ERNEST LLUCH I MARTIN ( Vilassar de Mar, (21 gener 1937- assesinat per ETA, Barcelona, 21 novembre 2000).
El Banc de Catalunya és, sens dubte, l’empresa de més volada dins la història del capitalisme català després del 1898. La seva evolució interna ha estat explicada a bastament per Francesc Cabana. Nosaltres, ara, només voldriem precisar les coordenades dels seus orígens, dins la societat i l’economia catalanes, intentant d’aportar respostes a tres preguntes:
A quim indret nasqué el Banc? D’on sortien els capitals fundacionals? De quins grups i classes socials provenien els seus fundadors?
AVELLANES, AMETLLES, OLI I VI
El Banc va néixer a Reus o, per dir-ho amb més amplitud, al Camp de Tarragona; és a dir: en una de les dues úniques zones del Principat -l’altra era l’Empordanet- obertes a la competència mundial; la resta de l’economia catalana es mantenia aleshores tancada sobre si mateixa i sobre el mercat espanyol. Aquest fet diferencial, que havia fet de Reus i de l’Empordanet uns illots de lliurecanvisme dins el gran magma proteccionista d’aquella època, donà un tipus d’home familiaritzat amb un capitalisme més agressiu que no el que era conegut a les altres comarques. En el cas de Reus, el contacte dinamitzador era constituït pel comerç exterior de l’avellana, l’ametlla, l’oli i el vi. Potser ens farem una idea justa de la vigoria que aquesta estructura d’abocament enfora tenia al començament de segle, si pensem que aleshores les exportacions d’avellanes eren un 20 i un 30 per cent superiors al que han estat els darrers anys i podríem dir si fa no fa el mateix de l’ametlla, l’oli i el vi; això, a despit que, com la publicació «Catalunya exporta ens permet de comprovar-ho, l’ametlla i l’avellana encara figuren als llocs d’honor els anys 1964 i 1965. A més, per a acabar de jutjar degudament la importància d’aquest comerç d’exportació no hem d’oblidar de situar-lo dins l’economia catalana d’aleshores, molt més reduïda que la d’avui. Crec, d’altra banda, que hom ha de valorar degudament el fet que la riquesa de la qual parlem era centralitzada per un grup reduït de comerciants, unes quantes famílies que donaren a Reus tota una història: Vilella, Maynés, Buils, Fontana, Sabater, Llopis… Aquesta concentració tan diferent de la dispersió de la qual, a Catalunya, el sector tèxtil és un bon exemple constituïa innegablement una facilitat per a les empreses d’envergadura.
Aquesta fou, en síntesi, l’estructura damunt la qual incidiren, a la segona dècada del segle, els iniciadors del Banc de Catalunya, Evarist Fàbregas i Eduard Recasens.
UN NAVILIER: EVARIST FABREGAS
Evarist Fàbregas pertanyia a una família de vellers, i ell mateix fou navilier i consignatari, però el punt d’arrencada de les seves activitats de més volada fou una agència de duanes amb despatx a Reus i amb domicili social a Tarragona i Barcelona.
Bé que la seva educació no havia estat gaire extensa, manifestà molt aviat la voluntat d’intervenir en assumptes públics, i ja el 1900 era president del Centre de Lectura de Reus. Liberal i republicà, fou alcalde de la ciutat el 1931. Un moment d’importància cabdal en la seva carrera fou quan, el 1913, es trobà per primera vegada propietari d’un vaixell. Del fet en si, en conec dues versions. Segons l’una, li fou ofert, a crèdit, pel director del Banc d’Espanya, que en disposava perquè li havia estat lliurat per un client que no podia pagar, i Fàbregas, que era un intuïtiu, havia tingut l’encert de comprar-lo. Segons l’altra versió, l’heretà de la família Rubinat, amb la qual estava emparentat. Sigui com sigui, el vaixell es tornà un gran negoci quan, l’any següent, esclatava la guerra europea. Tant més que Fàbregas decidí de no assegurar-lo, les assegurances són molt cares en temps de guerra, i, arriscant-se així, en féu una autèntica mina d’or. Esmerçà els primers beneficis, l’any 1916, per a comprar el palau dels marquesos de Tamarit, a Reus, i fer-ne l’estatge del Centre de Lectura. Segons una confidència que faig pública perquè em sembla que defineix molt bé el personatge, en pagà vuitanta mil pessetes en un moment en què el saldo del conjunt dels seus comptes corrents era de vuitanta- tres mil. Això no el privà, tanmateix, de comprar un altre vaixell aquell mateix any i d’augmentar així els seus beneficis.
El març de 1917 fundà, amb Eduard Recasens, la societat bancària «Fàbregas i Recasens, S. R. C.».
La marxa d’aquesta empresa fou espectacular. Si en el primer balanç els comptes corrents representaven 65 milions de pessetes, en el segon ascendien a 178, i en el tercer a 514. La partida més representativa s’hi havia, doncs, multiplicat per vuit, en tres anys. Abans del juny de 1920 -data en què quedà constituït el Banc de Catalunya Fàbregas i Recasen’s S. R. C. ja havia participat en la fundació del Banc de Crèdit Industrial i feia figurar en el seu actiu accions dels quatre bancs comarcals, amb xarxa pròpia de sucursals, domiciliats a Reus, Tarragona, Tortosa i el Vendrell>.
HOMES D’IDEES I DE NEGOCIS: ELS GERMANS RECASENS
Els germans Recasens, dels quals Eduard era el més gran, havien tingut, des de molt joves, contactes amb l’anarquisme a través dels Urales. Després van evolucionar, cadascú per la seva banda. Josep, el segon, fou un dels organitzadors i teòrics del socialisme a Catalunya. Francesc, el més jove, tingué una etapa literària en la qual es relacionà amb el grup dels Aladern, Vidal, Isern, etc., i oscil-lava entre l’anarquisme blanc o artístic i el catalanisme d’esquerra, en el qual retrobaria el seu germà Eduard, del qual acabaria essent, dins el món dels negocis, el principal col-laborador.
Eduard Recasens era un home preparat, i, havent entrat en relació de negocis amb Fàbregas, ell fou qui li proposà la constitució de l’empresa bancària. Resumint molt podríem dir que Fabregas hi posà els diners, i Recasens, el coneixement financer, Cometriem, però, una inexactitud considerable, si no afegiem que Recasens hi posà també diners, bé que, almenys en part, la seva aportació fos aparent: al mateix Banc de Reus, <<Fàbregas i Recasens S. R. C.», que absorbí, sembla que hi havia, a canvi d’accions del Banc, un val de set milions de pessetes, les quals hom creu que no existien. Aquesta és una operació, no cal dir- ho, habitual dins el món bancari.
La iniciativa d’Eduard Recasens fou tan personal al començament i, després, tan compartida pel seu germà Francesc, que ben aviat el Banc de Catalunya» fou conegut pel Banc dels Recasens». Acabarem de precisar la fesomia dels homes que impulsaren aquell Banc, si destaquem alguns noms dels que n’integraren el primer equip. L’administrador general, Enric Losantos i Vilaseca, era un deixeble de Puig i Esteve, enquadrat dins el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Més conegut era Pere Corominas, que, si al Banc tenia un lloc-clau de secretari del Consell d’Administració, en la seva vida pública fou un dels caps, no sempre afortunat, del catalanisme d’esquerra.
Ens trobem, doncs, davant un grup coherent des del punt de vista ideològic, lligat amb aquell catalanisme d’esquerra que provenia, en part, de l’anarquisme i que pactà, de vegades, amb el lerrouxisme. Sobretot, i encara que hom pugui discutir quina qualificació li escauria més, és indiscutible que no tenía relació amb la burgesia organitzada al voltant de la Lliga, i encara menys amb la burgesia catalana centralista.
PUNTS DE VISTA DIVERGENTS
Es interessant de precisar la independència de la gent del nou Banc en relació amb la Lliga, perquè la gent d’aquest partit també havia plantejat el problema bancari de Catalunya. Però els plantejaments teòrics mateixos traslluïen prou visiblement els fonaments socials i polítics diferents en què recolzaven. Ho veurem amb claredat, si comparem les paraules dels dos caps de brot.
Com a document il-lustratiu d’un dels dos punts de vista utilitzarem la conferència La Banca Catalana pronunciada el maig de 1915 per Fran- cesc Cambó dins el cicle «El pensament català davant el conflicte europeu», organitzat per la Lliga Regionalista. Per a l’altre escollirem el parlament d’Eduard Recasens Petites notes sobre la banca en el present i en l’avenir, fet al C. A. D. C. I., per encàrrec de la Secció Permanent d’Educació i Instrucció, al maig de 1918.
Potser no és inútil que, d’entrada, fem observar el contrast entre un públic d’alta burgesia i un altre de saltataulells i petita burgesia, entre els nivells als quals hom pretén de posar el tema -un panorama del pensament català cavant la guerra europea i unes petites notes i entre els contextos: un poderós partit de centre-dreta i un centre on els joves estudien idiomes, comptabilitat, etc. La situació de la banca és jutjada desfavorablement per tots dos conferenciants. L’opinió de Cambó és, tanmateix, més pessimista que la de Recasens. La situació és «deplorable i llastimosa», constitueix una «decadència progressiva», i «la banca comarcana no és gaire brillant», etc. Segons Cambó, però, aquesta decadència, sobretot de la banca comercial, pot ésser deturada sense fundar cap banc nou: aquest banc català existeix: és el Banc de Barcelona». La solució no li sembla fàcil, però tampoc complicada: «n’hi ha prou que (el Banc de Barcelona) vulgui transformar-se». La pressió de la Lliga per a decidir-l’hi no degué ésser massa forta, puix que cinc anys després el Banc fa suspensió de pagaments. La intervenció personal de Cambó, realment activa, no havia tingut cap resultat. L’any següent dirà, davant el Parlament espanyol: «Para cambiar de actuación debió cambiar de personas, y el Banco de Barcelona no supo encontrar las personas adecuadas».
L’opinió de Recasens era diferent: «S’ha dit que el banc català director del nostre moviment financer podia ésser algun dels actualment establerts ampliant el seu radi d’acció, però nosaltres no som d’aquest parer». Darrera aquest «nosaltres», ens sembla veure-hi el grup que, dos anys més tard, fundaria el Banc de Catalunya.
Hi ha també una altra diferència d’enfocament. Mentre Cambó veu el renovat Banc de Barcelona com un ajut per a l’economia catalana, una xarxa de retenció del nostre estalvi i una caixa per a les Obres Públiques de la Mancomunitat, Recasens atribueix al Banc de Catalunya, que precisament hauria d’anomenar-se així, unes tasques més àmplies. El Banc de Catalunya haurà d’ésser, en part, privat, però haurà de servir també al «sentiment general que hi ha a Catalunya de regular- se i dirigir-se la seva pròpia vida». Aquest planteig, molt més polititzat parla de la força i de l’hegemonia polítiques de Catalunya, farà que Recasens propugni en realitat un Banc de bancs: en aquest cas, el Banc dels bancs catalans. Aquest paralelisme entre Banca Central i Banc de Catalunya queda ben clar quan diu que si el Banc d’Espanya emet bons del Tresor, el Banc de Catalunya ha d’emetre bons municipals. Al fons pro- pugna un Banc que, connectat ja des d’ara estretament amb els Ajuntaments i amb la Mancomunitat, pogués ésser més endavant el Banc públic d’una Catalunya autodeterminada. En aquest futur hi veia, com ja ho havia fet Girona alguns decennis abans, la possibilitat d’un sistema monetari espanyol a l’estil, em sembla, del Sistema de la Reserva Federal dels Estats Units.
EL LLEGAT
Creiem que els arguments aportats permeten d’afirmar que l’empresa capitalista de més volada partí de posicions catalanistes esquerranes i, en definitiva, de la petita o mitjana burgesia. En canvi, la gran burgesia catalana, unida al voltant de la Lliga, no solament en restà al marge, sinó que no creà cap empresa comparable. Perquè si el Banc de Catalunya desaparegué, deixà tanmateix una sèrie d’empreses com CAMPSA, Banc Exterior d’Espanya, Banc de Crèdit Local, CEPSA, etc., que, com ha recalcat Cabana, han subsistit i, a més, molt positivament.
En el cas de la Lliga, en canvi, la tasca d’empresaris innovadors és ben prima. El mateix Francesc Cambó no ha deixat gairebé cap rastre econòmic darrera seu, gairebé cap fàbrica. La gran empresa del grup, la CHADE, els caigué ben bé del cel a causa de les represàlies polítiques que seguiren la I Guerra Mundial i, a més, els caigué tan lluny del camp de llur acció política, que no els servi per a recolzar-la-hi.
Un cas ben simptomàtic d’això que volem dir és el de la Compañía General del Corcho», que representa un dels pocs casos de relacions entre el Banc de Catalunya i els homes de la Lliga. La Compañía» havia estat una iniciativa d’aquests i era presidida per Francesc Cambó. Fou el primer negoci de consideració on intervenia el Banc dels Recasens», que anés malament.
EL FRACAS
Anotats els punts positius del grup Fabregas-Recasens, hi hem de reconèixer dos defectes bàsics. El primer era el politicisme, excessiu en uns thomes que havien de conduir un banc. Així, el grup majoritari, que no varia la seva posició esquerrana, perdé pràcticament el control del Banc i, per tant, la mateixa possibilitat d’utilitzar- lo políticament. La cosa anà tan lluny, que Fabregas s’assabentà de la suspensió de pagaments del Banc quan ja era un fet. El segon és que els germans Recasens, molt més eficaços que no la resta del grup, intentaren un creixement massa ràpid, sobretot en relació amb les possibilitats reals. El desfasament fou realment notable i no cobert per una política d’atracció del mitjà i petit estalvi, tan abundós a Catalunya. Aquest «gap» o diferència els obliga a pactar amb el poder, i els contactes amb Calvo Sotelo és a dir, amb el capitalisme d’Estat, que foren cada dia més freqüents, demostren clarament quin camí havien emprès. Era un fet que havia de marcar el Banc, com així fou. Aquest tomb reaccionaris, afegit a la feblesa de la base econòmica del Banc, el féu topar amb la nova situació republicana. El braç del cop mortal fou Indalecio Prieto, un dels caps del socialisme peninsular, però estretament connectat, de sotamà, amb la gran burgesia basca, que veia en el Banc un competidor perillós. Prieto intentà de fer, tanmateix, a través del seu correligionari Josep Recasens, amb el qual volia tenir bones relacions, una operació de salvament de darrera hora. Sembla que les Memòries de Josep Andreu aclariran per quines raons i com els germans Recasens es negaren a fer servir aquest pont.
Si la Lliga fou incapaç de transformar el Banc de Barcelona i, desaparegut aquest, de crear-ne cap de nou, el catalanisme esquerrà partí d’una visió més catalana, anà més lluny, però acabà fracassant també.
Creiem que, per a entendre degudament la nostra situació actual, caldria analitzar a fons aquest doble fracàs del qual ara només hem volgut presentar un esbós sumari. ERNEST LLUCH
(*) Creiem que el caràcter d’esbós del nostre escrit ens eximeix de citar la bibliografia consultada. Volem, però, remarcar les informacions obtingudes del mateix senyor Francesc Recasens i dels senyors Andreu i Pàmies, de Reus, i del senyor Costas, de Valls. Hem utilitzat els bons materials que ens proporcionaren, però això no vol pas dir, és clar, que els pertoqui, a ells, cap responsabilitat en la construcció, bona o dolenta, on els hem posats.
BELLATERRA.CAT 