BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 18 de setembre de 2026

“Vaig conèixer el Mundial quan calia agafar aire i cervesa després de córrer davant la policia. Eren temps de dictadura però espanyola. És a dir, manifestacions si, però fins a l’hora de dinar. A totes dues els grisos s’envainaven les porres i els demòcrates ens guardàvem les pancartes”.

JOAN BARRIL ✍️Als deserts hi ha pous que només coneixen els que saben administrar la set. Als oceans hi ha illes petites que no figuren als mapes però que sempre guarden un tresor. A les ciutats hi ha bars que ens esperen per si un dia passem a intercanviar la nostra vida amb la del barri. Així és per a mi el Bar Mundial, a la plaça de Sant Agustí Vell, un lloc on cal anar a comprovar que la ciutat pot canviar però que és la gent i no les muralles el que fa ciutat.

Vaig conèixer el Mundial quan calia agafar aire i cervesa després de córrer davant la policia. Eren temps de dictadura però espanyola. És a dir, manifestacions si, però fins a l’hora de dinar. A totes dues els grisos s’envainaven les porres i els demòcrates ens guardàvem les pancartes.

Les manifestacions, almenys en aquest país, són per el migdia. La lluita per la democràcia es regia pel reglament de les guerres telefòniques de Gila. I a l’hora del tancament de la reivindicació, una gerra al Mundial i unes escopinyes, que demà hi ha examen i el marisc és ric en fosfor.

Van passar els anys i les núvies es van convertir en esposes. El proper Registre Civil comportava un aperitiu amb els amics al Mundial de sempre. Els propietaris, antics boxejadors, fills del fundador del local el 1925, sempre celebraven tan bé com passava en aquell lloc. L’aroma de mar mol fred i de tracte càlid impregnava el lloc. Va passar l’amor i amb la democràcia va arribar la solitud. Un matí de diumenge vaig arribar de nou al Mundial i em van dir: Una cervesa?».

«No ho sé. Avui vinc carregat de tristeses. I ells, com la gran família extensa que està als fonaments dels bars autèntics, van dir: Aquí no volem gent trista i sola. Seu amb nosaltres. Avui tenim paella». Mai no vaig oblidar aquella paella de la mateixa manera que el nàufrag no oblida mai el mariner que li llança el salvavides.

Passen els anys, cauen els vots i els cabells, pugen els quilos i la cervesa del Mundial, com a aigua bendita, hi és per celebrar noves festes, nous casaments, nous fills. Fins i tot algun llibre recent imprès és celebrat en aquest bar que no es diu Mundial perquè sí sinó perquè, de tots els mons de l’home, tots recalarant en aquest. El barri va canviant. Cauen cases i se n’enderroquen d’altres. Es tracta de fer que el sol penetri a l’edat mitjana i que l’antic i el modern convisquin. A una banda, dominicans, a l’altra, magrebis. Fins i tot entre els recent arribats hi ha matisos. Una pintada al vidre de l’Esplai de La Caixa diu: «Saïd per Nadia. Jordi per X. Els joves es busquen i ho escriuen a les parets. El tal Saïd que pretén Nadia, d’on ve? El bo de Jordi, que no sap qui buscar, entén que aquesta X es dirà potser Fàtima?

Arribo de moc al Mundial, ara que és més mundial que mai, travessant les obres del projecte urbanístic d’Enric Miralles. Al subsòl, joves estudiants fan exercicis d’excavacions i d’arqueologia. A les façanes se senten cants que provenen del sud dels sures construint un barri nou sobre l’aparença del vell. Els carrers d’aquest lloc de frontera estan enfangats. Arribo una vegada més al Mundial. Tots som una mica més vells. Em parlen dels joves algerians a qui donen un entrepà. Em parlen de les turistes japoneses caigudes per l’estrebada dels algerians de l’entrepà. La ciutat passa i el Mundial resisteix i ha apostat pel futur amb una cuina d’acer inoxidable i una cordialitat que ha passat d’avis a pares i de pares a fills. Abans d’anar-me’n, el senyor del Mundial es fixa a les sabates i dóna un raspall i un pany humit. I així, a peus descalços, parlem lentament del nostre passat i potser del futur.

Algun dia tornaré al Mundial en una ciutat canviada. Tornaré a aquest lloc on sempre m’han donat alguna cosa a canvi de res, aquest pou d’humanitat al desert, aquest peu imprescindible en tots els trencaclosques. I el fill del fill dels boxejadors fundacionals potser obri un armari i em dirà. Hi tinc tot el que vostè s’ha anat deixant en aquesta casa. Preneu-ho. És seu. I hi apareixeran una pancarta, una esposa, una tristesa, un manuscrit, la dent de llet d’un fill o unes sabates llustroses de quan el barri estava transformant-se al centre del món. Mundial, és clar.

Font: El Periódico, 25 novembre 2001, El conte de diumenge, Joan Barril

---