Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Rafael de Ribot i Torrella’

“Per no alimentar els dubtes s’ha pagat un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi”

Rafael de Ribot i Torrella (Girona, 1966) és un periodista català. President del Consell de la Informació de Catalunya. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com a analistas. És professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull.

RAFAEL DE RIBOT – Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Creix la sen­sació que enca­rem la recta final de la pandèmia. Ens sedu­eix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt can­sats, pot­ser ens tran­quil·litza una mica que s’ha demos­trat molt dife­rent de les ante­ri­ors. Avui hi ha un con­sens entre els experts que si bé el virus s’ha mani­fes­tat més infecciós, ha tin­gut menys efec­tes que en les ante­ri­ors ona­des. Men­tre obrim el debat sobre si hau­rem de fer front a una nova rea­li­tat endèmica, hauríem de ser capaços d’abor­dar-ne d’altres.

Encara ressona la pregunta de si no ho podríem haver evitat o haver fet alguna cosa per preveure-ho. Sigui quin sigui el veritable origen del virus, no resulta creïble pensar que ens podem defensar de noves mutacions víriques per la via de les normes, les lleis o els tractats. La hipòtesi d’una pandèmia mundial com la que estem passant està teoritzada des de fa temps. I val a dir que l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir a principis de l’any 2020 de la perillositat potencial de la situació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nombroses crides alarmistes en situacions anteriors sense que es complissin els seus terribles auguris, havia anat perdent credibilitat. La pervivència de les institucions es justifica a partir de la seva utilitat. I sobretot les que no tenen capacitat coercitiva necessiten ser sobretot creïbles. Avui podem concloure que la realitat pandèmica no hauria estat gaire diferent si no hagués existit una institució sanitària d’ordre mundial. I això no ens ho podem permetre.

Els que sÍ que han tingut capacitat de prendre decisions han estat els governs en els seus diferents àmbits competencials i territorials. I ho han fet de manera diferent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de maneres aparentment o obertament contradictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algunes situacions molt concretes, hi ha una dificultat per extreure una conclusió general objectivable amb dades sobre si han estat molt diferents els efectes sanitaris de les diferents polítiques públiques segons si han estat més o menys intervencionistes. I a mesura que això s’ha fet més evident, ha anat creixent el desconcert entre gran part de la població, quan no, directament, una sensació de desànim. Segurament hi ha tingut molt a veure els efectes que han tingut les restriccions establertes en altres àmbits com les relacions humanes o en la situació econòmica de moltes persones.

Ja sigui per necessitat o per convicció, les administracions han abonat la idea que les decisions preses en els moments més difícils han estat avalades per un consens científic. Si fos cert, es podria dir que hem viscut una mena d’experiment de l’aristocràcia que propugnava Plató com la millor forma de govern. Alimentar aquesta idea pot haver estat tan necessari com inexacte, pel sol fet constatable que no hi ha un veritable espai de consens, i menys sobre una malaltia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demostrat tan canviant.Però per evitar alimentar els dubtes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situant els que dubtaven o els discrepants en el bàndol dels negacionistes, tancant qualsevol possibilitat de debat sobre altres maneres d’abordar la crisi.

Mai com ara en la història de la humanitat s’han dedicat tants recursos econòmics i humans en tan poc temps a lluitar contra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüestionables, com ara haver estat capaços de desenvolupar més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per administrar les vacunes de forma massiva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és inevitable pensar que, en els millors dels casos, la pandèmia acabarà durant pràcticament el mateix avui que la de la grip al principi del segle XIX.

Seria una bona conclusió entendre que cal treballar per recuperar la credibilitat de les institucions, que s’ha de seguir invertint en coneixement científic i que cal modernitzar els sistemes de governança, sobretot per dotar-los de més agilitat per fer front a uns canvis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demostrat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pensar que la propera vegada hagi de ser diferent.

Font: El Punt Avui, Blanquerna,

Read Full Post »