Un documental dirigit pel periodista Salvador Dolz retrata la difusa repressió de postguerra en localitats com Manises (València)
LUCAS MARCO|“Benvolgut papà: no sé a quin procediment recórrer per aconseguir que les meues cartes arriben a les teues mans o que me n’arribe alguna teua”. És una de les missives de presos en presons, camps de concentració o exiliats que estan catalogades en l’Arxiu Municipal de Manises (València), enviades en la immediata postguerra i que mai van arribar als seus destinataris per a desesperació dels seus autors.
“Era un material molt interessant del qual poc s’ha escrit a Espanya”, assegura l’historiador Salva Espí, encarregat de catalogar la documentació de Falange en l’Arxiu Municipal de Manises. L’ajuntament de la localitat va encarregar un documental al director i guionista Salvador Dolz, que s’estrena el pròxim 28 de març a l’Auditori Germanies i que retrata l’ambient de postguerra en localitats menudes.
La gran majoria del mig centenar de missives correspon a presos en presons i camps de concentració, a més d’exiliats, que escrivien als seus familiars a la recerca d’avals i per mantindre’ls al corrent del seu incert destí. “Que et roben unes cartes no és una ximpleria sense importància, en aquest context era molt seriós i feia molt de mal”, explica a elDiario.es Salvador Dolz, el director del documental Cartes robades. Els papers de Manises.
L’arxiu de Falange es va salvar miraculosament de la desaparició i l’historiador Salva Espí ha treballat una dècada catalogant els 6.000 documents aproximadament que conté. El material trobat “és extraordinari”, remarca Espí, que va localitzar entre els milers de documents la documentació sobre una visita d’alt rang de les Joventuts Hitlerianes a València. Part del material arxivístic, que va passar dècades oblidat en el Café Arriba de Manises, seu local del partit del jou i les fletxes, es va fer malbé per inundacions i la mala conservació.
“Per a nosaltres va ser excepcional trobar-les i excepcional la seua conservació, perquè eren cartes que havien sigut censurades a persones molt concretes, la voluntat era minvar la moral i procurar fer tot el mal possible com a escarment als familiars que estaven a casa i que no tenien notícies dels seus familiars ni sabien si devien estar vius”, assegura l’arxiver municipal de Manises, Vicent Masó.
El pare del director del documental, soldat republicà, va estar pres en el camp de concentració de la Plaça de Bous de València, un dels més de 300 que el bàndol franquista va crear a Espanya durant la postguerra. La troballa de les cartes ha servit per a traçar en el documental la història a petita escala de la repressió franquista en localitats menudes i l’efecte col·lateral en les famílies dels vençuts de la Guerra Civil. “Es tracta d’una repressió difusa a què no hem donat prou importància”, declara Dolz.
Per a la periodista Rosa Brines, productora executiva de Cartes robades. Els papers de Manises, el documental “posa en valor aquestes microhistòries que moltes vegades queden relegades dels grans relats històrics, la història de la gent que ha quedat en l’oblit i en l’anonimat”. I en aquest pla més ajustat, Brines destaca el “paper crucial” de l’historiador local.
En el cas de Manises, la tasca de catalogació de Salva Espí ha permés traçar el pes que en la postguerra i, en menys mesura, durant la resta de la dictadura va tindre la Falange. “Hi ha una qüestió bàsica i és que aquesta gent confon l’ajuntament amb el partit”, assegura Espí, que destaca la “sort” que el material que va quedar abandonat haja pogut rescatar-se.
En total, 22 caixes que actualment estan en l’Arxiu Municipal de la localitat valenciana, a tocar de la capital. “Allò era el far west”, tercereja el director del documental. “Havien guanyat la guerra i feien el que els donava la gana”, postil·la Dolz.
Cartes robades. Els papers de Manises compta amb la investigadora Mélanie Ibáñez, especialitzada en la repressió franquista cap a les dones, que precisa que en la repressió franquista de postguerra “responia moltes vegades a denúncies que no es podien provar”. “Això genera un estat paranoic de desconfiança”, afig el psicòleg clínic Enric Pons.
Qui va robar les cartes?
Les missives segrestades mostren la desesperació dels presos i exiliats pel fet de no obtindre resposta dels seus familiars. “Aquestes cartes”, explica Pons, “el que denoten és un sentiment de desemparament i de desprotecció”. “Els ideals ja no estan, ja no es dona la il·lusió per canviar una societat i l’única cosa que busques és sobreviure, però aquesta supervivència només la pots esperar dels familiars més pròxims, perquè ningú te la donarà”.
“L’oblit per part de la teua família és un dels sofriments més profunds per a qualsevol ésser humà, perquè equival a la idea que ja no existeixes per als teus”, abunda la periodista Rosa Brines. “Un dels puntals del documental”, precisa el seu director i guionista, “és el poder absolut que tènia Falange en les poblacions”. La productora de l’audiovisual també destaca el relat sobre l’experiència de les dones, moltes amb fills a càrrec seu: “Van patir pobresa i humiliació i van ser doblement víctimes, com ho són en totes les guerres”.
“Les cartes robades és la història de fins a quin punt el règim, o la Falange en aquest cas, va sentir un menyspreu profund pels perdedors de la guerra, i va arribar fins al punt de voler incomunicar les famílies, que es perderen el rastre els uns als altres, desmembrar-los”, afig Brines.
Qui va robar les cartes? Encara que no és possible confirmar-ho del tot, l’historiador Salva Espí està convençut que va ser obra del Servei d’Informació de Falange, molt actiu en la minuciosa repressió de postguerra. Dos dels remitents de les cartes van morir en l’exili, un altre va ser capturat pels nazis a França i va morir en un camp de concentració. Dos autors més de les cartes van ser afusellats a Paterna. De la resta no s’ha pogut localitzar cap rastre.
“Es calcula que la duració d’aquests traumes i les experiències és fins a la tercera generació”, conclou el psicòleg Enric Pons.
Font: http://www.eldiario.es
BELLATERRA.CAT 