Ramon Puig i Artigas (Barcelona, 1967), més conegut pel seu nom artístic, Werens, és un grafiter, pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic sabadellenc.
ImpaktesVisuals és l’aparador d’un corrent d’avantguarda artística sense precedents, l’StreetArt.
Espai d’exposició i programació periòdic difusióinternacional, ImpaktesVisuals pot entendre’s com un projecte de creació artística i laboratori d’idees.
Un espai on crear lliurement i mostrar propostes artístiques en un ambient distès, inspirador i eclèctic que aporta a l’artista medís tècnics i experiència.
A demés, en les seves setmanals sessions de mostra artística global esdevé un aparador dels Dj’s de l’escena actual, de referència a la Comarca.
WERENS/Ramon Puig i Artigas (Barcelona, 1967) CEDIDA
Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona entre 1987 i 1992, on va obtenir el títol de disseny gràfic, i l’any 1993 va viatjar a Londres per especialitzar-se en tipografia al London College of Printing i en il·lustració i tractament d’imatges per ordinador al Middlesex Polytechnic (1994).
També es va formar en disseny d’embalatge (1994), noves tecnologies (1997) i veejing (2007). Des de l’any 1991 ha exposat ininterrompudament en galeries d’art catalanes, espanyoles i d’arreu d’Europa, així com a Bali.
El Museu d’Art de Sabadell conserva obra seva i li va dedicar una exposició retrospectiva el 2015.
Sol treballar per sèries o projectes, que engloben grafits però també pintures, il·lustracions o treballs gràfics, generalment sota una mateixa temàtica.
Concep el grafit com una manera d’acostar l’art a la gent, de millorar el paisatge visual i l’entorn urbà, en oposició a les ciutats grises, buides i sense vida.
La seva obra ha evolucionat d’una temàtica punk, passant pel món dels djs, fins a projectes on representa de manera seriada elements del món natural i vegetal com les abelles o, sobretot, les flors, un tema recurrent des del 2006 i amb el qual va preparar la mostra Wild Flowers (2012) o bé Florsss! (2009).
A banda del grafit, Werens ha treballat altres camps com la il·lustració, el disseny gràfic, les projeccions audiovisuals.
També ha il·lustrar llibres, com el conte d’Antoni Dalmases Dúiem la carta i… (2012).
El 2015 el Museu d’Art de Sabadell li va dedicar una exposició retrospectiva, per on van passar més de 12.000 persones. L’any 2016 va ser autor, junt amb la ceramista Maria Bosch, d’un plat d’art per al Memorial Àlex Seglers.
Publicació mensual de l’Orfeó Català i òrgan d’aquesta entitat, apareguda a Barcelona del 1904 al 1936 i, novament, a partir del 1984.
A la primera època fou impresa als tallers de L’Avenç fins el 1918, i des d’aquest any a diversos tallers més, com Henrich, SA. Fou dirigida per Lluís Millet i publicà assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i, des del 1929, discogràfica, etc. Entre els seus principals col·laboradors, figuraren Felip Pedrell (autor de la sèrie d’articles Músics vells de la terra), Francesc Pujol, Gregori M. Sunyol, Eduard López-Chávarri, Josep Subirà, Blanca Selva, Josep Rafael Carreras i Bulbena, Francesc Baldelló, Vicenç Maria de Gibert, Joan Llongueres, Frederic Lliurat, Wanda Landowska, Albert Schweitzer, Lluïsa Bosch i Pagès, Joan Salvat, Henri Collet i Higini Anglès, entre altres. El 1984 hom en reprengué la publicació. La direcció d’aquesta segona època és constituïda per J. Comellas (director), Ll. Millet (director musical) i P. Artís (editor). És editada pels Consorcis del Palau i del Liceu, que contribueixen també al seu finançament, per bé que la major part d’aquest és cobert mitjançant les subscripcions i la publicitat. El contingut, a diferència de la primera etapa, és més de divulgació que no pas musicològic, i hom concedeix una atenció preferent a la música clàssica i a la vida musical dels Països Catalans, per bé que hom hi dóna cabuda també a d’altres gèneres i a esdeveniments d’àmbit internacional. Des del 1990 manté una col·laboració estable amb l’emissora de ràdio Catalunya Música, i passà a anomenar-se Catalunya Música/Revista Musical Catalana.
Quaranta-vuit anys després del darrer número de la primera època o etapa antiga de la «Revista Musical Catalana» (juny del 1936) va renéixer com l’au fènix la revista de referència musical a Catalunya. Era el mes de novembre del 1984.
Enguany ens plau anunciar-vos que des de l’Arxiu Digital del Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC), qualsevol interessat pot consultar i descarregar-se totalment de franc els números de l’RMC entre els anys 1984 i 2017 (Arxiu Digital) D’aquesta manera i complementant l’accés digital als números de la primera època disponibles a l’Arxiu de Revistes Antigues de Catalunya (ARCA) posem a l’abast de tothom una font d’informació musical ingent accessible en suport digital.
L’aturada de l’RMC a causa de la guerra i la clausura definitiva pel règim franquista van deixar un buit de gairebé cinquanta anys d’absència de la publicació mensual dirigida per Lluís Millet i Pagès. En el que llavors s’autodefinia com el «Butlletí Mensual de l’Orfeó Català», s’hi publicaren assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i discogràfica, actualitat musical nacional i internacional, etc.
La represa el 1984 d’aquesta històrica capçalera fou dirigida per Jaume Comellas (director), Lluís Millet i Loras (director musical) i Pere Artís (editor). En aquesta època moderna l’enfocament de la Revista manté l’esperit de l’antiga, tot i que el contingut –a diferència de la primera etapa– és més de divulgació que no pas musicològic.
En aquesta nova etapa, l’RMC ha experimentat una transformació constant, d’acord amb els canvis, les col·laboracions i els nous paradigmes que l’han fet evolucionar fins al seu aspecte actual. Dirigida per Jaume Comellas fins al 2011, Mercedes Conde n’agafà el relleu fins fa ben poc, ja que Albert Torrens la dirigeix des del setembre del 2019. Durant aquests mandats, s’han iniciat fins a cinc èpoques, la darrera i sisena època la tardor de 2019, on en cada una d’elles s’ha apostat per la innovació i la consolidació del projecte amb una millora i ampliació de continguts, redisseny gràfic i la immersió definitiva a la nova realitat digital, aspectes que han fet que l’RMC torni a ser una publicació de referència i pionera, ja no només de l’àmbit musical català, sinó també del periodisme cultural en general.
A l’interior de les pàgines de les diverses èpoques de la nova etapa de l’RMC es troben, per exemple, seccions mítiques d’opinió, com “Mikrokosmos” de Pere Artís, “Tangents” de Jordi Maluquer, “Ars Subtilior” de Xavier Chavarria o “Variacions Sense Tema” de Lluís Millet i Loras, que transporten als debats i reflexions del moment corresponent sobre l’actualitat musical catalana. No menys destacables, i fidels a cada número publicat, es pot gaudir de la secció “Scherzando”, d’humor gràfic, protagonitzada pel dibuixant Cesc, així com de la secció de mots encreuats “Música Encreuada” d’Eduard V. Patsi, o de les recomanacions discogràfiques i bibliogràfiques de cada moment.
Als diferents exemplars de l’RMC de cada època també es troben, amb signatura d’investigadors, professors, divulgadors i especialistes de diversos àmbits –com Carles Lobo, Mònica Pagès, Pere-Andreu Jariod, Ana María Dávila o Francesc Cortès, entre d’altres–, reportatges i dossiers extensos sobre la història de la música catalana, figures cabdals de la música universal, sobre musicologia en general i diversos temes d’actualitat musical, com l’adaptació del món de la música al paradigma digital o les noves tendències dels espectacles de música clàssica o òpera.
Una altra part fonamental d’aquesta nova etapa són sens dubte els continguts d’actualitat musical a Catalunya, amb un repàs exhaustiu de les novetats dels artistes, músics i personalitats destacades del món de la música, tant catalans com internacionals, així com dels festivals de música de l’estiu a casa nostra i de tota la programació en general que s’anuncia al país.
No es poden deixar passar seccions singulars que han nodrit de valor afegit l’RMC, com “Paper d’Assaig”, elaborada per Miquel Desclot, Narcís Comadira i Jordi Cornudella; “Escenaris del Món”, que ens traslladen a una visita als millors teatres i sales de concerts del món, o els articles que disseccionen de manera minuciosa directors d’orquestra o compositors de tots els temps.
Finalment cal destacar d’aquest període, la col·laboració en moments concrets de la publicació amb Catalunya Música o l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), que donen una perspectiva transversal de l’actualitat musical amb altres canals i institucions de l’àmbit de la música del país.
ACCEDEIX A L’HEMEROTECA DE LA REVISTA MUSICAL CATALANA CLICANT AQUÍ
✍️ Si us plau, firma aquests petició!! Més de 500 persones ja l’han fet solidariament amb Change.Org, la major plataforma de peticions del món
Niko de Bellaterra| CEDIDA
El passat dia 2 de febrer, mentre passejaven lligat al petit Niko, com cada tarda pels carrers de Bellaterra, tres gossos deslligats i sense morrió, -almenys dos d’ells eren de raça potencialment perillosa-, van sortir totalment descontrolats d’una casa ocupada del Carrer Pi i Soler, i dos dels gossos van atacar violentament al petit Niko fins a causar-li la mort, sense que la persona propietària hagués adoptat cap de les mesures legalment establertes en relació amb aquests gossos.
Sol·licitem que les autoritats competents adoptin les mesures necessàries per evitar que cap altre gos mori per l’atac dels gossos de races perilloses que van deslligats i sense morrió per Bellaterra, amb total impunitat.
Volem que la mort del petit Niko serveixi per evitar que aquests gossos tornin a atacar a altres gossos o en el pitjor dels casos a infants o adults que passegin tranquil·lament per Bellaterra.
✍️ Si us plau, firma aquests petició!! Més de 500 persones ja l’han fet solidariament 👇👇👇👇
Des de Bellaterra.Cat el nostre condol als seus familiar i amic.
Ernest Naté|CEDIDA
L’Ernest era amic del bellaterrenc Frederic Roda. Joan Fàbregas, que va morir l’any 1953, era l’avi dels germans Roda. Ernest va demanar consell i ajuda a Frederic Roda, director de l’ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona), quan va endegar l’Agrupació Maragall. Era pels anys 60.
A Bellaterra es feia teatre gràcies a Frederic Roda. Més tard, Ignaci Roda va tenir una relació molt entranyable, i recorda la seva amistat amb el pare com una cosa bona i cabdal pel seu desenvolupament com a director de teatre.
Ernest Naté, figura clau del teatre santcugatenc, va morir el dimarts 1 de febrer als 89 anys. Naté va ser director de diversos muntatges de l’Agrupació Maragall, que es feien a la petita sala parroquial al Monestir als anys 60, i on es van formar actors com Joan Fàbregas, Joan Llamas o Pere Pahissa.
L’Agrupació Maragall va ser considerada com la millor agrupació teatral de Catalunya.
Agrupació de teatre Joan Maragall de Sant Cugat|CEDIDA
També fou mentor i ajudà a la formació d’actrius com Tània Sàrrias, Sílvia Servan o Marta Uxan. Ernest Naté va fer un teatre innovador pel seu temps i compromès. Posteriorment, va fer muntatges al Teatre de la Unió i amb la secció teatral de l’Esbart.
Diverses personalitats del món del teatre han expressat el seu agraïment per la tasca que va realitzar. “La família del teatre està en deute amb un dels personatges claus en la configuració històrica i cultural de la ciutat”, ha manifestat la directora santcugatenca Dolors Vilarassau.
Aquests dies, passejant per Bellaterra, veiem les especulars flors grogues de la mimosa comuna, tant present a molts dels jardins privats.
La mimosa o mimosa comuna (Acacia dealbata) a Bellaterra
La mimosa o mimosa comuna (Acacia dealbata) és una espècie arbustiva o arbòria, una planta lleguminosa del gènere Acacia. És a la llista de les 100 pitjors espècies exòtiques invasores d’Europa
La mimosa o mimosa comuna (Acacia dealbata) a Bellaterra
És un arbre perenne de creixement ràpid que pot arribar als 12 metres d’alçada. Presenta una escorça grisenca o blanca, molt ramificat, i s’utilitza sovint en jardineria com a planta ornamental. Branques anguloses, pubescents. Fulles bipinnades d’1 a 12 cm (en algunes ocasions 17 cm) de llargada, i 1-11 cm d’amplada, cadascuna d’elles dividida en 25-40 parells de folíols, amb el fus glabre i l’abaxial tomentós. Té un creixement ràpid però rarament excedeix els 30 anys. Floreix al gener i al març. Inflorescència en glomèrul globós amb més de 25 flors, les quals fan molta olor. Peduncles pubescents. Es multiplica per llavors.
“El metge que va dur a terme la mamografia em va dir ‘aquí hi ha alguna cosa’. Van veure que hi havia càncer”.
Amb motiu del Dia Mundial Contra el Càncer volem destacar la importància dels programes de cribratge del càncer a l’hora de la seva detecció precoç.
L’objectiu principal dels programes de detecció precoç o cribratge és detectar el càncer en les fases inicials, quan és més fàcil tractar-lo i curar-lo.
Els programes de cribratge s’apliquen al càncer de mama, coll uterí i colorectal, ja que l’evidència científica ha demostrat, mitjançant estudis rigorosos, que si es detecten precoçment es pot reduir la mortalitat.
Com afecta la reforma laboral els treballadors? Què canvia i què es manté
Equip de cuiners al desaparegut Restaurant Finisterre de Barcelona
Els contractes seran indefinits de manera preferent, els convenis no caducaran fins que no es negociïn els nous, s’incorporen els ERTO i es creen nous contractes de formació
La reforma laboral que el Congrés dels Diputats ha aprovat aquest dijous amb polèmica. Per un sol vot de diferència, el d’un diputat del PP que assegura que s’ha produït un error informàtic. Aquest vot ha estat tan determinant perquè dos diputats d’UPN que havien de votar a favor del decret finalment hi han votat en contra.
La reforma té tres grans eixos pactats pel govern espanyol amb els sindicats UGT i CCOO i la patronal CEOE. Aquests són els canvis més importants:
El contracte indefinit passa a ser preferent
A partir d’ara, els contractes temporals només es podran fer en situacions molt concretes que caldrà justificar molt bé, de manera que es vol que els contractes indefinits siguin els habituals per defecte.
Les empreses que tinguin activitat de temporada o amb alts i baixos de manera habitual l’hauran de cobrir amb treballadors fixos discontinus, i s’hauran de planificar els períodes a treballar.
Antiguitat ampliada pels fixos discontinus
En aquest sentit, un canvi considerable és que als fixos discontinus se’ls reconeixerà l’antiguitat de tot el període de contracte, no només la dels períodes treballats.
Només en el cas de la construcció els contractes tindran una durada limitada –que haurà de ser la de l’obra que s’estigui fent–, tot i que seran considerats fixos.
Multa de 10.000 euros per contracte temporal fraudulent
El contracte d’obra i servei de fins a 4 anys desapareix, i hi haurà dos tipus de contractes temporals: un per cobrir baixes de treballadors o necessitats de feina puntuals, i un altre per a campanyes comercials i situacions semblants.
Per evitar el frau, les empreses que abusin de la temporalitat podran ser multades amb 10.000 euros per cada contracte fraudulent, mentre que fins ara la multa màxima era de 7.500 euros per empresa.
Convenis vigents mentre duri la negociació
La reforma inclou revertir un dels canvis més criticats de la legislació aprovada pel PP el 2012: a partir d’ara desapareix el límit d’1 any per negociar els convenis d’empresa.
Així, si la negociació s’allarga més, es mantindrà vigent el conveni anterior mentre no hi hagi acord, l’anomenada “ultraactivitat“, cosa que donarà més marge als treballadors per poder negociar.
Preeminència dels convenis estatals
D’altra banda, ara els convenis de sector, sobretot els estatals, tindran més pes a l’hora de negociar els d’empresa, perquè desapareix la “clàusula de despenjament”, de manera que només es podran firmar si milloren les condicions del sector.
Aquesta clàusula permetia als empresaris fixar sous per sota dels del sector i no aplicar els augments de sou pactats.
Els convenis de sector autonòmics o locals, però, quedaran supeditats als estatals, cosa que no ha agradat a partits com el PNB, que han decidit no donar suport a aquesta reforma.
El motiu és que al País Basc en molts sectors els sous són més alts, i els sindicats bascos, allunyats dels posicionaments d’UGT i CCOO, hi tenen molt protagonisme.
Es consoliden els ERTO
La reforma aprofita l’experiència durant la pandèmia amb els expedients temporals d’ocupació, els ja famosos ERTO, i els incorpora a la legislació amb un paper destacat.
A partir d’ara, doncs, les empreses s’hi podran acollir de manera més habitual si hi ha causes tècniques o de força major que ho justifiquin.
Tindran, a més, un nou mecanisme, el RED, amb el que es podran aplicar reduccions de jornada o de feina en empreses de sectors en transformació o que tinguin crisis sobrevingudes.https://www.ccma.cat/324/embed/destacat-noticia/3125260/
Contractes de formació
Al marge d’aquests tres grans eixos, un altre aspecte important de la reforma aprovada són els canvis en els contractes de formació per evitar l’explotació dels becaris, amb dues modalitats: formació en alternança i pràctiques professionals.
El primer cas és per combinar feina i formació i es podran contractar persones de fins a 30 anys durant un màxim de 2 anys, amb el 60% del sou fixat al conveni el primer any i el 75%, el segon, sempre per sobre del salari mínim.
Les pràctiques professionals seran per contractar persones titulades els últims 3 anys durant un període d’entre 6 mesos i 1 any, amb la retribució que marqui el conveni per a la categoria laboral.
Canvis del govern Rajoy que no es reverteixen
Aquestes són les modificacions més notables en la legislació laboral, però queden vigents alguns dels canvis més criticats de la reforma del PP del 2012.
Per exemple, es manté la reducció de les indemnitzacions per acomiadament improcedent en 33 dies per any treballat, en comptes dels 45 d’abans del 2012, i en 20 dies per al procedent.
A més, les empreses podran seguir fent expedients d’acomiadaments col·lectius per tancaments o reduccions dràstiques de plantilla sense l’autorització administrativa i amb negociacions d’un mes.
També continua vigent la possibilitat que les empreses que justifiquin dificultats econòmiques es despengin del conveni.
I es mantenen els mecanismes perquè els empresaris puguin modificar condicions de treball dels seus assalariats i altres aspectes de regulació de la flexibilitat interna.
Ara, les empreses tindran fins al 31 de març per adaptar-se a la nova legislació laboral, i fins llavors podran continuar fent contractes temporals, però amb una durada màxima de 6 mesos.
Volem felicitar al nostre veí universal Jordi Savall per la seva distinció com a membre d’Honor de la Royal Philharmonic Society que se li va entregar ahir a Londres.
Jordi Savall a casa seva de Bellaterra|CEDIDA
Enhorabona mestre Savall per la prestigiosa distinció internacional!! Bellaterra.Cat
La RPS atorga aquesta distinció a Jordi Savall “en reconeixement dels seus destacats serveis a la música” i, especialment, “per la seva valuosa aportació a la recuperació de tresors musicals que s’haurien pogut perdre sense el seu mestratge”. James Murphy, director executiu de RPS, remarca que “tresors musicals del passat” s’haurien perdut sense el treball de Savall i posant èmfasi en què el músic de Bellaterra ha protegit i preservat la viola de gamba perquè “també nosaltres la puguem gaudir i ser consolats per la seva sonoritat”. Per a Murphy, Savall ha demostrat que la música d’èpoques passades té molt a dir a l’oïda moderna amb actuacions com la que Jordi Savall va fer l’1 de febrer al Wigmore Hall de Londres –el primer a Anglaterra des de l’inici de la pandèmia- suposen “un bàlsam en aquests temps desarmadors i inquietants”.
En aquest acte de lliurament de la distinció, Murphy manifesta que a les mans del músic bellaterrenc “la revaloració de la música històrica no se sent mai acadèmica: el virtuosisme i la tendresa del teu tacte quasi ens fan creure que la tinta encara està acabada de mullar en obres escrites fa centenars d’anys”.
El bellaterrenc Jordi Savall amb l’acreditació de membre d’honor de la Royal Philharmonic Society
Creada el 1813, la Royal Philharmonic Society és una de les entitats musicals més antigues i prestigioses d’Europa. Des del 1826 concedeix el títol de membre d’honor en reconeixement a persones que destaquen per la seva dedicació a la música. Així han rebut aquesta distinció personalitats com Mendelssohn, Berlioz, Liszt, Wagner, Clara Schumann, Brahms, Txaikovski, Rachmaninov, Stravinsky, Ravel, Yehudi Menuhin, Janet Baker, Evelyn Glennie, George Benjamin, Marin Alsop, Stephen Sondheim o Sarah Connolly.
Rosa M. Bravo|Andrea Zambrano és advocada, però fa una dècada que es dedica a formar educadors, pares i mares en educació emocional. És una trajectòria similar a la de la doctora en dret María Ángeles Jové. Totes dues s’endinsen en el món de les violències invisibles en la infància amb la publicació del llibre El valor de cuidar.
Nens jugant al pati de “La Prote” Tribunal Tutelar de Menors de Wad-Ras|DIXIT
Què l’ha animat a estudiar les violències invisibles?
Tot el que estem vivint ara, amb la pandèmia. Les violències invisibles no es donen només en la infància, sinó que es produeixen en tot tipus de relacions, tot i que la infància n’és l’origen.
És l’origen de què, exactament?
Les arrels de la violència són en la infància. Els nens són com llavors, que es convertiran en una planta depenent molt del context en què es plantin, que és la relació amb els pares. La llavor plantada en un terreny fèrtil creixerà molt bé, i plantada en un terreny àrid d’amor i on les necessitats no estan cobertes no creixerà igual. D’adult acabes reproduint els patrons que has après de nen. Els primers set anys, el model de relació que has tingut amb els teus pares donarà lloc al tipus de relació que tindràs després. Tens un model que deixa una empremta al cervell. L’origen de la violència es forja en les ferides de la nostra infància. Tots tenim una part ferida i vulnerable, el que passa és que, en comptes de ser-ne conscients, reaccionem i ens hi protegim. Quan tu has patit violència i has estat molt ferit, t’insensibilitzes molt i acabes d’adult exercint aquestes violències. Hi ha persones en què això es fa molt evident, però d’altres han crescut en entorns violents i no ho han reproduït. El que passa és que, quan parlem de violència, tendim a associar-la a la violència física, però la violència té moltes cares. Parlem de la violència invisible perquè l’hem normalitzat, ens hem acostumat tant a tolerar-la que no la veiem, i és el que està passant en la pandèmia. Violències que afecten coses que no són visibles, com la ment i les emocions, i que s’exerceixen amb actituds. La violència té molts matisos, i comença quan no tenim en compte les necessitats de l’altre i el cosifiquem. Quan veiem l’altre com una cosa, el deshumanitzem i és més fàcil exercir violència contra ell. El judici, el control, la humiliació, la desvaloració i les opinions no volgudes són un tipus d’invasió molt subtil que són dins del camí de la violència. N’és una mostra el que s’ha fet amb els nens en la pandèmia: se’ls ha amagat, se’ls ha ignorat. De fet van patir el confinament més llarg. Semblava que havien de ser els supercontagiadors i van estar dos mesos sense poder sortir al carrer. Quan són els que tenen més necessitat d’espai i de motricitat. No se’ls va tenir en compte i, a més, la gent ho aplaudia. Jo vaig tenir molts problemes amb els veïns perquè els meus fills baixaven al pàrquing a fer voltes amb el patinet. Es va arribar a marcar amb una peça de roba nens amb autisme que havien de sortir al carrer perquè els veïns no els increpessin. Sí, va ser una manera d’etiquetar-los. Han estat unes violències molt evidents, molt flagrants, i no s’han tingut en compte les nostres necessitats com a éssers humans. Com pot ser que tolerem aquestes violències en nom del nostre bé? De nens se’ns castiga, se’ns avergonyeix, se’ns jutja, se’ns etiqueta i es fa pel nostre bé. És el que vivim de petits i com a adults ens hem acostumat que això sigui així. De petits som molt modelables i normalitzem situacions que ens fan mal i les aplaudim.
Això és aplicable a la situació actual de pandèmia?
Totalment. Per exemple, el passaport covid és una segregació feta a partir d’una etiqueta, un judici, una culpabilització constant. I com que se suposa que és pel nostre bé, ho hem d’acceptar. Les violències no estan mai justificades, i menys quan no és ni efectiu. I si ho fos, em pregunto si és la manera; sempre hi ha maneres no violentes de plantejar les situacions. O el fet que ens hàgim de sacrificar pel bé comú. Què és el bé comú, el bé d’alguns o el de tots? Si és el de tots, hi ha d’haver un guanyar-guanyar. Qui se suposa que no hi guanya, si amb aquestes mesures estem més protegits? Hi ha persones que no es volen vacunar i tenen dret a no fer-ho, perquè han de poder decidir sobre el seu cos. I ja ho fan. Sí, però es veu com una cosa normalitzada que vagis en contra del que penses pel bé comú. S’ha de fer per solidaritat, quan cadascú és responsable de la seva salut. O del seu negoci. Tu em demanes que tanqui el meu negoci pel bé comú, i això s’aplaudeix i és el que s’espera, perquè, si no, ets insolidari. I no: això és violència. El debat entre llibertat i seguretat. Durant el confinament, el govern va obligar a tancar uns negocis quan hi ha unes necessitats econòmiques. Que no s’estan compensant. Exacte. Si em demanes que tanqui pel bé comú, jo també soc bé comú, també hi he de sortir guanyant. Si això no passa, ja no és el bé comú, és el bé d’alguns. Jo tanco, si és necessari, però algú ha de respondre. D’això no s’ha tingut cura durant la pandèmia i s’espera que la gent vagi en contra seu. Jo he hagut de tancar els meus fills petits a casa quan això els ha fet mal. Qüestionem això.
Com creu que això està impactant en els nens?
Hi ha la creença que s’adapten a tot, que són de plastilina. Ho sentíem molt durant el confinament, i aquest és el drama. Els nens s’adapten fins i tot a pares abusadors per supervivència. Però adaptar-se vol dir que perpetuaran després aquell patró. Si als nens els posem una mascareta que no deixa veure la cara dels educadors, els distanciem, i això està creant unes creences molt subtils: que el contacte és perillós i ens hem de separar, quan els nens el que necessiten és pertinença i connexió. És molt important, per a l’empatia, que els nens puguin veure les cares. Des del punt de vista de salut física, pot ser efectiu, però pel que fa a les relacions humanes, a la salut mental, està creant un perjudici. Tenir cura d’algú no és només tenir cura de la salut física, hi ha un desenvolupament de l’ésser humà que s’ha de tenir en compte, i els nens necessiten tenir unes necessitats cobertes per desenvolupar-se correctament. Els estem generant una sèrie de pors i creences que tenen a veure amb els vincles i les connexions, que és el que aporta més qualitat de vida a les persones.
Quines conseqüències pot tenir, això?
Aquest és el tercer curs que s’està desenvolupant en condicions anòmales. Jo crec que cada nen viurà això d’una manera, depenent també de l’entorn. Jo vaig amb molta cura, però no tinc por i els meus fills no ho viuran amb por. Hi ha una evidència que no els puc evitar, que és l’entorn pandèmic que estem vivint, però sí que ho podem viure d’una manera o d’una altra. Per a mi, el més remarcable, pensant en els nens, és la sensació que el contacte és perillós. Ara no se t’acut fer dos petons a algú si te’l trobes pel carrer. Com a adults ja ens estem distanciant. I vivim amb la sensació que estem en perill constant pels possibles contagis.
Quant temps pot aguantar la ment aquesta situació d’estrès?
Si a nosaltres ens passa, sent adults i havent viscut en situació de normalitat, imagina’t un nen de quatre anys; és pràcticament l’únic escenari que coneix. Les creences es forgen de diverses maneres: perquè ho has sentit molt de nen, perquè els pares t’ho diuen molt i perquè tu ho vius. Els nens estan experimentant un context en què el contacte és perillós i això els afecta, quan el que més necessitem els humans són vincles. La mascareta ens tapa la boca i això és simbòlic: no tenim capacitat d’expressar-nos i això té un impacte. Els humans no naixem amb empatia, sinó que es desenvolupa, i és important, perquè és l’antídot contra la violència. I això és molt difícil quan no pots percebre els gestos de la cara de l’educador. S’ha experimentat amb nadons: si tenen una cara inexpressiva al davant, perden la connexió amb la persona, necessària per desenvolupar-se bé emocionalment.
Què podem esperar d’uns nens que s’han educat vuit hores al dia sense poder connectar del tot amb l’educador?
Això pot tenir conseqüències d’insensibilització, de violència, d’aïllament, de solitud. Com es pot contrarestar, això, a casa? Nosaltres pensem que l’antídot contra les violències invisibles, perquè els problemes amb els vincles provocats per la pandèmia no es veuen a simple vista, és cuidar. Tenir cura d’algú és veure’ns com a humans i veure que, com a tals, tenim necessitats. Les emocions i les necessitats van unides, les emocions parlen del que necessitem. A casa, el més important és adonar-te de les necessitats del teu fill, que són legítimes i vàlides. I els cal que els adults tinguin cura d’aquestes necessitats, perquè ells no poden fer-ho per si mateixos. El que passa és que ens falta vocabulari per definir què necessitem.
Si als adults ens falta vocabulari, als petits encara més, oi?
És clar. En el moment en què diem que els nens s’adapten a tot, diem que no necessiten res i el que fem és invisibilitzar uns éssers que són especialment vulnerables. Tenen més necessitats que ningú i ens hi mostrem molt poc sensibles. Fins i tot la creença que els nens han d’obeir és una violència invisible. Obeir a què? Al que jo vull, al que jo necessito com a adult? Segurament, al que pensem que és millor per a ells. Sí, però de vegades pot ser alguna cosa que els adults necessitem, com estar tranquils. És cert que la relació és jeràrquica, les decisions les prenem els pares, que tenim més experiència i perspectiva. Però, com a persones, les necessitats dels uns i dels altres són iguals. Hi ha una acció que és molt reveladora i és ajupir-te per parlar amb els nens des de la seva alçada. Sí, perquè només hi connectes des de l’horitzontalitat. No dic que tota l’estona hagi de ser així, però sí que hi ha espais per a l’horitzontalitat. Quan demanem que els nens obeeixin, no s’estan tenint en compte les seves necessitats i aquest és l’origen de la violència. Quan sotmeto els nens i no tinc en compte que són éssers amb necessitats i m’hi insensibilitzo, s’acaben desconnectant de si mateixos i acaben perpetuant la violència invisible. Hem de cuidar les vulnerabilitats; estimar és cuidar la persona i les seves vulnerabilitats.
Tots tenim una part violenta que no coneixem? Hem normalitzat tant la violència que ja no sabem què és?
Tots tenim una part violenta, perquè tots tenim una part ferida i vulnerabilitats. La violència no surt del fet de ser mala persona, sinó de la part ferida que es vol protegir. La que vol sobreviure i es posa en mode lluita, que surt quan tenim por. I no passa res, és part de l’ésser humà. La qüestió és adonar-te de quan això es dispara i reconèixer la teva vulnerabilitat. Hem normalitzat tant la violència que no sabem què és violència. Vivim en un món patriarcal amb uns valors masculins: l’acció, la competició, la dominació, la lluita de poder… El paradigma del guanyar-perdre posa unes regles del joc perquè hi hagi violència. La violència té a veure amb la cosificació de les persones i amb la jerarquia, amb la dominació. I potser hi ha una altra manera de relacionar-se que no sigui “o tu o jo”, que sigui un guanyar-guanyar.
I hem normalitzat viure amb por?
Considero que ara s’estan prenent unes mesures atroces que van contra els drets humans, els drets fonamentals i les necessitats humanes perquè tenim por. Com ara el dret a la igualtat, a la no discriminació, a la llibertat d’escollir com vols viure.
Canvi de rumb vital
Rosa M. Bravo Zambrano (Barcelona, 1981) és advocada amb un màster en dret internacional i va exercir durant uns anys en les branques del dret processal i mercantil. L’experiència d’una amiga íntima amb el càncer, entre altres coses, la va portar a replantejar-se les prioritats i va apostar per la formació emocional. També la maternitat –té una filla de quatre anys i un fill de set–. Va coincidir amb María Ángeles Jové, advocada també i doctora en dret, que ha impartit classes de dret processal a la Universitat de Barcelona. Totes dues han fundat l’organització Educar És Emocionar, dedicada a l’educació emocional per a docents, famílies, nens i adolescents, i han escrit els llibres Educar és emocionar i El valor de cuidar (Paidós).
BELLATERRA.CAT 