BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 8 de març de2024

Carrer de Serafí Pitarra de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestres, que creuant els molt transitat Pin i Soler, va a finalitzar al Carrer Vázquez de Mella, just davant del Carrer de l’Escultor Vilanova,

Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudonim de Serafi Pitarra. Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Barcelona, 9 d’octubre de 1839-Barcelona, 4 de juliol de 1895
De família humil, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d’afeccionats que representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit “amb el català que ara es parla”, enfront de l’idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la “peça bruta” Jaume el Conquistador, que més tard rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d’Espanya (1860), en què satiritza la campanya menada a l’Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.

La primera estrena pública fou la de L’esquella de la torratxa (1864), d’èxit esclatant. Fundada la societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al Modernisme —El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc.—, amb els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots poètics; mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: Un Tros de Paper, Lo Xanguet, Lo Noy de la Mare, La Barretina, Lo Gai Saber, etc. L’estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d’Eduard Vidal i Valenciano, l’estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d’un públic burgès, que fins llavors havia menystingut. A partir de l’estrena de Les joies de la Roser (1866) es convertí en el màxim representant del teatre romàntic català. Es féu empresari del Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà.

Entre els seus èxits cal remarcar Les heures del mas (1869) i, en col·laboració amb Josep Feliu i Codina, Lo Pla de la Boqueria o Lo rovell de l’ou (1869) i La Rambla de les Flors (1870), Lo rector de Vallfogona (1871), L’àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), La filla del marxant (1875), Lo didot (1876), Senyora i Majora (1886), etc. Bé que inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb conformitat l’adveniment de la Restauració.

No abdicà, per això, el seu catalanisme liberal: el 1882 fou un dels fundadors del Centre Català. L’Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i l’englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d’incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l’estil d’Echegaray, ja provant d’emular els èxits del jove Àngel Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d’aquesta darrera etapa.

Després de la seva mort s’estrenaren encara El Comte Arnau i El campanar de Palma. Publicà diversos volums de poesia: Poesies catalanes (1875), Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric. Com a narrador, el 1874 publicà el fulletó L’any 35 en La Renaixença. El mateix any la Biblioteca Catalana li edità un volum de Narracions. Usà també, bé que de manera esporàdica, els pseudònims de Jaume Giralt i Simon Oller. Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català modern.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Bellaterra, 7 de març de 2024

El Carrer d’Apel·les Mestres de Bellaterra té una llargada de 600 metres, comença a la Plaça Verge de Montserrat i finalitza als Carrers del Pedregar i Carrer Jeroni Martí

Fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, La Publicidad, El Globo, Almanaque sud-americano, entre d’altres) i a la il·lustració d’obres clàssiques (Virgili, Cervantes) o de novel·listes (Pereda, Pérez Galdós) i assagistes (Pompeu Gener) contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de deixar la pràctica del dibuix.
Intentà de realitzar la idea d’art total o, més exactament, de síntesi de totes les formes d’expressió artística i que, per tant, inaugurà en molts sentits les recerques modernistes. Alternà el dibuix amb la literatura i, entre el 1892 (Vobiscum) i el 1907 (Liliana), dugué a terme una autèntica revolució en el camp de les arts gràfiques. Amb els anys, però, s’enfrontà amb els grups noucentistes (Justícia!, 1912; Mel, fel, gel, 1922) i, sense perdre el favor del públic majoritari, anà quedant a poc a poc marginat.
Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902).
Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926).
Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902).
Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926).

Un dels seus llibres més importants, Odes serenes (1893), constitueix la primera mostra catalana d’inspiració pròpiament prerafaelita. A més, publicà, abans i després de les Odes, entre altres reculls, La garba (1891), Vobiscum (1892), Epigrames (1895), Pom de cançons (1907), Abril (1911) i Tardanies (1891). Paral·lelament, conreà, amb els mateixos patrons, el poema llarg, a vegades en forma de conte filosòfic (Margaridó,1890; Gaziel, 1891; L’estiuet de sant Martí, 1893 —que el 1912 reescriví com a obra teatral—; Poemes de mar, 1900; En Misèria, 1902), i, entre d’altres, Liliana (1907), un dels més extensos i ambiciosos.
El 1901, adaptant alguns d’aquests poemes i a instàncies d’Enric Morera, inicià una fecunda carrera teatral, que oscil·là entre el quadre líric (La Rosons, 1901) o costumista (La barca dels afligits, 1916) i el drama (La presentalla, 1908), la farsa (Els sense cor, 1909) o la rondalla (En Joan de l’Ós, 1907). Probablement, les peces més remarcables són La rondalla de l’amor (1910), que consta de tres parts protagonitzades, respectivament, per Anacreont, Dant i Heine; La viola d’or (1914), amb música de Morera, plantejada, en ser estrenada en plena natura, com una autèntica síntesi de totes les arts; Mascarada (1915); Niu d’àligues (1917), i Blanc sobre blanc (1924). Moltes de les seves obres líriques i dramàtiques foren musicades també per Enric Granados, Amadeu Vives, Josep Rodoreda, Joan Borràs de Palau i Cassià Casademont.
Escriví també contes (Qüentos bosquetans, 1908; Tots els contes, en dos volums, 1929), novel·les curtes (L’espasa, 1917), prosa poemàtica (La perera, 1908) i memòries (Records i fantasies, 1896; La casa vella, 1912), i publicà dos reculls de tradicions i llegendes (1895, 1933) i Llegendes i tradicions del Montseny (1927).
Finalment, el 1922, impulsat per la seva muller, Laura Radenez, amplià el seu camp de creació a la música i, entre aquesta data i el 1930, publicà dotze quaderns, amb un total de cent cançons (i un darrer de Noves cançons per a infants). Entre d’altres, és autor d’obres vocals, Cançons il·lustrades (1879) —amb música seva i de Josep Rodoreda—, Ballades per a cant i piano, i Dotze madrigals (1926). Dictava les melodies, sovint de caràcter tradicional, a músics professionals, que escrivien els acompanyaments per a piano. Conreà també la crítica (Volves musicals, 1926) i la jardineria, a la qual atorgà categoria artística.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918) i de la de Belles Arts de Sant Jordi (1923). El 1934, en complir vuitanta anys, hom li dedicà un gran homenatge públic, patrocinat per la Generalitat de Catalunya, que hagué de ser suspès pels fets revolucionaris del mes d’octubre i que tingué lloc al final de l’any següent.

Font: Enciclopèdia Catalana, MNAC

Barcelona, 5 de marc de 2024

El Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera. Apareix al plànol oficial de Bellaterra però no existeix la seva placa.

Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La fuerza del orgullo (1886).

L’any 1888 tornà a Sant Andreu i s’interessà pels problemes dels obrers. Estudià pintura i es relacionà amb joves artistes plàstics com ara Ricard Canals, Isidre Nonell i Adrià Gual. Durant un any i mig treballà al taller d’escenògraf de Fèlix Urgellés. Les obres teatrals d’aquesta etapa foren escrites majoritàriament en vers i adreçades a les societats dramàtiques del barri: El remordiment (1891), Sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893) i L’escurçó (1893). En aquestes obres retratà l’oposició entre els homes i les dones del seu entorn i l’univers de les classes poderoses. A partir del 1892, s’integrà a la redacció de Lo Teatre Regional, on, a banda de petits quadres dramàtics de circumstàncies, publicà una sèrie de tres articles titulats “L’evolució teatral”, clarament influenciat per la colla de L’Avenç. Segons Iglésias, calia superar el model encarcarat del teatre romàntic i costumista i, sense trair la realitat, fixar-se en el naturalisme teatral d’Europa i en l’exemple d’autors com Zola, Tolstoi o Ibsen. La influència d’Ibsen es nota a L’argolla (estr. 1894) i La cançó nova (1894), on defensà un ideari típicament modernista.
Recollint una vella idea de L’Avenç, l’any 1896 fundà amb Jaume Brossa i Pere Coromines el Teatre Independent i representà Espectres d’Ibsen. Amb Fructidor (1897), l’obra d’Iglésias conformà un nou model dramàtic —amb propostes d’obertura moral i social que naixien de la convicció naturalista que les lleis de la natura havien d’estar per damunt de les lleis humanes—, contraposat a les temptatives simbolicoal·legòriques i decadents que representaven autors com ara Adrià Gual. Els conscients (1898), L’alosa (1899) o La resclosa (1899) significaren el punt àlgid del vitalisme d’aquests anys (amb tot, també provà fortuna pels camins més maeterlinckians de la tendència contrària, com ara a Cendres d’amor, 1900, o a Cor endins, 1907, significativament estrenada pel Teatre Íntim de Gual).
A principi de segle, com altres autors modernistes, amplià la seva popularitat des del Teatre Romea. Obres com La mare eterna (1900), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física; Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment; Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda, i La barca nova (1907) foren considerades globalment sota l’etiqueta de teatre d’idees i contribuïren a la fama de l’autor. A partir d’un determinat moment, però, el model ideològic entrà en crisi i convisqué amb altres propostes: el drama psicològic o la comèdia de costums, com ara La colla d’en Pep Mata (1905), Foc nou (1909), La comedianta (1909) i Flors de cingle (1912).
L’any 1909 fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1911 col·laborà en la fundació del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, tot i que aviat acabà distanciat del projecte. El 1917 exercí fugaçment la direcció artística de la nova empresa d’Evarist Fàbregas al Teatre Romea.
Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Les darreres obres de l’autor, que no assoliren el ressò de les precedents, s’inscriuen netament en el gènere de costums: La senyora Marieta (1919) i La fal·lera de l’amor (1921). El seu darrer èxit, poc abans de morir, fou La llar apagada (1926), una “alta comèdia” que li estrenà Enric Borràs (l’autor hi planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que visqué en la seva vida familiar).
El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ser editades al cap de poc temps. D’entre la seva dilatada producció, són els drames de la primera etapa els que han perdurat i, de fet, no han deixat de ser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a l’Amèrica del Sud.

Font: Enciclopèdia Catalana

Bellaterra, 4 de marc de 2024

El Carrer d’El Pedregar de Bellaterra té una llargada d’uns 280 metres, comença al Carrer de l’Escultor Vallmitjana i finalitza al Carrers Apel·les Mestres i Jeroni Martí.

Félix Estrada Saladich (Monistrol de Calders 1901- Barcelona 1997) va ser l’impulsor de l’empresa Muebles La Fábrica, una de les capdavanteres d’aquest sector a Barcelona i Catalunya, també fundador de l’històric recinte El Pedregar de Bellaterra.

Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, al Pedregar de Bellaterra: un jardí – museu de 12.000 m2 amb restaurant, grans jardins amb fonts i salts d’aigua i escultures firmades per artistes com Subirachs, Crespo Rivera, Vicente Larrea, Vasallo, Charles Collet o Perceval, així com arcades de marbre de Carrara i amfiteatre/auditori a l’aire lliure per 150 persones.

Estrada era una home amb un extraordinària visió comercial, un gran emprenedor i un empresari d’èxit que havia estudiat el funcionament de les empreses nordamericanes i dels països més desenvolupats .

Als anys 1940’s, després d’haverse dedicat als negocis en diversos sectors va concentrar-se en el de la indústria del moble a través de l’empresa FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima) que no era més que la societat que va desenvolupar l’exitosa empresa Muebles La Fàbrica.

Però abans d’instal.lar-se al carrer Rocafort, Muebles La Fàbrica va tenir tot un seguit de locals escampats pels carrers del barri del Poble-Sec. Aquests primers establiments incloien diversos tallers artesanals i de tapisseria i un modest local de vendes i exposició al carrer Radas. El creixement de l’empresa però, va ser meteòric i Fèlix Estrada va optar per fer una gran inversió concentrant el negoci en un nou edifici al carrer Rocafort 142 que va ser construit en un temps rècord de vuit mesos.

L’any 1948 es produeix el trasllat de la modesta planta de vendes del carrer Radas 20 a la nova seu de Muebles La Fábrica al carrer Rocafort 142. L’olfacte comercial d’Estrada el va portar a celebrar la inauguració de la nova planta de vendes del carrer Rocafort amb un castell de focs artificials des del terrat del nou edifici, que va provocar que tota la ciutat conegués on estava ubicat aquell nou edifici.

D’altra banda, Estrada Saladich va ser també un home amb molta sensibilitat cultural, propietari d’obres d’art i president de l’Asociación Nacional de Coleccionistas.

Font: Barcelofília i El món