Presentació del CD amb el Rèquiem de Mozart de la discogràfica de Bellaterra ALIA VOX.
Jordi Savall i Bernadet, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, 2014 |CEDIDA
LUX ÆTERNA
Tota la meva vida hauria sigut certament ben diferent si, un vespre del mes d’octubre de 1955, no hagués tingut la sort de poder sentir en directe un assaig del Rèquiem de Mozart. Uns mesos abans, el dia 1 d’agost, havia complert catorze anys, i l’atzar va voler que el meu professor, el mestre Joan Just (compositor i director del conservatori de la meva ciutat natal d’Igualada), decidís de preparar aquesta obra amb el cor de la Schola Cantorum local. Com de costum, aquell vespre vaig anar al Conservatori per assistir a les meves classes habituals de contrapunt i d’harmonia amb ell, però la sort va voler que no m’arribés el missatge que informava de la suspensió dels cursos a causa de l’assaig del Rèquiem.
Assegut discretament al fons de la sala, vaig poder assistir-hi, amb el cor de la Schola Cantorum acompanyat tan sols per un orgue i un quartet de corda. Des de les primeres notes vaig restar totalment embadalit per la increïble bellesa de l’obra, la força expressiva de les melodies, l’originalitat dels diferents temes, la perfecció del contrapunt i la riquesa de les modulacions. En acabar de sonar l’últim acord, aquella experiència extraordinària m’havia arribat al meu interior més profund, tot transportant-me a una dimensió que mai abans havia viscut. Vaig quedar trasbalsat per aquesta veritable “lux eterna” i per l’enorme capacitat de consol que desprenia aquesta obra majestuosa. Mentre tornava a casa, em vaig dir que, si la música tenia el poder d’arribar a l’ànima amb una intensitat tan gran, m’encantaria ser músic.
Uns dies més tard, vaig anar a Barcelona a comprar-me un violoncel de segona mà. Un cop tornat a casa, vaig provar de tocar-lo una mica i, passats els primers moments de dubte, de seguida vaig sentir una gran afinitat amb l’instrument: els dits de la meva mà esquerra es posaven al mànec i s’hi movien amb lleugeresa i precisió, mentre que la mà dreta va controlar prou aviat la qualitat del so amb l’arquet. Ras i curt, vaig sentir la sensació meravellosa de poder cantar de nou i trobar-me com el peix a l’aigua. Fou aleshores que vaig entendre aquest sentiment únic de què parla Mark Twain, quan afirma: “Hi ha dos moments importants a la teva vida, quan neixes i quan descobreixes per què has nascut.” En efecte, després d’escoltar el Rèquiem de Mozart i dels meus primers intents amb el violoncel, vaig tenir la certesa íntima de quin era el camí a seguir: treballar dia a dia per dominar i compartir aquesta llum, que dona sentit a la vida i nodreix la nostra ànima.
JORDI SAVALL, Salzburg, 31 gener
Alia Vox Sonjade, S.L. (Editora exclusiva d’Alia Vox) Av. Bartomeu, 11, 08193 – Bellaterra T. +34 679 079 277 (10h-14h GMT+2) aliavox@alia-vox.com
L’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra requerirà a l’Ajuntament 2’6 milions d’euros per finançar les competències de poda, enllumenat i neteja viària, que actualment no gestiona però considera que els pertoca per llei.
Un del moment del Ple extraordinari celebrat aquest 11 de maig|Cerdanyola Info
L’acord s’ha aprovat avui en Junta Veïnal amb el suport de Gent per Bellaterra (GxB) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i l’abstenció del vocal no adscrit que critica formes inadequades i l’electoralisme d’una aprovació a poques hores d’iniciar-se la campanya electoral.
El president de l’EMD, Ramon Andreu, manifesta que l’Ajuntament no està contemplant la modificació d’un conveni que no inclou totes les competències marcades per llei per a una EMD i que considera especialment importants i deficients a Bellaterra, com la poda, l’enllumenat i la neteja viària. Andreu explica que aquestes competències tenen un cost de 2’6 milions d’euros d’acord a l’estudi realitzat per l’EMD.
El portaveu d’ERC, Quim Oltra, considera que l’informe que acompanya aquest acord presenta errades, critica que no s’hagi produït cap reunió prèvia amb l’Ajuntament i destaca que el moment d’aprovació del punt és electoralista.
Jordi Macarulla, vocal no adscrit però que forma part de l’equip de Bellaterra Endavant (BE), considera correcte tant la quantitat calculada com les competències que es reclamen, però manifesta que les formes plantejades no ´son adequades i el moment d’aprovació, quan s’han tingut anys per proposar-ho, és “de dubtosa oportunitat” ja que aquesta mitjanit s’inicia la campanya electoral.
El president de l’EMD apunta que l’Ajuntament ha acceptat mantenir una reunió sobre el tema, però “no sabem encara si de partits o de governs” i destaca que si no s’ha plantejat aquest requeriment de finançament abans és perquè “ningú ha caigut en aquesta via alternativa a la millora del conveni que pot tenir un bon recorregut”, tot i admetent que aquesta proposta deixa la porta oberta a un contenciós judicial.
Andreu insisteix que és una bona opció per millorar una serveis que no funcionen i feia una crida a la unanimitat de la Junta Veïnal.
Des d’ERC, Quim Oltra manifesta que “si no s’ha caigut abans en aquesta opció és rersponsabilitat del govern, no de l’oposició” i reitera l’electoralisme del moment, però tot i això manifestava el seu suport “perquè en última instància és bo per a Bellaterra”.
Per la seva banda, Macarulla critica que es plantegi aquest tema sense plantejar-ho a l’Ajuntament, ja que considera que això suposa no apostar pel diàleg, sinó per la confrontació amb una qüestió que pot acabar als tribunals. El vocal destaca que l’acceptació de la reunió per part de l’Ajuntament és una mostra de bona voluntat que queda afectada per l’aprovació del punt sense haver mantingut aquesta conversa.
L’aprovació de l’acord de requeriment de finançament de les competències reconegudes per llei a les EMD, que inclou posa, enllumenat i neteja viària, s’ha fet amb el vot a favor de GxB i ERC i l’abstenció del vocal no adscrit.
Han passat més 54 anys des que el Festival de la Cançó d’Eurovisió va ser celebrat a Espanya. Gràcies al triomf de Massiel a Londres, Ràdio Televisió Espanyola va acollir el certamen un 29 de març a la ciutat de Madrid.
El Teatro Real va ser la seu d’aquest esdeveniment, recordat per tots per produir-se un quàdruple empat entre les candidatures d’Espanya, els Països Baixos, el Regne Unit i França, i no comptar amb regles que desfessin aquell empat. Mai no està de més que Espanya es va convertir en el primer país que guanyava dos anys el Concurs de la Cançó d’Eurovisió de manera consecutiva.
El ministeri d’Informació i Turisme, dirigit per Manuel Fraga Iribarne, amb RTVE van fer un desplegament total de mitjans per celebrar el concurs. Des del govern es pretenia normalitzar la imatge espanyola al continent, i el festival d’Eurovisió n’era un dels millors mitjans. Per això mateix es van invertir 100 milions de pessetes (uns 600.000 euros) per celebrar el concurs.
A Salvador Dalí se li va encarregar de dissenyar el cartell que promocionava l’esdeveniment, així com tota la publicitat pertinent. Ramón Díez va ser seleccionat com a realitzador de la gala mentre que Arthur Kaps s’encarregaria de les tasques de productor de l’esdeveniment. Juan José Rosón, director general de RTVE, es va encarregar de tota l’organització de l’esdeveniment. També destaca la figura de Laura Valenzuela, presentadora de l’esdeveniment.
María Rosa Marco Poquet (Barcelona, 21 de juny de 1939), coneguda artísticament com Salomé, va ser una de les quatre guanyadores del Festival d’Eurovisió 1969, amb la cançó Vivo cantanto
No podem oblidar de mencionar els noms de Bernardo Ballester Orrico (de l’equip de decoració de TVE a Madrid) i Benet (de l’equip de decoració de Barcelona), dissenyadors de l’escenari. L’escenari d’Eurovisió 1969 destacava per una pista central i als laterals, tant al darrere com al davant, sobresortien unes decoracions florals. Al fons de l’escenari hi havia els 5.000 tubs del gran orgue del Teatro Real. A la fossa de l’escenari hi havia l’orquestra; i al centre de l’escenari hi havia una escultura amb forma d’estrella surrealista creada per l’escultor valencià Amadeo Gambino.
Tot això, però, podria haver estat molt diferent. L’equip d’Eurovisió Planet ha pogut recuperar una foto en què es mostra el primer disseny inicial de l’escenari per a l’Eurovisió 1969. al fons. Envoltant aquesta es trobaven diferents peces que donarien acollida als artistes, quedant aquests situats per davant de les mateixes. El panell de punts seguia estant a un dels laterals.
El nét de dos veïns de Pedro Abad descobreix que el seu habitatge familiar va ser adquirit en una subhasta per IU el 1998 i reclama que es recordi la història: “Haurien d’haver demanat una certificació de registre”
Mercedes Pulido Jaenes i Juan de Dios Pérez Venzalá, els avis de Francesc
L’actual seu d’Esquerra Unida i del PCE al municipi cordovès de Pedro Abad descansa avui sobre el que fa menys d’un segle era llar de Juan de Dios Venzala i Mercedes Pulido, una parella de pescadors bandejats del seu poble. Juan i Mercedes eren membres del sindicat de la UGT i posteriorment militants del Partit Comunista. En acabar la guerra es van prendre represàlies contra ells i la seva família: van ser torturats i empresonats i, com explica avui el seu nét Francesc, també van perdre casa seva.
Durant la Segona República a Espanya, Pedro Abad va ser un municipi que va comptar amb una presència important d’organitzacions i grups polítics d’esquerra, com el Partit Comunista d’Espanya, la Federació Anarquista Ibèrica, el Partit Socialista Obrer Espanyol, la Unió General de Treballadors, etcètera. Amb l’esclat de la Guerra Civil el 1936, Pedro Abad es va convertir en un escenari de lluita. Al març de 1937 les tropes franquistes van prendre el control de la localitat i hi van establir el seu govern. Moltes persones, igual que Joan i Mercedes, van haver de fugir del poble.
El fill gran de la família va ser enviat al Pirineu per fer treballs forçats i els seus pares van anar a la presó, “després d’un judici de cinc minuts en què prèviament havien estat torturats per les autoritats, es determina que han d’anar a la presó. Deixen un deute de 150 pessetes i perden casa seva. Com la pagarien? Tota la sentència era mentida.”, explica Francesc Lluis Pérez Torres, nét d’una família trencada pel franquisme. “He de lluitar perquè se’n conegui la història”.
L’habitatge és avui la seu del PCE a Pedro Abad.
Francesc va néixer a Osca i es va criar a Barcelona. El seu pare li havia explicat la seva història: els treballs forçats, haver de fugir del poble on va créixer…. Però no va ser fins a la seva jubilació quan es va interessar en profunditat per la història dels avis. Era coneixedor del seu passat dur, de les tortures i de la presó, però volia saber on vivien, on va créixer el seu pare i què havia estat d’aquella casa.
UNA INVESTIGACIÓ FAMILIAR
Va ser en indagar quan Francesc es va adonar que la casa dels seus avis seguia estant al poble, encara que per a la seva sorpresa ara era seu d’Esquerra Unida al municipi. La casa va ser comprada pel Partit Comunista Espanyol (PCE) el 1998, després d’haver estat més de 60 anys embargada pel Govern franquista. L’habitatge va passar a ser propietat de l’Estat, fins que va sortir a subhasta pública.
“Haurien d’haver demanat una certificació del registre, em sorprèn que el PCE no s’informarà que la propietat pogués haver estat confiscada amb la història i la quantitat de casos similars del poble. M’agradaria recuperar la casa, encara que al davant va que es conegui i reconegui la història dels meus avis”.
L’Ajuntament de Pedro Abad ha assegurat que “ni el Consistori ni el partit (Izquierda Unida) tenen coneixement suficient sobre la història” familiar de Francesc
Francesc està ara en espera del reconeixement del dret dels béns confiscats als seus avis i s’ha posat en contacte amb el Govern central, ja que ho considera “una demanda justa” per les condicions en què van confiscar la casa i la injustícia comesa contra la família.
Consell de guerra contra els avis de Francesc.
Durant l’àrdua tasca d’investigar els judicis dels seus avis, sol·licitar que s’anul·lin i els centenars de pàgines en dossiers militars, Francesc ha trobat més persones amb orígens a Pedro Abad que comparteixen històries de lluita i resistència contra el franquisme. Joana Lozano Sánchez es va posar en contacte amb Francisco per explicar la història de la seva mare i avis, també veïns del poble cordovès de Pedro Abad.
HISTÒRIES ENTRECREUADES
És a través de la Joana quan Francesc descobreix que la seva àvia i la de la Joana van compartir cel·la durant cinc anys. “La meva àvia mai no ha volgut compartir històries de la presó o de la guerra, ella volia mirar endavant. Hi ha molts veïns del poble amb històries semblants, molt castigats per la guerra”, explica la Joana.
Dolores Sánchez Villarejo, mare de Joana, va ser part del moviment de Dones Antifeixistes a Pedro Abad, la seva avia era la líder del moviment, i juntes van aconseguir desfer-se dels noms de totes les integrants del moviment i així protegir-les de l’empresonament. “Van haver de fugir amb els documents per protegir la seva gent, els meus avis els van empresonar, però la meva mare va poder fugir”, relata la Joana.
Centenars d’històries com aquesta estan enterrades al passat d’Espanya, els que no es van poder defensar tenen a la família l’oportunitat de recuperar almenys l’orgull i l’honor de rebre una disculpa que, encara que tard, conforta i recupera l’esperança a totes les famílies fracturades per moments tan cruels de la nostra història.
Francesc ha aconseguit que el judici contra els seus avis es declari il·legítim i ha rebut una declaració de reconeixement i reparació personal. “Estic agraït amb el Gobierno de España, s’ha reparat l’honor i la moral, a més d’anul·lar els judicis militars”, afirma Francesc, encara que segueix esperant si podrà recuperar el que una vegada va ser la llar dels seus avis.
Font: Jaime Linares Jiménez, Cordópolis, Diario.es, Todos los nombres,
La seva defensa de la democràcia durant el franquisme li va valer el sobrenom ”el psiquiatre vermell’. Va encapçalar un moviment científic i intel·lectual per humanitzar el tractament del malalt mental
Carlos Castilla del Pino |CEDIDA
Els éssers humans es defineixen pel que fan i se’ls recorda pel que faran. Hi ha qui actua amb el sol propòsit de deixar memòria de la seva existència. La raó profunda d’aquest comportament és que ésser recordat és una forma d’existència, en vida però també després d’haver viscut. Només quan hem oblidat aquells que ens recordaven, o quan aquests han mort, es pot afirmar que inexistim. Per això, encara que no podem tenir experiència del que serà l’oblit en què quedarem sumits després de la nostra mort, no ho desitgem de cap manera.
Aquelles actuacions per les quals s’és recordat per un temps més gran o més petit es duen a terme mentre vivim (els morts no fan res per ells mateixos). Si alguns mereixen ser recordats, els que encara viuen són els que han de fer que se’ls recordi. L’oblit segella la mort de tot ésser que alguna vegada va existir. Per contra, sobreviu mentre se’l recordi.
La consciència que tenim la responsabilitat de fer que segueixin existint aquells que ja morts jutgem que han de sobreviure, es tracta d’esmenar de moltes maneres. Habitualment amb el dol (ja en desús), la placa commemorativa, el bust, el nom d’un carrer o fins i tot una estàtua eqüestre. També, i potser el millor de tot, un munt de pàgines com aquesta que el lector té a les mans i no podrà abandonar. D’aquesta manera, algú va morir, altres que el van recordar també moriran, però abans ho faran recordar als altres. El sentit de l’expressió, ja encunyada, “dret a la memòria” va en aquesta direcció. Significa el reconeixement del dret a ser recordat als qui se’ls va negar aquesta possibilitat. Però si ja no existeixen, d’altres poden, i de vegades, han de demanar-ho per ell. D’aquesta manera, l’exigència del dret a la memòria esdevé un problema moral per als que sobreviuen. El vocable “memòria” té en aquestes pàgines, primer el significat de recordar, i segon del deure de recordar per informar del que recorden els que vénen després, de manera que s’hi constitueixi en record dels records dels altres. “Recorda’l tu i recorda’l a altres”, que deia Luis Cernuda.
La memòria és un instrument de què disposa el subjecte per a la seva actuació a la realitat. De tal instrument se’n fa un ús molt variat, però en el fons hi ha un component moral. Per descomptat podem utilitzar la memòria, com qualsevol instrument, per al bé o per al mal. La funció de la memòria està intrínsecament lligada a una de les característiques del subjecte: la seva dependència del passat, la impossible abdicació del seu passat, del saber indeclinable que un és el que “ha estat” fins ara, moment, el d’ara, que també “s’està sent” i que s’afegirà als que el van precedir. Així ens reconeixem com a subjectes, és a dir, entitats amb experiències de vida viscuda, subjectes amb història (la nostra), o més exactament, amb biografia. És per això que l’evocació té una estructura narrativa. Evocar és explicar (o explicar-nos), de paraula o per escrit. El que és dramàtic d’algunes evocacions és que no poden ser explicades mancant paraules. De vegades, hi ha un décalage entre allò viscut i allò explicat, fins al punt que comptar és reconèixer simultàniament el nostre fracàs com narrador. És la meva convicció que el suïcidi de Primo Levi va derivar de la seva consciència de la impossibilitat de dir l’experiència a Auschwitz. I sense aquest desenllaç, la mateixa que va experimentar Kertész.
Per què és moralment imprescindible aquesta tasca? Ho sabem per nosaltres mateixos. La memòria és personal, com ho són els fets que es recorden, perquè personal va ser lexperiència del fet quan es va viure. Som perquè s’ha fet en nosaltres la nostra història, l’elaboració i la reelaboració del nostre passat. La memòria és la condició necessària per aconseguir la nostra identitat, vocable que, desposseït de tota connotació moral, significa ser algú, respondre així mateix a la pregunta de qui sóc (si se la fa un a si mateix) o qui és (si la fem respecte d’un altre). Som, doncs, perquè tenim memòria; és més, som la nostra memòria. Vet aquí, a continuació, una demostració empírica d’aquest assert.
El nombre de longeus ha augmentat tan considerablement actualment que n’han de quedar pocs sense experiència viscuda de malalts d’Alzheimer. Aquesta malaltia constitueix un experiment natural (com deia Claude Bernard de qualsevol malaltia) que ens fa veure com gràcies a la memòria es construeix la nostra identitat; ia la inversa, com la pèrdua gradual de la memòria dissol la identitat. El pacient d’Alzheimer que no recorda el fill que té davant ja no se sap pare d’ell; quan ja no recorda haver estat metge o paleta no sap la identitat social que va mantenir; i, per fi, si viu encara per no recordar el seu nom, no sap qui va ser, és a dir, ha deixat de ser, no és ja (encara que encara viu). La seva identitat s?ha dissolt. Podem dir qui va ser (parlo des del punt de vista psicològic, no jurídic), però això és funció de la nostra memòria d’ell, no de la d’ell, que ha desaparegut. La memòria ens dóna, com dèiem abans, consciència que existim i, amb això, identitat. La meva memòria sóc jo. A l’estadi final de l’Alzheimer se’n diu que “vegeta”, és la mort del malalt com a subjecte, la dissolució de la seva consciència autobiogràfica, encara que persisteixi, però, la vida biològica que la va fer possible fins aleshores (circulació, respiració, metabolisme, és a dir, les funcions autonòmiques). Els que el vam conèixer i el recordem som els que sabem qui va ser. Tant el malalt ja totalment demenciat per l’Alzheimer quant el que ja va morir, sobreviuen, doncs, a la nostra memòria. Ho repeteixo: una vegada que un mor sobreviu si sobreviu en el record dels altres. Quan tots els que ens recordin morin, hem mort definitivament. El que vol dir que tenir memòria de l’altre, recordar-ho, és dotar-lo d’existència. Tots anhelem sobreviure aquí -que se sàpiga, no hi ha cap altre lloc on això pugui tenir lloc-, i això només podem aconseguir-ho a la memòria dels altres. És el que demostra Agustín Santos, un supervivent de Mauthausen, quan, referint-se a la mort d’Azuaga, el seu company d’evasió, diu: “La seva mort va engendrar en mi la voluntat tenaç de sobreviure a aquell infern, per poder explicar al món les morts de tants Azuagas”. Així, i en alguna mesura, els ha fet immortals. En puritat, allò d'”immortals” és una metàfora. Ells no són immortals, som nosaltres els qui els fem, es fan immortals en nosaltres. No hi ha, doncs, immortalitat; hi ha memòria. Aquesta és la missió de “els que venim després” en la supervivència d’aquells a qui se’ls va fer morir, i de manera que, de fet, de molts (en l’anonimat) es podria dir que és com si no haguessin existit.
La implacable dictadura franquista va durar tant que molts dels que la van patir, fins i tot molts que van saber del patiment del pare, la mare, el germà o el veí, van morir sense poder-nos oferir la seva versió, perquè mentre van viure estaven obligats al silenci. I si bé una experiència singular poques vegades és útil per a la construcció del que anomenem Història, és irreemplaçable per saber del drama, és a dir, de la Biografia. Quan parlem de la recuperació de la memòria històrica, un apartat fonamental de la mateixa és la constància com menys! dels noms i cognoms dels qui van viure el drama. No hi ha cap altra manera d’esmenar, encara que en mínima part, l’oquedat deixada per aquells a qui es va fer desaparèixer, de molts dels quals no sabríem ni tan sols que van existir. Aquest és el fonament moral del recordar-los.
Carlos Castilla del Pino (San Roque, 1 de maig de 1922 – Castro del Río, 15 de maig de 2009). Wikipedia
Carlos Castilla del Pino (San Roque, 1 de maig de 1922 – Castro del Río, 15 de maig de 2009). Va cursar l’ensenyament primari al Col·legi dels Salesians de Ronda (Màlaga), part del batxillerat als Escolapis de Sevilla i la carrera de Medicina a la Universitat Central de Madrid. Lector precoç, va tenir també una primerenca vocació científica marcada per l’admiració cap a Santiago Ramón i Cajal. Va viure la Guerra Civil, en la qual alguns dels seus parents van ser assassinats a les mans de milicians. Començà la seva carrera docent res més acabar els seus estudis, adscrit a la càtedra de Patologia Mèdica d’Agustín del Cañizo, entre 1942 i 1943.
De 1943 a 1946, va ser alumne intern del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Provincial de Madrid, que dirigia el professor Juan José López Ibor. Hi coneix el neuròleg Manuel Peraita, que s’havia format a Alemanya amb Otfrid Förster, el gran mestre de la neuroologia germana immediatament anterior a la Segona Guerra Mundial, i alhora Peraita va ser dels mestres de Castella del Pi. Des de 1946 fins a 1949 va continuar al mateix departament, però ja de metge intern. Alhora, entre 1945 i 1949 va ser també col·laborador del Departament d’Histologia del sistema nerviós de l’Institut Cajal de Madrid, que dirigia el professor Sanz Ibáñez. Allí conegué dos discípules de Cajal, Jorge Francisco Tello i Fernando de Castro, dels quals aprendrà la preparació puzzelada en làmines molt extenses filocorticals del còrtex cerebral.
Va fer la seva tesi doctoral amb el catedràtic d’oftalmologia Bonaventura Carrera sobre “Fisiologia i patologia de la percepció òptica del moviment” i la va llegir el 1947. Llavors, va investigar la distinció d’esquizofrènies encobertes per altres patologies. Des de 1949 va dirigir el Dispensari de Psiquiatria de Còrdova, on també va exercir com a catedràtic d’aquesta disciplina. En els vint anys que van del 1946 al 1966 va dedicar gran part del seu temps a la recerca neuropatològica i va publicar trenta treballs, dels quals vint són de neurològica patològica experimental; destaca un treball sobre La unitat sensoriomotriu a l’esfera òptica, publicat el 1946 a les prestigioses Actes Lusoespanyoles de Neurologia i Psiquiatria. Alguns d’ells, per exemple Els dinamismes de la tristesa i de la inhibició en els malalts depressius, publicat en Fitxers de Neurobiologia el 1966, contenen ja els gèrmens d’una nova manera d’entendre la psiquiatria.
Militant del partit comunista i catedràtic, vaig escriure més de cent vuitanta volums sobre psiquiatria, assajos i articles a diverses revistes de prestigi. Els seus camps de recerca prioritaris foren la depressió (ia partir d’ella, els sentiments), l’esquizofrènia i l’anàlisi lingüística, així com el marxisme i la filosofia dialèctica (per les seves simpaties polítiques).
El 1949 va fer unes oposicions en què va ser nomenat cap dels Serveis Provincials de Psiquiatria i Higiene Mental de Còrdova, càrrec en el qual va continuar fins a la seva jubilació el 1987. A causa de la seva filiació comunista, se li va negar repetidament, l’última vegada el 1960, la càtedra de Psiquiatria, i va haver d’esperar fins al 1983, amb el primer govern socialista de Felip González, perquè li concedissin la càtedra extraordinària de Psiquiatria i Dinàmica Social a la Facultat de Medicina de Còrdova a proposta de la Universitat de Còrdova. Va militar al Partit Comunista d’Espanya fins a l’any 1980, en què es va afiliar al PSOE. Els seus últims anys van ser molt durs, perquè alguns dels seus fills es van suïcidar, episodis que recull a les memòries. Fill Predilecte d’Andalusia el 1985, el 2004 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cadis.
Tot el contrari que a Bellaterra, -que no hi ha cap dona a la Presidència de l’EMD-,Cerdanyolaté 3 dones alcaldables, i 2 d’elles són veïnes de Bellaterra.
Compartim l’entrevista que Cerdanyola al Dia a fet a Elisenda de Clascà, cap de llista d’Alcaldessa a Cerdanyola per Iniciativa Municipal de Persones Unides Lliurement i Solidària (IMPULS)
Elisenda de Clascà, alcaldable a Cerdanyola per IMPULS|CEDIDA
La Iniciativa Municipal de Persones Unides Lliurement i Solidària (IMPULS) és una nova formació liderada per dones que irromp a Cerdanyola i Sant Cugat amb la mirada posada en les properes eleccions municipals. L’advocada Elisenda de Clascà és la candidata a Cerdanyola
l Calia un nou partit a Cerdanyola?
En un país democràtic, la festa de la democràcia s’ha de celebrar. I si hi ha un partit nou està molt bé. El problema seria si sempre hi haguéssin els mateixos. Un partit nou és bo perquè vol dir que la gent més jove amb nous projectes s’anima a participar del projecte de ciutat. Però una cosa són els partits nous com el nostre, que tenen un projecte diferent i som gent més aviat jove, i després n’hi ha d’altres que senzillament han canviat de nom.
l Sembla que amb tantes candidatures serà complicat entrar al consistori. Amb quin objectiu es presenten a les eleccions?
Nosaltres anem a guanyar. A la vida no hi ha res fàcil, però el que està clar és que hi ha una bossa d’abstenció de vot de les últimes eleccions de 14.000 persones que estaven desencantades amb Cerdanyola. Per això hem fet aquest projecte i no ens hem sumat a cap dels existents. Hi havia molta gent que no sabia a qui votar. Creiem que tenim una bona oportunitat per presentar el nostre projecte amb una versió guanyadora, perquè nosaltres volem canviar Cerdanyola.
l Diuen que la veu dels ciutadans de Cerdanyola és el que els guia. Què demanen els ciutadans de Cerdanyola?
En general ens han dit moltes coses. Ens han dit que les colles, per exemple, no s’estan potenciant tot el que s’haurien de potenciar. També que falten espais de trobada i que hi ha molta burocràcia. A Cerdanyola la perceben com una ciutat en decadència. Hi ha moltes ciutats amb menys recursos que la nostra i que han avançat molt més. El potencial i el múscul econòmic Cerdanyola el té, l’únic que no s’està notant i probablement s’està aplicant a coses que no fan que la ciutat se’n surti. També es queixen de l’aparcament. Els corredors de transport públic són absolutament insuficients i posen en desavantatge els ciutadans de Cerdanyola. Al Centre Direccional el 80% dels treballadors arriben amb transport privat. Projectes existents com el tram Vallès, que existeixen i estan planificats, no s’estan executant. També ens demanen molt habitatge social de lloguer i que falten instituts de grau mig i espais esportius i lúdics. També falten espais de trobada per als joves, que són el nostre futur. A la nostra llista tenim gent molt jove en la qual creiem i els empoderem. Després hi ha un gran problema amb el tema de l’atenció sociosanitària. No s’ha fet l’Hospital Ernest Lluch. No s’estan fent els deures i Cerdanyola podria ser una ciutat espectacular.
l Defensen una administració propera, dinamitzar els Ajuntaments i agilitzar la burocràcia per poder arribar al ciutadà abans que no sigui massa tard. Com ho pensen fer?
El primer que hi ha d’haver és voluntat política. Nosaltres tenim al nostre equip la Maite de Miguel Andrés, advocada especialista en dret social, que ha detectat que fa falta una persona tècnico legal a l’Ajuntament perquè ajudi a aquell ciutadà que va més perdut. Amb la tecnologia que hi ha aquí, la intel·ligència artificial i la digitalització, estic seguríssima que la burocràcia no ha de ser un problema.
l Concreti’m les cinc propostes que considera més rellevants del seu programa electoral?
Podríem començar per l’Hospital Ernest Lluch. Tots sabem que el Taulí està molt saturat. Gent del sector de la sanitat diu que un hospital a Cerdanyola millora l’atenció dels CAP també. La segona podria ser el TramVallès. I no estem inventant res, estem exigint coses que ja s’haurien d’haver realitzat. Després soterrar l’estació de Renfe i generar un pàrquing a la zona que quedaria a la superfície. També proposem la dignificació de l’avinguda Catalunya i estudiar desviar el trànsit pel costat del riu Sec. I finalment proposem que s’estudiï l’aplicació d’una bonificació de l’IBI per a les persones amb infants de 0 a 3 anys i per a les persones de més de 80 anys.
l Aconseguir el soterrament de l’estació de RENFE de Cerdanyola és una proposta molt ambiciosa. Ho veuen possible?
Ho veiem possible perquè al final no prometem res que no s’hagi fet a d’altres ciutats. Estem parlant d’un Mirasol o d’un Valldoreix. És perfectament possible, el que fa falta és un acord amb les administracions. I aquí tenim un govern socialista i a l’estat un govern socialista també. Per tant, tenien la millor situació per fer-ho i no ho han fet… Creiem que ho haurà de fer una altra persona o un altre grup. Però el que està clar és que es pot fer, perquè s’ha fet en altres llocs.
Veí incívic de Bellaterra es va amagar sota l’anonimat, i va instal·lar i conservar durant anys les portes de ferro d’accés al bosc a través del Camí de l’Escultor Vilanova, però des de aleshores segueix pendent que l’EMD faci la mateixa actuació al Passatge Noucreus, que també surt al nomenclàtor oficial de Bellaterra.
Vella instal·lació de portes de ferro que evitava l’accés al bosc a través del Camí Escultor Vilanova
El govern municipal de l’EMD de Bellaterra va obrir al nord del nostre poble un nou Itinerari en forma de ferradura d’un kilòmetre de longitud aproximat (entre els carrers Vázquez de Mella/ Escultor Vilanova i Can Llobet, que ens permet descobrir aquesta bonica i natural ruta verda que va bordejant els límits amb Sant Quirze del Vallès. Aquest pulmó verd de Bellaterra és ple de gran pins, alzines i romaní, entre romàntics caminets per endinsar-se al cor del bosc.
L’exhaustiu assaig de l’historiador Antonio Barragán Moriana és el resultat de més de 14 anys de recerca als arxius militars franquistes, un tom essencial per comprendre l’abast de la repressió franquista a través de la coneguda com a Justícia militar de guerra.
Justícia Militar de Guerra a Còrdova, 1936-1945 intenta estudiar l’acció que els tribunals militars constituïts a Còrdova van exercir sobre els diferents àmbits polítics i socials entre les dates de 1936 i 1945, en què es va crear el Consell de Guerra Permanent i en la que es va aprovar el primer indult general durant la dictadura franquista.
El treball consta de dos blocs diferenciats: partint de l’estudi de les diferents variables derivades de l’aplicació de la justícia militar, dirigim la nostra atenció a l’anàlisi de com es va exercir aquesta justícia militar de guerra sobre les diferents instàncies de la societat civil i els seus nivells de articulació i representació política, social i institucional; al segon dels blocs d’aquest treball, pretenem mesurar els efectes de la que fos una de les principals dimensions de la política penitenciària del franquisme inicial: la llei de 26 de gener de 1940 que crearia una estructura institucional representada per les comissions central i Provincial d’Examen de Penes, exposant alguns dels abasts i limitacions del que va ser anomenat el «perdó de Franco».
Antonio Barragán Mitjana (Aguilar de la Frontera (1949) CEDIDA
ANTONIO BARRAGAN MORIANA (Aguilar de la Frontera, Còrdova, 31 de juliol de 1949) és Catedràtic de Historia Contemporánea de la Universidad de Córdoba, Doctor en Història Moderna i Contemporània i Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universidad Complutense de Madrid. Des de fa anys, les seves investigacions s’han orientat fonamentalment a l’estudi de diversos aspectes concernents a la Història Social i Política d’Andalusia durant el segle XX. El 1989 va obtenir el Premi de Recerca d’Història Social “J. Díaz del Moral” amb una obra titulada “Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920”; ha investigat, a més, sobre la II República (Realitat política, 1931”), sobre la crisi del 98 i les seves conseqüències (Còrdova: 1898-1905: crisi social i regeneracionisme polític), sobre la dictadura franquista i la transició democràtica (“Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova”), sobre la trajectòria del sindicalisme i del moviment obrer, així com sobre la Història del republicanisme. Actualment treballa en un projecte sobre la repressió derivada de la Guerra Civil, amb un avenç d’aquest treball ha obtingut el VII Premi d’Assaig Corpus Barga 2008, atorgat per la Diputació de Còrdova, pel títol Control social i responsabilitats polítiques. Còrdova (1936-1945). Pertany, des de la seva creació, al “Grup de Priego” que, entre altres qüestions, organitza bianualment els congressos sobre la Història del Republicanisme a Espanya.
Sortir de Bellaterra i ramblejar per la propera Sabadell sempre és un plaer, més quan el cap de setmana tota La Rambla es tanca al trànsit i un munt de famílies aprofiten per gaudir d’aquest gran espai ple de vida comercial.
Anna Alarcón , vídua de Santiago Molina (Segona generació de la xurreria La Floresta)
Aprofitem el ramblejar, -com ho diuent els que ho fan per Les Rambles de Barcelona-, per apropar-nos al les cèntriques Xurreries La Floresta i gaudir dels xurros que et fan al moment, siguin el clàssic o les porres, sense oblidar els boníssims bunyols de vent, grans xuxos farcits de crema, les patates xips, o les seves famoses escorces, etc.,
Mentres esperem la sortida del xurros calents, ens saluda l’amable Senyora. Anna Alarcón, vídua de Santiago Molina, (Segona generació de La Floresta), qui ens mostra orgullosa el mural plè de fotografies familiars antigues en blanc i negre.
Impecable Xurreria La Floresta de la Placa de La Concòrdia de Sabadell
Xavier Andrés Carreter, un autèntic professional i amfitrió, ens atén en família a la seva modernissima Xurreria La Floresta de la Plaça de La Concòrdia, així com també els seus familiars a les altres del Taulí i a l’Avinguda Francesc Macià (Davant El Corte Inglés).
Xurreria La Floresta va començar amb aquesta popular tradició l’any 1924 quan va obrir la seva primera parada, única a Mallorca. Després ja van obrir a Catalunya.
Per tant, hi ha relleu generacional per a una tradició familiar després de 94 anys, passant de pares a fills, de fins a cinc generacions, una artesania gastronòmica que mantenen, i acreditada a la ciutat de Sabadell.
Mural de fotos antigues a la Xurreria La Floresta de Sabadell
Tal com Xurreria La Floresta ens informen, elaboren els seus propis productes des de l’any 1924, mantenint sempre l’experiència i receptes familiars, de pares a fills, com han fet aquestes 5 generacions. Així que quan aneu de Bellaterra a Sabadell, penseu d’apropar-vos per gaudir d’uns dels millors xurros de Catalunya, tot recordant que també disposen de xurreries mòbils, que poden aportar a les vostres festes familiars a Bellaterra.
BELLATERRA.CAT 