L’inici de les obres de la nau sud, que tindran un cost de dos milions d’euros, enceten un projecte llargament anhelat per a Portbou
La biblioteca custodiarà el fons bibliogràfic del pensador
Jordi Camps i Linnell | L’inici de les obres de la nau sud és la primera pedra del que serà la Casa Walter Benjamin de Portbou, un “somni” anhelat des de fa molts anys per l’Ajuntament. Han calgut acords governamentals i una subvenció important per arrencar aquesta primera fase d’un projecte de reforma i rehabilitació de l’antic ajuntament que porta la firma dels arquitectes Joan Falgueras i Jordi Pigem. La maqueta es va presentar el setembre de l’any passat i el cost per convertir l’edifici en espai expositiu, biblioteca i centre d’estudis al voltant de la figura del filòsof alemany que es va suïcidar al poble l’any 1939 suposa una inversió aproximada de dos milions d’euros.
“Fa molts anys que anem darrere d’aquest gran projecte i per fi posarem la primera pedra de l’espai dedicat a la memòria de Walter Benjamin”, va destacar ahir l’alcalde de Portbou, Xavier Barranco. Les obres de la nau sud perquè es converteixi en l’espai destinat a la biblioteca permetrà que el material que es troba en caixes al consistori tingui un espai molt més adequat. L’arxiu actual està format per documents i correspondència de filòsofs i escriptors coetanis de Benjamin, que provenen de França, Alemanya i Itàlia, entre altres països.
La biblioteca és la primera part de la reforma i s’espera que estigui acabada a finals del 2023. La segona fase, la més important, encara no té data concreta, en funció dels ajuts i suports econòmics que es pugui aconseguir. “Serà un espai on es podrà explicar el relat de Walter Benjamin i al mateix temps servirà per obrir portes de partenariats i finançament”, va valorar Barranco.
En el projecte, Falgueras i Pigem han dissenyat unes rampes d’accés als pisos superiors que seran una evocació de la travessia dels Pirineus per part de milers de refugiats que el 1939 van fugir de l’exèrcit franquista i, més tard, dels nazis, com el cas de Benjamin. A la primera planta, s’ubicarà l’espai per a exposicions, activitats pedagògiques o exposicions; mentre que la segona planta es destinarà als fons bibliogràfics sobre Benjamin de la Fundació Angelus Novus.
La construcció del ferrocarril Girona-França
La Sala de Duanes de l’estació de Portbou és el marc des d’ahir i fins al 15 d’agost d’una exposició que recull un àlbum de fotos del 1880 que il·lustra la construcció del ferrocarril de Girona a França. Portbou/Frontera aplega 53 fotos inèdites que documenten el procés de construcció d’aquesta important infraestructura les obres de la qual van exigir la construcció de sis ponts i l’impressionant viaducte de Colera, tots d’estructura metàl·lica subministrats per Eiffel et Cie.
Walter Benedix Schönflies Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 – Portbou, 26 de setembre de 1940) fou un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany, d’origen jueu, col·laborador de l’Escola de Frankfurt.
Evolucionà d’una inclinació inicial cap al misticisme jueu vers el materialisme històric de la seva etapa madura, aportant una perspectiva original a la filosofia marxista. Com a erudit literari, a més de nombrosos assaigs, fou conegut per les seves traduccions d’Honoré de Balzac, Marcel Proust i Charles Baudelaire. La seva obra La tasca del traductor és un referent de la teoria de la traducció.
Biografia
Benjamin nasqué a Berlín al si d’una família d’origen jueu benestant. Era el més gran dels tres fills d’Emil Benjamin i Pauline Schönflies. El seu pare havia estat banquer a París abans d’anar-se’n cap a Alemanya, a Berlín, on treballava com a venedor d’antiguitats. Ell mateix, a les seves reflexions, recordà amb tendresa els contes que sa mare li contava, els quals li serviren com a base per a una de les seves teories: «el poder de la narració i de la paraula sobre el cos». En aquesta obra reflexionà sobre la relació que els contes estableixen entre la tradició i l’actualitat. El 1902 Benjamin entrà a l’escola Kaiser Friedrich a Berlin Charlottenburg, i acabà l’Institut 10 anys després. Aleshores es traslladà a la Universitat, on estudià literatura i psicologia. Va apropar-se a les idees socialistes, va unir-se a la Freie Studentenschaft i va col·laborar amb publicacions republicanes. En aquella època també fou influït per Nietzsche. Durant tota la seva vida va considerar que el judaïsme representava el màxim grau de l’espiritualitat.
El 1912 Benjamin viatjà a Itàlia. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es volia enrolar amb l’exèrcit, però va ser rebutjat, i quan s’auria pogut allistar va fingir una malaltia per evitar-ho. El mateix any començà a traduir Baudelaire. El 1915 es traslladà a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic conegué Rainer Maria Rilke i Gershom Scholem. El mateix any escrigué un article sobre Friedrich Hölderlin.
El 1917 es va traslladar a la Universitat de Berna, on conegué i es casà amb Dora Kellner (1890-1964). També hi va conèixer Ernst Bloch. L’any següent tindria un fill, Stefan Rafael (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l’assaig Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art dins el romanticisme alemany), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritable obra d’art. L’any següent tornà a Berlin amb els seus pares, que se separarien el 1921. El mateix any va publicar l’assaig “Zur Kritik der Gewalt (Cap a la crítica de la violència)”. En aquesta època Benjamin es va familiaritzar per primera vegada amb Leo Strauss, i es va mantenir un admirador de Strauss i de la seva obra durant tota la seva vida. El 1922 tornaria a marxar, aquest cop a la Universitat de Heidelberg on provà amb la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per la Universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928).
El 1928 Benjamin publicà Einbahnstraße (Carrer de sentit únic) i Ursprung des deutschen Trauerspiels (L’origen del drama barroc alemany). El 1929, conegué Bertolt Brecht i Asja Lacis, aleshores assistent seva, a Berlín. Benjamin es divorcià el 1930
Evitant l’emergent poder del Partit nazi i les creixents activitats de les SA, l’any 1932 passà uns mesos a Eivissa, on va escriure Crònica berlinesa. Treballà també en diferents projectes, recollits en el volum titulat Històries i relats: un conjunt de proses ambientades a l’illa, entre les quals destaca la titulada Suite eivissenca. Després anà a Niça. Durant una segona estada a Eivissa —d’abril a setembre de 1933— revisà la traducció al francès d’Infància berlinesa -resultat final de Crònica berlinesa-, realitzada pel seu amic Jean Selz. Va mantenir, des de la seva residència a Sant Antoni de Portmany, una important correspondència amb G. Scholem, que en el seu llibre Història d’una amistat dóna nombroses notícies d’aquestes dues estades a l’illa.
Després de l’assalt de Hitler al Reichstag, el 1933, i la persecució dels jueus i intel·lectuals d’esquerres, Benjamin cercà refugi a Svendborg, amb Bertolt Brecht, i a Sanremo, amb la seva exdona, finalment hagué d’emigrar a París. Començà a col·laborar amb Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l’Institut für Sozialforschung, establí amistat també amb Georg Lukács.
Més tard marxaria a Nova York. Retrobà d’altres intel·lectuals i artistes alemanys refugiats a París i esdevingué gran amic de Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt Weill. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica).
El 1937 Benjamin treballà en el seu llibre El París del Segon Imperi amb Baudelaire. A més, conegué Georges Bataille i s’adscrigué al College of Sociology. El 1938 feu la darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca. Hitler tragué la ciutadania alemanya als jueus i Benjamin va ser empresonat tres mesos en un camp prop de Nevers.
El gener de 1940 Benjamin tornà a Paris i escrigué el seu darrer i inconclòs llibre Geschichtsphilosophische Thesen (Tesi sobre la filosofia de la història).
Font: El Punt Avui, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 