Sabadell, una de les dues capitals del Vallès Occidental junt amb Terrassa pot presumir d’uns del cinemes centenaris més importants de Catalunya. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.
L’Acadèmia del Cinema Català va homenatjar l’any 2020 les tretze sales de cinema encara actives que van iniciar les seves projeccions fa més de 100 anys, entre les quals hi ha el Saló Imperial de Sabadell. També van ser distingides sales de Ripoll, Sitges, Camprodon, Ribes, etc.
Inaugurat l’any 1911 com a Gran Saló Imperial, la popular sala sabadellenca tenia capacitat per a més de mil espectadors. Les sessions de cinema mut s’alternaven amb espectacles de varietats, i l’any 1913 hi va debutar la joveníssima Raquel Meller (1888-1962) cantant, cupletista i actriu. En els seus espectacles d’aquesta època cantava La violetera i El relicario, dues peces compostes per José Padilla Sánchez que la feren molt famosa.
Raquel Meller (1888-1962)
Des del 1929, el cinema sonor es va establir a l’Imperial. Com a curiositat, el prestigiós director de fotografia i Membre d’Honor de l’Acadèmia Tomàs Pladevall hi va treballar als anys 60 com a ajudant del projeccionista.
Cinemes Saló Imperial a la Plaça de Sabadell amb el mateix nom
L’any 1989 va tancar portes, davant la decreixent assistència de públic. Però el 1993, davant l’amenaça d’enderroc, es va iniciar una campanya per a la recuperació del Saló Imperial, que va culminar en una reforma a càrrec de l’Ajuntament, que va voler homenatjar la sala construint una rèplica de la façana original. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.
Cada any, quan veiem les pastisseries plenes de pastissos amb figures de xocolata, guarnits amb plomalls de colors i pollets de feltre, o la figureta del personatge de moda entre els més petits, ens ve al cap aquesta pregunta: d’on ve la tradició de fer la mona per Pasqua?
Mona i ous de Pasqua a una casa de Bellaterra
Hem d’anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l’equinocci de primavera. Tradicionalment, les festes s’han relacionat amb el menjar en totes les cultures i en la nostra, hi ha coques, pastissos i dolços per a cada celebració.
Assimilar les festes paganes
A diferència de tots els altres actes de Setmana Santa, la de menjar la mona és la que té un caràcter més festiu. De fet, la resta de celebracions estan relacionades amb la Passió, el patiment, i la crucifixió de Crist, un episodi gens alegre de la vida de Jesús. Però, com que el relat cristià acaba amb la resurrecció, va anar bé fer-ho coincidir amb les antigues tradicions paganes que es feien per aquesta època, que celebraven la primavera, el bon temps i el despertar de la natura que torna a florir.
Per això podem dir que la de menjar la mona per Pasqua és la tradició més pagana de la Setmana Santa. És la celebració de la primavera.
Va ser durant l’edat mitjana que l’Església va voler anar assimilant i donar un sentit catòlic, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l’any.
Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l’època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O Nadal, amb el solstici d’hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu.
En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l’equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.
L’ou, símbol de la Pasqua
Ous frescos de Pasqua pintats de colors
Entre l’ou i la gallina, no estarà mai clar, però entre l’ou i la mona, no hi ha dubte, primer va ser l’ou. Totes aquestes celebracions de fertilitat i de vida tenen un símbol: l’ou.
Coincideix en el moment en què les gallines ponen més i, per tant, no és estrany que es faci servir també en el pastís de Pasqua. En algunes cultures, com l’anglosaxona, també es relaciona amb el conill que també és molt prolífic en aquesta època. En general, és temporada de procreació dels animals.
Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura –per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist–. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l’arqueòloga Teresa Gilisbars al seu blog.
“L’ou es vinculava a la gènesi del món i l’inici de cada nou cicle biològic”, diu. Pels egipcis era símbol de la creació, ja que de l’ou de la vida o l’ou mare va néixer el sol, el seu Déu. Pels grecs, tenia un sentit místic, “es considerava una síntesi perfecta dels quatre elements: la closca s’identificava amb la terra; el rovell amb el foc; la clara amb l’aigua; i l’espai comprès entre la closca i la clara amb l’aire”. Fins i tot el bramanisme indi recull el simbolisme de l’ou com a font de vida i creació del món.
Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura
Per què se li diu mona?
Conills de xocolata per la mona de Pasqua a la pastisseria Bonaparte de Bellaterra|ARXIU
La relació amb les tradicions de diferents pobles antics amb la mona pot explicar també l’origen de la paraula, que segons historiadors és incerta. Entre els possibles orígens d’aquesta tradició hi ha qui la relaciona amb les “muniquies”, celebracions que els grecs dedicaven a Artemisa amb ofrenes, entre els que podria haver-hi coques o pans. Podria haver derivat a “monus” l’adaptació llatina que significa ofrena. Un altre origen de la paraula llatina provindria de l’àrab antic, on la “muna” era un tribut que es pagava amb productes del camp, coques i ous.
També hi ha qui ho lliga amb les “pascorals”, festes dels pastors romans que celebraven amb coques, o la celebració celta de la primavera o Beltane, on també es feien unes coques de civada amb ous a sobre.
Però sembla que hi ha més consens entre filòlegs i lingüistes a pensar que mona ve d’una altra paraula llatina “munda”, en plural “mundum”, unes paneres guarnides, que s’omplien sobretot de coques i pastissos que els romans oferien durant el mes d’abril a Ceres, la deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat, segons el lingüista Joan Coromines. Mentre que al diccionari Alcover Moll atribueix un altre significat a “munda” que derivaria del llatí “annona munda” vianda, neta i bonica.
També es relaciona la mona, per la seva similitud, amb la festa jueva de la Mimuna, la festa que comença la nit de l’últim dia de Péssah o Pasqua Jueva. Hi ha historiadors que justifiquen la presència també de mones al nord d’Àfrica i la relació amb la tradició jueva en aquest lloc al fet que valencians i menorquins establerts a Orà, a Algèria, durant el segle XIX, van importar el costum de fer la mona i menjar-la al camp el dia de Pasqua. En deien “casser la mouna”. De fet, la mona apareix en receptaris algerians actuals dels “pieds noirs”, francesos nascuts a Algèria. Això explicaria també que trobem la “mouna”, la mona a França, que haurien portat els “pieds noirs” en el seu retorn a França.
La tradició limita la mona als 12 anys
Així, doncs, aquesta tradició amb arrels arreu de la Mediterrània i a Europa, es manté viva als territoris de parla catalana.
Al segle XVII ja era costum que els padrins o avis regalessin la mona a fillols o filloles, nets o netes –i fins i tot nebots o nebodes i fills o filles, segons el lloc–, el dia de Pasqua Florida, Dilluns de Pasqua. També hi ha llocs on es regala el Diumenge de Rams o fins i tot el Dimarts de Pasqua.
La tradició diu que la mona ha de tenir tants ous com anys té l’infant que la rep, fins a un màxim de dotze. La raó per la qual els infants rebien la mona fins als 12 anys era perquè en aquesta edat solien fer la confirmació o la comunió.
Branca de Pasqua amb els seus ous
Actualment, la confirmació és un sagrament que es compleix molt poc i la comunió ha deixat de ser, per a la mona, una limitació per rebre-la. A les comarques més meridionals es manté la forma més tradicional de la mona, coques de briox o de pa dolç amb ous. És a partir de l’arribada de la xocolata al segle XVIII que la mona es va anar transformant. Sobretot durant el segle XIX quan els ous es van substituir per ous de xocolata, –primer farcint els naturals i després fent-los totalment de xocolata–, fins a construir tota mena de formes, sobre bases de pa de pessic, gema, mantega i fruits secs a partir del segle XX.
En algunes comarques els ous es pinten de colors. Altres variants, més a Ponent, lliguen els ous amb tires de pasta.
Els altres noms de la mona
Les coques tradicionals encara es troben a les pastisseries i també se’n diuen, pel tipus de pasta, “cristines” (o més antigament “cristianes”).
Al País Valencià és on hi ha més variants de pastissos que es mengen per Pasqua. La tonya és la més semblant a la mona tradicional, té forma d’un brioix amb l’ou dur al damunt, es menja al sud del País Valencià i Múrcia.
També hi ha el “panou” (que significaria pa amb ou), un pa dolç semblant a la tonya, que es menja per Pasqua, però que es pot trobar tot l’any. També se’n pot dir “coca d’aire” perquè és molt flonjo, o “pa socarrat” perquè fa una mica de crosta de color torrat.
En algunes regions la pasta podria tenir formes d’animals, fet que podria explicar que hi ha qui cregui que se’n diu mona per l’animal.
Tot i que, l’Alcover-Moll diu que “és un costum desconegut a les Illes Balears”, el cert és que hi trobem pastissos exclusius de Pasqua com les panades (dolces o salades) a Mallorca, les formatjades a Menorca o els flaons a Eivissa. Com altres dolços que també es fan per Pasqua com els bunyols o els crespells.
Sigui com sigui, la tradició es manté viva, i que com a tal evoluciona, per celebrar la vida i el retorn –o resurrecció– de la primavera.
Gonzalo Queipo de Llano y Sierra (Tordesillas, 10 de febrer de 1875 – Sevilla, 9 de març de 1951), I marquès de Queipo de Llano, va ser un general espanyol, conspirador i un dels principals protagonistes, principalment a Sevilla, del cop d’estat que va donar origen a la Guerra Civil espanyola.
Queipo de Llano fotografiat a Berlín 1939
Format a l’Acadèmia de Cavalleria de Valladolid, va prendre part com oficial en les campanyes de Cuba i el Marroc. Va participar el 1928 en activitats contra la dictadura de Primo de Rivera, el que li va valer ser bandejat. Al desembre de 1930, durant el mandat del general Berenguer, va ser un dels militars participants en el complot republicà a l’aeròdrom de Cuatro Vientos contra la monarquia, després del fracàs de la revolta de Jaca. Aquesta acció, també fallida, portada a terme juntament amb Ramón Franco (germà del general insurrecte Francisco Franco) va obligar a ambdós a abandonar Espanya i exiliar-se a Portugal. L’exili va durar poc, car el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República i va poder tornar a Espanya.
Durant la república
Com a presumptament addicte a la causa republicana se li va concedir el comandament de la 1a. Divisió Orgànica (el rang de general de Divisió era el màxim en l’exèrcit en aquest moment, ja que per decret de 16 de juny de 1931 s’havien suprimit les capitanies generals i els graus de capità general i tinent general). Va ser també cap de la Casa Militar del president de la República, Alcalá-Zamora, amb el qual va emparentar com consogre durant el seu període en el càrrec, fins a 1934.
Durant el bienni radical-cedista se li confia la Inspecció General de Carabiners. Aquest càrrec, com ell mateix declararia cínicament més tard, li va permetre desplaçar-se, sense aixecar sospites, per tota Espanya i contactar amb els militars compromesos que preparaven el cop d’estat.
Cop d’estat de 1936
Se li va assignar l’aixecament a Sevilla dels militars en el cop d’estat. En produir-se l’aixecament a les guarnicions del Marroc, el 17 de juliol de 1936, Queipo de Llano es trobava a Huelva per a despistar al govern simulant una inspecció, i estant en el cinema va ser informat de l’execució del cop, senyal per al començament del de la revolta que s’havia estat preparant.
La consolidació de la presa de Sevilla pel Terç i els Regulars es produeix per l’acció indiscriminada de l’artilleria i del terror en els barris que resistien, mitjançant detencions i afusellaments massius de militars lleials i de civils, militants, simpatitzants o presumptes simpatitzants de partits i sindicats d’esquerra. Gairebé sempre sobre la base de delacions, llistes negres o informes oficiosos.
Queipo de Llano va ser el veritable artífex d’aquest patró repressiu mestre (anomenat tècnicament neteja política), aplicat sistemàticament a Espanya fins al final de la guerra civil.
Guerra civil espanyola 1936-1939
Nomenat Cap de l’Exèrcit d’Operacions del Sud va ser l’encarregat d’organitzar les forces de la regió andalusa, actuant amb una gran independència durant tota la guerra, el que li va valer una certa antipatia per part de Franco, poc acostumat que no es comptés amb ell en totes les decisions. En els pobles i ciutats que s’anaven conquerint, es va aplicar per ordre seva la mateixa neteja política que en els barris sevillans, pel que durant bastant temps ha estat recordat amb terror en molts pobles andalusos i extremenys. Va utilitzar per a aquest treball als falangistes, Guàrdia Civil, Requeté, Policia Muntada i altres forces paramilitars addictes.
Queipo de Llano als micròfons d’Unió Ràdio Sevilla
Una novetat va ser la utilització de la ràdio com mitjà de guerra psicològica.
Són famoses les seves xerrades radiofòniques a través dels micròfons d’Unió Ràdio Sevilla, dirigida pel tinent coronel Antonio Fontán, en les quals tots els dies, a les deu de la nit, amb la finalitat d’acoquinar a l’enemic i animar als partidaris nacionalistes en zona republicana, en un llenguatge directe i generalment groller, es burlava dels dirigents de la República i feia al·lusions a la virilitat de legionaris i regulars, amb comentaris tals com:
Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser home de debò. I, alhora, a les seves dones. Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de debò i no milicians marietes. No se’n lliuraran per molt que bramin i espeterneguin.
Demà anem a prendre Peñaflor. Vagin les dones dels “rojos” preparant els seus mantons de dol.
Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Rio, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar com un gos a qualsevol que s’atreveixi a exercir coacció davant vosaltres; que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat.
Franco, a qui li destorba el seu excessiu protagonisme, va aconseguir «silenciar-lo».
Mitjançant decret de 26 de febrer de 1944, se li va concedir la Cruz Laureada de Sant Fernando en la seva categoria de Gran Cruz, però no la individual la qual havia sol·licitat endebades en acabar la guerra, possiblement per les seves discrepàncies amb el general Franco. El Generalísimo la hi va imposar en públic en un acte en la plaça d’Espanya de Sevilla.
Va ser nomenat Marquès de Queipo de Llano per Franco el 1950, encara que ell va rebutjar ostentar el títol. Amb la seva família ennoblida i situada i convertit en hisendat de diverses finques, ramader i conreador de fruiters, va morir el dia 9 de març de 1951 en la seva propietat del terme de Camas, denominada Gambogaz que li havia regalat l’Ajuntament de Sevilla per subscripció popular el 1937 sent alcalde el marquès de Sotohermoso. Va ésser enterrat l’endemà i envoltat de multituds a la basílica de la Macarena de la ciutat de Sevilla, de la Germanor de la qual havia estat nomenat en vida Confrare d’Honor.
L’article 38.3 de la nova Llei de Memòria Democràtica estableix:
“Les restes mortals de dirigents del cop militar de 1936 no podran ser ni romandre inhumades en un lloc preeminent d’accés públic, diferent d’un cementiri” i el 35.5 assenyala que “quan les elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats en edificis de caràcter privat o religiós, però amb projecció a un espai o ús públic, les persones o institucions titulars o propietàries dels mateixos hauran de retirar-los o eliminar-los”, una disposició que manda a la Germandat de La Macarena.
L’Ajuntament de Sabadell va aprovar el passat dimarts l’esperada Ordenança de civisme i convivència, la tramitació de la qual s’ha arrossegat durant tot el mandat per veure la llum, tot i que de forma encara inicial, en la recta final. Un cop entri en vigor, d’aquí a uns mesos, es podran sancionar amb fins a 3.000 euros tota una sèrie de conductes que es consideren contràries al bon veinatge.
Quines són? Què es preveu en cada cas? Quines alternatives a la multa hi ha? Aquí desxifrem la nova ordenança.
“La nova ordenança preveu 45 infraccions. 27 són de caràcter lleu, 15 són de caràcter greu i tres es consideren infraccions molt greus”.
Sancions molt greus: fins a 3.000 euros
Al marga de la normativa superior i abans d’arribar al que es consideren delictes, l’ordenança només contempla tres conductes que es consideren d’entrada molt greus. Ataquen minories o grups especialment protegits, com la infància, els ancians, les persones amb discapacitat o els servidors públics en exercici de les seves funcions. En aquest sentit, hi haurà sancions de fins a 3.000 euros per qui insulti, es burli, agredeixi o molesti aquests col·lectius, encara que no sigui delicte. Tindrà la mateixa sanció exhibir banderes, pancartes o proclames que atemptin contra la dignitat de les persones. Finalment, per protegir la infància, promoure el consum de prostitució prop de les escoles, els parcs, els espais culturals o esportius tindrà sanció de fins a 3.000 euros.
Sancions greus: fins a 1.500 euros
Fer pintades en un edifici protegit tindrà una sanció d’entre 751 i 1.500 euros. La mateixa sanció tindran les persones que agafin aigua “excessiva” de les fonts públiques per destinar-les al seu ús privat sempre i quan no sigui per causes de força major com una avaria. Punxar la llum o l’aigua del carrer tindrà multa d’entre 751 i 1.500 euros. Tenir conductes vandàliques, com podria ser trencar a cops bancs o papereres, té la mateixa sanció. També fer competicions d’acrobàcies o jocs amb bicicletes, patins, monopatins fora de les àrees destinades a aquest ús. El text faculta la policia a requisar els patinets, monopatins o bicicletes de forma “cautelar”.
Demanar almoïna “de forma agressiva”, utilitzant menors o discapacitats està sancionat. Entre 751 i 1.500 euros. La mateixa sanció que “promoure el consum de prostitució” i la tinença o consum de drogues a la via pública o al transport. Abandonar al carrer instruments utilitzats per al consum de drogues (si estiguéssim als anys 80 i 90 parlaríem clarament de les xeringues) té la mateixa sanció.
A partir d’aquí i encara dins les infraccions greus n’hi ha tres més generals. I més generalitzades. “Produir molèsties innecessàries” des dels habitatges tindrà sanció d’entre 751 i 1.500 euros. També incomplir els requeriments que faci l’Ajuntament per corregir les molèsties a altres veïns, i la desobediència als requeriments que faci la Policia Municipal si la infracció és greu. És a dir, tres graus. Molestar els veïns, no corregir les molèsties o no fer cas als agents de l’autoritat tindrà sanció de fins a 1.500 euros en cada cas.
Sancions d’entre 100 i 750 euros
En quant a les infraccions lleus, hi ha tota una tipologia de casos, que porten multes d’entre 100 i 750 euros. A tall d’exemple: defecar, orinar o escopir al carrer, utilitzar els bancs i seients públics per a usos diferents als previstos, malmetre els parcs, enganxar o adossar objectes als arbres (per exemple, carros de la compra), entrar a instal·lacions públiques municipals fora de l’horari (per exemple, saltar la tanca d’una escola per jugar-hi al pati), acampar, netejar animals al carrer, rentar o reparar vehicles a la via pública i les juguesques o apostes al carrer. Fer fotos o gravar algú sense consentiment té la mateixa sanció.
Pel que fa a la convivència, una conducta incívica bastant habitual és espolsar la catifa, o les estovalles, des del balcó i llençar la pols o les restes del menjar al carrer. Una altra és regar les plantes sense preocupar-se de l’aigua que cau a sota. Tindran sanció d’entre 100 i 750 euros, la mateixa que molestar el veïnat produint de forma injustificada pols, pudors o bafs. Les plantes s’han de regar entre les 10 de la nit i les 7 del matí. Els sorolls injustificats per festes, la televisió, la música alta o els electrodomèstics fora d’hores tindran multa d’entre 100 i 750 euros, especialment si es produeixen entre les 11 de la nit i les 8 del matí.
Sancions d’entre 100 i 600 euros
Mirar de forma lasciva o fer comentaris de connotació sexual tindran sancions d’entre 100 i 600 euros. El mateix que fregar el cos, per exemple al bus, contra una altra persona, arraconar-la o acostar-s’hi de forma íntima. Fins a 600 euros per masturbar-se de forma pública (fer-ho davant de menors és delicte). Idèntica sanció si es grafitegen els carrers (si l’edifici està protegit la infracció passa a ser greu).
Els botellots tindran sanció d’entre 100 i 600 euros. Si es beu alcohol a la via pública molestant el veïnat però no es fa en grup la sanció serà de 400 euros. Els agents poden requisar les begudes i si hi ha menors, ho comunicaran als seus tutors. El mateix si estan consumint porros o altres drogues: requisades i avisar els pares.
Mesures alternatives
L’ordenança preveu la “possibilitat” a acollir-se a mesures “alternatives”, el que abans es deia treballs socials o treballs a la comunitat. Sempre i quan l’administració tingui “capacitat” i “voluntat” de fer-ho. Aquesta via serà la preferent per als menors d’edat (entre 14 i 17 anys), que podran fer tallers. Les mesures alternatives valen per a les sancions lleus i greus però no per a les molt greus (les que atempten contra les minories i col·lectius d’especial protecció com discapacitats o menors).
No és definitiva
L’ordenança de civisme i convivència encara no és vigent. Es va aprovar en fase inicial el passat dimarts al ple municipal. Ara s’obre un procés d’al·legacions (poden fer-ho ciutadans a títol individual, entitats i partits polítics). Un cop s’estudiïn, i s’incorporin o es rebutgin, s’haurà d’aprovar l’ordenança de forma definitiva, de nou al ple municipal. I després estarà en vigor.
Altres normatives similars
Finalment, que ningú es pensi que defecar al carrer estava permès fins ara a Sabadell. O la pràctica del trileros. O llençar el cub amb l’aigua bruta des d’un balcó després de fregar. La nova ordenança se suma a cinc normatives municipals anteriors, que no es deroguen, i ja regulaven alguns aspectes: són les ordenances de soroll i vibracions, de protecció del Rodal, de tinença, benestar i protecció dels animals, de la neteja pública i la gestió de residus i finalment de publicitat i instal·lacions Publicitàries. En tot cas, ara es perfilen noves infraccions, se’n detallen les sancions i es donen, almenys a la pràctica, més instruments per fer-hi front.
En el cristianisme el Dia de Rams o Diumenge de Rams recorda l’entrada de Jesucrist muntat sobre un ruc a Jerusalem amb els seus deixebles, durant la pasqua jueva. Segons l’Evangeli, Jesús va ser rebut amb alegria. La gent de Jerusalem va alçar palmes i branques de llorer i d’olivera per a donar-li la benvinguda. Es celebra set dies abans de la Pasqua de Resurrecció.
Diumenge de Rams al Monestir de Sant Cugat
El Diumenge de Rams fou una celebració multitudinària a molts països d’Europa com Alemanya, Croàcia, Espanya, Geòrgia, Itàlia, Lituània, Malta, Polònia i Portugal. Actualment ha perdut importància a moltes zones a causa de l’expansió general del laïcisme. Tot i així encara hi ha llocs al món, com les Filipines i Andalusia, on la celebració encara és de caràcter multitudinari i atrau masses de gent.
Als Països Catalans, tradicionalment, el dia de Rams es commemora anant a l’església a beneir el palmó dels nens, la palma de les nenes, o una branqueta de llor. Generalment també són els padrins els que regalen les palmes i palmons als fillols.
Per tota la geografia catalana es representa La Passió, sent les més famoses les d’Esparreguera i Olesa.
A la Ciutat Vella de Barcelona té lloc la Processó de la Burreta en la qual una representació de Jesucrist entra al barri vell muntat sobre un ase.
A Santa Coloma de Gramenet surt la Processó de la Borriquita, Borriquilla o Camarón (per la sembança de Jesucrist amb el cantant Camarón de la Isla).
A Lloret de Mar, la Selva, es fa el tradicional repartiment de llor. És tradició a les comarques gironines, que el padrí i la padrina regalin un tortell al seu fillol o fillola.
Sorprèn que Tensi Torrecillas, vocal sense cartera i responsable de la brigada de l’EMD de Bellaterra-, davant del reg de les oliveres de la rodona d’entrada a Bellaterra des del Turó de Sant Pau i Sabadell, -en moments greus de sequera a tota Catalunya-, respongui al veïnat de Bellaterra, que deixaran de fer-ho quan ho mani l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
Tensi Torrecilla, vocal de l’EMD pel partit polític Gent x Bellaterra, responsable de la brigada d’Espai Públic
El que sorprèn molt més és que la vocal per Gent per Bellaterra TensiTorrecilla, davant de les denúncies veïnals que veuen que la brigada de l’EMD que ella dirigeix-, reguint l’espai públic de Bellaterra amb aigua de boca, es permeti “marejar la perdiu” i desviï el problema cap a l’Ajuntament de Cerdanyola”, sense pensar per un moment que l’EMD té transferides les competències d’Espai Públic, Reparació de voreres i asfaltat dels carrers de tota Bellaterra. L’actual normativa diu que en cas necessari, per salvar la vegetació, s’ha de fer de 20:00 a 08:00. Ahir, la brigada ho feia a les 14:00 hores, quan el veïnat de Bellaterra dinava en família.
BELLATERRA.CAT 