“El projecte Stolpersteine constitueix una de les iniciatives més distintives que executa el Memorial Democràtic”.
Llambordes que seran instal·lades a la localitat d’Albages. Memorial Democràtic.
El projecte Stolpersteine constitueix una de les iniciatives més distintives que executa el Memorial Democràtic. Les llambordes s’emplacen davant de la residència on va néixer la persona homenatjada o en el darrer lloc on va viure en llibertat a Catalunya. Si es desconeixen els llocs, se situen en un punt cèntric del municipi.
Gunter Demnig (Berlín, 1947) és l’artista alemany que va promoure aquesta iniciativa. Les primeres llambordes es van col·locar a Berlín, el maig de 1996, i estaven dedicades a persones jueves víctimes del nazisme i residents al barri de Kreuzberg (Berlín). Des d’aleshores, se n’han instal·lat més de 100.000 arreu del món, i majoritàriament a Europa.
Es considera el projecte de memòria descentralitzat més gran que s’ha fet a hores d’ara. Les llambordes es fabriquen artesanalment a Alemanya, en un gest de respecte i d’humanitat que contrasta amb l’extermini industrialitzat del nazisme.
En alemany, Stolpersteine significa ‘pedra que fa ensopegar’ i, d’acord amb Demnig, “no hi ensopeguem amb els peus, sinó amb el cap i el cor”. A més, el fet de situar les llambordes a terra té un significat especial, en la mesura que sempre que algú vulgui llegir la inscripció de la Stolpersteine cal que s’hi inclini i, per tant, fa una reverència al nom de la persona deportada. Una manera més de retre homenatge a les víctimes i recordar-les.
“L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol* va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques.”
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990
MADRID SÍ PAGA ELS TRAÏDORS
CARLES CAMPS✍️El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833. És un monestir molt antic, fundat en el segle XII.
Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.
L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració.
Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació. Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller.
El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.
El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment. Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000. Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones.
Durant totes aquestes dècades, a l’Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.
Tres dels sarcòfags de les monges de Sixena exposats a Lleida 📷 ACN
Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a l’Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.
Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates. Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol.
Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires.
Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.
(*) Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Montserrat Gudiol i Corominas, filla de Josep Gudiol i Ricart, amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres
Agents de trànsit van escorcollar un vehicle aturat a l’A-2 i van trobar-hi rellotges i altres productes robats
A. Castelló (Matadepera) Els Mossos d’Esquadra van detenir la matinada del 19 de maig dos homes de 19 i 25 anys, una dona de 22 i un menor d’edat com a presumptes autors d’un robatori amb força que havien comès hores abans en una casa de Matadepera. Agents de l’àrea regional de Trànsit de la regió policial Metropolitana Sud va veure un vehicle aturat amb quatre ocupants a l’A-2 a l’altura de Sant Feliu de Llobregat. En escorcollar-lo van trobar rellotges, bosses de mà d’alta gamma i ulleres de sol que acabaven de sostreure d’una casa de Matadepera. La investigació va concloure que dos dels detinguts tenien relació amb altres robatoris.
La Unitat d’Investigació de Terrassa i la Unitat Central de Robatoris amb Força de la DIC tenien oberta una investigació per identificar i detenir els autors d’un robatori amb violència a l’interior d’una casa de Bellaterra i set robatoris amb força que havien tingut lloc entre el 30 de març i el 26 d’abril a Matadepera (5) i a Seva (2).
El modus operandi que feien servir els lladres era sempre el mateix: forçaven una finestra per accedir a l’interior de la casa, i, un cop a dins, regiraven totes les estances per sostreure joies i diners principalment. Tenien molta mobilitat i es desplaçaven en cotxe per cometre els robatoris.
En el cas del robatori amb violència, però, quan la propietària va accedir a casa seva, va veure un individu passejant per l’exterior i, tot seguit va sentir sorolls al pis de dalt. En comprovar si hi havia algú, va localitzar un segon individu que la va amenaçar i la va intentar agredir amb un objecte punxant, la va fer caure a terra d’una empenta i va abandonar la casa per acabar fugint en cotxe juntament amb la persona que rondava per l’exterior.
Els investigadors van identificar dues persones, un major d’edat i un menor, que haurien participat en els robatoris. Concretament, el major va participar en set dels nou robatoris mentre que el menor va fer-ho en tres. Aquestes dues persones són dos dels detinguts que els agents de trànsit van detenir a l’A-2, motiu pel qual també van quedar detinguts per aquests vuit fets.
Els tres majors d’edat van passar a disposició judicial el 20 de maig al jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de Terrassa, mentre que el menor va quedar en mans de la fiscalia de menors de Barcelona.
Els nous vocals de Bellaterra Endavant tornen a prendre possessió després de la falta de quòrum del Ple anterior de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, un ple declarat nul per Beatriz Ripol Carulla, secretària interventora de l’EMD.
Al Ple de Bellaterra d’ahir no hi havia la presència de les 2 dones vocal: Laura Batalla (ERC) i Chus Cornellana (Independent no adscrita). BE, el partit polític que gestiona l’EMD de Bellaterra ja no té cap dona vocal.
Un moment de la sessió plenària 📷 Captur del canal Youtube de l’EMD Bellaterra
RÀDIO CERDANYOLA|La marxa de l’oposició (GXB, ERC, i Chus Cornellana), de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra en el plenari anterior (29 d’abril de 2025), de caràcter ordinari, va fer que no hi hagués quòrum i això ha provocat que els nous vocals del grup de govern haguessin de tornar a prendre possessió en sessió extraordinària. La secretària de la institució admet que la Junta Veïnal d’abril “va ser invàlida”, però el govern insisteix que “no es van prendre acords” i la manté com realitzada.
La secretària de l’EMD, Beatriz Ripol, iniciava aquest 27 de maig la sessió extraordinària del Ple de l’EMD recordant que en la Junta Veïnal ordinària del mes passat els vocals de l’oposició -Gent per Bellaterra, Esquerra Republicana i la vocal no adscrita- van abandonar el plenari i, atès que els nous vocals del grup de govern encara no havien pres possessió, la sessió es va celebrar sense el quòrum necessari d’una tercera part dels membres. No obstant això, la secretària indica que en aquesta Junta Veïnal no es van adoptar acords, sinó només es va oferir informació.
Una de les conseqüències d’aquesta falta de quòrum és que es tornava a fer la presa de possessió de Marc Carballeira i Fernando Dieste com a vocals de Bellaterra Endavant, al temps que en la nova sessió s’incorporava també el tercer vocal, Ricard Balart. Però la secretària subratllava que no es pot impedir la presa de possessió d’un vocal ja que seria vulnerar els seus drets i que en cas de reiterar-se la situació del plenari anterior, només caldria la presència de president i secretària
El president de l’EMD, Josep Maria Riba, destaca el diàleg obert a l’oposició en les últimes setmanes davant les seves queixes al considerar que no es respecten dates previstes pel Ple ordinari amb canvis arbitraris i sense consens, cosa que, afirmaven, impedeix preparar el plenari, presentar mocions o fiscalitzar de manera adequada l’acció de govern.
Riba manifesta que aquest diàleg obert busca “reconduir les relacions”, tenint clar que cal “respectar les formes” però anar sobretot al contingut de les propostes amb l’objectiu de millorar Bellaterra.
Veure el vídeo complert del Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra 👇
El vocal de GxB, Carles Triginer, es va queixar de la redacció de l’acta de la sessió anterior perquè no contemplava la invalidesa del plenari i va preguntar directament a la secretària, que va assumir que la d’abril no era un sessió vàlida i que l’acta s’hauria d’esmenar. Per Triginer, això suposa que “tot el que va passar” va ser nul i, com conseqüència immediata, cal tornar a fer un dels quatre plens ordinaris anuals marcats per la normativa.
El president de l’EMD va destacar que les consultes a l’Associació Catalana de Municipis (ACM) indiquen que la Junta Veïnal es va constituir de forma correcta i que, tot i la marxa dels vocals de l’oposició, el plenari com a tal s’ha de donar per realitzat ja que no es van perdre acords que decaiguessin per falta de quòrum. Triginer va insistir en la disparitat de criteris de president i secretària i Josep Maria Riba apuntava que es tornarà fer una consulta a l’ACM.
Pel que fa a la resta de la sessió, els tres nous vocals -que substitueixen Jordi Macarulla, Lorena De la Peña i Gemma Moliner- van prendre possessió del seu càrrec amb normalitat. El president de l’EMD, Josep Maria Riba, destaca que són tres bones incorporacions a la Junta Veïnal i el govern de persones preparades i implicades en la vida social de Bellaterra.
Per la seva banda, Marc Carballeira, Ricard Balart i Fernando Dieste van posar de relleu el seu esperit constructiu i l’objectiu de defugir les discussions i aportar a la millora de Bellaterra.
D’altra banda, es va informar del nomenament de Norman Portell com a nou portaveu de BE en substitució de Jordi Macarulla -retirat de la vida política- i el calendari de sessions de Ple i de Junta de Portaveus es va retirar de la votació per dubtes en el redactat. La sessió, de caràcter extraordinari, es va celebrar amb l’absència de la vocal d’ERC i la vocal no adscrita.
“Maria Rosa Buïgas i Suárez, filla de Joaquim Buïgas i Garriga i d’Emilia Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues de Llobregat, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa, i varen construïr una gran casa d’estiueig de fusta, a l’Avinguda Bertomeu, 46 de Bellaterra, on passaven llargues temporades”.
JOSEP ALCALDE AMAYA✍️Cap al 1888, Pere Brillas i Sanllehi juntament amb el seu fill Josep Brillas i Batllori crea una empresa de vins i olis, amb seu a uns locals a la ciutat de Barcelona i bodega situada a Esplugues, on ja hi ha constancia de la participació de la empresa a la Exposició Universal de Barcelona del 1888.
Anys més tard, Josep Brillas i Batllori, continuador del negoci de vins, es va associar amb el seu cunyat Gabriel Ribó, fabricant de licors, i al 1902 van sol·licitar al Registro de Marcas y Patentes de Madrid, la inscripció de la marca Cave de Sainte Magdalenne, que van fer servir fins al 1912.
Posteriorment, al 1905, Brillas i Ribó, van demanar una marca d’aiguardents i anissats anomenada Trinidad, que van utilitzar fins al 1917.
El fundador de les caves va ser Josep Brillas i Batllori, ja que coneixedor de la producció de vins i licors i al tenir noticies del procés d’elaboració del xampany que hi havia a França i com que disposava de la finca d’Esplugues, va ser el primer que es va aventurar a iniciar la elaboració del xampany i va començar a excavar les caves que hi ha sota l’actual edifici del Casal de Cultura.
Tot i que Josep Brillas i Batllori no va arribar a fabricar vi escumós (només va fer algunes proves), va ser el seu fill, Josep Brillas i Socias, qui va donar la empenta definitiva a les caves i a la producció de xampany. Josep va viatjar per Europa per tal de conèixer bé la producció del xampany, i passà tempo-rades a Epernay i Reims, centres importants de producció en la regió de la Champagne, per tal de poder crear el seu propi cava
De tornada a Esplugues, i amb la col•laboració d’un tècnic especialitzat de Sant Sadurni d’Anoia, n’Agusti Parera, es llançà a la fabricació de cava amb la finalització de la construcció de les caves.
Va sol·licitar al Registro de Marcas y Patentes la utilització de la marca Caves Marguery, a l’any 1920, però donat que a la imatge de la marca que va presentar sortia una corona, tres anys més tard la marca va ser declarada en suspens per l’ús injustificat de la corona, d’aquesta manera, al 1923 Josep Brillas va tenir que crear un nou disseny on la corona va ser substituïda per una cistella de fruita. Així doncs, la primera referència de l’activitat a l’arxiu municipal data de 1923, quan paga la contribució industrial com a “criadero de vinos espumosos”, situat al carrer Àngel Guimerà, 44. La producció de caves a Can Brillas, va comportar la marxa de l’entitat l’Avenç, que ocupava els espais des de 1901, i es traslladà a la seva actual ubicació.
Va ser a partir d’aquells anys que la marca va situar la nostra població com a capdavantera en la producció de cava, i el nom de cava Marguery era sinònim de qualitat i professionalitat.
Desprès de molts anys d’èxits comercials e industrials, a partir de 1953 el continuador del negoci familiar va ser el fill de Josep Brillas, en Robert Brillas i Juncosa, que va continuant mantenint la marca Caves Marguery i el nom del seu pare, Josep Brillas. En aquells anys, la producció podia arribar fins a les 60.000 ampolles l’any, tot i que s’ha de recordar que era un procés totalment artesanal, i tot i aquest caràcter mes manual de la producció, cap als anys 50-60, caves Marguery servia ampolles a Catalunya, Mallorca, Saragossa, València i Madrid. Cap als anys seixanta, la dificultat de tirar endavant la empresa va fer que el seu propietari, Robert Brillas, hagués de prendre una decisió: per una banda, el caràcter artesanal de fabricació de les caves no podia competir amb la actual modernització i automatització de la competència, i per altra la creixent urbanització de la villa va impossibilitar l’expansió del negoci, aixi a l’any 1968, les caves van deixar de produir, i al 1973 es van cedir a l’Ajuntament a canvi d’una compensació económica simbólica.
L’any 1984, l’Ajuntament va construir l’actual Casal de Cultura, al que se li va posar el nom del seu últim propietari, Robert Brillas, com a reconeixement de la nissaga impulsora de la producció de cava a Esplugues.
Com a anècdota, a Josep Brillas i Socias no li agradava el nom de Brillas com a marca comercial, i buscava un nom que tingués molt més impacte i es va decidir per Marguery, nom d’origen francès que va prendre del restaurant Chez Marguery de Paris, en el que havia estat durant els seus viatges a França.
Fins aquí una breu referència a la història d’una de les marques més conegudes del nostre municipi, bressol de tantes i tantes iniciatives empresarials e industrials, i que des del Grup d’Estudis anirem redescobrint en futurs articles.
Detall del garatge de la casa d’estiueig del matrimoni Maria Rosa Buïgas i Robert Brillas Juncosa, Av. Bertomeu, 46, de Bellaterra 📷 GOOGLE MAPS
Fonts:
AMEL. Exposició “Can Brillas, de casa a casal”, 2010.
“Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres”.
Maria Rosa Buïgas Suárez
MIQUEL CASELLAS✍️ Nascuda a Barcelona el 1925, Maria Rosa Buïgas Suárez, filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de Can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem.
Na Maria Rosa, provenia d’una familia burgesa i acomodada, d’arquitectes, enginyers i intel·lectuals, el seu besavi, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravă va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigi el monument i urbanitza el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Can Brillas d’Esplugues de Llobregat
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe del Matí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatja publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, Antologia d’Autors Locals de l’any 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Marti acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són. La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Us presentem alguns fragments de poemes de M. Rosa Buïgas:
Dient coses
Les hores mai no s’acaben, fan nits i fan dies, i com les ones, tornen i sempre varien
El signe del matí
Si podia aturar el pensament igual que s’agafa un cavall per la brida, tancaria els ulls a la nit i no tindria somnis de dia, pensaments que no puc aturar.
Dedicat a la casa on va viure (Can Brillas)
Avui et tinc més lluny, però et recordo tant I a la primavera, és quan et recordo més … A tu, oh casa vella, els ocells que hi habiten, i els florits rosers. …
La rosa vermella
La neu queia lentament no tenia pressa, però al jardí s’anava cobrint d’una capa espessa.
Enmig la blancor, com taca de sang, es veia una rosa vermella, que s’anava ofegant.
I va durar tants dies aquella rosa vermella, que quan es va morir, ja era primavera.
Jo la volia collir, i estava tan freda, que els pètals no va obrir, i romangué poncella.
“La reproducció del quadre de Picasso es pot veure al Pavelló de República que es va reconstruir durant els Jocs del 92 i que ara és el CRAI, un arxiu biblioteca de la UB”
Reproducció del ‘Guernica’ a Barcelona, al Pavelló de la República 📷 Jordi Play
JORDI SUBIRANA✍️El 26 d’abril del 1937, en plena Guerra Civil, l’aviació alemanya i italiana van bombardejar el municipi basc de Guernica. Hi van morir al voltant de 2.000 persones i la població va ser arrasada. Pocs mesos després, el juliol del 1937, es va inaugurar a l’Exposició Internacional de París el Pavelló de la República, un edifici molt modern per l’època, d’estil racionalista, obra dels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. Amb un marcat caràcter antibel·licista, que volia ser un reflex de l’horror del conflicte bèl·lic, a l’interior del pavelló s’hi va exhibir per primer cop el Guernica de Pablo Picasso, així com El segador de Joan Miró i la Font de Mercuri d’Alexander Calder.
El ‘Guernica’ del barri de la Clota, al Pavelló de la República 📷 Jordi Play
El cinema centenari de Barcelona coronat per una escultura de Picasso El Pavelló de la República va ser destruït després de l’exposició i el Guernica no va tornar a l’Estat espanyol fins al 1981. I des de 1992 s’exhibeix permanentment al Museu Reina Sofia de Madrid. No obstant això, al barri de la Clota (el més petit de la ciutat), al districte d’Horta-Guinardó, es pot veure una rèplica del quadre de Picasso en la reproducció del Pavelló de la República que es va aixecar a l’avinguda del Cardenal i Barraquer, 34-36.
Reproducció de l’edifici del Pavelló de la República / Jordi Play
Una rèplica del Pavelló de la República
El 19 de juliol del 1992, una setmana abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va inaugurar la rèplica del Pavelló de la República que s’havia exhibit a París. L’obra va ser construïda pels arquitectes Antoni Ubach, Miquel Espinet i Juan Miguel Hernández León “utilitzant els mateixos materials precaris que es van emprar als anys 30, i van deixar l’edifici tal com era: un gran contenidor buit, gairebé sense parets, a través del qual es marcava un recorregut”, detalla el web de l’Ajuntament de Barcelona. El pavelló es tanca amb estructures de metàl·liques, de vidre a la primera planta i de fibrociment a la segona.
Des del 1994, el Pavelló de la República està cedit a la Universitat de Barcelona (UB) i en l’actualitat funciona com a Centre per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la UB. I la reproducció del Guernica es troba, tal com estava en la seva ubicació original, en el pati obert del pavelló. El 2017, coincidint amb l’aniversari dels 80 anys de l’Exposició Internacional de París i els 25 de la reconstrucció del pavelló a Barcelona, la còpia del Guernica barcelonina es va restituir. Des del maig d’aquell any, el quadre mesura 776,7 cm d’ample per 349,3 d’alçada. Segons explica una publicació del CRAI de setembre del 2017, la impressió es va fer digitalment, “amb tintes biodegradables sense dissolvent, amb un acabat de vinil mat per tal de donar protecció a la reproducció, sobre una estructura de suport metàl·lica pintada”.
El CRAI, un arxiu biblioteca sobre la Segona República i el franquisme El CRAI és considerat un dels arxius biblioteca més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, l’exili i la Transició espanyola. A més, disposa d’un fons sobre el sovietisme i la història política del segle XX, que és “especialment rellevant en relació amb la Segona Guerra Mundial”.
BELLATERRA.CAT 