Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Història’

Aquest article al principal diari d’Àustria, Die Presse, ha passat molt desapercebut.

Albert Sánchez Piñol|És una magnífica exposició de l’aventura, i tragèdia, dels exiliats del 1714 que van anar a parar a Viena i a tot el país. Entre aquests hi havia autèntics prohoms, individus d’un talent i unes capacitats humanes increïbles, potser el bo i millor de les elits catalanes, que van acabar enriquint el món centreeuropeu. Homes d’Estat, constructors, filantrops. Ara Àustria està redescobrint aquest magnífic llegat. Perquè hi ha, en efecte, una petjada catalana en aquella llunyana latitud. Us asseguro que el tema, apassionant, dona per molt més que un post a facebook.

No us podeu ni imaginar els obstacles i pressions que l’ambaixada espanyola a Àustria posa a qualsevol manifestació, encara que sigui simplement cultural, del fet català. Una ambaixada, vull recordar, que paguem entre tots, i que fa servir els nostres impostos per esclafar-nos enlloc de representar-nos. I aquí, crec, són d’agrair els esforços de la Delegació Catalana a Centreeuropa, que amb uns recursos mínims fa grans coses. En aquest govern de cagats que tenim, Acció Exterior és l’únic que encara manté un bocí de dignitat.

Perquè de vegades, algunes vegades, la veritat s’imposa. Jo felicito als periodistes austríacs que han fet possible un article tan equànime, rigorós i excel·lent, defugint tot revisionisme històric espanyolista. Equanimitat, per cert, que no els impedeix ser nítids. Us remarco l’última frase: “Per això, avui lògicament [Catalunya] espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política”.

Die Presse: El català de Biedermannsdorf

Milers de catalans van arribar a Àustria a principis del segle XVIII. Per què? I per què se’n recorda un en particular, el Comte Ramon de Vilana Perles?

Tots els vienesos han sentit a parlar de l’Escola Espanyola de Viena, i l’Escola Espanyola d’Equitació no necessita cap presentació. Però per què hi ha l’escut d’un comte català a la plaça de l’església de Biedermannsdorf, al sud de Viena, per què hi ha un Cafè Perles que porta el seu nom i una Perlesgasse? Per què aquest escut es veu també sobre els altars majors de les esglésies de Brunn am Gebirge i del seminari arquebisbal de la Boltzmanngasse de Viena? Per què aquesta mateixa família posseïa un castell a Paasdorf, a la Baixa Àustria?

Segons sembla, a l’Àustria d’avui no només hi ha una delegada activa de Catalunya, Krystyna Schreiber, sinó també rastres d’un passat comú austríac-català. Va ser en un episodi del nostre passat de Habsburg, i què hi ha darrere seu? Comencem pel decisiu any 1700.

Cap a finals del segle XVII, el Regne d’Espanya va quedar completament desregulat dinàsticament. Encara que l’Habsburg Carles II governava teòricament sobre ambdós territoris, diversos països tributaris i un extens imperi colonial, deteriorat mentalment, físicament i sense descendència, va patir una primerenca mort el 1700 que no va sorprendre ningú.

La gent estava preparada, tant a França com a Àustria. Hi havia prou lligams familiars, un dels dos es quedaria amb Espanya, però probablement no sense una guerra entre ells. I així va ser. La Guerra de Successió Espanyola entre els Habsburg i els Borbons va durar 14 anys. L’emperador de Viena, Leopold I, va enviar al seu segon fill gran, Carles, com a pretendent al tron, Lluís XIV el seu nét Felip d’Anjou.

A l’octubre de 1705, Carles va desembarcar a Barcelona, la capital catalana, i va aixecar aquí una magnífica cort, actuant com el legítim rei d’Espanya i fent-se anomenar Carles III, cosa que va sumir el país en una guerra civil, ja que els castellans recolzaven el francès Felip. Carles també tenia el suport d’Anglaterra i Holanda com a aliats. Des de la base catalana, Carles va voler conquistar Madrid, però mai ho va aconseguir a llarg termini.

El culpable va ser un salt inesperat en la seva carrera el 1711: Carles es va convertir en emperador romà-alemany com a Carles VI, per la qual cosa va haver de tornar a Viena i llavors no va tenir cap possibilitat real d’aconseguir el poder sobre Espanya. Hauria estat massa poderós i, per tant, no hauria trobat més aliats a Europa. En cap cas volien ressuscitar el gran imperi de Carles V.

Barcelona i l’11 de setembre

Però els catalans van romandre fidels als Habsburg fins a l’últim dia de la guerra. Adoraven especialment la seva dona, Elisabeth Christine, que va viure a Barcelona durant dos anys sense el marit. Però l’11 de setembre del 1714, després d’un llarg setge, Barcelona va caure i des de llavors va passar a formar part de l’Estat central espanyol. Els privilegis regionals han desaparegut. Avui dia, aquesta jornada de rendició és un dia festiu català amb un rerefons traumàtic. Realment és un dia de dol.

Durant l’estada de Carles a Espanya, es va produir una lluita pels llocs i càrrecs entre els nobles locals, diversos dels quals van ser acceptats a l’administració, entre ells el comte català Ramon de Vilana Perles, marquès de Rialp (1663-1741) . Va fer la carrera més ràpida, se li va permetre parlar amb Carles personalment, i es va convertir en el seu amic i conseller, cosa que va ser vist amb ulls crítics pels envejosos.

La majoria d’aquests funcionaris, quan Carles va tornar a Viena, se’n van anar amb ell i van aconseguir bons llocs com a exiliats a l’anomenat Consell Espanyol, una alta autoritat. El seu ascens, que havia començat a Barcelona, va continuar a la cort vienesa.

L’Emperador no va renunciar immediatament al seu “somni espanyol”, va estar al costat dels catalans i alhora ells al seu. Els nobles catalans com a secretaris, van tenir un paper important al govern dels Habsburg i van aprofitar l’oportunitat per establir-se des d’una posició de poder a Viena, especialment Ramon de Vilana Perles. El comte va arribar a Viena amb la seva família el març de 1713 i es va convertir en el cap dominant del Consell Espanyol, amb seu al Palau Caprara a la Wallnerstrasse. La seva residència era a Johannesgasse 7, a l’anomenada Corbellisches Haus. El seu gendre, el comte Vásquez, va lluitar al costat del príncep Eugeni contra els turcs el 1717.

Onades d’immigrants procedents d’Espanya

Els espanyols (segons el bon mot del Baró de Montesquieu, el que li quedava a l’Emperador en lloc del Regne d’Espanya) van arribar a onades, uns mil només el 1714, més els familiars i el personal de servei. La fugida no sols va suposar la pèrdua de les propietats familiars, sinó també un enorme esforç físic i d’adaptació; molts van morir de pesta o tifus.

A través d’aquest món cortesà paral·lel, l’element espanyol va adquirir cada cop més importància a Àustria. Moltes coses els semblaven “espanyoles” als vienesos. Es van mantenir a l’enclavament i només en generacions posteriors es van casar amb nobles locals. Molts eren pietosos i caritatius, i el 1717 Carles VI va fundar per a ells l’Hospital Espanyol a l’actual Boltzmanngasse 9 amb l’església contigua de Santa Maria de Mercede. Els nobles pertanyien a dues comunitats eclesiàstiques, els “negres” espanyols amb l’església benedictina dels monjos de Montserrat i els trinitaris. A aquests últims també se’ls anomenava espanyols “blancs” pel seu hàbit.

Un petit grup d’historiadors locals (Manfred Car, Karl Schrattenholzer i Bruno Rath) porta molt de temps seguint les empremtes de Vilana Perles a la Baixa Àustria, i el 2021 se’n va publicar un fulletó informatiu. El 1722, amb l’ajuda de l’emperador, el comte català va adquirir un terreny al costat de l’església de Biedermannsdorf, que havia estat completament destruïda per les campanyes turques. Devia agradar-li la propietat perquè el situava a prop de la residència d’estiu de Carles VI a Laxenburg. En dos anys, va construir el Castell de Perles, els edificis agrícoles que alberguen ara el Cafè Perles.

“Àngel salvador” per a Biedermannsdorf

El fet que també fes reconstruir l’església del tot el va convertir en “l’àngel salvador” dels agraïts habitants del poble. El poble va poder reunir llavors 1.000 florins per a això, i Perles va afegir-ne 3.000 més, amb les paraules següents: “Lamento en el meu cor viure en un magnífic palau, mentre que la casa de l’Altíssim Senyor és tan antiestètica.” En acció de gràcies, rebia tres avemaries i tres parenostres després de cada missa.

El mateix va passar llavors a Brunn am Gebirge i a la parròquia cadastral de Mistelbach, a Paasdorf: la família Vilana Perles va renovar les esglésies i va construir castells, el de Paasdorf segueix sent avui una joia, és propietat de la família Zahradnik i temporalment també va pertànyer a Udo Proksch. Se suposa que el comte (el seu rèquiem va tenir lloc a la Schottenkirche de Viena) està enterrat a la cripta familiar de l’església de Paasdorf. Avui encara es pot veure l’escut amb les tres perles als peus dels canelobres de l’altar major.

Les inversions de Perles només van ser possibles gràcies al favor de la casa imperial i a un generós salari anual. Va adquirir totes dues coses per la seva lleialtat a la Casa d’Àustria i es va fer indispensable com a conseller en assumptes de política exterior. Fins i tot va tenir veu a l’elecció del marit de la filla i successora de Carles VI, Maria Teresa. La jove monarca va continuar rebent el seu suport: a la seva guerra contra els bavaresos el 1743, un cos d’exèrcit d’exiliats catalans va estar al seu costat. Catalunya havia ofert a Àustria les seves millors famílies. Per això, avui lògicament espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política.

Font: Die Presse, Albert Sánchez Piñol

Read Full Post »

El 3 de desembre de 1936 la Columna Volant Catalana aquarterada a Bellaterra i formada bàsicament per milicians de l’Estat Català, organitzava un festival a la Unió Sant Cugatenca, llavors anomenada Unió Pinenca.

“A la Columna es trobaven alguns voluntaris de Sant Cugat del Vallès”

Segons arxius d’Estat Català, el 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- s’han comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Read Full Post »

Franco (al Centre de la imatge) amb l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet (amb bastó) el maig del 1949|CARLOS PÉREZ DE ROSAS/AHS

“Josep Maria Marcet, com molts industrials de Sabadell, va viure a Bellaterra, on té dedicada la seva principal avinguda”

Per P. J. ARMENGOU

5 de juliol del 1960. Fa menys de quatre mesos que Josep Maria Marcet i Coll ha estat destituït com a alcalde de Sabadell. Jacques Juillet, cònsol de França a Barcelona, envia una carta a l’ambaixador francès a Madrid, Roland de Margerie. París vol concedir la Legió d’Honor a Marcet –la més important de les condecoracions del país veí– però Juillet, que va recomanar la distinció en un primer moment, demana cautela.

“Crec que és el meu deure mantenir la proposició en qüestió [fer cavaller a Marcet], ja que l’interessat ha estat sempre i ha continuat sent un fervent amic del nostre país. Tot i això, com vaig suggerir a l’ambaixada a principis del mes de maig, sembla delicat condecorar-lo actualment. Hi ha el risc que les autoritats locals interpretin el nostre gest com una recompensa a un opositor”.

A què es va deure aquest canvi de parer? Com podia ser que un franquista convençut com Josep Maria Marcet fos percebut com un enemic del règim? El Diari de Sabadell ha tingut accés a la carta informe que Juillet va enviar a Madrid exposant els seus dubtes, i que l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, professor del departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, ha rescatat dels Arxius Diplomàtics de Nantes.

A la missiva, el diplomàtic gal lloa la figura de Marcet –a qui defineix com un “gran industrial català” i “alcalde de Sabadell durant més de vint anys”–, alhora que tracta d’explicar a l’ambaixador els motius que, segons les seves fonts (els seus “interlocutors”, diu), haurien motivat la destitució del batlle.

LA “IMPRUDÈNCIA” DE MARCET

Segons el cònsol Juillet, la caiguda en desgràcia de l’alcalde s’hauria precipitat per la “imprudència” de Marcet a l’hora de fer unes declaracions “més aviat insòlites” i “molt poc afalagadores per al règim” durant un viatge als Estats Units. Es tractaria, pel que sembla, de les opinions recollides pel New York Times en un article del 1958 titulat Madrid posa dificultats a la indústria tèxtil catalana, i que el Diari de Sabadell va publicar en exclusiva el passat 30 de maig. En elles, Marcet criticava la política econòmica franquista i “la burocràcia de Madrid”.

Un altre motiu pel qual el batlle s’hauria guanyat l’antipatia del règim seria, segons el diplomàtic, el fet que “l’alcalde de Sabadell hauria escrit al Caudillo, el desembre passat, per litigar amb coratge la causa de dos catalans, comunistes notoris durant la Guerra Civil, després penedits i perdonats, que serien actualment víctimes d’un empresonament arbitrari”.

“Segons la versió més estesa”, puntualitza, però, el cònsol, “el motiu de l’acomiadament del Senyor Marcet hauria estat el gran èxit de la seva gestió en els afers municipals” i “la seva lluita dirigida contra certes velles famílies de la regió, que controlaven uns monopolis en matèria de transport i de venda de productes alimentaris a la ciutat de Sabadell”.

Segons Juillet, Marcet s’hauria guanyat enemics “per la seva reputació d’home de caràcter” i per haver-se significat amb “unes idees liberals que l’han fet passar a ulls d’alguns com un simpatitzant de l’oposició al règim”. En opinió del diplomàtic, els èxits de l’alcalde en l’àmbit polític l’haurien portat a parlar amb massa “vehemència” en públic, per a malestar dels capitosts franquistes.

“Si els membres de la seva família no dissimulen pas les seves preferències per una democràcia, també és cert que el mateix Marcet, sense ser un catalanista virulent, no està menys convençut –i ell ho diu francament– que Madrid ‘hauria de repensar el problema català’”, conclou Juillet

MARCET I FRANÇA

El vincle de Josep Maria Marcet amb el país veí venia de lluny. Durant la Segona Guerra Mundial, molts francesos havien passat per Sabadell fugint de l’ocupació alemanya i, segons explicava l’alcalde a les seves memòries, ell els havia ajudat. Fins i tot sabent que s’unirien a la resistència. “Personalmente me ocupé de ellos en colaboración con una agencia consular francesa clandestina que tenía domicilio en la calle Muntaner de Barcelona. Los ayudamos todo lo posible, con dinero y vestuario, para que pudieran seguir viaje a las posesiones francesas en África del Norte, meta de cuantos franceses abandonaban la patria para incorporarse al ejército de liberación”, relata Marcet al llibre Mi ciudad y yo.

La Legió d’Honor, en cas d’haver-la rebut, no hauria estat la primera distinció rebuda per Marcet per part de París. Com a primer vicepresident de la RACE, el Reial Aero Club de España, Marcet va rebre l’any 1954 a París el diploma “Paul Tissandier” –”con el voto en contra de las delegaciones rusa y yugoslava”, explicava a les seves memòries–, atorgat per la Federació Aeronàutica Internacional. Un premi molt menor al nomenament com a cavaller, però que Marcet recordava amb orgull.

Read Full Post »