Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l’art, arqueòleg i polític català. Va exercir la política com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901–1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907–1910), diputat provincial (1913–1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917–1924).
Despatx de Josep Puig i Cadafalch exposat a l’ANC de Sant Cugat del Vallès
Va ser un gran defensor d’un ideari de país i mantingué la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tots els terrenys. Des del vessant cultural i polític va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l’ordenació jurídica o l’organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l’encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània.
Despatx de Josep Carner Josep Puig i Cadafalch exposat a l’ANC de Sant Cugat del Vallès
Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898–1900) i la Casa de les Punxes (1903–1905). Fou especialista de fama internacional en art romànic, amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria, i promotor de les excavacions d’Empúries a partir del 1908. En reconeixement a la seva trajectòria professional, diverses universitats li concediren el títol de Doctor honoris causa
Final days, en fusta africana d’affromòrsia, reprodueix de nou el famós Companion de Kaws, inspirat en Mickey Mouse, d’ulls ratllats amb una X, i gairebé un meme per la quantitat de versions que ha fet l’artista.
‘Final days’ al complet
Amb els braços oberts sembla disposat a rebre els joves –sí, són joves la majoria de visitants– que s’han informat generalment per la boca orella i que no van vestits de món de l’art; el cap de setmana s’omple de famílies i sempre de mòbils: és el museu més instagramejable de Barcelona.
No busquin a Wikipedia el significat de Kaws, el nom pel qual es coneix artísticament a Brian Donnelly (New Jersey, 1974). Un art lúdic, que entra pels ulls, i que a sobre, o per tot això, és popular.
De titularitat privada, els fundadors, la parella de col·leccionistes holandesos Lionel i Kim Logchies, van obrir el 2016 un museu de característiques similars a Amsterdam que ha estat un èxit. Per a Barcelona han demostrat tenir bona vista: el Moco es troba en ple cabdell museístic –i turístic– del Born, porta amb porta amb el Museu Picasso i davant de l’Etnològic, se suposa que la concentració facilita les sinergies.
Però el Moco juga una altra carta: pocs dels artistes que exposa disposen d’obra visitable a la ciutat, des de Damien Hirst fins a Takashi Murakami, el primer protagonista d’abundants titulars i opinions trobades; aquí presenta Sacred Heart , un cor de bou embalsamat amb unes ales també reals que, la veritat, concita una atenció relativa, com l’estàtua de Dalí Dona en flames (1980), l’Untitled (Bracco di Ferro) de Jean Michel Basquiat (1983 ) o una Colored Marilyn (Reversal Series), 1979, d’Andy Warhol, altres dels consagrats que s’exposen a la planta baixa i que en aquest cas sí que tenen producció en altres museus (Macba). Warhol comparteix amb Kaws les crítiques al seu apropiacionisme, encara que en el cas de l’estrella pop ja diluïdes amb el temps, cosa que pot ser que passi en el futur amb Kaws… o no.
Plaça Blanquerna de Barcelona Escultora: Núria Tortras i Planas Materials: Bronze sobre base aplacat de pedra calcària polida Inauguració: 13 novembre 1998
Al tros de vorera ampla que queda entre el carrer del Portal de Santa Madrona i el carrer de la Mina, s’hi va posar el 1998 un monument promogut per antics alumnes de la Mútua Escolar Blanquerna. El monument, obra de Núria Tortras, està realitzat molt en la línia habitual d’aquesta escultora. Una nena amb faldilles estirada a terra llegeix un llibre mentre que, a l’altre extrem, un nen amb la cartera d’escola a l’esquena s’enfila a una de les tres grans rutlles enllaçades que formen el cos central del monument. Les figures, foses en bronze, estan situades sobre una llarga base esglaonada de pedra. Els cèrcols eren l’emblema de Blanquerna. Representen els tres nivells d’ensenyament que impartia: el parvulari i l’ensenyament primari eren simbolitzats per un cèrcol de color vermell; l’ensenyament secundari de nois, anomenat Acadèmia Monturiol, per un cèrcol blau, i l’ensenyament secundari de noies, anomenat Acadèmia Elisenda, per un de groc.
Aquest tros de vorera forma part, juntament amb el que hi ha a l’altra banda del carrer del Portal de Santa Madrona, d’una plaça força teòrica que havia estat batejada amb el nom de Blanquerna. A l’altra banda del carrer, ran de la paret posterior de les Drassanes, hi havia d’anar a parar el Gato de l’escultor Botero després d’un periple per altres llocs de la ciutat.
Tant el nom de la plaça com la instal·lació del monument van ser una petició feta a l’Ajuntament per part de l’associació Blanquerna, formada per antics alumnes i algun professor supervivent. L’Associació va ser qui va finançar l’obra. L’escultora, Núria Tortras, exalumna de Blanquerna, va fer l’obra sense cobrar res. Anteriorment, l’associació Blanquerna havia posat una làpida a la façana del que fou el seu centre escolar, actualment l’Institut Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta. La làpida la va fer Rafael Solanich, que havia estat professor d’art de Blanquerna.
La Mútua Escolar Blanquerna, creada el 1924, va tenir com a objectiu principal la creació d’un centre d’ensenyament a la Via Augusta, on va concentrar els tres nivells d’ensenyament que oferia. L’edifici es va inaugurar el 1932, construït segons plànols de Jaume Mestres. Però, dissolta la Mútua el 1939 pel seu caràcter catalanista, l’Institut va ser confiscat per l’Estat, que hi va traslladar les classes del Menéndez y Pelayo que havien estat abans en una torre del carrer de Muntaner.
Biografia de Núria Tortras i Planas
Núria Tortras, Creu de Sant Jordi 2003
Filla d’Antoni Tortras i Atmetlla i Consòl Planas i Regordosa, i neta d’Antoni Tortras i Codina (vegeu destil·leria Tortras).[4] Començà els estudis a l’Escola Blanquerna i continua a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.
Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra “Dona agenollada”. Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l’abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Té obres exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d’Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona).
Ramon Casas i Carbó va néixer a Barcelona, fill d’una família de la burgesia catalana. El seu pare, Ramon Casas i Gatell, era un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba. La seva mare, Elisa Carbó i Ferrer (Barcelona, 1837 – Barcelona, 10 de novembre de 1912), va ser una empresària catalana. Va ser la propietària del monestir de Sant Benet de Bages i de la fàbrica tèxtil que va fer construir al costat.
Júlia al Monasteri de Sant Benet 1925
Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932) fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l’impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix.
Interior a l’aire lliure 1892
Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina.
Retrat de Pablo Picasso 1900
Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l’Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d’Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.
Júlia al seu dormitori 1924
Als onze anys mostrava poc d’interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per a dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l’estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l’Escola de la Llotja. L’any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L’Avenç, de la qual és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d’octubre, un dibuix: Record d’altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.
Plain Air 1890
Aquell mateix mes, Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la rue Lourcine. A la capital francesa, va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran,[8] pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d’Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet en què anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d’art i al consum del tabac. En aquella època, va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.
Garrot vil 1894
Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l’exposició que la sala Parés realitzava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.
La Sargantain (Cercle del Liceu, 1907)
Dedicà un temps a viatjar per tota la península. A Granada, amb Laureà Barrau, va coincidir amb el pintor anglès Tom Roberts, de qui pintà el retrat. A Granada mateix, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la sala Parés sota el títol El xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb què començava un seguit d’obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l’Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.
El descans dels ciclistes 1886
Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga i es va establir al barri de Montmartre. Entre 1890 i 1892 va il·lustrar els articles que Santiago Rusiñol enviava a La Vanguardia en la sèrie que va titular Desde el Molino, en una clara al·lusió al Moulin de la Galette, on tots dos residien; articles i dibuixos van ser aplegats el 1894 per Rusiñol en el llibre titulat Desde el Molino, publicat per La Vanguardia en la sèrie amb què obsequiava els seus subscriptors. En aquesta època pintà obres com Plein air (1891, MNAC) i Bal du Moulin de la Galette (1890-1891, Museu del Cau Ferrat) entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.
Retrat de les senyoretes N.N. 1890
El 1898 començà a publicar la revista d’art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l’Esbós per a l’anunci de l’Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d’intel·lectuals i personatges d’aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.
Ball de tarda (Cercle del Liceu,1896)
El 1909, donà una col·lecció de dos-cents retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l’estat i de l’estranger.
Ramón Casas i Pere Romeu en automòbil 1901
El 1910 pinta L’enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d’aquest crític d’art i gran amic del pintor.
Júlia en granate (Circulo Ecuestre 1906)
El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare, Elisa Carbó, i heretà el monestir de Sant Benet de Bages[10] i l’illa del passatge de Santa Eulàlia, conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter.
El Liceu 1902
Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l’Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d’aquesta manera al renom d’aquesta població i al seu turisme.
El 29 de febrer de 1932 morí a la seva casa del carrer Descartes, núm. 1, de Barcelona.
Font: Cercle del Liceu, Circulo Ecuestre, Wikipèdia
Óscar Navarro González (Novelda, Alacant, 1981) és un compositor, pedagog musical, director i clarinetista espanyol.
Óscar Navarro neix a la localitat de Novelda (Alacant), on comença els seus estudis musicals rebent el Premi Extraordinari fi de Grau Elemental i Menció Honorífica al Premi Extraordinari juntament amb Matrícula d’Honor al final dels seus estudis superiors en l’especialitat de clarinet, al Conservatori Superior Óscar Esplá d’Alacant.
Posteriorment estudia composició i direcció a l’Allegro Internacional Music Academy de València amb què va ser el seu principal mestre i amic Ferrer Ferrán, passant a ser seleccionat posteriorment per la prestigiosa Universitat del Sud de Califòrnia, per realitzar l’especialització en composició per a cinema i televisió. En finalitzar els seus estudis va ser guardonat amb el premi Harry Warren, ensenyant Scholarship per Scoring for Motion Pictures i TV, i des de llavors ha realitzat enregistraments de la seva música en estudis de Los Angeles com Capitol Records, Paramount Pictures o Warner Bros.
Entre les orquestres i bandes que han interpretat la seva música cal destacar formacions com l’Orquestra de Cleveland, Orquestra Filharmònica de la BBC, Orquestra de Louisville, The Hollywood Studio Orchestra, Orquestra Simfònica Txaikovski de la Ràdio de Moscou, The Royal School of Music Symphony Orchestra , Orquestra Simfònica del Paraguai, Orquestra de la Ràdio de Kíev, Orquestra Simfònica Midland-Odessa Nordwestdeutsche Philharmonie, Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, Orquestra Simfònica de Medellín, Orquestra Simfònica de la Regió de Múrcia, Jove Orquestra Nacional d’Espanya, Orquestra Galícia, Banda Simfònica Municipal de Madrid, Banda Municipal de València, Banda Municipal de Barcelona i la Banda Primitiva de Llíria entre d’altres.
D’altra banda, la seva música ha estat interpretada a sales de concert de tot el món com el Teatre de La Scala de Milà, Walt Disney Concert Hall de Los Angeles, Carnegie Hall de Nova York, Musikverein, Sala Txaikovski de Moscou, Festival de Tanglewood , Lincoln Center de Nova York, Zaryadye Concert Hall de Moscou, Palau de la Música de València o Auditori Nacional d’Espanya.
Ha rebut encàrrecs i ha col·laborat com a compositor convidat amb orquestres com l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya, l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra Simfònica de Midland-Odesa, l’Orquestra Simfònica de Downey, l’Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, l’ensemble contemporani de l’Orquestra de Cadaqués, o orquestres joves com la Jove Orquestra Nacional d’Espanya, la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana o l’Orquestra Simfònica de la Universitat de Columbia Britànica.
A la seva faceta com a director ha col·laborat amb orquestres com l’Orquestra Simfònica de Tenerife, Orquestra Simfònica de Còrdova, Orquestra Clàssica Santa Cecília, Jove Orquestra Simfònica d’Eivissa, Orquestra ADDA Simfònica d’Alacant, Orquestra d’Extremadura o European Royal Ensemble. Fora d’Espanya cal destacar les seves col·laboracions com a director amb l’Orquestra Simfònica Txaikovski de la Ràdio de Moscou, Orquestra Simfònica de Macedònia, Orquestra de la Ràdio de Kíev, Orquestra de la Ràdio de Grècia, Orquestra Simfònica de Downey o la Hollywood Studio Orchestra. del camp de les bandes simfòniques, ha dirigit la Banda Simfònica Municipal de Madrid, Banda Municipal d’Alacant, Banda Simfònica Municipal de les Palmes de Gran Canària, Banda Primitiva de Llíria, Banda CIM L’Harmònica de Bunyol, Banda dels Reis de Bèlgica, Fanfare de Romont i la Fribourg Wind Band entre d’altres.
Durant la seva carrera professional ha treballat amb solistes com Ramón Ortega (oboè solista de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera), per a qui compon el concert per a oboè i orquestra «Legacy», Franklin Cohen (clarinet solista de l’Orquestra de Cleveland) , Salvador Navarro (trompa solista de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya), José Franch-Ballester (clarinet solista internacional i professor de la Universitat de Columbia Britànica), Javier Bonet (trompa de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya), Ara Malikian , Eddy Vanoosthuyse (clarinet solista de l’Orquestra Filharmònica de Brussel·les) o Magnus Koch Jensen (fagot solista de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca).
Oscar Navarro posseeix la seva pròpia orquestra simfònica sota el nom d’Oscar Navarro Symphony Orchestra, presentada el 2016 davant més de 2.000 espectadors i amb la qual realitza concerts i enregistraments en exclusiva de la seva música. A més és assíduament convidat per realitzar master classes a diversos festivals i universitats internacionals com la Universitat del Sud de Califòrnia, Chapman University, Universitat de Lovaina, Universitat Duluth de Minnesota, Institut Valencià de la Música o Universitat Complutense de Madrid.
La seva música ha rebut premis a Espanya, Estats Units, Holanda, Singapur, Itàlia, Índia, França o Sud-àfrica destacant els premis Hollywood Music in Media Awards, premi BUMA a millor compositor internacional, els X Premis de la Crítica Musical Cinematogràfica, Món BSO Awards , XIII Premis Goldspirit, Accolade Music Awards, Track Music Awards, Global Music Awards, premis Jerry Godsmith i la nominació als Premis Goya de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya amb la banda sonora per a la pel·lícula La Mula.
Placa de “Bellaterra, Bella Gent” de Josep Carner a una casa de Bellaterra
Aquest 2022 fa 122 anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l’habita, com els memorables personatges dels tres diumenges. Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls». La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els “Rims de l’hora”, 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a “versots”, en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos (“el full de paper malcontent”) és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos. El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar. I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si “no hagués l’atzar esbarriat les coses!”. Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina.
EL DIA REVOLT
Fes batre de nou mon cor que s’enuja; per cel, terra i mar emporta’t en folla carrera la vida que es dol, o dia revolt de sol i de pluja, o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol!
¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes? Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius. Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes no saben si plores o rius.
Potent, en la nau abats el cordatge, la vela has retuda i emplenes el bosc de laments; i a l’era del cel hi menes batuda dels núvols de flama que petja la bella quadriga dels vents.
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida; t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar; i clapes de llum la terra atuïda i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar!
Regolfa ta veu per dintre la serra i sonen les baumes d’aquesta clamor: –Deixonda’t, o cor de la terra, que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Fúria i l’Amor–.
Trasbalses la pau en ta via; l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si en una hora el consum? i fins de la fossa n’aixeques follia i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai? ¿Qui ha vist eixa llum que apar desfullada ginesta i alegra i endola l’espai?
O dia revolt de sol i de pluja daurada, o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol! Salut a la saba del món, altre cop desvetllada; salut al miracle que duus per demà si Déu vol!
Salut a la tendra donzella que vela son pit, adés borronat; a tota semença que puny la clivella i a tota dolor que el cap ha vinclat per ésser alegria en l’eternitat.
Salut a la vida, de dintre la vida infinita, que mai no ha cantada la humana cançó; a la veritat que encara no és dita; salut a qui és nat i encara no veu la clarô!
Bon dia pel tany qui desperta –l’alzina sabuda només que de Déu, que ja guarda la seva llecor de perills!–. Salut a la pàtria, tan feble i dolguda! Salut a la pàtria que encar no és nascuda com l’hem somniada sos fills!
Text: Josep Carner (Obra poètica. ECOC 1/1) «Llibres de poesia 1904-1924». Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62 (Biblioteca Clàssica Catalana), BeT 59, p. 674-676.
Que espera l’EMD de Bellaterra i l’Ajuntament de Cerdanyola per canviar el nom de l’avinguda del franquista Josep Maria Marcet per la del músic universal Jordi Savall? FACTA NON VERBA X BELLATERRA
Lliçó magistral del bellaterrenc Jordi Savall, s’hi al Ateneu, inaugurant el curs de l’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola. Reflexions sobre l’evolució de la música, el llenguatge més essencial i compartit, tendresa i sentiment. Buff, que bo!
… i sobre pobles oprimits i com les seves músiques ajuden a preservar la seva essència i història! I sobre la recuperació de músiques antigues i sobre com va decidir convertir-se en músic, i sobre… Ha sigut una hora deliciosa!!!
La Música: Reflexions sobre l’evolució d’un llenguatge essencial a l’ésser humà va ser el títol de la lliçó inaugural del curs 2022-23 de l’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola que va impartir el músic bellaterrenc Jordi Savall, un dels més reconeguts intèrprets i estudiosos mundials de la música antiga a nivell mundial.
Jordi Savall, nascut a Igualada al 1941 però veí de Bellaterra des fa dècades, és un dels principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Director, intèrpret, investigador i divulgador musical, el 1970 va començar la seva carrera com a intèrpret de viola de gamba, instrument del qual és considerat per la crítica un dels més grans intèrprets.
El 1974 va fundar el conjunt Hespèrion XX (ara Hespèrion XXI) amb la soprano Montserrat Figueras i altres músics de diversos països. El 1987 va fundar la Capella Reial de Catalunya. L’any 1989 va fundar l’orquestra barroca i clàssica Le Concert des Nations, amb repertoris que van des de l’edat mitjana al segle XIX.
Durant la seva llarga trajectòria, ha dirigit formacions de prestigi internacional i ha rebut els premis més reconeuguts des del Léonie Sonning, considerat el Nobel de la música a la majoria de distincions del món cultural d’arreu d’Europa.
L’acte inaugural del curs estarà obert a la participació de la ciutadania de manera gratuïta i es realitzarà al teatre Ateneu el pròxim 19 d’octubre a les 18 hores. L’acte estarà presidit per l’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, i la Vicerectora d’Estudis i d’Innovació Docent de la UAB, la doctora Maria Valdés Gázquez.
L’Aula i les seves activitats
L’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola és una associació sociocultural independent vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona, que vetlla pels seus continguts. Sense afany de lucre i des de 2010, vol difondre la cultura de nivell universitari entre els majors de 55 anys, mitjançant sessions acadèmiques i visites culturals.
En aquest sentit, les pròximes activitats del curs ja previstes seran es conferències de la pintora i escultora Mariona Millà sobre la figura de Jaume Plensa sota el lema Escultor de l’esperit i de la llum ( 2 de novembre ); de l’historiador Jordi Maluquer sobre Els Indianos, el retorn dels emigrants catalans d’Amèrica (30 de novembre); o l’antropòleg i viatger polar Francesc Bailon sobre els Nenets, la cultura dels pastors de la Sibèria (15 de desembre). També hi ha programades diverses sortides com les del Poblat Ibèric d’Ullastret. Peratallada i Pals (9 de novembre) o a la Barcelona maçònica (23 de noviembre). El músic i crític Frederic Sesé clourà les activitats d’aquest 2022 amb una sessió sobre records sonors de Pau Riba, en homenatge al recentment desaparegut autor de Noia de porcellana.
Apartado de correos 1001 és una pel·lícula policíaca dirigida per Juli Salvador el 1950. La filmació comença a Bellaterra
Forma part dels Bàsics del cinema català de la Filmoteca de Catalunya. Juntament amb Brigada criminal (Ignasi Ferrés Iquino, 1950) inicien una sèrie de films de cinema negre realitzats als anys 50, principalment a Barcelona. Se la considera la pel·lícula iniciadora del cinema policíac barceloní, tot i que Brigada criminal va ser estrenada dos dies abans.
Apart de pel gènere, destacà per estar rodada en els llocs reals on passava l’acció, la qual cosa era una novetat en aquell moment. Va aplicar la forma del neorealisme, però utilitzant una base argumental que agafava del cinema negre estatunidenc de la dècada del 1940. Tot i això l’argument es basa en un cas real de la crònica de successos del moment, concretament un cas d’estafa postal del qual prové el títol. Apart, tracta un tema nou en el cinema espanyol de l’època com és el tràfic de drogues, en aquest cas cocaïna, i la seva addicció.
A l’enllaç de sota podeu veure la pel·lícula completa 👇
La va escriure durant la pandèmia i surt a la venda gairebé un any després de la seva mort
La novel·la pòstuma d’Almudena Grandes, “Todo va a mejorar”, un llibre sobre el futur
Amb “Todo va a mejorar”, l’obra pòstuma d’Almudena Grandes, l’escriptora madrilenya es va imaginar el futur distòpic d’un país com Espanya, sorprès per la pandèmia.
La novel·la arriba a les llibreries aquest dimarts, gairebé un any després de la seva mort per un càncer, als 61 anys.
La també autora de “Las edades de Lulú” va dedicar els últims mesos de vida a escriure aquest llibre, que va acabar el seu marit, l’escriptor, poeta i director de l’Institut Cervantes Luis García Montero, seguint les seves indicacions.
A Almudena Grandes escriure aquesta obra li va servir de refugi durant la malaltia.
Va ser una manera particular d’aferrar-se a la vida, segons ha explicat García Montero en la presentació del llibre.
Almudena Grandes Hernández|LA VANGUARDIA
Almudena Grandes Hernández (Madrid, 7 de maig de 1960 – 27 de novembre de 2021) va ser una escriptora castellana en llengua castellana, autora de 13 novel·les i 3 reculls de narrativa breu, i columnista habitual del diari El País. Va guanyar el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles el 2018 i el Premi Jean Monnet de Literatura Europea el 2020 per la novel·la Los pacientes del doctor García (2017).
Després d’estudiar geografia i història a la Universitat Complutense de Madrid, va començar a treballar escrivint textos per a enciclopèdies. També va fer algun paper en el cinema (1982: A contratiempo, d’Óscar Ladoire).
La seva primera novel·la publicada va ser Las edades de Lulú (1989), obra eròtica [2] que va guanyar el XI Premi La Sonrisa Vertical i va ser portada al cinema per Bigas Lluna l’any següent. La novel·la va tenir un gran èxit i ha estat traduïda a més de 19 idiomes.
La seva següent novel·la, Te llamaré viernes (1991), ja apartada del gènere eròtic, no va tenir gran repercussió. Sí que la va tenir, en canvi, Malena es un nombre de tango (1994), que va ser portada al cinema per Gerardo Herrero el 1996. Aquest mateix any es va publicar una recopilació de relats titulat Modelos de mujer, alguns ja coneguts anteriorment per haver aparegut en alguna de les seves freqüents col·laboracions en la premsa. Un dels relats, El vocabulario de los balcones, inspirat en un poema del seu marit Luis García Montero, va servir de base per a la pel·lícula Aunque tú no lo sepas, que Juan Vicente Córdoba va dirigir l’any 2000.
Atlas de geografia humana (1998), Los aires difíciles (2002) i Castillos de cartón (2004) continuen l’obra novel·lística de l’autora. Com les seves obres anteriors, totes transcorren en l’Espanya de l’últim quart del segle XX o principis del XXI, mostrant amb tècniques realistes i introspecció psicològica la vida quotidiana de personatges d’aquesta època.
El 2003, es van publicar una sèrie d’articles que havien aparegut en El País sota el títol de Mercado de Barceló i el 2005 va continuar la seva obra breu amb Estaciones de paso, un nou llibre de relats en el qual es recullen cinc històries curtes.
La pel·lícula Los aires difíciles, basada en la seva novel·la homònima, es va estrenar el 2006; dirigida per Gerardo Herrero, va ser protagonitzada per José Luis García Pérez, Cuca Escribano i Roberto Enríquez.
El 2007 va publicar El corazón helado, extens i complex relat en el qual es plasma la vida de dues famílies espanyoles al llarg de gran part del segle xx. Aquesta novel·la va guanyar a l’any següent dos importants premis: el José Manuel Lara i el del Gremi de Llibreters de Madrid.
El 23 de març de 2007 es va estrenar la pel·lícula Atlas de geografia humana, basada en la seva novel·la. Protagonitzada per Cuca Escribano, Montse Germán, María Bouzas i Rosa Vilas, va ser dirigida per Azucena Rodríguez, amiga de l’escriptora.
La seva novel·la Inés y la alegría (2010), -amb la qual es va iniciar la sèrie Episodios de una guerra interminable, que va obtenir a Mèxic el Premi Elena Poniatowska, va ser qualificada de “portentosa obra narrativa que, muntada en la tradició galdosiana escrita contra vent i marea, contra la tendència general en el nostre temps, de caminar amb presses, tant del costat de qui la construeix com de qui la llegeix”.
Va ser columnista habitual del diari El País i tertuliana dels programes de la Cadena SER. Es va significar sempre per les seves posicions polítiques d’esquerra, havent mostrat el seu suport públic a Esquerra Unida, així com a altres moviments socials. De cara a les eleccions generals de 2011, va manifestar el seu suport a la candidatura d’Esquerra Unida.
Va morir el 27 de novembre de 2021 a Madrid, als seixanta-un anys, a causa d’un càncer
BELLATERRA.CAT 