Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Es va formar a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.
Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l’antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el “Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot”, que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Aquell mateix any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona, en la qual va presentar els olis “Mujer con niño y Mujer sentada”.
Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc.
El 1980 realitzà un monumental Sant Benet per a l’abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi
Alexis Eudald Solà (del texte de presentació de l’exposició a la Galeria Montcada. Barcelona 1999):
“Formada amb el seu pare, un dels mestres catalans més eminents a l’estudi de l’Art i creixent al si d’una família on l’art i la música constituïen un element vital, necessari i quotidià, Montserrat Gudiol ha lluitat des dels seus inicis per a trobar un llenguatge pictòric personal i sinceríssim que, voluntàriament, defuig qualsevol estil o qualsevol moda passatgera, perquè sap que, en matèria d’art, com en tot, no hi ha terme mitjà. I des d’aquest punt de vista, no és gens aventurat proclamar que l’art de Montserrat Gudiol és intemporal i és bell, perquè és veritable i sincer, perquè només vol expressar el que sent l’artista i perquè ho expressa amb aquell mestratge que ha obtingut amb una lluita intensa, amb gran esforç, amb una incansable tenacitat.
Els olis i els dibuixos impecables de Montserrat Gudiol ens revelen, a més a més, la forta personalitat d’una dona, la seva capacitat de treball i de lluita, la seva infinita tendresa de mare, però també l’extrema problemàtica de l’ésser humà. Perquè, en el fons de les seves creacions, apareixen sempre uns silencis profunds, misteriosos i alhora inquietants, un emotiu afecte i també una certa ansietat, una pau pau i una angoixa humaníssima. Per aquest motiu, el diàleg de les seves creacions ens enriqueix i fa que les estimem tant i que les sentim tan entranyables.”
Font: Montserrat Gudiol, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 