Salut realitza una acció de carrer per prevenir el suïcidi a prop de 90 punts de Catalunya
📍L’acció forma part de la campanya “No el deixis caure en el pou del suïcidi” que el Departament va posar en marxa el desembre passat
📍Es vol posar èmfasi en la detecció i prevenció, per part de l’entorn, de les conductes que atempten contra la pròpia vida i en demanar ajuda, si cal, al telèfon 061/Salut Respon
Vinil contra el suïcidi a la Rambla del Celler de Sant Cugat del Vallès
Suïcidi Pel que fa a les taxes de mortalitat per suïcidi, aquestes han oscil·lat entre 7,9 i 9,2 del 2011 al 2022 inclòs. Amb les dades de 2022 publicades per l’Instituto Nacional de Estadística, l’any 2022 s’han notificat 614 defuncions per suïcidi i autolesió en població resident a Catalunya, el que suposa una taxa estandarditzada de 9,2 persones per cada 100.000 habitants. L’any 2022 es va produir un increment 5% de la taxa estandarditzada per 100.000 habitants.
Més de 21.000 consultes al 061 en relació amb el suïcidi
“Per els que han caigut en el pou negre” AMOR, flors i escrit aportat per una veïna passanant per Sant Cugat del Vallès
D’altra banda, el 20 de juny de 2022 el Departament de Salut va posar en marxa la Taula de Prevenció del Suïcidi a través del telèfon 061/Salut Respon, del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Des d’aleshores i fins al desembre de 2023, ha rebut un total de 21.392 consultes.
La franja d’edat que més ha utilitzat aquest servei són persones d’entre 41 i 65 anys, seguides de les de 26 a 40 anys, i les de 18 a 25 anys.
Els professionals especialistes de psiquiatria, psicologia i infermeria d’aquesta Taula han activat el recurs de l’ambulància i d’altres cossos d’emergències quan ha estat necessari per risc imminent de suïcidi i, en altres casos, s’ha facilitat la continuïtat assistencial amb la vinculació a la xarxa de salut.
Bellaterra, 16 de febrer de 2024. El Carrer de Ramon Llull de Bellaterra té una llargada d’uns 460 metres, comença al Carrer de Lluís d’Àbalo i finalitza al Carrer de Balmes. A la seva placa apareixe pintade el Blet o quenopodi, nom que reben diverses plantes amb flor. Moltes pertanyen als gèneres Chenopodium, Amaranthus i Atriplex, de la família de les amarantàcies.
Ramon Llull (Palma, Mallorca, 1232-Tunis, Tunísia, 1316) va ser un escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII. És conegut per la seva extensa obra escrita, redactada en català, occità, llatí i àrab.
Destaca per la seva producció literària en llengua catalana i és considerat el primer autor a fer servir una llengua vulgar per escriure obres científiques.
Ramon Llull havia estat un cortesà de vida mundana fins que va realitzar una transformació religiosa quan tenia trenta anys, a partir de la qual dedicà la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre jueus i musulmans, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels no cristians. La seva estratègia per millorar els resultats dels mètodes tradicionals d’evangelització basats en l’autoritat dels textos sagrats el va portar a difondre el seu pensament mitjançant l’escriptura, l’ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i reis o la fundació de centres de formació missionera. Per assolir els seus propòsits dedicà gran part de la seva vida a viatjar, per difondre el seu missatge i posar-lo a prova.
LLUÍS TORRES|Bellaterra, 15 febrer 2024. Els noms dels carrers, les coincidències i els errors històrics que ha il·lustrat el Nomenclàtor de revisar les plaques dels carrers de Bellaterra, ha destapat el valor, i la història local defensada pels seus habitants, però sorprent enormement, que del centenar de carrer de Bellaterra, només un porti el nom d’un personatge femení: el de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda, sense oblidar un segon, el de la Mare de Deu de Montserrat, el que demostra que només el 1% del nomenclàtor de Bellaterra porta el nom de dona. Caldrà prendre consciència i fer quelcom per ser just amb la societat actual.
Amb la prohibició de l’alcalde franquista de Cerdanyola els anys 70, del nom de Marylin Monroe a un carrer de Bellaterra, només hi queden 2 noms de dóna al nomenclàtor de Bellaterra
Els noms dels carrers no sempre agraden a tothom. Hi ha qui considera que el que significa un carrer ha de mantenir-se per fer honor a la memòria històrica, o que cal afegir personatges de la història contemporània o del món de “l’esport, la cultura o la música”.
ANÈCDOTA: El prestigiós actor Jaume Plà (Barcelona, 21 maig 1928), ens recorda que als anys 70, al control de l’aeroport de Barcelona, un guàrdia cívil, -al veure al seu passaport l’adreça de Bellaterra amb el nom de Marilyn Monroe, li va comentar: “Esta calle donde vive usted, debe de tener muchas curvas”
El cas és qui creu que hi ha moments del passat per oblidar i no han de ser presents alguns noms per carrers actuals, com és el cas de Josep Maria Marcet, -alcalde de Sabadell de 1940 a 1960-, qui a les seves memòries, ell mateix reconeix que va lluitar amb les armes al costat de Franco, o Joan Baptista Viza, qui l’any 1936 va deixar Bellaterra i marxà a Burgos per ajudar al cop d’estat franquista.
En els noms dels carrers de Bellaterra figuren pintors, literats catalans i castellans, escultors, músics i sants. També abunden carrers amb noms d’antics masos i masies. Can Domènech, Can Jeroni Martí, Can Llobet, Can Margenat o Can Miró.
Gairebé, a la majoria dels carrers del barri Terranova de Bellaterra, per sota del Camí Antic de Sant Cugat, comencen amb la lletra T: Talent, Talió, Talismà, Tamborí, Til·ler, Tosca, Topazi, Tatuatge i Tulipà. També figuren pintors, literats catalans i castellans, escultors, músics, sants i científics. Igualment amb noms d’antics masos i masies. Can Domènech, Can Jeroni Martí, Can Llobet, Can Margenat o Can Miró.
Hi ha alguns casos ben curiosos, com el procés que va seguir el carrer del Pintor Utrillo, que prèviament, i per primera vegada al món, se li posaria el nom de Marilyn Monroe, -que va romandre gairebé tres anys, fins que l’alcalde franquista de Cerdanyola ho va prohibir-, o l’Avinguda Central, actual avinguda de Joan Fàbregas, La problemàtica carretera BV-1414, que travessa pel mig de Bellaterra, es va trocejar amb 6 noms diferents: Bellaterra, Viza, Bertomeu, Marcet, Film i Sabadell.
L’EMD de Bellaterra (Partit polític Bellaterra Endavant) i Ajuntament de Cerdanyola (PSC), no compleixen la llei actual de Memòria Democràtica, aprovada l’any 2022 pel Gobierno de Espanya del PSOE, i no actuen eliminant els carrers de Bellaterra amb noms de la dictadura de Franco.
FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
*EL carrer Marilyn Monroe de Bellaterra (actual Pintor Utrillo), va ser eliminat els anys 70 per l’alcalde franquista de Cerdanyola.
Bellaterra, 15 de febrer de 2024. Avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra (abans coneguda com l’Avinguda Central), té una llargada d’uns 500 metres, comença a la. Plaça del Pi i finalitza a la Plaça de Joan Maragall. A la placa apareix dibuixada la Carlina vulgaris, el card carlí, és una espècie vegetal del gènere Carlina. És una biennal que creix sobre prats o dunes calcàries, calcaris o altres alcalins. Les flors són grups de flors marrons molt petites envoltades de bràctees marrons-daurades.
Placa i foto de Joan Fàbregas de Bellaterra 📷 Cedida Ignasi Roda
Joan Fàbregas i Soler (Barcelona 1889-1953), va ser un industrial de la Ciutat Comtal. Propietari de nombrosos terrenys de Bellaterra, va fer construir dotze cases. Va ser tot un cacic que amb la seva empenta va impulsar la construcció de l’església de la Santa Creu de Bellaterra. Va morir essent president de la UPB (Unió de Propietaris de Bellaterra) i del Club Bella-Terra, càrrecs que en aquella època no eren incompatibles.
Molt abans de la guerra civil, en Joan Fabregas s’havia enamorat de Bellaterra. Era un empresari d’èxit i va adquirir diverses parcel·les a Bellaterra a on hi va construir varies cases que ara han quedat al centre.
Tenia tres filles (Mª Lluïsa, Paquita i Mª Rosa) i els hi va deixar una finca anomenada Villa Maria (el nom de la seva esposa) amb tres cases, una per cada filla, i quan va morir ja havia construït les 12 cases, les altres ja les tenia llogades.
El projecte europeu ClearFarm, coordinat per la UAB, ha desenvolupat i validat la primera plataforma digital de monitoratge del benestar animal que integra, analitza i mostra la informació recollida per diversos sensors instal·lats a les granges. L’eina resultant permet als consumidors i agricultors prendre decisions informades sobre la compra d’aliments d’origen animal i la cura dels animals en diferents etapes de la seva vida.
Il·lustració funcionament ClearFarm
La plataforma prototip s’ha presentat en la conferència final del projecte a Brussel·les, que ha aplegat 200 representants de diferents sectors de la producció animal de tota Europa, amb el títol «Animal Welfare at the Heart of the Food Chain in Europe. Digital innovation for a sustainable transition».
ClearFarm proposa utilitzar la tecnologia de ramaderia de precisió i integrar dades basades en animals per millorar el benestar animal al llarg de la cadena de producció. A través de diferents sensors col·locats tant a les granges com als animals, controla una àmplia gamma de variables relacionades amb el comportament dels animals, la seva salut física i mental, l’impacte ambiental i la productivitat. La plataforma recull aquestes dades i, mitjançant un algoritme, proporciona una informació fàcil d’entendre sobre el benestar dels animals adaptada a cada públic. D’una banda, els ramaders poden veure, a través d’un web, la informació actualitzada sobre l’estat dels animals, amb èmfasi en els senyals d’alerta que poden ajudar-los a anticipar-se als problemes i fer un canvi o millora. De l’altra, els consumidors poden conèixer la història de benestar del producte carni que comprin escanejant, per exemple, un codi QR de l’etiqueta que els dirigeix a un web amb la informació.
“Amb aquesta plataforma volem contribuir a una producció més sostenible del bestiar lleter i porcí, els dos sistemes ramaders amb més producció a Europa, i més respectuosa amb el benestar dels animals”, explica Xavier Manteca, catedràtic del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB i coordinador de ClearFarm.
La plataforma s’ha validat en granges de llet i el seu desenvolupament ha permès avançar en la comprensió de la tecnologia necessària per a la gestió del benestar dels porcs. “Els resultats facilitaran el disseny de sensors fiables i adaptats a les diferents etapes de la producció porcina”, assenyala Xavier Manteca.
ClearFarm és fruit de quatre anys de recerca entre la UAB, les universitats de Múrcia (Espanya), Wageningen (Països Baixos), Milà (Itàlia), Aarhus (Dinamarca) i el Natural Resources Institute Finland (Luke, Finlàndia). Amb un pressupost de 6,5 M €, hi han participat científics de diverses disciplines: benestar animal, tecnologia de computació i sensors, sociologia i aspectes ambientals, que han treballat amb reguladors, consumidors, productors, responsables polítics i altres parts interessades rellevants.
Moment crucial per a la ramaderia d’Europa
La nova plataforma arriba en un moment crucial per a la ramaderia del continent, amb la mobilització de diversos sectors socials i econòmics a favor d’una revisió de l’actual legislació europea sobre el benestar animal.
“Els ciutadans europeus estan cada vegada més preocupats pel benestar animal i la UE ha respost a aquesta demanda social a través de la legislació. ClearFarm ha integrat una solució que respon a la necessitat d’una bona avaluació del benestar animal amb les oportunitats que ofereixen les tecnologies ramaderes de precisió, posant l’accent en el vincle entre benestar animal i sostenibilitat i eficiència ambiental”, conclou Manteca.
Demostració pràctica i taula rodona
La conferència final del projecte ha comprès una demostració pràctica de la plataforma dissenyada per familiaritzar el públic amb el potencial del sistema ClearFarm, a càrrec dels líders de les diferents fases del treball: Xavier Manteca, de la UAB, Elisabetta Canali, de la Universitat de Milà, i Eddie Bokkers, de la Universitat de Wageningen (WUR), així com Joan Serra, de la UAB, Paul Ingenbleek, de la WUR, i Jarkko Niemi, de l’Institut de Recursos Naturals de Finlàndia (Luke), per descriure el procés de desenvolupament i els detalls de funcionament de la plataforma.
També ha inclòs una taula rodona amb un panell intersectorial de representants d’agricultura, indústria, acadèmia, ONG i govern: Pol Llonch, de la UAB i coordinador tècnic de ClearFarm; Miguel Ángel Higuera de Copa-Cogeca; Andrea Gavinelli, de la Direcció General de Salut i Seguretat Alimentària de la Comissió Europea (DG SANTE); Mar Maestre, de l’ICF, i Stephanie Ghislain, de l’Eurogroup for Animals. Moderada pel periodista ambiental Andrea Bertaglio, el debat s’ha centrat en els reptes de desenvolupar solucions innovadores per a l’avaluació integral del benestar animal i la contribució de ClearFarm a les necessitats actuals de diferents parts interessades.
En l’acte també s’han presentat experiències de recerca similars finançades per la UE sobre benestar animal i digitalització, com els projectes TechCare, aWISH i PPILLOW, per analitzar reptes comuns i discutir sobre com la col·laboració en recerca entre diferents iniciatives afegeix valor a la millora de l’agricultura a tota Europa.
El Pirineu és fortificat amb diversos tipus de mà d’obra forçada, bé en batallons dependents del sistema concentracionari, en el marc de la repressió política dels vençuts, bé en unitats militars compostes per soldats de lleva que han de suportar un llarg servei militar.
Aritxulegi (Guipúscoa). 1942. Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors 38.
Finalitzada la guerra, el Pirineu és el destí de diversos batallons de treball forçat dependents de la Inspecció de Camps de Concentració. Durant 1939, estan formats principalment per presoners de guerra que han estat classificats ideològicament en camps de concentració com a “desafectes” a l’anomenat “Gloriós Moviment Nacional”. Són categoritzats així fins i tot si, simplement, la seva simpatia pel règim és dubtosa.
Aquests batallons es reorganitzen el 1940 amb joves combatents republicans obligats a realitzar el servei militar de nou (sense considerar el realitzat amb la República durant la guerra) o amb nous reclutes incorporats al sistema concentracionari després de ser classificats com a “desafectes”. Al Pirineu basco-navarrès treballen en aquests batallons, almenys, 20.000 captius entre 1939 i 1942.
Els camins de la memòria, Àngel Santesteban.
D’altra banda, està sense confirmar encara el nombre de soldats de reemplaçament que treballen a les fortificacions, si bé sabem que van ser milers, especialment, a partir del 1943.
El novembre de 1938, Franco planteja una proposta de reglament en què explica la triple finalitat del treball dels presoners, a més de la “utilitat material immediata que es deriva de la seva realització”:
1a “La de compensació, en la mesura del possible, de la càrrega originada per la sustentació dels presoners.
2a La de contribuir directament o indirectament a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes.
3a La d’aconseguir la correcció del presoner, proporcionant-li mitjans i ocasió de demostrar (…) el seu grau de rehabilitació moral, patriòtica i social, adquirint l’hàbit de profunda disciplina, ràpida obediència i acatament al principi d’Autoritat, precisament i molt especialment en el treball, com a base prèvia i indispensable de la seva adaptació al medi ambient social de la Nova Espanya.” (Reglament provisional per al règim interior dels Batallons de Treballadors. 23 de desembre del 1938)
1940-1942. Mapa de pistes i carreteres obertes per a la fortificació del Pirineu. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV), C.3526, Cp.14.Plànol de l’organització defensiva de la Vall de Roncal. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV)_ODP_Caja 3521.14 gener 1942: Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971) va ser donat d’alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)
1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). La carretera entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi va ser construïda per esclaus del franquisme.
‘Un prometatge’ (versió de Joan Oliver), tindrà les actuacions d’Anna Pou, Jaume Plà i Ignasi Roda. Anton Txékhov va escriure l’obra el 1889 i a Catalunya es va estrenar al 1927 al teatre Coliseu Pompeia de Barcelona. Tiquets: http://www.entrapolis.com
L’obra ens presenta a un personatge afonat física i moralment, que va fer la petició d’una veïna seva, i a partir d’aquí es presenten una sèrie de situacions ridícules i tràgiques que faran arrancar la risa del lector. Es podria dir que “Un prometatge” reflecteix el gran geni de Txèkhov per a crear personatges i ens exposa la vanitat i estupidesa humanes.
“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889, i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors de dissabte 23 de marc 2024, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) fou una agrupació teatral fundada el 1954 per Ferran Soldevila, Lluís Orduna, Pau Garsaball i Frederic Roda com a secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, i que funcionava com una companyia independent d’intel·lectuals que vetllaven per a fomentar un teatre nacional català i la promoció d’autors teatrals catalans novells (com Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Joan Abellan, entre altres), així com obres de teatre d’autors catalans no dramaturgs (Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Joan Oliver) i per a traduir obres d’autors contemporanis europeus (Bertolt Brecht, Jean Anouilh, Eugen Ionescu, Friedrich Dürrenmatt) que es caracteritzaven per la renovació dels plantejaments teatrals.
Des de Bellaterra.Cat felicitem als prestigiosos historiadors Francisco Moreno Gómez i Antonio Barragán Moriana, pel II Premio Memoria Viva, en reconeixement de la trajectòria i les seves aportacions a la historiografia que han esdevingut imprescindibles.
HISTÒRIA I MEMÒRIA
En una de les seves obres, Francisco Moreno recordava que el seu llibre sobre la guerra civil a Còrdova no ho va plantejar com una recuperació de la memòria històrica, i que si ho va fer va ser sense saber-ho, per instint. Al meu entendre, cap a història, però en els darrers anys hi ha una certa confusió entre història i memòria, quan en realitat la primera, en determinats casos i en particular per a certs esdeveniments, pot donar pas a la formació d’una memòria col·lectiva Els estudis sobre memòria històrica tenen una llarga trajectòria a la historiografia europea, des dels clàssics de Maurice Halbwachs a les aportacions més recents de la historiografia francesa amb Pierre Nora o Paul Ricoeur. Al nostre país va ser pionera Paloma Aguilar amb ‘Memòria i oblit de la Guerra Civil espanyola (Madrid: Aliança, 1996). En tot cas, cal establir una necessària diferenciació entre memòria i història, i en aquest sentit és danticador el llibre de Josefina Cuesta ‘L’odissea de la memòria. Història de la memòria a Espanya. Segle XX (Madrid: Aliança, 2008).
Tampoc no s’ha de confondre producció historiogràfica amb polítiques de memòria, encara que gràcies a aquestes últimes es produeixin avenços en el camp de la història, com ha passat actualment. Sobre aquesta qüestió es poden consultar Paloma Aguilar: ‘Politiques de la memòria i memòries de la política (Madrid: Alianza, 2008); Paloma Aguilar i Leigh A. Payne: “El ressorgir del passat a Espanya, Foses de víctimes i contessions de botxins (Madrid: Taurus, 2018); Jordi Guixé, Jesús Alfonso Carballés i Ricard Conesa (eds.): ‘Deu anys de lleis i polítiques de Memòria (2007-2017) (Madrid: Llibres de la Catarata. 2019).
Entre les aportacions recents d’historiadors espanyols, citarem Xosé M. Núñez Seixas, per ‘Guaridas del lobo. Memòries de l’Europa autoritària, 1945-2020 (Barcelona: Critica, 2021) i Miguel A. del Arco, amb Creus de memòria i oblit. Els monuments als caicis de la guerra civil espanyola (1936-2021) (Barcelona: Critica, 2022).
FRANCISCO MORENO GÓMEZ Per José Luis Casas Sánchez
A Còrdova, els treballs pioners a l’estudi de la guerra civil, d’àmbit provincial, tenen com a autor Francisco Moreno Gómez. En primer lloc amb el Premi Diaz del Moral de 1982: ‘La República i la Guerra Civil a Còrdova (I) (Còrdova: Ajuntament, 1982). A aquest treball en seguiria un altre centrat en exclusiva a la guerra, analitza l’evolució de la mateixa a les diferents zones de la província, així com la repressió a tots els pobles: “La Guerra Civil a Còrdova (1936-1939) (Madrid : Alpuerto, 1985) Ambdues obres es van completar amb una tercera: “Còrdova a la postguerra. (La repressió i la guerrilla, 1939-1950)” (Còrdova: Francisco Baena editor, 1987) En conjunt, les tres obres aporten una gran quantitat de dades i han servit de base per a estudis locals.En col·laboració amb Juan Ortiz Villalba, d’aquells anys és l’estudi dedicat a la maçoneria cordovesa, on estudien l’expansió de les diferents lògies pels pobles i la capital, i hi dediquen un capítol a la repressió contra la maçoneria a la nostra província: ‘La Maçoneria a Còrdova (Còrdova: Albolafia, 1985).
S’ha ocupat de la història del Partit Comunista a Andalusia entre 1920 i 1936 al seu llibre ‘La última utopia’. I cal ressaltar la recuperació de la figura del poeta Pedro Garfias, nascut a Salamanca però andalús de cor i d’accent, com va dir Josep del Turó: Pedro Garfias, poeta de l’avantguarda, de la guerra i de l’exili’ (Còrdova; Diputació, 1996), així com amb l’edició de les seves poesies, a l’Ajuntament de Còrdova el 1989 i una altra edició definitiva: ‘Pedro Garfias. Poesies completes (Madrid: Alpuerto, 1996), En diverses de les seves obres s’ha ocupat de la resistència guerrillera, com a la resistència armada contra Franco: tragèdia del maquis i la guerrilla: de Madridal Guadalquivir (Barcelona: Critica, 2001).
Amb posterioritat, Moreno Gómez va fer un pas significatiu en qualificar com a genocidi el que ha passat a la nostra província: 1936. El genocidi franquista a Còrdova (Barcelona: Crítica, 2008), Les seves conclusions sobre la repressió a Còrdova són: «La xifra de 4.000 afusellats a la capital i 4.545 més com a mínim als pobles (durant la guerra), més 1.600 afusellaments més a la postguerra, més 220 exterminats en la persecució de la guerrilla, més 160 de personal civil eliminat per la ‘Llei de Fugues per suposat suport a la guerrilla, més 223 cordovesos exterminats als camps nazis (càlcul incomplet), més 750 presos exterminats per gana a la presó de Còrdova (falten dades. dels pobles). Tot plegat ens situa en un balanç mínim i incomplet de 11.581 víctimes del genocidi franquista a Còrdova, que són xifres absolutament brutals>.
Sobre aspectes bèl·lics ha tornat a treballar en una obra on posa en connexió els esdeveniments d’aquesta província amb els d’altres llocs, així com la presència de cordovesos: Trinxeres de la República, 1937-1939. Des de Còrdova al Baix Aragó, al desterrament ia l’oblit La gesta d’una democràcia assetjada pel feixisme (Còrdova: El Páramo, 2013) En la sintroducció duu a terme el que anomena Auto-Memòries, amb critiques a la historiografia revisionista, per això ens adverteix de que a la seva obra trobarem el més absolut desdeny per als qui, podent haver narrat aquestes coses, les estan negant, sota la fal·làcia de l’ocultació còmplice, de l’equidistància impossible, la neutralitat falsa i la fal·làcia de les ‘militàncies’ i de les ‘ ideologies’ (l’únic problema de les quals és que les ‘ideologies’ d’uns no són les dels altres, per la inclinació dels primers al “pensament únic”), Massa supèrbia per construir un país, una cultura i una ciència. Que la Història els ho demanis. Dedica un apartat a la darrera gran ofensiva republicana a començaments de 1939, amb el nord la província de Còrdova per escenari.
I a la línia de recuperació de la memòria: ‘La victòria sagnant, 1939-1945: un estudi de la gran repressió franquista per al Memorial Democràtic d’Espanya’ (Madrid: Alpuerto, 2014); ‘Ni localitzats ni oblidats: les fosses del cementiri de Sant Ferran de Sevilla, 1936-1958’ (Sevilla: Aconcagua, 2016) i ‘Els desapareguts de Franco: un estudi actual i teòric en el context dels crims internacionals i les comissions de la veritat’ (Madrid: Alpuerto, 2016).
ANTONIO BARRAGÁN MORIANA Per José Luis Casas Sánchez
ANTONIO BARRAGÁN MORIANA Per José Luis Casas Sánchez
Antonio Barragán Moriana representa per a la historiografia cordovesa la innovació en tant que les seves investigacions han obert camí en certs temes. Un primer exemple el vam tenir amb: “Realitat política a Còrdova, 1931. Un estudi electoral (Còrdova: Diputació, 1980). I quan es pensava que a Còrdova, a través de Díaz del Moral, estava tot dit sobre el trienni bolxevista, ens va sorprendre amb la seva Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920′ (Còrdova: Ajuntament, 1990), que va obtenir el premi Díaz del Moral. Politico (Còrdova: Universitat, 2000) i un plantejament metodològic original ho va aportar amb ‘Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova (Còrdova: Universitat. 2005), ja que abordava una qüestió de vegades oblidada com és el de la transició sindical, investigacions sobre el sindicalisme que també l’han portat a participar en una obra col·lectiva sobre la història de CCOO a Andalusia i ha estat coordinador del volum ‘L’articulació del franquisme a Andalusia
Si la repressió física al llarg de la guerra civil i de la postguerra va ser important a la província de Còrdova, una cosa semblant podem afirmar de la desencadenada en altres àmbits, i en aquest sentit destaca la seva investigació sobre les repercussions que van tenir les incautacions de bé i els judicis en aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques, amb l’obra que va obtenir el Premi Corpus Barga el 2008: ‘Control social i responsabilitats polítiques. Còrdova (1936-1945 (Còrdova: El Páramo, 2009)) Al llarg de la guerra, es van incoar a la província de Còrdova un total de 4.408 expedients d’inquautació de béns, que van afectar no només persones físiques pertanyents a la classe obrera, sinó també a grups de classe mitjana d’adscripció republicana, i així mateix a les societats obreres Quant a l’aplicació de Responsabilitats Polítiques, hi va haver 6.454 expedients, si bé a l’alçada de 1947 encara que donaven 2.855 expedients per resoldre. mesures es va aconseguir exercir un ampli control social i polític sobre el conjunt de la població cordovesa, sobretot si tenim en compte que va ser objecte de repressió, com a mesura exemplaritzant, bona part de l’elit de la política republicana. obra que és una referència indispensable per als qui s’ocupen de la qüestió de la repressió i que ha esdevingut model per a l’estudi del tema a altres províncies.
Finalment, ens hem de referir a una obra magna, en tots els sentits: Assabentat. Justícia militar de guerra a Còrdova, 1936-1945 Còrdova: Utopia, 2022) Aquí estudia la justícia militar a la provinda de Còrdova des de la creació del Consell de Guerra Permanent al febrer de 1937 fins a octubre de 1945. Ha manejat un volum de documentació aclaparador : prop d’11.000 expedients. I davant aquest volum de dades, trobem un dels encerts de l’obra, de caràcter metodològic, en oferir-nos en capítols successius com es va desenvolupar la repressió en diferents sectors. Primer, contra els membres de l’estament militar i cossos de seguretat que no es van sumar a la revolta. Segon, contra els qui havien format part de l’exèrcit de la República. Tercer, contra sectors de la societat civil, en especial els càrrecs públics als Ajuntaments, Diputació, o per la seva militància als partits republicans o als sindicats obrers. Un quart capítol analitza la repressió dels diferents àmbits geogràfics establerts en funció de diversos paràmetres: els pobles on triomf la revolta militar, els de la conca minera de Peñarroya, que es va mantenir fidel a la República, les poblacions amb processos de violència revolucionàries, i al final la zona del darrer front de guerra, la comarca de Las Pedroches. Finalment, s’endinsa a l’anàlisi de les comissions d’examen de penes, i que en el cas de Còrdova va significar un volum de 2.497 expedients. Al final es recullen diversos annexos, entre els quals val la pena destacar el dels noms dels membres dels tribunals intervinents als consells. de guerra i un altre amb els de totes les dones encausades entre el 1937 i el 1945.
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Frederic Roda i Ventura (Barcelona, 1898 – Barcelona, 7 de març de 1967 📷 Família Roda Fàbregat
En el Diari “La Vanguardia” del dia 2 de Març del 1967, fou dedicada una pàgina al Dr. Jordi Rubió i Balaguer, fill de Jordi Rubió i LLuch i net de Jordi Rubió i Ora, un dels primers poetes de la Renaixença. El dia següent, 3 de març de 1967, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, tingué lloc un homenatge públic al Dr. Jordi Rubio, president de l’Insitut d’Estudis Catalans, i abans del 1939, Director de la Biblioteca de Catalunya, Director de l’Escola de Bibliotecaris i professor de la Universitat Autònoma de Bercelona.
Però, aquests homenatges provocaren una profunda irritació al Dr.García Valdecasas, actual Rector de la Universitat de Barcelona. El Sr. García Valdecasas féu detenir els següents estudiants: Argullel, Trias, Coll, Cristina Fernández, i als Srs. Dr. Joan Corominas, metge, Professor de la Universitat de Chicago, Josep M. Piñol, escriptor i President de “Francisoàlia”, Dr. Joan Colominas metge, Dr.Antoni Gutiérrez, Sr. Enric Lluch, geògraf, Joan Triadú, escriptor, Jean Cornudella, economista, Francesc Casamajor, industrial, Joan Oliver, escriptor, Manuel Sacristán, professor, Pere Portabella, director cinematogràfic, Carles Barral, editor, Miquel Coll i Alentorn, historiador, Juan García Hortelano, escriptor, i Jordi Rubió i Lois, historiador, fill de Jordi Rubió i Balaguer, sota l’acusació comú d’haver assistit a l’acte d’homenatge en el transcurs del qual foren llegides les adhesions de centenars de catedràtics i intelectuals d’arreu del món.
A la matinada dol dia 7 de març foren posats en llibertat els detinguts, excepte els Srs. Argullol, Cornudella, García Hortolano, Triadú i Sacristán, que foren ingressats a la Presó Model.
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Sr. Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortí profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7, dolgut por la forma incorrecta i despreciativa en què havia estat tractat. Deia en veu alta cridant, a la sortida, davant del centenar d’amics, familiars i advocats que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia:
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Baixà les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor.
DEMA, DIMECRES, A LES 9 DEL MATÍ, sortint del Passeig de Gràcia nr. 102, tindrà lloc l’enterrament del nostre Degà, l’home que defensà als nostres detinguts per haver homenatjar el nostre Institut i la nostra cultura de la nostra Universitat.
L’home que es veié obligat, amb desgrat seu, a dir públicament aquestes darreres paraules: “Som un país ocupat”.
Confiem que no assistirà a l’enterrament ni el jutge d’aquesta gent, ni el rector de la seva Universitat. Però nosaltres, TOTS. Telefoneu durant aquest vespre convidant a l’enterrament.
I després, fem còpies d’aquest escrit i que per a tothom en surti la lliçó de redoblar fins al límit l’esforç per a la pervivència de la cultura catalana, l’única oultura europea porseguida, que només nosaltres podem defençаг.
Universitat de Barcelona, 7 març 1967
Font: Universitat de Barcelona, Família Roda Fabregat
LLUÍS TORRES| Bellaterra, 13 febrer 2024 Aquest 2024, coincidint amb els 25 anys del seu traspàs, recordem el prestigiós arquitecte i pintor Enric Llimona i Raymat (Barcelona, 1919-1999), que ens va deixar uns mesos abans de finalitzar la seva última obra com arquitecte, una casa unifamiliar al barri del Viot de Bellaterra. El seu amic i també prestigiós arquitecte, Josep Maria Fargas i Falp, Degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, que l’any 1996 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, és va Titulat a l’ETSAB el 1952, i treballà associat amb Enric Tous i Carbó.
Enric Llimona Raymat amb la seva esposa Maria Alfonso i filla Marta, al restaurant La Taula de Barcelona
ENRIC LLIMONA RAYMAT, Per Josep Maria Fargas i Falp
Enric Llimona i Raymat va néixer a Barcelona, el 28 de setembre de 1919, i ens va deixar el 16 de juny de 1999, en plena construcció de la seva última obra, una casa unifamiliar realitzada a Bellaterra (Vallès Occidental). Enric va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i va exercir com arquitecte des de 1950. Es va casar amb la Maria Alfonso l’any 1947. Van tenir 3 fills, la Marta, dissenyadora d’estampats i expositora d’èxit, l’Enric, arquitecte, i en Jordi.
Els Llimona continuen.
El seu Discurs d’ingrés a aquesta Reial Acadèmia amb el títol “Art i Silenci” és una autoreflexió de la seva filosofia de viure. D’aquest discurs caldria destacar les següents idees:
«La paraula art em sembla sinònim de silenci; un silenci de respecte, que l’acompanya en totes les seves manifestacions.>>>
* L’arquitectura és l’art de la bellesa útil i quan l’aconsegueix, la seva presència imposa silenci a qui la contempla. Això passa en totes les altres Belles Arts i, fins i tot, amb més intensitat. La música i la poesia les escoltes en silenci; llegeixes amb una total abstracció, voltada de silenci; contemples les obres plàstiques d’una expo- sició, en un primer tomb, tot sol i en silenci, per poder captar el seus secrets.
Com valorar aquest silenci per donar raó que el que contemplem és veritablement una obra d’art?, o bé, qui posseeix la mesura per discernir-ho? Aquest poder de mesurar, podria pertànyer a persones amb possessió d’un coneixement històric de l’art?, o també, que aquest poder pogués pertànyer a persones en possessió d’una major sensibilitat que la d’altres.
“Per a mi és vàlida, primer, la força produïda per la pròpia sensibilitat de percepció davant de l’obra d’art, i, segon, l’altra força: el coneixement històric, és a dir l’aspecte més científic. La primera és el silenci i la segona la mesura d’aquest silenci.»
Aquestes paraules resumeixen la seva personalitat. Enric Llimona reunia les dues forçes: la sensibilitat i el coneixement històric.
Dibuix original de la casa de Bellaterra realitzada l’any 1999 per l’arquitecte i pintor Enric Llimona i Raimat|BELLATERRA.CAT
Activitat professional:
De la seva activitat professional com a arquitecte, permetin-me que destaqui els tres blocs d’habitatge social al Polígon de Sant Martí de Barcelona i la fàbrica Bic, on assoleix la conjugació de la tècnica amb l’elegància, humanitzant el racionalisme i el funcionalisme de l’època.
Potser és el moment de desvetllar dues injustícies que, al meu entendre, van marcar la seva trajectòria professional:
La primera va ser quan al 1962 el Foment de les Arts Decoratives va seleccionar l’edifici d’habitatges Diagonal-Beethoven, també un magnífic projecte a Barcelona (actualment seu de Catalunya Ràdio) pel premi FAD d’Arquitectura d’aquell any. Intrigues difícilment explicables d’un conegut crític d’Art, a qui el mateix Llimona havia encarregat la decoració del vestíbul, van fer que no guanyés el premi. La segona, el no haver guanyat el concurs del Banc Comercial Trans Atlàntic (a la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal de Barcelona), tot i que el propi Coderch, després de retirar-se del concurs, va reconèixer que el projecte d’en Llimona era el millor. Aquest fet va privar a Barcelona de tenir un edifici de qualitat en un emplaçament tan emblemàtic i va barrar a l’Enric el camí cap a projectes singulars.
Felicitació nadalenca del matrimoni Enric Llimona Raymat i Maria Josepa Alfonso, dedicada a la seva Comunicat de Propietaris del carrer Madrazo de Barcelona
Activitat artística:
La seva vocació de pintor la va desenvolupar amb més dedicació a partir dels anys vuitanta, tot i que sempre la simultanejava amb la d’arquitecte.
La seva pintura és plena de vigor, de força i color, seguretat en el traç i domini de la tècnica pictòrica, en resum, és una pintura optimista i d’un temperament jove.
Activitat Institucional:
Va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, de la Fundació Güell i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Per petició expressa dels membres del Cercle Artístic de Sant Lluc, l’Enric Llimona va acceptar ser President. La motivació per acceptar el càrrec va ser el lligam afectiu amb el seu pare, Joan Llimona i Bruguera, que va ser fundador i primer President de la Institució i pintor d’anomenada.
La seva Presidència en el Cercle, que s’inicia el 27 de febrer de 1991, es va caracteritzar per la seva voluntat de renovació.
Des del começament va impulsar la modificació dels Estatuts (volia dotar de contingut executiu a la figura del President), va obtenir recursos de la Generalitat de Catalunya per l’Exposició del Centenari (1993), va treballar per aconseguir que el Cercle fos considerat una Institució Catalana de prestigi que va merèixer la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i va promoure el grup Artístic, dintre del cercle de Sant Lluc. La seva Presidència va concloure el febrer de 1999.
La seva activitat com a Acadèmic d’aquesta Reial Acadèmia ha estat brillant.
Està a la memòria de tots els acadèmics la seva última intervenció, un mes abans de deixar-nos.
L’Il·lm. Sr. Dr. Francesc Fontbona, en el seu discurs de contestació al d’ingrés de l’Enric Llimona, diu: «Malgrat la seva tasca artística de tot ordre, és i ha estat sempre un home silenciós, que s’ha mantingut al marge de la faramella que adorna sovint l’activitat dels arquitectes més actius.>>>
Jo afegiria que era i és un gran desconegut! Esperem que entre tots hi posarem remei.
Per concloure, voldria destacar unes paraules de la carta del Sant Pare Joan Pau II als Artistes i que semblen escrites pensant ell:
<<Un artista ha de treballar sense deixar-se portar per la recerca de la glòria banal o l’avidesa d’una fàcil popularitat. Hi ha doncs, una ètica o més aviat una “espiritualitat” del servei artístic que d’una manera pròpia contribueix a la vida i al renaixement d’un poble.>>>
Original d’Enric Llimona Raymat pel restaurant La Taula de Barcelona|BELLATERRA.CAT
JOSEP M. FARGAS I FALP (Barcelona, 5 març 1926-16 abril 2011) fou un arquitecte català. Degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (1970-72) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU (1987-91). L’any 1996 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Formació:
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Titulat a l’ETSAB el 1952, treballa associat amb Enric Tous i Carbó. Obra conjunta seva són: la Casa Ballvé (Pedralbes, 1961); la Fàbrica Dallant (Sant Feliu de Llobregat, 1963); la Fàbrica Kas (Vitòria, 1965); les seus de Banca Catalana de Passeig de Gràcia (1968), Balmes (1974) i Diagonal (1980); el Banco Industrial de Bilbao (1971) i el Banco Pastor (1982). És enterrat al Cementiri de Montjuïc (agrupació 6a, tomba menor núm. 251).
*Parlament pronunciat el dia 22 de setembre de 1999 a la sessió necrològica.
BELLATERRA.CAT 