Jennifer és la fundadora del famós “Alphabet Photography Inc”. l’empresa original d’art de lletres reconeguda a tot el món. A partir del 2007, Jennifer’s Alphabet Photography va ser un èxit instantani i es va vendre a tot el país decoració per a la llar i súper botigues com Target, Bed Bath & Beyond, Walmart, HomeSense, Bowring i molts altres als Estats Units i Canadà. L’èxit d’Alphabet Photography, va convertir a Jennifer en la primera fotògrafa a figurar a la llista PROFIT W100 per als negocis el 2010 i el 2011. Jennifer també ha guanyat molts premis d’emprenedor notables al llarg dels anys pel seu èxit empresarial.
El 2010, Jennifer va coordinar i produir amb èxit el flash mob més famós de la història, i té un rècord mundial de més visualitzacions amb gairebé 50 milions de visualitzacions. L’atenció del flash mob va atraure Jennifer a CNN, The Today Show, ABC World News, Good Morning America, The View, Canada AM, USA Today i molts altres mitjans de comunicació nacionals. El vídeo es va crear com a “felicitació de Nadal” als clients d’Alphabet Photography Inc.
La passió de Jennifer per la fotografia de retrats es va encendre després de donar a llum la seva primera filla i d’experimentar complicacions rares amb la seva visió. Durant l’embaràs, Jennifer va perdre la vista d’un ull. La va obligar a revalorar la seva direcció a la vida i després del naixement saludable de la seva filla, va començar el camí de la fotografia de retrat.
Jennifer és ara una fotògrafa de retrats de celebritats , amb clients que inclouen Vince Vaughn, Donald Trump Jr., Megan Fox i molts altres.
Jennifer Blakeley – Dues noies ballant amb un vestit fluid
Víctor Borràs Gasch ha guanyat el premi de teatre Frederic Roda amb l’obra Els ossos de l’irlandès. El guardó està dotat amb 8.000 euros i l’edició del text i l’organitzen conjuntament la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB).
Els ossos de l’irlandès explica la història de l’amistat trencada de tres amics que passats vint anys, en un dia de pluja, veuen com torna a la superfície tot el que voldrien que seguís enterrat. Segons el jurat es tracta d’una obra “molt original, ben ambientada i que manté el suspens, donant un gir inesperat al final”. El jurat ha destacat que l’humor negre i les escenes d’acció fan l’obra interessant per atraure el públic jove al teatre.
El premi Frederic Roda
El Premi Frederic Roda es va crear l’any 2014 en memòria del bellaterrenc Frederic Roda, una de les personalitats més influents en la vida teatral catalana, cofundador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sotsdirector de l’Institut del Teatre, actor, director, pedagog, dinamitzador i crític teatral.
L’any 2018 la Diputació de Barcelona va donar un nou impuls a aquest certamen que s’ha consolidat com un dels referents de l’escena catalana, amb obres premiades que s’estrenen cada temporada.
L’any passat el premi va ser per a Lo cutrisme de Cecília Navarro, mentre que el 2020 el premi es va atorgar a Negatius de Sílvia Navarro Perramon, text que es va estrenar a la sala Flyhard els mesos de setembre i octubre de 2022 en coproducció amb el Festival Grec Barcelona i que actualment està en gira.
El guanyador
Víctor Borràs Gasch és llicenciat en Art Dramàtic (1999) i postgraduat en Pedagogia Teatral (2010) a l’Institut del Teatre. Ha realitzat tota la seva carrera professional dins del col·lectiu Teatre Nu, primer com a actor i des del 2006 com a director, autor i dramaturg dels espectacles de la companyia. Destaquen Kàtia (2018), Premi Xarxa Alcover 2018; Teatre Arrossegat de Catalunya (2017); Maure el Dinosaure (2016); Mrs. Brownie (2015), Premi Públic Pom d’Or; Raspall de Pere Calders (2012), nominat als Premis Butaca com a millor espectacle familiar; Avi Ramon (2009); Somnis d’Alícia (2007) i La Lluna d’en Joan, de Carme Solé Vendrell (2006). És autor també de La lleugeresa i altres cançons, coescrita amb Ivan Benet; No ens tornarem a veure i La dona del tercer segona, estrenada al Festival Grec 2021.
El 7 de març de l’any 2007, Perejaume instal·là un cargol de bronze de 150 × 90 cm a l’espai que hi ha entre la riera de l’Eix central i la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. A la cabota del vis s’hi pot llegir: «Enclavament de Bellaterra. Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi». Amb aquest ancoratge, Perejaume reivindica un reencantament amb la concreció de l’indret com a punt de partida per forjar una nova sensibilitat que sigui capaç d’enriquir la nostra experiència.
Classificació: Acció Escultura Intervenció en un espai Instal·lació
Materials: Cargol metàl·lic de bronze, amb rosca de vis i cabota d’estrella, que fa 1’5 m d’alçada i 90 cm de diàmetre. Text bisellat de 184 lletres d’un mil·límetre de fondària.
Alt: 150 cm
Ample: 90 cm
Fondària: 90 cm
Descripció: Gran cargol de rosca collat a terra que du gravat el següent text a la cabota: “Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de despendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi”.
Localitzacions: Institució Universitat Autònoma de Barcelona
Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) és un artista i poeta català. Va estudiar història de l’art a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va practicar pintura i dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva obra rep influències de Hans Syberg, Bruno Latour, Àngel Valente, Joan Brossa, Josep Maria Jujol o Joan Coromines. També d’altres menys coneguts com els pintors santpolencs Avi Vila i J. Pou. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l’any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d’Espanya.
Obra:
A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l’eix central de la seva obra.
Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d’igual o més importància que l’anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions. No obstant, l’any 2013, la seva obra participà d’una exposició col·lectiva a l’espai expositiu de la Fundació.
Òculs del Gran Teatre del Liceu – Obra d’en Perejaume|CCMA
Obres destacades:
1984: El Postaler 1988: El Cim de Catiu d’Or 1991: Desescultura 1999: Platea Abrupta (Vuit plafons circulars del sostre, i els tres del prosceni, del Gran Teatre del Liceu) 2000: Courbet i Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure 2002: Correcció de la llera del Torrent de Folgueroles… i L’obra de Granollers., dins d’un projecte del MACBA i la Diputació de Barcelona 2007: Enclavament de Bellaterra 2010: Ballar la veu 2017: La rel de l’arbre és una roda. Els arbres ballen la paraula de Llull. Cartoixa d’ Escaladei
Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l’art, arqueòleg i polític català. Va exercir la política com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901–1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907–1910), diputat provincial (1913–1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917–1924).
Despatx de Josep Puig i Cadafalch exposat a l’ANC de Sant Cugat del Vallès
Va ser un gran defensor d’un ideari de país i mantingué la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tots els terrenys. Des del vessant cultural i polític va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l’ordenació jurídica o l’organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l’encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània.
Despatx de Josep Carner Josep Puig i Cadafalch exposat a l’ANC de Sant Cugat del Vallès
Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898–1900) i la Casa de les Punxes (1903–1905). Fou especialista de fama internacional en art romànic, amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria, i promotor de les excavacions d’Empúries a partir del 1908. En reconeixement a la seva trajectòria professional, diverses universitats li concediren el títol de Doctor honoris causa
Final days, en fusta africana d’affromòrsia, reprodueix de nou el famós Companion de Kaws, inspirat en Mickey Mouse, d’ulls ratllats amb una X, i gairebé un meme per la quantitat de versions que ha fet l’artista.
‘Final days’ al complet
Amb els braços oberts sembla disposat a rebre els joves –sí, són joves la majoria de visitants– que s’han informat generalment per la boca orella i que no van vestits de món de l’art; el cap de setmana s’omple de famílies i sempre de mòbils: és el museu més instagramejable de Barcelona.
No busquin a Wikipedia el significat de Kaws, el nom pel qual es coneix artísticament a Brian Donnelly (New Jersey, 1974). Un art lúdic, que entra pels ulls, i que a sobre, o per tot això, és popular.
De titularitat privada, els fundadors, la parella de col·leccionistes holandesos Lionel i Kim Logchies, van obrir el 2016 un museu de característiques similars a Amsterdam que ha estat un èxit. Per a Barcelona han demostrat tenir bona vista: el Moco es troba en ple cabdell museístic –i turístic– del Born, porta amb porta amb el Museu Picasso i davant de l’Etnològic, se suposa que la concentració facilita les sinergies.
Però el Moco juga una altra carta: pocs dels artistes que exposa disposen d’obra visitable a la ciutat, des de Damien Hirst fins a Takashi Murakami, el primer protagonista d’abundants titulars i opinions trobades; aquí presenta Sacred Heart , un cor de bou embalsamat amb unes ales també reals que, la veritat, concita una atenció relativa, com l’estàtua de Dalí Dona en flames (1980), l’Untitled (Bracco di Ferro) de Jean Michel Basquiat (1983 ) o una Colored Marilyn (Reversal Series), 1979, d’Andy Warhol, altres dels consagrats que s’exposen a la planta baixa i que en aquest cas sí que tenen producció en altres museus (Macba). Warhol comparteix amb Kaws les crítiques al seu apropiacionisme, encara que en el cas de l’estrella pop ja diluïdes amb el temps, cosa que pot ser que passi en el futur amb Kaws… o no.
Plaça Blanquerna de Barcelona Escultora: Núria Tortras i Planas Materials: Bronze sobre base aplacat de pedra calcària polida Inauguració: 13 novembre 1998
Al tros de vorera ampla que queda entre el carrer del Portal de Santa Madrona i el carrer de la Mina, s’hi va posar el 1998 un monument promogut per antics alumnes de la Mútua Escolar Blanquerna. El monument, obra de Núria Tortras, està realitzat molt en la línia habitual d’aquesta escultora. Una nena amb faldilles estirada a terra llegeix un llibre mentre que, a l’altre extrem, un nen amb la cartera d’escola a l’esquena s’enfila a una de les tres grans rutlles enllaçades que formen el cos central del monument. Les figures, foses en bronze, estan situades sobre una llarga base esglaonada de pedra. Els cèrcols eren l’emblema de Blanquerna. Representen els tres nivells d’ensenyament que impartia: el parvulari i l’ensenyament primari eren simbolitzats per un cèrcol de color vermell; l’ensenyament secundari de nois, anomenat Acadèmia Monturiol, per un cèrcol blau, i l’ensenyament secundari de noies, anomenat Acadèmia Elisenda, per un de groc.
Aquest tros de vorera forma part, juntament amb el que hi ha a l’altra banda del carrer del Portal de Santa Madrona, d’una plaça força teòrica que havia estat batejada amb el nom de Blanquerna. A l’altra banda del carrer, ran de la paret posterior de les Drassanes, hi havia d’anar a parar el Gato de l’escultor Botero després d’un periple per altres llocs de la ciutat.
Tant el nom de la plaça com la instal·lació del monument van ser una petició feta a l’Ajuntament per part de l’associació Blanquerna, formada per antics alumnes i algun professor supervivent. L’Associació va ser qui va finançar l’obra. L’escultora, Núria Tortras, exalumna de Blanquerna, va fer l’obra sense cobrar res. Anteriorment, l’associació Blanquerna havia posat una làpida a la façana del que fou el seu centre escolar, actualment l’Institut Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta. La làpida la va fer Rafael Solanich, que havia estat professor d’art de Blanquerna.
La Mútua Escolar Blanquerna, creada el 1924, va tenir com a objectiu principal la creació d’un centre d’ensenyament a la Via Augusta, on va concentrar els tres nivells d’ensenyament que oferia. L’edifici es va inaugurar el 1932, construït segons plànols de Jaume Mestres. Però, dissolta la Mútua el 1939 pel seu caràcter catalanista, l’Institut va ser confiscat per l’Estat, que hi va traslladar les classes del Menéndez y Pelayo que havien estat abans en una torre del carrer de Muntaner.
Biografia de Núria Tortras i Planas
Núria Tortras, Creu de Sant Jordi 2003
Filla d’Antoni Tortras i Atmetlla i Consòl Planas i Regordosa, i neta d’Antoni Tortras i Codina (vegeu destil·leria Tortras).[4] Començà els estudis a l’Escola Blanquerna i continua a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.
Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra “Dona agenollada”. Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l’abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Té obres exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d’Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona).
Ramon Casas i Carbó va néixer a Barcelona, fill d’una família de la burgesia catalana. El seu pare, Ramon Casas i Gatell, era un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba. La seva mare, Elisa Carbó i Ferrer (Barcelona, 1837 – Barcelona, 10 de novembre de 1912), va ser una empresària catalana. Va ser la propietària del monestir de Sant Benet de Bages i de la fàbrica tèxtil que va fer construir al costat.
Júlia al Monasteri de Sant Benet 1925
Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932) fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l’impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix.
Interior a l’aire lliure 1892
Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina.
Retrat de Pablo Picasso 1900
Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l’Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d’Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.
Júlia al seu dormitori 1924
Als onze anys mostrava poc d’interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per a dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l’estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l’Escola de la Llotja. L’any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L’Avenç, de la qual és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d’octubre, un dibuix: Record d’altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.
Plain Air 1890
Aquell mateix mes, Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la rue Lourcine. A la capital francesa, va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran,[8] pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d’Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet en què anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d’art i al consum del tabac. En aquella època, va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.
Garrot vil 1894
Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l’exposició que la sala Parés realitzava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.
La Sargantain (Cercle del Liceu, 1907)
Dedicà un temps a viatjar per tota la península. A Granada, amb Laureà Barrau, va coincidir amb el pintor anglès Tom Roberts, de qui pintà el retrat. A Granada mateix, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la sala Parés sota el títol El xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb què començava un seguit d’obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l’Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.
El descans dels ciclistes 1886
Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga i es va establir al barri de Montmartre. Entre 1890 i 1892 va il·lustrar els articles que Santiago Rusiñol enviava a La Vanguardia en la sèrie que va titular Desde el Molino, en una clara al·lusió al Moulin de la Galette, on tots dos residien; articles i dibuixos van ser aplegats el 1894 per Rusiñol en el llibre titulat Desde el Molino, publicat per La Vanguardia en la sèrie amb què obsequiava els seus subscriptors. En aquesta època pintà obres com Plein air (1891, MNAC) i Bal du Moulin de la Galette (1890-1891, Museu del Cau Ferrat) entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.
Retrat de les senyoretes N.N. 1890
El 1898 començà a publicar la revista d’art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l’Esbós per a l’anunci de l’Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d’intel·lectuals i personatges d’aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.
Ball de tarda (Cercle del Liceu,1896)
El 1909, donà una col·lecció de dos-cents retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l’estat i de l’estranger.
Ramón Casas i Pere Romeu en automòbil 1901
El 1910 pinta L’enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d’aquest crític d’art i gran amic del pintor.
Júlia en granate (Circulo Ecuestre 1906)
El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare, Elisa Carbó, i heretà el monestir de Sant Benet de Bages[10] i l’illa del passatge de Santa Eulàlia, conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter.
El Liceu 1902
Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l’Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d’aquesta manera al renom d’aquesta població i al seu turisme.
El 29 de febrer de 1932 morí a la seva casa del carrer Descartes, núm. 1, de Barcelona.
Font: Cercle del Liceu, Circulo Ecuestre, Wikipèdia
Óscar Navarro González (Novelda, Alacant, 1981) és un compositor, pedagog musical, director i clarinetista espanyol.
Óscar Navarro neix a la localitat de Novelda (Alacant), on comença els seus estudis musicals rebent el Premi Extraordinari fi de Grau Elemental i Menció Honorífica al Premi Extraordinari juntament amb Matrícula d’Honor al final dels seus estudis superiors en l’especialitat de clarinet, al Conservatori Superior Óscar Esplá d’Alacant.
Posteriorment estudia composició i direcció a l’Allegro Internacional Music Academy de València amb què va ser el seu principal mestre i amic Ferrer Ferrán, passant a ser seleccionat posteriorment per la prestigiosa Universitat del Sud de Califòrnia, per realitzar l’especialització en composició per a cinema i televisió. En finalitzar els seus estudis va ser guardonat amb el premi Harry Warren, ensenyant Scholarship per Scoring for Motion Pictures i TV, i des de llavors ha realitzat enregistraments de la seva música en estudis de Los Angeles com Capitol Records, Paramount Pictures o Warner Bros.
Entre les orquestres i bandes que han interpretat la seva música cal destacar formacions com l’Orquestra de Cleveland, Orquestra Filharmònica de la BBC, Orquestra de Louisville, The Hollywood Studio Orchestra, Orquestra Simfònica Txaikovski de la Ràdio de Moscou, The Royal School of Music Symphony Orchestra , Orquestra Simfònica del Paraguai, Orquestra de la Ràdio de Kíev, Orquestra Simfònica Midland-Odessa Nordwestdeutsche Philharmonie, Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, Orquestra Simfònica de Medellín, Orquestra Simfònica de la Regió de Múrcia, Jove Orquestra Nacional d’Espanya, Orquestra Galícia, Banda Simfònica Municipal de Madrid, Banda Municipal de València, Banda Municipal de Barcelona i la Banda Primitiva de Llíria entre d’altres.
D’altra banda, la seva música ha estat interpretada a sales de concert de tot el món com el Teatre de La Scala de Milà, Walt Disney Concert Hall de Los Angeles, Carnegie Hall de Nova York, Musikverein, Sala Txaikovski de Moscou, Festival de Tanglewood , Lincoln Center de Nova York, Zaryadye Concert Hall de Moscou, Palau de la Música de València o Auditori Nacional d’Espanya.
Ha rebut encàrrecs i ha col·laborat com a compositor convidat amb orquestres com l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya, l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra Simfònica de Midland-Odesa, l’Orquestra Simfònica de Downey, l’Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, l’ensemble contemporani de l’Orquestra de Cadaqués, o orquestres joves com la Jove Orquestra Nacional d’Espanya, la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana o l’Orquestra Simfònica de la Universitat de Columbia Britànica.
A la seva faceta com a director ha col·laborat amb orquestres com l’Orquestra Simfònica de Tenerife, Orquestra Simfònica de Còrdova, Orquestra Clàssica Santa Cecília, Jove Orquestra Simfònica d’Eivissa, Orquestra ADDA Simfònica d’Alacant, Orquestra d’Extremadura o European Royal Ensemble. Fora d’Espanya cal destacar les seves col·laboracions com a director amb l’Orquestra Simfònica Txaikovski de la Ràdio de Moscou, Orquestra Simfònica de Macedònia, Orquestra de la Ràdio de Kíev, Orquestra de la Ràdio de Grècia, Orquestra Simfònica de Downey o la Hollywood Studio Orchestra. del camp de les bandes simfòniques, ha dirigit la Banda Simfònica Municipal de Madrid, Banda Municipal d’Alacant, Banda Simfònica Municipal de les Palmes de Gran Canària, Banda Primitiva de Llíria, Banda CIM L’Harmònica de Bunyol, Banda dels Reis de Bèlgica, Fanfare de Romont i la Fribourg Wind Band entre d’altres.
Durant la seva carrera professional ha treballat amb solistes com Ramón Ortega (oboè solista de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera), per a qui compon el concert per a oboè i orquestra «Legacy», Franklin Cohen (clarinet solista de l’Orquestra de Cleveland) , Salvador Navarro (trompa solista de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya), José Franch-Ballester (clarinet solista internacional i professor de la Universitat de Columbia Britànica), Javier Bonet (trompa de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya), Ara Malikian , Eddy Vanoosthuyse (clarinet solista de l’Orquestra Filharmònica de Brussel·les) o Magnus Koch Jensen (fagot solista de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca).
Oscar Navarro posseeix la seva pròpia orquestra simfònica sota el nom d’Oscar Navarro Symphony Orchestra, presentada el 2016 davant més de 2.000 espectadors i amb la qual realitza concerts i enregistraments en exclusiva de la seva música. A més és assíduament convidat per realitzar master classes a diversos festivals i universitats internacionals com la Universitat del Sud de Califòrnia, Chapman University, Universitat de Lovaina, Universitat Duluth de Minnesota, Institut Valencià de la Música o Universitat Complutense de Madrid.
La seva música ha rebut premis a Espanya, Estats Units, Holanda, Singapur, Itàlia, Índia, França o Sud-àfrica destacant els premis Hollywood Music in Media Awards, premi BUMA a millor compositor internacional, els X Premis de la Crítica Musical Cinematogràfica, Món BSO Awards , XIII Premis Goldspirit, Accolade Music Awards, Track Music Awards, Global Music Awards, premis Jerry Godsmith i la nominació als Premis Goya de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya amb la banda sonora per a la pel·lícula La Mula.
Placa de “Bellaterra, Bella Gent” de Josep Carner a una casa de Bellaterra
Aquest 2022 fa 122 anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l’habita, com els memorables personatges dels tres diumenges. Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls». La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els “Rims de l’hora”, 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a “versots”, en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos (“el full de paper malcontent”) és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos. El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar. I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si “no hagués l’atzar esbarriat les coses!”. Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina.
EL DIA REVOLT
Fes batre de nou mon cor que s’enuja; per cel, terra i mar emporta’t en folla carrera la vida que es dol, o dia revolt de sol i de pluja, o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol!
¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes? Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius. Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes no saben si plores o rius.
Potent, en la nau abats el cordatge, la vela has retuda i emplenes el bosc de laments; i a l’era del cel hi menes batuda dels núvols de flama que petja la bella quadriga dels vents.
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida; t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar; i clapes de llum la terra atuïda i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar!
Regolfa ta veu per dintre la serra i sonen les baumes d’aquesta clamor: –Deixonda’t, o cor de la terra, que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Fúria i l’Amor–.
Trasbalses la pau en ta via; l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si en una hora el consum? i fins de la fossa n’aixeques follia i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai? ¿Qui ha vist eixa llum que apar desfullada ginesta i alegra i endola l’espai?
O dia revolt de sol i de pluja daurada, o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol! Salut a la saba del món, altre cop desvetllada; salut al miracle que duus per demà si Déu vol!
Salut a la tendra donzella que vela son pit, adés borronat; a tota semença que puny la clivella i a tota dolor que el cap ha vinclat per ésser alegria en l’eternitat.
Salut a la vida, de dintre la vida infinita, que mai no ha cantada la humana cançó; a la veritat que encara no és dita; salut a qui és nat i encara no veu la clarô!
Bon dia pel tany qui desperta –l’alzina sabuda només que de Déu, que ja guarda la seva llecor de perills!–. Salut a la pàtria, tan feble i dolguda! Salut a la pàtria que encar no és nascuda com l’hem somniada sos fills!
Text: Josep Carner (Obra poètica. ECOC 1/1) «Llibres de poesia 1904-1924». Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62 (Biblioteca Clàssica Catalana), BeT 59, p. 674-676.
BELLATERRA.CAT 