Des de l’any 2010, amb Ramon Andreu, presidint el govern de l’EMD de Bellaterra, no ha engegat cap projecte ambiciós de jardineria per reparar els nombrosos escocells sense arbres
Vergonyosa filera sense acacies talats i no sustituits a l’avinguda del Film/Sabadell de Bellaterra
Per què no s’han retirat les fraccions de troncs sustituint els arbres talats des de fa anys i panys? Hem contabilitzat 25 acàcies a l’Av. del Film, 24 moreres a l’Av. Joan Fàbregas, i 15 moreres al carrer Ramon Llull.
Ens demanem per què tampoc es fa anualment la poda de les velles acàcies de l’avinguda de Sabadell/Film, perquè floreixin saludables i plenes sanes blanques i flors.
L’objectiu del govern de l’EMD hauria de ser estimar molt més la natura i recuperar la bellesa i la qualitat de l’espai públic de Bellaterra, tot protegint la biodiversitat com a refugi de fauna útil per al control de plagues d’arbrat. Per això és bàsic dedicar-li esforços diaris i recuperar sense pèrdua de temps el que no s’ha fet durant tantes primaveres.
Una molt bona noticia és que Bellaterra tingui una sala d exposicions, com més coses millor..
Chus Cornellana, veïna de Bellaterra
Vull pensar que és un error d concepte, no malintencionat, però aquesta sala és del Centre Civic de Bellaterra, no de l EMD. L’EMD, si alguna vegada es disposa de pressupost té que anar a un altre lloc, aquí està de prestat.
El Centre Civic és una de les poques coses públiques que tenim a Bellaterra i tindria que funcionar com a tal, com succeeix amb el Centre Civic del Turó de Sant Pau, ho gestiona l’EMD pero segueixen sent Centres Civics, com tots els demés.
Un ajuntament mai s’apròpia d’un Centre Cívic, perquè el veïnat no ho permetrien, tampoc ho pot fer una EMD.
Ja he dit al principi que espero sigui un error d’expresió, però com ho he vist d’altres vegades, no voldria que Bellaterra es quedés sense Centre Civic.
Château-d’Œx ofereix una interessant oferta cultural i turística durant tot l’any. Pel que fa a les tradicions vives, el Museu Pays-d’Enhaut té una impressionant col·lecció de retalls de paper de Pays-d’Enhaut, la Maison de l’Etivaz ofereix el descobriment de com s’elabora el famós formatge DOP del mateix nom, mentre que la Maison du ballon recorre la història de l’aventura aeronàutica a la regió. Un rocòdrom, una bolera de 12 carrils i un poliesportiu completen l’oferta de quatre temporades.
A l’hivern, diverses rutes hivernals de senderisme o raquetes de neu conviden a descobrir la natura dels voltants. El domini esquiable dels Monts Chevreuils, tancat des de l’any 2002, és un important centre d’atracció per a l’esquí de muntanya o amb raquetes de neu. El seu restaurant és una destinació popular per a les excursions amb sortida des de Les Moulins o La Lécherette.
Al poble, la pista de gel a l’aire lliure, camp d’entrenament del club de curling local, acull grans i petits, no lluny del cinema Eden. Cal destacar el Rallye du Goût, cada any al febrer, una excursió d’hivern amb raquetes de neu amb estacions de degustació d’autèntics productes de Pays-d’Enhaut. L’esdeveniment insígnia del complex, però, segueix sent el Festival Internacional de globus aerostàtics, que té lloc l’última setmana de gener. S’ofereixen ofertes turístiques per a famílies així com productes que combinen oci, gastronomia, productes de proximitat i allotjament.
P A l’estiu, el turisme de vianants és el rei amb molts itineraris per la muntanya o per la Sarine. La zona al·luvial de Ramaclé, i la seva cascada prop del pont de Turrian, ofereix agradables llocs de pícnic. El restaurant Le Chalet ofereix demostracions d’elaboració de formatges de dimecres a diumenge a les 10.30 h. La piscina, les rutes de BTT i els esports fluvials completen aquesta variada oferta. L’activitat aerostàtica s’hi ofereix en totes les estacions amb vols en globus aerostàtic i l’escola de parapent.
El festival Au Pays des Enfants té lloc durant 10 dies entre finals de juliol i principis d’agost i ofereix un ampli ventall d’activitats i espectacles per a famílies i nens.
James David Graham Niven, més conegut com a David Niven (Londres, 1910 – Château-d’Oex, 1983), fou un actor de cinema anglès.
James David Graham Niven, més conegut com a David Niven (Londres, 1910 – Château-d’Oex, 1983)
Primers anys i inicis al cinema
James David Graham Niven va néixer l’1 de març de 1910 a Londres, Anglaterra, fill d’Edward Graham Niven, oficial britànic, i Henriette Julia Degacher. Té dues germanes, Margeret Joyce i Grizel Rosemary, i un germà, Henry. Per no anar contra la tradició familiar, segueix estudis militars al Royal Military College de Sandhurst d’on surt diplomat el 1930, com a segon tinent. Serveix durant dos anys a Malta, on coneix Roy Urquhart. És promogut tinent el 1933 però sap que no és fet per a aquesta carrera. De resultes d’una llarga i avorrida reunió d’informació sobre les metralladores, que el fa fallar una cita galant, respon de manera insolent a l’oficial que preguntava si hi havia preguntes: “Tindria l’hora? He d’agafar un tren.” Arrestat i empresonat per aquest acte d’insubordinació, distreu l’atenció del guardià fent-lo beure i s’escapa per la finestra. Al vaixell que el condueix a Amèrica, envia un telegrama per anunciar la seva dimissió.
Sencilla tomba de David Niven al cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)
S’instal·la a Nova York, on comença una carrera en el negoci de whisky; després, en el rodeo. Exerceix diverses petites feines, totes condemnades al fracàs. Després d’una volta per les Bermudes i per Cuba, s’instal·la a Califòrnia, a Hollywood, a l’estiu del 1934. Quan es presenta per treballar, comprova que cal un “permís de treball”. S’exilia llavors alguns anys a Mèxic, on fa sobretot d’home-canó i neteja; després torna quan se li concedeix el seu visat. Es presenta en una agència de càsting, que el classifica en la categoria “Anglosaxó de tipus n.° 2008”.
Apareix en algunes pel·lícules, en les quals es fixa Samuel Goldwyn. El cèlebre productor li ofereix llavors un contracte de quinze anys amb la MGM. Des de llavors enllaça els papers més importants en pel·lícules cèlebres, com The Charge of the Light Brigade, Bluebeard’s Eighth Wife o Four Men and a Prayer, de John Ford. És davant per davant de grans estrelles, com Laurence Olivier, a Cims borrascosos (1939), o Errol Flynn, de qui es fa amic, a The Dawn Patrol. El seu paper d’atracador cavaller en Raffles fa d’ell un actor reconegut.
Carrera internacional
Torna a Anglaterra quan aquesta declara la guerra el 1939 i serveix en els Comandos, on coneix Peter Ustinov. Roda en pel·lícules destinades a mantenir l’esforç de guerra el 1942 i 1944. Serveix en la campanya de Normandia i desembarca alguns dies després del 6 de juny. Acaba la guerra com a tinent coronel i rep la Legió del Mèrit, la més alta decoració americana atorgada a un estranger.
Cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)
El 1946, reprèn el camí dels estudis als Estats Units. És l’estrella amb Ginger Rogers de La primera dama, després d’A vida o mort, el mateix any. S’enfada llavors amb Samuel Goldwyn per raons d’honoraris i és exclòs una mica dels estudis. No roda més que en produccions menors i independents, però rep amb tot el Globus d’Or al millor actor musical o còmic pel seu paper a La lluna és blava, d’Otto Preminger. La seva carrera agafa llavors un nou vol tres anys més tard, amb l’immens èxit internacional de la pel·lícula de Michael Anderson La volta al món en vuitanta dies. Sembla llavors evident, encara avui, que ningú millor que ell no podia interpretar el paper del cavaller Phileas Fogg. Després de Bonjour tristesse, d’Otto Preminger, interpreta, al costat de Rita Hayworth, el paper del Major Pollock a Taules separades. La seva interpretació li val l’Oscar al millor actor i el Globus d’Or al millor actor dramàtic, així com el premi NYFCC al Millor Actor, atorgat pels crítics de cinema de Nova York.
La carrera de David Niven és desigual.
Apareix en un gran nombre de pel·lícules oblidades, presentant poc interès, però apareix tanmateix en pel·lícules notables, com Els canons de Navarone, amb Gregory Peck o Anthony Quinn, el 1961, o 55 dies a Pequín, amb Charlton Heston i Ava Gardner, dos anys més tard. Fa una prova per ser el primer James Bond en el cinema: era la tria de l’autor Ian Fleming, però no la dels productors. La seva flegma britànica, que ha conformat la seva reputació, és utilitzada per Blake Edwards el 1963 a La Pantera Rosa i Casino Royale el 1967. Dos anys més tard, és l’estrella britànica de la pel·lícula franco-italiana The Brain, dirigida per Gérard Oury, amb Jean-Paul Belmondo i Bourvil. Les seves últimes pel·lícules no són les que els cinèfils retindran, a l’excepció de Mort al Nil, del 1978, o Els llops de mar, dos anys més tard. David Niven acaba la seva carrera amb Blake Edwards en les continuacions més o menys encertades de La Pantera Rosa.
Cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)
Els últims anys de David Niven
El 1980, David Niven comença a sentir cansament, febleses musculars i problemes de veu. Una entrevista l’any següent alarma la seva família.
Se li diagnostica una esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda amb el nom de malaltia de Charcot. El 1981, assisteix a un homenatge a Fred Astaire. És la seva última aparició a Hollywood. Rep igualment un premi per al conjunt de la seva carrera als Evening Standard British Film Awards, a Anglaterra.
Cementiri de Château-d’Oex (Suïssa)
Se li diagnostica una esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda amb el nom de malaltia de Charcot. El 1981, assisteix a un homenatge a Fred Astaire. És la seva última aparició a Hollywood. Rep igualment un premi per al conjunt de la seva carrera als Evening Standard British Film Awards, a Anglaterra.
Entra amb un nom fals en un hospital, per evitar atreure la premsa i els periodistes, aparentment per un problema digestiu. Molt debilitat, torna al seu xalet de Château-d’Oex, a Suïssa, on el seu estat es continua degradant. Refusant tota hospitalització, mor envoltat de la seva família el 29 de juliol de 1983 als 73 anys.
Schlumbergera (Cactus de Nadal) a un jardí privat de Bellaterra
Schlumbergera (Cactus de Nadal) és un petit gènere de cactus amb 6 espècies de les muntanyes litorals del sud-est del Brasil. Aquestes plantes creixen sobre arbres o roques en hàbitats generalment ombrívols i amb alta humitat relativa i tenen una aparença força diferent dels cactus dels deserts. Moltes espècies de Schlumbergera tenen tiges que semblen fulles i flors que apareixen en arèoles. A l’hemisferi sud floreixen durant el mes de maig. Moltes espècies són plantes d’interior amb flors de diferents colors segons les cultivars.
Schlumbergera (Cactus de Nadal) a un jardí privat de Bellaterra
El botànic Charles Lemaire (1801-1871) va donar el nom de Schlumbergera a aquest gènere el 1858, en homenatge a Frédéric Schlumberger (1823-1893), col·leccionista de cactus francès. Les cultivars de Schlumbergera entren en dos grups principals:
El Grup Truncata conté totes les cultivars amb les seves característiques derivades de l’espècie S. truncata. El Grup Buckleyi conté totes les cultivars amb almenys algunes característiques heretades de l’espècie S. russelliana.
Tot i que inicialment es van importar uns pocs exemplars, SEAT va iniciar la producció en 1957 a la Zona Franca de Barcelona, sobre la base del model italià i la venda s’inicià el 27 de juny de 1957. Fins al 3 d’agost de 1973, quan es va deixar de fabricar, es van produir més de 790.000 unitats, amb la qual cosa es va convertir en el primer automòbil produït en massa a l’estat espanyol, sent considerat el cotxe que va motoritzar el país.
Quan va sortir al mercat costava 71.400 pessetes (65.000 més 6.400 d’impostos), uns 430 euros. Inicialment va ser el cotxe al que podia accedir la classe mitjana que no es podia permetre adquirir vehicles de prestacions superiors com el Seat 1400 que costava gairebé el doble, 144.600 pessetes (uns 869 €); la renda per capita a Espanya era d’unes 18.472 pessetes (uns 111 €).
La demanda va ser tan gran que calia esperar mesos per obtenir-lo; en el mes de març, tres mesos abans del llançament, ja hi havia 300 000 comandes realitzades. El 1958 la seva producció es multiplicà gairebé per cinc, al passar de gairebé 2.600 unitats a més de 12.000 unitats. Cal tenir present que el 1950 el parc automobilístic a Espanya era d’unes 100.000 unitats; és a dir, uns 3,1 vehicles por cada 1.000 habitants. Amb el temps es va convertir en un cotxe popular i posteriorment objecte de desig de col·leccionistes i aficionats als automòbils clàssics.
La primera versió, coneguda com a Normal o N, tenia els intermitents davanters sobre les aletes, al costat del capot, i va ser substituït en 1963 pel Seat 600D, la versió amb més exemplars produïts (418.035), que havia incrementat la seua cilindrada fins als 767cc. En 1970 es presenta el Seat 600E, amb els fars i els pilots més grossos que ja incorporava des de feia uns anys el Fiat 600D i les portes que s’obrien de forma convencional i no al revés com les versions anteriors que tenien les frontisses al darrere i el pany al davant.
A banda de les versions convencionals, també es van produir models com el comercial, el descobert, i la Formichetta, una furgoneta derivada de la berlina. Entre 1964 i 1967 es van produir unes 18.000 unitats de la versió de quatre portes, anomenada Seat 800, que era 180mm més llarga i no tenia paral·lel a la gamma FIAT.
Des de 1967 va conviure amb el Seat 850, derivat del mateix 600, més espaiós i potent, però no va ser fins a l’arribada del Seat 127, un tracció davantera modern i pràctic presentat en 1972, que el 600 no va tenir un veritable substitut com a model “supervendes” de la marca.
Gaudiu a casa vostra de Bellaterra dels millors productes de Grècia, de la Botiga Olímp Gourmet, situada molt a prop del centre comercial Splau de Cornellà.
Un dels racons Gourmet de la botiga grega Olimp|BELLATERRA GOURMET
La botiga Olímp Gourmet atresora més de 20 anys d’experiència en el mercat grec exigent, sent el primer coneixedor dels seus productes i particularitats per la qual cosa ofereix una major varietat de productes als preus més competitius del mercat.
Assortit d’olives Kalamata de la Botiga Olímp Gourmet|FOTO: BELLATERRA GOURMET
Olimp Gourmet ens porta des de Grècia els millors productes gourmet de la mil·lenària cuina hel·lènica. Des dels ja coneguts formatge Feta, olives Kalamata, o el pa de pita, iogurts artesanals, i fins a les més modernes creacions en plats preparats o pastisseria, sense oblidar les seves cerveses, licors i els millors vins amb D.O.
Detall de la botiga grega Olimp Gourmet|FOTO: BELLATERRA.CAT
Des des de l’any 2012, Olimp Gourmet dona servei a minoristes, distribuïdors, restaurants, hotels, supermercats i cash & carry. El 2020 va inaugurar una botiga per a venda al detall, molt a prop del Centre Comercial Splau a Cornellà de Llobregat.
Melomakarona, delicats dolços amb mel, importats de Tessalònica, la capital de Macedònia (Grècia) FOTO: BELLATERRA GOURMET
OLIMP GOURMET
Carrer del Progrés, 61 (08940 Cornellà de Llobregat) ☎️ 34933798722 administracion@olimpogourmet.com
“Penso que un dels moments més tristos de les nostres vides arriba quan es tanca per sempre la porta de la casa dels avis”
Els nostres avis
Les trobades amb tots els membres de la família que enalteixen el llinatge quan s’ajunten com si es tractés d’una família reial, portant sempre per bandera els avis, els culpables de tot.
Les tardes d’alegria amb oncles, cosins, néts, nebots, pares, germans i fins i tot nuvis passatgers que s’enamoren de l’ambient que s’hi respira.
Ni tan sols cal sortir al carrer, estar a casa dels avis és el que tothom necessitaria per ser feliç.
Els retrobaments per Nadal que cada any que arriben penses, i si és l’última vegada? Costa acceptar que això tingui data límit, que algun dia tot estarà cobert de pols i els riures seran un record de temps millors.
L’any passa mentre esperes aquests moments i sense adonar-nos passem de ser nens obrint regals a seure tots els adults a la mateixa taula, jugant des de les postres de dinar fins a l’aperitiu del sopar, perquè quan s’està en família el temps no passa i l’aperitiu és sagrat.
Les cases dels avis sempre estan plenes de cadires, mai se sap si un cosí portarà la núvia, un amic o el veí, perquè aquí tothom és benvingut.
Saludes la gent que passa per la porta, encara que siguin desconeguts, perquè la gent del carrer dels teus avis és la teva gent, és el teu poble.
Tancar la casa dels avis és adéu a les cançons amb l’àvia i als consells de l’avi, als diners que et donen d’amagat dels teus pares com si es tractés d’una il·legalitat, a plorar de riure per qualsevol ximpleria ia plorar per la pena dels que se’n van anar massa aviat.
Així que si tens l’oportunitat de trucar a la porta d’aquesta casa i que algú t’obri des de dins l’has d’aprofitar cada vegada que puguis, perquè entrar-hi i veure els teus avis asseguts esperant per fer-te un petó és la sensació més meravellosa que puguis sentir a la vida.
Si resulta que ara us toca ser avis, mai perdis l’oportunitat d’obrir les portes als teus fills i als teus néts i celebrar amb ells el do de la família, perquè només a la família és on els fills i els néts trobaran l’espai oportú per viure el misteri de l’amor als més propers i als que t’envolten.
Font: Arjonilla, Fuensanta de Martos, José Enrique VB,
“Per no alimentar els dubtes s’ha pagat un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi”
Rafael de Ribot i Torrella (Girona, 1966) és un periodista català. President del Consell de la Informació de Catalunya. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com a analistas. És professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull.
RAFAEL DE RIBOT – Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Creix la sensació que encarem la recta final de la pandèmia. Ens sedueix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt cansats, potser ens tranquil·litza una mica que s’ha demostrat molt diferent de les anteriors. Avui hi ha un consens entre els experts que si bé el virus s’ha manifestat més infecciós, ha tingut menys efectes que en les anteriors onades. Mentre obrim el debat sobre si haurem de fer front a una nova realitat endèmica, hauríem de ser capaços d’abordar-ne d’altres.
Encara ressona la pregunta de si no ho podríem haver evitat o haver fet alguna cosa per preveure-ho. Sigui quin sigui el veritable origen del virus, no resulta creïble pensar que ens podem defensar de noves mutacions víriques per la via de les normes, les lleis o els tractats. La hipòtesi d’una pandèmia mundial com la que estem passant està teoritzada des de fa temps. I val a dir que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir a principis de l’any 2020 de la perillositat potencial de la situació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nombroses crides alarmistes en situacions anteriors sense que es complissin els seus terribles auguris, havia anat perdent credibilitat. La pervivència de les institucions es justifica a partir de la seva utilitat. I sobretot les que no tenen capacitat coercitiva necessiten ser sobretot creïbles. Avui podem concloure que la realitat pandèmica no hauria estat gaire diferent si no hagués existit una institució sanitària d’ordre mundial. I això no ens ho podem permetre.
Els que sÍ que han tingut capacitat de prendre decisions han estat els governs en els seus diferents àmbits competencials i territorials. I ho han fet de manera diferent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de maneres aparentment o obertament contradictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algunes situacions molt concretes, hi ha una dificultat per extreure una conclusió general objectivable amb dades sobre si han estat molt diferents els efectes sanitaris de les diferents polítiques públiques segons si han estat més o menys intervencionistes. I a mesura que això s’ha fet més evident, ha anat creixent el desconcert entre gran part de la població, quan no, directament, una sensació de desànim. Segurament hi ha tingut molt a veure els efectes que han tingut les restriccions establertes en altres àmbits com les relacions humanes o en la situació econòmica de moltes persones.
Ja sigui per necessitat o per convicció, les administracions han abonat la idea que les decisions preses en els moments més difícils han estat avalades per un consens científic. Si fos cert, es podria dir que hem viscut una mena d’experiment de l’aristocràcia que propugnava Plató com la millor forma de govern. Alimentar aquesta idea pot haver estat tan necessari com inexacte, pel sol fet constatable que no hi ha un veritable espai de consens, i menys sobre una malaltia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demostrat tan canviant.Però per evitar alimentar els dubtes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi.
Mai com ara en la història de la humanitat s’han dedicat tants recursos econòmics i humans en tan poc temps a lluitar contra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüestionables, com ara haver estat capaços de desenvolupar més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per administrar les vacunes de forma massiva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és inevitable pensar que, en els millors dels casos, la pandèmia acabarà durant pràcticament el mateix avui que la de la grip al principi del segle XIX.
Seria una bona conclusió entendre que cal treballar per recuperar la credibilitat de les institucions, que s’ha de seguir invertint en coneixement científic i que cal modernitzar els sistemes de governança, sobretot per dotar-los de més agilitat per fer front a uns canvis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demostrat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pensar que la propera vegada hagi de ser diferent.
Els forners francesos han sortit a defensar el sector després de la campanya de pa barat de la cadena Leclerc en plena cursa perquè la baguet sigui patrimoni de la Unesco
França vol incloure la baguet dins del patrimoni immaterial mundial (Pexels)
Sílvia Mateu|Els forners francesos, amb el suport dels pagesos i de molts ciutadans, han sortit a defensar la qualitat de la baguet arran de l’anunci de la cadena de supermercats Leclerc de vendre-la a 29 cèntims.
Michel-Édouard Leclerc ha presentat la campanya com una manera de contribuir al poder de compra dels francesos en un context inflacionista i ha dit que mantindrà el preu de la baguet durant mig any perquè “és un indicador molt fort, que es recorda com el preu del combustible”.
Leclerc parla de “polèmica ridícula”, però el principal sindicat agrari FNSEA, forners, moliners i organitzacions del sector dels cereals han qualificat la campanya de “demagògica i destructiva de valors per un sector d’excel·lència”.
Dibuix de Man Dessinateur
En una declaració conjunta, expliquen que la baguet ha pujat fins als 90 cèntims de mitjana per l’augment dels costos de la farina, l’electricitat i la mà d’obra i es pregunten qui pot viure amb dignitat amb aquests preus.
La baguet, a la Unesco
Com recorden en aquest comunicat de totes les parts implicades, tot això passa mentre l’elaboració tradicional de baguet està en la cursa perquè la Unesco la reconegui com a patrimoni immaterial mundial.
Fa quatre anys, Emmanuel Macron, va defensar incloure la tradicional baguet a la llista de la Unesco. Aquesta setmana el president francès ha rebut a l’Elisi els membres del comitè de la Unesco del patrimoni immaterial mundial, una visita que ha inclòs foto de Macron amb una baguet a la mà.
Molts ciutadans també han mostrat a les xarxes socials el seu suport públic a la feina dels forners artesans i en contra de la baguet a 29 cèntims de Leclerc.
BELLATERRA.CAT 