El Carrer de Vázquez de Mella de Bellaterra té una llargada d’uns 600 metres, comença al Carrer de Can Llobet i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat.
Placa de Carrer Vázquez de Mella de Bellaterra on apareix dibuixat el boix – grèvol (Ilex aquifolium)
Juan Vázquez de Mella y Fanjul (Cangas de Onís, 1861-Madrid, 1928) Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i El Pensamiento Español (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l’acostament a l’Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).
L’11 de març del 2004 va passar la tragèdia a Madrid, l’atac terrorista més sagnant en la història d’Espanya.
📷 DIARIO.ES
Marco Schwartz|Un atemptat múltiple amb bombes en quatre trens de rodalies va deixar 192 morts i més de dos mil ferits (a la xifra de víctimes s’hi afegiria setmanes després un policia d’elit que va morir en un operatiu per aturar els autors de la matança en un pis franc de Leganès). Mentre la commoció regnava a Espanya, el Congrés dels Estats Units tramitava la concessió de la Medalla d’Or, la seva màxima condecoració, a Aznar per “haver estat un aliat ferm dels Estats Units i un líder en la lluita global contra el terrorisme”. La medalla era, juntament amb una intervenció al Capitoli davant les dues cambres legislatives, el plat fort del contracte de dos milions de dòlars que havia signat el Govern amb el bufet d’advocats Piper Rudnik perquè fes les tasques de lobby corresponents per a més glòria del president espanyol. Aznar va aconseguir fer la intervenció al Capitoli, el 4 de febrer de 2004. Però l’expedient de la medalla es va alentir i finalment va decaure a finals d’aquell any: la polèmica creixent sobre la guerra de l’Iraq, amb els seus bulls sobre les armes de destrucció massiva, i la matança a Madrid van persuadir el Congrés dels EUA que l’ambient no estava per a més reconeixements.
Durant el judici per l’11M a la Casa de Camp, que vaig cobrir com a periodista, es van evidenciar seriosos errors de control davant l’amenaça gihadista. És a dir, Aznar, amb les seves ínfules de “treure Espanya del racó de la història”, no només havia embarcat el país en una guerra il·legal i rebutjada pel 90,8% dels espanyols que ens va col·locar en una posició de risc davant al terrorisme islamista, sinó que no s’havien pres les mesures suficients per evitar que aquest risc es traduís en una realitat paorosa.
A la mort, la desolació i el caos de l’11M els va seguir immediatament l’exercici de manipulació i mentida institucional més abjecte que s’hagi produït en democràcia: l’atribució dels atemptats a ETA. I, quan ja no es podia sostenir aquesta autoria exclusiva, la hipòtesi que s’hauria tractat d’un atac coordinat entre ETA i els gihadistes o el missatge trampós que s’estava “obrint una segona via de recerca” que apuntava Al-Qaida, insinuant-se que la primera seguia oberta. Calia mantenir a qualsevol preu la mentida fins després de les eleccions generals del diumenge 14: el PP era ben conscient que, si es revelava la veritat, el seu candidat Rajoy seria castigat a les urnes, ja que els electors relacionarien inevitablement la matança a Madrid amb els deliris de grandesa d’Aznar que havien portat Espanya a la impopular guerra de l’Iraq. La manipulació va arribar a tal extrem que, a la manifestació del dia 12 contra els atemptats, que va reunir a Madrid més de dos milions de persones, el Govern va imposar una pancarta amb el lema ‘Amb les víctimes, amb la Constitució i contra el terrorisme ‘, mantenint de manera implícita l’autoria d’ETA. Tot i això, l’engany feia aigües. Al pas d’Aznar –que anava després de la pancarta acompanyat del príncep Felip, el president de la Comissió europea, Romano Prodi, i els candidats Zapatero, Rajoy i Llamazares– desenes de milers de persones van començar a corejar “Qui ha estat, qui ha estat, qui ha estat?”, cada cop amb més força, convertint el seu crit en el gran titular de la marxa.
Un periodista estranger que m’acompanyava a la manifestació no sortia del seu estupor. No podia entendre que en un país que ha patit l’atemptat més gran de la seva història els polítics i el conjunt dels ciutadans no tanquessin files amb el Govern, sobretot quan la matança estava encara fresca. Li vaig preguntar si coneixia un altre país democràtic on el Govern, en un moment extrem de dolor col·lectiu, mentiria de manera tan descarada el seu poble per salvar unes eleccions. I li vaig explicar que el lema de la pancarta no era tan innocent i impecable com ell creia, sinó un embolic del Govern per prolongar la mentida.
Pocs dies després dels atemptats, havent ja el PSOE guanyat les eleccions, el ministre d’Interior en funcions, Ángel Acebes, ens va convocar diversos periodistes per separat al seu despatx per explicar-nos que ell no va mentir mai, que es va limitar a donar les informacions a mesura que les proporcionava la Policia en el curs de les seves investigacions. El matx, en una petita taula amb dues cadires, va ser difícil. El ministre semblava abatut, cansat. Va fer un recompte de les compareixences de premsa entre l’11 i el 14 de març. Va dir que el dia 13 no tenia informació que hi hagués una línia preferent de recerca respecte a Al-Qaida, quan ja era un clam l’autoria d’aquesta organització. Recordo que Acebes va fer un lleu gest de frustració per no haver-me convençut.
Mesos després, el 7 de juliol del 2005, Al-Qaida va colpejar l’altre país el líder del qual posava a la foto de les Açores. Tres bombes en dos vagons del metro de Londres i una quarta en un autobús van deixar 48 morts i 700 ferits. Blair seguia al capdavant del Govern. Els ciutadans van saber immediatament l’autoria dels atemptats. I costa de creure que els haurien dit que va ser l’IRA si les eleccions haguessin estat a l’horitzó. Un dècada després, Blair va demanar perdó per haver-se sumat a la invasió de l’Iraq basant-se en “informació errònia”.
Són molts els records que s’amunteguen a la memòria d’aquells dies tempestuosos. L’esglai, el dolor, els plors inconsolables, les imatges dels vagons destrossats, la solidaritat de milers de voluntaris que van acudir als llocs de la catàstrofe sense saber ni tan sols si ja havia cessat l’onada d’atemptats, els ciutadans indignats increpant Aznar a tot el recorregut de la marxa de dia 12, el càstig a les urnes al partit que havia mentit amb desvergonyiment al seu propi poble a la seva hora més difícil. I afegeixo una cosa que encara avui cito com un gran exemple de civilització: la resposta serena de la societat espanyola i del Govern entrant. No hi va haver reaccions islamòfobes (Vox no existia llavors) ni retallades de llibertats en nom de croades contra el terrorisme.
El que sí que hi va haver va ser una campanya furibunda del PP per deslegitimar la victòria de Zapatero, amb l’argument que el terrorisme gihadista l’havia portat a la Moncloa sobre 193 cadàvers. Però aquesta és una altra història. No era la primera vegada que la dreta intentava deslegitimar un Govern democràtic. Ni seria la darrera.
Enrique Losantos Vilaseca, va ser el director del Banc de Catalunya, seu a Rambla d’Estudis, 12, de Barcelona
Promoció venda de terrenys a Bellaterra, 1958, per Fomento de la Vivienda Popular S.A. de Barcelona
📍Paraje ideal a 40 minutos de la Plaza de Cataluña, con hermosos pinares, agua, luz, alumbrado, iglesia, casino, mercado, campo de deportes, pista de tennis, etc.
📍Dispone de rápidos y cómodos medios de comunicación, tanto por carretera juna verdadera pista de 23 kilómetros! como por los rápidos y confortables F. C. de Cataluña.
📍EXIGE en las construcciones un mínimo de 100 metros cuadrados edificados, por ello sólo lujosas mansiones enconrará Ud. en la GRAN URBANIZACIÓN BELLA-TERRA.
VISÍTELA Y SE CONVENCERÁ
OFICINAS EN BELLA-TERRA: PLAZA DE LA ESTACIÓN TELÉFONO 31
LLUIS TORRES|El consum mitjà d’aigua a Catalunya és d’uns 117 litres per habitant i dia (l’OMS estableix que el límit mínim necessari és de 100 litres/ habitant/ dia). Ens queda, doncs, un cert marge per prendre consciència d’una cultura d’estalvi i sostenibilitat envers el medi ambient.
Depòsit d’aigua de pluja de 600 llitres sense obres 📷 Sweek
La recollida d’aigua de la pluja té una llarga tradició: els grecs i els romans valoraven el preuat líquid des de l’antiguitat i construïen grans cisternes per recollir la valuosa aigua de pluja. Aquesta no només servia per beure aigua, sinó també per banyar-se, regar els jardins i cuidar el bestiar. Amb precipitacions anuals d’entre 800 i 1.000 litres per metre quadrat, recollir l’aigua pot valer la pena a les nostres latituds.
Tenir un dipòsit d’aigua a casa és especialment útil durant els mesos més secs de l’any, però quan arriba la tardor i deixa pas a l’hivern, tendim a deixar de preocupar-nos pel nostre dipòsit, i això és un error… Seguir utilitzant-lo cada cop més és important tenir-ne cura, més encara quan s’enfila el fred!
Mantenir el nivell de l’aigua de pluja en moviment: de fet, amb aquest mètode, l’aigua no potable no es podrà congelar, perquè necessita que l’aigua estigui quieta per solidificar-se. Per fer-ho, res més senzill, col·loqueu pilotes de ping-pong o de goma al vostre dipòsit, les pilotes romandran així en moviment i evitaran que augmenti el volum i que l’aigua de pluja es congeli. A continuació, podeu utilitzar l’aigua de pluja emmagatzemada amb normalitat.
Netejar i mantenir el col·lector d’aigua de pluja abans de l’hivern Després de buidar el teu dipòsit, serà necessari i útil netejar-lo. Mantenir el teu dipòsit és fonamental perquè sempre mostri qualitat i duri anys. Netejar-lo de dalt a baix després de buidar-lo és el moment ideal. A més, no oblidem que la llei exigeix un manteniment regular dels seus sistemes de recuperació d’aigües pluvials no potables. Aleshores, no rentar-lo seria un error. La neteja del vostre sistema eliminarà i eliminarà totes les impureses i brutícia que s’han acumulat al llarg dels mesos. Per tant, assegureu-vos d’eliminar tots els residus, restes i fulles mortes que s’hagin pogut quedar al dipòsit. Això evita les males olors i ajuda a mantenir la qualitat de l’aigua de pluja recollida. Aleshores, es recomana netejar tot el sistema i no només el dipòsit. Així que aprofita per rentar la bomba, el filtre que permet el tractament de l’aigua, però també i sobretot els teus canalons que poden semblar molt bruts. Netejar el teu sostre tampoc és una bogeria. De fet, la brutícia present al vostre dipòsit prové més sovint de la superfície bruta del sostre i del canal, així que no descuideu el seu manteniment! Un cop nets els sistemes del dipòsit, recordeu substituir la coberta. De fet, els espais propers a la tapa o fins i tot a l’aixeta són molt apreciats pels mosquits i les larves quan volen reproduir-se o trobar una llar per als seus ous.
Mides del depòsit d’aigua de pluja Sweek
L’aigua de pluja natural, neu i altres formes de precipitació solen tenir baixes concentracions de calci i de magnesi. En canvi, poden tenir petites concentracions de sodi, clorur i sulfats derivats de l’acció del vent sobre el mar.
L’aigua de pluja és una aigua destil·lada sense calci, el que és ideal per rentar roba perquè es necessita fins al 50% menys de detergent i suavitzant. A més, evita les calcificacions en la resistència de la rentadora.
L’aigua de pluja té una qualitat excepcional per a molts usos: les plantes agraeixen el reg amb aigua sense calci ni clor, la rentadora no té problemes de calci, estalviem en detergent i suavitzant per a la bugada i aigua per a la planxa.
Es coneix com a duresa total d’una aigua al contingut de sals de calci i magnesi (bàsicament carbonats, clorurs i sulfats). En moltes comarques l’aigua de l’aixeta sovint conté un elevat contingut de calci (que es coneix com a aigua dura) i és una aigua mal tolerada per algunes plantes, com el rododendre, les camèlies… L’aigua de pluja, en canvi, està lliure d’additius i té una duresa molt baixa. L’aigua de pluja en condicions normals presenta un pH de 5,6. El seu caràcter lleugerament àcid és a causa de la combinació de l’aigua amb el diòxid de carboni present en l’aire.
Les aigües es poden classificar en funció del seu grau de duresa. Entre les diferents classificacions, una de les més emprades és l’escala Merck, que estableix cinc tipus d’aigua segons uns intervals de duresa que es mostren a la taula adjunta.
“La placa del carrer d’Amadeu Vives no existeix a Bellaterra, encara que el seu nom apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra.
Retrat d’Amadeu Vives. Autor|Arxiu fotogràfic de l’Orfeó Català
Amadeu Vives i Roig (Collbató, el Baix Llobregat, 18 de novembre de 1871 – Madrid, 2 de desembre de 1932) fou un compositor i escriptor català, conegut fonamentalment per la seua obra lírica, d’entre la que cal destacar les sarsueles Doña Francisquita i Bohemios, considerades com unes de les cimeres del gènere.Amb Lluís Millet va fundar l’any 1891 l’Orfeó Català. Va compondre també obres corals de gran difusió i repercussió popular, com L’emigrant o La Balanguera. La seua vida es va desenrotllar entre Barcelona i Madrid, i en ambdues ciutats va gaudir de vertadera fama i veneració. Persona de gran cultura, va deixar diversos assaigs sobre temes d’estètica de la música. Les seves restes reposen al cementiri de Collbató des de l’any 2014.
El millor xuixo del món es fa en una pastisseria de Barcelona: “Cruixent i gens oliós”
Els xuixos guanyadors del concurs (Instagram/Pastisseria Triomf)
La quarta edició del concurs ha premiat per primera vegada un establiment que no és de Girona, la pastisseria Triomf del Pobrenou La pastisseria Triomf, situada a la Rambla del Poblenou de Barcelona, s’ha endut el premi al millor xuixo del món en la quarta edició del certamen que s’ha fet a l’Escala, a l’Alt Empordà. Per primera vegada l’ha guanyat una pastisseria que no és de Girona. La seva propietària, Gisela Bellart, ha explicat a Catalunya Ràdio que era el quart cop que optaven al premi: “No enteníem per què, però no guanyàvem. Pensàvem que era perquè no som de Girona, però hem anat fent canvis i ho hem aconseguit.”
Uns criteris exigents
El jurat valorava, sobretot, l’aspecte visual exterior, el gust equilibrat entre el fregit i la crema, la cocció interior i exterior de la massa i la qualitat de la fregida.
La conductora del programa gastronòmic de Catalunya Ràdio “Un restaurant caníbal a Berlín”, Paula Molés, formava part del jurat. Ha explicat a Catalunya Informació que hi ha hagut unanimitat en el veredicte: “Realment hem comprovat com és de difícil fer un bon xuixo. Has de dominar moltes tècniques: la de la crema, la de la pasta de full i també la de la fregida”: “La crema del guanyador era perfecta, amb tocs de llimona, de canyella i de vainilla. Era cruixent i gens oliós.” A partir d’aquesta edició, la seu del concurs serà itinerant i Barcelona acollirà la pròxima.
Pastisseria Triomf del Poblenou
TRIOMF-POBLENOU Rambla del Poblenou 41. 08005 Barcelona Tel. 93 225 33 19
ERNEST LLUCH I MARTIN ( Vilassar de Mar, (21 gener 1937- assesinat per ETA, Barcelona, 21 novembre 2000).
L’exministre de Sanitat, al documental ‘Ernest Lluch, lliure i atrevit’, posà davant de la badia de la Conchap a Sant Sebastià el juliol de 1998 📷 IGNACIO PÉREZ
El Banc de Catalunya és, sens dubte, l’empresa de més volada dins la història del capitalisme català després del 1898. La seva evolució interna ha estat explicada a bastament per Francesc Cabana. Nosaltres, ara, només voldriem precisar les coordenades dels seus orígens, dins la societat i l’economia catalanes, intentant d’aportar respostes a tres preguntes:
A quim indret nasqué el Banc? D’on sortien els capitals fundacionals? De quins grups i classes socials provenien els seus fundadors?
AVELLANES, AMETLLES, OLI I VI El Banc va néixer a Reus o, per dir-ho amb més amplitud, al Camp de Tarragona; és a dir: en una de les dues úniques zones del Principat -l’altra era l’Empordanet- obertes a la competència mundial; la resta de l’economia catalana es mantenia aleshores tancada sobre si mateixa i sobre el mercat espanyol. Aquest fet diferencial, que havia fet de Reus i de l’Empordanet uns illots de lliurecanvisme dins el gran magma proteccionista d’aquella època, donà un tipus d’home familiaritzat amb un capitalisme més agressiu que no el que era conegut a les altres comarques. En el cas de Reus, el contacte dinamitzador era constituït pel comerç exterior de l’avellana, l’ametlla, l’oli i el vi. Potser ens farem una idea justa de la vigoria que aquesta estructura d’abocament enfora tenia al començament de segle, si pensem que aleshores les exportacions d’avellanes eren un 20 i un 30 per cent superiors al que han estat els darrers anys i podríem dir si fa no fa el mateix de l’ametlla, l’oli i el vi; això, a despit que, com la publicació «Catalunya exporta ens permet de comprovar-ho, l’ametlla i l’avellana encara figuren als llocs d’honor els anys 1964 i 1965. A més, per a acabar de jutjar degudament la importància d’aquest comerç d’exportació no hem d’oblidar de situar-lo dins l’economia catalana d’aleshores, molt més reduïda que la d’avui. Crec, d’altra banda, que hom ha de valorar degudament el fet que la riquesa de la qual parlem era centralitzada per un grup reduït de comerciants, unes quantes famílies que donaren a Reus tota una història: Vilella, Maynés, Buils, Fontana, Sabater, Llopis… Aquesta concentració tan diferent de la dispersió de la qual, a Catalunya, el sector tèxtil és un bon exemple constituïa innegablement una facilitat per a les empreses d’envergadura.
Aquesta fou, en síntesi, l’estructura damunt la qual incidiren, a la segona dècada del segle, els iniciadors del Banc de Catalunya, Evarist Fàbregas i Eduard Recasens.
Document fundació del Banc de Catalunya, Barcelona, juny de 1920
UN NAVILIER: EVARIST FABREGAS Evarist Fàbregas pertanyia a una família de vellers, i ell mateix fou navilier i consignatari, però el punt d’arrencada de les seves activitats de més volada fou una agència de duanes amb despatx a Reus i amb domicili social a Tarragona i Barcelona. Bé que la seva educació no havia estat gaire extensa, manifestà molt aviat la voluntat d’intervenir en assumptes públics, i ja el 1900 era president del Centre de Lectura de Reus. Liberal i republicà, fou alcalde de la ciutat el 1931. Un moment d’importància cabdal en la seva carrera fou quan, el 1913, es trobà per primera vegada propietari d’un vaixell. Del fet en si, en conec dues versions. Segons l’una, li fou ofert, a crèdit, pel director del Banc d’Espanya, que en disposava perquè li havia estat lliurat per un client que no podia pagar, i Fàbregas, que era un intuïtiu, havia tingut l’encert de comprar-lo. Segons l’altra versió, l’heretà de la família Rubinat, amb la qual estava emparentat. Sigui com sigui, el vaixell es tornà un gran negoci quan, l’any següent, esclatava la guerra europea. Tant més que Fàbregas decidí de no assegurar-lo, les assegurances són molt cares en temps de guerra, i, arriscant-se així, en féu una autèntica mina d’or. Esmerçà els primers beneficis, l’any 1916, per a comprar el palau dels marquesos de Tamarit, a Reus, i fer-ne l’estatge del Centre de Lectura. Segons una confidència que faig pública perquè em sembla que defineix molt bé el personatge, en pagà vuitanta mil pessetes en un moment en què el saldo del conjunt dels seus comptes corrents era de vuitanta- tres mil. Això no el privà, tanmateix, de comprar un altre vaixell aquell mateix any i d’augmentar així els seus beneficis.
El març de 1917 fundà, amb Eduard Recasens, la societat bancària «Fàbregas i Recasens, S. R. C.». La marxa d’aquesta empresa fou espectacular. Si en el primer balanç els comptes corrents representaven 65 milions de pessetes, en el segon ascendien a 178, i en el tercer a 514. La partida més representativa s’hi havia, doncs, multiplicat per vuit, en tres anys. Abans del juny de 1920 -data en què quedà constituït el Banc de Catalunya Fàbregas i Recasen’s S. R. C. ja havia participat en la fundació del Banc de Crèdit Industrial i feia figurar en el seu actiu accions dels quatre bancs comarcals, amb xarxa pròpia de sucursals, domiciliats a Reus, Tarragona, Tortosa i el Vendrell>.
HOMES D’IDEES I DE NEGOCIS: ELS GERMANS RECASENS Els germans Recasens, dels quals Eduard era el més gran, havien tingut, des de molt joves, contactes amb l’anarquisme a través dels Urales. Després van evolucionar, cadascú per la seva banda. Josep, el segon, fou un dels organitzadors i teòrics del socialisme a Catalunya. Francesc, el més jove, tingué una etapa literària en la qual es relacionà amb el grup dels Aladern, Vidal, Isern, etc., i oscil-lava entre l’anarquisme blanc o artístic i el catalanisme d’esquerra, en el qual retrobaria el seu germà Eduard, del qual acabaria essent, dins el món dels negocis, el principal col-laborador. Eduard Recasens era un home preparat, i, havent entrat en relació de negocis amb Fàbregas, ell fou qui li proposà la constitució de l’empresa bancària. Resumint molt podríem dir que Fabregas hi posà els diners, i Recasens, el coneixement financer, Cometriem, però, una inexactitud considerable, si no afegiem que Recasens hi posà també diners, bé que, almenys en part, la seva aportació fos aparent: al mateix Banc de Reus, <<Fàbregas i Recasens S. R. C.», que absorbí, sembla que hi havia, a canvi d’accions del Banc, un val de set milions de pessetes, les quals hom creu que no existien. Aquesta és una operació, no cal dir- ho, habitual dins el món bancari. La iniciativa d’Eduard Recasens fou tan personal al començament i, després, tan compartida pel seu germà Francesc, que ben aviat el Banc de Catalunya» fou conegut pel Banc dels Recasens». Acabarem de precisar la fesomia dels homes que impulsaren aquell Banc, si destaquem alguns noms dels que n’integraren el primer equip. L’administrador general, Enric Losantos i Vilaseca, era un deixeble de Puig i Esteve, enquadrat dins el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Més conegut era Pere Corominas, que, si al Banc tenia un lloc-clau de secretari del Consell d’Administració, en la seva vida pública fou un dels caps, no sempre afortunat, del catalanisme d’esquerra. Ens trobem, doncs, davant un grup coherent des del punt de vista ideològic, lligat amb aquell catalanisme d’esquerra que provenia, en part, de l’anarquisme i que pactà, de vegades, amb el lerrouxisme. Sobretot, i encara que hom pugui discutir quina qualificació li escauria més, és indiscutible que no tenía relació amb la burgesia organitzada al voltant de la Lliga, i encara menys amb la burgesia catalana centralista.
Relació de firmes autoritzades del Banc de Catalunya on apareix la d’Enrique Losantos Vilaseca
PUNTS DE VISTA DIVERGENTS Es interessant de precisar la independència de la gent del nou Banc en relació amb la Lliga, perquè la gent d’aquest partit també havia plantejat el problema bancari de Catalunya. Però els plantejaments teòrics mateixos traslluïen prou visiblement els fonaments socials i polítics diferents en què recolzaven. Ho veurem amb claredat, si comparem les paraules dels dos caps de brot. Com a document il-lustratiu d’un dels dos punts de vista utilitzarem la conferència La Banca Catalana pronunciada el maig de 1915 per Fran- cesc Cambó dins el cicle «El pensament català davant el conflicte europeu», organitzat per la Lliga Regionalista. Per a l’altre escollirem el parlament d’Eduard Recasens Petites notes sobre la banca en el present i en l’avenir, fet al C. A. D. C. I., per encàrrec de la Secció Permanent d’Educació i Instrucció, al maig de 1918. Potser no és inútil que, d’entrada, fem observar el contrast entre un públic d’alta burgesia i un altre de saltataulells i petita burgesia, entre els nivells als quals hom pretén de posar el tema -un panorama del pensament català cavant la guerra europea i unes petites notes i entre els contextos: un poderós partit de centre-dreta i un centre on els joves estudien idiomes, comptabilitat, etc. La situació de la banca és jutjada desfavorablement per tots dos conferenciants. L’opinió de Cambó és, tanmateix, més pessimista que la de Recasens. La situació és «deplorable i llastimosa», constitueix una «decadència progressiva», i «la banca comarcana no és gaire brillant», etc. Segons Cambó, però, aquesta decadència, sobretot de la banca comercial, pot ésser deturada sense fundar cap banc nou: aquest banc català existeix: és el Banc de Barcelona». La solució no li sembla fàcil, però tampoc complicada: «n’hi ha prou que (el Banc de Barcelona) vulgui transformar-se». La pressió de la Lliga per a decidir-l’hi no degué ésser massa forta, puix que cinc anys després el Banc fa suspensió de pagaments. La intervenció personal de Cambó, realment activa, no havia tingut cap resultat. L’any següent dirà, davant el Parlament espanyol: «Para cambiar de actuación debió cambiar de personas, y el Banco de Barcelona no supo encontrar las personas adecuadas». L’opinió de Recasens era diferent: «S’ha dit que el banc català director del nostre moviment financer podia ésser algun dels actualment establerts ampliant el seu radi d’acció, però nosaltres no som d’aquest parer». Darrera aquest «nosaltres», ens sembla veure-hi el grup que, dos anys més tard, fundaria el Banc de Catalunya. Hi ha també una altra diferència d’enfocament. Mentre Cambó veu el renovat Banc de Barcelona com un ajut per a l’economia catalana, una xarxa de retenció del nostre estalvi i una caixa per a les Obres Públiques de la Mancomunitat, Recasens atribueix al Banc de Catalunya, que precisament hauria d’anomenar-se així, unes tasques més àmplies. El Banc de Catalunya haurà d’ésser, en part, privat, però haurà de servir també al «sentiment general que hi ha a Catalunya de regular- se i dirigir-se la seva pròpia vida». Aquest planteig, molt més polititzat parla de la força i de l’hegemonia polítiques de Catalunya, farà que Recasens propugni en realitat un Banc de bancs: en aquest cas, el Banc dels bancs catalans. Aquest paralelisme entre Banca Central i Banc de Catalunya queda ben clar quan diu que si el Banc d’Espanya emet bons del Tresor, el Banc de Catalunya ha d’emetre bons municipals. Al fons pro- pugna un Banc que, connectat ja des d’ara estretament amb els Ajuntaments i amb la Mancomunitat, pogués ésser més endavant el Banc públic d’una Catalunya autodeterminada. En aquest futur hi veia, com ja ho havia fet Girona alguns decennis abans, la possibilitat d’un sistema monetari espanyol a l’estil, em sembla, del Sistema de la Reserva Federal dels Estats Units.
Seu del Banc de Catalunya (1920) a Rambla d’Estudis, 12, Barcelona 📷 Jesús Fraiz Ordóñez
EL LLEGAT Creiem que els arguments aportats permeten d’afirmar que l’empresa capitalista de més volada partí de posicions catalanistes esquerranes i, en definitiva, de la petita o mitjana burgesia. En canvi, la gran burgesia catalana, unida al voltant de la Lliga, no solament en restà al marge, sinó que no creà cap empresa comparable. Perquè si el Banc de Catalunya desaparegué, deixà tanmateix una sèrie d’empreses com CAMPSA, Banc Exterior d’Espanya, Banc de Crèdit Local, CEPSA, etc., que, com ha recalcat Cabana, han subsistit i, a més, molt positivament. En el cas de la Lliga, en canvi, la tasca d’empresaris innovadors és ben prima. El mateix Francesc Cambó no ha deixat gairebé cap rastre econòmic darrera seu, gairebé cap fàbrica. La gran empresa del grup, la CHADE, els caigué ben bé del cel a causa de les represàlies polítiques que seguiren la I Guerra Mundial i, a més, els caigué tan lluny del camp de llur acció política, que no els servi per a recolzar-la-hi. Un cas ben simptomàtic d’això que volem dir és el de la Compañía General del Corcho», que representa un dels pocs casos de relacions entre el Banc de Catalunya i els homes de la Lliga. La Compañía» havia estat una iniciativa d’aquests i era presidida per Francesc Cambó. Fou el primer negoci de consideració on intervenia el Banc dels Recasens», que anés malament.
Logo de Fomento de la Vivienda Popular SA (1927) i placa del carrer de Bellaterra dedicat al director de Banc de Catalunya. Aquesta empresa immobiliària es constituí especialment per a l’edificació de cases barates, per compte dels ajuntaments. Va fer construccions a Bellaterra (Barcelona), Badajoz, Còrdova, Sevilla i Algesires.
EL FRACAS Anotats els punts positius del grup Fabregas-Recasens, hi hem de reconèixer dos defectes bàsics. El primer era el politicisme, excessiu en uns thomes que havien de conduir un banc. Així, el grup majoritari, que no varia la seva posició esquerrana, perdé pràcticament el control del Banc i, per tant, la mateixa possibilitat d’utilitzar- lo políticament. La cosa anà tan lluny, que Fabregas s’assabentà de la suspensió de pagaments del Banc quan ja era un fet. El segon és que els germans Recasens, molt més eficaços que no la resta del grup, intentaren un creixement massa ràpid, sobretot en relació amb les possibilitats reals. El desfasament fou realment notable i no cobert per una política d’atracció del mitjà i petit estalvi, tan abundós a Catalunya. Aquest «gap» o diferència els obliga a pactar amb el poder, i els contactes amb Calvo Sotelo és a dir, amb el capitalisme d’Estat, que foren cada dia més freqüents, demostren clarament quin camí havien emprès. Era un fet que havia de marcar el Banc, com així fou. Aquest tomb reaccionaris, afegit a la feblesa de la base econòmica del Banc, el féu topar amb la nova situació republicana. El braç del cop mortal fou Indalecio Prieto, un dels caps del socialisme peninsular, però estretament connectat, de sotamà, amb la gran burgesia basca, que veia en el Banc un competidor perillós. Prieto intentà de fer, tanmateix, a través del seu correligionari Josep Recasens, amb el qual volia tenir bones relacions, una operació de salvament de darrera hora. Sembla que les Memòries de Josep Andreu aclariran per quines raons i com els germans Recasens es negaren a fer servir aquest pont. Si la Lliga fou incapaç de transformar el Banc de Barcelona i, desaparegut aquest, de crear-ne cap de nou, el catalanisme esquerrà partí d’una visió més catalana, anà més lluny, però acabà fracassant també. Creiem que, per a entendre degudament la nostra situació actual, caldria analitzar a fons aquest doble fracàs del qual ara només hem volgut presentar un esbós sumari. ERNEST LLUCH
Revista del Centre de Lectura de Reus, octubre de 1969
(*) Creiem que el caràcter d’esbós del nostre escrit ens eximeix de citar la bibliografia consultada. Volem, però, remarcar les informacions obtingudes del mateix senyor Francesc Recasens i dels senyors Andreu i Pàmies, de Reus, i del senyor Costas, de Valls. Hem utilitzat els bons materials que ens proporcionaren, però això no vol pas dir, és clar, que els pertoqui, a ells, cap responsabilitat en la construcció, bona o dolenta, on els hem posats.
El Carrer d’Enric Losantos de Bellaterra té una llargada de 300 metres, comença a la Plaça Verge de Montserrat i acaba als límits de Sant Quirze del Vallès
Placa del carrer Enric Losantos amb dibuix de raïm de moro i logo de Fomento de la Vivienda Popular S.A. Barcelona
Enric LosantosVilaseca (Barcelona, 1875-1960) va ser el director del Banc de Catalunya i l’administrador de Fomento de la Vivienda Popular SA (FVO), amb seu a Rambla dels Estudis, 12, Barcelona. Empresa immobiliària que es constituí l’any 1927 especialment per a l’edificació de cases barates, per compte dels ajuntaments. Va fer construccions a Bellaterra (Barcelona), Badajoz, Còrdova, Sevilla i Algesires.
No es coneix cap més activitat d’aquest personatge que té placa dedicada a un carrer de Bellaterra.
Bellaterra: una ciutat jardí entre el noucentisme i la modernitat
Txema Romero|La urbanització de Bellaterra es va inaugurar el 1930 segons un projecte de l’arquitecte barceloní Lluís Girona i Cuyàs i la va ampliar, successivament, Emili Sala Pibernat. Es tracta d’una de les ciutats jardí noucentistes més ben conservades de l’època i constitueix un mostrari excepcional de l’arquitectura catalana dels anys trenta en els seus diversos vessants estilístics: del noucentisme al racionalisme ortodox del GATPAC, passant pel regionalisme i l’art déco. Com tota ciutat jardí, Bellaterra comptava amb diferents tipologies que donaven servei a les nombroses torres d’estiueig: estació, església, club esportiu i hostal. L’article repassa l’origen i les millors construccions d’aquesta modèlica urbanització cerdanyolenca.
Carmen Casas Selvas (Sabadell, 24 d’agost de 1946) és una periodista catalana especialitzada en cultura, gastronomia i enologia, considerada la primera crítica gastronòmica de Catalunya.
Carmen Casas i Antoni de Senillosa a la presentació del film Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona|ARXIU BELLATERRA.CAT
Va començar la seva trajectòria periodística en 1970 a Barcelona, a la secció de cultura del diari Tele/eXpres, de la mà d’Ana María Moix. Va desenvolupar la seua professió en diversos mitjans com El Correo Catalán, El Diario de Barcelona, El Periódico, La Vanguardia, Avui i El País, on oferia cobertura política, cultural, social i, especialment, gastronòmica. En 1987 es va incorporar a La Vanguardia de la mà del periodista i gastrònom Nèstor Luján, mitjà en el qual va consolidar la seua vesant gastronòmica, cobrint continguts culinaris, gastronòmics i enològics, i on es va convertir en la primera crítica de restaurants del diari i de Catalunya. Carmen Casas va entrevistar grans figures de la cultura, com els escriptors Jorge Luis Borges en 1985, pocs mesos abans de morir, i Camilo José Cela l’any 1989, poc després de rebre el Premi Nobel de Literatura. Al llarg de la seva carrera va escriure i participar en nombrosos llibres de gastronomia, cuina i vi, entre ells, Damas guisan y ganan (1986) amb pròleg de Xavier Domingo. En l’obra, Carmen Cases va donar veu a 50 restauradores d’Espanya gràcies a articles i entrevistes, a més a més de reunir 137 receptes de totes elles.
Carmen Casas al restaurant Cercle Comtal rebuda pel seu director, el bellaterrencs Francesc Pérez Torres
Llibres:
Comer en Catalunya, 1980. Pròleg de Néstor Luján i epílog de Josep Pla Barcelona a la carta: guía de restaurantes, historia y recetario, 1981. Pròleg d’Horacio Sáenz Guerrero Barcelona en 50 menús: las 150 mejores recetas, 1983. Coescrit amb Botaya, Guillermina Tercer libro de cocina: las aves, 1985 Damas guisan y ganan, 1986 Cocinerías: con 10 recetas inéditas y originales, Riera, Ignasi, 1988 Cuina que cuinaràs: amb 10 receptes inèdites i originals, 1988, Firmat por Riera, Ignasi. Allegro vivace. Historia del champagne, el cava y los vinos espumosos del mundo, 1992. Coescrit amb Néstor Luján, Guillermina Botaya i Óscar Caballero Els Tinars: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1994 La Torre del Remei: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1994 Florian: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1994 Ca l’Isidre: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1995 Hispània: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1996 Gaig: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1998 Restaurantes de Cataluña. Una guía diferente e imprescindible para descubrir los mejores restaurantes de Cataluña, 2002. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán
Premis:
Premi Nacional de Gastronomia a la Millor Tasca Periodística, 1995 Premi EVA a la Millor Periodista 2009
BELLATERRA.CAT 