la seva veu. Aquest mateix any fundà la Biblioteca Popular per a la Dona i l’any següent l’acolliment de la proposta era tan gran i l’espai tan petit, que la biblioteca esdevingué institut i es traslladà a la Casa de la Misericòrdia del carrer d’Elisabets de Barcelona, amb el nom d’Institut de Cultura Biblioteca Popular per a la Dona. S’hi feien conferències i les classes s’orientaven dins l’àmbit científic, manual i artístic. Es crearen tallers semblants als del corrent artístic Arts and Crafts.

Francesca Bonnemaison Farriols Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

S’intentava donar a la dona una preparació adequada a les exigències de les noves professions i ampliar la seva cultura en una època en què no tenia encara accés a la universitat. Es creà també una borsa de treball.
Tot això fou possible en part perquè Francesca Bonnemaison, pel fet d’estar casada amb Narcís Verdaguer i Callís —cosí germà del poeta Jacint Verdaguer— es relacionà amb ambients intel·lectuals i polítics, especialment de la Lliga Regionalista, i amb la seva personalitat inquieta i el seu tracte amable i persuasiu, aconseguí sensibilitzar persones que s’implicaren en aquell projecte de cultura i hi invertiren recursos materials imprescindibles per al seu bon funcionament.

El prestigi de l’institut i de la biblioteca creixia, i el nombre de sòcies era cada vegada més gran; l’octubre del 1922 s’inaugurà una nova seu al carrer Sant Pere Més Baix, número, 7, de Barcelona, que arribà a les vuit mil associades.
Però la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) estroncà les activitats i Francesca Bonnemaison s’exilià a Suïssa. Tornà el 1941 i tingué una gran decepció quan veié que l’Institut s’havia convertit en Instituto de Cultura para la Mujer, dirigit per la Secció Femenina de la Falange amb uns objectius que ella no compartia.
Durant el franquisme, l’edifici fou cedit a la Diputació de Barcelona i allotjà diferents institucions. Finalment, quan l’Institut del Teatre el deixà lliure l’any 2000, es tornà a reivindicar com a espai de dones i, actualment, amb el nom d’Espai Francesca Bonnemaison, és la seu de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, de l’Oficina de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home, de l’Escola de la Dona i del Centre de Cultura de Dones.
L’entorn sociocultural de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) i la força de la societat civil de la Catalunya d’aquell temps, propiciaren aquesta aportació pionera a Europa, on fins uns vint anys més tard no apareixeren institucions semblants, com la Faucett Library de Londres (1926) i la Bibliothèque Marguerite Durand de París (1932).

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país

L’escultura de geometries i relleus
Les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs són reconegudes com de les més expressives i representatives de l’art contemporani, mostren la modernitat del seu país, Catalunya, on ha estat precursor de l’avantguarda en la segona meitat del segle xx.
Amb un gran domini de la tècnica i amb una escrupolositat formal, ha creat un llenguatge propi, expressiu, amb escasses influències externes.
Les seves escultures s’exposen en nombrosos museus arreu del món: als Estats Units, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Suècia, la Xina, Corea i el Vaticà, i en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i altres ciutats de l’Estat espanyol.

Josep Maria Subirachs amb Francesc Pérez, del Cercle Comtal de Barcelona

Ha creat una gran quantitat d’escultures per a espais oberts, entre d’altres destaquen: Forma 212 a l’entrada dels jardins Mundet de Barcelona (1957), la façana i les portes del santuari de la Virgen del Camino a Lleó (1961), el monument a Narcís Monturiol a Barcelona (1963), el monument a les Olimpíades a Mèxic (1968), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), el monument a la unió d’Orient i Occident a Seül (1988), els monuments a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983) i a Barcelona (1991), i el recobriment escultòric de la Façana de la Passió del temple de la Sagrada Família a Barcelona, que li fou encarregat el 1987.
Ha utilitzat tota mena de materials: terra cuita, bronze, fusta, ferro, marbre, formigó, fibrociment, pedra i també coure, vidre, alumini, acer i vori. Darrerament ha combinat fragments pictòrics amb les escultures.
Com a gravador ha treballat la litografia, la serigrafia, l’aiguafort, el linòleum i la punta seca.
Josep Maria Subirachs i Sitjar, escultor, dibuixant i gravador, treballà com a aprenent en el taller d’Enric Monjo (1942-1947). Estudià com a alumne lliure a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1945) i Enric Casanoves fou el mestre amb qui aprofundí el treball d’escultor (1947-1948).
Als vint-i-un anys realitzà la seva primera exposició a la Casa del Llibre (Barcelona, 1948). Participà a partir del 1949 en diverses edicions del Saló d’Octubre de Barcelona.
Becat per l’Institut Francès a París (1951), residí uns anys a Bèlgica (1954-1956), on féu diverses exposicions. Entre altres reconeixements, obtingué una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria (1957), el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el Juli Gonzàlez de l’Associació d’Artistes Actuals (1958). En les dècades dels anys seixanta i setanta exposà en nombroses ciutats de la resta d’Europa i dels Estats Units.
Després de les primeres obres influïdes pel Noucentisme, moviment cultural iniciat a Catalunya a la primeria del segle xx, evolucionà vers un expressionisme i un procés d’esquematització que desembocà en l’abstracció amb una evolució posterior vers un neofigurativisme en els quals barreja figura i abstracció, positiu i negatiu, d’una manera personal, amb la utilització de la dialèctica còncau-convex, de manera que el buit té el seu propi espai al costat de la forma.
Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1979), Corresponding Member de la Hispanic Society of America de Nova York, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1986) i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), entre altres reconeixements amb què fou distingit.

Font: El Punt Avui, Pagès Editors, AFB, http://www.funDoc.net

Read Full Post »

CULTURA|La Casa Walter Benjamin ja té la primera pedra

Posted in Bellaterra, tagged , , on 31 Juliol 2022|

L’inici de les obres de la nau sud, que tindran un cost de dos milions d’euros, enceten un projecte llargament anhelat per a Portbou

La biblioteca custodiarà el fons bibliogràfic del pensador

Casa Walter Benjamin a Portbou

Jordi Camps i Linnell | L’inici de les obres de la nau sud és la primera pedra del que serà la Casa Walter Benjamin de Portbou, un “somni” anhelat des de fa molts anys per l’Ajuntament. Han calgut acords governamentals i una subvenció important per arrencar aquesta primera fase d’un projecte de reforma i rehabilitació de l’antic ajuntament que porta la firma dels arquitectes Joan Falgueras i Jordi Pigem. La maqueta es va presentar el setembre de l’any passat i el cost per convertir l’edifici en espai expositiu, biblioteca i centre d’estudis al voltant de la figura del filòsof alemany que es va suïcidar al poble l’any 1939 suposa una inversió aproximada de dos milions d’euros.

“Fa molts anys que anem darrere d’aquest gran projecte i per fi posarem la primera pedra de l’espai dedicat a la memòria de Walter Benjamin”, va destacar ahir l’alcalde de Portbou, Xavier Barranco. Les obres de la nau sud perquè es converteixi en l’espai destinat a la biblioteca permetrà que el material que es troba en caixes al consistori tingui un espai molt més adequat. L’arxiu actual està format per documents i correspondència de filòsofs i escriptors coetanis de Benjamin, que provenen de França, Alemanya i Itàlia, entre altres països.

La biblioteca és la primera part de la reforma i s’espera que estigui acabada a finals del 2023. La segona fase, la més important, encara no té data concreta, en funció dels ajuts i suports econòmics que es pugui aconseguir. “Serà un espai on es podrà explicar el relat de Walter Benjamin i al mateix temps servirà per obrir portes de partenariats i finançament”, va valorar Barranco.

En el projecte, Falgueras i Pigem han dissenyat unes rampes d’accés als pisos superiors que seran una evocació de la travessia dels Pirineus per part de milers de refugiats que el 1939 van fugir de l’exèrcit franquista i, més tard, dels nazis, com el cas de Benjamin. A la primera planta, s’ubicarà l’espai per a exposicions, activitats pedagògiques o exposicions; mentre que la segona planta es destinarà als fons bibliogràfics sobre Benjamin de la Fundació Angelus Novus.

La construcció del ferrocarril Girona-França

La Sala de Duanes de l’estació de Portbou és el marc des d’ahir i fins al 15 d’agost d’una exposició que recull un àlbum de fotos del 1880 que il·lustra la construcció del ferrocarril de Girona a França. Portbou/Frontera aplega 53 fotos inèdites que documenten el procés de construcció d’aquesta important infraestructura les obres de la qual van exigir la construcció de sis ponts i l’impressionant viaducte de Colera, tots d’estructura metàl·lica subministrats per Eiffel et Cie.

Foto de Walter Benjamin al seu passaport

Walter Benedix Schönflies Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 – Portbou, 26 de setembre de 1940) fou un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany, d’origen jueu, col·laborador de l’Escola de Frankfurt.

Evolucionà d’una inclinació inicial cap al misticisme jueu vers el materialisme històric de la seva etapa madura, aportant una perspectiva original a la filosofia marxista. Com a erudit literari, a més de nombrosos assaigs, fou conegut per les seves traduccions d’Honoré de Balzac, Marcel Proust i Charles Baudelaire. La seva obra La tasca del traductor és un referent de la teoria de la traducció.

Biografia

Benjamin nasqué a Berlín al si d’una família d’origen jueu benestant. Era el més gran dels tres fills d’Emil Benjamin i Pauline Schönflies. El seu pare havia estat banquer a París abans d’anar-se’n cap a Alemanya, a Berlín, on treballava com a venedor d’antiguitats. Ell mateix, a les seves reflexions, recordà amb tendresa els contes que sa mare li contava, els quals li serviren com a base per a una de les seves teories: «el poder de la narració i de la paraula sobre el cos». En aquesta obra reflexionà sobre la relació que els contes estableixen entre la tradició i l’actualitat. El 1902 Benjamin entrà a l’escola Kaiser Friedrich a Berlin Charlottenburg, i acabà l’Institut 10 anys després. Aleshores es traslladà a la Universitat, on estudià literatura i psicologia. Va apropar-se a les idees socialistes, va unir-se a la Freie Studentenschaft i va col·laborar amb publicacions republicanes. En aquella època també fou influït per Nietzsche. Durant tota la seva vida va considerar que el judaïsme representava el màxim grau de l’espiritualitat.

El 1912 Benjamin viatjà a Itàlia. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es volia enrolar amb l’exèrcit, però va ser rebutjat, i quan s’auria pogut allistar va fingir una malaltia per evitar-ho. El mateix any començà a traduir Baudelaire. El 1915 es traslladà a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic conegué Rainer Maria Rilke i Gershom Scholem. El mateix any escrigué un article sobre Friedrich Hölderlin.

El 1917 es va traslladar a la Universitat de Berna, on conegué i es casà amb Dora Kellner (1890-1964). També hi va conèixer Ernst Bloch. L’any següent tindria un fill, Stefan Rafael (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l’assaig Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art dins el romanticisme alemany), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritable obra d’art. L’any següent tornà a Berlin amb els seus pares, que se separarien el 1921. El mateix any va publicar l’assaig “Zur Kritik der Gewalt (Cap a la crítica de la violència)”. En aquesta època Benjamin es va familiaritzar per primera vegada amb Leo Strauss, i es va mantenir un admirador de Strauss i de la seva obra durant tota la seva vida. El 1922 tornaria a marxar, aquest cop a la Universitat de Heidelberg on provà amb la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per la Universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928).

El 1928 Benjamin publicà Einbahnstraße (Carrer de sentit únic) i Ursprung des deutschen Trauerspiels (L’origen del drama barroc alemany). El 1929, conegué Bertolt Brecht i Asja Lacis, aleshores assistent seva, a Berlín. Benjamin es divorcià el 1930

Evitant l’emergent poder del Partit nazi i les creixents activitats de les SA, l’any 1932 passà uns mesos a Eivissa, on va escriure Crònica berlinesa. Treballà també en diferents projectes, recollits en el volum titulat Històries i relats: un conjunt de proses ambientades a l’illa, entre les quals destaca la titulada Suite eivissenca. Després anà a Niça. Durant una segona estada a Eivissa —d’abril a setembre de 1933— revisà la traducció al francès d’Infància berlinesa -resultat final de Crònica berlinesa-, realitzada pel seu amic Jean Selz. Va mantenir, des de la seva residència a Sant Antoni de Portmany, una important correspondència amb G. Scholem, que en el seu llibre Història d’una amistat dóna nombroses notícies d’aquestes dues estades a l’illa.

Tomba de Walter Benjamin a Portbou|Wikipèdia

Després de l’assalt de Hitler al Reichstag, el 1933, i la persecució dels jueus i intel·lectuals d’esquerres, Benjamin cercà refugi a Svendborg, amb Bertolt Brecht, i a Sanremo, amb la seva exdona, finalment hagué d’emigrar a París. Començà a col·laborar amb Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l’Institut für Sozialforschung, establí amistat també amb Georg Lukács.

Més tard marxaria a Nova York. Retrobà d’altres intel·lectuals i artistes alemanys refugiats a París i esdevingué gran amic de Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt Weill. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica).

El 1937 Benjamin treballà en el seu llibre El París del Segon Imperi amb Baudelaire. A més, conegué Georges Bataille i s’adscrigué al College of Sociology. El 1938 feu la darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca. Hitler tragué la ciutadania alemanya als jueus i Benjamin va ser empresonat tres mesos en un camp prop de Nevers.

El gener de 1940 Benjamin tornà a Paris i escrigué el seu darrer i inconclòs llibre Geschichtsphilosophische Thesen (Tesi sobre la filosofia de la història).

Font: El Punt Avui, Wikipèdia

Read Full Post »

CULTURA|”Cuatro inviernos en Bucarest” de Joan Mercé a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , , on 27 Juliol 2022|

Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021.

Sinopsi

Romania, 1986. El país viu els darrers i pitjors anys del despòtic règim ceaucista. Liliana Dragu, catedràtica de filologia, secretària traductora de l’ambaixada de França i guia de turisme, renuncia a la seva còmoda i previsible vida, enfrontant-se al sistema i a la temuda Securitate, a la figura del tinent Alexandru. El seu objectiu: mantenir la relació amb Adrià Fornell, un estranger que visita Romania per fer turisme i intentar oblidar-ne el recent passat. A mesura que la relació creix, tots dos es veuen abocats a situacions al límit del que és versemblant.

Una intrigant història, basada en fets reals, els protagonistes dels quals van patir les conseqüències d’un règim repressiu, amb la il·lusió posada en el seu futur, totalment incert. Una vivència afectada per la distància, els condicionants d’un sistema i els avatars d’una època en què, després de la caiguda del mur de Berlín, es va iniciar un canvi de transcendència històrica.

Joan Mercé Mozo|CEDIDA

Joan Mercé Mozo (Autor)

Joan Mercé (Barcelona, 3 octubre 1950) és enginyer i un apassionat de la música clàssica, la lectura i la pintura, la qual practica, a més de l’escriptura. Des de sempre li ha agradat escriure i l’any 2012 decideix aprofundir i ampliar els seus coneixements en aquest ofici, per això va seguir els quatre cursos d’escriptura creativa, especialitat novel·la, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Posteriorment ha assistit a nombrosos tallers i cursos per millorar la seva formació com a escriptor. La seva primera novel·la, Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021. Aquesta obra és la seva versió en espanyol. Actualment està treballant a la seva segona novel·la i alhora en una selecció de contes.

Read Full Post »

CULTURA|Amèlia Riera a l’atac

Posted in Bellaterra, tagged , on 21 Juliol 2022|

La Virreina reivindica en una exposició el treball contestatari de l’artista, morta el 2019, que va convertir les seves obres en armes contra l’autoritat i la disciplina

Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de la Plaça Catalunya

Maria Palau|L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.

Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis.

Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”.
Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma.
L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.


L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel.
Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral.

Autoportret d’Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) CEDIDA

El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina).
“Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball.

Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.

La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera

“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.

Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.

Palau de la Virreina
La Rambla, 99
08002 Barcelona
T 933 161 000
lavirreinaci@bcn.cat

Horari: De dimarts a diumenge
i festius, d’11 a 20h

ENTRADA LLIURE

Cal fer reserva prèvia per a grups de més de 10 persones a lavirreinaci@bcn.cat

Dies de tancament anual:
1 de gener
1 de maig
24 de juny
25 de desembre
26 de desembre

Font: El Punt Avui, Ajuntament de Barcelona

Read Full Post »

CULTURA|”Volver a dónde”, d’Antonio Muñoz Molina a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 5 Juliol 2022|

“Volver a dónde“, el títol del nou llibre d’Antonio Muñoz Molina i la pregunta que ens fem tots

“Els fets tan excepcionals com la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny”



Antonio Muñoz Molina ha viscut dos fets excepcionals que han deixat una profunda empremta a tots els éssers humans: l’atemptat de l’11-S de Nova York en aquell infame 2001 i 19 anys després el confinament que va començar el 15 de març de l?any passat. Nova York i Madrid són les dues ciutats on viu l’escriptor ubetenc, a més de la seva estimada Lisboa. A les tres ciutats les ha dedicat pàgines realment belles.


JAVIER VELASCO OLIAGA|”Els fets tan excepcionals com els esdevinguts a la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny en poc temps”, va afirmar l’autor a la roda de premsa on va presentar el seu nou llibre “Volver a dónde”. Pregunta que ens fem tots i que no sabem encara si volem tornar al món on vivíem abans de la pandèmia o preferim un món millor, més solidari i sociable.

“Volver a dónde” és un llibre que està escrit en tres plànols temporals. El primer és el diari del confinament, que està regit per la por del futur; el segon es desenvolupa uns mesos després i està governat per la incertesa, no només del que passarà sinó també ens qüestionem del que hem fet bé o malament, i el tercer és una introspecció al passat de l’autor, una rememoració de la seva infància i allò que li van explicar sobre el passat els seus pares i el seu oncle. Uns records familiars que cal preservar de l’oblit, “abans que desaparegui de les nostres memòries”.

Per a Antonio Muñoz Molina, “a la literatura de ficció, l’autor és absolutament lliure, però hi ha una altra literatura que es fa als diaris que no té aquesta llibertat perquè s’ha de cenyir als fets, però que té la mateixa bellesa i que busca l’harmonia. Té un caràcter de testament. Molta de la millor literatura que es fa és a les cròniques dels diaris. Podríem posar com a exemple Manuel Chaves Nogales o Josefina Carabias”. Durant la xerrada afegiria gairebé de passada Josep Pla, un altre mestre de l’estil periodístic-literari. Aquesta literatura escrita als diaris, de vegades, és millor que la literatura oficial dels llibres.

“M’agrada inventar, però també no inventar”

A l’escriptor de Jaén, li agrada tant inventar personatges i trames per a les seves novel·les com no inventar en les cròniques periodístiques o en llibres on prevalen el que veu. Li agrada ser testimoni del present. “A Tornar on, utilitzo les meves qualitats narratives per deixar testimoni del que va passant a prop meu. Aquí no puc inventar-me. Si inventés estaria faltant a la meva responsabilitat com a escriptor. He volgut deixar constància de les coses concretes que vaig viure”, explica de manera pausada i raonada.

“Quan vaig viure l’11-S no volia interpretar allò que estava veient, només volia testificar el que veia, donar testimoni. Sé que quan passa el temps, els nostres records es van transfigurant. Quan es viu a present, no sabem el que vindrà després perquè de seguida desapareixerà. Aquests fets excepcionals es queden lluny gairebé al moment on han passat. Tot i això, a la novel·la, la història s’explica a través dels personatges”, esmicola amb precisió l’autor.

Les novel·les han d’arribar

Antonio Muñoz Molina es va voler deixar portar per l’escriptura. “No vaig dir a ningú que estava escrivint el llibre, ni la meva editora ni la meva dona ho sabien. Va ser tota una sorpresa quan els vaig dir que tenia un llibre preparat. Em vaig sentir com un testimoni d’un món que ja està pràcticament desapareixent”, diu amb convicció i afegeix “vaig tenir una voluntat de testimoniatge perquè el que queda sempre s’oblida, sobretot al que va passar als més febles, a la gent treballadora ”.

“Els llibres s’escriuen de dues maneres diferents. La primera és afegint i la segona és editant, tallant el que sobra. La primera és una part molt solitària i la segona ja és diferent perquè les recomanacions dels editors fan que hagi de treure moltes coses. Sempre amb raó. El text a l’origen era molt més llarg”, reconeix l’escriptor.

L’autor confessa que “el meu món interior ha estat molt present a la meva literatura. Ara em fixo molt en totes les petites coses que hi ha al meu voltant, a la riquesa i la humanitat de l’ésser humà, cosa que em sedueix cada vegada més. Passa el mateix amb la novel·la que em produeix moltes més sensacions que la literatura de no ficció. Crear els personatges és una cosa meravellosa, però les novel·les han d’arribar. M’interessen cada cop més, és un gènere que em fascina”, conclou Antonio Muñoz Molina.

Font: Todo literatura, Llibreria Paper’s

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »