El motiu d’aquest comunicat és el d’informar-vos de dos robatoris que malauradament hem patit en dos dies consecutius i que us passo a detallar tot seguit:
El proppassat dia 27 de març, em van robar un patinet elèctric el qual es trobava estacionat dins del meu jardí, donat el perill o el risc d’explosió que aquests tipus de vehicles sembla que tenen, fa temps vaig decidir deixar-lo fora del meu garatge per precaució, doncs bé, algú va saltar el mur de la finca i a fosques se’l va enduu.
El dia següent em vam comprar un altre i el vam deixar estacionat en el lloc “Bicitancat” de la Plaça del Pi de Bellaterra, doncs al vespre, el van robar també.
Dit això, m’agradaria fer difusió d’aquesta malaurada noticia, sobretot per alertar al veïnat. Personalment considero que l’espai “Bicitancat” no dona la seguretat que alguns van prometre alhora d’instal·lar-lo, sobretot perquè la porta d’accés es trobava forçada, no hi ha càmeres de vigilància ni a dins de l’habitacle ni a fora de manera que es tinguessin imatges de l’accés. Diuen que per accedir-hi prèviament has d’estar registrat, però un es registre de manera gratuïta i per tant, no hi ha cap tipus de control per saber qui ha entrat i quan ho ha fet. Desconec qui té la responsabilitat d’aquest espai, l’EMD? l’Ajuntament de Cerdanyola, organisme que tant cuida al residents de Bellaterra? o potser la responsabilitat es de FGC?, ja ho esbrinaré.
Cada dia es coneixen casos d’intrusisme en cases de Bellaterra, ahir des del Turó de Sant Pau, em comentaven de l’existència de persones d’ètnia gitana que transiten pels carrers i que, ja se sap segur, que estan ocupant habitatges de la zona.
Hem de posar fil a l’agulla per reconstruir una Bellaterra digne dels seus residents.
Us agrairia que féssiu possible la difusió del meu cas pel mitjans que considereu oportuns.
Seu de l’EMD al Centre Cívic de Bellaterra i l’esquirol deixat i rovellat
COMPETÈNCIES DE L’EMD DE BELLATERRA
1.- Urbanisme i patrimoni:
Proposar les noves denominacions de carrers a l’Ajuntament, perquè les aprovi Conservar i administrar el seu patrimoni Reparar i conservar els edificis municipals de qualsevol tipus dins el territori de Bellaterra
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres Proposar preferentment, i mitjançant la Junta de Veïns, normes urbanístiques que afectin exclusivament l’àmbit de l’EMD Realitzar delegadament les inspeccions en matèria urbanística i d’activitats, coordinadament amb l’Ajuntament i sense poder sancionar
2.- Trànsit i espai públic:
Reparar i conservar camins públics, carrers, parcs i jardins públics i voreres Regular i ordenar el trànsit de vehicles i persones dins de Bellaterra Col·laborar en el tractament i manteniment de parcs i jardins amb l’Ajuntament de Cerdanyola
3.- Cultura, esport, joventut i altres Activitats de caire cultural, festes i actes lúdics:
La participació de la joventut en les activitats culturals i de lleure, així com la seva promoció Promoció de l’esport i el lleure en general i a l’àmbit escolar en particular Acceptar altres competències que l’Ajuntament li delegui per actuar de forma descentralitzada
El pintor català Carles Planell Viñals (Barcelona, 20 juliol 1927- 4 juliol 2008) comença a pintar cap a l’any 1948 i fins al 1954 ho fa dins de la figuració amb una certa reminiscència de l’esquematisme de Picasso, de l’època de l’Escola de París.
Des de l’any 1994 participava a les tertúlies setmanals del Restaurant La Taula de Barcelona, amb l’enfitriona Amèlia Riera (Barcelona, 1934-2019), pintora amiga del seu grup artístic.
Bufet amb dona i nero, 1994, original per Angi i Francesc del Restaurant La Taula de Barcelona
Es considera que els anys 1957-1958 són els inicis de Planell a l’informalisme, que deriva ràpidament cap a un cert interès per desenvolupar una nova concepció de l’espai i és aquesta la seva aportació més destacada a la pintura informal de Catalunya. A partir de llavors, s’endinsa en l’abstracció imprimint manualment sobre la superfície pictòrica del quadre multitud d’intensos ratllats. Aquests primers anys experimenta amb la matèria pictòrica i el color, fent combinacions binàries.
Una de les aportacions més significatives d’aquest període són les concrecions matèriques en forma de punts o botons que apareixen distribuïdes a la superfície del quadre. En general, aquesta distribució es fa d’acord amb uns esquemes d’estructuració espacial pensats prèviament per l’artista. Preval en aquest tipus de composicions el sentit ortogonal, alhora que una predilecció pels esquemes ordenats. Els ritmes lineals creats per l’agrupament dels petits punts matèrics donen lloc a un tipus d’obres en què la idea essencial és estructurar un espai donat. La repetició d‟elements i ritmes comporta la possibilitat d‟extensió de l‟espai pictòric fins a la noció d‟infinit. Lourdes Cirlot. La pintura informal a Catalunya, 1951-1970, Anthropos, 1993.
Una altra característica de les seves obres, com aquesta que ens ocupa, és el resultat final de la superfície, com si tingués una pàtina antiga que recorda el bronze brunyit: això és fruit de barrejar pintura plàstica amb barnís i després fregar la superfície fins aconseguir una qualitat llisa, com desgastada i envellida pel pas del temps. figures humanes molt esquemàtiques i hieràtiques, com en aquest quadre.
Nen amb tricicle, Oleo Técnica mixta, Exposició CUB Palau Robert Barcelona 1995
Els seus quadres són manifestacions d’un cosmos inescrutable i hermètic, d’espais interiors formulats per una simbologia de figures i objectes immòbils, de colors envellits i prodigiosament elaborats que testimoniin una certa atemporalitat. Nens de faç encarcarada, rellotges de arena, bous, animals domèstics… són els figurants d’una fauna significativa i significant. Despietadament crític, refuig de la realitat quotidiana i grollera per endinsar-nos en un univers poètic, il·lusori i de certes reminiscències medievals.
Posteriorment a aquesta etapa, l’experimentació espacial el farà evolucionar fins a foradar la tela i substituir així els petits botons matèrics pel buit. A continuació, el protagonista del seu treball va ser el paper en substitució de la matèria pictòrica: va optar per diferents qualitats i estats d’aquest –cremat, arrugat i enganxat. Finalment, i després d’un llarg període de silenci, l’artista reprendrà l’estudi dels elements geomètrics a les seves composicions.
Va començar a pintar cap al 1948 en una trajectòria derivada de l’esquematisme picassià. Influït primer per Picasso, posteriorment va depurar el seu art arribant a una disciplinada ordenació de l’espai que el va portar a retre homenatge a Luca Pacioli.
Va ser membre del Cercle Maillol, una agrupació d’artistes catalans, creada el 1946. Es va donar a conèixer el 1953 a l’Exposició Municipal de Belles Arts. El 1955 ja va obtenir medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria. Des de llavors, va participar en nombroses exposicions a diversos països, integrat sovint al grup Sílex.
Narcís i Nen, Pintura Oleo Técnica mixta 1995
A Barcelona va concórrer al Saló d’Octubre i va ser societari fundador dels Salons de Maig. El 1959 va formar part de l’anomenada Escola de Barcelona i el 1960 va participar a la Biennal de Venècia ia l’exposició del museu Guggenheim de Nova York, entre altres exposicions.
El fructífer itinerari creatiu de Carles Planell es va concretar en diferents estadis, començant per la seva etapa informalista dels anys seixanta, que aviat va derivar a l’abstracció geomètrica, incorporant a la pintura materials insòlits, com metall o marbre (La conquesta de la Lluna, 1969 , panell al vestíbul d’un edifici a la Diagonal de Barcelona). Després va passar pels estudis dels complexos postulats matemàtics de Luca Pacioli i la revisió de la Divina proporció, fins a arribar a les íntimes composicions actuals. Però sempre la seva tasca es va caracteritzar per una preocupació d’estructuració espacial, per un ordre mental rigorós i per l’aplicació de la matemàtica i la proporció.
A finals dels anys 60 es va produir el pas de l’informalisme especialista a la matematització geomètrica. Atret per les lleis clàssiques de la proporció i del càlcul minuciós de l’espai, l’artista va iniciar una nova via que és la que va inspirar les etapes creatives posteriors. Progressivament, va anar incorporant a l’espai de cànon renaixentista figures, criatures i objectes d’una simbologia rica i enigmàtica que van narrar històries complexes com si de transcripcions de somnis es tractessin amb una dicció metòdica, una elaboració refinada i un resultat exquisit.
Obres en Museus i Col·leccions:
MACBA
Museu Nacional d’Art Modern, Tokio.
Ateneum Museum, Helsinki.
Biblioteca Luis Ángel Arango, Bogotá.
Biblioteca Nacional, Lisboa.
Museo Nacional de Arte Contemporáneo, Madrid.
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
Art Gallery, Toronto (Canadá).
Biblioteca – Museu Víctor Balaguer, Vilanova y la Geltrú (Barcelona).
Aquest diumenge m’agafen vostès a Espot (Pallars Sobirà). Per als qui estiguin familiaritzat amb les meves cròniques estiuenques això no suposa cap novetat: Durant els últims trenta anys, tant en els meus escrits al diari El País, com ara en els de La Vanguardia, Espot ha estat un dels meus més fidels caus estivals. Però, en aquesta ocasió, el motiu de la meva estada –cinc dies escassos– adquireix un caràcter molt especial: he anat a Espot a visitar la tomba del que durant més de cinquanta anys va ser per a mi, més que un amic, un germà gran; la persona que em va descobrir el Pallars Sobirà i em va ensenyar a voler-ho com a cosa pròpia: Silvio Montaña Pascuet, mort el 7 de juliol de 2015 a Barcelona.
Postal de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida) 1975
La meva relació amb el Silvio es remunta a un matí de mitjan juliol del 1960. Jo acabava de tornar de Tours, a la universitat de la qual havia participat en un curset sobre el militar i escriptor francès Luc de Clapiers, marquès de Vauvenargues, i al nostre pis de Barcelona vaig trobar una nota del meu pare en la qual em deia que agafés l’Alsina Graells i baixés a la Guingueta d’Àneu, que allà vindria a recollir-me un jeep per portar-me a un poble anomenat Espot. I, allà, a l’Hotel Saurat, on s’allotjaven els meus pares, va ser on vaig conèixer el Silvio i la seva esposa, Conxita Saurat, els propietaris de l’hotel, amb la seva germana Antonia i el petit Toni, el fill del Silvio i la Conxita.
No sé exactament què és el que va portar al meu pare –un home enamorat del mar, de la nostra Costa Brava– a passar aquell estiu en un poblet de l’alta muntanya. Suposo que va ser influït pel seu amic el notari Noguera, que mantenia una bona relació amb alguns capitostos de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (Enher), que, aleshores, eren els senyors d’aquells paratges. Però del que no em cap cap dubte és que aquell estiu a Espot –l’últim estiu que va viure el meu pare: va morir el mes de setembre de l’any següent– va ser un estiu molt especial, tant per al meu pare com per a mi.
El meu pare, acompanyat, guiat pel Silvio, va viatjar fins al poble d’Alins, a la Vallferrera, i allà, a Cal Coix, va descobrir la casa pairal dels Castellarnau, els senyors del ferro, d’on era oriünda la família de la seva mare, la tarragonina María Filomena de Castellarnau i de Lleopart (sempre he cregut que aquell tardà descobriment dels orígens materns –el meu pare, com confessa a les seves Memòries, sempre es va considerar més un Castellarnau que un Sagarra– va tenir alguna cosa de premonitori). I jo vaig retrobar a Espot aquell paisatge de la meva infantesa, a l’Alta Savoia francesa, que tan feliç em va fer i que tant enyorava.
El 1960, Espot era molt diferent de com és ara. El parc nacional d’Aigüestortes (inaugurat per Franco dos anys abans), era encara un paisatge inèdit, i el clima que es vivia a l’Hotel Saurat, amb la seva colònia d’artistes francesos, era molt familiar. Va morir el meu pare, jo me’n vaig anar a viure a París, però la relació amb el Silvio i la seva família es va mantenir. I un bon dia, a mitjans dels setanta, vaig tornar a Espot, amb el meu fill Josep Maria a caçar papallones. I des d’aleshores, rar és l’estiu en què no passo algunes setmanes al vell Saurat –aquest any en fa 150: es va inaugurar el 1863 com a fonda, i el 1930 es va convertir en hotel– , en el qual em trobo com en la me va pròpia casa.
Tot el que sé sobre el Pallars Sobirà ho dec al Silvio, el meu germà més gran –ens portàvem 18 anys– Silvio Montaña. Tota la història del Pallars Sobirà des dels temps del comte Hug Roger III fins al ducat dels Medinaceli va ser el Silvio qui me la va explicar (i va ser el Silvio qui, sent alcalde d’Espot, va pactar amb la família Medinaceli, hereus dels Cardona, que el comú d’Espot fos el propietari de les seves terres, inclosa n una part del parc nacional). Va ser el Silvio, fill de Sort i oriünd de la casa pairal Cal Farré (1788), d’Ainet de Besan, qui em va portar a visitar tots els pobles del Pallars Sobirà, que se’ls coneixia molt bé, casa per casa, i que després va recollir en un petit llibre. Amb el Silvio vaig pescar les me ves primeres truites i vaig jugar innombrables partides de dòmino. Diumenge, 7 de juliol, el dia que va morir el Silvio, jo em trobava a Marsella. La seva família va intentar localitzar-me sense èxit.
Quan vaig tornar a Barcelona, després d’uns dies passats a Vic, vaig trobar una nota de la seva filla Blanca informant-me de la mort del seu pare, juntament amb un recordatori del funeral, fet a Espot el dia 10. S’hi veu una imatge de l’estany de Sant Maurici, amb Els Encantats al fons i a l’interior uns versos del meu pare, els mateixos versos que vam posar al recordatori quan va morir: “Si has clos els ulls d’aquell que tan volies, / sents la fredor i la calma de la neu, / però, a mesura que passen els dies, / el mort viu i respira dintre teu…”. Silvio Montaña Pascuet, el meu estimat germà gran, va morir, en la pau del Senyor a l’edat de 93 anys. Els havia complert el passat 22 de juny, dos dies després em va trucar, com cada any, per felicitar-me pel meu sant. Avui reposa al cementiri d’Espot, al panteó de la família Saurat, al costat del seu hotel. Aquest any, després de les pluges torrencials que van provocar el desbordament de l’Escrita, Espot està més verd que mai. Llueix un sol esplèndid i des de la meva terrassa de l’hotel –avui a mans, molt bones mans de la Sílvia, la filla petita del Toni– contemplo el vol de les orenetes de riu que nien a la teulada de l’hotel. Aquesta nit no hi haurà partida de dòmino, però el Silvio, l’esperit del Silvio, continua viu. Al seu hotel, a Espot i a qualsevol racó del seu estimat Pallars Sobirà.
Val la vena? L’aire que es respira a Espot desperta la gana. Què dinem avui? Unes múrgules amb salsa de fetge d’oca o uns rossinyols acabats de collir? I de segon? Un xai rostit, o un filet de pernil de senglar amb panses i pinyons? Tot això i moltes altres delícies ho ser- veixen al Júquim (sic), un dels millors restaurants del Pallars i de tot Catalunya. Sense punye tes ni atencions mediàtiques, i a un preu més que raonable. Servei excel·lent. Allà és on dino jo.
Són tòxics els additius que trobem en els aliments? Menjar fruita al final dels àpats engreixa? Els ous ecològics són més segurs i saludables que els produïts de manera convencional? És cert que l’oli de coco redueix el colesterol?
Alimenta’t amb ciència és un projecte innovador impulsat pels professors Carolina Ripollés-Ávila (UAB) i Oriol Comas-Basté (INSA-UB).
En l’àmbit de la nutrició i l’alimentació, esbrinar la veracitat d’una notícia potencialment enganyosa no és gens fàcil. La difusió generalitzada de notícies falses —les conegudes fake news— en el sector agroalimentari pot portar a confusió el consumidor compromès amb la salut i la sostenibilitat alimentària.
El projecte Alimenta’t amb Ciència
La difusió generalitzada d’informació a través de plataformes digitals condueix a una exposició excessiva a notícies falses, comunament conegudes com a fake news.
Un dels sectors més afectats per la difusió de fake news és l’agroalimentari, ja sigui per la quotidianitat del fet d’alimentar-se o per la seva estreta relació amb la salut. El projecte “Alimenta’t amb ciència” pretén crear i difondre material audiovisual que ajudi a combatre la propagació de fake news i la desinformació en l’àmbit de les ciències de l’alimentació, abordant, entre d’altres, aspectes clau de nutrició, innocuïtat, tecnologia i sostenibilitat alimentària. Per fer-ho, es comptarà amb la participació de professors/es i investigadors/es de les universitats i centres de recerca de Catalunya, considerats Key Opinion Leaders (KOLs), que respondran, des de l’evidència científica, a les inquietuds de la població.
El projecte “Alimenta’t amb ciència” està coordinat per la Dra. Carolina Ripolles-Avila i el Dr. Oriol Comas-Basté, dos joves investigadors i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB), respectivament.
La Dra. Ripolles-Avila és graduada en Ciència i Tecnologia dels Aliments (UAB), té un Màster en Seguretat Alimentària i Salut Pública (Heriot-Watt University) i va realitzar la tesi doctoral entre els anys 2015 i 2018 en l’àmbit de la innocuïtat alimentària. Des de l’any 2021, és professora lectora Serra Hunter del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB.
El Dr. Comas-Basté és graduat en Farmàcia (UB) i en Ciència i Tecnologia dels Aliments (UB) i té un Màster Experimental en Ciències Farmacèutiques (UB). Va finalitzar la tesi doctoral en Alimentació i Nutrició l’any 2020 i, actualment, és professor associat del Departament de Nutrició, Ciències de l’Alimentació i Gastronomia de la UB i investigador postdoctoral del Campus de l’Alimentació (UB).
Col·laboradors
Aquest projecte compta amb el suport de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) (Convocatòria Joan Oró 2022), l’Associació Catalana de Científics i Tecnòlegs dels Aliments i l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA).
Per llei del Parlament de Catalunya de 17 de febrer de 1993, Els segadors fou declarat himne oficial de Catalunya. El registre sonor oficial va ser realitzat i divulgat l’any 1994.
ELS SEGADORS (Himne nacional de Catalunya) Catalunya triomfant Tornarà a ser rica i plena. Endarrera aquesta gent Tan ufana i tan superba. Bon cop de falç! Bon cop de falç, Defensors de la terra, Bon cop de falç! Ara és l’hora, segadors, Ara és l’hora d’estar alerta, Per quan vingui un altre juny, Esmolem ben bé les eines. Bon cop de falç! Bon cop de falç, Defensors de la terra, Bon cop de falç! Que tremoli l’enemic En veient la nostra ensenya, Com fem caure espigues d’or, Quan convé seguem cadenes. Bon cop de falç! Bon cop de falç, Defensors de la terra, Bon cop de falç! Cançó anònima del segle XVII. [La versió del s. XVII era més llarga: aquesta versió és d’Emili Guanyavents, que va guanyar el concurs convocat per la revista La Nació Catalana l’any 1899 per dotar l’himne català d’una lletra més curta.]
La lletra actual és d’Emili Guanyavents i data de 1897. Usa, però, elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la va compondre el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent. La primera versió enregistrada que se’n conserva data del 1900. Es pot veure darrere de l’himne una cançó primitiva nascuda a la sublevació de Catalunya del 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la qual els pagesos van protagonitzar importants episodis.
Per llei del Parlament de Catalunya de 17 de febrer de 1993, Els segadors fou declarat himne oficial de Catalunya. El registre sonor oficial va ser realitzat i divulgat l’any 1994.
Història d’Els Segadors
La música del que després s’ha convertit en l’himne de Catalunya i símbol de la identitat catalana té el seu origen a la Guerra dels Segadors. Quan esclatà la Guerra dels Trenta Anys, l’any 1618, inicialment per causes religioses (encara que també s’hi barrejaren qüestions polítiques i econòmiques), Felip IV d’Àustria, rei d’Espanya, hi participà en defensa de l’emperador germànic de la dinastia dels Habsburg, el seu oncle Ferran II. Les despeses tan importants d’una guerra tan llarga feren que es pretengués que Catalunya aportés també homes i diners a la guerra, la qual cosa originà un profund rebuig i indignació de la població catalana, que es veié forçada a acollir les tropes imperials per tal de defensar la frontera espanyola de l’atac francès. Les actuacions del comte-duc d’Olivares, primer ministre de Felip IV, van desvetllar tanta animadversió en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats, que moltes poblacions es revoltaren. El dia de Corpus de 1640 s’inicia a Barcelona la revolta dels segadors en l’anomenat Corpus de Sang. La Generalitat i el conseller en cap, Pau Claris, van fer costat als revoltats.
Al costat de la música es va conservar el text. Els dos textos més difosos han estat l’històric, publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán (amb modificacions respecte a versions anteriors, com l’addició de la tornada) i, en la primera edició musical, per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes, i l’actual d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, guanyador d’un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística. Guanyavents era conegut per la seva militància obrera i libertària, i la seva lletra va rebre una certa oposició dels sectors més conservadors. Tot i així, el fet que la lletra fos intercanviable entre himne nacional i crida a la revolució social recollia el desig de ruptura nacional i social del moment, i va propiciar la seva acceptació popular i institucional. Amb l’adaptació d’Emili Guanyavents, la lletra original d’Els Segadors es va simplificar i reduir de sis estrofes a tres, que són les que es canten actualment. Jaume Ayats defensà en un llibre que l’himne nacional de Catalunya tenia orígens eròtics en prendre com a base la melodia d’Els tres garberets, una cançó popular de sega i una lletra anònima que narra els fets de 1640.
Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l’himne català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l’harmonització coral de Josep Viader. Darrerament se n’ha fet una versió per a cor i orquestra simfònica, obra d’Antoni Ros Marbà. Fins i tot hi ha una versió en música màkina de l’himne.
El 2013 El Singular Digital.cat va assenyalar que la melodia de l’himne podia haver tingut l’origen en un himne religiós jueu anomenat Ein K’Eloheinu (“No hi ha ningú com el nostre Déu”).
El 2014 Televisió de Catalunya va estrenar un documental sobre la història d’Els segadors: Bon cop de falç. La història de l’himne, basat en el llibre de Jaume Ayats, Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional, coproduït per L’Avenç, Enderrock i Clack.
Per fi tot CORNELIUS de Marc Torices en un luxós volum de 400 pàgines. Un dels llibres més esperats dels darrers anys i un dels còmics més importants del 2023.
El gos Cornelius és un pobre diable. Sempre és cap de turc i objecte de tota crítica. És el sac de boxa dels amics!
Tenir-lo a prop permet despreocupar-se i fins i tot descansar: els mosquits li piquen només a ell, trepitja totes les merdes i ensopega amb totes les pedres. Només una cosa se li dóna bé, i és… ser ell mateix!
Aquest és el més gran i més complet recopilatori de les seves aventures, ficades de pota i despropòsits, el còmic definitiu sobre aquest antiheroi mil·lenari, a qui tots apallissen però també… volen?
Març de 2023 · Color · Tapa dura amb stamping daurat · 392 pàgines · 190x260mm · ISBN 978-84-92615-39-1 · 32,90€
Apa Apa Còmicsés una petita editorial independent amb seu a Barcelona. Intenta publicar els còmics de la gent que admirem i que ens agradaria trobar a llibreries.
La declaració reconeix el valor del còmic i del còmic, el pes de la seva història i la seva importància en el context actual.
El 17 de març coincideix amb la publicació del primer número del mític TBO
El Consell de Ministres va acordar l’any 2022, a proposta del ministre de Cultura i Esport, la declaració del 17 de març com a ‘Dia del Còmic i del TBO’ per reconèixer el pes de la seva història i la seva importància en el context actual.
Així ho va indicat el titular d’aquesta cartera, Miquel Iceta, que va recordar que “els còmics són sovint la porta d’entrada a nous lectors” i que es tracta d'”un sector puixant i al alça”.
Original del bellaterrenc Guy Pérez
Segons les dades de la sectorial que ha citat, només el 2021 hi havia més de 250 llibreries especialitzades i es van publicar a Espanya més de 4.100 títols, més d’un miler amb autoria espanyola.
Original del bellaterrenc Guy Pérez
De fet, sumant el talent de dibuixants, guionistes i coloristes, també són més de 1.000 el nombre de professionals d’aquest àmbit a Espanya, on hi ha així mateix més de 40 editorials especialment actives en publicació de còmics, una de les quals, Norma Editorial, va rebre recentment el Premi Nacional a la Millor Labor Editorial, la primera d’aquest àmbit que ho aconsegueix.
La data del 17 de març per a aquesta data es va escollir per ser aquella “en què es va iniciar la publicació de la revista TBO, que va popularitzar el model editorial de manera expansiva a Espanya”.
Original del bellaterrenc Guy Pérez
Entre els objectius d’aquesta iniciativa està visibilitzar la indústria a través de diferents activitats i donar un sentit unitari, arribant a tots els punts de la geografia espanyola, a través de la col·laboració de tots els seus agents, dels mitjans de comunicació, xarxes socials, entitats privades i societat civil.
La declaració respon a la proposta de l’Associació Sectorial del Còmic, que es va recollir a la Proposició no de Llei de Reconeixement i Dignificació del Sector del Còmic a Espanya, adoptada per unanimitat el 19 d’octubre de 2021.
Cal preguntar-se per què es va signar el conveni vigent, amb unes competències impossibles de complir econòmicament.
Gran error històric que l’EMD governada per Ramón Andreu des de 2010, dediqui un 40% a sous i només un 20% en millorar l’espai públic.
Miquel Serola i Margarita Torrent presentaven la consulta veïnal|CEDIDA
El deficient estat dels carrers, el risc de robatori al domicili i la falta d’enllumenat a la via pública són problemes que més preocupen al veïnat de Bellaterra segons la consulta ciutadana que ha fet pública la Unió de Veïns de Bellaterra (UVB) i en la qual els enquestats mostren decepció per la tasca de l’Entitat Municipal Descentralitzada als últims 10 anys.
La consulta realitzada per la UVB es basa en una enquesta resposta per 127 persones -majoritàriament, un 63’8% del total, d’entre 40 i 65 anys- com a continuïtat de la ja feta al 2015 que concloïa que els serveis deficitaris son un mal endèmic a Bellaterra. Ara, la nova consulta constata que el veïnat percep un empitjorament de la situació en els últims 10 anys.
La presidenta de l’entitat veïnal, Margarita Torrent, feia públic el resultat de la consulta en una presentació celebrada al Centre Cívic de Bellaterra i la necessitat d’impulsar una Pla d’acció alineat amb les preocupacions del veïnat amb un seguiment trimestral de l’evolució, tot destacant que “no podem desistir perquè mai s’hagi aconseguit res”.
LES DADES
Torrent destacava que les tres principals preocupacions manifestades pel veïnat són l’estat de carrers i voreres (78’7%), el risc de robatoris als domicilis (59’1%) i el deficient enllumenat a la via pública (54’3%), destacant també qüestions com el trànsit (39’4%), la neteja de l’espai públic (27’6%), la seguretat als carrers (15%), la perspectiva de revalorització de l’habitatge (13’4%), les ocupacions d’habitatges (11%) i els sorolls (7’9%), en aquest últim cas provocats principalment pel trànsit a les escoles, la BV1414 i el Camí Antic de Sant Cugat.
En aquest sentit, el 41’7% dels enquestats considera que les condicions urbanístiques del barri han empitjorat molt en els últims 10 anys i el 26% que han empitjorat una mica i Torrent explica que el veïnat considera que l’espai públic en general és “indigne”, amb forats, bonys, cotxes aparcats sobre les voreres, cables per tot arreu o brutícia als carrers.
L’EMD de Bellaterra governada per Ramón Andreu es negà a reparar aquesta rasa del Carrer Can Domènec, 9, tot i ser competència seva.
Davant d’aquest retrat, algunes de les qüestions plantejades pels enquestats són un pla de peatonalització de carrers, la pacificació de carreteres, aparcament al centre per als bellaterrencs, una millora dels serveis per a la gent gran -especialment servei mèdic, però també activitats en un Centre Cívic que es considera desaprofitat- i per a la joventut, i una acció decidida contra els okupes.
De fet, el veïnat troba a faltar serveis com un transport públic intern i de connexió amb les poblacions de l’entorn, un control de trànsit “de debò”, que els agents cívics atenguin “necessitats reals”, l’establiment de seguretat privada o que hi hagi un espai social obert com a lloc de trobada.
DECEPCCIO AMB L’EMD
Un tema transversal també en la denúncia realitzada pel veïnat és la decepció amb la tasca realitzada per l’EMD de Bellaterra amb queixes com “poca empatia” amb la gent, “poca o nul·la transparència” en relació a l’ús dels recursos públics i dificultats en la recepció i seguiment dels temes que preocupen a la ciutadania. Davant d’això, creuen que s’ha de crear una Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC) “real”.
COL·LOQUI AMB EL VEÏNAT ASSISTENT
En el torn de participació del públic assistent a la presentació es van afegir crítiques a la manca de civisme per part del propi veïnat i també de les persones que passen pel barri i no són de Bellaterra -aparcament sobre les voreres, brossa en papereres…- i al paper de les institucions, tant EMD com Ajuntament, i les seves relacions. Entre aquestes crítiques al paper institucional, hi ha que l’EMD “no ha estat un instrument eficaç” per atendre les problemàtiques ciutadanes i que “cal canviar les coses perquè no cal que tinguem una EMD que no opera”, segons explicava l’expresident de la UVB i presidenciable a l’EMD per Bellaterra Endavant, Josep Maria Riba. Igualment havia crítiques a que l’Ajuntament mai no ha atès, històricament, aquests dèficits i, segons comentava Mei Barceló, que va ser vocal de govern amb Gent per Bellaterra a principi de mandat, “ha posat pals a les rodes” a l’actuació de l’EMD, per exemple, en el recurs contra la instal·lació de pilones al Camí Antic de Sant Cugat, que considera especialment important per millorar la seguretat en una Bellaterra “enmig d’autopistes” que faciliten la fugida dels delinqüents. També hi ha qui considera, com Jordi Macarulla, també expresident veïnal i ara a Bellaterra Endavant, que el diàleg era més fructífer entre UVB i Ajuntament abans del naixement de l’EMD, mentre l’alcaldable d’ERC, Albert Turon, criticava la “conflictivitat interessada” entre ambdues institucions “quan el camí ha de ser el del consens i no la confrontació”.
La presidenta de la UVB va destacar la necessitat de mirar “cap el futur” perquè “no es pot desistir” i cal “tornar a picar” la porta de les institucions per millorar la qualitat de vida del veïnat. Margarita Torrent destaca que vol “aportar en positiu perquè el passat no el canviarem però hem d’arreglar el futur”.
Des del Club Bellaterra es van oferir a col·laborar per fer realitat activitats per als diferents sectors de la ciutadania i alguns veïns van plantejar la necessitat de denunciar la situació a xarxes socials i fer activitats que reclamin l’atenció dels mitjans de comunicació nacionals.
BELLATERRA.CAT 