Final days, en fusta africana d’affromòrsia, reprodueix de nou el famós Companion de Kaws, inspirat en Mickey Mouse, d’ulls ratllats amb una X, i gairebé un meme per la quantitat de versions que ha fet l’artista.
Amb els braços oberts sembla disposat a rebre els joves –sí, són joves la majoria de visitants– que s’han informat generalment per la boca orella i que no van vestits de món de l’art; el cap de setmana s’omple de famílies i sempre de mòbils: és el museu més instagramejable de Barcelona.
No busquin a Wikipedia el significat de Kaws, el nom pel qual es coneix artísticament a Brian Donnelly (New Jersey, 1974). Un art lúdic, que entra pels ulls, i que a sobre, o per tot això, és popular.
De titularitat privada, els fundadors, la parella de col·leccionistes holandesos Lionel i Kim Logchies, van obrir el 2016 un museu de característiques similars a Amsterdam que ha estat un èxit. Per a Barcelona han demostrat tenir bona vista: el Moco es troba en ple cabdell museístic –i turístic– del Born, porta amb porta amb el Museu Picasso i davant de l’Etnològic, se suposa que la concentració facilita les sinergies.
Però el Moco juga una altra carta: pocs dels artistes que exposa disposen d’obra visitable a la ciutat, des de Damien Hirst fins a Takashi Murakami, el primer protagonista d’abundants titulars i opinions trobades; aquí presenta Sacred Heart , un cor de bou embalsamat amb unes ales també reals que, la veritat, concita una atenció relativa, com l’estàtua de Dalí Dona en flames (1980), l’Untitled (Bracco di Ferro) de Jean Michel Basquiat (1983 ) o una Colored Marilyn (Reversal Series), 1979, d’Andy Warhol, altres dels consagrats que s’exposen a la planta baixa i que en aquest cas sí que tenen producció en altres museus (Macba). Warhol comparteix amb Kaws les crítiques al seu apropiacionisme, encara que en el cas de l’estrella pop ja diluïdes amb el temps, cosa que pot ser que passi en el futur amb Kaws… o no.
http://www.mocomuseum.com
BELLATERRA.CAT 