El Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a l’Avinguda del Film (BV-1414) i finalitza al Carrer de Jeroni Martí.
Placa del Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra, on apareix pintades les fulles del plàtan fals (Acer pseudo-platanus).
Sant Plàcid (Roma 515-Messina 541). Va ésser un dels primers i principals deixebles de sant Benet de Núrsia junt amb sant Maure. És mencionat en els diàlegs escrits per sant Gregori I el Gran. Fill d’un patrici romà, Tertul·lus, va ésser portat de petit a Subiaco, on hi havia Benet de Núrsia, i oferta a Déu com a donat. Hi va tenir lloc l’episodi llegendari narrat per Gregori el Gran (Diàlegs, II, vii): va caure el llac i va ésser rescatat de morir ofeggat pel seu company Sant Maure, a qui Benet, que havia tingut una visió de l’accident, va ordenar que hi anés a salvar-lo; Maure va anar-hi i va caminar sobre les aigües del llac per agafar-lo i portar-lo fins a la riba.
A banda de la llegenda, sembla cert que va acompanyar Benet a Monte Cassino en 529. Res més se sap de la seva vida. En un salteri antic de Vallombrosa, el seu nom es troba a la lletania dels sants al costat dels de sant Benet i sant Maure, com també al Còdex CLV de Subiaco, del segle ix, la qual cosa testimonia la seva veneració ja uns segles abans.
És venerat, juntament amb Maure, el 5 d’octubre. És copatró de Messina i patró de les ciutats italianes de Biancavilla, Castel di Lucio, Montecarotto i Poggio Imperiale.
La confusió amb un sant Plàcid màrtir a Sicília, fa que el seu culte sigui més gran en aquesta illa, i que les suposades relíquies del sant que s’hi conserven siguin probablement falses. Es conserven a l’església de San Giovanni di Malta, a Messina, on van trobar-se en 1558.
L’Ajuntament posa en marxa una prova pilot de sistema de bosses de reg 15 de març de 2024 a les 9:25 Les bosses s’han instal·lat a alguns arbres del passatge Ajuntament. Si el resultat és positiu, s’estendrà la mesura a altres indrets de la ciutat.
Bosses de reg a Cerdanyola 📷 CERDANYOLA INFO
Des del Servei d’Espai Públic s’ha posat en marxa una prova pilot en els arbres del passatge Ajuntament en els que s’han instal·lat bosses de reg per filtració. L’ús d’aquest sistema està creixent notablement a moltes ciutats europees davant l’augment notable dels períodes secs i dies calorosos.
Les bosses de reg instal·lades a les soques dels arbres funcionen amb reg per degoteig d’emmagatzematge. Les bosses s’omplen en pocs minuts i després alliberen l’aigua gota a gota durant hores. L’aigua s’escorre lentament a terra, que la pot absorbir millor sent més eficient el reg i ajudant així a l’arrelament de l’arbre.
D’altra banda, s’ha procedit aquests dies a la reposició d’alguns arbres a diferents indrets de la ciutat. El decret de sequera és molt estricte limitant al màxim les noves plantacions, però en aquesta ocasió es tracta d’una actuació planificada fa molt de temps i els arbres ja estaven al viver esperant el seu moment per ser plantats.
S’ha dut a terme la reposició de Pyrus en escocells solts al barri de Serraparera, en aquelles voreres que la seva amplada ho permet. També s’ha dut a terme una plantació d’arbres a la plaça del carrer Francolí (Can Xarau), una altra a la zona d’accés a l’ascensor d’Adam i Eva (La Farigola), i al davant del Casal de Joves s’ha procedit a plantar un Ginkgo.
Pedro Almodóvar i germà, rebuts per Francesc Pérez al Cercle Comtal de Barcelona, el 24 octubre 1991 📷 BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES | El Cercle Comtal (1990-1994), –actual Fundació Vila Casas-, va ser un club privat destinat al món dels artistes i empreses creatives de Barcelona. Situat al pis principal de la modernista Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20, a la banda mar, entre els carrers Girona i Bruc.
Loquillo i acompanyant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
El Cercle Comtal va organitzar un munt d’iniciatives gastronòmiques i culturals, (entenent la cultura en un sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tast de vins, tertúlies d’òpera, mostres de Karate, etc.,
Bibi Andersen a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Entre moltes altres activitats, el dissabte dia 24 d’octubre de 1991, es va presentar el film Tacones Lejanos, amb l’assistència del seu propi director, en Pedro Almodóvar, Miguel Bosé, Marisa Paredes, Bibí Andersen etc.,
Taula de billar vestida especialment per la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Lucrecia, la cantant cubanesa acabada d’arribar a la ciutat de Barcelona va ser contractada per cantar, acompanyada pel seu teclat elèctric, i per tota la Troupe d’Almodovar, varen cantar la cançó Dos Gardenias.
Xavier Agulló, acompanyant i Francesc Pérez amb el pòster de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Al finalitzar l’acte, davant del vitrall modernista del Cercle Comtal, li vàrem entregar a Almodóvar un simbòlic Oscar de plàstic, tot despedint-lo fins a la limusina que l’havia portat des de l’aeroport de Barcelona.
Marisa Paredes entrant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Cercle Comtal es va inaugurar l’any 1991. El restaurador bellaterrenc Francesc Pérez Torres, ex director del Tragaluz, Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Hilton, va ser el director del modernista Restaurant que ocupava gairebé el 50% de l’espai del club. A la part central de la gran balconada central del carrer Ausias March, 20, se situava el Restaurant del Cercle Comtal, i a cada una de les galeries modernistes els salons privats rosa i blau. La capella privada va ser convertida en un nou saló privat per a 10 persones. A l’entrada hi havia el celler climatitzat i la recepció.
Miguel Bosé i convidades a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Teclejar l’enllaç de sota per veure el vídeo de la presentació de Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona, 24 octubre 1991
Danone és una empresa multinacional francesa d’alimentació amb seu a París. L’empresa cotitza a Euronext a la Bossa de Valors de París, on està inclosa a l’índex de valors CAC 40.
Isaac Carasso, creador del Danone a Barcelona 📷 CEDIDA
Neix de la fusió, l’any 1973, entre el grup francès Gervais Danone, ell mateix format per la fusió l’any 1967 de l’empresa Danone, fundada per Isaac Carasso el 1919 a Barcelona, a Espanya i Gervais i de l’altra. per la banda grup francès Boussois-Souchon-Neuvesel (conegut amb l’acrònim BSN), resultat de la fusió l’any 1966 de l’empresa de gelats Boussois i la vidreria Souchon-Neuvesel.
L’any 1994 es va decidir donar al grup, format l’any 1973, el nom de la seva marca de productes frescos: Danone. L’empresa dirigida per Antoine Riboud era aleshores la número u francesa de la indústria alimentària i el tercer grup europeu en aquest sector.
Al llarg dels anys, l’empresa s’ha expandit en quatre àrees: productes lactis frescos i d’origen vegetal, aigua embotellada, nutrició mèdica i nutrició infantil. Present en més de 120 mercats el 2018, les seves vendes van ascendir a 23.600 milions d’euros (27.800 milions de dòlars), amb més de la meitat als països emergents, la qual cosa la converteix en la 10a empresa agroalimentària més gran del món (el 2017, 5a) . El grup dóna feina a 100.000 persones a tot el món i té més de 180 llocs de producció.
L’any 2017, els productes lactis frescos i de origen vegetal van representar el 52% de les vendes totals del grup; alimentació especialitzada, 29%; aigües, 19% i nutrició mèdica, 7%. Danone és la tercera empresa de processament de productes lactis a nivell mundial, per darrere de Nestlé i Lactalis, i la segona de França, en termes de facturació
Operaris amb iogurts Danone l’any 1923| CEDIDA
Naixement de Danone i creació de Gervais-Danone (1919-1969)
Al final de la Primera Guerra Mundial a Europa, molts nens van patir trastorns intestinals vinculats a unes males condicions higièniques. Davant d’aquesta observació, Isaac Carasso, un comerciant, es va interessar per la investigació d’Elie Metchnikoff, investigador de l’Institut Pasteur i guanyador del premi Nobel l’any 1908. Es va centrar en els beneficis per a la salut dels iogurts i els ferments làctics. El científic destaca especialment el seu ús en el tractament de trastorns intestinals. Isaac Carasso ja coneix les virtuts del iogurt. A Tessalònica, on es va originar, aquest producte està àmpliament democratitzat. També es ven al carrer, pel quilogram. Aleshores va decidir introduir-lo a Espanya incorporant ferments làctics, per consell dels metges. És l’Institut Pasteur qui proporciona les soques.
Placa a la casa del carrer Ángels 16. Barrio del Raval de Barcelona, on es va crear Danone l’any 1919
L’any 1919, en un petit taller de Barcelona, Isaac Carasso va posar en marxa la producció de iogurt.
S’elaboren amb llet fresca i es reparteixen l’endemà. Aleshores la marca es deia “Danon”, en referència al sobrenom català del seu fill “petit Daniel”. Tanmateix, segons la legislació espanyola, un nom propi no pot ser un nom comercial. Aleshores, el fundador va afegir una “e” per registrar la marca, que es va convertir en “Danone”. L’any 1923, el Col·legi de Metges de Barcelona va reconèixer oficialment les propietats del iogurt. Els pots es venen a les farmàcies per recomanació dels metges, després a les cremeries. Després d’estudiar negocis a Marsella i fer pràctiques en bacteriologia a l’Institut Pasteur, Daniel Carasso, aleshores de 20 anys, va llançar la marca a França el 1929 creant la companyia de iogurts de París Danone. La primera fàbrica va obrir les seves portes l’any 1932 a Levallois-Perret.
Iludtració publicitària del Iogurt Kefir Danone|CEDIDA
Molt ràpidament, es van llançar altres productes. El 1937 es va llançar Dany, el primer iogurt de fruites. Els iogurts amb gust de fruites es van comercialitzar l’any 1953, els velluts el 1963 i les gominoles el 1966. El 1942, l’ocupació de França va obligar Daniel Carasso a refugiar-se als Estats Units. Va continuar desenvolupant la marca, va comprar un fabricant de iogurt i va llançar Dannon Milk Products. Per consell de l’executiu de publicitat francès Raymond Loewy, l’ortografia de la marca es va americanitzar per tal d’evitar errors de pronunciació Dannon Inc. està establerta als Estats Units. De tornada a França, Daniel Carasso va vendre la seva empresa americana a Beatrice Foods (la compraria Danone France el 1981) i va intentar reforçar Danone. L’empresa es va fusionar el 1967 amb Fromageries Gervais. Va néixer el grup Gervais-Danone
David Martí i el Senyor Ducasse, àlies Lautréamont Res del que concerneix Isidore Ducasse pot ser indiferent al surrealisme, així que com un autèntic cataclisme prenc coneixement fa uns dies d’un llibre en què apareixen ni més ni menys que cinquanta “visions” plàstiques inspirades per la lectura d’Els cants de Maldoror.
David Martí és un artista que m’era desconegut, ja que no se situa a l’òrbita del surrealisme ni ningú no m’havia cridat l’atenció sobre ell ni sobre aquest llibre. Nascut a Barcelona el 1960, de casta va venir al llebrer, ja que el seu pare era l’escultor Marcel Martí i la seva mare l’escultora Parvine Curie. Passa la seva infantesa i la seva adolescència entre Catalunya i la regió parisenca, i freqüenta l’Escola de Belles Arts de París, des del 1976 iniciar una sèrie de viatges a l’Índia, que l’influirien decisivament. Cultivant el teatre i la poesia, celebra la seva primera exposició a Meudon el 1981. Del 1990 al 2000 resideix a Cadaqués, on exposa regularment, inclosos uns mòbils-escultures. És el 2002 quan es consagra en exclusiu a les pintures inspirades per Los cantos de Maldoror. Va morir prematura i sobtadament a París, el 2007.
50 visions sud Maldoror és, en efecte, el títol d’una obra excepcional de David Martí, publicada l’any 2003 i difosa en exclusiva, no sabem si encara, per la Librairie du Scalaire de Lió.
L’editor de 50 visions sud Maldoror no és altre que Marc-Gabriel Malfant, de qui ja ressenyem a “Surrealisme internacional” la seva interessantíssima publicació Onan à Cadaqués*. Amic de David Martí, ell és el destinatari d’una preciosa “Carta imaginària” sobre les il·lustracions que l’artista ha fet dels Cants de Maldoror, i que, reproduïda en manuscrit, funciona com a prefaci invalorable. David Martí s’hi confessa lector també de Baudelaire i Rimbaud, perquè “a l’hora de llegir belles pàgines, necessito que siguin maleïdes”, ja que “la resta pertany al regne de l’autoengany i del tedi fenomenal”. Aquesta carta, de sis extenses pàgines en francès i signada l’1 d’agost de 2003, revela, de cap a peus, un veritable poeta. Per ella ens vam assabentar que el suggeriment d’inspirar-se en l’obra de Lautréamont va venir del mateix Malfant, però que només va cristal·litzar arran que Martí advertís, sobre una de les taules de dibuix, unes làmines de paper blanc amb unes taques informes de cafè, que va retallar, dibuixant sobre elles. Especialment emocionant és la descripció que després fa de l’efecte físic que sobre ell va exercir la lectura de Los cantos de Maldoror durant l’elaboració de les imatges, amb dolors terribles als peus i després a les mans i un somni pesat ple de visions, al·ludint a “les vibracions o fenòmens tel·lúrics que emanen perillosament dels cants”. Hi ha res més genuïnament surrealista? Però és que a més, per dir-ho amb Arturo Schwarz, “qualsevol obra que ampliï els nostres horitzons mentals i visuals per mitjà del lliure joc de la imaginació és surrealista”, al marge que el seu autor pertanyi o no pertanyi al Moviment Surrealista.
David Martí va dedicar aquest dibuix al restaurant La Taula de Barcelona
Es podria afirmar que David Martí, sense cap lligam a les activitats surrealistes, és surrealista al furor maldororià. Entre els títols de les visions maldororianes de David Martí, abunden els que es refereixen als seus animals ia les seves metamorfosis animalsques: “El drac de Maldoror”, “Els taurons de Maldoror”, “Ballena Maldoror”, “Rémora Maldoror”, “Maldoror com lleó”, “Pelicà Maldoror”, “Grulles de Maldoror”, “Monstre oceànic de Maldoror”, “Ocells lautreamontianos”, “Pulls de Maldoror”, “Bestiari marí de Maldoror”, “Rinoceront lautreamontiano”, “Rino-gos de Maldoror ”… Però també tenim “La sang de Maldoror”, “Les entranyes de Maldoror”, “La dansa de Maldoror”, “El bosc de Maldoror”, “L’oceà de Maldoror”, “Maldoror en tanta roca”, “ Maldoror a l’estat de violació”, “L’epidermis negra de Maldoror”, “L’astre deformat de Maldoror”, “Rostres desfigurats de Maldoror”, “L’histrió volàtil de Maldoror”, “Arquitectura lautreamontiana”, “Eclosió oceà de Maldoror” i fins i tot un “Maldoror s’apodera de la Terra”. En fi, una apoteosi maldororiana que obliga a atresorar aquest llibre juntament amb les edicions del “Senyor Ducasse, àlies Lautréamont”, que és com David Martí en diu la “carta imaginària”.
Iludtració de David Martí pel llibre Marc Gabriel Malfant “Approche du lanceur de Cailloux” Cadaqués 1999
Diversos antecedents té aquesta gran publicació: els dotze pioners dibuixos que va fer Jindrich Styrsky per a la traducció txeca de Los cantos publicada el 1929; l’edició de Lévis-Mano del 1938, il·lustrada per Victor Brauner, Henrique Espinoza, Óscar Domínguez, Max Ernst, Yves Tanguy, René Magritte, Juan Miró, Roberto Matta, Wolfgang Paalen, Man Ray i Kurt Seligmann; els 37 dibuixos que Armand Simon va seleccionar per a la seva publicació entre els milers que li va dedicar a Los cantos entre 1937 i 1945; l’edició il·lustrada per Magritte el 1948; i la sueca il·lustrada per Ragnar von Holten el 1972. Des d’aleshores no s’havia vist una cosa igual.
David Martí va fer quatre il·lustracions que, igual que passa amb la sèrie Maldoror, no amaguen les influències índies, segurament, segons el títol, tampoc absents al seu llibre de poemes La memòria dels mons. El text de Malfant, estudi, amb inclosa invectiva, de l’habitual gest humà de llançar pedres a l’aigua, va precedit de cites de Montherlant, Salvador Dalí i Víctor Hugo, que resen, respectivament:
“Cada vegada que hagis resistit a agafar una flor, a pixar en aigua neta, a trencar una branca inútilment, etc., hauràs fet bé. Encara que això no tingui cap mèrit (i això no és segur), almenys hauràs evitat un moviment vulgar”;
“Ho he vist pujar la costa, pensativament. Caminant, s’ha inclinat per recollir un còdol”; “Les catàstrofes irradien en totes direccions. Llança una pedra a l’aigua i explica les esquitxades”. Encara és més decisiva una cita interior: “Sovint, jo adoro un còdol”, d’Arthur Cravan, és clar. La meva favorita, com a esperit que aspira a agermanar-se amb la cultura ameríndia, és de Lame Deer: “La terra és viva. Les muntanyes parlen. Els arbres canten. Els llacs poden pensar. Els còdols tenen una ànima. Les pedres tenen poder”. Malfant escriu que respecta les pedres i que fins i tot intenta no desplaçar-les quan va: “Respecto la seva edat i la seva situació. Mesuro el temps que han necessitat, i les vicissituds, per arribar-hi”. Però jo obro una excepció, ja que tinc per hàbit tirar a baix les acumulacions de pedres que deixen els senderistes per indicar-se el camí els uns als altres; és cert que ja aquestes pedres han estat mogudes i es tracta en part d’un acte de desgreuge, però també ho és que jo deixava al seu lloc, fins i tot religiosament, els senyals dels pastors de la serra portuguesa de Montemuro, molt boniques a més, gairebé com si fossin figures de Tanguy. En aquest cas, la meva fòbia triomfa el gregarisme d’aquesta espècie depredadora que no deixa de ser, encara que es disfressi d’amor a la natura, el senderista comú, urbanita i corromput per la banalitat regnant. Banalitat de què David Martí, pel que mostra la seva admirable “carta imaginària”, estava completament protegit. SURREALISME INTERNACIONAL
ENTERRAMENT DE DAVID MARTI
L’enterrament de David Martí, en el seu estimat Cadaqués, previst com un acte íntim, va ser multitudinari. Havia mort inesperadament a París, on solia viatjar sovint amb motiu de les seves edicions poètiques i de les exposicions. Tenia 46 anys i davant seu una vida plena de promeses: poeta i pintor, era sobretot un imaginatiu somiador que, poc aferrat a les coses terrenals, vivia en un món a part.
Als 16 anys havia fet el primer viatge a l’Índia, seguit cinc anys després d’un segon, fet que va marcar la seva iconografia artística. Excel·lent dibuixant, amb un llapis i paper era capaç de crear les més fabuloses composicions a mig camí entre les mil i una nits i el conte infantil. Era un ésser sensible que malbaratava simpatia i tan fràgil que despertava un sentiment de protecció.
Era fill de Marcel Martí, un dels grans escultors catalans, i d’Arlette, que, si als anys seixanta passava per ser una de les dones més belles de Barcelona, és avui amb el seu nom autèntic de Parvine Curie una de les més significatives escultores franceses. David va néixer a Barcelona però es va formar a l’Escola de Belles Arts de París. El 1982 es va instal·lar a Cadaqués i any rere any exposava allà (a Barcelona va exposar tres vegades). No oblidarem mai l’exposició prodigiosa de la galeria Patrik Domken, acompanyat pel gran François Stahly. Fa poc es va presentar a París el segon llibre de poemes il·lustrat per ell mateix, La memòria dels mons: “Morir una mica en la tristesa matinal/ Sota l’encanteri vespertí d’ahir: la nit morta, dormir”. MARIA LLUISA BORRÀS
El carrer Jeroni Martí de Bellaterra té una llargada de 600 metres, i comença al Carrer de Pint i Soler, per finalitzar als carrers Pedregar i Apel·les Mestres
Placa del carrer de Jeroni Martí on apareix dibuixada la planta llengua de frare (Arisarum vulgare). Foto de la mal anomenada Can Jeroni Martí
DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.
He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.
En el llibre Bellaterra, Crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.
El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.
El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.
Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.
Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.
Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.
BELLATERRA.CAT 