Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021.
Sinopsi
Romania, 1986. El país viu els darrers i pitjors anys del despòtic règim ceaucista. Liliana Dragu, catedràtica de filologia, secretària traductora de l’ambaixada de França i guia de turisme, renuncia a la seva còmoda i previsible vida, enfrontant-se al sistema i a la temuda Securitate, a la figura del tinent Alexandru. El seu objectiu: mantenir la relació amb Adrià Fornell, un estranger que visita Romania per fer turisme i intentar oblidar-ne el recent passat. A mesura que la relació creix, tots dos es veuen abocats a situacions al límit del que és versemblant.
Una intrigant història, basada en fets reals, els protagonistes dels quals van patir les conseqüències d’un règim repressiu, amb la il·lusió posada en el seu futur, totalment incert. Una vivència afectada per la distància, els condicionants d’un sistema i els avatars d’una època en què, després de la caiguda del mur de Berlín, es va iniciar un canvi de transcendència històrica.
Joan Mercé Mozo|CEDIDA
Joan Mercé Mozo (Autor)
Joan Mercé (Barcelona, 3 octubre 1950) és enginyer i un apassionat de la música clàssica, la lectura i la pintura, la qual practica, a més de l’escriptura. Des de sempre li ha agradat escriure i l’any 2012 decideix aprofundir i ampliar els seus coneixements en aquest ofici, per això va seguir els quatre cursos d’escriptura creativa, especialitat novel·la, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Posteriorment ha assistit a nombrosos tallers i cursos per millorar la seva formació com a escriptor. La seva primera novel·la, Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021. Aquesta obra és la seva versió en espanyol. Actualment està treballant a la seva segona novel·la i alhora en una selecció de contes.
La Virreina reivindica en una exposició el treball contestatari de l’artista, morta el 2019, que va convertir les seves obres en armes contra l’autoritat i la disciplina
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de la Plaça Catalunya
Maria Palau|L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.
Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis.
Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”. Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma. L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.
L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel. Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral.
El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina). “Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball.
Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.
La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera
“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.
Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.
Palau de la Virreina La Rambla, 99 08002 Barcelona T 933 161 000 lavirreinaci@bcn.cat
Horari: De dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20h
ENTRADA LLIURE
Cal fer reserva prèvia per a grups de més de 10 persones a lavirreinaci@bcn.cat
Dies de tancament anual: 1 de gener 1 de maig 24 de juny 25 de desembre 26 de desembre
“Volver a dónde“, el títol del nou llibre d’Antonio Muñoz Molina i la pregunta que ens fem tots
“Els fets tan excepcionals com la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny”
Antonio Muñoz Molina ha viscut dos fets excepcionals que han deixat una profunda empremta a tots els éssers humans: l’atemptat de l’11-S de Nova York en aquell infame 2001 i 19 anys després el confinament que va començar el 15 de març de l?any passat. Nova York i Madrid són les dues ciutats on viu l’escriptor ubetenc, a més de la seva estimada Lisboa. A les tres ciutats les ha dedicat pàgines realment belles.
JAVIER VELASCO OLIAGA|”Els fets tan excepcionals com els esdevinguts a la recent pandèmia o s’expliquen de seguida o queden lluny en poc temps”, va afirmar l’autor a la roda de premsa on va presentar el seu nou llibre “Volver a dónde”. Pregunta que ens fem tots i que no sabem encara si volem tornar al món on vivíem abans de la pandèmia o preferim un món millor, més solidari i sociable.
“Volver a dónde” és un llibre que està escrit en tres plànols temporals. El primer és el diari del confinament, que està regit per la por del futur; el segon es desenvolupa uns mesos després i està governat per la incertesa, no només del que passarà sinó també ens qüestionem del que hem fet bé o malament, i el tercer és una introspecció al passat de l’autor, una rememoració de la seva infància i allò que li van explicar sobre el passat els seus pares i el seu oncle. Uns records familiars que cal preservar de l’oblit, “abans que desaparegui de les nostres memòries”.
Per a Antonio Muñoz Molina, “a la literatura de ficció, l’autor és absolutament lliure, però hi ha una altra literatura que es fa als diaris que no té aquesta llibertat perquè s’ha de cenyir als fets, però que té la mateixa bellesa i que busca l’harmonia. Té un caràcter de testament. Molta de la millor literatura que es fa és a les cròniques dels diaris. Podríem posar com a exemple Manuel Chaves Nogales o Josefina Carabias”. Durant la xerrada afegiria gairebé de passada Josep Pla, un altre mestre de l’estil periodístic-literari. Aquesta literatura escrita als diaris, de vegades, és millor que la literatura oficial dels llibres.
“M’agrada inventar, però també no inventar”
A l’escriptor de Jaén, li agrada tant inventar personatges i trames per a les seves novel·les com no inventar en les cròniques periodístiques o en llibres on prevalen el que veu. Li agrada ser testimoni del present. “A Tornar on, utilitzo les meves qualitats narratives per deixar testimoni del que va passant a prop meu. Aquí no puc inventar-me. Si inventés estaria faltant a la meva responsabilitat com a escriptor. He volgut deixar constància de les coses concretes que vaig viure”, explica de manera pausada i raonada.
“Quan vaig viure l’11-S no volia interpretar allò que estava veient, només volia testificar el que veia, donar testimoni. Sé que quan passa el temps, els nostres records es van transfigurant. Quan es viu a present, no sabem el que vindrà després perquè de seguida desapareixerà. Aquests fets excepcionals es queden lluny gairebé al moment on han passat. Tot i això, a la novel·la, la història s’explica a través dels personatges”, esmicola amb precisió l’autor.
Les novel·les han d’arribar
Antonio Muñoz Molina es va voler deixar portar per l’escriptura. “No vaig dir a ningú que estava escrivint el llibre, ni la meva editora ni la meva dona ho sabien. Va ser tota una sorpresa quan els vaig dir que tenia un llibre preparat. Em vaig sentir com un testimoni d’un món que ja està pràcticament desapareixent”, diu amb convicció i afegeix “vaig tenir una voluntat de testimoniatge perquè el que queda sempre s’oblida, sobretot al que va passar als més febles, a la gent treballadora ”.
“Els llibres s’escriuen de dues maneres diferents. La primera és afegint i la segona és editant, tallant el que sobra. La primera és una part molt solitària i la segona ja és diferent perquè les recomanacions dels editors fan que hagi de treure moltes coses. Sempre amb raó. El text a l’origen era molt més llarg”, reconeix l’escriptor.
L’autor confessa que “el meu món interior ha estat molt present a la meva literatura. Ara em fixo molt en totes les petites coses que hi ha al meu voltant, a la riquesa i la humanitat de l’ésser humà, cosa que em sedueix cada vegada més. Passa el mateix amb la novel·la que em produeix moltes més sensacions que la literatura de no ficció. Crear els personatges és una cosa meravellosa, però les novel·les han d’arribar. M’interessen cada cop més, és un gènere que em fascina”, conclou Antonio Muñoz Molina.
A la diada de la Festa Major de Terrassa també hi han participat els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Terrassa
Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda
Nuria Balaguer Ibeas |La primera temporada castellera postpandèmia i sense restriccions continua recuperant els castells de 9 a les places.
Avui ha estat el torn dels Minyons de Terrassa, a la diada de Festa Major de la ciutat. Els de la camisa malva han descarregat el 3 de 9 amb folre en primera ronda. És el número 300 de la seva història, i el mateix castell que ja van portar a la diada de la colla al novembre de l’any passat, i que va ser el primer castell de nou descarregat a la represa.
En segona ronda, els Minyons han continuat apostant per les construccions folrades, descarregant el 2 de 8, i a la tercera ronda han completat el 5 de 8. A la ronda de pilars han descarregat el seu primer pilar de 6 de la temporada, i han firmat la seva millor actuació d’enguany.
A la diada també hi han participat l’altra colla local, els Castellers de Terrassa, i els Capgrossos de Mataró.
Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné)
Els de la camisa turquesa han obert plaça descarregant el 7 de 7, seguit d’un 5 de 7 en segona ronda. En tercera ronda han descarregat el 4 de 7 amb l’agulla, i han completat l’actuació amb dos pilars de 5. També ha estat la seva millor actuació aquesta temporada.
Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda (CCMA/Agustí Forné)
Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné) Els Capgrossos de Mataró han començat l’actuació amb dificultats, amb dos intents desmuntats de 4 de 8. Amb la torre de 7 descarregada en segona ronda, els del Maresme no s’han donat per vençuts i han tornat a intentar el 4 de 8, que finalment han pogut descarregar en tercera ronda. Amb el carro gros a la cartera, els mataronins han volgut sortir de plaça amb tres castells, i han estrenat el 7 de 7, per acabar amb el vano de 5 a la ronda de pilars.
Stanbrook Vaixell mercant britànic. El 1939, comandat pel capità Archibald Dickson, va evacuar del port d’Alacant unes 2700 persones, que fugien de l’atac de les tropes franquistes, i varen ser portades a Orà.
“Les Karamba” som la veu de totes aquelles dones que van callar, que van estar a l’ombra, que van lluitar soles, al llarg de la història de la música, i que avui tenen molt per explicar.
Barreja multicultural entre Veneçuela, Cuba, Argentina, Panamà i Catalunya. Una banda que dóna lloc a un estil musical on es reconeix el son, el txa-txa-txa, la salsa, la timba i la música urbana, des d’una perspectiva social femenina.
El 2018 es funda al si dels carrers de Barcelona, entre el caos, el trànsit, la ciutat i l’estrès, en la necessitat d’adquirir forces, combatre pors i contagiar d’alegria i il·lusió tot públic.
Neix de l’empatia entre set històries de vida. Històries de migracions i herències musicals, amb la intenció de perseguir somnis, experimentar el potencial i la sensibilitat humana.
Actualment la banda La Karamba està integrada per Ahyvin Bruno (veu i guir), Rita Baulida (timbal), Ahylin Bruno (congues), Liviet Ojeda (baix), Natasha Arizu (teclat) i Anggie Obin (flauta), els qui amb el seu primer album “ Camí Així” porten color i llum allà on van.
Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, Vallès Occidental, 18 de novembre de 1941) és una poetessa, narradora i crítica literària catalana. També ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic. És autora de llibres com Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L’amor a Barcelona (1998). L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 2019 va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Mural de Marta Pessarrodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès
Biografia
Ha estat lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També ha viscut a Berlín. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, W.H. Hudson, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. La seva poesia, de vegades càustica i una mica lapidària, és realista, sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica, i sol néixer de la meditació o del record, però amb compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi. L’any 2007 va publicar-se una antologia de la seva obra poètica.
Per les seves obres publicades el 2010, el poemari Animals i plantes i els assajos França: gener 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta, fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura.
Actualment a Mira-Sol (Sant Cugat del Vallès) hi ha una biblioteca dedicada a ella amb el seu nom.
El 2019 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva trajectòria.
El 2020 va rebre el Premi Rosalía de Castro, Centro PEN Galicia. La seva trajectòria poètica va ser reconeguda el 2022 amb el Premi Especial de Poesia de la Fundació Jesús Serra.
Detall del mural dedicat a Marta Pessarrodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, pel seu 80è Aniversari
Obres
Primers dies de 1968 (1968) Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969) Vida privada (1972) Memòria (1979) A favor meu, nostre (1981) Berlin suite (1985) Homenatge a Walter Benjamin (1988) Les senyores-senyores ens els triem calbs (1988) Nessa: narracions (1988) Tria de poemes (1994) L’amor a Barcelona (1998) Fauna (1994) Barcelona, una nova ciutat europea (1995) Montserrat Roig: un retrat Maria Aurèlia Capmany: un retrat Frederica Montseny: un retrat El segle de les dones (2002) Virginia Woolf in the Midlands (Londres. Anglo-Catalan Society, 2004) Caterina Albert: un retrat, amb fotografies de Pilar Aymerich (Institut Català de la Dona, 2005) Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (2006). Poemes 1969-2007: Antologia (Editorial Meteora, 2007) Animals i plantes (Editorial Meteora, 2010) França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara Llibres, 2010). L’exili violeta (Editorial Meteora, 2010) (Quasi) tots els contes (Ara Llibres, 2011) Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (Ara Llibres, 2013) Jacint Verdaguer. Una biografia (Quaderns Crema, 2016). Amb Narcís Garolera Variacions profanes (Viena Edicions, 2019) A favor nostre’. Antologia de poemes i pròleg a cura d’Àngels Gregori (Godall Edicions, 2019)
Detall del mural de la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès dedicat a Marta Pessarrodona
Màscares, manipulació d’objectes, Comèdia de l’Art, Clown, Poesia… i bon menjar…
Javier Villena és un actor, director, constructor de màscares i educador dedicat professionalment durant més de 20 anys ha tingut com a professors Manel Barceló, Antonio Fava, Ferruccio Soleri, Donato Sartori, Albert Boadella i participar en produccions d’El Tricicle, La Fura dels Baus, la Cubana, Joglars … I programes de TV3, RTVE, Televisió de l’Hospitalet … Actualment exerceix en companyia de teatre multidisciplinari
L’estrena va coincidir amb la celebració del Dia de la Mare
Rigoberta Bandini al Benidorm Fest 2022
Centenars de persones connectades a YouTube esperaven que fossin les dues del migdia. Un compte enrere ha fet augmentar l’expectació fins al moment en què s’ha estrenat el videoclip del hit de Rigoberta Bandini “Ay mamá”.
El videoclip, dirigit per Salvador Sunyer, està ple de referències al poder creador de les dones. Amb un inici intimista on mostra el procés creatiu de la cançó, en el moment que sonen els primers acords del tema es transporta l’espectador als diferents mons de l’univers de la cantant, en una reivindicació constant de la maternitat i el pit femení. De fet, el videoclip acaba amb una referència a la censura que Meta (l’empresa propietària de Facebook i Instagram) aplica al mugró femení.
Coincidint amb el Dia de la Mare, la presentació s’ha fet a la sala Phenomena, a Barcelona, on l’artista ha interpretat quatre dels seus temes en format acústic, entre ells aquest “Ay mamá”.
Aquesta mateixa setmana Rigoberta Bandini també ha publicat la primera versió d’aquesta cançó, “Ay Mamá (Génesis)”. Aquesta és la versió que van presentar inicialment al Benidorm Fest i que, com ha explicat l’artista a Twitter, “comparteix molt poc i a la vegada molt amb la versió final” que es va acabar cantant al festival.
Lletra Ay Mamá (Rigoberta Bandini)
Tú que has sangrado tantos meses de tu vida Perdóname antes de empezar Soy engreída y lo sabes bien A ti que tienes siempre caldo en la nevera Tú que podrías acabar con tantas guerras Escúchame Mamá, mamá, mamá Paremos la ciudad Sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix Mamá, mamá, mamá Por tantas ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Todas las ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Tú que amarraste bien tu cuerpo a mi cabeza Con ganas de llorar, pero con fortaleza Escúchame Mamá, mamá, mamá Paremos la ciudad Sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix Mamá, mamá, mamá Por tantas ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Todas las ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma (mami) Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Vivan las ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas Sin ellas no habría humanidad ni habría belleza Y lo sabes bien Lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo (Lo sabes bien) lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo Escúchame Mamá, mamá, mamá
Josep Maria Subirachs va morir a Barcelona el 7 d’abril de 2014, als 87 anys. Afectat de Parkinson, havia deixat de treballar el 2010. Segons el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, «Subirachs és un dels grans escultors que ha tingut Catalunya, molt reconegut internacionalment, i representa una figura clau en la trajectòria artística catalana del segle XX»
Josep Maria Subirachs i Sitjar (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d’exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l’Espai Subirachs.
Josep Maria Subirachs nasqué al barri barceloní de Poblenou, fill de Josep Subirachs i Casanovas, obrer en una fàbrica de tintures, i de Josepa Sitjar i Ferrer. De família humil, no disposà de recursos per a dedicar-se a l’arquitectura, la seva major vocació des de jove, tot i que com escultor tingué molt present la conjugació de la seva obra dins d’edificis o espais públics. Malgrat tot, el seu pare va alenar la seva vena artística, animant-lo en els seus dibuixos a captar diverses perspectives de la realitat, com les efectuades en negatiu o revers, exercicis que estimulen la imaginació i la creativitat.
Als catorze anys va entrar com aprenent al taller d’un daurador, on va tenir el seu primer contacte amb els processos artesanals. Posteriorment realitzà diversos treballs, com aprenent de decorador, retocador en un taller d’imatgeria, depenent d’antiquari, mecànic, fonedor de peus de llàntia i dibuixant publicitari. Entre 1942 i 1947 fou deixeble de l’escultor Enric Monjo, al mateix temps que assistia a classes nocturnes de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. El 1947 entrà al taller d’Enric Casanovas, que, malgrat la seva mort, pocs mesos després influí poderosament en el jove escultor, al qual introduí en l’estil noucentista de moda en aquell moment a la capital catalana.
El 1948 realitzà la seva primera exposició individual a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant deu escultures i sis dibuixos. A l’any següent participà en el II Saló d’Octubre de Barcelona, on exposà durant diversos anys seguits, fins a 1957. El 1950, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé, i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datsira, fundà el grup Postectura, el qual fou presentat amb un manifest i una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquest grup, d’efímera duració, es manifestava hereu del cubisme i el purisme i, segons Subirachs, «simbolitza la tendència d’humanització de l’art actual tenint com a mestre o precursor l’estil elemental constructiu que caracteritza un dels corrents artístics de la nostra època derivada de Cézanne». No
El 1951 va obtenir una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona per estudiar a París, on entrà en contacte amb l’avantguarda europea i rebé la influència de l’escultor anglès Henry Moore. El 1953 formà part de la comissió organitzadora de l’Associació d’Artistes Actuals (AAA), juntament amb Enric Planasdurà, Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Joan Fluvià i Alexandre Cirici i Pellicer. Invitat per l’artista belga Luc Peire, s’instal·là un temps a Bèlgica (1954-1956), on començà la seva fama internacional, en rebre nombrosos encàrrecs del col·leccionista Rémy Vanhoidsenhoven. Fou llavors quan començà a considerar dedicar-se professionalment a l’escultura. El 1955 es casà a Brussel·les amb Cecília Burgaya Ibáñez, i a l’any següent va néixer el seu fill Roger, que es dedicaria al còmic;el 1959 va néixer la seva filla Judit, que exerciria com a historiadora de l’art, i el 1965 el seu fill Daniel.
Conjunt d’altar, crucifix i escultura de Santa Cecília (al fons), de l’església de Santa Cecília de Barcelona (1964). El 1956 començà la seva col·laboració amb l’agència publicitària Zen, fundada i dirigida per Francesca Granados i Alexandre Cirici, on va rebre nombrosos encàrrecs per empreses i entitats de tota Catalunya. Gran part de l’obra de Subirachs està col·locada en espais públics, accessibles a tothom, una preferència personal de l’artista, que sovint afirmava que «l’art sense espectador no té raó de ser. L’art deu ser per a tots i, per tant, el millor és que estigui emplaçat en espais públics». El 1957 va rebre el seu primer encàrrec per una obra pública, Forma 212, situada a les Llars Mundet de Barcelona, la qual va ser la primera obra abstracta col·locada a la via pública de Barcelona. A aquesta obra va seguir tres anys més tard Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta, la qual va causar certa polèmica per les seves formes abstractes —que no va tenir l’obra anterior per trobar-se a la perifèria de la ciutat—. Posteriorment, entre 1959 i 1961, realitzà la façana del santuari de la Mare de Déu del Camí a Lleó, i des de llavors va rebre nombrosos encàrrecs per indrets públics de tot el món.
El 1961 començà a donar classes a l’Escola Elisava de Barcelona. Compromès políticament, el 1966 realitzà la medalla commemorativa del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, la recaptació de la qual va servir per pagar les multes imposades als participants en el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià, conegut com la Caputxinada.
El 1980 va ser elegit acadèmic de la secció d’escultura de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Des de llavors ha rebut innumerables distincions, entre les que es compta la consideració d’«Artista català viu més important del segle XX», segons una enquesta popular realitzada el 1997 pel diari La Vanguardia, Catalunya Ràdio i Enciclopèdia Catalana. També ha rebut, entre altres distincions, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts atorgada pel Ministeri d’Educació i Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 2001 Subirachs va signar un acord amb la Fundació Caixa Penedès per a constituir un museu dedicat a l’obra de l’escultor que devia denominar-se Espai Subirachs, per al que va donar 137 obres representatives de tota la seva trajectòria artística. Malgrat tot, el 2011 aquesta entitat va anunciar que no podia fer front al cost d’aquesta inversió, a causa de la crisi econòmica. Finalment, els fills de Subirachs van prendre la iniciativa i van llogar un local de 300 m² en el Poblenou, el barri natal de l’artista, amb una exposició d’escultures, pintures i dibuixos, així com material documental i una videoprojecció de la seva trajectòria. L’Espai Subirachs va obrir les seves portes el 27 de maig de 2017.
Josep Maria Subirachs Sabadell, 1968 Pedra de Sant Vicenç 215 x 315 x 110 cm
BELLATERRA.CAT 