A la diada de la Festa Major de Terrassa també hi han participat els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Terrassa
Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda
Nuria Balaguer Ibeas |La primera temporada castellera postpandèmia i sense restriccions continua recuperant els castells de 9 a les places.
Avui ha estat el torn dels Minyons de Terrassa, a la diada de Festa Major de la ciutat. Els de la camisa malva han descarregat el 3 de 9 amb folre en primera ronda. És el número 300 de la seva història, i el mateix castell que ja van portar a la diada de la colla al novembre de l’any passat, i que va ser el primer castell de nou descarregat a la represa.
En segona ronda, els Minyons han continuat apostant per les construccions folrades, descarregant el 2 de 8, i a la tercera ronda han completat el 5 de 8. A la ronda de pilars han descarregat el seu primer pilar de 6 de la temporada, i han firmat la seva millor actuació d’enguany.
A la diada també hi han participat l’altra colla local, els Castellers de Terrassa, i els Capgrossos de Mataró.
Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné)
Els de la camisa turquesa han obert plaça descarregant el 7 de 7, seguit d’un 5 de 7 en segona ronda. En tercera ronda han descarregat el 4 de 7 amb l’agulla, i han completat l’actuació amb dos pilars de 5. També ha estat la seva millor actuació aquesta temporada.
Els Capgrossos han aconseguit descarregar el 4 de 8 en tercera ronda (CCMA/Agustí Forné)
Els Castellers de Terrassa han obert plaça amb el 7 de 7 (CCMA/Agustí Forné) Els Capgrossos de Mataró han començat l’actuació amb dificultats, amb dos intents desmuntats de 4 de 8. Amb la torre de 7 descarregada en segona ronda, els del Maresme no s’han donat per vençuts i han tornat a intentar el 4 de 8, que finalment han pogut descarregar en tercera ronda. Amb el carro gros a la cartera, els mataronins han volgut sortir de plaça amb tres castells, i han estrenat el 7 de 7, per acabar amb el vano de 5 a la ronda de pilars.
Stanbrook Vaixell mercant britànic. El 1939, comandat pel capità Archibald Dickson, va evacuar del port d’Alacant unes 2700 persones, que fugien de l’atac de les tropes franquistes, i varen ser portades a Orà.
“Les Karamba” som la veu de totes aquelles dones que van callar, que van estar a l’ombra, que van lluitar soles, al llarg de la història de la música, i que avui tenen molt per explicar.
Barreja multicultural entre Veneçuela, Cuba, Argentina, Panamà i Catalunya. Una banda que dóna lloc a un estil musical on es reconeix el son, el txa-txa-txa, la salsa, la timba i la música urbana, des d’una perspectiva social femenina.
El 2018 es funda al si dels carrers de Barcelona, entre el caos, el trànsit, la ciutat i l’estrès, en la necessitat d’adquirir forces, combatre pors i contagiar d’alegria i il·lusió tot públic.
Neix de l’empatia entre set històries de vida. Històries de migracions i herències musicals, amb la intenció de perseguir somnis, experimentar el potencial i la sensibilitat humana.
Actualment la banda La Karamba està integrada per Ahyvin Bruno (veu i guir), Rita Baulida (timbal), Ahylin Bruno (congues), Liviet Ojeda (baix), Natasha Arizu (teclat) i Anggie Obin (flauta), els qui amb el seu primer album “ Camí Així” porten color i llum allà on van.
Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, Vallès Occidental, 18 de novembre de 1941) és una poetessa, narradora i crítica literària catalana. També ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic. És autora de llibres com Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L’amor a Barcelona (1998). L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 2019 va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Mural de Marta Pessarrodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès
Biografia
Ha estat lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També ha viscut a Berlín. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, W.H. Hudson, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. La seva poesia, de vegades càustica i una mica lapidària, és realista, sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica, i sol néixer de la meditació o del record, però amb compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi. L’any 2007 va publicar-se una antologia de la seva obra poètica.
Per les seves obres publicades el 2010, el poemari Animals i plantes i els assajos França: gener 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta, fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura.
Actualment a Mira-Sol (Sant Cugat del Vallès) hi ha una biblioteca dedicada a ella amb el seu nom.
El 2019 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva trajectòria.
El 2020 va rebre el Premi Rosalía de Castro, Centro PEN Galicia. La seva trajectòria poètica va ser reconeguda el 2022 amb el Premi Especial de Poesia de la Fundació Jesús Serra.
Detall del mural dedicat a Marta Pessarrodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, pel seu 80è Aniversari
Obres
Primers dies de 1968 (1968) Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969) Vida privada (1972) Memòria (1979) A favor meu, nostre (1981) Berlin suite (1985) Homenatge a Walter Benjamin (1988) Les senyores-senyores ens els triem calbs (1988) Nessa: narracions (1988) Tria de poemes (1994) L’amor a Barcelona (1998) Fauna (1994) Barcelona, una nova ciutat europea (1995) Montserrat Roig: un retrat Maria Aurèlia Capmany: un retrat Frederica Montseny: un retrat El segle de les dones (2002) Virginia Woolf in the Midlands (Londres. Anglo-Catalan Society, 2004) Caterina Albert: un retrat, amb fotografies de Pilar Aymerich (Institut Català de la Dona, 2005) Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (2006). Poemes 1969-2007: Antologia (Editorial Meteora, 2007) Animals i plantes (Editorial Meteora, 2010) França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara Llibres, 2010). L’exili violeta (Editorial Meteora, 2010) (Quasi) tots els contes (Ara Llibres, 2011) Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (Ara Llibres, 2013) Jacint Verdaguer. Una biografia (Quaderns Crema, 2016). Amb Narcís Garolera Variacions profanes (Viena Edicions, 2019) A favor nostre’. Antologia de poemes i pròleg a cura d’Àngels Gregori (Godall Edicions, 2019)
Detall del mural de la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès dedicat a Marta Pessarrodona
Màscares, manipulació d’objectes, Comèdia de l’Art, Clown, Poesia… i bon menjar…
Javier Villena és un actor, director, constructor de màscares i educador dedicat professionalment durant més de 20 anys ha tingut com a professors Manel Barceló, Antonio Fava, Ferruccio Soleri, Donato Sartori, Albert Boadella i participar en produccions d’El Tricicle, La Fura dels Baus, la Cubana, Joglars … I programes de TV3, RTVE, Televisió de l’Hospitalet … Actualment exerceix en companyia de teatre multidisciplinari
L’estrena va coincidir amb la celebració del Dia de la Mare
Rigoberta Bandini al Benidorm Fest 2022
Centenars de persones connectades a YouTube esperaven que fossin les dues del migdia. Un compte enrere ha fet augmentar l’expectació fins al moment en què s’ha estrenat el videoclip del hit de Rigoberta Bandini “Ay mamá”.
El videoclip, dirigit per Salvador Sunyer, està ple de referències al poder creador de les dones. Amb un inici intimista on mostra el procés creatiu de la cançó, en el moment que sonen els primers acords del tema es transporta l’espectador als diferents mons de l’univers de la cantant, en una reivindicació constant de la maternitat i el pit femení. De fet, el videoclip acaba amb una referència a la censura que Meta (l’empresa propietària de Facebook i Instagram) aplica al mugró femení.
Coincidint amb el Dia de la Mare, la presentació s’ha fet a la sala Phenomena, a Barcelona, on l’artista ha interpretat quatre dels seus temes en format acústic, entre ells aquest “Ay mamá”.
Aquesta mateixa setmana Rigoberta Bandini també ha publicat la primera versió d’aquesta cançó, “Ay Mamá (Génesis)”. Aquesta és la versió que van presentar inicialment al Benidorm Fest i que, com ha explicat l’artista a Twitter, “comparteix molt poc i a la vegada molt amb la versió final” que es va acabar cantant al festival.
Lletra Ay Mamá (Rigoberta Bandini)
Tú que has sangrado tantos meses de tu vida Perdóname antes de empezar Soy engreída y lo sabes bien A ti que tienes siempre caldo en la nevera Tú que podrías acabar con tantas guerras Escúchame Mamá, mamá, mamá Paremos la ciudad Sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix Mamá, mamá, mamá Por tantas ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Todas las ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Tú que amarraste bien tu cuerpo a mi cabeza Con ganas de llorar, pero con fortaleza Escúchame Mamá, mamá, mamá Paremos la ciudad Sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix Mamá, mamá, mamá Por tantas ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Todas las ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma (mami) Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma, mamá Vivan las ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma Ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma-ma No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas Sin ellas no habría humanidad ni habría belleza Y lo sabes bien Lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo (Lo sabes bien) lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo Escúchame Mamá, mamá, mamá
Josep Maria Subirachs va morir a Barcelona el 7 d’abril de 2014, als 87 anys. Afectat de Parkinson, havia deixat de treballar el 2010. Segons el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, «Subirachs és un dels grans escultors que ha tingut Catalunya, molt reconegut internacionalment, i representa una figura clau en la trajectòria artística catalana del segle XX»
Josep Maria Subirachs i Sitjar (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d’exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l’Espai Subirachs.
Josep Maria Subirachs nasqué al barri barceloní de Poblenou, fill de Josep Subirachs i Casanovas, obrer en una fàbrica de tintures, i de Josepa Sitjar i Ferrer. De família humil, no disposà de recursos per a dedicar-se a l’arquitectura, la seva major vocació des de jove, tot i que com escultor tingué molt present la conjugació de la seva obra dins d’edificis o espais públics. Malgrat tot, el seu pare va alenar la seva vena artística, animant-lo en els seus dibuixos a captar diverses perspectives de la realitat, com les efectuades en negatiu o revers, exercicis que estimulen la imaginació i la creativitat.
Als catorze anys va entrar com aprenent al taller d’un daurador, on va tenir el seu primer contacte amb els processos artesanals. Posteriorment realitzà diversos treballs, com aprenent de decorador, retocador en un taller d’imatgeria, depenent d’antiquari, mecànic, fonedor de peus de llàntia i dibuixant publicitari. Entre 1942 i 1947 fou deixeble de l’escultor Enric Monjo, al mateix temps que assistia a classes nocturnes de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. El 1947 entrà al taller d’Enric Casanovas, que, malgrat la seva mort, pocs mesos després influí poderosament en el jove escultor, al qual introduí en l’estil noucentista de moda en aquell moment a la capital catalana.
El 1948 realitzà la seva primera exposició individual a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant deu escultures i sis dibuixos. A l’any següent participà en el II Saló d’Octubre de Barcelona, on exposà durant diversos anys seguits, fins a 1957. El 1950, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé, i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datsira, fundà el grup Postectura, el qual fou presentat amb un manifest i una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquest grup, d’efímera duració, es manifestava hereu del cubisme i el purisme i, segons Subirachs, «simbolitza la tendència d’humanització de l’art actual tenint com a mestre o precursor l’estil elemental constructiu que caracteritza un dels corrents artístics de la nostra època derivada de Cézanne». No
El 1951 va obtenir una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona per estudiar a París, on entrà en contacte amb l’avantguarda europea i rebé la influència de l’escultor anglès Henry Moore. El 1953 formà part de la comissió organitzadora de l’Associació d’Artistes Actuals (AAA), juntament amb Enric Planasdurà, Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Joan Fluvià i Alexandre Cirici i Pellicer. Invitat per l’artista belga Luc Peire, s’instal·là un temps a Bèlgica (1954-1956), on començà la seva fama internacional, en rebre nombrosos encàrrecs del col·leccionista Rémy Vanhoidsenhoven. Fou llavors quan començà a considerar dedicar-se professionalment a l’escultura. El 1955 es casà a Brussel·les amb Cecília Burgaya Ibáñez, i a l’any següent va néixer el seu fill Roger, que es dedicaria al còmic;el 1959 va néixer la seva filla Judit, que exerciria com a historiadora de l’art, i el 1965 el seu fill Daniel.
Conjunt d’altar, crucifix i escultura de Santa Cecília (al fons), de l’església de Santa Cecília de Barcelona (1964). El 1956 començà la seva col·laboració amb l’agència publicitària Zen, fundada i dirigida per Francesca Granados i Alexandre Cirici, on va rebre nombrosos encàrrecs per empreses i entitats de tota Catalunya. Gran part de l’obra de Subirachs està col·locada en espais públics, accessibles a tothom, una preferència personal de l’artista, que sovint afirmava que «l’art sense espectador no té raó de ser. L’art deu ser per a tots i, per tant, el millor és que estigui emplaçat en espais públics». El 1957 va rebre el seu primer encàrrec per una obra pública, Forma 212, situada a les Llars Mundet de Barcelona, la qual va ser la primera obra abstracta col·locada a la via pública de Barcelona. A aquesta obra va seguir tres anys més tard Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta, la qual va causar certa polèmica per les seves formes abstractes —que no va tenir l’obra anterior per trobar-se a la perifèria de la ciutat—. Posteriorment, entre 1959 i 1961, realitzà la façana del santuari de la Mare de Déu del Camí a Lleó, i des de llavors va rebre nombrosos encàrrecs per indrets públics de tot el món.
El 1961 començà a donar classes a l’Escola Elisava de Barcelona. Compromès políticament, el 1966 realitzà la medalla commemorativa del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, la recaptació de la qual va servir per pagar les multes imposades als participants en el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià, conegut com la Caputxinada.
El 1980 va ser elegit acadèmic de la secció d’escultura de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Des de llavors ha rebut innumerables distincions, entre les que es compta la consideració d’«Artista català viu més important del segle XX», segons una enquesta popular realitzada el 1997 pel diari La Vanguardia, Catalunya Ràdio i Enciclopèdia Catalana. També ha rebut, entre altres distincions, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts atorgada pel Ministeri d’Educació i Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 2001 Subirachs va signar un acord amb la Fundació Caixa Penedès per a constituir un museu dedicat a l’obra de l’escultor que devia denominar-se Espai Subirachs, per al que va donar 137 obres representatives de tota la seva trajectòria artística. Malgrat tot, el 2011 aquesta entitat va anunciar que no podia fer front al cost d’aquesta inversió, a causa de la crisi econòmica. Finalment, els fills de Subirachs van prendre la iniciativa i van llogar un local de 300 m² en el Poblenou, el barri natal de l’artista, amb una exposició d’escultures, pintures i dibuixos, així com material documental i una videoprojecció de la seva trajectòria. L’Espai Subirachs va obrir les seves portes el 27 de maig de 2017.
Josep Maria Subirachs Sabadell, 1968 Pedra de Sant Vicenç 215 x 315 x 110 cm
Nascut l’any 1876, Brancusi va créixer al poble d’Hobita, prop de Targu Jiu, a prop de les muntanyes dels Carpats a Romania, una zona coneguda per la seva rica tradició d’art popular, especialment la talla de fusta. Els patrons geomètrics de la regió es poden veure en les seves obres posteriors.
Les escultures de Brancusi són senzilles, despullades d’elements superflus. Els reconeixeu immediatament. En la seva recerca de la perfecció, Brancusi va refinar les formes fins a l’essència. El material era el punt de partida, sovint la forma ja estava al material i es tractava de tallar fins que la imatge hi era. El seu coneixement de l’art popular romanès va servir bé a l’escultor.
El Petó (1907) de Constantin Brancusi al MAC|FOTO: BELLATERRA.CAT
Pastor
Els seus pares Nicolae i Maria Brancuși eren agricultors pobres que guanyaven uns ingressos escassos. Des dels set anys, Constantin va cuidar el ramat d’ovelles de la família. Mentre viatjava, treballava trossos de fusta amb el seu ganivet. Constantin sovint fugia de casa perquè el seu pare i els seus germans grans l’assetjaven.
Als nou anys, Brancusi va abandonar el seu poble d’Hobita per treballar a la gran ciutat més propera. A Slatina va treballar com a ajudant de botigues i a Craiova com a manual en una cafeteria. Va fer un violí amb material que es trobava junts en un racó. Un cafè, un industrial, va quedar tan impressionat que el va matricular a l’escola d’arts i oficis de Craiova. Va resultar tenir un veritable talent i el 1898 es va graduar cum laude amb la seva talla en fusta.
Bucarest
Posteriorment, es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Bucarest, on va rebre una formació acadèmica en escultura. Va treballar molt i ràpidament es va distingir. Una de les seves primeres obres supervivents, sota la direcció del seu professor d’anatomia, Dimitri Gerota, és un écorché (estàtua d’un home al qual s’ha extret la pell per revelar els músculs de sota) magistralment exposat a l’Ateneu Romanès l’any 1903. estudi, va presagiar els intents posteriors de l’escultor de revelar l’essència en lloc de només copiar l’aparença.
París
L’any 1903 Brancusi va viatjar a Munic i d’allà a París. El seu nom ja l’havia precedit. Va ser rebut per la comunitat d’artistes. Va treballar durant dos anys a l’estudi d’Antonin Mercié de l’École des Beaux-Arts, i va ser convidat a treballar a l’estudi d’Auguste Rodin. Tot i que admirava l’eminent Rodin, va deixar l’atelier al cap de només dos mesos, comentant: “No hi ha res pot créixer sota els grans arbres”.
Després de deixar el taller de Rodin, Brancusi va començar a desenvolupar el seu estil revolucionari. La seva primera obra per encàrrec, The Prayer, formava part d’una làpida. Mostra una dona jove fent una creu mentre s’agenolla. És el primer pas cap a una representació abstracta i no literal, que mostra el seu afany de retratar “no la forma exterior sinó la idea, l’essència de les coses”. També va començar a fer més talla en fusta, cap a l’any 1908 quasi exclusivament ho feia. En els anys següents va fer moltes versions de “La musa adormida” i “El petó”, simplificant les formes en objectes geomètrics i desossats.
La masia
Brancusi vestia com feien els pagesos romanesos. El seu taller s’assemblava a una masia de la seva regió natal amb una gran llosa de roca com a taula i una llar de foc primitiva, mentre que ell mateix havia fet els mobles de fusta. Cuinava el seu propi menjar, plats tradicionals romanesos, que també oferia als seus convidats. Com a personal de mà amb talent, va construir el seu propi gramòfon. Tenia un ampli espectre d’interessos, des de la ciència fins a la música. Era un bon violinista i cantava velles cançons populars romaneses, expressant els seus sentiments de nostàlgia. Després de l’arribada del comunisme, no es va plantejar mai tornar definitivament al seu país natal, però sí que el va visitar vuit vegades.
Avantguarda parisenca
Al seu cercle d’amics hi havia artistes i intel·lectuals de París com Amedeo Modigliani, Ezra Pound, Henri Pierre Roché, Guillaume Apollinaire, Louise Bourgeois, Pablo Picasso, Man Ray, Marcel Duchamp, Henri Rousseau, Peggy Guggenheim, Tristan Tzara i Fernand Léger. Encara que envoltat de les avantguardes parisenques, Brancuși mai va perdre el contacte amb Romania i va tenir amics de la comunitat d’artistes i intel·lectuals romanesos que vivien a París.
Les seves obres es van fer populars a França, Romania i els Estats Units. Els col·leccionistes, sobretot John Quinn, van comprar la seva obra i els crítics van fer bons comentaris. El 1913, l’obra de Brancusi es va mostrar tant al Salon des Indépendants com a la primera exposició d’art modern dels Estats Units, l’Armory Show.
Ocell a l’espai
Una de les seves escultures més importants de la dècada de 1920 va ser ‘Bird in Space’, una forma abstracta d’un ocell en vol. Es va basar en la seva sèrie anterior Maiastra. En el folklore romanès, el Maiastra és un bell ocell daurat que prediu el futur i cura els cecs. Durant els 20 anys següents, Brancuși va fer diverses versions d’Ocell a l’espai amb marbre o bronze.
Una d’aquestes versions va provocar una gran polèmica l’any 1926, quan el fotògraf Edward Steichen va comprar una còpia i la va enviar als Estats Units. Els funcionaris de duanes no van acceptar el Birdl com a obra d’art i el van qualificar com a objecte industrial. Després d’un llarg procediment judicial, aquesta sentència va ser anul·lada, confirmant l’estatus de l’Ocell com a obra d’art exempta d’impostos. La declaració també va establir el principi important que “l’art” no ha d’incloure una representació realista de la natura, i que quelcom abstracte també pot ser art.
Targu Jiu
La seva obra es va fer cada cop més popular als EUA, on va anar diverses vegades. El 1938 va completar el memorial de la Primera Guerra Mundial a Targu-Jiu, on havia passat gran part de la seva infantesa. ‘Taula del silenci’, ‘La porta del petó’ i ‘Columna sense fi’ commemoran el coratge i el sacrifici dels romanesos que van defensar Targu Jiu el 1916 contra els exèrcits de les potències centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia i Bulgària). El conjunt Targu Jiu marca el punt àlgid de la seva carrera artística. En els seus darrers anys, Brancusi va ser atès per una parella de refugiats romanesos. Es va convertir en ciutadà francès el 1952 per fer hereus dels cuidadors i per llegar el seu estudi i el seu contingut al Musée National d’Art Moderne de París.
Brancusi va morir el 16 de març de 1957, als 81 anys. Va ser enterrat al Cimetière du Montparnasse de París. Aquest cementiri també conté estàtues que Brancusi ha tallat per a artistes difunts.
Cinc pintures de la col·lecció Cambó, mai exposades, lluiran a partir d’ara a l’hotel Mas de Torrent
Obra de Sert a l’hotel Mas de Torrent
Maria Palau|El pintor Josep Maria Sert tenia vint i pocs anys quan, sent un complet desconegut sense cap experiència, va rebre l’encàrrec, avalat entre d’altres per Antoni Gaudí, que marcaria la seva vida: la decoració de la catedral de Vic. Ho va entomar el 1900 i 45 anys després, fins just abans de la seva mort, encara hi estava treballant. Entremig van passar moltes coses que van fer perillar el projecte. “Sense Francesc Cambó, no hauria tirat endavant”, sosté Pau Guardans, un dels nets del mecenes, actual propietari de l’hotel Mas de Torrent, a l’Empordà, on a partir d’ara lluirà el joc de pintures que Sert va crear expressament per a la residència barcelonina del polític de la Lliga per agrair-li el suport que li havia donat.
Són cinc peces de gran format que no s’havien exposat mai al públic. És més: no s’havien mogut de l’àtic de Cambó de la Via Laietana, excepte quan va marxar a l’exili, ell amb la seva col·lecció, a Buenos Aires. Tot va tornar a Barcelona després de la seva mort, el 1947. Els quadres de Sert, al mateix saló i en bona companyia, el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Sandro Botticelli, la joia de la corona del patrimoni artístic de Cambó.
“Sert sabia sempre com complaure els seus clients, proveint-los de sumptuositat”, remarca Pilar Sáez, una de les seves principals estudioses. Cambó només li va demanar que la temàtica fos catalana i ell li va lliurar els cinc plafons, sobre fusta i amb els típics tons sèpies combinats amb platejats de la seva paleta, d’imatges de la muntanya de Montserrat, ballades de sardanes, la festa dels Tres Tombs, una actuació dels Castellers de Valls i una innocentada (un nen que pessiga el cul d’una dona). El nom de la sèrie ho diu tot, Evocacions catalanes, i Sáez la vincula a altres intervencions “nacionalistes, romàntiques i emocionals” de la producció sertiana, com el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.
Els panells es van instal·lar a la casa de Cambó el 1927, el mateix any que es van començar a penjar els dissenys de Sert als murs de la catedral de Vic. No va ser fàcil arribar fins aquí. L’artista havia acceptat la comanda més d’un quart de segle abans de part d’un bisbe, Josep Torras i Bages, entusiasmat però amb pocs recursos econòmics. Sert s’hi va bolcar fins al 1907, fent esbossos i inclús algunes teles que va exposar a Barcelona i a París, on residia i on just llavors es va desencadenar una autèntica bogeria per tenir obres seves. Aristòcrates i milionaris el perseguien, cosa que va provocar que el projecte de Vic deixés de ser la seva prioritat.
Els anys anaven passant, Torras i Bages va morir (el 1916) i el més calent era a l’aigüera. Fins que el 1921 Cambó va intercedir per trobar una solució, que implicava igualar la cotització que tenia l’artista. “El factor amistat va ser decisiu”, explica Sáez. Un any abans, el mecenes havia fet de testimoni del casament del pintor amb la seva primera dona, Misia Godebska, musa de Renoir i Toulouse-Lautrec. Els dos homes, pràcticament de la mateixa edat, connectaven en gustos i aficions: els viatges, la bona vida i, és clar, l’art.
Cambó va pagar i la seu vigatana va quedar pràcticament tota ornamentada el 1929.
Llavors Sert s’havia divorciat i la nova dona que va entrar en la seva vida, la princesa Roussy Mdivani, 30 anys més jove, el va portar a un indret no gaire llunyà del Mas de Torrent. Ella volia viure a prop del mar i ell, que s’acabava de fer d’or col·locant un conjunt de murals a l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, la va satisfer comprant el Mas d’en Cama de la platja de Castell, a Palamós, que va rebatejar Mas Juny després de fer-lo restaurar pel seu nebot, l’arquitecte Josep Lluís Sert.
Obres de Sert a l’hotel Mas de Torrent
Als anys trenta, la jet set nacional i internacional hi va fer estades de pel·lícula: Coco Chanel, Marlene Dietrich, Luchino Visconti, Salvador Dalí… i per descomptat Cambó, que era d’origen empordanès, de Verges. Durant aquells feliços anys, Sert no va parar de complir amb compromisos decoratius per a les elits de tot el planeta. Rockefeller, Rothschild… la llista de rics que el van sol·licitar és llarga. Però la festa va durar poc i tot d’una van coincidir totes les desgràcies (també alguna llum, com ara l’encàrrec que va rebre d’ornamentar la sala del consell de la Societat de Nacions de Ginebra). El 1935, el cunyat de Sert, Alexis Mdivani, va morir en un accident de cotxe a Albons, que va trastocar Roussy, i el Mas Juny no va tardar a posar-se en venda. I només esclatar la Guerra Civil els revolucionaris van calar foc a la catedral de Vic.
Els murals van quedar reduïts a cendres.
Acabat el conflicte bèl·lic, un Sert que havia pres part pel bàndol franquista va rebre com a recompensa ser un dels primers afavorits per les operacions de reconstrucció finançades pel règim. Aquestes noves pintures, molt diferents de les originals, són les que actualment embelleixen el temple osonenc. Amb Cambó, la relació no va acabar bé, a causa de divergències ideològiques. Pau Guardans, fill d’Helena Cambó, que va morir l’any passat de covid, assenyala una discussió definitiva. “Tu només ets un pintor.” “I tu no has aconseguit ser el primer ministre d’Espanya.” El net del polític es queda amb la part bona d’aquesta història, custodiada en les Evocacions catalanes de les quals ara gaudiran els clients del seu hotel (i qui vulgui, amb cita prèvia), una masia del XVIII impregnada d’aquell luxe que tant atreia Sert.
Un artista que, es dolen ell i Sáez, ha quedat absolutament relegat.
El 2012 va recuperar momentàniament la glòria a França en una exposició al Petit Palais de París, que va comissariar la mateixa Sáez. A Espanya el darrer projecte és del 1987. Robert Hughes no va poder descriure millor el seu cas: “La història de la pintura del segle XX no registra cap caiguda en desgràcia tan espectacular com la de Josep Maria Sert.”
La pel·lícula Alcarràs, de la directora catalana Carla Simón, ha guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, el premi més important de la 72a edició del festival de cinema de Berlin.
La cineasta catalana ha dedicat el premi a “les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra” i s’ha definit com “una filla de la Berlinale”
Carla Simón, amb l’Os d’Or per ’Alcarràs’ | REUTERS
Carla Simón revalida l’èxit aconseguit el 2017 amb la seva òpera prima ‘Estiu 1993’ al festival berlinès El jurat lliura l’Os de Plata Gran Premi del Jurat a la sud-coreana ’The Novelist’s Film’, de Hong Sangsoo
Alcarràs narra en català la història de l’última collita de fruita d’una família a una finca d’Alcarràs (Segrià) abans que els propietaris hi instal·lin plaques solars. Com en el seu primer llargmetratge, Estiu 1993 –que el 2017 va rebre el premi a la millor òpera prima de la Berlinale– la història parteix d’una experiència personal, la mort del seu avi.
Simón, durant el rodatge d'”Alcarràs” (ACN/Laura Cortés)
La cinta torna a endinsar-se en la pèrdua, en aquest cas, la crisi d’un model de vida familiar basat en l’agricultura. El preu de la fruita, l’especulació i l’explotació de l’entorn rural per les energies renovables són alguns dels eixos d’un film rodat en català i que interpreten actors no professionals.
La tria dels actors que havien de formar l’elenc es va iniciar el 2019, just abans de la pandèmia. L’equip de la pel·lícula va anar a desenes de festes majors del Segrià i el Pla d’Urgell per buscar perfils adequats i els convidaven a participar al càsting, on hi van acabar participant unes 9.000 persones.
La directora Carla Simón, aquest dimecres a la gala de la Berlinale|EFE.
El lliurament dels premis posa fi als sis dies de presentació dels films a concurs, amb un total de 18 aspirants a l’Ós d’Or de la secció oficial. El jurat de la 72a edició de la Berlinale, presidit pel director M. Night Shyamalan, ha lliurat l’Os de Plata Gran Premi del Jurat a The Novelist’s Film, de Hong Sangsoo (Corea del Sud); l’Os de Plata Premi del Jurat a Natalia López-Gallardo, per Manto de Gemas (Mèxic-Argentina); l’Os de Plata a la Millor Direcció a Claire Denis, per Avec amour et acharnement (França); l’Os de Plata a la millor interpretació a Meltem Kaptan, per Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush, d’Andreas Dresen; l’Os de Plata a la millor interpretació de repartiment a Laura Basuki, per Nana (Indonèsia); l’Os de Plata al millor guió Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush, d’Andreas Dresen; l’Os de Plata a la millor contribució artística a Everything Will Be Ok (França, Cambodja), de Rithy Panh; l’Os d’Or al millor curtmetratge a Trap, d’Anastasia Veber (Rússia); l’Os de Plata Premi del Jurat en curtmetratges a Manhã de domingo, de Bruno Ribeiro (Brasil); el premi a la Millor òpera prima a Sonne, de Kurdwin Ayub (Àustria); el Premi al Millor Documental a Myanmar Diaries (Països Baixos, Noruega); el Premi de la secció Encounters a Mutzenbacher, de Ruth Beckermann (Àustria); el premi a la millor direcció de la secció Encounters a Unrest, de Cyril Schäublin (Suïssa); el Premi especial del jurat de la secció Encounters a À vendredi, Robinson, de Mitra Farahani (França, Suïssa, Iran), i l’Os de Cristall secció Generation 14Plus a Alis, Clare Weiskopf i Nicols van Hemelryck (Colòmbia).
Hi ha un altre precedent d’una coproducció catalana triomfadora a Berlín. L’any 2009, la pel·lícula “La teta asustada”, dirigida per la peruana establerta a Barcelona Claudia Llosa també va guanyar l’Os d’Or del festival.
Carla Simón|Agustí Argelich
Carla Simón i Pipó (Barcelona, 22 desembre 1986) és una guionista i directora de cinema catalana. El 2017 va estrenar el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, que va esdevenir un fenomen a escala nacional i internacional.
Va graduar-se en comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 2009 després de fer una estada a la Universitat de Califòrnia, on va fer els seus primers curts, Women i Lovers, en col·laboració amb Marco Businaro.
El 2010 va fer un master sobre televisió de qualitat i innovació organitzat per Televisió de Catalunya, i el 2011, amb el suport d’una beca de l’Obra Social de la Caixa va anar a estudiar al London Film School, on va escriure i dirigir el documental Born Positive i els curts Lipstick i Las Pequeñas Cosas, que van ser seleccionats per diversos festivals internacionals. El 2017 va estrenar el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, que va rebre nombrosos premis i nominacions: a la Berlinale (premis a millor opera prima i Gran Premi de la secció Generation Kplus), al festival de Màlaga de cinema espanyol (Premi Dunia Ayaso i Biznaga de Oro), al FIC-CAT (Premi del Jurat i Premi de la Crítica), al festival internacional de cinema d’Istanbul (Premi especial del jurat) o al festival internacional de cinema independent de Buenos Aires (millor direcció). També va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona 2017 d’Audiovisuals per la seva excel·lència tècnica i artística i, especialment, pel treball que va fer amb les actrius. Al setembre de 2017 la pel·lícula va ser escollida per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya per representar a Espanya als premis Oscar. Va estrenar també el curtmetratge experimental “Llacunes” a l’any 2015, on reprèn la figura de Neus Pipó, present a la pel·lícula “Estiu 1993”.
L’any 2019 va treure a la llum el curtmetratge “Después También”, el qual va rebre nombroses premis nominacions: als Premis Gaudí (nominació millor Curtmetratge) i Festival de Cartagena (secció curts) entre d’altres. La seva pel·lícula Alcarràs va guanyar l’os d’Or a la millor pel·lícula a la Berlinale de 2022.
BELLATERRA.CAT 