Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

Por Xavier Diez

Para los amantes de las series históricas, una recomendación. Hořící keř es una miniserie checa de HBO que evoca la corrupción moral y la miseria política y judicial de la antigua Checoslovaquia durante el período de la dictadura comunista.

En enero de 1969, Jan Palach, un joven estudiante de historia, se prende fuego en el centro de Praga como protesta ante la ocupación soviética producida meses atrás, y la falta de libertad y perspectivas en un país sin esperanza. Para evitar que el hecho desencadene una protesta generalizada que cuestionara el orden impuesto por los tanques soviéticos meses atrás, algunos dirigentes del régimen se dedican a inundar con mentiras el hecho y las circunstancias que lo rodean. Los tres capítulos del drama se centran entonces en seguir la denuncia que interpone la madre del protagonista, y el juicio posterior, contra los altos cargos del partido que han difamado la memoria de su hijo, y relatan cómo el estado utiliza las más variadas artimañas jurídicas, maniobras políticas, deformación periodística, presión al entorno para hacer fracasar la querella y aprovechar todo ello para reprimir a la disidencia. La serie, dirigida por la cineasta Agnieska Holland muestra con detalle en qué consiste una dictadura. Bajo una apariencia de legalidad, de separación de poderes, de una Constitución que define al estado como “popular”, y “democrático” que presume de retórica de igualdad y valores socialistas, se oculta una camarilla que actúa de manera arbitraria, utilizando todos los mecanismos del estado para mantener unos intereses, más de grupo que de clase.

Mirar Hořící keř puede resultar un buen ejercicio para comprender por qué España, aunque se parapete tras una constitución de grandes principios y escasos resultados, exista una apariencia de separación de poderes o forme parte del club de países europeos, no es una democracia. No es difícil establecer paralelismos entre la dictadura checa de los sesenta y el “estado de derecho” español actual. Convendría releer las obras de Milan Kundera o Václav Havel para comprendernos mejor a nosotros mismos. Los juicios contra el procésparecen filmados por una Agnieska Holland, cineasta polaca, que sabe perfectamente lo que es vivir bajo una dictadura fundamentada en el miedo, la represión, y por encima de todo, la mentira. Pero incluso el propio Pablo Iglesias, una especie de líder de la oposición moderada al régimen, sabe lo que es estar vigilado por la policía política, como lo era Havel, monitorizado por los servicios (no tan) secretos. O basta contemplar la impunidad de una ultraderecha que puede agredir físicamente a ciudadanos sin que ninguno de ellos tenga que pasar ante un juez mientras personas que han participado en protestas pacíficas, han sido perseguidos, difamados, multados, encarcelados, exiliados o confinados, sin pruebas, sino por presiones extrajudiciales (a menudo muy reales), como es el caso de Tamara Carrasco o diversos músicos o activistas sociales.

Pero no nos engañemos. España no ha sido nunca una democracia. Lo que pasa ahora es que van cayendo las máscaras. Lo que llaman “Régimen del 78” fue la continuidad del franquismo por otros medios, aunque probablemente, hace veinte años, incluso trenta, no haríamos esta afirmación. La diferencia es que en estos momentos la disidencia al régimen es mucho más consistente y numerosa, y es por ello que las fuerzas oscuras del estado profundo están abusando de la represión con el objeto de defenderse ante quienes cuestionan un statu quo crecientemente frágil. Simplemente hay que ver cómo han reaccionado desde principio de siglo ante la presión de quienes reivindican la memoria histórica, el interesante (y aún poco y mal analizado), policialmente infiltrado y violentamente reprimido 15-M, la emergencia de una fuerza como Podemos (contrarestado por la operación de estado de Ciudadanos), la enmienda a la totalidad que presenta el independentismo, y la aparición creciente de un nuevo republicanismo. Décadas atrás, la de los ochenta o los noventa, la represión arbitraria era igual de injusta, aunque con menor extensión e impacto que en la actualidad. Para poner un ejemplo, en el año 1981 ponerse tras una pancarta que pusiera “independencia” en Barcelona desató decenas de detenciones y maltratos policiales. Lo mismo sucedió en los días previos a las olimpiadas de 1992, cuando decenas de activistas políticos fueron encarcelados y torturados con cargos inventados. Estos días estoy leyendo el borrador de unas interesantes memorias del intelectual y catedrático de ecología (y opositor antifranquista) Joan Martínez Alier que fue detenido en aquel mismo año por preparar una campaña de denuncia del genodicio indígena durante los fastos del Quinto Centenario.

España no es una democracia. Y voy a exponer algunas razones que así lo refuerzan.

Uno. El régimen actual viene viciado de origen a partir de una monarquía impuesta

No es ningún secreto que la continuidad entre franquismo y Constitución se personalizó en la forma del Borbón. Un Borbón blindado ante la crítica y la ley que disfruta de una impunidad insostenible a partir de las evidencias de comportamientos familiares discutibles, incompetencia profesional, falta de neutralidad, y la evidencia creciente de interferir en el gobierno o a expresar simpatías por la ultraderecha. Se trató de una continuidad legal dictada a partir de la propia ley franquista de sucesión y las voluntades testamentarias del dictador. La propia Constitución sirvió para ordenar la caótica legislación franquista incorporando buena parte del contenido de las Leyes Fundamentales. La monarquía impuesta se aseguró la jefatura perpetua del estado evitando un referéndum, que, a partir de las revelaciones del presidente Suárez, hubiera resultado adverso. Desde un punto legislativo y político se trató de preservar la brutalidad de la dictadura y amparar sus crímenes -especialmente mediante la Ley de (auto)amnistía. En otros términos, respecto al equilibrio de poderes entre vencedores y perdedores de la guerra, el régimen del 78 es la actualización del 39. La no reparación ni el proceso a los crímenes (y criminales) de guerra es muy indicativo de lo que sucedió después. La principal obsesión de la “democracia” fue mantener intacto el poder, influencia y privilegios de aquellos sectores beneficiarios del franquismo. Es por ello que se dejaron intactos los cuerpos represivos, especialmente las fuerzas armadas, del orden y la judicatura, aunque también del eclesiástico o el mediático.

Dos. Existe una clamorosa ausencia de cultura democrática

El daño inflingido a la sociedad española tras cuatro décadas de dictadura fue tan profundo que condicionó la capacidad de regenerarse. La represión hasta los cimientos de la disidencia, el orden a partir del miedo, fabricó generaciones de españoles, como decía la canción de Jarcha, obedientes hasta en la cama. El franquismo sociológico, que acabó creyéndose la propaganda de que el precario bienestar era fruto del desarrollismo del régimen, acabó siendo un freno para enjuiciar los crímenes del franquismo, el “Holocausto español”, en términos del historiador británico Paul Preston. En cierta manera, la sumisión de la población española ante la creciente involución de estos últimos años, y el apoyo, por acción u omisión a la represión en el País Vasco o Cataluña demuestra hasta qué punto está interiorizado el autoritarismo dentro de la propia sociedad, cada vez más parecida a los campesinos miedosos y maltratados en los Santos Inocentes de Miguel Delibes. El comportamiento electoral, apoyando a quienes pretenden más nacionalismo (español, por supuesto), más represión, más involución, a pesar que el paro, la precariedad y la pobreza, correlacionada por las desiguales relaciones de clase, es un buen barómetro que explica hasta qué punto está interiorizada una cosmovisión jerárquica del país. Pero incluso, la idea que la democracia es un mecanismo para que las mayorías se impongan a las minorías también es una muestra de hasta qué punto el autoritarismo está instalado en los subconscientes. La democracia sirve para gestionar los conflictos en base al pacto y compromiso, buscando consensos y realizando cesiones mutuas para llegar a soluciones. Pero esto no parece estar sucediendo.

Tres. Mecanismos nada sutiles de censura y silenciamiento de la disidencia

Como sucedía con la dictadura checoslovaca, intentar disentir ante la represión en Cataluña, el País Vasco, o cuestionar la impundad de los crímenes del franquismo resulta arriesgado. Hay decenas de casos de mecanismos, no siempre sutiles, de represión. Algunos ejemplos. Durante las manifestaciones anticatalanas a raíz del retorno de los documentos de la Generalitat del archivo de Salamanca durante 1995, a los escasos columnistas de la prensa local que comprendían los motivos de los catalanes,… se les cerraron para siempre las páginas de los medios. Muchos de quienes cuestionaban la política represiva en el País Vasco fueron procesados por “apología del terrorismo”. Jueces, como el mismo Garzón, que intentó investigar los crímenes franquistas, fueron expulsados de la judicatura, así como tantos otros que tocaron elementos sensibles. Seis chavales que participaron en una manifestación en Madrid, en apoyo al referéndum del 1 de octubre están siendo procesados. Algunos de los actos organizados en apoyo de los independentistas en el estado, han sido prohibidos (a diferencia de lo que sucede con los actos ultras). Diputados como Joan Tardá, no podían hacer vida normal en Madrid, porque eran habituales los incidentes en el que le increpaban o amenazaban por su condición de republicano. Los militares que se han atrevido a denunciar el franquismo de sus superiores, han sido apartados. Periodistas que han destapado escándalos de corrupción, están siendo asediados por grupos mafiosos o las propias fuerzas policiales. Ser un disidente en España, cuando se atacan los intereses de los herederos franquistas es un ejercicio arriesgado…. como sucedió con aquellos que apoyaron a la madre de Jan Palach en su búsqueda de justicia.

Cuatro. Impunidad del franquismo

El Régimen del 78 se construyó para salvaguardar el viejo orden del 39. Como explicaba el falangista Antonio Labadie en 1974 ante la incertidumbre de los cambios que se avecinaban, “defenderemos con uñas y dientes la legitimidad de una victoria que es hoy patrimonio de todo el pueblo español”. Y, visto lo visto, el búnker se ha salido con la suya. Ni un solo franquista juzgado. A pesar de que España es el país, tras Camboya, con el mayor número de desaparecidos, el estado solamente ha servido para obstaculizar cualquier política de memoria y reparación. El Valle de los Caídos sigue siendo un lugar de peregrinaje ultra, en el que se difunden los valores de la violencia y el fascismo. De hecho, el fascismo es legal, en este país. Ni siquiera la democracia sirvió para extraditar a decenas de criminales nazis buscados internacionalmente, como el belga León Degelle, tras 46 peticiones de Bruselas, quien murió plácidamente en 1994. Pero a todo ello hay que añadir que, tras la ley de autoamnistía de 1977, decenas de crímenes cometidos por la ultraderecha o casos de torturas protagonizadas por fuerzas policiales, o bien se han mantenido en la impunidad, o bien han gozado de indultos sistemáticos. Es evidente que así no puede construirse ninguna democracia. Porque, en el fondo, lo que sucede, es que la vida de los españoles sigue afectada por los crímenes del franquismo que la Transición no pudo corregir. Sin justicia, ni igualdad, no es posible ninguna democracia.

Cinco: una corrupción sistémica y amparada

Ligado a todo ello, debe decirse que el franquismo sirvió, sobre todo, para otorgar impunidad a los beneficiarios de 1939, y ello se concretó en poder robar a manos llenas (todavía está por resolver las incautaciones sistémicas, con ejemplos tan palmarios como el caso del Pazo de Meirás) que hace que toda España sea el botín de guerra de los franquistas. La corrupción, amparada a través de relaciones privilegiadas con el poder, que fue sistemática con el régimen, perduró con lo que llamaron democracia. El enriquecimiento ilícito, a partir de los contactos con las altas esferas, especialmente en una promiscuidad entre poder político, económico, jurídico y administrativo prosiguió sin demasiados problemas. El caso Nóos, sin ir más lejos, resulta muy ejemplificador de cómo el tráfico de influencias en las altas esferas permitía hacer del erario público el cajero automático de determinadas élites blindadas. Pero, sobre todo, la cultura de la impunidad se instaló de tal modo que el nepotismo y la endogamia de espacios com el jurídico, el diplomático, la alta administración, y las puertas giratorias con un IBEX 35 plagado de sagas franquistas hacía del estado el patrimonio de unas pocas familias. Para acabar de rematar, los nietos y biznietos de los franquistas ni siquiera sienten rubor en exhibir másteres y títulos universitarios que todos sabemos que son ficticios. Tal es el nivel de arraigo del “no sabe usted con quien está hablando” en la cotidianidad hispánica.

Seis. Unos medios de comunicación escasamente plurales

España es aquel país en el que los hechos y el relato periodístico no guardan ninguna relación, incluso más allá de las mentiras corrientes, sino que a menudo la prensa española explica cómo los hechos deberían haber ocurrido según las líneas de partido. Esta afirmación, redactada por Georges Orwell durante la guerra civil, podría aplicarse en el momento actual. En una sociedad profundamente dividida y sin tradición democrática, la información es pura trinchera. En las últimas décadas se pasó de un analfabetismo funcional generalizado, fruto de la ausencia de políticas educativas durante el franquismo, a un analfabetismo mediático, propiciado desde las cadenas televisivas generalistas. El franquismo creó un modelo propagandístico fundamentado especialmente en el monopolio informativo en el audiovisual, que no pudo transformarse durante la etapa constitucional. En la actualidad se ha pasado a un oligopolio en el que los grandes medios están vinculados a un poder económico endogámico en el que grandes grupos de comunicación son cadenas transmisoras de los intereses de unas élites autoritarias. Lo hemos podido comprobar en estos últimos años, en los que, por ejemplo, se ha criminalizado no solamente el mundo abertzale -con unas estructuras de debate profundamente asamblearias y deliberativas-, sino al 15M o un independentismo catalán que proviene de una sociedad civil altamente organizada, autogestionada y profundamente democrática y plural, pero que los medios presentan como una mezcla entre Corea del Norte y Leni Riefenstahl, en base a la más burda manipulación mediática, y atizando el odio en términos parecidos a la televisión yugoslava en los meses previos a su dramática desintegración. Precisamente las televisiones y los medios han trabajado en las últimas décadas para ofrecer una imagen de una España uniforme que no se corresponde con la realidad, escondiendo, para poner un ejemplo, a los diez millones de catalanohablantes del estado, confinando el euskera o el gallego a los márgenes del sistema mediático, o inventándose hechos, como decía Orwell, que deberían encajar con los prejuicios propios. Y ya sabemos que sin medios libres y plurales, no puede haber democracia.

Pero incluso, se ha silenciado a aquellas voces incómodas y discrepantes, o se ha sancionado a quienes, mediante rigurosas investigaciones, han puesto sobre la mesa verdades incómodas. El periodista Xavier Vinader fue perseguido y exiliado tras denunciar la guerra sucia en el País Vasco. Las investigaciones recientes sobre los títulos académicos ficticios de dirigentes del PP, sobre el Bar España, redes de corrupción o sobre el robo de niños por parte de instituciones afines al régimen han comportado diversos dolores de cabeza a sus autores, más que necesarios Pulitzer con los que deberían haber sido premiados.

Siete. Una policía política y, peor aún, la incapacidad de reacción de la sociedad española

Las revelaciones sobre la infiltración y seguimiento a Pablo Iglesias por parte de la policía española es la punta del iceberg. Las fuerzas del orden parecen más preocupadas para montar maniobras de descrédito y asedio sobre la oposición y la disidencia que a perseguir los muchos y variados crímenes cometidos por aquellos que poseen un exceso de poder. Antes de hablar de Iglesias, muchos desconocen las diversas maniobras, en base a la fabricación de pruebas falsas para desacreditar al alcalde Xavier Trias, los seguimientos ilegales al independentismo catalán, el inexplicable papel (porque no se permite explicar) de los servicios secretos en los atentado yihadista en Barcelona en agosto de 2017, las maniobras para erosionar la sanidad pública y tantos otros muchos escándalos que no han suscitado la más mínima reacción de la opinión pública española. Que incluso han contado con el boicot televisivo, a pesar de su extraordinaria audiencia y veracidad. En España hay varios watergate cada año, y pocos reaccionan. Y eso es impropio de unas democracias. Es terrible, que como en el caso de Jan Palach, la policía sirva para evitar que la gente reaccione, para preservar un orden que está bastante claro que va en contra del interés común.

Ocho. Control casi absoluto del franquismo en instituciones clave

Cosa evidente en la genealogía de las élites del estado y objetivables en la presencia de la iglesia católica (que, a diferencia de lo que sucede en el mundo, no está siedo investgada ni condenada por abusos, robo de niños, explotación,…) las empresas del IBEX 35, la judicatura (en la que no se duda a apartar a los jueces díscolos que “meten las narices donde no deben”), el alto funcionariado del estado, el ejército, las fuerzas de seguridad, así como la connivencia con una ultraderecha que, a pesar de centenares de actos delictivos, parecen poseer una extraña inmunidad (a diferencia de activistas pacíficos)

Nueve. Hegemonía de sus símbolos

No. La bandera rojigualda, el himno, la monarquía, o determinadas tradiciones, no son los símbolos de todos los españoles, sino la de la España del 39. Ha habido una política de imposición y apropiación de unos símbolos que no buscan el consenso, sino la escenificación de la victoria del franquismo, hasta tal punto que buena parte de una izquierda cobarde y acomplejada los está asumiendo como propios. Lo más lógico sería replantearse una nueva simbología que debería ser debatida y consensuada. Pero ello no es así. Precisamente la incomodidad de sociedades radicalmente antifranquistas como la vasca y la catalana, no las aceptan. Y resulta mucho más simple reivindicar los propios que intentar cambiar aquellos que representan una España poco fraterna, y en cambio tan hostil que no duda de ser el complemento cromático y musical del “a por ellos”. No es ningún secreto que buena parte de la cohesión nacional se fabrica a partir del enemigo exterior o interior. Pero esta es una identidad tóxica, fundamentada en el odio y el desprecio. Y el odio y el desprecio son sentimientos de los que se alimentan las dictaduras. Una democracia busca el acuerdo, el consenso. Nadie debería tener miedo a construir unos símbolos aceptados por todos, pero también estructurar el territorio y la sociedad a partir de nuevos acuerdos. Desgraciadamente la visión uniformista de España, concretada en sus símbolos excluyentes, acabará por disolverla, porque, al fin y al cabo, la exhibición de la rojigualda es una manera de resistirse a una solución pactada, es decir, a una solución democrática.

Diez. Cataluña y el jucio farsa

En sus estudios sobre audiencias y redes sociales, el analista Joe Brew destacaba el escaso interés que está suscitando entre la opinión pública española el juicio contra los independentistas en el supremo. Se ve claro que para la mayoría, la vergüenza de una farsa retransmitida en la que la sentencia ya está redactada, los testimonios de la acusación están abiertamente falseados, se vetan testigos pruebas clave de la defensa están dejando la imagen pública de España a la altura de Arabia Saudí. Pero aún así son pocas las voces que se alzan ante tamaña injusticia. En cierta manera, el juicio contra los independentistas es un acto supremo de prevaricación, no únicamente desde un punto de vista administrativo, sino, sobre todo, moral. En las dictaduras, todos callan ante la injusticia. En las democracias un conflicto tan serio como el de Cataluña estaría tratándose mediante el diálogo, siempre incómodo, siempre difícil, siempre insatisfactorio, pero inmensamente más práctico que producir una ruptura irreparable que acabará volviéndose en contra de quienes detentan el poder.

Conclusión

Seguramente, este artículo generará no poca indignación entre quienes prefieren vivir con los ojos vendados. Como Borrell, muchos se desgañitarán afirmando que España es una democracia ejemplar. Pero como reza el proverbio, “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Las autoridades de la Checoslovaquia comunista no se cansaban de describir el paraíso en la tierra, el mejor de los mundos posibles que representaba su república democrática y popular. Entonces, ¿por qué tenían que atacar a quienes defendían la honorabilidad del gesto del joven Jan Palach? España no es una democracia. Y no lo será hasta que se sacuda de encima la tóxica herencia franquista; la de las instituciones, pero aún más importante, la que todavía impregna el subconsciente de millones de españoles.

Read Full Post »

L’agent cívic realitza tasques d’informació, sensibilització i promoció d’actituds cíviques per tal de fomentar accions de bona convivència i respecte entre la ciutadania, així com el bon ús dels béns públics i privats de la ciutat.

Agents Cívics de l’EMD de Bellaterra |BELLATERRA TV

Descripció dels Agents Cívics

Les seves funcions estan dissenyades per ajudar els ciutadans en l’ús dels seus drets i deures respecte a les normes d’urbanitat vigents.

Aquesta tasca es desenvolupa en diferents camps relacionats amb la neteja viària i la gestió de residus, la tinença de gossos o la mobilitat dels vehicles. També atenen els dubtes, queixes i suggeriments dels ciutadans i participen en l’organització de les campanyes de civisme. Al mateix temps, han de notificar i descriure les accions poc respectuoses detectades, però en cap cas, tenen capacitat sancionadora.

Tasques dels Agents Civics

Divulga i promou el civisme entre els usuaris d’espais i serveis públics (transports públics, parcs i jardins, carrers comercials, etc.).
Dissenya i posa en pràctica activitats que facilitaran la millora en la imatge i la qualitat dels serveis que s’ofereixen en espais públics.
Realitza accions de divulgació de la cultura cívica entre els usuaris d’espais públics, dins el marc de campanyes i polítiques públiques afins, per tal que es faci un ús correcte dels drets i deures dels ciutadans a la via pública.
Desenvolupa activitats d’acompanyament en l’ús d’espais públics a grups específics o a persones dependents que ho requereixin (gent gran, persones amb discapacitats, etc.).
Amonesta verbalment aquelles conductes incíviques, i de vegades conflictives, i es posa en contacte amb altres serveis de seguretat públics o privats que actuen dins la seva àrea geogràfica.
Facilita informació d’interès pràctic (adreces, situació dels transports públics, telèfons públics, etc.) sobre els recursos, els equipaments, i les instal·lacions, i altres organitzacions o institucions ubicades a la seva àrea geogràfica de treball.
Facilita informació sobre els serveis que s’ofereixen en els diferents centres comercials a cel obert, o altres superfícies tancades, i té cura del correcte ús i manteniment dels equipaments públics dins aquestes àrees.
Desenvolupa activitats d’acompanyament en l’ús d’instal·lacions o equipaments (ascensors, escales mecàniques, etc.) a persones dependents que ho requereixin (gent gran, persones amb discapacitat, etc.).
Facilita l’accés al patrimoni públic de la seva àrea geogràfica per part dels ciutadans i el seu coneixement.
Realitza treballs de millora i reparació en les instal·lacions i equipaments d’ús públic, en aquells casos on no calgui una reparació tècnicament complexa.
Comunica a les administracions pertinents l’ús deficitari d’equipaments i instal·lacions perquè es faci la seva reparació o substitució.

Read Full Post »

Read Full Post »

El cerdanyolenc Abel Moreno Griera, 9è a la llista de Junts per Cerdanyola, serà el candidat a la presidència de L’EMD de Bellaterra

Abel Moreno Griera| JUNTS PER CERDANYOLA

Read Full Post »

L’expresidenciable de Primàries assegura en un comunicat que és ell qui retira la candidatura i serà el suplent de Susanna Casta, presidenciable del PSC

Cardoner durant un debat organitzat pel Diari de Sant Cugat. FOTO: Artur Ribera

Per Ferran Mitjà Soto

Francesc Cardoner, expresidenciable de Primàries Sant Cugat a l’EMD de Valldoreix s’integra a la candidatura del PSC, com a suplent de la candidata socialista a la presidència de l’EMD, Susanna Casta (ex de Cs): “Després de parlar profundament amb la Susanna m’he adonat que el seu ideal pel poble de Valldoreix és molt similar al meu”, assenyala Francesc Cardoner en un comunicat, després de saber-se que el Comitè Electoral de Primàries Sant Cugat havia decidit cessar-lo com a presidenciable.

Més info: Primàries Sant Cugat cessa Francesc Cardoner com a presidenciable de l’EMD de Valldoreix

De totes maneres, Cardoner assegura en el mateix comunicat que és ell qui renuncia a la candidatura per Primàries: “Retiro la meva candidatura a president de la EMD i m’integro a la candidatura de la Susanna Casta, amb l’objectiu d’aconseguir un Valldoreix millor i especialment més humà, on la col·laboració sigui el tret principal”, explica qui fou president de l’EMD entre 2002 i 2003 per CiU. De totes maneres, Cardoner afirma també que, tot i que aquest suport no implica cap pacte per les vocalies, la seva designació com a vocal “queda oberta a futures converses i reunions de treball”, però reconeix també que aquesta opció pot ser “inclús amb altres formacions polítiques”.

Crític amb Primàries

A banda de comunicar que s’integra a la candidatura del PSC, Cardoner també és crític amb el seu expartit, i assenyala que “calia fer autocrítica i meditar si té sentit aferrar-se a una opció, que no ha assolit el seu objectiu, malgrat que no hagi estat per causa meva”. A més, també deixar anar un dard cap al candidat de Primàries Sant Cugat a l’alcaldia del municipi, Joan Recasens, assegurant que “la majoria de gent està cansada de les promeses incomplertes d’antics polítics que utilitzen la participació per justificar les seves aspiracions”, afirma el ja suplent del PSC a la presidència.

A més, Cardoner diu també que Primàries Sant Cugat no ha aconseguit “moure significativament a la gent”.

Read Full Post »

Des d’avui les càpsules illy d’alumini són compatibles amb les màquines Nespresso® *

Realitzades en alumini per guardar l’inconfusible aroma de l’únic blend illy 100% Aràbiga estan disponibles amb sabors de diversa intensitat:
classico, intens i forte en versió espresso i classico lungo.
en versió espresso i classico lungo. Perquè la felicitat consisteix a trobar formes noves cada vegada per oferir al món el nostre millor cafè.

Primera tassa illy collection 1993 |BELLATERRA GOURMET

Tria la intensitat de sabor més adequat per a tu.

Diverses intensitats de gust i la justa manera de assaborir-lo.

CLASSICO: suau i vellutat, volum ideal en tassa entre 25 i 40 ml.

INTENS : compacte i dens, volum ideal en tassa entre 25 i 40 ml.

FORTE: ric i decidit, volum ideal en tassa entre 25 i 40 ml.

CLASSICO LUNGO: suau i vellutat, volum ideal en tassa equivalent a 110

* Marca de tercers sense cap connexió amb illycaffè S.p.A.

De moment, es pot comprar online:

http://www.illy.com

☎️ 93 303 40 50

Nota: l’única presència del millor arabiga del món a Bellaterra és a través del Bonaparte Pa i Dolç de la Plaça del Pi.

Read Full Post »

Jaume Renyer, ex militant d’ERC|CEDIDA

Per Jaume Renyer

La persistent tendència de les enquestes pre-electorals a anunciar la victòria d’ERC al final del cicle que comença el 28 d’abril i s’acabarà el 26 de maig té unes causes sociològiques i culturals respecte de les qual encara no s’ha trobat una interpretació clara.

Avançant-me a les anàlisis que caldrà fer a partir de la nit electoral d’aquí a quinze dies apunto algunes reflexions sobre un hipotètic triomf d’Esquerra.

El procés independentista engegat el 2010 arriba al punt àlgid l’octubre del 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la declaració d’independència, l’estroncament per l’aplicació del 155 CE i el resultat de les eleccions del 21-D fracturen la fràgil unitat entre les forces polítiques parlamentàries que s’ha recosit només conjunturalment i parcial amb la constitució del Govern de la Generalitat presidit per Joaquim Torra.

L’actuació sectària desfermada per ERC contra Junts per Catalunya en la pugna (legítima si és honesta) per l’hegemonia del moviment independentista va més enllà de la que sostenen els respectius líders i és de caire estratègic, de fons i també tàctica i comença per la divergent manera d’afrontar la repressió d’un poder estatal que es fonamenta en una mentalitat integrista i supremacista que té en l’ús de la violència l’últim argument per tal de negar qualsevol mena de reconeixement del dret del pobla català a l’autodeterminació. En això coincideixen tots els competents del bloc del 155 CE, essent el tripartit de dreta la variant explícitament neo-franquista del mateix, mentre que el PSOE aparenta estar disposat a un nou encaix autonòmic de Catalunya al Regne d’Espanya “sense privilegis”. Esquerra, que fa bandera permanent del diàleg, hauria de tenir present que el poder espanyol, ja sigui representat pel PP o pel PSOE, no negocia res que afecti substancialment a la unitat de l’estat, com ja s’ha vist des del 2010 ençà (ni reforma de l’Estatut, ni concert tributari, ni pacte fiscal).

En aqueixes condicions, insistir en negociar des del costat català sense tenir una estratègia conjunta només encobreix la manca d’una direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat de fer front a un conflicte multidimensional de llarga durada amb l’Estat estant sotmesa Catalunya a un veritable règim d’ocupació. De fet, ERC va començar el procés de desconstrucció del procés independentista el 30 de gener del 2018 quan el president del Parlament va trencar unilateralment l’acord amb Junts per Catalunya per tal d’evitar el seu processament judicial, cedint a l’amenaça de la repressió (una actitud que no l’ha pas aturat, ans al contrari), arrossegant a Junts per Cat a una dinàmica claudicant que encara dura i que ha esberlat encara més la fractura entre ambdues formacions.

Esquerra no explica la seva versió dels fets posteriors al primer d’octubre ni dóna una explicació creïble de l’actuació d’Oriol Junqueras, però n’abomina del resultat dient que “hem perdut i cal reconèixer-ho”, fent seu l’article infame d’Ignasi Aragay fa uns dies a l’Ara “Vull guanyar”, (exactament què ?). Aqueixa ocultació respon a la manca de full de ruta i de voluntat de bastir una unitat estratègica amb les altres formacions polítiques i cíviques. La seva obsessió és assolir la condició de força independentista més votada, fustigant sistemàticament Puigdemont i l’espai polític que representa, però sense explicar per a fer què ?

ERC està enfocant el cicle electoral amb uns plantejaments que res tenen a veure amb els aprovats a la conferència de l’any passat: devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació com va explicitar Joan Tardà a La Vanguardia del 6 de març d’enguany: “El independentismo debe reconocer que el referéndum nunca podrá ser independencia sí, independencia no. Pero por otro lado ellos tienen que reconocer que el referéndum no podrá ser este Estatut de Autonomía u otro mejor. El único referéndum que será viable es aquel en el que pueda escogerse entre la oferta que hagan y la independencia.” I si el poder espanyol no fa cap oferta ? A l’entrevista a Vilaweb del proppassat 5 d’abril “Jo vull l’hegemonia” insisteix en aqueix discurs però no sap concretar què volen pactar amb el poder espanyol.

Una victòria a Catalunya el 28 d’abril vinent d’ERC suposarà la liquidació del referèndum del primer d’octubre com a fonament d’una estratègia independentista que no està disposada a seguir amb l’argument que el resultat és un fracàs que cal assumir. Esquerra ha passat de ‘Treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre’, a la consigna ‘Aixecarem la bandera del diàleg per fer possible una negociació. Tenim com a objectiu prioritari fer inevitable el referèndum.’ Avui ho ha explicitat el mateix Oriol Junqueras en una carta oberta a la militància on entre altres coses diu: “Crec que no hi ha ningú més independentista que jo i el partit que tinc l’honor de dirigir, potser hi ha gent que ho és tant com nosaltres, però no més. I a la vegada us dic que no hi ha ningú que sigui més dialogant que Esquerra Republicana”. Els fets contradiuen les seves paraules i demostren que no hi ha estratègia conjunta independentista ni direcció col·legiada per la seva negativa a entendre’s amb Junts per Catalunya.

La disjuntiva en aqueix cicle electoral està entre els confusos plantejaments d’ERC i els de Junts per Catalunya i el Front Republicà de manteniment de la unilateralitat (és a dir la voluntat de portar la iniciativa en el conflicte), revalidar la legitimitat del referèndum del Primer d’Octubre, la conversió del Consell per la República en un veritable govern català a l’exili i la intensificació de la internacionalització del cas català. L’ascens d’ERC és vist des del poder espanyol com un mal menor preferible al mal absolut que personifica Carles Puigdemont que és el veritable objectiu a abatre amb la complicitat d’Esquerra i dels dissidents del PDECat (Pascal, Campuzano i companyia) que adopten uns posicionaments convergents amb els d’ERC.

Malgrat les aparences innovadores el relleu que pretén Esquerra es limita a liquidar allò que denominen la “post-convergència”, quan realment els partidaris d’una segona restauració autonòmica compten amb la connivència d’ERC a molts nivells: el model d’escola catalana (republicana ?) presentat pel conseller Bargalló assumeix el bilingüismecom abans ja han assumit que el català no ha de ser la llengua nacional, o com tant se val la UGT que un sindicat nacional com la CSC, o quan prefereixen La Vanguardia o l’Ara a Vilaweb. La caricatura de l’independentisme “màgic” que atribueixen a Puigdemont (oblidant les promeses d’Oriol Junqueras quan tenia presa per declarar la independència si tenia 68 diputats) posa de relleu la seva acomodació a l’ordre establert (la realitat, com en diu Tardà) per tal d’assolir l’hegemonia. Això explica el tractament mediàtic favorable a ERC dels poders fàctics que garanteixen la pervivència del poder espanyol sobre Catalunya que contrasta amb l’animadversió manifesta que dispensen al president Puigdemont (avui El País li dedica una editorial brutal “Apartar a Puigdemont”, mentre que fa pocs mesos obria les seves pàgines a Oriol Junqueras) que paga el preu d’haver liquidat el pujolisme privant així al subsistema autonòmic d’un puntal essencial.

Aqueixa divergència estratègica i de lideratge no es resoldrà, dissortadament, al final d’aqueix cicle electoral, ni probablement tampoc en unes noves eleccions autonòmiques a la tardor (que ja demanen el bloc del 155 CE i el Comuns). ERC no acceptarà una posició secundària respecte de Junts per Catalunya com ja s’ha vist després de les eleccions del 21-D, ni deixarà de cercar l’extirpació del càncer de l’independentisme que segons Sergi Sol (l’alter ego d’Oriol Junqueras, mentre el primer predica la bondat, el segon practica la maldat) són els post-convergents -una condició intrínsecament perversa i inguarible, segons ell-. I, al seu torn, ni l’ANC, ni la CUP, ni la CSC, ni Junts per Catalunya poden claudicar dels seus plantejaments republicans rupturistes i avenir-se a acceptar la restauració temporal d’un “estatus autonòmic” (que de fet és la situació actual).

El procés independentista restarà estancat per un temps (pendent de resoldre quina estratègia política i quin projecte de construcció nacional oferir a la ciutadania) durant el qual el conflicte s’anirà agreujant obrint així les perspectives que apunta l’assaig d’Hèctor López Bofill, “Sobre la República catalana. Escrits de Dret Constitucional i de Dret Internacional”, (Llibres del Segle, Barcelona, 2019) centrat en qüestionar la legitimitat democràtica de la Constitució espanyola del 1978 i la seva supremacia derivada de la violència originària de la qual aqueix sistema és continuació (el franquisme) i es projecta en la involució antidemocràtica en curs. La intensificació de la repressió i la imposició a Catalunya d’un règim d’excepció legitimarà la reivindicació del dret d’autodeterminació a escala internacional fins al punt que una mediació per gestionar la secessió sigui imposada a les parts. Això si la pressió social interior a Catalunya és creixent i costosa pel poder espanyol. Espanya és forta però està en declivi, l’independentisme català té una enorme potencialitat però haurà superar el cost de la persistència. No hi ha altra opció.

Si vaig errat, rectificaré gustosament.

Read Full Post »

Anna Romero Marcet, històrica veïna de Bellaterra|CEDIDA

Bellaterra, 17 abril 2019

Per Anna Romero Marcet

Recordo que, no fa pas molts anys, amb els meus fills anàvem amb bicicleta pels carrers de Bellaterra. Un dels preferits per fer-ho era el Camí Antic a Sant Cugat donada la seva allargada i tranquil·litat. A demés t’obria la possibilitat d’endinsar-te al bosc directament. Sempre ha estat així. Igual que quan jo era una nena i també segons m’ho explica la meva mare, com ella ho havia viscut quan era jove.

Quan al 2011 es va re dissenyar la zona final del Camí Antic i Bellaterra es va connectar amb Sant Cugat per un nou pont que creuava l’autopista, vam celebrar que l’EMD actués amb rapidesa i instal·lés les pilones que restringien el pas només per l’ús dels bellaterrencs. No vam entendre que Cerdanyola iniciés un procediment judicial que va acabar amb una ordre per abaixar-les. Hem estat gairebé 1 any amb les pilones abaixades i en aquest període hem vist incrementada la circulació per aquesta via fins a col·lapsar-la amb cotxes que nomes la fan servir com a drecera per evitar agafar l’autopista, convertint el Camí en una carretera.

Pilones de Bellaterra al km0 de Sant Cugat |BELLATERRA. CAT

L’abaixada de pilones no es un caprici dels bellaterrencs que volen gaudir d’aquest pas en exclusivitat. En primer lloc és un problema pels qui viuen en aquest carrer i no poden sortir de casa seva per causa de la circulació intensa i ràpida. A demés degrada tot el conjunt de Bellaterra, ja que ens comprimeix dins una bombolla, per baix amb la carretera BV14114 i per dalt amb el Camí Antic sobrecarregat.
Celebrem que l’EMD ha pogut tornat a pujat les pilones. Esperem que s’apreciï aquesta singularitat i que es protegeixi aquest valor de Bellaterra per tal que conservar el seu encant.

Read Full Post »

La formació és conscient que “el projecte no es pot aturar”, però reclama “pensar en noves solucions” per no afectar tant al trànsit

Primàries Sant Cugat ha criticat el Pla de Mobilitat de Sant Cugat, i ha focalitzat en el projecte del carril bicique ha de travessar la rotonda de l’hipòdrom per unir Sant Cugat amb Rubí, del qual ja han començat les obres: “És un lloc problemàtic i emblemàtic dels problemes de mobilitat de la nostra ciutat i que complicarem una mica més amb un carril bici que no sé quina demanda tenia”, ha iniciat l’alcaldable de Primàries, Joan Recasens.

En aquest sentit, Recasens s’ha qüestionat si “aquest és el carril bici que necessita Sant Cugat o seria millor un carril bici que connectés Sant Cugat amb Mira-Sol o amb l’Autònoma”. A més, també ha destacat que el carril connectarà Sant Cugat amb el Centre Comercial, la qual cosa “pot afectar els comerciants”, segons la formació.

Les obres a la rotonda de l’hipòdromper construir un carril bici que travessi pel mig de la rotonda, van començar fa poc més de 2 mesos.

Cal destacar que fa unes setmanes l’Ajuntament va valorar la possibilitat de buscar una alternativa als talls de trànsit a la rotonda de l’hipòdrom durant les obres, ja que aquests generaven greus problemes de mobilitat en la zona.
De totes maneres, aquest passat cap de setmana, han tornat els talls de trànsit a la zona.

Diferents membres de Primàries Sant Cugat a la rotonda de l’hipòdrom. FOTO: Ferran Mitjà

Altres poblemes de mobilitat

A més de criticar el projecte de la rotonda de l’hipòdrom, Primàries ha destacat també que “és evident que els problemes de circulació i aparcament són dels àmbits més presents a Sant Cugat”. “El Pla de Mobilitat és del 2014 i no s’ha actualitzat, i tot això genera inquietud”, ha apuntat Recasens.

D’altra banda, també ha valorat la presència de més zona verda que ara fa uns anys: “S’han suprimit zones blaves i s’han col·locat zones verdes per tenir contents als veïns de cara a les eleccions municipals, però no s’ha buscat una solució d’aparcament gratuït per la gent que es mou des dels barris fins al centre”, ha argumentat l’alcaldable de Primàries

Read Full Post »

L’Agència Tributària espanyola recorda a la seva plantilla que “no oferirem mai” l’opció de ser atès en un idioma cooficial

Contribuents informant-se sobre la declaració de renda | Europa Press
Els treballadors d’atenció telefònica de l’Agència Tributària espanyola han rebut ordres directes i concretes de “no oferir mai” als usuaris l’opció de ser atesos en un idioma cooficial diferent del castellà. Així ho ha denunciat aquest dimarts la Plataforma per la Llengua, després que un treballador d’Hisenda els traslladés el cas. Aquesta denúncia arriba en el període de l’any en què Hisenda rep més consultes: en plena campanya de la Renda.

El treballador explica que l’Agència Tributària espanyol ha publicat un recordatori a la seva Intranet en què ordena a tota la plantilla que només considerin atendre una trucada en català, basc o gallec “si el contribuent insisteix a utilitzar aquesta opció”. Només si insisteix, ja que aquesta opció “no l’oferirem mai, perquè al sol·licitar la cita no és possible escollir un idioma cooficial”, precisa la comunicació interna d’Hisenda.

La Plataforma per la Llengua, a més, afegeix que ha pogut comprovar que ni tan sols quan el contribuent vol ser atès en català té aquesta atenció garantida. “En diverses trucades de comprovació, els operadors de la campanya de la renda han deixat clar que no era possible derivar la trucada a un departament que atengués en català”, explica l’entitat, que considera “discriminatori” aquest tractament al català.

“Governi el PP o governi el PSOE de Sánchez, sigui per la porta del davant o per la porta del darrere, l’Estat espanyol ho té clar: els catalanoparlants paguem impostos a Hisenda però som tractats com a ciutadans de segona, no tenim els mateixos drets que els castellanoparlants”, ha denunciat el president de la Plataforma per la Llengua. Òscar Escuder, que ha avançat que l’entitat denunciarà els fets davant del Comitè d’Experts del Consell d’Europa que avalua el compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »