“És el moment de defensar la seguretat, la transparència i el dret del poble de Bellaterra a rebre respostes i garanties”.
Veïns i veïnes de Bellaterra i de tot l’entorn de la UAB,
S’ha detectat que s’estan executant obres d’ampliació relacionades amb CRESA. Davant d’aquesta situació, considerem molt important que la ciutadania estigui informada i pugui demanar transparència, explicacions i garanties.
La nostra preocupació és la possibilitat que una instal·lació de nivell 4 pugui arribar a treballar amb virus humans d’altíssima perillositat (Ebola, Marburg, Nipah o alguns coronavirus altament patògens..), alguns dels quals poden ser potencialment mortals i no disposen avui de tractaments específics eficaços. En un entorn tan densament poblat, qualsevol accident de bioseguretat podria afectar no només Bellaterra, sinó també tot l’entorn de la UAB i els municipis veïns.
No ens oposem al coneixement ni a la recerca. Defensem que qualsevol activitat que comporti riscos biològics d’especial consideració ha d’anar acompanyada de les màximes garanties de bioseguretat, control públic i transparència.
La seguretat i la transparència ens afecten a tots.
Per això convoquem els veïns i veïnes de Bellaterra, Sabadell, Sant Cugat, Sant Quirze del Vallès i municipis propers a la UAB a participar en una CONCENTRACIÓ PACÍFICA.
És important remarcar-ho: és una concentració cívica, respectuosa i absolutament PACÍFICA. NO és una manifestació.
“Jo crec que en aquest món no hi ha res més odiós que el psc, de debò. Mireu, mireu quin fàstic de cartell imposaran per la Diada. O sigui, tu celebres la teva Diada Nacional, això sí: TOTS els teus símbols han d’estar exclosos del cartell oficial”. ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Cartell Diada Nacional Catalunya 2026
Us adjunto el vídeo del dissenyador, i us comento les BARBARITATS NARRATIVES amb les que es vol justificar aquesta porqueria.
Segon 4: “partim de la idea que la Diada es la suma d’identitats plurals” De debò? Doncs si poses tot d’elements (els dits) escampats, separats i gairebé equidistants entre ells, no sumen res, al contrari. Sumarien si, per exemple, estiguessin tots darrere d’una pancarta reivindicativa, o construïssin un castell humà. (Per citar dues idees) Però el dissenyador no fa res d’això, els disgrega. Es més, en una frase va i es contradiu dues vegades, perquè parla de “identitats plurals” (!!!) Ni identitats i plurals: tots els dits que hi posa son idèntics!!! Si, per exemple, un dit dugués barretina, un altre boina, un altre fos una Drag Queen, un altre una noia marroquina i un noi jueu, i mil coses, i tots darrere d’una senyera, aleshores sí que seria una pluralitat universal, unificada a un punt del planeta darrere la catalanitat, i enfortint-la. Però això ja no seria acceptat pel psc, que pagava, i només busca diluir els elements identitaris.
Segon 6: “…les empremtes construeixen un espai compartit…” NO. En absolut. Un espai es una cosa, un espai COMPARTIT un altre. T’ho haurien d’haver ensenyat a primer de disseny. Les empremtes del cartell son en un espai, es clar, perquè TOT està sempre a un espai…. Però COMPARTIT implica que aquest espai té algun element que GENERA RELACIONS entre els individus que hi són presents. Per exemple: un parc infantil. El gronxador o el tobogan no son simples joguines, permeten que els nens, i els pares, es comuniquin entre ells, més enllà d’un temps d’oci. I doncs? En aquest sentit, quin espai compartit hi ha al cartell? Cap. Es relacionen o comuniquen, les petjades? NO. Son estaquirots sense caràcter. Fins i tot uns bolets estàtics al bosc tenen més vida que això, molta més.
Segon 14: “…ho vinculem a la idea de memòria…” Però quina memòria, tros de carallot, quina memòria hi veus tu al cartell???? El concepte de Memòria obeeix a una equació bàsica: passat + records = memòria. Però en el teu cartell no hi ha RES d’això. NO hi ha passat, NO hi ha memòria. Hauries pogut incloure estampes del passat català, dels seus personatges, moments, de tot. Doncs no, res de res.
Segon 22: “…treballem amb aquesta suma de petites identitats…” Torna-hi… Ho sento molt noi, però vist des de lluny aquestes empremtes poden ser dits (els dits son vermells?) o compreses fetes servir. Les empremtes que fas servir no tenen RES que els identifiqui com a identitats. Els cartells, normalment, es veuen des de la distància. I vistes de lluny aquestes taquetes vermelles i allargades més aviat semblen tifes d’un malalt que caga sang.
Entre els segons 23 i 45 no diu res. Es reitera i fa servir llocs comuns. I acaba:
Segon 49: “…volíem crear un lloc on tothom se senti representat i tothom hi càpiga”. Doncs jo no em sento representat, més que res perquè en el cartell no hi ha res on m’hi pugui sentir representat, és àton, erm i sense emocions, quan la Diada es carrer, reivindicació, lluita i conflicte, i això és bo, perquè només el conflicte fa avançar la vida i la humanitat, i Catalunya. T’imagines què en pensaria un defensor del 1714??? AIXÒ ES EL QUE COMMEMOREM, TITA FREDA, UNA LLUITA A MORT PER LA LLIBERTAT, concepte central de l’11/S que en el cartell s’evapora fins a límits grotescos.
Però és que, a més, us puc assegurar que un cartell fet amb EMPREMTES DACTILARS hi ha un grup de gent aquí difícilment representarà mai: als fitxats per la policia. Conec un vell combatent antifranquista que ja ha demanat el cartell com a paper de water.
En definitiva, la semiòtica del cartell té tres eixos:
-A: NO existim com a col·lectiu, sinó com a individualitats aïllades, que, per cert no es comuniquen entre elles (Mira que costava poc posar una empremta abraçada a una altra, una empremta petita a coll-i-be d’una de més gran, tres empremtes anant de bracet… No, tot es fred, distant, anònim i amorf)
-B: NO tenim història ni símbols comuns, que esborrem del cartell. De fet, NO tenim símbols, segons aquest cartell
-C: NO tenim dret o necessitat a diferenciar-nos de ningú, per què aquest cartell podria ser de la Diada o d’un festival de l’orquestra municipal de Badajoz, on, per cert, Illa es veu que necessita anar-hi per celebrar l’11 de setembre… De debò: l’autoodi d’aquest personatge nefast ja frega el deliri.
Fixeu-vos que tot és en clau NEGATIVA. Bé, perquè aquesta es la relació que el psc manté amb Catalunya. Intenten dissimular-ho, perquè la seva estratègia liquidacionista es basa en el vell principi repressiu borbònic: “Que se haga el efecto sin que se note el cuidado”. Però es que son el que son. No passa ni un dia, ni un, sense que la identitat catalana rebi agressions. És que ni un. Doncs molt bé, agrediu-nos. No podem evitar-ho. Però si us plau: no ens prengueu per imbècils.
Ah, per cert, algú sap quanta pasta ens ha costat aquest xurro sideral?
“Els van tancar en una platja. Sorra, filats i vigilància.Com si els qui havien perdut casa seva haurien perdut també la seva dignitat. Com si fugir fos un delicte. Molts no coneixien la llengua dels qui els rebien; amb prou feines podien explicar qui eren, d’on venien o per què havien hagut de marxar i molts hi van morir”.
Habitatges improvisats al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer (març de 1939) 📷 ALBERT BELLOC
Paco Arenas* ✍️ Posem que parlo de persones que van arribar amb allò posat, amb la por enganxada a la pell i l’esperança amagada en algun racó de l’equipatge. Havien travessat camins inhòspits, fugint d’una dictadura criminal, d’un país sense futur, d’una terra que havia deixat de ser refugi per esdevenir amenaça.
Els van tancar en una platja. Sorra, filats i vigilància. Com si els qui havien perdut casa seva haurien perdut també la seva dignitat. Com si fugir fos un delicte. Molts no coneixien la llengua dels qui els rebien; amb prou feines podien explicar qui eren, d’on venien o per què havien hagut de marxar i molts hi van morir.
Mentrestant, alguns ciutadans francesos —patriotes, es deien, però que quan l’Alemanya nazi va envair França, es van posar sota les ordres dels alemanys— acudien a les platges per insultar-los, per anomenar-los rates, invasors, per incendiar les tendes de campanya i les poques pertinences que havien aconseguit salvar de la guerra. Allò va passar a Argelès-sur-Mer, el 1939. Eren republicans espanyols.
Cinc anys després, molts d’aquells homes i dones que havien estat tractats com a indesitjables, com a estrangers perillosos, com una càrrega per a França, van entrar a París amb les armes a les mans i el cor ple de llibertat.
La història té de vegades una manera cruel de posar les coses al seu lloc. Avui podríem estar parlant de Ceuta o potser d’Argelers-sur-Mer.
Perquè canvien les fronteres, els uniformes, les banderes i les dates. Canvien les paraules amb què assenyalem el que arriba: invasor, il·legal, rata, amenaça.
Però hi ha alguna cosa que no canvia: la por de qui fuig, la intempèrie de qui arriba, la crueltat de qui incendia la botiga de l’altre i la memòria, que tard o d’hora ens acaba preguntant de quin costat vam estar.
Posem que parlo de Ceuta o potser d’aquella platja francesa. I pensem, per un instant, que la història encara no s’ha acabat d’escriure qui eren els refugiats i qui eren, realment, els patriotes.
No oblidem que els que atacaven els espanyols i els anomenaven rates immundes, eren nazis, el mateix que passa ara. No eren patriotes francesos, els d’ara tampoc són patriotes espanyols. Aleshores com ara, eren i són nazis, als quals els importa un comí Espanya.
* El meu nom és Paco Martínez López, encara que sóc conegut des de petit amb el sobrenom del meu pare: Paco Arenas. Vaig néixer a Pinarejo (Conca) l’any 1959. Vaig començar a escriure molt jove, tot i que vaig deixar de fer-ho als 26 anys i no vaig tornar a reprendre l’escriptura fins als 54. Tinc alguns llibres publicats, alguns tan coneguts com «Magdalenes sense sucre», amb alguns milers d’exemplars venuts. Per ell em van atorgar el 2022 el títol de Fill Adoptiu de Juncos (Puerto Rico). Alguns dels meus llibres: Les abastes desertes (2025) Llibre que consta de tres novel·les curtes i quatre relats llargs ambientats al nadal amb els nens com a protagonistes, en època franquista, amb pròleg del professor José Manuel Parreño Collado (Valoració mitjana a Amazon 4,7) El ja esmentat Magdalenes sense sucre (2018), vuitena reimpressió 2026) Novel·la que en paraules del catedràtic de Literatura Espanyola i autor del pròleg, don Jaime Flores, és una gran metàfora sobre l’amor i la llibertat. (Valoració mitjana a Amazon 4,2) Àgueda i el secret de la mà esquerra (2022). Novel·la amb una doble trama que es pot llegir de tres maneres diferents. Juga al llarg del tot el segle XVI entre les peripècies de Teresa i el seu secret, que no pot conèixer ni el seu marit. (Valoració mitjana a Amazon 4.8) Els manuscrits de Teresa Panza (2015) escrita imitant l’estil del segle XVII, possiblement sigui l’única novel·la redactada al segle XXI que va entrar a la llista dels més venuts de Ficció Clàssica d’Amazon. (Valoració mitjana a Amazon 4,3 ) Caricias Rotas (2016) és una novel·la de compromís sobre la violència de gènere. (Valoració mitjana a Amazon 4,2) Esperant la Pluja-Contes a la calor de la lumbre (2018) Relats basats en la tradició oral castellana. (Valoració mitjana a Amazon 4,1) He participat en diversos llibres col·lectius i revistes, a més de fer adaptacions de clàssics castellans i publicar alguns llibres de poesia.
Participacions en llibres col·lectius: El viatge d’Amalia de Saxònia a Solán de Cabras (Revista Mansiegona 2017) Si no ve la cigonya… (Editorial Vinatea-101 relats de publicitat valencians-2018) La borrica, el vinater i el bisbe (Editorial L`Encobert – Contes d’Iberia-2018) Adaptacions de clàssics castellans: «La Celestina» «El Lazarillo de Tormes» Poesia: «Les abastes del pagès analfabet que va somiar ser poeta» «Pisant fang, somiant paraules»
FRANCISCO CANDEL: «CREC EN LA JOVENTUT RABIOSA I CONTESTATÀRIA»
Paco Candel, Barcelona, 1970 📷 Antoni Catany
LUIS BONET MOJICA ✍️ Un, si és cert, sent cert escrupulet a treure en els papers els seus amics més o menys dilectes, i procura evitar-ho, com si es tractés, a petita escala, d’un acte de protesta contra tanta capelleta o soparet com corre per aquí, fervorosos practicants del jo et cito si tu em cites». Però aquesta actitud no és sempre justa ni positiva, perquè abans que res un té l’inalienable deure d’informar, de buscar temes que interessin els lectors de la revista.
D’aquí, doncs, que fins ara no hagi portat a aquestes pàgines Francisco Candel, un dels pocs escriptors indígenes que pot presumir i no ho fa d’això que els nord-americans anomenen ser best-seller». «El», Candel, viu encara al moll urbanístic clarament reflectit als seus llibres; entre gent «de baix», que ara, amb el progrés econòmic més o menys palpable, comença a aixecar capçal. Candel continua fidel al seu medi social, als seus personatges, els quals, en ocasió de publicar-se «On la ciutat canvia el seu nom”, el 1957, es van rebel·lar contra l’autor en veure’s tan nítidament reflectits a les pàgines de la seva novel·la. Potser per això em diu Francisco Candel que, malgrat la modesta fama d’escriptor, continua veient les relacions escriptor-editor com les de l’obrer-patró.
«Em defenso el jornal com els ho defensen els meus veïns, millor que uns i pitjor que altres. Vaig tirant, ni més ni menys que la gent que es dedica als altres oficis».
El nostre personatge porta, des de fa molt poc, una barba entrecana que li atorga una certa semblança entre el seu admirat Ernest Hemingway i Ramon J. Sender. L’obra de Candel és copiosa: va editar el seu primer llibre, titulat «Hi ha una joventut que espera» el 1956. A aquesta ingènua però reveladora novel·la han succeït els títols següents (espero no oblidar-me de cap): On la ciutat canvia el seu nom», «Fes un pols, Hemingway! “Han matat un home, han trencat un paisatge”, «Temperamentals», «Poble», «Els importants: elit», «Sala d’espera» (teatre), «Els altres catalans» (l’assaig que li ha proporcionat més popularitat), «Ai Déu, la que es va armar!», «La carn a la graella», “La feina”,- “Parlem-ne”, “Viatge al racó d’Ademús”. Mancant «Ser obrer no és cap. ganga» i «Una cosa més sobre els altres catalans -pendents, encara, de la seva sortida a la llum pública, el cicle es tanca, paradoxalment, amb la primera novel·la que Candel és crigués en els seus anys mossos: «Brisa del turó», de recent aparició.
Paco Candel 📷 Antoni Catany
AUTOBIOGRAFIA APRESSURADA
-Sempre he viscut als mateixos llocs: als barris suburbials. Vaig tenir una infància llarga i emocionant. L’achaco que vaig viure molt soltament i la nostra guerra civil. Els nens que han viscut una guerra tenen una infància dilatada, pletòrica de records. La meva família va ser una gent senzilla. El meu pare era jornaler. La meva mare feia feines. La meva mare va morir quan jo tenia divuit anys, rebentada de tant treballar. El meu pare ha mort no fa gaire. Vaig tenir una germana que va morir, víctima de la tuberculosi, quan només comptava disset o divuit anys. Contar totes aquestes coses és complicat. A més, em produeix ràbia. Vaig començar a escriure una mica tardanament. Tenia ja vint-i-sis anys. Anava una mica acorralat per les circumstàncies. També havia estat malalt de tuberculosi, com la majoria de persones de la meva generació, i això m’impedia tornar al meu antic ofici de mecànic oa qualsevol altre treball pesat.
Quan vaig veure el meu primer llibre publicat va ser quan em vaig dir: «Ara ja ets escriptor». De tota manera, el moment de sentir-me cavaller de la ploma, amb el recolzament, va ser quan en ser processat a causa de la rebel·lió dels personatges de la meva novel·la «On la ciutat canvia el seu nom», el jutge em va preguntar la professió i jo vaig contestar: «Escriptor». En aquell moment, i en una pel·lícula, hauria sonat una música simfònica “in crescendo” i un cor de veus angelicals, envaint-ho tot, ho haguessin cantat: «Al·leluia, al·leluia». Encara, aleshores, al meu carnet d’identitat constava: «Professió: Oficinista», i en altres papers: «Jornaler».
PROFESSIÓ INGRATA
-I en la teu parer o experiència personal, ¿continua sent certa aquella famosa frase de Larra: «Escriure a Espanya és plorar»? -Continua sent certa i ho continuarà sent indefinidament. Escriure és la professió més arriscada i perillosa que hi ha en els moments actuals. Al mateix temps és la professió menys aplaudida i recompensada.
-Pel Candel dels anys cinquanta i escaig, què va significar començar a escriure: una promoció social, una manera de guanyar-se la vida o una vocació testimonial?
-Crec que totes tres coses, encara que per ordre invers a com tu les dius. Primer va significar una vocació testimonial, després va ser una manera de guanyar-me la vida i després, o alhora, una promoció social. Si et refereixes a una promoció social col·lectiva i no meva individual, potser que col·loquem aquesta significació primerament. Jo tenia la pretensió, doncs, d’aconseguir l’autopromoció i la reivindicació d’aquestes últimes classes socials que em rodejaven.
EL TEMA DE L’EMIGRACIÓ
-Tu coneixes perfectament l’univers dels joves emigrats que arriben a Catalunya. a la recerca duna manera de vida que suposen millor. Però des que vas escriure “Els altres catalans“, en mil nou-cents seixanta-quatre, no han canviat prou les coses?
-Les coses sempre canvien, encara que no amb la celeritat que voldríem ni absolutament millorant. En l’essencial crec que no han canviat gaire. La immigració a Catalunya ha remès una mica, i sembla que els catalans han comprès millor els problemes dels qui s’han vist obligats a deixar els seus pobles a la recerca d’una terra de promissió.
-¿Arriba a produir-se la total integració del nouvingut dins de la societat catalana?
-En molts casos sí, i en el cas dels joves, encara més. El petit avenç que ha assolit Catalunya pel que fa a l’idioma català, tant parlat com és crit, hi ha ajudat. D’altra banda, els joves catalans, que al cap i a la fi són els oponents dels joves Immigrants, no veuen els problemes de Catalunya amb el desesperament i les manies dels seus majors, i això afavoreix o pogués afavorir aquesta pretesa Integració.
Quines són les dificultats més importants amb què ensopega?
-Les dificultats més importants amb què ensopega el jove immigrant per integrar-se al país on ha vingut a parar és que, habitualment, rau en zones suburbials on els grans nuclis de població no són catalans. Si roman molt incrustat en aquests nuclis, no s’assabenta que té Catalunya al seu voltant. I quan se n’assabenta, aquesta radicació, generalment infrahumana, el fa sentir marginat del que tots entenem per societat catalana.
Paco Candel 📷 Antoni Catany
LITERATURA I DISC
-De vegades, i de manera circumstancial, t’has vist involucrat en certa manera dins de l’ambient musical. Vas donar suport als seus començaments a Nino Sánchez, i aquest, ara, pensa gravar un disc amb poemes teus inèdits. Com va aquest projecte?
-Jo vaig estar a la presentació que es va fer de Nino Sánchez a Barcelona, i el meu suport crec que va ser mínim, doncs to que els meus mèrits són pocs, D’això fa uns anys. Li vaig perdre la pista del tot, fins que fa uns mesos ens vam tornar a trobar. Es va establir una mútua corrent de simpatia i hem fet gran amistat. Ell volia cantar alguna cosa meva. Amb cert rubor, li vaig ensenyar uns quaderns de poesies que jo havia escrit. Moltes li van entusiasmar. Va seleccionar un grapat i diu que vol cantar-les. Per mi no hi ha cap inconvenient. Jo conec la música d’un dels poemes i em sembla bona. La veritat és que Nino Sánchez ha demostrat un entusiasme desmesurat per aquests poemes meus, un entusiasme que els meus poemes no mereixen. Jo, només per això, i es faci o no es faci el projecte, li estic summament agraït.
Creus que és justa la vanitat literària que aparentment per purisme rebutja un mitjà de difusió cada cop més important, com és el disc?
-No. La Literatura és el fons de tots els mitjans difusius, i no sabem on és el seu futur. Rebutjar-los és una actitud una mica suïcida. De tota manera, crec que aquest rebuig de què parles, i, d’altra banda, dels literats si existeix, és cada cop menor.
UNA MÚSICA PER ALS JOVES
-Amb la irrupció dels Beatles va començar a parlar-se d’una música jove que assenyalava un canvi de mentalitat en l’actitud de la joventut respecte a la societat. Ara, aquella música ha deixat de ser «pop>> -això diuen, al meyns-, per convertir-se en «progressiva» o «underground». Et sembla positiva aquesta explosió musical, o és, simplement, un producte de consum creat pels adults?
-Em sembla positiva, i no crec que sigui simplement un producte de consum creat pels adults, ja que això és un parany que es pot empassar el que la fabrica. Tot i tota la comercialitat que l’assumpte comporti, pot ser una onada expansiva i explosiva, com tu afirmes, que ajudi, juntament amb una altra multitud de fenòmens, a soscavar els fonaments d’aquesta societat que ens regeix, controla i cargola, i que, encara que caduca, continua sent fortament porosa i està profundament arrelada.
“EL PROGRESSIU NO ÉS NOMÉS “CONSUM”.
-Tu sempre col·labores amb els joves on i quan sigui, dedicant-los el teu temps. Continues comprenent aquesta joventut d’ara o, sense tu voler-ho, te’n vas distanciant a poc a poc?
-Jo comprenc perfectament aquesta actitud rabiosa i contestatària d’un sector inconformista de la joventut que està descontent amb el que ha trobat en aquest món, perquè aquesta societat és una societat que un també el tenalla i l’ofega. Els joves, generalment, si no tenen saviesa i experiència, tenen instint. Aquest instint és el que fa que en el fons sempre tinguin raó, encara que no en tinguin. Desenvolupar aquesta paradoxa ens portaria massa espai.
-¿És cert que el transcórrer dels anys va canviant l’òptica amb què un veu les coses, arribant-se fins i tot a una situació de clar escepticisme?
-És cert, però a més a més és lògic. La gent pateix desenganys, veu que no es realitza allò pel que lluitava i la solució del qual veia a curt termini, i, aleshores, es desanima i adopta la còmoda actitud de no fer res, criticar el present i enyorar el passat, i a això en diuen escepticisme. Jo sempre he estat un escèptic. Mai no crec plenament que allò pel que lluitem es realitzarà. Però, per si de cas, lluito. Aquest punt d’esperança fa que el meu escepticisme no sigui demolidor, ni amarg, ni trist, sinó serè i realista. I ho prefereixo molt més que l’optimisme a ultrança, que la fe cega i absoluta i que la il·lusió il·lusa i ensorrable.
Font : Mundo Joven, L. B. М., núm.102, 12 setembre 1970, Fotos: ANTONI CATANY.
“Al cor de Barcelona, Melós et convida a descobrir una cuina que mira cap al Mediterrani i parla del seu territori. Un espai on la tradició es troba amb la creativitat i on cada detall està pensat per gaudir de la taula amb naturalitat i alegria”.
Restaurant Melos de Barcelona 📷 Cedida
El xef Miquel Pardo expressa una cuina honesta, propera i arrelada al producte. A Melós, el producte parla per si mateix i la tècnica es posa al servei del sabor. Amb un ambient acollidor i sense artificis, Melós és un lloc on tot flueix amb harmonia i on l’important és compartir el plaer de la bona cuina
Miguel Pardo del restaurant Melòs de Barcelona 📷 Cedida
Si ja coneixes la cuina del xef Miquel Pardo, que fa anys que conquereix paladars a Cruix (també a Barcelona, amb Bib Gourmand), t’has d’acostar a aquest altre restaurant, ja que hi està deixant anar una proposta de perfil més gastronòmic. Es troba en un baix a pocs metres de la Diagonal, baixant unes escales, amb una sala força íntima dominada pels tons blancs.
Interior del Restaurant Melós de Barcelona 📷 Cedida
Aquí, al costat de la seva mà dreta (el xef Juan Bambini), defensa una cuina contemporània regional que busca fer una volta a la culinària catalana i incorpora alguna picada d’ullet a les seves arrels castellonenques (sempre hi ha una exquisida passada de Paella). Tot gira al voltant de tres menús degustació (Petit Melós, Melós i Gran Melós), als quals se n’hi suma un altre per als migdies laborables (Il·lustrat). Què hi trobaràs? Passos com el que anomenen Territori: curiosos aperitius basats en receptes catalanes tradicionals actualitzades des de la seva perspectiva particular. Els plats resulten força originals!
Restaurant Melós Carrer de Mallorca, 303 (08037 Barcelona)
“Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu”.
María José Moreno Sirvent (antropòloga)📷CEDIDA
María José Moreno Sirvent (antropòloga)✍️“Cremen les xarxes”, dèiem fa anys, com si aquell foc fos un fenomen extern que observàvem amb la distància de l’espectador. Però l’incendi ja no és allà; cremen avui els platós, que han imitat aquella dinàmica del “zasca”, l’insult i l’activisme impúdic. No es tracta d’assenyalar una cadena concreta, perquè seria reduir un problema sistèmic a una anècdota. El que passa és que una tendència ha permeat en moltes televisions: la imitació de les pitjors dinàmiques de les xarxes socials.
Aquesta imitació no és casual; és un mecanisme de supervivència en un ecosistema on l’audiència es mesura en clips virals i la credibilitat se substitueix per la capacitat de generar indignació.
Hem construït així un engranatge que s’alimenta en un bucle tancat: els programes es nodreixen de contingut viral, i les xarxes repliquen les intervencions dels platós. Allà, vídeos curts i descontextualitzats ens indignen i ens envileixen, mentre els polítics editen les seves intervencions i els posen una música èpica, com si en lloc de ser un diputat en un plató fossin en Jon Snow arengant les tropes abans de la Batalla dels Bastards.
I, més que emocionar, fa una mica de vergonya aliena, perquè sabem que no hi ha èpica en una compareixença llegint un paper; hi ha un intent desesperat de disfressar la manca d’idees amb estètica de superproducció. El problema no és la música, sinó el que revela: hem acceptat que la política és un espectacle i que els polítics són personatges, gladiadors que entren a la sorra no per debatre, sinó per ser devorats o aclamats.
Fa més de deu anys, un programa pioner va començar a barrejar entreteniment i informació, intentant moure un espectador avorrit.
Ho va fer amb connexions en directe, música d’Els Venjadors i pactòmetres, eines que avui ens semblen innocents i superades. Van ser els inicis d’una tendència que no ha fet més que degenerar, que ha passat d’imitar el model del cor a emular unes xarxes de les quals molts s’allunyen per tòxiques. El que aleshores era un recurs estètic per fer digerible la política es va convertir en l’estàndard, i l’estàndard, amb el temps, s’ha tornat intoxicant: el crit, l’insult i el “zasca” han passat de ser efectes secundaris a ser l’essència mateixa del producte. Al final, resulta que aquell diagnòstic tenia raó, però amb un matís crucial: no és que l’actualitat s’assembli a un circ, és que hem refet el circ romà. No el de la carpa i els malabars, sinó l’amfiteatre on el públic decideix amb el polze cap avall. Hem passat de la política com a gestió del bé comú a la política com a condemna pública en directe, i la televisió no és el reflex de la societat sinó la seva sorra, un espai dissenyat per esprémer les nostres emocions més baixes: el rancor, la supèrbia i l’ansietat.
Quan ens indignem amb un vídeo de 15 segons, no estem exercint ciutadania; estem alçant el polze al Coliseu, exigint que el condemnat sigui devorat per les feres.
Si observem aquest fenomen amb una mirada antropològica, aquella que estudia els ritus que les societats repeteixen fins a convertir-los en segona naturalesa, el que trobem és inquietant. Tota cultura ha tingut els seus rituals de catarsi col·lectiva, els seus espais on la comunitat es reunia per processar la tensió social. Però aquella litúrgia tenien un component sagrat, un límit, una frontera entre el joc i la realitat. El circ romà, però, no era catarsi: era espectacle de la mort, una exhibició de poder que recordava al poble el seu lloc en l’ordre social. Avui els platós i les xarxes funcionen com aquell amfiteatre: un ritu permanent de linxament simbòlic on la condemna pública substitueix el debat i la humiliació de l’adversari es converteix en fi en l’autèntica finalitat.
Des de l’antropologia, sabem que les societats es defineixen per allò que ritualitzen. Si idealitzem la indignació constant, la desqualificació i el clip descontextualitzat, què estem dient de nosaltres mateixos? Estem dient que preferim l’emoció fàcil al pensament complex, que preferim el bàndol al matís, que preferim l’execució pública a l’acord. I en fer-ho, estem construint una subjectivitat nova: la de l’espectador que no busca entendre, sinó condemnar; que no aspira a la justícia, sinó a la victòria del seu bàndol sobre el cadàver simbòlic de l’altre.
Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu.” Tot aquest simbolisme no pretén sentenciar, perquè això seria caure en la mateixa dinàmica que critiquem. Pretén, més aviat, obrir una finestra que ens interpel·li directament. Si la televisió ha emulat les xarxes, i les xarxes han emulat el pitjor dels nostres instints, la pregunta no és ja qui va començar, sinó quina mena de societat estem cimentant amb cada clip que compartim, amb cada insult que victoregem i amb cada minut d’atenció que entreguem a aquest amfiteatre? Estem repetint la història sense saber-ho?
És aquest el pa i circ del nostre temps, l’entreteniment que ens distreu mentre es desmantella el bé comú? I aquesta pregunta, per ser resposta, no admet titulars ni vídeos de 15 segons. Admet silenci, admet pausa, admet la incomoditat de mirar-nos al mirall i reconèixer que, potser, l’arena no és només a la pantalla. És també dins nostre, en aquella pulsació fosca que ens fa gaudir amb la caiguda de l’altre.
La investigació queda oberta, i la resposta, com les bones preguntes, potser ens portarà més temps del que estem disposats a dedicar.
Potser, si apaguéssim el soroll, si deixéssim de ser multitud per tornar a ser persones, el circ es desmuntaria sol.
“Pel que es veu, la problematica al nostre país, l’any 1957, no era gens estranya a la descrita per Tagore el 1892, i estic convençut que Ramon Fuster, en fundar la nostra Escola, arrelada al país i als seus costums, situada en plena natura i batejada Tagore, ho va tenir molt en compte”.
NICOLAU TORRAS MAGRIÑA*
Portada dels 25 anys de l’Escola Tagote 📷 Taller de Plàstica 8è nivell
NICOLAU TORRAS MAGRIÑA ✍️ Ja fa vint-i-cinc anys…..
Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola va néixer.
El seu nom no li va ser possat perquè si, sense cap motiu; en el primer assaig que sobre el problema de l’Educació va escriure Rabindranath Tagore, l’any 1892, llegi:
“En el nostre país, les escoles, lluny d’estar integrades en la societat, ens són imposades des de fora. Les materies que s’ensenyen són àrides, avorrides i pesades, difficils d’apendre i completament inútils. No hi ha res en comú entre les lliçons que s’empassen els alumnes i la vida del seu país, i sí, en canvi, constants contradiccions entre allò que s’ensenya a l’Escola i el que es viu en família….
i més endavant:
“Les ciutats ens arrenquen del si de la natura i ens consumeixen en els seus forms voraços. Aquells que les habiten, absorts pel treball, no s’adonen que quelcom manca en les seves vides, i ignoren cada cop més la immensitat de l’Univers: arbres i rius, cels blaus i bells horitzons, tan necessaris a l’adolescent com puguin ser-ho banel, pissarres, llibres i exàmens”.
Pel que es veu, la problematica al nostre país, l’any 1957, no era gens estranya a la descrita per Tagore el 1892, i estic convençut que Ramon Fuster, en fundar la nostra Escola, arrelada al país i als seus costums, situada en plena natura i batejada Tagore, ho va tenir molt en compte.
Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola viu. Molts són els mestres que hi hem passat, que hi hem ensenyat i he hem après. Molts els alumnes que s’hi han format, l’hi han donat vida i alegria. Moltes les famílies que han entès el seu esperit i, amb sacrifici, en èpoques difícils, li han donat suport.
Ja fa vint-i-cinc anys que la nostra Escola lluita, i no sempre ha estat compresa: és l’obra d’un pioner, d’un avançat al seu temps. Ha anat contra corrent i mai no s’ha casat amb ningú ni amb cap ideologia… i això és difícil, i dur.
Els qui hem acceptat la responsabilitat i el compromís de donar-li continuïtat ham de tenir molt clara una idea:
LA NOSTRA ESCOLA NO DUU TAN SOLS EL NOM D’UN POETA… ES L’OBRA D’UN POETA.
*NICOLAU TORRAS MAGRIÑA fou el Director Pedagògic de l’Escola Tagore de Bellaterra
Fundació (1957): Va ser creada pel pedagog Ramon Fuster i Rabés i Maria Rosa Fàbregas, sota l’impuls de Frederic Roda. Va néixer com un projecte pioner d’escola catalana, mixta i activa en ple franquisme.
Cooperativa (1983): L’escola es va transformar en una societat cooperativa gestionada pels pares i mares dels alumnes per donar continuïtat al projecte original. Va ser en aquesta etapa quan va canviar el nom pel d’Escola Ramon Fuster, homenatjant el seu fundador. Fundació Collserola (1998): El centre es va integrar definitivament a la Fundació Collserola, entitat que en gestiona la titularitat avui dia.
Avui en dia, l’Escola Ramon Fuster és un centre privat concertat per la Generalitat de Catalunya. Està situada al carrer de l’Escultor Vallmitjana (Bellaterra) i disposa d’unes instal·lacions de més de 17.000 m² aptes per a totes les etapes des de l’Educació Infantil fins a 4t de l’ESO.
“Veïns de la part alta de Pedralbes i de Can Carelleu van viure el pasat divendres més de dues hores d’angoixa davant l’avenç de les flames”.
Incendi a Collserola 📷 Ajuntament BCN
Xavi Jurio✍️Collserola proposa ampliar les franges de protecció d’incendis per salvar les cases dels focs. Els gestors del Parc de Collserola entenen que cal revisar els protocols de prevenció dincendis en aquest pulmó verd per tal de millorar la seguretat de les edificacions. Així ho va avançar aquest dimarts el canal de televisió barceloní Betevé.
L’Ajuntament de Barcelona va desactivar ahir el Pla d’Actuació Municipal (PAM) per incendis forestals que va ser activat divendres passat arran de l’incendi declarat a Collserola. Aleshores veïns de la part alta de Pedralbes i Can Carelleu van viure dues hores i mitja d’angoixa. Gràcies a l’actuació dels bombers de Barcelona i de la Generalitat, les flames només van afectar una desena d’hectàrees.
Tot i que les fonts del Parc de Collserola esmentades pel canal Betevé consideren que tant el nombre d’incendis com la superfície cremada es trobin actualment en uns nivells molt baixos, resultaria convenient revisar els protocols de prevenció. Així, Joan Vilamú, cap del servei d’acció territorial del parc, planteja repensar les franges de protecció, les bandes de terreny al voltant dels nuclis de població on es redueix la vegetació per evitar que avancin les flames. Llegeix també Un incendi presumptament intencionat crema 10 hectàrees de la serra de Collserola
Mayka Navarro Aquestes franges, d’uns 25 metres, es van concebre el 1994 perquè els incendis no passessin de la zona urbana a la forestal. En els darrers anys, passa al revés, afegeixen des del Parc. Avui dia el risc és que el foc salti del bosc a les cases. A més, assenyalen també, “quan l’incendi ve de la zona forestal puja amb molta més intensitat que si sortís de la barbacoa d’una casa”. Per això, aquestes franges de seguretat s’han quedat petites.
“El passat familiar de Geri Halliwell, una de les integrants del desaparegut grup britànic Spice Girls, està lligat a Còrdova. El seu besavi, Emiliano Hidalgo Fernández, va ser alcalde republicà de Dos Torres durant la Segona República i va ser afusellat el 27 de desembre de 1940, als 61 anys, al Cementiri de la Salut de Còrdova. Així ho publica Antonio Barragán Moriana al seu llibre “Enterado, Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945” publicat per Utopia Libros“.
Geri Halliwell, integrant del desaparegut grup britànic Spice Girls, i el libre del Doctor en Historia Antonio Barragán Moriana 📷 Wikipedia i cedida
Antonio Barragán Moriana ✍️ A Dos Torres, que havia estat en el seu moment l’últim dels pobles comarca dels Pedroches controlats per la República el dia 25 d’agost de 1936, després de la seva rendició «pactada» (493) es produirien, a part de les detencions de propietaris i persones de dretes, el conjunt d’accions que, habitualment, comporta l’intent de rebuig de l’ordre existent: actituds antireligioses, destrucció d’imatges, processos de confiscació de béns agraris i ramaders i creació de col·lectivitats de producció. Segons la Causa General d’Espanya van ser detingudes un total de 162 persones, entre elles un grup molt important de dones, moltes de les quals refugiades havien arribat de pobles veïns i que van anar a parar a diferents establiments penitenciaris (Villanova de Còrdova, Pozoblanco, Jaén, Múrcia, Ciudad Real, Mora de Toledo, Valdepeñas i València) a terme pels republicans al llarg de la guerra seria de 78 persones assassinades en diverses circumstàncies i llocs, xifra una mica inferior als 84 citats a la Causa General d’Espanya, i entre els quals es troben els sacerdots José de la Creu García Arévalo i Doroteo Barrionuevo Peña, el metge José Amaya de la Concha i el jutge municipal Manuel Blanco Murillo, (494) el poble de Dos Torres seria ocupat, definitivament, per les columnes franquistes també el 26 de març de 1939 en la mateixa data que Alcaracejos, Añora, V. del Duc, Villaralto, El Viso, Hinojosa del Duc, Belalcázar, Fuente de la Lancha i Pozoblanco.
A partir del final de la Guerra Civil la repressió sobre els considerats responsables de les tropelies revolucionàries que recull la Causa General d’Espanya, fou igualment contundent en les persones que ocuparen càrrecs institucionals municipals; l’alcalde del Front Popular, Galo Fernández González procedent dels vells partits del torn, que aviat seria substituït per Emiliano Hidalgo Fernández que igual que alguns altres dels components de l’ajuntament front-tepopulista i membres del comitè de guerra, serien duríssimament represaliats. En el cas d’Hidalgo Fernández, seria encausat en el sumaríssim 26.570/39, condemnat a mort i executat a Còrdova el 27 de desembre de 1940, acusat d’haver estat alcalde el 1931, distingint-se sempre per les seves idees revolucionàries […]. més endavant portaria directament el control de les eleccions de 1936, intervenint en la detenció de les persones de dretes addictes a l’Alçament i que, posteriorment, al quedar el poble en mans de la Guàrdia Civil va fugir al camp des d’on va capitanejar les forces d’esquerres que van entrar a Dos Torres el 25 d’agost, considerant-se com a inductor de tots els crims i altres excessos que la barbàrie marxista va dur a terme en aquest poble, afegint els testimonis que han deposat en càrrecs de l’incul i alcalde al final del període del Front Popular, (495)
Per la seva banda, Manuel Vioque Alcalde, que també havia ocupat l’alcaldia seria, igualment, condemnat a mort i executat, acusat si escau de ser dirigent del PCE, de presidir el comitè de guerra que va ordenar la detenció de persones honrades que després van ser assassinades, les incautacions,robatoris i saqueixos que es van cometre al poble. (496) Amb càrrecs similars als que s’imputen als anteriors, seran encausats, igualment, el secretari del P.S. Alfonso Castro Cruz que, en algun moment, va ocupar la presidència del Front Popular, sent també membre de la comissió d’abastaments encarregada de repartir els gèneres incautats, actuant també a Jaén com a testimoni de càrrec en diversos judicis i, fins i tot, va ingressar a l’exèrcit popular on va obtenir graduació de tinent de milícies, condemnat a mort i executat, comitè de guerra com els socialistes Antonio Medrán Jiménez (PSU. 27.155/39), Manuel Sánchez Arévalo (27.158/39) i Manuel Espejo Blanco (16.892/39), que ho seran a reclusió perpètua, sent d’especial interès el sumaríssim seguit en aquest últim en què, en pràctica, el poble segueix controlat amb prou feines pels revoltats i la Guàrdia Civil, realitzats en els primers moments de la guerra per l’encausat. (498)
Els regidors Juan J. Peinado Toril (PSU. 26.263/39) i Antonio Bejarano Díaz (53.414/40), són acusats tant d’haverparticipat en vagues i alteracions de l’ordre públic abans del Gloriós Moviment Nacional, com d’incórrer en reiterades responsabilitats en els abusos comesos destruint la parròquia i les ermites en què es van destrossar retaules i imatges religioses, quedant no obstant acreditat en el cas d’aquest últim que va intervenir favorablement, salvant la vida al veí Galo Fernández González (anterior alcalde) quan uns milicians forasters el portaven detingut amb adreça al cementiri. (499)
Finalment, en aquesta aproximació que fem a la repressió institucional del municipi de Dos Torres (regidors i membres dels diferents comitès), assenyalar el corresponent a Roque Carrasco Fernández, que seria imputat en la causa 50/1940 per rebel·lió militar i acusat d’estar afiliat a la UGT i que durant l’ocupació vermella del Vacar va ser delegat d’abastaments i president del comitè marxista del qual van partir les ordres per realitzar quants fets delictius allà van ocórrer, prenent part directa a més en les requises de bestiar i en els registres dels masos del terme municipal, per la qual cosa seria condemnat a reclusió perpètua i al també regidor a la rebel·lió a 20 anys de reclusió i acusat de ser un significat propagandista marxista, de força perillositat i inductor de les masses i incitador de les mateixes en iniciar-se al G.M.N. (500)
—————————————————————–
493 Para el profesor Moreno Gómez las razones de la tardía ocupación de Dos Torres el 25 de agosto por las columnas de las milicias republicanas deben relacionarse no tanto con la capacidad defensiva al de los paisanos de derechas, […], sino más bien porque este pueblo ya no constituía ninguna amenaza para las fuerzas triunfantes. Córdoba, que debía dirigir el general Miaja. Vid. en MORENO GÓMEZ, F. La Guerra Civil en Córdoba (1936-1939), Madrid, Ed. Alpuerto, p. 345.
494A.H.N. Causa General de España, FC-CAUSA GENERAL, 1.044, Pieza Principal o primera correspondiente a la provincia de Córdoba. Partido Judicial de Pozoblanco, Informe correspondiente al municipio de Dos Torres, n. 19. En el caso del sacerdote Doroteo Barrionuevo fue asesinado en Fuente Obejuna. Vid., además, MORENO GOMEZ, Fco. 1936. El genocidio franquista en Córdoba. Barcelona, Crítica, 2008, pp. 467-470.
495ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarísimo n. 26.750/39 instruido por rebelión militar a Emiliano Hidalgo Fernández, legajo 136/5.785. Vid., además AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 348/43 acerca de la causa 26.750/39 abierta por rebelión militar a Emiliano Hidalgo Fernández. Como en otras muchas ocasiones el consejo de guerra será presidido por el coronel Pedro Luengo Benitez y en tribunal estarán también presentes José Madueño Romero, Luis Cabezas Mahedero, Juan Rodríguez Jurado y como fiscal Fernando Sepúlveda Courtios, siendo defensor Pedro Ibáñez Mellado.
496ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarísimo de Urgencia n. 27.019/39 instruido por rebelión militar a Manuel Vioque Alcalde, del que es juez instructor el alférez Ángel Fernández Domínguez, legajo 32/1.242.
497AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 295/1.943 acerca de la causa 27.024 instruida por rebelión militar a Alfonso Castro Cruz.
498AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco, Expedientes 350/43, 6/44 y 28/1944 acerca de las causas 27.155/39, 27.758/39 y 16.892/39 instruidas por rebelión militar a Antonio Medrán Jiménez, Manuel Sánchez Arévalo y Manuel Espejo Blanco; vid. para un análisis del papel intermediador jugado por este último MORENO GOMEZ, Fco. 1936. El Genocidio franquista en Córdoba…. ob. cit. pp. 468-469.
499AGM de Guadalajara. Fondo Comisiones de Examen de Penas. Penas Ordinarias. Expediente instruido sobre la causa 26.263/39 abierta por rebelión militar a Juan José Peinado Toril, legajo 1.207/12.121 y AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco. Expediente 146/43 instruido sobre la causa nº. 53.414/40 abierta por rebelión militar a Antonio Bejarano Díaz,
500AHP de Córdoba. Fondo de Responsabilidades Políticas. Juzgado de Instrucción de Pozoblanco Expediente 4/44 instruido sobre la causa 50/1940 abierta por un delito de rebelión militar a Roque Carrasco Fernández; ATMTII de Sevilla. Fondo Guerra Civil. Procedimiento Sumarisimo Ordinario 2.533/40 abierto por auxilio a la rebelión a Ismael Rodríguez Ramos, del que es juez instructor el teniente provisional José Romero Peñas, legajo 261/10.787.
*ANTONIO BARRAGAN MORIANA (Aguilar de la Frontera, Còrdova), és Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Còrdova (jubilat). Doctor en Història i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universidad Complutense de Madrid. Des de fa anys, les seves investigacions s’han orientat fonamentalment a l’estudi de diversos aspectes concernents a la Història Social i Política d’Andalusia durant el segle XX. El 1989 va obtenir el premi d’investigació d’Història Social Díaz del Moral amb una obra titulada Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920, i el 2008 al VII premi d’assaig Corpus Barga de la Diputació de Còrdova amb el treball9 social5 i responsabilitats. Ha investigat a més sobre la II República (Realitat Política a Còrdova, 1931), sobre la crisi del 98, sobre la dictadura franquista i la transició democràtica (Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova, 1975-1982), sobre la trajectòria del sindicalisme i de la conquesta. Andalusia), així com sobre la història del republicanisme. La seva darrera publicació, en col·laboració, ha estat El botí de guerra a Andalusia. Cultura repressiva i víctimes de la llei de responsabilitats polítiques (2015). Durant els últims anys ha treballat en un projecte sobre la repressió política i judicial militar com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, del qual han sorgit les seves dues últimes obres, Enterat, Justícia militar de guerra a Còrdova (1937-1945) (2023) i Culpable de tots els excessos municipals haguts… L’aniquilació de la democra. Còrdova 1936-1942 (2024).
Font: Antonio Barragán Moriana, Enterado Justícia Militar de Guerra en Córdoba, 1936-1945, Utopía Libros, Pág. 319, 320 i 321.
“Avui us recomanem una recepta diferent: Filets de salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec i mostassa de Dijon. Una recepta senzilla, ràpida i saborosa que combina perfectament la dolçor de l’auró i el delicat gust del salmó”.
Filets de salmó lacat amb xarop d’auró del Quebec 📷 Mercat de peix de Sherbrooke
Ingredients (per a 4 racions)
4 filets de salmó
¼ de tassa de xarop d’auró del Quebec
2 cullerades de mostassa de Dijon
1 cullerada sopera de salsa de soja
1 gra d’all picat
1 cullerada de suc de llimona
Pebre acabat de moldre
Preparació
Preescalfeu el forn a 200 °C.
En un bol, barregeu el xarop d’auró, la mostassa de Dijon, la salsa de soja, l’all i el suc de llimona.
Col·loqueu els filets de salmó en una safata de forn folrada amb paper vegetal i unteu-los generosament amb la barreja.
Coure al forn durant 12 a 15 minuts, regant-ho una vegada amb el suc de la cocció.
Acabeu de coure sota el grill durant 1 o 2 minuts per aconseguir una bona caramel·lització.
Suggeriment: en temporada serviu-ho amb puré de moniato i verdures a la planxa per a un àpat reconfortant que mostra el gust del Quebec durant la temporada de xarop d’erable!
