El pintor català Carles Planell Viñals (Barcelona, 20 juliol 1927- 4 juliol 2008) comença a pintar cap a l’any 1948 i fins al 1954 ho fa dins de la figuració amb una certa reminiscència de l’esquematisme de Picasso, de l’època de l’Escola de París.
Des de l’any 1994 participava a les tertúlies setmanals del Restaurant La Taula de Barcelona, amb l’enfitriona Amèlia Riera (Barcelona, 1934-2019), pintora amiga del seu grup artístic.
Es considera que els anys 1957-1958 són els inicis de Planell a l’informalisme, que deriva ràpidament cap a un cert interès per desenvolupar una nova concepció de l’espai i és aquesta la seva aportació més destacada a la pintura informal de Catalunya. A partir de llavors, s’endinsa en l’abstracció imprimint manualment sobre la superfície pictòrica del quadre multitud d’intensos ratllats. Aquests primers anys experimenta amb la matèria pictòrica i el color, fent combinacions binàries.
Una de les aportacions més significatives d’aquest període són les concrecions matèriques en forma de punts o botons que apareixen distribuïdes a la superfície del quadre. En general, aquesta distribució es fa d’acord amb uns esquemes d’estructuració espacial pensats prèviament per l’artista. Preval en aquest tipus de composicions el sentit ortogonal, alhora que una predilecció pels esquemes ordenats. Els ritmes lineals creats per l’agrupament dels petits punts matèrics donen lloc a un tipus d’obres en què la idea essencial és estructurar un espai donat. La repetició d‟elements i ritmes comporta la possibilitat d‟extensió de l‟espai pictòric fins a la noció d‟infinit. Lourdes Cirlot. La pintura informal a Catalunya, 1951-1970, Anthropos, 1993.
Una altra característica de les seves obres, com aquesta que ens ocupa, és el resultat final de la superfície, com si tingués una pàtina antiga que recorda el bronze brunyit: això és fruit de barrejar pintura plàstica amb barnís i després fregar la superfície fins aconseguir una qualitat llisa, com desgastada i envellida pel pas del temps. figures humanes molt esquemàtiques i hieràtiques, com en aquest quadre.
Els seus quadres són manifestacions d’un cosmos inescrutable i hermètic, d’espais interiors formulats per una simbologia de figures i objectes immòbils, de colors envellits i prodigiosament elaborats que testimoniin una certa atemporalitat. Nens de faç encarcarada, rellotges de arena, bous, animals domèstics… són els figurants d’una fauna significativa i significant. Despietadament crític, refuig de la realitat quotidiana i grollera per endinsar-nos en un univers poètic, il·lusori i de certes reminiscències medievals.
Posteriorment a aquesta etapa, l’experimentació espacial el farà evolucionar fins a foradar la tela i substituir així els petits botons matèrics pel buit. A continuació, el protagonista del seu treball va ser el paper en substitució de la matèria pictòrica: va optar per diferents qualitats i estats d’aquest –cremat, arrugat i enganxat. Finalment, i després d’un llarg període de silenci, l’artista reprendrà l’estudi dels elements geomètrics a les seves composicions.
Va començar a pintar cap al 1948 en una trajectòria derivada de l’esquematisme picassià. Influït primer per Picasso, posteriorment va depurar el seu art arribant a una disciplinada ordenació de l’espai que el va portar a retre homenatge a Luca Pacioli.
Va ser membre del Cercle Maillol, una agrupació d’artistes catalans, creada el 1946. Es va donar a conèixer el 1953 a l’Exposició Municipal de Belles Arts. El 1955 ja va obtenir medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria. Des de llavors, va participar en nombroses exposicions a diversos països, integrat sovint al grup Sílex.
A Barcelona va concórrer al Saló d’Octubre i va ser societari fundador dels Salons de Maig. El 1959 va formar part de l’anomenada Escola de Barcelona i el 1960 va participar a la Biennal de Venècia ia l’exposició del museu Guggenheim de Nova York, entre altres exposicions.
El fructífer itinerari creatiu de Carles Planell es va concretar en diferents estadis, començant per la seva etapa informalista dels anys seixanta, que aviat va derivar a l’abstracció geomètrica, incorporant a la pintura materials insòlits, com metall o marbre (La conquesta de la Lluna, 1969 , panell al vestíbul d’un edifici a la Diagonal de Barcelona). Després va passar pels estudis dels complexos postulats matemàtics de Luca Pacioli i la revisió de la Divina proporció, fins a arribar a les íntimes composicions actuals. Però sempre la seva tasca es va caracteritzar per una preocupació d’estructuració espacial, per un ordre mental rigorós i per l’aplicació de la matemàtica i la proporció.
A finals dels anys 60 es va produir el pas de l’informalisme especialista a la matematització geomètrica. Atret per les lleis clàssiques de la proporció i del càlcul minuciós de l’espai, l’artista va iniciar una nova via que és la que va inspirar les etapes creatives posteriors. Progressivament, va anar incorporant a l’espai de cànon renaixentista figures, criatures i objectes d’una simbologia rica i enigmàtica que van narrar històries complexes com si de transcripcions de somnis es tractessin amb una dicció metòdica, una elaboració refinada i un resultat exquisit.
Obres en Museus i Col·leccions:
MACBA
Museu Nacional d’Art Modern, Tokio.
Ateneum Museum, Helsinki.
Biblioteca Luis Ángel Arango, Bogotá.
Biblioteca Nacional, Lisboa.
Museo Nacional de Arte Contemporáneo, Madrid.
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
Art Gallery, Toronto (Canadá).
Biblioteca – Museu Víctor Balaguer, Vilanova y la Geltrú (Barcelona).
Museu de Granollers (Barcelona).
Museu de Villafamés, (Castellón).
Museu de Ibiza.
Colecció “La Caixa”.
Colecció fons Diari Avui
Font: Fundació Vila Casas
BELLATERRA.CAT 