Feeds:
Entrades
Comentaris

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (43) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

28 Març 2024 per FLPT

Bellaterra, 28 de marc de 2024

El Pasatge de Josep Soler de Bellaterra té uns 75 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, a tocar el Carrer de Margenat i no té sortida a la part baixa.

Per error, a la placa del Passatge de Josep Soler s’han oblidar d’afegir la lletra R (Soler, no. Solé), i així es fa dificil saber qui és aquest personatge.

Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |BELLATERRA. CAT

Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935-Barcelona?, 9 d’octubre de 2022) Compositor, musicògraf, musicòleg i pedagog.

S’inicià en la música a Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara. Al principi del 1960 es traslladà a París, on entrà en contacte amb René Leibowitz, però el principal mestratge el rebé de Cristòfor Taltabull entre el 1960 i el 1964. Des de la seva primera estrena —Polifonías para piano (1956)—, el seu llenguatge estigué en constant evolució. Les primeres obres reflecteixen clarament la seva admiració pel camí estètic i ideològic iniciat pels autors de la Segona Escola de Viena, utilitzant el dodecatonisme com a recurs compositiu; però, lluny d’estancar-se en un únic camí tècnic i estètic, els primers anys de cerca d’un llenguatge propi li donaren la base i el coneixement necessaris per a una evolució sempre coherent de la seva obra. A partir del 1960, l’òpera Agamèmnon (premi Òpera de Montecarlo 1964) inicià una etapa basada en un serialisme personal en què es començaven a intuir processos de creació que culminaren en etapes posteriors, com ara acords amb sobreposició de quartes o passatges amb atonalisme lliure. Aquesta etapa es tancà el 1974 amb el Rèquiem. Altres títols representatius d’aquest període són Das Stunden-Buch (‘El llibre d’hores’, 1961) i les òperes La tentation de Saint-Antoine (1964), amb text de G. Flaubert, i Èdip i Jocasta (1972), sobre text de Sèneca, estrenada en versió concertant al Palau de la Música Catalana el 1974 i escenificada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1986. En una segona etapa, que comprèn aproximadament els quinze anys següents, apartà el serialisme per donar pas a un atonalisme lliure on posà les bases per a l’etapa que començà a partir del 1990 i prengué l’acord de Tristany com a eix embrionari de la seva nova producció. D’aquest segon període cal destacar un particular homenatge a la fuga i altres peces del Barroc en els seus sis volums per a piano o orgue, que inclouen Harmonices Mundi (1977-93), les Variacions i fuga sobre un coral d’Alban Berg (1979), la Missa per a cor mixt a capella (1980) i l’òpera de cambra Murillo (1989), amb textos de R.M. Rilke, autor de referència constant en la seva obra. A partir del 1990 adoptà definitivament l’acord de Tristany com l’element generador de la seva producció, acord que també combina amb el místic d’Aleksandr Skr’abin, ja que els considera molt propers ateses les seves característiques. Del seu ús en resulta un retorn a un sistema tonal únic i personal allunyat de les concepcions tonals dels dos autors esmentats, que lliga i culmina el seu catàleg amb una perfecta coherència. Obres com Mahler-lieder (1992) o les darreres produccions, les òperes de cambra El Misterio de San Francisco (2000) i Die Blinde (‘Els cecs’, 2001), comparteixen un renaixement expressionista i una estètica més mediterrània, ben palesa, per exemple, en Preludi i tres danses del Penedès (1995). Destaquen també les catorze sonates per a piano, els set quartets de corda i especialment l’òpera de grans proporcions Jesús de Natzaret, iniciada el 1974 i finalitzada el 2004, i de la qual només s’han estrenat fragments.

Autor prolífic, produí més de 200 obres, escrites per a quasi totes les formacions instrumentals i vocals, en les quals destaca especialment la seva contribució a la música religiosa i a l’òpera.

A banda de l’activitat compositiva, fou molt notable la seva faceta com a pedagog. Entre d’altres, fou professor d’estètica (1975-81) i de composició (1982-84) al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, i en 1983-2010 fou director del Conservatori de Badalona. Formà la majoria dels compositors catalans de les noves generacions, tot preocupant-se, a més, de la difusió, producció i edició de les obres de molts dels seus deixebles directes i també dels del conservatori que dirigí. Publicà també assaigs sobre aspectes diversos de la música: Fuga, técnica e historia (1980), La música (1982), Victoria (1983), Poesía y teatro litúrgico del Antiguo Egipto (1983), Escritos sobre música y dos poemas (1994), Tiempo y música (1999, amb Joan Cuscó), Otros escritos (1999), Nuevos escritos (2003), J. S. Bach-Una estructura del dolor (2004), Música y ética (2006) i Música Enchiriadis (2011). 

Com a musicògraf i musicòleg també fou autor d’una extensa col·lecció d’escrits crítics, tècnics i filosòfics. En aquests darrers, com en la seva producció artística, s’hi evidencien sempre els trets fonamentals del seu pensament musical: la sobrietat dels elements com a recurs principal per a fer palès el contingut de l’obra; l’exteriorització d’una càrrega interna de pessimisme i angoixa com a expressió artística i com a fruit d’un lament per una societat cada vegada més injusta i ostracista; l’actitud ètica de l’artista envers la seva obra, sempre des de la solitud, i la reflexió de la seva funció com a vincle comunicant amb el seu oient.

Fou distingit amb nombrosos guardons, com el Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el XIII premi de composició Òscar Esplà (1982), el Premi Nacional de Cultura (en música) de la Generalitat de Catalunya (2001), la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el Premio Nacional de música (2009) i el Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria (2011). L’any 2013 refusà la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol i l’any següent fou guardonat amb el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat.

Òpera

Agamèmnon (1960, rev. 1973); La tentation de Saint-Antoine (1964); Èdip i Jocasta (1972); La Belle et la Bête (1982); Nerón (1985, texts de Sèneca, Suetoni i Tàcit); Macbeth (l989); Murillo (1989; Rilke); El somni d’una nit d’estiu (1991-92; Shakespeare); Frankenstein (1996; M.W. Shelley) El mayor monstruo los celos (1997; Calderón de la Barca); Faust (1999-2000; Goethe); El jardí de les delícies (2000; J. Verdaguer); El misterio de San Francisco, òpera de cambra (2000; Soler); Die Blinde, òpera de cambra (‘Els cecs’, 2001; Rilke); Jesús de Natzaret (1974-2004); Les Noces d’Hérodiade, òpera de cambra (2001; Mallarmé)

Orquestra

Sant Francesc d’Assís (1961, rev. 1988; premi Ciutat de Barcelona 1961); Dànae, ballet per a instruments de corda (1962); Tristesse d’été, vl./fl., orq. de c. (1979); Concert per a piano i orquestra (1969, rev. 1988); Concert per a violoncel i orquestra (1973); La transfiguració (1974); Apuntava l’alba (1975); Concert per a viola i orquestra (1979); Sinfonietta (1982); Adagi per a cordes (1985); Pietà i enterrament (1985); Dos poemes per a orquestra (1990; 2a versió, 1993); Le Christ dans la banlieue, poema per a orq. (1990); Concert per a percussió i orquestra (1990); Concert per a violí i orquestra (1990); El sueño de una noche de verano, suite (1992); Concerto grosso, 4 perc., orq. de c. (1992); Concert per a violí i orquestra núm. 2 (1994); Meditació (1995); Preludi i tres danses del Penedès (1995); Via Crucis, poema per a orq. (1995); Concert per a piano i orquestra núm. 3 (2001)

Cambra

Diaphonia (1967); Concert per a clavecí i cinc instruments (1968); La misteriosa rosa del jardí, org.; Apuntava l’alba (1975); Introducció, fuga i giga, vl./cl., pno. (1979); Variacions i fuga sobre un tema d’Alban Berg, vla./tr., pno. (1979); Doble fuga, giga, allemanda i ària, cl., vl., pno. (1979, rev. 1989); Chemin de la croix, 2 pno., perc. (1982); Ver sacrum, vlc./fl., pno. (1984); Sonata per a violoncel i piano (1986); Quintet per a piano i cordes, pno., 2 vl., vla., vlc. (1992); Coronación de espinas, 2 pno. (1993); Lachrymae or seaven teares, fl., guit. (1993); Sonata per a viola i piano sobre un tema de Verdi (1993); Paisaje nocturno III, fl., ob., cl., perc., vl., vlc. (1990, rev. 1993); Poema de Vilafranca, grup de cambra (1994-2000); Música fúnebre (1998); Aux soirs ensanglotés des roses, vla. i cl. (1998); Sonata per a viola i piano núm. 2 (2001); 7 qt. de c. (1955-95); diversos trios de c.

Solo

Preludi cora i toccata, org. (1959); O lux beata Trinitas, org. (1959); Concert per a dos pianos (1962); Sis preludis, org. (1965); Tres peces per a piano (1970); À la manière de Frederic Mompou, pno. (1984); Sis nocturns, pno. (1985-86); Dos retrats, pno. (1989); Preludi coral, org. (1993); Escena amb cranis, vlc. (1994); Àlbum per a piano (1995); Llibre d’orgue de Santa Maria de Vilafranca (1996); 13 Petits corals, org. (grup acabat l’any 1999); Dos sonets de Michelangelo, pno. (2001); 14 sonates per a pno.; 6 vols. de l’Harmonices Mundi, pno./org.

Música vocal

OliLlibre d’hores, lieder (1961); El càntic dels càntics, S., T., cor mixt, orq. (1963); Improperia ad honoren beatae Trinitatis (1964); Dos motets, S., org. (1968); Passio Domini Nostri Jesu Christi, oratori (1968) Passio secundum Johannem, cantata de cambra, A., T., cor mixt, orq. (1970); Rèquiem, perc., cor, orq. (1974); Amours de Cassandre, S., pno. (1974); Tres cants d’amor, T., pno. (1976); Officium hebdomadae sanctae, cor mixt (1976-80, rev. 1989); Missa in tempore belli, cor mixt, org. (1978); La morte di Savonarola, cantata de cambra, Ct., pno., vla., vlc. (1979); Mater dolorosa, cantata de cambra, MS., pno. (1980); Missa, cor mixt (1980); Nou cançons d’amor, cantata de cambra, T., S., pno., vla., vlc. (1984); Tres peces sagrades, narrador, cor mixt (1987); Vespro della beata Vergine, A., T., cor mixt, orq. (1989); Dormitio beata Virginis Mariae, T., cor masc., org. (1990); Feu, Senyor, el meu treball més dur, S./T., pno. (1992); Poema d’Orfeo, S., org. (1992); Mahler-lieder, cantata de cambra, S., orq. (1992); Michelangelo-lieder, Bar., pno. (1992); El cant de Déu, S., pno. (1993)

Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Enciclopèdia catalana

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

CULTURA: Teatre Romea «La disputa» entre Voltaire y Rousseau.

27 Març 2024 per FLPT

Teatre Romea es va crear l’any 1863

LLUÍS TORRES|Ahir, dimarts 26 de març de 2024 vàrem sortir de Bellaterra amb els FGC i assistim al Teatre Romea per gaudir, amb una sala plena de gom a gom de “La Disputa”, una obra escrita pel francès Jean-François Prévand que va arribar en aquest escenari històric deu ser de la mà d’uns dels grans del nostre teatre, Josep María Flotats i Pere Ponce

Salutació entre Josep M
Flotats i Pere Ponce a l’acabar la funció del Teatre Romea

L’artista català és l’encarregat d’adaptar i dirigir aquest text –de manera molt brillant– que posa en escena un combat d’alta volada entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau.

“La Disputa” posa en escena un combat d’alts vols entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau que té com a protagonistes el mateix Josep Maria Flotats i Pere Ponce.

Un pamflet anònim acusa Jean Jacques Rousseau per haver abandonat els seus cinc fills.  Rousseau recorre a Voltaire per esbrinar qui és l’autor d’aquesta abominació.

Això ens dóna l’oportunitat d’assistir fins el dia 1 d’abril de 2024 a una gran escena domèstica on els dos filòsofs enfronten les seves idees sobre Déu, la igualtat, l’educació i el teatre.  Dues maneres igualment generoses, però molt diferents de concebre la societat.

El Teatre Romea és una sala d’espectacles dedicada principalment a funcions teatrals, situada al carrer de l’Hospital, 51 del Raval de Barcelona i catalogada com a bé cultural d’interès local. El 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi «pel paper rellevant que aquest equipament, creat el 1863, ha tingut en la cultura i la societat de Barcelona i de Catalunya.».

Text de l’autor

Voltaire Rousseau va ser creada a París, el març de 1991, i representada durant 5 anys. Jo mateix vaig interpretar el paper de Rousseau durant força temps.
I, ara (2024), em trobo interpretant Voltaire. Ja tinc, per fortuna o per desgràcia, l’edat indicada.
Però això m’ha permès, des de l’interior, per dir-ho així, comprendre
millor fins a quin punt són complementaris. Sí, complementaris.
Certament, mentre vivien, van ser antagonistes, i fins a quin punt! Però la posteritat ha rendit el seu veredicte.
A penes una mica més de deu anys després de les seves morts (el mateix any, el 1778), Robespierre i Saint-Just els fan entrar a tots dos al Panthéon, reconeixent-los com als dos Pares de la República.
I, una mica més tard, Victor Hugo farà el mateix quan Gavroche als Miserables morirà sobre les barricades de la Llibertat cantant: “Si je tombe à terre, c’est la faute à Voltaire, le nez dans le ruisseau c’est la faute à Rousseau.” (Si caic a terra, és culpa de Voltaire, amb el nas dins del riu és culpa de Rousseau.)
No fa distincions. Les diferències són esborrades en benefici del projecte: Vive l’avenir! (Visca el futur).
Mai agrairem prou a Voltaire haver dit que la cultura era la solució. I mai oblidarem que Rousseau va dir: “Però no qualsevol cultura!” Maria Flotats per reprendre brillantment
I jo, mai agrairé prou a Josep la torxa i fer-se amb aquest projecte, que és un projecte nou, en aquesta llengua catalana tan bonica de Salvador Oliva, i que, en la nostra època tan convulsa, és, abans de tot, un missatge d’esperança.

Font: Josep Maria Flotats

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

SOCIETAT|Per què seguim rebent trucades spam, si la llei ho prohibeix?

27 Març 2024 per FLPT

Les principals organitzacions de consumidors denuncien una ofensiva per part de les empreses “que se salten la normativa” que prohibeix ofertes comercials no consentides

L’OCU alerta que 9 de cada 10 persones segueixen rebent trucades comercials no desitjades (Canva)

Les organitzacions de consumidors Facua i OCU denuncien que la llei que prohibeix des del juny les trucades a particulars sense consentiment, la Llei de Telecomunicacions, no s’està complint. Facua lamenta que la nova normativa no ha servit per acabar amb l’spam telefònic, i assegura que hi ha una ofensiva per part d’aquestes empreses, que “se salten la llei”.

Miguel Àngel Serrano, vicepresident de Facua, assegura que “no són pocs els consumidors que venen a nosaltres perquè no paren de molestar-los amb trucades comercials.”

“S’estan saltant la normativa. Perquè és impossible que l’usuari hagi donat consentiment a tantíssimes trucades comercials de tantíssimes empreses i establiments. Treuen lucre econòmic a base de vulnerar la normativa.”

L’Organització de Consumidors i Usuaris ja va detectar a finals d’any que 9 de cada 10 persones segueixen rebent trucades indesitjades, i el 50% ho quantificaven entre 1 i 5 trucades al mes.

Alguns usuaris ja en comencen a estar tips i es queixen que, en alguns casos, la quantitat de trucades és exagerada, com manifestava fa dues setmanes una tuitaire:

La compravenda de dades entre empreses, una via per saltar-se la llei

Un dels motius que explicarien que seguim rebent ofertes telefòniques sense consentiment, segons l’OCU, és que sovint les empreses acaben traspassant-se les dades entre elles. Esther Lorente, delegada de l’organització a Catalunya, explica com funciona la compravenda de dades personals.

“Es venen les dades entre ells. A vegades, les mateixes comercialitzadores o grans empreses de telefonia deriven els seus serveis a d’altres empreses de telemàrqueting que tenen subcontractades. Els traspassen les dades i aquí ja es perd el control.”

La normativa permet la cessió de dades de clients entre companyies quan l’usuari no s’hi oposa expressament. El cas és que per al consumidor és difícil, per no dir impossible, saber l’abast d’aquests acords i si la trucada és denunciable davant de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD).

Les organitzacions de consumidors denuncien la compravenda de dades personals entre empreses de telemàrqueting (Europa Press)

Per aquest motiu, des de l’OCU reclamen més control per part de l’AEPD i que s’auditin les principals empreses que tenen les nostres dades telefòniques per saber a qui les poden acabar cedint.

L’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya confirma aquesta realitat i recorda que la llei estipula que només podem rebre aquestes trucades si hem donat prèviament el consentiment, hem tingut alguna relació contractual amb l’empresa els últims 12 mesos o tenim un interès legítim per contactar-hi.

Convé no abaixar la guàrdia amb la lletra petita

Malgrat tot, també és possible que, sense voler-ho, siguem nosaltres qui acabem donant consentiment a aquestes trucades. Des de l’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya alerten que a vegades no som conscients que en les nostres sol·licituds d’informació a pàgines web, a l’hora d’emplenar butlletes o en generar un contracte, podem acabar acceptant d’alguna manera rebre informació comercial.

Xavier Urios, cap de l’assessoria jurídica, recomana ser molt curosos quan naveguem per internet i recorda alguns drets dels consumidors per evitar l’spam:

“Quan rebem una trucada comercial, podem manifestar la nostra oposició a rebre’n més en un futur. I l’empresa està obligada a prendre’n nota. A més, no hem d’oblidar que les empreses estan obligades a gravar aquestes converses.”

Finalment, també apunta la possibilitat de denunciar aquesta pràctica davant l’autoritat competent, en aquest cas en matèria de protecció de dades, l’AEPD, la qual “pot imposar les corresponents sancions”.

Les empreses que més truquen: les energètiques i de telecomunicacions

El top cinc d’empreses que truquen per fer ofertes comercials, segons una enquesta interna als usuaris de l’OCU, són del sector de les telecomunicacions i l’energia. Són Vodafone, Iberdrola, Jazztel, Orange i  Endesa.

Des de Som Connexió, admeten que han rebut queixes per part dels seus socis i usuaris per un augment de trucades comercials, malgrat l’entrada en vigor de la nova llei.
Una solució, segons Carlos Ángel, responsable de Comunicació de Som Connexió, és la llista Robinson, on podem deixar constància que no volem rebre publicitat:

“En el cas de rebre trucades comercials, cal comentar que formem part d’aquesta llista. I a la vegada, també ens permet revocar acceptacions de consentiment que haguem fet anteriorment.”

Des de la cooperativa, també han llançat el projecte Membrana de Dades, una prova pilot on els usuaris es poden apuntar a un llistat d’exclusió de spam. Així, envien la llista a les principals empreses de telemàrqueting per revocar els consentiments vigents. En el cas que les empreses persisteixin, s’interposen denúncies col·lectives.

Font: Cèlia Forment i Bori, 3Cat,

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (42) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

27 Març 2024 per FLPT

Bellaterra, 27 de març de 2024

El Passatge d’Espronceda de Bellaterra té una llargada de 75 metres, la mitat amb unes escales força empinades. Comença als Carrers Montseny i Cisneros, finalitzant a l’avinguda Josep Maria Marcet (BV-1414

Placa del Passatge d’Espronceda de Bellaterra | BELLATERRA. CAT

José de Espronceda i Delgado (Almendralejo, 25 de març de 1808 – Madrid, 23 de maig de 1842) va ser un escriptor del Romanticisme espanyol, alhora que diputat progressista. El seu estil té una forta influència de Lord Byron i es caracteritza pel ritme dels versos, les exclamacions sentimentals i una atmosfera de misteri i exotisme.

Les seves obres més destacades són El estudiante de Salamanca, El Diablo Mundo i Canciones, on recull la seva poesia breu. Dedica les seves composicions a personatges marginals, foscos, que ell lloa com a lliures i vius, oposats a la burgesia que mata l’originalitat de la persona. Les més famoses són les cançons del pirata i la del captaire, que se solen memoritzar a l’educació primària.

Plànol oficial de Bellaterra | EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia

Arxivat a Bellaterra |

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (41) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

26 Març 2024 per FLPT

Bellaterra, 26 de març de 2024

El Carrer del Montseny de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Cisneros i Passatge d’Espronceda, finalitzant a l’Avinguda del Film (BV-1414).

Placa del Carrer Montseny de Bellaterra on apareix pintat dibuix del trèvol (Trifolium) i Fenet (Almegó, Almegó oficinal, Melilot oficinal, Trèvol d’olor, Trèvol d’olor, Trèvol olorós)

El Montseny és un massís muntanyós que forma part de la Serralada Prelitoral. Aquest massís ha gaudit d’una gran estima popular, des de fa més d’un segle, per raó de les seves riqueses paisatgístiques, naturals i històriques. Està situat en el límit entre les comarques del Vallès Oriental, la Selva i Osona, com una barrera entre la Depressió Prelitoral Catalana i la Plana de Vic. Està separat de les Guilleries per una fractura.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (40) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

24 Març 2024 per FLPT

Bellaterra, 25 de març de 2024

El Carrer de Cisneros de Bellaterra té una llargada de 305 metres, comenca al Carrer d’Alarcón i finalitza al Carrer del Montseny.

📍Caldria saber si el Carrer Cisneros de Bellaterra està dedicat al poble Cisneros de Palència o al Cardenal Cisneros.

Cardenal Cisneros, poble de Cisneros i placa del carrer Cisneros de Bellaterra on apareix dibuixat la flor del Muguet

Cisneros, aquest va ser recompensat amb el capel cardenalici, atorgat pel Papa, i amb la direcció de la Inquisició .

A partir de llavors va presidir la Junta de Regència, càrrec des del qual va organitzar diverses expedicions de conquesta al nord d’Àfrica (Mazalquivir, 1507, i Orà, 1508). El cardenal Cisneros va impulsar també la creació de la Universitat d’Alcalá (1498), a la qual es va proposar dotar dels millors teòlegs i els millors textos. En aquest sentit, cal destacar la seva aportació a l’edició de la Bíblia políglota complutense (1514-1517).

Fidel en tot moment a Ferran el Catòlic, aquest li va assignar la regència de el regne a la seva mort (gener de 1516). Un any després va morir camí de Valladolid, on es dirigia per trobar-se amb el futur monarca Carlos I d’Espanya, que recentment ho havia confirmat en el seu càrrec de regent de el regne.

Cisneros, poble de Palència|TURISMO DE PALÈNCIA

La localitat de Cisneros està situada al sud-oest de la província de Palència, a la comarca de Terra de Campos.  S’eleva sobre una petita cota a la plana de Campos.  El seu terme municipal és banyat pels rius Valdeginate, les seves aigües segueixen la llera a escassos 500 m del poble, i per les del riu de la Huerga, al límit oest del municipi.  Són nombroses les festes i tradicions que se celebren a la localitat, cal destacar la celebració en honor a la Mare de Déu del Castell, en què actuen els seus cèlebres dansaires.  Al seu torn, commemoren la festivitat del Crist de l’Empara, el diumenge següent a la Mare de Déu del Castell, i Sant Antoni Abat, el diumenge més proper al 17 de gener.  Són també populars tradicions com les Candeles, Carnavals, la Matança i Sant Isidre, aquesta última el dia 15 de maig.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Biografias y vidas, Turismo de Palència

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

CULTURA [Vídeo] Concert Orquestra Grau Professional El Musical de Bellaterra

24 Març 2024 per FLPT

Bellaterra, 24 de març de 2024

Ahir dissabte, dia 23 de març, a la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra, el Conservatori de Música de Bellaterra va oferir al veïnat de Bellaterra un Concert de Música Clàssica que va fer omplir totes les butaques de la sala.

Concert Orquestra Grau Professional El Musical de Bellaterra al Centre Cívic de Bellaterra 📷 Margarita Torrent

Des de Bellaterra.Cat agraïm la bona música que ens van obsequiar tots els músics professionals, també a Montse Roig i tot el seu equip, que des de fa un munt d’anys ens venen omplint l’ànima de vitamines musicals.

El Musical és una Escola de Música privada, autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Situada a Bellaterra, compta amb més de 25 anys d’experiència en el món de l’educació i la música i amb un sòlid i valuós equip de professionals. Ofereix programes per a famílies, infants, joves i adults.

A l’enllaç de sota podeu gaudir d’uns moments del Concert de Grau Professional de El Musical de Bellaterra 🎥 ORIOL CAMPMANY 👇

https://youtu.be/CnS9Q4NQW2I?si=G6JXQwIvtoc3W3dx

Ensenyaments impartits:

Iniciació a la música:
– Programa d’embarassades i nadons (de 4 a 16 mesos).
– Programes d’1 a 6 anys.
Nivell elemental: ensenyaments no reglats a partir dels 7 anys i adults.
Nivell mig: ensenyaments no reglats, una vegada assolit els ensenyaments propis de nivell elemental i sense límit d’edat. Tria lliure d’assignatures.
Formació continuada: per a professionals dels sector de la música i l’educació (Seminaris, Conferències, Concerts…)

Instruments impartits:

Acordió, Arpa/Lira, Baix elèctric, Bateria/percussió, Cant, Clarinet, Contrabaix, Flauta de bec, Flauta travessera, Guitarra clàssica, Guitarra elèctrica, Piano, Saxofón, Trombó, Trompeta, Viola, Violí, Violoncel.

EL MUSICAL DE BELLATERRA

Carrer de Ramon Llull, 16
08193 Bellaterra
Telèfon: 935 804 246
Correu electrònic:      info@elmusical.cat
Web: http://www.elmusical.cat

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

CULTURA [Vídeo] Un Prometatge d’Anton Txèkhov a Valldoreix

24 Març 2024 per FLPT

Valldoreix, 24 de marc de 2024

LLUÍS TORRES|En el marc de la programació continuada a la Nau de Cultura de Valldoreix, ahir dissabte, 23 de març, a les 20 hores, vàrem assistir i gaudir a un teatre ple de gom a gom de la proposta teatral “Un prometatge”, d’Antón Chéjov, en versió catalana de Joan Oliver.

‘Un prometatge’ d’Anton Txèkhov és l’obra triada pel Consell de Teatre de Valldoreix i l’àrea de Cultura de l’EMD que va iniciar aquest dissabte 23 de març, a les 20:00h a la Nau de Cultura, l’edició 2024 de la Programació Continuada de Teatre de Valldoreix.   La presentació de la temporada va anar a càrrec de Juanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix i Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat del Vallès.

Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat i Joanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix

Aquesta primera representació, és una adaptació al català de Joan Oliver sobre el texte de Txèkhov, el gran dramaturg rus, que ens presenta una farsa russa situada en el món camperol, tant  universal que el temps no passa per ella. Tres personatges amb els seus desacords. Un pretendent, una pubilla i un pare delerós de casar la filla. Què en pot sortir? L’elenc dirigit per Ignasi Roda està format per Jaume Pla com a Ivan Vassilievitx, Anna Pou com a Natàlia Stepànova i el mateix ,director en el paper d’Stepan Stepànovitx

“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889,  i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors d’aquest diumenge, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , , |

ANY FREDERIC RODA PÉREZ|Madrid només té un any (*)

23 Març 2024 per FLPT

AVUI, 8 de març de 1984

Frédéric Roda Pérez (Barcelona, 1924-2006) 📷 IGNASI RODA FÀBREGAS

MADRID NOMÉS TÉ UN ANY (*)

Sí,  la Comunitat Autònoma de Madrid, amb Madrid al seu centre, ha complert un any.
Ningú no podia imaginar l’existència de la Comunitat Autònoma de Madrid dins el mapa polític de l’Estat espanyol, ni els seus ciutadans autònoms.
Es portava fins a les últimes conseqüències el declarat Estat de les Autonomies.  Una idea original i nova que és actualment desconsidereu pels mateixos que sol·licitaven la imaginació al poder.  Voleu més imaginació que, amb el nom de Madrid», amb què s’ha vituperat tot centralisme, es presenti avui l’última, la més difícil, la més gelosa, la més susceptible de les comunitats autònomes? I, contràriament al que és perifèric i especialment madrileny, he de manifestar la necessitat de fer una aposta d’esperança, de simpatia cap a aquesta novisima Comunitat i de justificar fins i tot certes exacerbacions i intemperàncies dels seus representants.    La Comunitat de Madrid neix davant del centralisme i, a més, davant de la suficiència nacional, històrica, social, demogràfica, etcètera, de totes les autonomies.  L’Autonomia madrilenya és l’empassa-la més gran que es dóna a la visió jacobina, centralista de l’Estat.  Acceptar, per mala consciència, l’autonomia de la marginada Andalusia, o de l’indestructible Euskadi, o de la inevitable Catalunya, o de moltes altres
regions febles i no conflictives ha estat admès pel nou Estat.  És molt més difícil d’admetre per a un espai on se superposen la Corona, el Govern, el Parlament i tota la mecànica centralista del poder.  Al migdia, a Madrid i les seves comarques, els espectadors de TVE se troben amb programes regionals»: han descobert que ells també són regió: això em sembla molt important.  S’ha reduït el seu espai de son reg visió, però, sens dubte, s’ha aprofundit socialment i culturalment, i d’aquests antecedents pot néixer una nova política.
El tema de la seva bandera, del seu himne, ha estat objecte d’implacables sarcasmes i ironies.  Em sembla que hi ha una mica de no piadós i de suficiència miop en tot aquest festival.
En dura necessitat de compondre la lletra d’un himne, sigui nacional sigui regional, es podia optar pel “Madrid” d’Agustín Lara, amb modificacions de lletra, però amb la seguretat, sens dubte, que seria l’himne oficial produït a l’Estat  espanyol de més ampli reconeixement universal.  A Tòquio, a Los Angeles, a Moscou, de tots els himnes peninsulars, d’En la dura ser interpretats, el musicat per Lara seria corejat per tots els assistents. No està gens malament posseir un valor universal com aquest: Tots ho voldríem!
Posats a fer-ho nou, no es podia, de cap manera, caure en les atrocitats, les exageracions, els triomfalismes dels cants romàntics que, com a relicaris del passat, respectem i estimem: ni poder sobre les onades, ni “la meva pàtria sobre totes”,  ni “segar cadenes”, ni “abeurar els solcs amb la sang neta dels enemics”.
L’himne de García Calvo és gairebé un antihimne, com unes al·leluies surrealistes, i em dol que, amb les seves raons, Espinàs no ho entengui així. 
L’espai comarcal de la Comunitat madrilenya emmarca una regió antiga, arquitectònicament opulenta, artesanalment rica, amb una cosmo polis municipal com a la seva capital i un entorn submergit i potenciable.  És indubtable que serà a Chinchón, Sant Martin de Valdeiglesias, El Escorial.  Aranjuez, Buitrago, on es jugarà la viabilitat d’aquesta Comunitat.
No hi pot haver res més artificiós que la divisió als Estats dels EUA o el mapa polític d’Àfrica.  Però és indubtable que aquests invents han demostrat quan eren ben governats i quan a través d’aquesta eficàcia adquirien la seva consciència, que calia comptar-hi.  No podem confiar en la consciència d’identitat com a únic i ben indemostrable motor d’autonomia: perquè també sabem com, en el millor dels casos, aquesta consciència s’educa, es promociona i, en el pitjor, es manipula. 
La Comunitat de Madrid pot gaudir de la bona expectativa del motlle feliços els pobles que no tenen històries, perquè tots saber-nos de fins a quin punt la història és inextricable i fins a quin punt pesa més que no pas empeny.
Els comtats, les diòcesis», les les parròquies», les «vegueries ries, les comarques, les  àrees metropolitanes, els consells, les denominacions turístiques, totes van ser inicialment construccions arbitranes que responien a necessitats o capricis: algunes han desaparegut després d’haver estat socialment capdavanteres i després que, fins i tot, molta gent va lluitar i va morir per elles:  altres s’han conservat, s’han
renovat, shan transformat.
L’espai just, el camí equilibrat, les competències oportunes, tot això ha de fer de la Comunitat de Madrid una obra dart de l’habilitat social i politica.  El seu fracàs o inoperància serien greus per al conjunt autonòmic.  Distingir la imatge corporativa de la imatge centralista de “Madrid” és un treball d’Hèrcules i, per tant, digne de ser emprès i que ha de desintoxicar l’opinió pública de les altres comunitats.  Maond és una simplificació sobre la qual s’edifiquen teories falses i vulgars.
Si la Comunitat madrilenya fa servir per a la creació de la seva imatge i per aconseguir el bon funcionament que la justifiqui les modemes tècniques de comunicació, de persuasió i, fins i tot, d’organització empresarial hem de pensar que els creadors de poder contemporani, ara i avui, són  aquests, tal com ho van ser segis enrere els guerrers barbuts, els revolucionaris insurrectes, els reis carismàtics, els compromisos internacionals, o les herències monàrquiques.
La comunitat autònoma de Madrid només té un any: tot el que li falta de passat pot guanyar de futur.  És més una esperança que un record Feliç ella!
FREDERIC RODA

(*) Pel seu interès, aquest article també ho va publicar en castellà l’Hoja del Lunes de Madrid, el dia 8 de juny de 1984

Hoja del Lunes de Madrid, 4 de junio de 1984 (pàgina 8)



Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (39) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

23 Març 2024 per FLPT

Bellaterra, 24 de març de 2024

Carrer d’Alarcón de Bellaterra te una llargada de 400 metres, comença al Carrer del Montseny i finalitza al Carrer de Can Miró

Placa del carrer Alarcón de Bellaterra amb dibuix de fulles i fruit del castanyer. Poble d’Alarcón de Conca (Castella-La Manxa)

Alarcón és un municipi i localitat espanyola de la província de Conca, a la comunitat autònoma de Castella-la Manxa. Situat a 87 km a sud de Conca, posseeix una superfície de 120 km² i una altitud de 831 m. El seu terme es troba regat pel riu Xúquer que forma l’embassament conegut com pantà d’Alarcón. La vila està situada riu avall de l’embassament del seu mateix nom, tenint a més, als seus peus, la petita presa de l’Henchidero.

Alarcón, a Conca, no arriba als dos-cents habitants, i això ja ho fa més que interessant per als que estimem les destinacions rurals de desconnexió.  En aquest petit poble no sembla que hi hagi estacions ni edats de l’home;  no obstant, és probablement un dels pobles amb més encant de la província conquense, però això encara no ho han descobert molts viatgers…

Alarcón s’aixeca desafiant la gravetat en un dels meandres del riu Xúquer, una posició estratègica defensiva aprofitant aquest tros del terreny tan accidentat.  Tot i que ja van existir assentaments a la prehistòria, no seria fins a l’arribada dels musulmans que la vila no començaria a malbaratar esplendor, gràcies a la construcció del castell-fortalesa.
La sinuosa carretera que segueix el curs del riu ens porta a l’entrada d’aquest bonic poble conquense que va ser declarat Conjunt Historicoartístic l’any 1981 i que té molts tresors entre els seus carrerons.  En arribar a Alarcón, la carretera es redueix a un sol carril per travessar les tres portes que donen accés a la vila.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Traveler

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

« Newer Posts - Older Posts »