BELLATERRA.CAT

L’Esquirol del Vallès, Bellaterra 1990

RESUM D’UNA VIDA: Artur Vidal i Solà

Vaig néixer el dia 25 de juny de 1914 a la ciutat de Barcelona, a la dreta de l’Eixample. El meu pare, Climent Vidal i Pons, Procurador dels Tribunals, versat en qüestions d’art, va ésser qui s’establí a Bellaterra i construí la torre de la Plaça de l’Estació; era nascut a Manresa. I la meva mare, Joana Solà, de la població de Gràcia, poetessa, va guanyar un premi en uns jocs florals de Bellaterra.

Forma part de la meva historia el fet que el meu avi patern, Maurici Vidal i Quer, fos advocat, director i propietari del periòdic de Manresa “El Puente de Alcolea”, del qual crec que van sortir solament dos o tres números. Era partidari del general Prim i, per tant, del partit progressista, i el meu avi matem, Artur Solà i Moner, fou apotecari de la població de Gràcia, republicà federal de Pi i Margall i tinent d’Alcalde de Gracia per aquest partit.

La meva joventut va ésser la propia d’una família benestant barcelonina, estudiant les primeres lletres i després el batxillerat al col.logi dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Els estius, en canvi, eren diferents dels dels meus companys barcelonins, ja que passàvem tres mesos seguits en una masia al mig del camp, prop de Sampedor, amb els masovers i la Pepeta, una minyona d’aquelles que passaven de pares a fills. Era un estiueig força salvatge: això vol dir que he laurat, he portat carro, als dotze anys caçava amb escopeta del 12 i ens banyàvem a la sèquia de Manresa, que passava pel bell mig de la finca, però també hi havia una bona biblioteca i fou on vaig començar a sentir-me devorador de llibres. El 14 d’abril de 1931 era al col.legi del carrer Diputació i en arribar la nova que s’havia proclamat la República, els capellans ens van enviar cap a casa, però amb un parell de companys vam anar a recorrer la ciutat, Rambla avall, on els tramvies anaven curulls de gent i els vianants, pel carrer, cridaven l’històric “Visca Macià, mori Cambó”. Ens arribarem fins a la Plaça de Sant Jaume, plena de gent cridant visques i morin alternativament. i de tant en tant sortia del balcó de la Generalitat algun polític
per dir quatre paraules. El curs de 1931 1932 vaig acabar el batxillerat, i el mateix estiu vaig fer el primer curs de la carrera d’advocat. El curs 1932-1933 vaig aprovar aproximadament el segon curs i part del tercer, mentre que a l’estiu vaig fer el que em quedava del tercer curs. L’any següent, o sigui el curs de 1933 -1934, vaig acabar la carrera d’advocat. Faltava un mes per complir els 19 anys.

Com que per la meva edat encara no podia exercir d’advocat, per guanyar temps vaig entrar de passant al despatx d’un advocat i al mateix temps vaig començar la carrera de Filosofia i Lletres, que no vaig poder acabar perquè mentrestant va venir la guerra civil.

Si no recordo malament, l’estiu de 1934 va ésser el primer que vam venir a Bellaterra, a la torre que era a mig fer. Bellaterra era petita, hi havia poques famílies, amb l’hostal d’en Bartomeu, que era l’eix de la vida social. Recordo d’aquells temps les famílies Fabregas, Llorach, Grifé, Roda, Tamburini, Ábalo, Buïgas, Platero, Negre Balet, Casolà. Cottet, etc,

El 19 de juliol i començament de la guerra civil ens va agafar a Bellaterra, i un dia escriuré els fets ocorreguts aquí aquells primers dies. Bellaterra va quedar un temps sota el domini del camarada Pérez, però nosaltres, tan bon punt es va restablir el trànsit ferroviari vam fugir a Barcelona. Quan vam arribar a Barcelona encara s’hi veien restes paleses de la batalla del dia 19 i següents. Va ésser un terratrèmol moral tan gran que tots vam quedar com esglaiats, però després ens anàrem sitsar. Recordo que els primers mesos, i juntament amb uns amics entranyables, en Martínez, Serramalera i Bassedas, amb un automòbil propietat d’un parent, circulavem per la ciutat i amb gasolina subministrada pels comitès revolucionaris, gracies que els dos amics eren estudiants de medicina i havien pintat a la carrosseria rètols que deien “METGE” “Requisat”. Durant aquells dies, a més de gaudir dels beneficis d’un automòbil gratuït, vam portar moltes monges i capellans d’un lloc a un altre, i també llençàvem armes que ens donaven gent esporuguida que les tenien amagades, però es va acabar quan van assassinar el pare d’un dels nostres companys, que era precisament propietari del vehicle.

Després vaig ésser declarat útil per a serveis auxiliars, per raó de la meva vista i juntament amb l’amic Serramalera, i també algunes vegades amb el meu germà, recorríem els pobles cercant patates i aliments. Finalment vaig ésser mobilitzat com a oficial de complement, i incorporat amb el grau de tinent. Després d’uns mesos d’entrenament al Castell de Figueres vaig ésser incorporat a la Reserva General d’Artilleria. Era un cos que estava generalment a la reraguarda, acampat a uns quilòmetres del front, destinat a reforçar les unitats d’artilleria a les zones de combats. Vaig participar en algunes batalles i també a la retirada de Catalunya. El dia 26 de gener vaig ésser a Barcelona, disparant des de la Diagonal contra les tropes franquistes que avançaven des del Llobregat i cap a Esplugues. El migdia ens vam retirar cap al nord i en arribar a l’altura de Premià vaig decidir acabar la guerra i em vaig escapar de la bateria. Vaig presentar-me a les forces italianes de la columna Litorio, que avançaven per la costa. Vaig ésser conduït a Barcelona a peu i portat presoner al castell de Montjuïc, on vaig passar una quinzena, i després acompanyat per dos guardies civils, a peu, em van portar a la presó Model de Barcelona, on vaig passar una temporada, fins a les darreries del mes de maig. Avui els presos de la Model es queixen perquè hi ha tres presos per cel.la, nosaltres érem set. A últims de maig vaig sortir de la presó, després em van fer un consell de guerra i vaig tenir la sort de sortir-ne absolt. Una de les èpoques més interessants, curioses i que recordo amb més complaença d’aquell temps de guerra civil, són aquell parell de mesos que vaig passar fent de vagabund per les terres catalanes, sense gastar ni cinc i vivint de caritats.

Acabada la guerra la misèria en el pais va esser gran, excepte per a uns quants “enxufats” i per als “estraperlistes”. Vaig començar a exercir la carrera d’advocat, però fent qualsevol feina. No podia fer oposicions a catedra de dret, segons era el meu propòsit inicial, perquè no era ex- combatent, ni ex-captiu, i sí en canvi pertanyia al sector “rojo separatista judaico masónico” segons les qualificacions de l’èроса.

Acabada la guerra mundial amb la derrota d’Alemanya, les coses es van suavitzar una mica. Vaig anar a Madrid a fer oposicions per a Jutge i he de dir que m’ho vaig passar molt bé. El meu primer destí va ésser Gandesa, lloc d’on recordo en especial dos fets, el primer, que durant un parell de dies van quedar tancades les comunicacions amb Tortosa, interceptat el camí pel maquis, i el segon, una denúncia presentada pel metge forense, que suposo que era molt patriota i religiós: teniem un detingut a la presó de Gandesa, i com que tenia purgacions el metge forense el va visitar, i va quedar esglaiat quan va veure que a la “titola” tenia tatuada la imatge del Crist. El forense ho va denunciar i es va iniciar un sumari per injúries a la Religió que no sé com va acabar, ja que al cap de poc vaig anar a parar al Vendrell, on vaig estar un any i després vaig demanar l’excedència. Però poc després em van anunciar oposicions entre jutges per pujar de categoria, a les quals vaig presentar-me i, guanyades, vaig tornar a ingressar passat un any a Mataró, i de nou vaig demanar l’excedència. Durant els anys 1949 al 1968 vaig exercir d’advocat i vaig tenir moltes experiències diverses. Puc recordar la meva època literària, formant part d’una penya que es reunia en una granja taverna del carrer Petritxol. Allà es discutia tot sense limitacions ni censures. Recordo de la penya, a més dels inseparables Martinez i Reinals, com a d’altres components, l’Eugeni Nadal, que després de mort va donar nom al Premi Nadal de “Destino”, el pintor Llobet, l’aquarel.lista Juan Torras Bach, l’escriptor i guionista Juli Coll, el crític cinematogràfic Angel Zúñiga, el químic Joaquim Giralt, el poeta Segalàs, Juanito Valls, industrial i autor de revistes del Parallel. És en aquesta época que vaig escriure una novel.la, que l’editorial Hymsa va enviar a la censura de Madrid, la qual va prohibir la seva publicació. També vaig tenir el període de viatge. La meva primera estada a París va ésser el 1949, uns quinze dies. Era l’època de Sartre i de les coves existencialistes. Durant uns anys, del 1949 al 1955 més o menys, vaig passar un parell de mesos a l’estranger a l’estiu. Feia un curs d’un mes, aproximadament, en una Universitat europea i afegint hi el viatge d’anada i tornada eren aproximadament els dos mesos de vacances.

En aquest període vaig ésser durant uns anys President del Comitè de Competició de la Federació Catalana d’Hockey i Patinatge, i després, quan es van separar vaig passar a Secretari de la Federació de Patinatge fins que un dia es van acabar tots, des del President a l’últim mico.
En el meu període intel.lectual vaig formar part de l’Institut de Dret Comparat, Fundat per en Solà Cañizares, del qual vaig ésser director, sense sou, de la secció de Dret Marítim. Per aquest motiu vaig col.laborar bastant en l’organització del Congrés Internacional de Dret Comparat, celebrat a Barcelona. També en aquest període vaig fer el Doctorat en Dret. Vaig publicar uns quants Ilibres, com “El crédito documentado irrevocable”, que va ésser la meva tesi doctoral. Després vaig escriure i publicar “El conocimiento de embarque en el transporte internacional” i una recopilació, ordenada i comentada, de la Jurisprudència Mercantil Marítima. També vaig publicar una bibliografia de Dret Marítim i alguns altres treballs i col.laboracions.

En aquest període vaig ésser secretari d’organització del Congrés Internacional d’Activitats Subaquàtiques, celebrat a Barcelona dins el meravellós marc del Museu Marítim.

Vaig ésser durant uns anys administrador i tresorer de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat que va fer molt pel teatre català en aquella època, fins que fou clausurada pel govern civil franquista.

Mort el meu pare primer, i un temps després la meva mare, l’any 1968 vaig decidir passar a la vida tranquil.la i burgesa, i vaig reingressar a la carrera judicial. Després d’uns anys a Manresa vaig passar a Cornellà, i últimament a Sabadell, on fa cinc anys que em van jubilar. Com a última anècdota vull dir que vaig formar part de la plataforma de Justícia Democràtica, formada uns anys abans de la mort del General Franco, composta per jutges antifranquistes i adherida a l’Assemblea de Catalunya. En les reunions de l’Assemblea de Catalunya sempre hi assistia un representant nostre. Com a cosa curiosa recordo que vam tenir una reunió bastant nombrosa, amb representants de jutges de fora, i amb una assistència de trenta a quaranta delegats, en un pis del carrer de Llúria al costat de la comissaria de policia.

I en fi, com que tot té un acabament, fa cinc anys que em van jubilar i des d’aleshores visc “aparcat” uns dies a Barcelona, altres a Bellaterra, fent la viu-viu i esperant el canvi definitiu de residència.

Font: L’Esquirol del Vallès