Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Alícia Torra de Larrocha’

L’enderrocada Sala Granados (Av. Tibidabo, 18), edifici de 1911 promogut pel Doctor Andreu per a albergar l’auditori del pianista Enric Granados (Blog Salvem La Rotonda)

Aquest article és un resum de la història de la Sala Granados de l’Avinguda Tibidavo nº 18 de Barcelona.

Mireu per darrera, no en queda res (Blog Salvem la Rotonda)

Alicia Torra de Larrocha|Un trist record de la lluita que vam mantenir un grup de particulars amb l’administració i amb els propietaris de l’edifici, per salvar la sala, però que va ser totalment en va. Ningú va fer res i, finalment, es va vendre.
Actualment només queda la façana, després que, el 2018, els nous amos (una clínica d’estètica) enderroquessin tot l’interior. Cada vegada que passo per davant, m’envaeix una gran tristesa, barrejada amb un sentiment de ràbia i impotència. L’obra sembla totalment parada. Des de fa temps, no s’aprecia cap activitat.

L’Acadèmia Granados

Enric Granados (1867-1916) és considerat un dels músics catalans més importants de la seva època. Va començar guanyant-se la vida com a pianista als cafès barcelonins, fins que va trobar un negoci molt més lucratiu amb les classes particulars a famílies benestants.

Enric Granados al piano, l’any 1914 (Bibliothèque Nationale de France).

L’any 1901 va crear la seva pròpia acadèmia,1 al primer pis del carrer Fontanella, 14, on ensenyava la seva tècnica del pedal. Quan la institució va créixer es va instal·lar en un xalet del carrer Girona, 89. El 1911 l’Acadèmia Granados es va veure obligada a deixar el local, traslladant l’activitat a la residència familiar, al número 20 del mateix carrer Girona.

Va ser aleshores quan el seu amic i mecenes, el doctor Salvador Andreu, li va construir l’auditori de l’avinguda Tibidabo, just davant de casa seva. Un espai on el pianista pogués desenvolupar l’activitat docent i, alhora, oferir recitals per a la burguesia d’aquella urbanització de luxe, de la que el doctor Andreu n’era el promotor. A canvi, Granados va impartir classes de piano a les seves filles.

Sala Granados, un auditori modernista
Sembla que la nova sala de concerts de l’Acadèmia Granados ja funcionava a finals de 1911. Però no es va inaugurar fins a l’1 de febrer de 1912, amb un recital d’alumnes premiats al concurs de piano del centre. Tres dies després es va celebrar una segona inauguració, amb un concert del mateix Enric Granados.

Programa inaugural de la Sala Granados (Núvol).

Més enllà de les audicions del mestre i de l’alumnat, a la Sala Granados també s’hi van fer conferències, sessions magistrals i recitals d’artistes com el guitarrista Emili Pujol, els violinistes Mathieu Crickboom i Joan Manen o els pianistes Arthur Rubinstein i Édouard Risler.

El xalet de l’avinguda Tibidabo tenia quatres plantes. A més de l’auditori disposava d’aules i un petit estudi amb jardí, on el compositor podia treballar en les seves obres, com les cèlebres Canciones Amatorias, que va estrenar amb Conxita Badia a la mateixa Sala Granados el 1915.

A més de les classes de piano l’Acadèmia Granados impartia estudis d’armonia, solfeig, violí, violocel i, fins i tot, d’història de la música i gimnàstica rítmica (El Poble Català).

Un final tràgic

Granados i la seva dona van morir durant la Primera Guerra Mundial, quan tornaven d’un viatge als Estats Units. El pianista havia estrenat a Nova York l’adaptació operística de Goyescas i, fins i tot, havia fet un recital a la Casa Blanca.

El 24 de març de 1916 el vaixell Sussex, on viatjava al matrimoni, va ser torpedinat per un submarí alemany al canal de la Mànega. Granados, que no sabia nedar, es va ofegar amb la seva dona.

La Sala Granados en els seus primers anys (Museu de la Música).

La seva mort va causar un gran impacte a Barcelona, que li va dedicar un carrer a l’Eixample. També a Sarrià, que encara era vila independent. D’aquí que Granados sigui una de les poques personalitats, potser l’única, que té dos carrers amb el seu nom a Barcelona.

De Chopin a Matrix

Frank Marshall, deixeble del pianista, va continuar amb l’activitat de l’escola, reconvertida en Acadèmia Marshall. A mitjans dels anys vint, amb el suport de Salvador Andreu, va iniciar unes obres per potenciar la Granados com a sala de concerts i espai escènic, que havia d’acollir el Teatre Íntim d’Adrià Gual. Però el doctor va morir el 1928 i el projecte mai es va fer realitat. L’Acadèmia Marshall va continuar la seva tasca en altres locals, fins al dia d’avui.

Interior de la Sala Granados després de la marxa de l’estudi Voz de España

L’edifici va passar a Pedro María Reynoso, gendre del doctor Andreu. El 1936 el va llogar a Voz de España, una empresa de doblatge. Als seus aquests estudis, que van funcionar durant més de setanta anys, s’hi van doblar pel·lícules com West Side Story, Mary Poppins, Rocky, Grease o Matrix.La propietat de la finca va anar canviant de mans. Reynoso la va vendre a la Mutua Patronal Panadera del Gremi de Flequers, que l’any 1975 va construir a la parcel·la contigua un centre d’accidents laborals i rehabilitació, la clínica Sant Honorat, batejada en honor al patró dels forners.

Salvem la Sala Granados

El 2009 l’estudi de doblatge va deixar el local a causa de l’increment del lloguer imposat pel nou propietari, la multinacional Reale Assegurances. L’edifici va quedar abandonat i en un progressiu estat de ruïna.

Es va crear la plataforma Salvem la Sala Granados, que va redactar un projecte de rehabilitació per recuperar la sala de concerts i establir-hi un museu. Van presentar la proposta a la propietat, a l’Ajuntament i a la Generalitat, sense obtenir respostes.

Relleu femení a la façana de l’antiga Sala Granados.

El 2017, quan s’estava celebrant l’Any Granados, es va fer pública la venda de l’immoble a una clínica estètica. Com que l’interior de l’edifici no estava catalogat, els nous propietaris van enderrocar-lo l’estiu de 2018.

Avui la Sala Granados és un solar. Només en queda la façana de l’avinguda Tibidabo, decorada amb els relleus de quatre muses modernistes. Les últimes muses de Granados.

Font: Històries de Barcelona, Alícia Torra de Larrocha, Blog Salvem La Rotonda

Read Full Post »

LLUÍS TORRES

Bellaterra. Cat hem tingut el plaer d’asistir ahir al vespre, a l’Auditori de La Pedrera de Barcelona per veure “Les mans d’Alícia”-Life Victoria, un emocionant documental sobre Alícia de Larrocha (Barcelona, 1923/2009), la pianista catalana universal.

VÍDEO DE BELLATERRA. CAT

Alícia Torra de Larrocha, a l’esquerra|BELLATERRA. CAT

La projecció de documental “Les mans d’Alicia” sobre Alicia de Larrocha dirigit per Yolanda Olmos i Verónica Font es basa en el gran arxiu personal de la familia, que des de 2011 estàn penjant a la web http://www.aliciadelarrocha.com

El documental és una història de passió per la música i un viatge per descobrir la que va ser una de les millors pianistes del segle XX, la barcelonina Alícia de Larrocha.

“Les mans d’Alícia” (2017) és el retrat humà i artístic d’Alícia de Larrocha (1923- 2009), d’una vida dedicada a l’estudi i al perfeccionament musical amb el reconeixement de multitud de premis.

Personatges de renom internacional com Itzhak Perlman Joaquín Achúcarro, André Previn, Maria Joao Pires o Martha Argerich comenten, en aquest documental, la seva tècnica, la seva passió i els motius pels quals va ser considerada una de les millors pianistes del segle XX.

Al final de la projecció, Alicia Torra de Larrocha, filla de la gran pianista, ens ha parlat en petit comitè sobre detalls artistics i familiars, tot recordant que l’any 2023 es compliran els 100 anys del naixement de la seva mare Alicia de Larrocha, que també coincideix amb el de Victòria dels Àngels, moment per preparar homenatges i activitats culturals.

Read Full Post »

Alicia de Larrocha, considerada una de les més grans pianistes del segle XX. Bellaterra. Cat us recomana gaudiu del vostre estiu cultural, amb la seva apasionant biografia, dirigida per Mònica Pagès Santacana.

Foto del llibre biogràfic d’Alicia de Larrocha| BELLATERRA. CAT

Alicia de Larrocha i de la Calle

Va néixer el 23 de maig de 1923 a la ciutat de Barcelona i començà els seus estudis musicals a l’edat de tres anys. Oferí el primer concert públic als sis anys i als onze participà per primera vegada en un concert oficial, amb l’Orquestra Simfònica de Madrid. Va estudiar amb Frank Marshall, continuador de la prestigiosa Acadèmia Marshall. Allà va conèixer Anton Rubinstein, Emil von Sauer, Alfred Cortot, i altres grans pianistes de l’època.

El seu debut amb orquestra va ser l’any 1936, quan encara era una nena, en concerts a Madrid i Barcelona. A partir de 1939 va oferir concerts en diferents orquestres europees i acompanyar entre altres a la cantant i amiga Conxita Badia, però és a partir de 1954, quan debuta als Estats Units d’Amèrica, que comença el seu reconeixement internacional per la seva impecable tècnica al piano.

En els anys 60, la seva carrera s’accelera i arriba a programar al voltant de 120 concerts anuals a tot el món, sola, acompanyada d’orquestra o de cantants (fou acompanyant habitual de Victòria dels Àngels), a més de fer cada any tres gires per diferents ciutats dels Estats Units. Casada amb el també pianista Joan Torra i Duran, i mare d’un fill i una filla, es va mantenir activa fins a una avançada edat, ja que va emprendre una gira el 2000 per països de Sud-amèrica, va oferir un recital a Miami el 2001 i va participar en diverses actuacions el 2002 en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música Catalana de Barcelona i la sala Carnegie Hall de Nova York.

Morí el 25 de setembre de 2009 a la Clínica Quirón de Barcelona, als vuitanta-sis anys, a causa de complicacions cardiorespiratòries que motivaren l’ingrés hospitalari. Com a personalitat rellevant per haver rebut la màxima distinció del país, el diumenge 27, de deu del matí a sis de la tarda, es va instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya per qui va voler acomiadar-se de la concertista. Fou incinerada al Cementiri de Collserola i les cendres escampades en el mar.

Biografia oferta per la seva filla Alícia Torra de Larrocha: BELLATERRA. CAT

Read Full Post »

La universal pianista Alicia de Larrocha y su hija Alicia Torra de Larrocha|ANTONI BERNAD

Por ALICIA TORRA DE LARROCHA

*Lo que a mí me parecia normal, resulta que era una excepción

*Me di cuenta que mi família era diferente a la mayoria…..

Crecí en una familia en la que tanto mi padre como mi madre se dedicaban a lo mismo, pero él consideró que ella era mucho mejor. Ante esta situación, mi padre no dudó en dar un paso al lado y hacer todo lo posible por apoyarle y facilitarle el camino para que ella pudiera ejercer su verdadera vocación, sin tener que preocuparse por otros temas de los que él ya se ocuparía.

Lo que a mí me parecía normal, resulta que era una excepción! Me di cuenta de que mi familia era diferente a la de la mayoría… Mi padre se instaló un despacho en casa para gestionar los asuntos de mi madre y estar junto a nosotros y, así, ella podía viajar. ¡Siempre lo hizo sola; fue una mujer muy independiente y no tuvo problemas en abrirse camino en un mundo dominado por los hombres!
¡Con el tiempo he comprendido la suerte que tuvo al tener un hombre así a su lado (que no detrás)!!!

Cuántos casos ha habido y hay (suerte que cada vez menos…) en que una mujer con talento, por el hecho de ser madre, ha tenido que renunciar a dedicarse a lo que realmente vale por no tener el apoyo de su cónyuge…

REFLEXIÓN:

El feminismo no es equivalente al machismo. De una manera muy resumida, el machismo, es la creencia de que el sexo femenino es inferior con todas las consecuencias que ello conlleva (pensar que no tiene capacidad para ejercer ciertos cargos; dominarle, incluso, en casos extremos, ejerciendo la violencia; menospreciar sus opiniones, ante un mismo trabajo, pagarle menos que a un hombre y un largo etc.)
En cambio, el feminismo, lo concibo como una reivindicación de derechos para las mujeres, sin que, por ello, se menosprecie al otro género. Una de las reivindicaciones que claman al cielo es que, ante igualdad de currículum, de méritos y de conocimientos, debería haber igualdad de oportunidades y, sobre todo, de salarios. Otra, sería que, el cuidado de la casa y los hijos (si los hubiera) no son tareas exclusivas de la mujer. Ambos sexos están capacitados para ejercerlas.
Dicho esto, confieso que no estoy de acuerdo con la paridad. Considero que la selección de cargos debería basarse en escoger a los mejores, independientemente de si son hombres o mujeres. El quid de la cuestión es el haber podido tener las mismas oportunidades para estudiar, trabajar y así formarse un currículum.

Llamadme antigua, pero tampoco concibo la “galantería” (halagos respetuosos) como un signo de machismo, ni nunca me ha molestado, ni me he sentido discriminada cuando se usa el género masculino como genérico.

Por hoy, no reflexiono más…

Read Full Post »