Aquest article al principal diari d’Àustria, Die Presse, ha passat molt desapercebut.
Albert Sánchez Piñol|És una magnífica exposició de l’aventura, i tragèdia, dels exiliats del 1714 que van anar a parar a Viena i a tot el país. Entre aquests hi havia autèntics prohoms, individus d’un talent i unes capacitats humanes increïbles, potser el bo i millor de les elits catalanes, que van acabar enriquint el món centreeuropeu. Homes d’Estat, constructors, filantrops. Ara Àustria està redescobrint aquest magnífic llegat. Perquè hi ha, en efecte, una petjada catalana en aquella llunyana latitud. Us asseguro que el tema, apassionant, dona per molt més que un post a facebook.
No us podeu ni imaginar els obstacles i pressions que l’ambaixada espanyola a Àustria posa a qualsevol manifestació, encara que sigui simplement cultural, del fet català. Una ambaixada, vull recordar, que paguem entre tots, i que fa servir els nostres impostos per esclafar-nos enlloc de representar-nos. I aquí, crec, són d’agrair els esforços de la Delegació Catalana a Centreeuropa, que amb uns recursos mínims fa grans coses. En aquest govern de cagats que tenim, Acció Exterior és l’únic que encara manté un bocí de dignitat.
Perquè de vegades, algunes vegades, la veritat s’imposa. Jo felicito als periodistes austríacs que han fet possible un article tan equànime, rigorós i excel·lent, defugint tot revisionisme històric espanyolista. Equanimitat, per cert, que no els impedeix ser nítids. Us remarco l’última frase: “Per això, avui lògicament [Catalunya] espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política”.
Die Presse: El català de Biedermannsdorf
Milers de catalans van arribar a Àustria a principis del segle XVIII. Per què? I per què se’n recorda un en particular, el Comte Ramon de Vilana Perles?
Tots els vienesos han sentit a parlar de l’Escola Espanyola de Viena, i l’Escola Espanyola d’Equitació no necessita cap presentació. Però per què hi ha l’escut d’un comte català a la plaça de l’església de Biedermannsdorf, al sud de Viena, per què hi ha un Cafè Perles que porta el seu nom i una Perlesgasse? Per què aquest escut es veu també sobre els altars majors de les esglésies de Brunn am Gebirge i del seminari arquebisbal de la Boltzmanngasse de Viena? Per què aquesta mateixa família posseïa un castell a Paasdorf, a la Baixa Àustria?
Segons sembla, a l’Àustria d’avui no només hi ha una delegada activa de Catalunya, Krystyna Schreiber, sinó també rastres d’un passat comú austríac-català. Va ser en un episodi del nostre passat de Habsburg, i què hi ha darrere seu? Comencem pel decisiu any 1700.
Cap a finals del segle XVII, el Regne d’Espanya va quedar completament desregulat dinàsticament. Encara que l’Habsburg Carles II governava teòricament sobre ambdós territoris, diversos països tributaris i un extens imperi colonial, deteriorat mentalment, físicament i sense descendència, va patir una primerenca mort el 1700 que no va sorprendre ningú.
La gent estava preparada, tant a França com a Àustria. Hi havia prou lligams familiars, un dels dos es quedaria amb Espanya, però probablement no sense una guerra entre ells. I així va ser. La Guerra de Successió Espanyola entre els Habsburg i els Borbons va durar 14 anys. L’emperador de Viena, Leopold I, va enviar al seu segon fill gran, Carles, com a pretendent al tron, Lluís XIV el seu nét Felip d’Anjou.
A l’octubre de 1705, Carles va desembarcar a Barcelona, la capital catalana, i va aixecar aquí una magnífica cort, actuant com el legítim rei d’Espanya i fent-se anomenar Carles III, cosa que va sumir el país en una guerra civil, ja que els castellans recolzaven el francès Felip. Carles també tenia el suport d’Anglaterra i Holanda com a aliats. Des de la base catalana, Carles va voler conquistar Madrid, però mai ho va aconseguir a llarg termini.
El culpable va ser un salt inesperat en la seva carrera el 1711: Carles es va convertir en emperador romà-alemany com a Carles VI, per la qual cosa va haver de tornar a Viena i llavors no va tenir cap possibilitat real d’aconseguir el poder sobre Espanya. Hauria estat massa poderós i, per tant, no hauria trobat més aliats a Europa. En cap cas volien ressuscitar el gran imperi de Carles V.
Barcelona i l’11 de setembre
Però els catalans van romandre fidels als Habsburg fins a l’últim dia de la guerra. Adoraven especialment la seva dona, Elisabeth Christine, que va viure a Barcelona durant dos anys sense el marit. Però l’11 de setembre del 1714, després d’un llarg setge, Barcelona va caure i des de llavors va passar a formar part de l’Estat central espanyol. Els privilegis regionals han desaparegut. Avui dia, aquesta jornada de rendició és un dia festiu català amb un rerefons traumàtic. Realment és un dia de dol.
Durant l’estada de Carles a Espanya, es va produir una lluita pels llocs i càrrecs entre els nobles locals, diversos dels quals van ser acceptats a l’administració, entre ells el comte català Ramon de Vilana Perles, marquès de Rialp (1663-1741) . Va fer la carrera més ràpida, se li va permetre parlar amb Carles personalment, i es va convertir en el seu amic i conseller, cosa que va ser vist amb ulls crítics pels envejosos.
La majoria d’aquests funcionaris, quan Carles va tornar a Viena, se’n van anar amb ell i van aconseguir bons llocs com a exiliats a l’anomenat Consell Espanyol, una alta autoritat. El seu ascens, que havia començat a Barcelona, va continuar a la cort vienesa.
L’Emperador no va renunciar immediatament al seu “somni espanyol”, va estar al costat dels catalans i alhora ells al seu. Els nobles catalans com a secretaris, van tenir un paper important al govern dels Habsburg i van aprofitar l’oportunitat per establir-se des d’una posició de poder a Viena, especialment Ramon de Vilana Perles. El comte va arribar a Viena amb la seva família el març de 1713 i es va convertir en el cap dominant del Consell Espanyol, amb seu al Palau Caprara a la Wallnerstrasse. La seva residència era a Johannesgasse 7, a l’anomenada Corbellisches Haus. El seu gendre, el comte Vásquez, va lluitar al costat del príncep Eugeni contra els turcs el 1717.
Onades d’immigrants procedents d’Espanya
Els espanyols (segons el bon mot del Baró de Montesquieu, el que li quedava a l’Emperador en lloc del Regne d’Espanya) van arribar a onades, uns mil només el 1714, més els familiars i el personal de servei. La fugida no sols va suposar la pèrdua de les propietats familiars, sinó també un enorme esforç físic i d’adaptació; molts van morir de pesta o tifus.
A través d’aquest món cortesà paral·lel, l’element espanyol va adquirir cada cop més importància a Àustria. Moltes coses els semblaven “espanyoles” als vienesos. Es van mantenir a l’enclavament i només en generacions posteriors es van casar amb nobles locals. Molts eren pietosos i caritatius, i el 1717 Carles VI va fundar per a ells l’Hospital Espanyol a l’actual Boltzmanngasse 9 amb l’església contigua de Santa Maria de Mercede. Els nobles pertanyien a dues comunitats eclesiàstiques, els “negres” espanyols amb l’església benedictina dels monjos de Montserrat i els trinitaris. A aquests últims també se’ls anomenava espanyols “blancs” pel seu hàbit.
Un petit grup d’historiadors locals (Manfred Car, Karl Schrattenholzer i Bruno Rath) porta molt de temps seguint les empremtes de Vilana Perles a la Baixa Àustria, i el 2021 se’n va publicar un fulletó informatiu. El 1722, amb l’ajuda de l’emperador, el comte català va adquirir un terreny al costat de l’església de Biedermannsdorf, que havia estat completament destruïda per les campanyes turques. Devia agradar-li la propietat perquè el situava a prop de la residència d’estiu de Carles VI a Laxenburg. En dos anys, va construir el Castell de Perles, els edificis agrícoles que alberguen ara el Cafè Perles.
“Àngel salvador” per a Biedermannsdorf
El fet que també fes reconstruir l’església del tot el va convertir en “l’àngel salvador” dels agraïts habitants del poble. El poble va poder reunir llavors 1.000 florins per a això, i Perles va afegir-ne 3.000 més, amb les paraules següents: “Lamento en el meu cor viure en un magnífic palau, mentre que la casa de l’Altíssim Senyor és tan antiestètica.” En acció de gràcies, rebia tres avemaries i tres parenostres després de cada missa.
El mateix va passar llavors a Brunn am Gebirge i a la parròquia cadastral de Mistelbach, a Paasdorf: la família Vilana Perles va renovar les esglésies i va construir castells, el de Paasdorf segueix sent avui una joia, és propietat de la família Zahradnik i temporalment també va pertànyer a Udo Proksch. Se suposa que el comte (el seu rèquiem va tenir lloc a la Schottenkirche de Viena) està enterrat a la cripta familiar de l’església de Paasdorf. Avui encara es pot veure l’escut amb les tres perles als peus dels canelobres de l’altar major.
Les inversions de Perles només van ser possibles gràcies al favor de la casa imperial i a un generós salari anual. Va adquirir totes dues coses per la seva lleialtat a la Casa d’Àustria i es va fer indispensable com a conseller en assumptes de política exterior. Fins i tot va tenir veu a l’elecció del marit de la filla i successora de Carles VI, Maria Teresa. La jove monarca va continuar rebent el seu suport: a la seva guerra contra els bavaresos el 1743, un cos d’exèrcit d’exiliats catalans va estar al seu costat. Catalunya havia ofert a Àustria les seves millors famílies. Per això, avui lògicament espera el suport d’Àustria per al seu objectiu d’independència política.
Font: Die Presse, Albert Sánchez Piñol
BELLATERRA.CAT 