☑️ El Passatge Ignasi Iglésias té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera.
Es fa impossible passejar perquè està ple de vegetació, el que crea un perill d’accidents i caigudes. Tampoc existeix instal·lada, com altres carrers de Bellaterra, cap placa amb el seu nom, tot i que surt al plànol oficial del nomenclàtor de Bellaterra.
Segons ens ha comunicat el bellaterrenc Ignasi Roda, sota les herbes del Passatge Ignasi Iglesias es troba una complerta escala, que mentres vivía Estrada, el propietari d’El Pedregar, la va mantenir lliure de males herbes i en perfecte estat.
Ignasi Iglésias Pujadas (Sant Andreu de Palomar, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La força de l’orgull (1888), després perduda. De tornada a Sant Andreu s’interessà pels problemes dels obrers, i a El remordiment (1890) i Sortint de
de l’ou (1892) retratà la gent humil amb la qual convivia.
Entrà en contacte amb el grup de “L’Avenç”, que publicà moltes de les seves obres, i participà en el Modernisme regeneracionista; l’influí el teatre d’Ibsen, que ajudà a divulgar, i féu conèixer L’esclau del vici (1893), L’escurçó (1894) i Fructidor (1897), entre d’altres, que el col·locaren entre els autors joves de més prestigi. La influència d’Ibsen es matisà amb la que rebé de Hauptmann i de Maeterlinck, de manera que al tombant del segle, el dramaturg ja havia elaborat la pròpia personalitat. D’aquest moment daten les obres més famoses d’Iglésias: La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física, Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment, i Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda. Tots aquests drames s’inserien dins el corrent naturalista i propugnaren la validesa de les lleis de la natura sobre les lleis de l’home.
La seva actitud rebel cedí aviat, i Iglésias s’adaptà a les exigències de la comèdia noucentista, alhora que fou nomenat funcionari municipal. Les obres que produí a partir del 1909 no assoliren l’èxit de les precedents. Així, una problemàtica burgesa i una preocupació per la descripció psicològica pot ésser advertida a Foc nou (1909), Flors del cingle (1912) i L’alosa (1913). Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Amb La fal·lera de l’amor (1921) aconseguí una comèdia correcta i amable, però no obtingué cap nou èxit fins el 1926, amb el seu darrer drama, La llar apagada, que li estrenà Enric Borràs, on planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que Iglésias visqué en la seva vida familiar, bé que el situà dins un ambient d’alta comèdia.
El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ésser editades al cap de poc temps. D’entre la dilatada producció, són els drames de la seva primera etapa els que han perdurat i que, de fet, no han deixat d’ésser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Iglésias fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a Sud-amèrica.
BELLATERRA.CAT 