Posted in Bellaterra, tagged 31 de març, a les 20 hores, AGENDA BELLATERRA|Junta del veïnat online on 29 Març 2022|
Amb la pressa de possessió dels nous vocals, al govern de Gent per Bellaterra només hi haurà una sola dona, Tensi Torrecilla
Entre l’ordre del dia està previst la pressa de possessió de 2 homes vocals, Miquel Puchol Callmeier i Carles Triginer Borrell, sustuirant a les 2 dones vocals, Chus Cornellana i Mei Barceló.
Posted in Bellaterra, tagged Cronista Oficial de Barcelona, CULTURA|Sempronio on 27 Març 2022|
Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la Revista de Catalunya, a Mirador (els articles del qual recopilà en el llibre Del mirador estant, publicat el 1987) i a L’Opinió.
Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves col·laboracions a la revista Destino, i que estendria als seus articles i als seus llibres. Col·laborà també a Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal. Fou el primer director de Tele-exprés (1964) i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel, primer setmanari català autoritzat pel franquisme, fins al seu tancament (1970). Des del 1964 col·laborà regularment a La Vanguardia i, a partir del seu llançament, a l’Avui (1976). Amb el precedent de Barcelona tal com és (1948), des dels anys seixanta, i especialment als vuitanta, se centrà en la publicació d’una sèrie de llibres (a partir dels setanta en català) amb els quals construí una crònica entre històrica i costumista de la Barcelona del segle XX: Los barceloneses (1959), Los secretos de Barcelona (1960), Minutero barcelonés (1963), L’art de viure al dia (1970), Clar i català (1973), Aquella entremaliada Barcelona (1978), Barcelona era una festa (1980), Quan Barcelona portava barret (1983), Barcelona pel forat del pany (1985), Barcelona bitllo-bitllo (1986), Taula de cafè. Cròniques barcelonines (1989), Barcelona a mitja veu (1991), Barcelona es confessa a mitges (1994) i La Barcelona del jove Picasso (1995). En aquesta darrera obra i en d’altres manifestà també el seu interès pel món de l’art, sobre el qual publicà Cent autoretrats d’artistes catalans (1992) i Retrats de Ramon Casas (1970). Ell mateix conreà la pintura, feu algunes exposicions i, a vegades, il·lustrava les seves pròpies col·laboracions. També publicà algunes novel·les (La Vall dels Reis, 1985; El mur, 1988), poesia (L’accent de Barcelona, 1938), teatre (Les flors del mal, 1947; Els fugitius de la plaça Reial, 1964; la sarsuela La canción del Paralelo, 1943 i, no representada, La impassible, 1935) i llibres en castellà, entre els quals hi ha la novel·la La oración del diablo (1962). L’any 1972 l’Ajuntament de Barcelona el nomenà cronista oficial de la ciutat, i el 1991 rebé de la mateixa institució la Medalla d’Or al mèrit artístic. El 1998 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.
Font: Enciclopèdia Catalana, Restaurant La Taula de Barcelona
Posted in Bellaterra, tagged Carrer Can Domenec, EMD Bellaterra, La Bellaterra deixada on 25 Març 2022|
FACTA NON VERBA X BELLATERRA
Sorprèn que el govern de l’EMD de Bellaterra, que ha cobert forats del Carrer Can Domènec, no hagi reparat el més gran de tots, a l’alçada del número 9. El veïnat desconeix els motius de no haver aprofitat in situ la maquinària d’asfalt, quan justament és el que tots els conductors es troben ben al mig de la calçada.
Posted in Bellaterra, tagged Bellaterra, COMERÇ KM0, Lleida, Sabadell, Unipreus, Wala on 24 Març 2022|
Fa només 5 dies que Wala (Grup lleidatà Unipreus), ha obert la seva gran botiga, a les portes de Bellaterra.
Com detall inaugural, Wala ofereix un descompte de 10€ (amb una primera compra de mínim 50€). L’alta com client us la faran a la caixa central, omplint les vostres dades, i després només us haureu de identificar amb el DNI o mòbil.
El Grup Unipreus, fundat en 1940 a la província de Lleida, és una empresa familiar altament especialitzada amb més de 400 treballadors en plantilla, que ha focalitzat la venda de material esportiu, moda i calçat a través de la seva marca Wala.
L’objectiu principal de la cadena es basa en oferir una àmplia gamma d’equipament esportiu, moda i calçat a preus molt competitius, prioritzant la qualitat dels seus productes.
Wala, disposa actualment de 5 establiments comercials a Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i Vic. A més a més, de la botiga online, http://www.walashop.com.
Les botigues Wala tenen actualment una superfície comercial de més de 14.000 m2, en la qual els clients trobaran tot el necessari per a la pràctica dels seus esports favorits, textil de moda i calçat:
A més, amb la finalitat d’oferir un servei de major qualitat, els nostres establiments disposen de:
-Taller de reparació de ciclisme
-Taller de reparació d’esquí
-Servei d’encordatge de raquetes de tennis
-Servei d’estampació de serigrafia i brodat de botes
-Pàrquing
-Ajustos en baixos de textil de moda.
-En Wala, els nostres clients sempre trobaran:
Un equip de professionals altament especialitzat en cadascuna de les categories esportives.
Assessorament tècnic. Tot el personal té anys d’experiència en les diferents modalitats amb les que compta la cadena.
Promocions i ofertes exclusives de les principals marques esportives.
Club Wala, el club de fidelització pel qual els nostres clients acumulen punts per descomptes en futures compres, i amb el qual es mantenen al dia de les accions que es realitzen per als socis.
Un servei d’atenció al client que resoldran qualsevol tipus de dubte a través de la nostra botiga online.
WALA: Centre Comercial Via Sabadell, Edifici C (08205 Sabadell) ☎️ 933 80 08 88 http://www.walashop.com
Posted in Bellaterra, tagged any 1916, ECONÒMIA DE BUTXACA: Manifestació contra pujada del gas on 24 Març 2022|
Manifestació en protesta contra la pujada del preu del gas, el març de 1916 a Barcelona.
Font: Historias de Barcelona
Posted in Bellaterra, tagged CULTURA| Paper's de Bellaterra us recomana "El monstre de Santa Eulàlia" d'Albert Sánchez Piñol on 23 Març 2022|
Ja el podeu reservar a Paper’s Bellaterra ☎️ 935921093/691 80 44 52
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL|Bé doncs, ja el tenim aquí, EL MONSTRE DE SANTA HELENA. Espero que gaudiu tant llegint-lo com jo escrivint-lo. La marquesa de Custine, i el seu amant, l’escriptor François Renée de Chateaubriand, visiten Bonaparte al seu exili de Santa Helena. Ja tenim servida una pugna entre els arquetips del Poder, la Cultura i la Sensibilitat. No us perdeu tot el que passa a la tètrica mansió on residia l’ex-emperador, farcida de freaks i de rates, i a l’illa….
ah, i un spoiler legítim: jo NO enganyo, a Santa Helena hi haurà un monstre, sí, vull dir un altre a més a més de Napoleó… A què espereu? A qui no corri a llegir-lo l’amenaço amb represàlies terribles, com matar-lo a cops de corbata o encara pitjor, esborrar-lo del fbook.
Font: Albert Sánchez Piñol
Posted in Bellaterra, tagged Alícia Torra de Larrocha, Blog Salvem La Rotonda, CULTURA|L'Ajuntament de Barcelona ha permès destruir la Sala Granados (1911-2018), Històries de Barcelona on 23 Març 2022|
Aquest article és un resum de la història de la Sala Granados de l’Avinguda Tibidavo nº 18 de Barcelona.
Alicia Torra de Larrocha|Un trist record de la lluita que vam mantenir un grup de particulars amb l’administració i amb els propietaris de l’edifici, per salvar la sala, però que va ser totalment en va. Ningú va fer res i, finalment, es va vendre.
Actualment només queda la façana, després que, el 2018, els nous amos (una clínica d’estètica) enderroquessin tot l’interior. Cada vegada que passo per davant, m’envaeix una gran tristesa, barrejada amb un sentiment de ràbia i impotència. L’obra sembla totalment parada. Des de fa temps, no s’aprecia cap activitat.
L’Acadèmia Granados
Enric Granados (1867-1916) és considerat un dels músics catalans més importants de la seva època. Va començar guanyant-se la vida com a pianista als cafès barcelonins, fins que va trobar un negoci molt més lucratiu amb les classes particulars a famílies benestants.
L’any 1901 va crear la seva pròpia acadèmia,1 al primer pis del carrer Fontanella, 14, on ensenyava la seva tècnica del pedal. Quan la institució va créixer es va instal·lar en un xalet del carrer Girona, 89. El 1911 l’Acadèmia Granados es va veure obligada a deixar el local, traslladant l’activitat a la residència familiar, al número 20 del mateix carrer Girona.
Va ser aleshores quan el seu amic i mecenes, el doctor Salvador Andreu, li va construir l’auditori de l’avinguda Tibidabo, just davant de casa seva. Un espai on el pianista pogués desenvolupar l’activitat docent i, alhora, oferir recitals per a la burguesia d’aquella urbanització de luxe, de la que el doctor Andreu n’era el promotor. A canvi, Granados va impartir classes de piano a les seves filles.
Sala Granados, un auditori modernista
Sembla que la nova sala de concerts de l’Acadèmia Granados ja funcionava a finals de 1911. Però no es va inaugurar fins a l’1 de febrer de 1912, amb un recital d’alumnes premiats al concurs de piano del centre. Tres dies després es va celebrar una segona inauguració, amb un concert del mateix Enric Granados.
Més enllà de les audicions del mestre i de l’alumnat, a la Sala Granados també s’hi van fer conferències, sessions magistrals i recitals d’artistes com el guitarrista Emili Pujol, els violinistes Mathieu Crickboom i Joan Manen o els pianistes Arthur Rubinstein i Édouard Risler.
El xalet de l’avinguda Tibidabo tenia quatres plantes. A més de l’auditori disposava d’aules i un petit estudi amb jardí, on el compositor podia treballar en les seves obres, com les cèlebres Canciones Amatorias, que va estrenar amb Conxita Badia a la mateixa Sala Granados el 1915.
Un final tràgic
Granados i la seva dona van morir durant la Primera Guerra Mundial, quan tornaven d’un viatge als Estats Units. El pianista havia estrenat a Nova York l’adaptació operística de Goyescas i, fins i tot, havia fet un recital a la Casa Blanca.
El 24 de març de 1916 el vaixell Sussex, on viatjava al matrimoni, va ser torpedinat per un submarí alemany al canal de la Mànega. Granados, que no sabia nedar, es va ofegar amb la seva dona.
La seva mort va causar un gran impacte a Barcelona, que li va dedicar un carrer a l’Eixample. També a Sarrià, que encara era vila independent. D’aquí que Granados sigui una de les poques personalitats, potser l’única, que té dos carrers amb el seu nom a Barcelona.
De Chopin a Matrix
Frank Marshall, deixeble del pianista, va continuar amb l’activitat de l’escola, reconvertida en Acadèmia Marshall. A mitjans dels anys vint, amb el suport de Salvador Andreu, va iniciar unes obres per potenciar la Granados com a sala de concerts i espai escènic, que havia d’acollir el Teatre Íntim d’Adrià Gual. Però el doctor va morir el 1928 i el projecte mai es va fer realitat. L’Acadèmia Marshall va continuar la seva tasca en altres locals, fins al dia d’avui.
L’edifici va passar a Pedro María Reynoso, gendre del doctor Andreu. El 1936 el va llogar a Voz de España, una empresa de doblatge. Als seus aquests estudis, que van funcionar durant més de setanta anys, s’hi van doblar pel·lícules com West Side Story, Mary Poppins, Rocky, Grease o Matrix.La propietat de la finca va anar canviant de mans. Reynoso la va vendre a la Mutua Patronal Panadera del Gremi de Flequers, que l’any 1975 va construir a la parcel·la contigua un centre d’accidents laborals i rehabilitació, la clínica Sant Honorat, batejada en honor al patró dels forners.
Salvem la Sala Granados
El 2009 l’estudi de doblatge va deixar el local a causa de l’increment del lloguer imposat pel nou propietari, la multinacional Reale Assegurances. L’edifici va quedar abandonat i en un progressiu estat de ruïna.
Es va crear la plataforma Salvem la Sala Granados, que va redactar un projecte de rehabilitació per recuperar la sala de concerts i establir-hi un museu. Van presentar la proposta a la propietat, a l’Ajuntament i a la Generalitat, sense obtenir respostes.
El 2017, quan s’estava celebrant l’Any Granados, es va fer pública la venda de l’immoble a una clínica estètica. Com que l’interior de l’edifici no estava catalogat, els nous propietaris van enderrocar-lo l’estiu de 2018.
Avui la Sala Granados és un solar. Només en queda la façana de l’avinguda Tibidabo, decorada amb els relleus de quatre muses modernistes. Les últimes muses de Granados.
Font: Històries de Barcelona, Alícia Torra de Larrocha, Blog Salvem La Rotonda
Posted in Bellaterra, tagged VIST A LA UAB: Mai 1.000 màquines podràn fer una flor on 22 Març 2022|
Posted in Bellaterra, tagged Cartes robades, Lucas Marco, MEMÒRIA DEMOCRÀTICA, Salvador Dolz on 22 Març 2022|
Un documental dirigit pel periodista Salvador Dolz retrata la difusa repressió de postguerra en localitats com Manises (València)
LUCAS MARCO|“Benvolgut papà: no sé a quin procediment recórrer per aconseguir que les meues cartes arriben a les teues mans o que me n’arribe alguna teua”. És una de les missives de presos en presons, camps de concentració o exiliats que estan catalogades en l’Arxiu Municipal de Manises (València), enviades en la immediata postguerra i que mai van arribar als seus destinataris per a desesperació dels seus autors.
“Era un material molt interessant del qual poc s’ha escrit a Espanya”, assegura l’historiador Salva Espí, encarregat de catalogar la documentació de Falange en l’Arxiu Municipal de Manises. L’ajuntament de la localitat va encarregar un documental al director i guionista Salvador Dolz, que s’estrena el pròxim 28 de març a l’Auditori Germanies i que retrata l’ambient de postguerra en localitats menudes.
La gran majoria del mig centenar de missives correspon a presos en presons i camps de concentració, a més d’exiliats, que escrivien als seus familiars a la recerca d’avals i per mantindre’ls al corrent del seu incert destí. “Que et roben unes cartes no és una ximpleria sense importància, en aquest context era molt seriós i feia molt de mal”, explica a elDiario.es Salvador Dolz, el director del documental Cartes robades. Els papers de Manises.
L’arxiu de Falange es va salvar miraculosament de la desaparició i l’historiador Salva Espí ha treballat una dècada catalogant els 6.000 documents aproximadament que conté. El material trobat “és extraordinari”, remarca Espí, que va localitzar entre els milers de documents la documentació sobre una visita d’alt rang de les Joventuts Hitlerianes a València. Part del material arxivístic, que va passar dècades oblidat en el Café Arriba de Manises, seu local del partit del jou i les fletxes, es va fer malbé per inundacions i la mala conservació.
“Per a nosaltres va ser excepcional trobar-les i excepcional la seua conservació, perquè eren cartes que havien sigut censurades a persones molt concretes, la voluntat era minvar la moral i procurar fer tot el mal possible com a escarment als familiars que estaven a casa i que no tenien notícies dels seus familiars ni sabien si devien estar vius”, assegura l’arxiver municipal de Manises, Vicent Masó.
El pare del director del documental, soldat republicà, va estar pres en el camp de concentració de la Plaça de Bous de València, un dels més de 300 que el bàndol franquista va crear a Espanya durant la postguerra. La troballa de les cartes ha servit per a traçar en el documental la història a petita escala de la repressió franquista en localitats menudes i l’efecte col·lateral en les famílies dels vençuts de la Guerra Civil. “Es tracta d’una repressió difusa a què no hem donat prou importància”, declara Dolz.
Per a la periodista Rosa Brines, productora executiva de Cartes robades. Els papers de Manises, el documental “posa en valor aquestes microhistòries que moltes vegades queden relegades dels grans relats històrics, la història de la gent que ha quedat en l’oblit i en l’anonimat”. I en aquest pla més ajustat, Brines destaca el “paper crucial” de l’historiador local.
En el cas de Manises, la tasca de catalogació de Salva Espí ha permés traçar el pes que en la postguerra i, en menys mesura, durant la resta de la dictadura va tindre la Falange. “Hi ha una qüestió bàsica i és que aquesta gent confon l’ajuntament amb el partit”, assegura Espí, que destaca la “sort” que el material que va quedar abandonat haja pogut rescatar-se.
En total, 22 caixes que actualment estan en l’Arxiu Municipal de la localitat valenciana, a tocar de la capital. “Allò era el far west”, tercereja el director del documental. “Havien guanyat la guerra i feien el que els donava la gana”, postil·la Dolz.
Cartes robades. Els papers de Manises compta amb la investigadora Mélanie Ibáñez, especialitzada en la repressió franquista cap a les dones, que precisa que en la repressió franquista de postguerra “responia moltes vegades a denúncies que no es podien provar”. “Això genera un estat paranoic de desconfiança”, afig el psicòleg clínic Enric Pons.
Les missives segrestades mostren la desesperació dels presos i exiliats pel fet de no obtindre resposta dels seus familiars. “Aquestes cartes”, explica Pons, “el que denoten és un sentiment de desemparament i de desprotecció”. “Els ideals ja no estan, ja no es dona la il·lusió per canviar una societat i l’única cosa que busques és sobreviure, però aquesta supervivència només la pots esperar dels familiars més pròxims, perquè ningú te la donarà”.
“L’oblit per part de la teua família és un dels sofriments més profunds per a qualsevol ésser humà, perquè equival a la idea que ja no existeixes per als teus”, abunda la periodista Rosa Brines. “Un dels puntals del documental”, precisa el seu director i guionista, “és el poder absolut que tènia Falange en les poblacions”. La productora de l’audiovisual també destaca el relat sobre l’experiència de les dones, moltes amb fills a càrrec seu: “Van patir pobresa i humiliació i van ser doblement víctimes, com ho són en totes les guerres”.
“Les cartes robades és la història de fins a quin punt el règim, o la Falange en aquest cas, va sentir un menyspreu profund pels perdedors de la guerra, i va arribar fins al punt de voler incomunicar les famílies, que es perderen el rastre els uns als altres, desmembrar-los”, afig Brines.
Qui va robar les cartes? Encara que no és possible confirmar-ho del tot, l’historiador Salva Espí està convençut que va ser obra del Servei d’Informació de Falange, molt actiu en la minuciosa repressió de postguerra. Dos dels remitents de les cartes van morir en l’exili, un altre va ser capturat pels nazis a França i va morir en un camp de concentració. Dos autors més de les cartes van ser afusellats a Paterna. De la resta no s’ha pogut localitzar cap rastre.
“Es calcula que la duració d’aquests traumes i les experiències és fins a la tercera generació”, conclou el psicòleg Enric Pons.
Font: http://www.eldiario.es
Posted in Bellaterra, tagged BELLATERRA CULTURA|Dia mundial de la poesia per Ignasi Roda on 21 Març 2022|
Hauria de fer un poema guarnit de poesia
No sempre un poema es vesteix de poesia
En un món en guerra li escau la poesia
En els drets humans el dret a la poesia
Hauria de cridar i fer un gest poètic
No tot el que els ulls veuen és poètic
L’aire que respiro té un cert regust poètic
Qui em titlli de patètic ignora el que és poètic
Hauria d’escriure i escriure i escriure en vers
Amb l’esforç de la rima o lliure el vers
Sortir dels teus llavis tot en forma vers
Veure en els teus ulls la paraula vers
Bellaterra, 21/3/22
Ignasi Roda Fàbregas
BELLATERRA.CAT 