Una obra que culmina quaranta anys de labor històrica d’Angel Viñas
La proclamació de la Segona República també va significar un intent de normalització de la política exterior espanyola, l’absència de la qual del gran tauler global repercutia negativament en la seva economia i en la seva projecció internacional. Dins aquesta nova dinàmica diplomàtica, es va situar l’acostament cap a una URSS, el reconeixement oficial de la qual fins llavors s’havia ignorat. No es tractava d’ideologia, sinó de interessos purs: es tractava d’accedir al petroli ia les primeres matèries i de trobar nous mercats per a unes exportacions delmades per la crisi dels anys trenta. I, a això, van dedicar els seus esforços governs de tots colors.
Tot i això, l’inici de la guerra civil va distorsionar, quan no va fer oblidar interessadament des del franquisme, tota aquesta relació prèvia. En no poder comptar amb l’ajuda de les democràcies contemporànies, la República ho va haver de fiar tot al suport soviètic i aquest vincle va ser utilitzat propagandísticament pel bàndol revoltat. És en aquest moment que sorgeixen els mites franquistes -alguns represos per l’actual revisionisme- sobre la sovietització d’Espanya, sobre l’or de Moscou i sobre la suposada voluntat de la Internacional Comunista de fer seva la Península. Gràcies a un ingent treball d’arxiu ia la nova localització «evidència primària rellevant d’època» espanyola i russa, el reconegut historiador Ángel Viñas aconsegueix el llibre definitiu sobre La República espanyola en temps de Stalin, actualitzant les seves investigacions prèvies sobre el finançament de la guerra , l’ajuda soviètica o el paper del president Juan Negrín i inserint-les en una ambiciosa i completa interpretació del període.
Ángel Viñas (Madrid, 1941)
Ángel Viñas (Madrid, 1941) doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant; fill adoptiu de Las Palmas de Gran Canària; premis Gernika, “Bernardo Vidal” i “Lola González Compromís i Memòria”. Encomana i Gran Creu del Mèrit Civil i encomana de número d’Isabel la Catòlica. Gran oficial del Mèrit d’Equador, de l’Ordre Bernardo O´Higgins de Xile i del Sol del Perú. Catedràtic emèrit de la UCM. Assessor executiu dels ministres d’Afers Estrangers Fernando Morán i Francisco Fernández Ordóñez; director de relacions amb Amèrica Llatina i Àsia; de polítiques multilaterals i de drets humans i ajuda a la democratització a la Comissió Europea; ambaixador de la UE davant les Nacions Unides; expresident de l´Associació Espanyola d´Història Militar. Premi Extraordinari a la llicenciatura i doctorat en Ciències Econòmiques i número u de la seva promoció al Cos de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat. Manté des de fa anys un bloc d’història a http://www.angelvinas.es i col·labora a InfoLibre sobre temes de la seva especialitat. La seva obra històrica és molt extensa.
Josep Maria Espinàs: “Estic contra les cites perquè fan afirmacions tan generals que solen ser reversibles.” Això deia Espinàs el 2013, però amb motiu de la seva mort és un dia especial per recollir 10 de les seves reflexions:
Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) Wikipèdia
1. “La màquina d’escriure està en la nòmina de la meva vida. Com la pipa, com algunes cançons. Com la sirena de les ambulàncies que sovint passen cap al Clínic.”
2. “Per escriure, el temps no es pot comptar amb el rellotge. Necessitem tot el temps que hem viscut.”
4. “Jo admiro bastant coses que no estimo, i estimo algunes coses que no són admirables.”
5. “El dolor compta les hores, mentre que el plaer les oblida.”
6. “El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat.”
7. “El nostre país és massa petit perquè es pugui reconèixer que un home és capaç de fer bé dues coses.”
8. “Tu saps, Olga (la seva filla amb síndrome de Down), quantes preocupacions innecessàries ens has ajudat a esborrar en aquesta vida?”
9. “Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit!”
10. “La vida ens lloga més temps als uns que als altres, i no té en compte els currículums. De manera que, de moment, continuaré escrivint, i gràcies per la companyia.”
Aquestes frasses apareixen recollides a la Viquiquote, un projecte de la Viquipèdia que recull frases cèlebres de personalitats, i també en un article recull de la revista cultural catorze.cat. També se’n poden trobar al compte de Twitter que li va obrir la seva editora quan va fer 94 anys.
L’autor, que va publicar noranta llibres i seguia escrivint, ens parlava sobre la seva manera d’entendre la vida i l’escriptura
Josep M. Espinàs, al seu pis de l’Eixample de Barcelona 📷 Manel Haro
Manel Haro|Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) és un home més aviat discret a qui li agradava sentir-se anònim, un segon pla que aprofitava per observar amb atenció el seu entorn.
No es recreava en els elogis i fuigia de les generalitzacions i dels excessos. Sorprènia la seva modèstia d’un escriptor que va guanyat premis com el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el Víctor Català i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’algú que ha escrit noranta llibres, que va ser cofundador d’Els Setze Jutges, que va impulsar la Nova Cançó, que va participar en la creació de l’himne del Barça i que va posar en marxa amb Isabel Martí Edicions La Campana. Escrivia un article diari a la premsa des de 1976 i als seus 95 anys seguia sent actiu. La vella capitana (La Campana) és la seva darrera obra, on plasma les seves reflexiones sobre la vida i la mort.
Entrevista d’arxiu de Manel Haro
Aquesta entrevista acaba amb un afusellament?
No, no pas! Al contrari, anem a viure la literatura si li sembla bé!
Sí, però m’has de parlar de tu.
Perfecte, t’anava a preguntar com et trobes d’energies, però ja veig que estàs en plena forma.
Em trobo bé. Escric cada dia un article per a El Periódico i estic refent un llibre que tenia escrit, així que des del punt de vista de l’escriptura estic actiu. Fa dos anys vaig patir un desmai i encara que estic bé, sempre queda un rastre de por de què es pugui repetir quan surto a caminar. Ara, si vaig al costat d’una noia guapa, camino perfectament!
Per sort, has caminat molt en la teva vida.
Sí, encara tinc imatges molt clares de les meves caminades. Jo sempre he mirat de treure el màxim partit de l’observació, de tot el que m’envolta, i de la comparació, que em permet aprendre coses. També t’haig de dir que no sóc una persona que miri molt al passat, sóc totalment presentista. Quan vaig escriure la meva primera novel·la, als catorze anys, no em plantejava si volia ser escriptor. Tot el que he fet al llarg de la meva vida són respostes a impulsos que he tingut, ja sigui l’escriptura o sortir a un escenari a cantar. M’agrada molt la diversitat i per això m’he implicat en tantes coses, no sóc un home que es quedi a casa a escriure.
I això que has escrit 90 llibres!
M’ha interessat molt la vida en totes les seves manifestacions possibles. Em sento còmode amb la diversitat que hi ha al món, em sembla fantàstica, així com amb la diversitat de les persones i, si m’ho permets, amb la diversitat que s’amaga en mi, perquè a vegades sóc una cosa i a vegades sóc una altra, segons les inquietuds que tingui en cada moment.
Després de tot el que has fet i aconseguit, costa mantenir la modèstia?
Gens. Si ets modest, no costa ser-ho, però si no ho ets, sí que costa. Entenc que sí m’ho preguntes és perquè creus que sóc modest, no?
Exacte.
Estic content del que he escrit, però no em considero una persona excessiva. Tampoc m’he proposat mai ser modest, senzillament sóc així. De les poques coses segures que sé és que mai m’he falsificat, mai m’he projectat d’una determinada manera per agradar ningú. Tot en la meva vida ha estat espontani. Et diria que el que he fet ha estat sense adonar-me’n, sempre m’he trobat fent coses. I també et dic que el que vaig fer ahir ja no m’interessa. Una vegada acabada una feina, l’oblido, no visc del record. Et confesso que tinc una certa al·lèrgia a la gent que sap molt bé com és ell, què vol i quina imatge ha de donar.
Sorprèn escoltar això en uns temps en els quals busquem el reconeixement immediat pel que fem.
Jo no, no sóc gens transcendentalista. I no m’ha interessat mai alimentar una part de mi per haver tingut cert èxit, sinó que he preferit explorar altres parts que ignoro i que només les descobriré si les potencio. Per exemple, vaig guanyar premis de narrativa i la crítica em tractava bé, però vaig decidir deixar d’escriure ficció. Mai m’he considerat novel·lista, ni músic, ni excursionista per haver escrit, cantat o caminat. Mai m’he considerat un personatge definit per poder ser encasellat en algun lloc. Això m’ha donat molta llibertat en la meva vida. Visc dels estímuls que vaig rebent, i són molts diversos.
Aquests estímuls et permeten tenir una metodologia de treball?
No. Puc escriure un article a les onze del matí o a la una de la matinada. O puc fer mig article a les cinc i acabar-lo a les nou. Podria dir que no mano sobre mi mateix, però també podria dir que mano tant sobre mi mateix, que no em vull limitar a uns patrons. M’agrada la llibertat d’escriure el que em sembla quan em sembla.
Les teves memòries les podem trobar, en fragments, en tots els teus llibres, però no existeix un volum que siguin les grans memòries de l’Espinàs.
No, m’avorriria molt fent unes memòries tradicionals. Si penso en escriure on i quan vaig néixer, com era la meva família… quin pal! I crec que si a mi no m’interessa, als lectors els interessarà menys.
Com vas començar a escriure articles?
Un dia em vaig trobar amb el Josep Faulí i em va informar que sortiria un nou diari, l’Avui. Em va oferir escriure un article cada quinze dies o tres setmanes. Li vaig dir que no, perquè em passaria aquests quinze dies patint sobre què escriuria, preocupat per si el tema seria prou important. Vaig dir en broma que era molt més fàcil escriure un article cada dia i em va agafar la paraula. I fins aquí ha durat aquesta broma.
Abans els lectors difícilment podien exposar la seva opinió sobre els articles que llegien, però ara sí ho poden fer molt fàcilment a través d’Internet. Aquestes opinions t’arriben d’alguna manera?
Jo sóc un zero en informàtica. Tinc una màquina d’escriure Olivetti amb la que he escrit els llibres i els articles. Desconec absolutament què es pot trobar a la xarxa i la veritat és que no ho necessito. No vull dir que no sigui interessant, no és cap menyspreu, perquè sóc molt conscient de la importància que tenen Internet i tots els seus accessoris. Simplement sóc el mateix que quan tenia trenta o cinquanta anys i llavors no existia Internet. El que necessito és trobar una idea cada dia, observar, fer associacions, no trobar coses ja fetes. Si ara tingués divuit anys i comencés a escriure, evidentment que faria recerca a la xarxa.
Creus que, en general, estem massa connectats a la tecnologia?
Mai seré negatiu amb el món d’avui. Sóc molt respectuós amb el progrés. Tot depèn del que la gent necessita. Hi ha persones que necessiten estar tot el dia connectades i és la seva vida o la seva feina. En el meu cas, la meva manera de connectar-me és sortir al carrer i meravellar-me amb les coses que veig cada tres passes.
En el teu llibre El meu ofici expliques que abans de conèixer la Isabel Martí, cap editor et comentava els textos que enviaves per publicar, simplement te’ls publicaven. Fruit d’aquesta relació professional i d’amistat, va néixer l’editorial La Campana. Com et fa sentir que, anys després, La Campana i Isabel Martí siguin una editorial i una editora tan respectades?
Tot va començar de manera casual, però la veritat és que la Isabel sempre m’ha tractat molt bé i és molt atenta amb la feina que fa. Ahir mateix em va trucar per dir-me que havia de fer unes precisions en el llibre en el qual treballo ara. És una gran ajuda, i es mereix que les coses li vagin bé.
Has participat en més de seixanta Sant Jordis. Recordes el primer?
Sí, em veig al capdamunt de la Rambla en una parada que vam aconseguir a través d’una enciclopèdia. Com que era una enciclopèdia, es tractava d’informació i no de creació, així que vam aconseguir passar la censura franquista. En aquella parada es venia l’enciclopèdia, però també hi érem tres o quatre escriptors que no teníem res a veure, però estàvem allà de manera discreta. Llavors els lectors s’apropaven amb els nostres llibres i nosaltres els hi dedicàvem sota la taula mentre la policia passava pel costat. Això per publicar en català, és clar.
I de l’etapa d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, amb quin record et quedes?
Hi ha una anècdota fantàstica amb el Raimon. Ell i jo vam anar al Palau de la Música a cantar, tots dos sols. La censura només havia aprovat tres cançons al Raimon i tres a mi. Evidentment, al Palau de la Música hi havia policia amagada. El Raimon va cantar les seves tres cançons, després jo les meves i a l’acabar la gent en demanava més. No sabíem què fer, així que li vaig dir al Raimon que sortís a cantar novament les mateixes tres cançons. I jo vaig fer igual. El públic va entendre perfectament que allà hi havia censura i la resposta dels espectadors va ser molt entregada. Són coses rares que abans passaven, com quan en un premi literari en català, et trobaves un policia a la porta apuntant en una llista qui entrava.
A Inventari de jubilacions, deies que t’havies jubilat de l’espanyolisme, però que sabies que moriries sent espanyol. Tenint en compte el que estem vivint a Catalunya, canviaries aquesta afirmació?
Home, és clar! És que abans la gent es moria en castellà, perquè no hi havia esqueles en català. Trobo que és admirable el que està passant i el que passarà quan jo ja no hi sigui. Sóc un optimista històric, però fa uns anys les coses eren molt diferents.
Del Barça no et jubilaràs mai, no?
No! Fa poc vaig veure un japonès cantant l’himne del Barça i vaig pensar “quines coses, un japonès cantant un himne que vaig escriure”. Suposo que sempre seré més famós per l’himne del Barça que per tots els llibres que hagi escrit.
A Relacions particulars parles de quan vas conèixer Espriu, Cela, Pla, Foix, Delibes i Sagarra. Quines són les teves relacions particulars a dia d’avui?
Sí, gràcies a la meva etapa a Destino vaig conèixer molts escriptors. Ara, en canvi, estic tractant molts joves i veig que tenen una empenta i una vitalitat que abans no eren molt comunes. M’hi trobo molt bé amb ells, podem conversar de manera còmoda sense que pensin que sóc un vellet. De totes maneres, mai he volgut mitificar res, no vull generalitzar: la joventut no existeix, la vellesa no existeix. Hi ha uns joves i hi ha uns vells.
D’aquelles relacions particulars, quin record salvaries?
Jo esborro molt. Potser sona molt pedant que digui això, però si a mi mateix no em dono importància, per què haig de donar-la als demés? Potser no he trobat les paraules justes per dir el que vull dir, però em refereixo a què tot té un punt de relatiu i les persones no som només una persona, som cent personers. S’ha d’evitar mitificar la gent i jutjar-la sempre des del nostre punt de vista.
Et segueixen incomodant els elogis?
És una de les coses que més m’incomoden. Ara he aprés una mica, perquè la Isabel Martí m’ha dit que havia de ser més amable quan algú em deia que era un admirador meu. Jo era més abrupte, per una qüestió de timidesa i perquè em costa pair els afalacs, sobretot si són cara a cara. Però ara sóc més amable.
És fàcil sorprendre a Josep Maria Espinàs?
Jo em sorprenc cada dia. A vegades penso “carai, Espinàs, ja has acabat l’article d’avui? Com ho has fet, si fa una estona estaves menjant un plat de sopa abans no es refredés?”. I després també em sorprenc i em diverteixo quan surto a caminar pel carrer. A vegades em creuo amb gent que em reconeix i em saluda, però d’altres vegades veig en els seus ulls que em reconeixen, però no s’atreveixen a dir-me res. Hi ha gent molt efusiva i gent molt discreta. És bonic sortir al carrer i veure la diversitat humana.
Abans deies que sortir al carrer és la teva manera de connectar-te…
Exacte. Per exemple, si jo sóc molt puntual a les meves cites és perquè arribo sempre un quart d’hora abans, perquè aquest quart d’hora és el meu temps lliure entre el que estava fent i el que haig de fer. Vaig amunt i avall pel carrer fent temps, llavors miro el meu entorn i visc. Aquest quart d’hora és la vida. Podria dir-te que la vida és anar sumant quarts d’hora, un temps d’observació, d’adonar-se que no som tan importants, que som un personatge més passejant pel barri. La simplicitat de la diversitat és fantàstica, poder mirar la gent i imaginar coses, no saber amb què et trobaràs o a qui veuràs a la següent cantonada. La improvisació de la vida és el que em té seduït. Sóc un badoc que viu de mirar.
Més de 3.600 alumnes de primària de Cerdanyola han portat ja a casa seva la Petita historia de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement, llibre que relata la història d’aquest territori des de l’època ibera fins a l’actualitat amb il·lustracions de Pilarín Bayés i text de la periodista local Núria Ferrer.
El llibre recorre, al llarg de setze pàgines il·lustrades, la història de Cerdanyola, des dels assentaments ibers fins a la implantació de la UAB, el Sincrotró i el Parc de l’Alba, sense oblidar els recents llegats modernista primer i industrial després, i ho fa a partir del protagonisme d’uns nens i nenes força curiosos i l’acompanyament d’una guia molt particular, la fada Alba.
L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, explica que la canalla és protagonista d’aquest relat i per això s’ha volgut repartir el llibre en ma a l’alumnat de totes les escoles, públiques i concertades, de primària del municipi. L’alcalde explica que els nens tenen al seu abast en aquest relat les diferents etapes de la història local que els ha de fer sentir orgullosos.
L’Ajuntament de Cerdanyola, com abans ho han fet altres municipis, ha volgut recollir l’essència històrica de la ciutat en un petit llibre il·lustrat que es pot utilitzar com a material escolar, ser un obsequi per a conciutadans i visitants de Cerdanyola, o consultar in situ als centres de recerca i empreses instal·lades al Parc de l’Alba.
Una col·leció amb una il·lustradora històrica
Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement és el volum número 348 de la col·lecció Petita història de l’editorial Mediterrània, adreçada als nens i nenes d’entre 8 i 12 anys en particular i al públic familiar en general.. David Heredia, director comercial del grup editorial, subratlla que és la col·lecció viva més longeva en llengua catalana i tots els seus volums han comptat amb il·lustracions de la històrica dibuixant Pilarín Bayés, una autora molt detallista. Heredia explica que Bayés, de 81 anys, s’ha divertit molt il·lustrant una història amb escenaris tan diferents com els de les diverses etapes històriques de Cerdanyola.
Visita guiada del passat al present
L’autora del text és la periodista Núria Ferrer, directora de la revista Cerdanyola al dia, que explica que el principal repte a l’hora d’escriure el llibre va ser trobar el fil conductor que estructurés el relat per les etapes ibera, modernista, de la industrialització i l’actualitat de Cerdanyola, un fil conductor que és una visita guiada.
Petita història de Cerdanyola, Ciutat del Coneixement s’ha repartit entre els escolars de primària de la ciutat, però fonts municipals indiquen que no hi haurà problema si algun nen més està interessat en aconseguir algun exemplar.
✍️ La mitjanit del 22 de gener del 1939 el poeta, escriptor i intel·lectual Antonio Machado va emprendre el camí de l’exili. Barcelona va ser la seva darrera ciutat abans d’un exili a Cotlliure del qual ja no va tornar.
En arribar a Barcelona, la família Machado (integrada per Antonio, la seva mare Ana, el seu germà José, la seva cunyada Matea i les seves nebodes Eulàlia, Carmen i Maria) es van instal·lar a dues habitacions de l’Hotel Majestic
Barcelona, en plena Guerra Civil, Antonio Machado va col·laborar periòdicament amb el diari La Vanguardia. Aquest llibre reuneix per primer cop de forma monogràfica el conjunt dels 29 articles (la majoria de la sèrie «Des del mirador de la guerra»).
Els 29 articles que Antonio Machado va escriure per La Vanguardia
Just davant de l’antiga Finca “El Pinar” hi ha la Torre Castanyer, antiga propietat de la Duquessa de Moragas, una construcció d’estil romàntic de principis del segle XIX, que fou completament restaurada per Francesc Mitjans i Miró el 1959.
En aquesta finca, sigui dit de passada, s’han rodat diverses pel·lícules d’època, i ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat de conservació.
Lluís Permanyer, fent història, ens recordava també a “La Vanguardia” l’arribada de la família reial a Barcelona per l’Exposició Universal de 1888
“El 17 de maig de 1888 arribaven amb tren a Barcelona la família reial: la reina regent Maria Cristina, les infantes Mercedes i María Teresa, i Alfonso XIII. Acudien a una cita important, la inauguració de l’Exposició Universal. Feia poc que el Palau Reial, a Pla de Palau, havia estat incendiat, per això la família reial s’hauria d’instal·lar en una residència improvisada: l’Ajuntament de Barcelona El problema era que mentre la reina regent es veia obligada a complir la seva agenda, l’Ajuntament de Barcelona no era un lloc propici perquè el Rei Alfons XIII i les infantes juguessin.
D’aquesta manera, es va creure adequat que la Torre Castañer i el seu gran parc podria ser el lloc perfecte per acollir-los durant el dia i així tinguessin un lloc on jugar i córrer a plaer. Els amos van fer construir llavors, de pressa, un reixat que encara avui dia existeix, i un pavelló de jocs d’estil “neomozárab”, molt d’acord amb la tendència constructiva del moment. El 7 de juny, la família reial va partir de Barcelona, i com estableix la tradició, es van col·locar en paral·lel a la reixa unes grans cadenes que encara avui es poden observar, per deixar constància que aquella finca havia acollit un rei.
“Anys més tard, durant la guerra civil, la Torre Castañer va acollir també Antonio Machado en els seus últims dies a Barcelona, abans que aquest exiliés Collioure.”
Font, La Vanguardia, Lluís Permanyer, Ajuntament de Barcelona,
🎻 L’Ajuntament de Barcelona es compromet a trobar una seu per a la Fundació del reconegut músic Jordi Savall
🎻 L’acústica de l’església barroca de Sant Felip Ner seria idònia per a aquest propòsit; a més el Monestir dels Felipons està en desús.
🎻 Penòs que l’EMD governada des de 2010 per Ramón Andreu, -del partit polític Gent per Bellaterra-, no ha valorat mai aquest gran veí universal de la música, ni l’ha dedicat un carrer o plaça, tot el contrari que va ver Barcelona amb Montserrat Figueras, que té dedicada una Plaça des de fa anys.
Jordi Savall, veí de Bellaterra, quan va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2014
La ciutat de Barcelona tenia pendent fer un pas endavant en el reconeixement de Jordi Savall i per fi ha decidit vincular-se a la dimensió de la seva figura. La tasca de recerca i divulgació musical del que és un dels músics més influents del món ha tingut curiosament més acolliment institucional a França al llarg de les dècades –pels seus incomparables enregistraments del barroc francès– que al seu propi país, del patrimoni del qual musical renaixentista espanyol és un gran ambaixador.
Jordi Savall i Bernadet (Igualada, l’Anoia, 1 d’agost de 1941) és un músic català, especialitzat en viola de gamba, direcció d’orquestra i recerca musicològica de música antiga. També ha cultivat en menor grau el camp de la composició. És un dels especialistes en música antiga més reconeguts del món i pioner en la recuperació dels sons del Renaixement i del Barroc.[1] Ha enregistrat més de 200 àlbums, ha creat música per al cinema, i cada any ofereix més de 150 concerts gràcies a una curosa planificació dels seus projectes. Va estar casat amb la soprano Montserrat Figueres i actualment està casat amb la filòsofa Maria Bartels.
És fundador, juntament ambMontserrat Figueras, dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989) amb què s’ha dedicat a la recerca d’aquestes músiques antigues.
Les seves activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes, tant musicals com culturals, el situen entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. Durant mig segle s’ha dedicat a l’empresa titànica de recuperar els arribats musicals de desens de cultures i èpoques i al camí s’ha convertit en un treballador incansable per la pau entre els pobles. Guanyador de nombrosos premis a França, Suïssa, Alemanya o Espanya, com el Midem Awards, l’International Classical Music Awards i un Grammy Award. a més, tant ell com Montserrat Figueres van ser nomenats el 2009 Artistes per la Pau dins el programa Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO.
El Museu d’Art de Cerdanyola és un equipament destinat a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista, noucentista i art déco, però també vol ser un espai on es mostri la producció actual.
El MAC té, doncs, una doble vocació de museu i de centre d’art contemporani. Un dels objectius del MAC és reivindicar Cerdanyola com un destacat focus cultural a l’època del modernisme i el noucentisme amb la presència dels artistes que, llavors, van estar vinculats a la població.
Està ubicat en un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912).
L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament.
El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny.
Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons del museu.
Jennifer és la fundadora del famós “Alphabet Photography Inc”. l’empresa original d’art de lletres reconeguda a tot el món. A partir del 2007, Jennifer’s Alphabet Photography va ser un èxit instantani i es va vendre a tot el país decoració per a la llar i súper botigues com Target, Bed Bath & Beyond, Walmart, HomeSense, Bowring i molts altres als Estats Units i Canadà. L’èxit d’Alphabet Photography, va convertir a Jennifer en la primera fotògrafa a figurar a la llista PROFIT W100 per als negocis el 2010 i el 2011. Jennifer també ha guanyat molts premis d’emprenedor notables al llarg dels anys pel seu èxit empresarial.
El 2010, Jennifer va coordinar i produir amb èxit el flash mob més famós de la història, i té un rècord mundial de més visualitzacions amb gairebé 50 milions de visualitzacions. L’atenció del flash mob va atraure Jennifer a CNN, The Today Show, ABC World News, Good Morning America, The View, Canada AM, USA Today i molts altres mitjans de comunicació nacionals. El vídeo es va crear com a “felicitació de Nadal” als clients d’Alphabet Photography Inc.
La passió de Jennifer per la fotografia de retrats es va encendre després de donar a llum la seva primera filla i d’experimentar complicacions rares amb la seva visió. Durant l’embaràs, Jennifer va perdre la vista d’un ull. La va obligar a revalorar la seva direcció a la vida i després del naixement saludable de la seva filla, va començar el camí de la fotografia de retrat.
Jennifer és ara una fotògrafa de retrats de celebritats , amb clients que inclouen Vince Vaughn, Donald Trump Jr., Megan Fox i molts altres.
Jennifer Blakeley – Dues noies ballant amb un vestit fluid
Víctor Borràs Gasch ha guanyat el premi de teatre Frederic Roda amb l’obra Els ossos de l’irlandès. El guardó està dotat amb 8.000 euros i l’edició del text i l’organitzen conjuntament la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB).
Els ossos de l’irlandès explica la història de l’amistat trencada de tres amics que passats vint anys, en un dia de pluja, veuen com torna a la superfície tot el que voldrien que seguís enterrat. Segons el jurat es tracta d’una obra “molt original, ben ambientada i que manté el suspens, donant un gir inesperat al final”. El jurat ha destacat que l’humor negre i les escenes d’acció fan l’obra interessant per atraure el públic jove al teatre.
El premi Frederic Roda
El Premi Frederic Roda es va crear l’any 2014 en memòria del bellaterrenc Frederic Roda, una de les personalitats més influents en la vida teatral catalana, cofundador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sotsdirector de l’Institut del Teatre, actor, director, pedagog, dinamitzador i crític teatral.
L’any 2018 la Diputació de Barcelona va donar un nou impuls a aquest certamen que s’ha consolidat com un dels referents de l’escena catalana, amb obres premiades que s’estrenen cada temporada.
L’any passat el premi va ser per a Lo cutrisme de Cecília Navarro, mentre que el 2020 el premi es va atorgar a Negatius de Sílvia Navarro Perramon, text que es va estrenar a la sala Flyhard els mesos de setembre i octubre de 2022 en coproducció amb el Festival Grec Barcelona i que actualment està en gira.
El guanyador
Víctor Borràs Gasch és llicenciat en Art Dramàtic (1999) i postgraduat en Pedagogia Teatral (2010) a l’Institut del Teatre. Ha realitzat tota la seva carrera professional dins del col·lectiu Teatre Nu, primer com a actor i des del 2006 com a director, autor i dramaturg dels espectacles de la companyia. Destaquen Kàtia (2018), Premi Xarxa Alcover 2018; Teatre Arrossegat de Catalunya (2017); Maure el Dinosaure (2016); Mrs. Brownie (2015), Premi Públic Pom d’Or; Raspall de Pere Calders (2012), nominat als Premis Butaca com a millor espectacle familiar; Avi Ramon (2009); Somnis d’Alícia (2007) i La Lluna d’en Joan, de Carme Solé Vendrell (2006). És autor també de La lleugeresa i altres cançons, coescrita amb Ivan Benet; No ens tornarem a veure i La dona del tercer segona, estrenada al Festival Grec 2021.
El 7 de març de l’any 2007, Perejaume instal·là un cargol de bronze de 150 × 90 cm a l’espai que hi ha entre la riera de l’Eix central i la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. A la cabota del vis s’hi pot llegir: «Enclavament de Bellaterra. Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi». Amb aquest ancoratge, Perejaume reivindica un reencantament amb la concreció de l’indret com a punt de partida per forjar una nova sensibilitat que sigui capaç d’enriquir la nostra experiència.
Classificació: Acció Escultura Intervenció en un espai Instal·lació
Materials: Cargol metàl·lic de bronze, amb rosca de vis i cabota d’estrella, que fa 1’5 m d’alçada i 90 cm de diàmetre. Text bisellat de 184 lletres d’un mil·límetre de fondària.
Alt: 150 cm
Ample: 90 cm
Fondària: 90 cm
Descripció: Gran cargol de rosca collat a terra que du gravat el següent text a la cabota: “Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de despendre. Feu fermança local en tot i per tot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu traslladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi”.
Localitzacions: Institució Universitat Autònoma de Barcelona
Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) és un artista i poeta català. Va estudiar història de l’art a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va practicar pintura i dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva obra rep influències de Hans Syberg, Bruno Latour, Àngel Valente, Joan Brossa, Josep Maria Jujol o Joan Coromines. També d’altres menys coneguts com els pintors santpolencs Avi Vila i J. Pou. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l’any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d’Espanya.
Obra:
A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l’eix central de la seva obra.
Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d’igual o més importància que l’anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions. No obstant, l’any 2013, la seva obra participà d’una exposició col·lectiva a l’espai expositiu de la Fundació.
Òculs del Gran Teatre del Liceu – Obra d’en Perejaume|CCMA
Obres destacades:
1984: El Postaler 1988: El Cim de Catiu d’Or 1991: Desescultura 1999: Platea Abrupta (Vuit plafons circulars del sostre, i els tres del prosceni, del Gran Teatre del Liceu) 2000: Courbet i Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure 2002: Correcció de la llera del Torrent de Folgueroles… i L’obra de Granollers., dins d’un projecte del MACBA i la Diputació de Barcelona 2007: Enclavament de Bellaterra 2010: Ballar la veu 2017: La rel de l’arbre és una roda. Els arbres ballen la paraula de Llull. Cartoixa d’ Escaladei
BELLATERRA.CAT 