Sorprenent el cementiri de Laredo que té instal·lats altaveus amb música clàssica transmesa des de l’església propera.
Al interior del cementiri de Pedro Abad hi ha una ruta amb poemes dedicada a la pau
En l’horitzó de les incerteses, per ara continuem tenint clar que ens morirem. I les empreses tecnològiques no ho desaprofiten: negoci assegurat. Les esqueles ja són digitals i s’han creat aplicacions on es comparteixen detalls de cerimònies de comiat.
Les xarxes socials de persones que s’han mort continuen vives, i els familiars les alimenten amb fotos, cançons, vídeos i textos d’homenatge. Ho fan per conjurar el record, per matisar el dolor, per continuar amb la presència que s’ha absentat. Per sempre.
Els cementiris comencen a dotar-se de codis en què simplement amb un telèfon podem accedir a vides, fotos i vídeos de difunts. Ho vaig veure en un cementiri jueu a Berlín fa anys, però ara ja ha arribat també aquí. I no són només adhesius amb el codi QR de plàstic, sinó que ja poden ser esculpides directament a la làpida. I la informació que es proporciona no és només dels nostres coneguts, sinó de qualsevol. No hi ha contrasenyes ni codis. La mort dels altres al nostre abast, perquè revisquin en el record. Pot causar estupor o incomoditat, però al mateix temps és un intent de normalitzar la mort. Així com les cerimònies en remot. La mobilitat internacional ha provocat que molts familiars no arribin a l’enterrament d’algunes persones que estimen. No hi ha problema, responen les funeràries: ara farem les cerimònies en streaming, en directe, i a més, li donarem un enllaç o un pen drive perquè ho pugui viure tants cops com vulgui. La intel·ligència artificial també flirteja amb els difunts, i hi ha diversos intents de parlar amb persones que ja no hi són, o millor, fer-les parlar, compassant la seva veu a la seva imatge. O encara més pervers: fer servir una veu i interposar-la en boca d’un personatge que ja no hi és.
Hi ha pàgines web amb noms tipus El meu cementiri digital, on pots anar cavant la teva pròpia tomba a internet. Tu la personalitzes, hi poses el que vols, i quan et mors pots decidir si hi ha gent que hi pot entrar –sense modificar res– o si hi vols un cadenat digital. Habitualment, al cap de 20 anys les empreses es reserven el dret d’obrir la teva sepultura. També pots anar creant la teva tomba en companyia, i els teus familiars o amics poden anar-te ajudant, talment com si fos un arxiu de text compartit on els altres van fent modificacions. O deixar una carpeta oculta a la tomba i decidir quin dia vols que aparegui, com una mena de testament. Estiguem preparats, perquè potser també heretarem sepultures digitals, i hauríem de saber què fer-ne.
La Fundació Mapfre a Barcelona, en un cicle anomenat Fotografia i Arxiu, ofereix aquesta tardor reflexions sobre memòria i oblit. No només la memòria històrica: també la memòria estètica, i la memòria ètica. La memòria està patint canvis provocats per la irrupció digital. Afecten vius i morts. Hi ha memòria digital, també memòria destruïda. La desinformació tòxica pot aniquilar tranquil·lament un relat col·lectiu i fer canviar el rumb de la història. La memòria és el primer que modifica un govern totalitari. El periodisme malda contínuament amatent per contrastar de manera professional fonts per ser fidel a la memòria i no manipular-la. Les fotografies ja no són només la meravella de l’instant irrepetible com diria Roland Barthes, sinó un format modificable i reproduïble: “Allò que la fotografia reprodueix fins a l’infinit només ha tingut lloc una sola vegada.”
El nostre cervell ja no fa exercicis gimnàstics i mnemotècnics perquè és molt més fàcil confiar en els nostres dispositius. Per què recordar si ja ho trobo al mòbil, o a Google. Doncs perquè és el que et queda, sovint, quan ja no tinguis cap consol, tampoc el tecnològic. La memòria es pot reivindicar com a temple dels nostres records i donar-li la possibilitat de ser viscuda col·lectivament, si es vol. Com també apagar-la, quan el record es faci insuportable. La memòria permanentment encesa pot ser una tortura. Nogensmenys, la no memòria és un perill. Ciutadans desmemoriats, alumnes sense referents, consumidors sense records… són carn de canó per a dèspotes, abusadors i manipuladors. No som la nostra memòria però en ella, hi som. Quan ens abandoni, es desplaçaran els nostres records i les nostres àncores. Mentre hi sigui, cuidem-la. La memòria ens pot protegir, i ens hi podem refugiar quan tot comenci a ensorrar-se.
Font: Miriam Diez Bosch, El Punt Avui
BELLATERRA.CAT 