Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 21/03/2021

Ignasi Roda Fàbregas|ARXIU BELLATERRA.CAT

UN POETA QUE CANTA

No canto per cantar ni faig poemes
endut per un moment d’inspiració.
En front la partitura els meus dilemes.
En front del full en banc la frustració.

Batallo per les notes confegides,
gemego per uns mots entrellaçats
buscant d’un buit total les melodies
i d’un no res uns versos endreçats.

I ve llavors un punt que tot encaixa,
els mots i la musica fan el ple.
Alço com un guerrer la destral d’aixa,

crido d’allà i em quedo sense alè.
I veig el món perdut, com s’esbiaixa.
El cant d’aquell poeta queda en re.

(Ignasi Roda Fàbregas, 21 març 2021)

Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953) és un escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.

Activitats destacades

1968, i junt amb dos germans més (Frederic i Àlvar) constitueix el grup de cançó catalana El Tricicle (Nota: aquest grup no és l’actual Tricicle format anys després).
1968 s’inicia en la composició de cançons basades en poemes de poetes catalans.
1969 inicia la seva activitat teatral amb el grup NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari).
1972 funda el grup de cançó catalana Taverna 2 i el grup Equip de Poesia. Aquest mateix any escriu el seu primer musical «Iris».
1973 inicia la seva activitat de professor de teatre a escoles i instituts. Forma part de diferents grups de teatre independent i inicia les seves activitats en el camp de l’Animació Socio Cultural i es fa càrrec de la direcció de la ESTASCT (Escola Superior de Tècnics en Animació Socio Cultural i Turística) del CET (Centre d’Estudis Turístics).
1980 es fa càrrec de la gerència del Teatre La Faràndula de Sabadell i promou la creació del TES (Teatre Estable de Sabadell).
1985 organitza l’EETT (Escola d’Estiu de Tallers de Teatre) a Cervera que manté oberta fins al 1989.
1988 crea l’empresa de serveis Dissenys Culturals, amb la qual i al llarg de sis anys, organitza diferents esdeveniments, entre els quals, molts d’ells relacionats amb infraestructures de les olimpíades a Barcelona del 92.
1994 es fa càrrec de la direcció Pedagògic de la Mostra de Tallers de Teatre del Segon Ensenyament de Granollers. Professor de l’Escola d’estiu Rosa Sensat, 1987 de l’Institut Municipal d’Ensenyament (IME) i de diferents escoles d’estiu d’arreu de Catalunya.
1996 Comença a publicar contes per a infants i inicia una relació professional amb l’editorial ING Edicions.
1999 es fa càrrec de la direcció de La Passió de Cervera on renova el muntatge amb treballs de dramatúrgia, il·lustracions musicals, vestuari i il·luminació en el decurs de 5 anys.
2002 torna als escenaris musicals i crea el segell discogràfic IMION enregistrant 4 CD: «Musica per a poetes. Volums I i II», «Llibre de cançons» i «Tornarem a viure».

Algunes de les obres d’Ignasi Roda Fàbregas són:

Narrativa

  • Vine a la terra de les fades. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 1996 – Xot i el secret dels ocasis. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 1996 – Nona i el follet de les estacions. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 1996 – Tell, el noi que s’empassava les llàgrimes. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 1996 – L’escurniflaire i la terra dels unullus. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 1997 – Les ballarines de la neu. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 1997 – L’armari de l’àvia. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 2000 – Salsafí i les llavors màgiques. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 2008 – En Salsafí a la Terra de Caulés. Barcelona: I.N.G. Edicions
  • 2008 – Ai, m’ha caigut una dent!. Barcelona: I.N.G. Edicions

Obres dramàtiques

  • La llegenda de Sant Jordi
  • 1974 – En Gostí lladre
  • 1979 – L’auca dels tres reis. Companyia La Saragata
  • 1980 – En Sergi i la màquina del tempsFestival Internacional de Teatre de Sitges
  • 1989 – Kabarreig. Barcelona: Cova del Drac
  • 1993 – Balades de mercat. L’Auditori de Sant Cugat del Vallès
  • 1994 – Els constructors del món (amb Frederic Roda Ventura). L’Espai, a Barcelona
  • 1995 – Grúmic, somni de tardor. Companyia Tàbata Teatre. Sala Sant Francesc, Granollers
  • 1995 – La profecia de l’estel. La Cooperativa, Barberà del Vallès
  • 1996 – La dam de pic. Sala Pere Quart, Sabadell
  • Jimi, el fill de Jim HawkinsFira de Teatre al Carrer de Tàrrega
  • 1997 – Hers, el fantasma del teatre. Companyia Tàbata Teatre. Fira de Teatre al Carrer, Alella
  • 1998 – Quin ofici més bèstia el de trobador. Companyia La Saragata. Teatre Municipal, Vilanova del Vallès
  • 1998 – Nyam!. Teatre Municipal, Palau-solità i Plegamans

Font: Ignasi Roda Fàbregas, Wikipèdia

Read Full Post »

Johann Sebastian Bach va néixer el 21 de març del 1685 a Eisenach i va morir el 28 de juliol de 1750 a Leipzig.

“Neue Bachdenkmal” (1908), el monument que es troba a l’entrada lateral de l’església de Sant Tomás de Leipzig|DW

🎻Recordem l’organista i compositor alemany del barroc escoltant una part de les seves obres més conegudes👇

Biografia de Johann Sebastian Bach

A deu anys restà orfe de pares. Descendent d’una família de músics (Bach), rebé probablement del seu pare, Johann Ambrosius Bach, músic de la cort, les primeres nocions de l’ofici musical. El seu germà Johann Christoph Bach, amb el qual continuà la seva educació musical, l’acollí a casa seva, a Ohrdruf, on tenia el càrrec d’organista. A quinze anys, gràcies a la seva bona veu, trobà una plaça de cantor a la Michaeliskirche de Lüneburg, on visqué tres anys de formació intensa, en contacte amb obres d’autors alemanys, flamencs i italians que trobà a la biblioteca del Lyceum. A divuit anys havia assimilat ja una bona part de la important herència musical germànica, que completà amb coneixements d’altres estils europeus. Esdevingut ja un professional, el 1703 obtingué la primera col·locació com a violinista a la cort de Weimar, on romangué solament sis mesos. Sembla que les seves primeres obres poden ésser datades de l’època de Lüneburg, i àdhuc de la d’Ohrdruf: preludis i partite de coral, per a orgue, i una fuga per a clavecí. A la curta etapa de Weimar, sembla que només li correspon un concert en do menor, per a clavecí. Al setembre del 1703 acceptà la seva primera plaça d’organista a la Neukirche d’Arnstadt, Turíngia, on estrenà un orgue de 23 jocs, amb el càrrec suplementari de Kapellmeister del Gymnasium. En aquesta època, la seva activitat creadora començà a ésser important. A més d’obres per a clavecí, instrument que sempre cultivà, la música per al culte ocupà la part principal de la seva activitat, amb obres per a orgue i vocals; la seva primera cantata religiosa és datada a Arnstadt. No tardà a acceptar el lloc d’organista a la Blasiuskirche de Mülhausen, al setembre del 1707, a vint-i-dos anys. L’octubre del mateix any es casà amb la seva cosina Maria Barbara Bach. A aquesta etapa de la seva vida correspon un preludi per a orgue, tres cantates religioses i una altra cantata —Gott ist mein König, escrita per encàrrec del consell de la ciutat—, que sembla que fou la primera obra que hom li edità. Per motiu de conflictes religiosos entre pietistes i luterans ortodoxos, Bach preferí de deixar Mülhausen i d’acceptar el lloc de músic de cambra i organista de la cort del duc de Saxònia-Weimar, al servei del qual restà nou anys; fou un període fecund per a Johann Sebastian. Nombroses obres per a orgue ho testimonien, entre d’altres, el grandiós Passacaglia en do menor, les tocates en re menor i sol major i l’Orgelbüchlein. També són d’aquesta època nombroses cantates religioses i una cantata profana —De la caça—. Bach començà a tenir fama de virtuós de l’orgue, i hom té notícia dels seus recitals a Weissenfels, Halle, Kassel i Erfurt. Bach aprofundí en l’estil italià transcrivint obres de Vivaldi i Marcello. El 1717 es traslladà a Köthen (Anhalt, Saxònia) amb la seva ja nombrosa família, per entrar al servei del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen. En aquesta època, que durà sis anys, Bach no pogué dedicar-se a la música religiosa, a causa del calvinisme practicat a la cort. Altrament, pertanyen a aquest període algunes de les seves grans obres instrumentals: les Invencions a dues i tres veus, el primer volum de Das wohltemperierte Klavier (‘El clavecí ben temprat’), la Fantasia cromàtica, les suites franceses i angleses, totes les obres per a violí i violoncel sol i les sonates per a flauta. Els sis Concerts de Brandenburg apareixen com la síntesi de la saviesa musical de l’Europa d’aquell moment. El Concert per a dos violins i orquestra també pertany a aquesta època en què Johann Sebastian es manifestà amb una maduresa definitiva, com a compositor i com a organista, en concerts a Leipzig i a Hamburg. El 1720 morí la seva primera muller, de la qual tingué set fills, i el 1721 es casà amb Anna Magdalena Wülcken, que l’ajudà molt com a copista. El 1723, quan Bach tenia trenta-vuit anys, guanyà per oposició el lloc de director de música de la Thomasschule de Leipzig, i l’ocupà fins a la mort. Fou l’època de la seva màxima fecunditat, principalment en la música religiosa: hom calcula que escriví, aquests anys, 260 cantates religioses, les passions segons sant Joan, sant Mateu i sant Marc —aquesta última, perduda—, la Missa en si menor, el Magnificat, els oratoris de Nadal, de Pasqua i de l’Ascensió; els sis motets, quatre misses, lieder, etc. Per a orgue, a més de preludis de coral i preludis i fugues, escriví les excepcionals Sis Sonates a tres veus. Per a clavecí es registren, en aquesta època, el segon volum de Das wohltemperierte Klavier, el Concert italià, la Partita en si menor i les Variacions GoldbergLes Variacions Goldberg de J.S. Bach interpretades per Kimiko IshizakaAl Notenbuch, escrit per a Anna Magdalena, hom troba, també, cinc lieder, entre els quals hi ha el conegut Bist du bei mir. En aquesta etapa final escriví Das musikalische Opfer (‘L’ofrena musical’) i, poc temps després, Die Kunst der Fuge (‘L’art de la fuga’). En aquestes dues obres, Bach deixà a la posteritat una mostra definitiva del domini prodigiós que posseïa del seu art. El 28 de juliol de 1750 Johann Sebastian Bach morí, a seixanta-cinc anys. Des del seu llit de mort dictà, encara, al seu gendre Altnikol, una fantasia sobre un tema de coral per al seu instrument preferit, l’orgue, a la qual donà el títol de Vor deinem Tron tret’ich hiermit (‘Compareixo davant el teu tron’). Anna Magdalena, de la qual havia tingut tretze fills, li sobrevisqué deu anys.

Bach, que practicà humilment la música com un ofici, arribà als cims més elevats de l’art; es limità a portar fins a les darreres conseqüències l’ofici musical practicat pels seus antecessors i contemporanis alemanys, assimilant l’essencial dels altres estils europeus de l’època. La seva actitud, conseqüent fins a la fi, i el domini tècnic a què arribà li permeteren d’obtenir uns resultats transcendents, amb els quals se situà, sens dubte, per damunt de tots els seus contemporanis. L’esperit creador de Bach no necessità de canviar les formes tradicionals per a expressar-se lliurement, i resultà un innovador sense proposar-s’ho, amb un equilibri genial entre la fidelitat i l’audàcia, l’observança estricta i la fantasia atrevida. No és estrany que els seus contemporanis, mancats de perspectiva, l’acusessin d’antiquat i que caigués gairebé en l’oblit durant més de mig segle. Bach havia exhaurit ja totes les possibilitats de la música barroca i, després d’ell, la música es desenvolupà en una altra direcció. El 1789, quan Mozart visità Leipzig i tingué ocasió de sentir i d’estudiar les partitures d’alguns motets de Bach, exclamà: “Per fi aprenc alguna cosa nova!” Precisament els motets foren les úniques obres de Bach que s’interpretaren, àdhuc en els anys d’oblit, a Leipzig i en altres localitats. Un altre testimoniatge que l’admiració per Bach no havia desaparegut és la seva primera biografia, apareguda el 1802 i escrita per Forkel. En el redescobriment definitiu de Bach, Mendelssohn té un lloc d’honor, pel fet d’haver patrocinat i potser dirigit la interpretació de la Passió segons sant Mateu, el 1829. La major part dels compositors romàntics sentiren una gran admiració per Bach. El 1850, cent anys després de la seva mort, fou fundada la Bach Gesellschaft, que publicà l’edició completa de les seves obres.

A Catalunya, la introducció de la música de Bach s’esdevingué durant el segle XX. Poc abans de començar el segle, però, el 4 d’abril de 1897, l’Orfeó Català cantà dos corals de Johann Sebastian Bach en una audició al Teatre Líric; el 28 de novembre de 1911 era oferta ja, pel mateix Orfeó, al Palau de la Música Catalana, la primera audició de la Missa en si menor sota la direcció de Lluís Millet, i el 27 de febrer de 1921 igualment l’Orfeó Català interpretà per primera vegada la Passió segons sant Mateu. Dins els primers anys del segle XX, Pau Casals inclogué en el seu repertori les sis sonates per a violoncel sol, a les quals fins aleshores havia estat donat únicament un valor pedagògic.Col·laboració: SeB

Font: Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »