L’eclosió d’aquest costum es remuntaria a principis del segle XX
Dotze grans de raïm a punt de ser engolits per Cap d’Any
Menjar dotze grans de raïm coincidint amb l’entrada del nou any ens pot semblar una tradició “de tota la vida”, però la veritat és que aquest costum no és gaire antic, i més que tenir un origen cultural, la seva irrupció estaria relacionada amb la llei de l’oferta i la demanda.
La teoria més estesa de per què mengem raïm la nit de Cap d’Any és que és un costum aparegut a principis del segle XX com a resultat de la iniciativa d’uns viticultors del País Valencià.
Sembla que l’any 1909, a les comarques d’Alacant hi va haver una collita molt abundant de raïm. Això va fer que els viticultors, per mirar de donar sortida a aquell excés de producció, decidissin regalar-ne a la població assegurant que qui en mengés dotze grans la nit de Cap d’Any, simbolitzant els dotze mesos de l’any, tindria bona ventura l’any següent.
A partir de la implantació d’aquest costum, s’ha anat teixint també un relat lligat al desig de prosperitat i abundància. Potser relacionat amb el fet que l’època de la verema és al voltant del mes de setembre i no pas a finals d’any.
Aquest desig de sort queda clarament reflectit en el refranyer popular:
“Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per a tot l’any.”
La proposta de menjar raïm coincidint amb les campanades hauria tingut força èxit i l’hàbit es va anar estenent a poc a poc per tota la Península –inclòs Portugal– al llarg de les següents dècades. La tradició va arribar també a alguns països de l’Amèrica Llatina, com Colòmbia, Mèxic o el Perú, entre d’altres.
Altres teories
Hi ha, però, altres teories que apunten a un origen més antic d’aquesta tradició, com la que recorda que ja a finals del segle XIX, la burgesia catalana acostumava a acomiadar l’any i donar la benvinguda al nou bevent xampany i degustant raïm després d’un gran àpat. Aquest costum s’hauria importat de les classes altes de França i Alemanya.
També hi ha teories que parlen de la tradició madrilenya de menjar el raïm a la Puerta del Sol; això ens remuntaria fins i tot a uns anys abans, a la dècada dels 80 del segle XIX, quan un grup de madrilenys va decidir ironitzar sobre el costum aristòcrata de menjar raïm per acabar l’últim sopar de l’any. Amb aquest esperit burlesc van anar fins a la cèntrica plaça de Madrid per menjar raïm acompanyats pel so de les campanades.
O encara podríem anar més enrere, ja que a l’antiga Roma hi havia la creença que la ingesta moderada d’aquesta fruita després d’un àpat suculent ajudava a tenir una digestió més lleugera.
Les fruiteries acostumen a esgotar fins a l’últim gra de raïm coincidint amb els dies previs al Cap d’Any
Ara bé, ningú sap del cert encara si es mengen dotze grans de raïm perquè en toca un per cada campanada, o bé perquè en toca un per cada mes de l’any. Tant si és una opció com l’altra, tindria tota la lògica. Com lògic seria també menjar dotze grills de mandarina o dotze panses, per posar alguns exemples que últimament estan substituint el raïm en algunes celebracions.
24 productes agroalimentaris de Catalunya, cinc dels quals olis d’oliva, compten amb el distintiu de màxima garantia d’origen i qualitat que atorga la UE
Els menjars i sopars amb família i amics cobren especial importància durant aquestes dates de festes nadalenques, on no poden faltar a la taula els aliments de qualitat. L’àmbit europeu compta amb uns segells distintius que ho garanteixen. Són les Denominacions d’Origen Protegides (DOP) i les Indicacions Geogràfiques Protegides (IGP). Es tracta de dues catalogacions relacionades amb productes agroalimentaris per a aliments autòctons, excepcionals, únics i oficialment reconeguts per la UE per la seva alta qualitat.
Els aliments que porten aquests segells són productes típics, arrelats a un territori amb unes característiques ambientals úniques, que els proporciona un sabor i una personalitat pròpia inimitables, resultat de l’estreta relació existent entre el producte, l’entorn geogràfic i una elaboració feta amb cura al llarg d’anys o segles d’història. L’àmbit dels vins, però, compta amb uns distintius diferents, les Denominacions d’Origen (DO). Diferències entre DOP i IGP
Si estem en un comerç, sabem reconèixer aquests segells?
Quines diferències hi ha entre les DOP i les IGP? D’entrada, un d’ells, la Denominació d’Origen Protegida, porta un segell vermell i groc, i l’altre, la Indicació Geogràfica Protegida, de color blau i groc. Ambdues etiquetes identifiquen els aliments amb la màxima garantia d’origen i qualitat que atorga la UE. Ara bé, la vinculació del producte amb el territori és més gran en el cas de les DOP, ja que totes les fases de producció i elaboració s’han de dur a terme en una zona geogràfica limitada definida. En canvi, en el cas de l’IGP algunes fases poden fer-se fora d’aquest territori, perquè no aporten característiques diferencials. Malgrat les diferències i els matisos, ambdós tipus de distintiu gaudeixen del mateix grau de protecció i són una garantia d’alta qualitat per als consumidors.
24 productes catalans amb DOP i IGP
Per tal que un producte tingui una DOP és necessari que compleixi un reglament europeu molt estricte. A Catalunya hi ha dotze productes reconeguts amb DOP, cinc dels quals són olis d’oliva verge; el de Siurana, la Terra Alta, Baix Ebre-Montsià, Empordà i les Garrigues. També tenen el segell europeu el fesol de Sant Pau; la mongeta del ganxet; l’avellana de Reus; la mantega i el formatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya; l’arròs del Delta de l’Ebre i la pera de Lleida.
Tal com passa amb les DOP, els productes amb IGP han de complir un estricte reglament europeu. A Catalunya hi ha deu productes reconeguts amb aquest distintiu. Aquests són el pollastre i capó del Prat; el gall del Penedès; la vedella dels Pirineus catalans; la llonganissa de Vic; la poma de Girona; la clementina de les Terres de l’Ebre; el calçot de Valls; la patata de Prades; el pa de pagès català i el torró d’Agramunt. També cal afegir la ratafia catalana i el brandi del Penedès, que compten amb el segell IG, Indicació Geogràfica de begudes alcohòliques i espirituoses.
Les zones geogràfiques on es produeixen o s’elaboren els productes amb DOP i IGP són de dimensions molt dispars. La més petita està formada per només un municipi, la IGP del Torró d’Agramunt; i, en canvi, la més gran abasta tot Catalunya, és la IGP del Pa de pagès català. El 95% de les comarques catalanes tenen com a mínim dos productes protegits com a DOP o IGP, perquè la protecció del patrimoni agroalimentari ve de lluny.
Catalunya, pionera en els distintius de qualitat
Regular i vetllar per les denominacions d’origen i les indicacions geogràfiques és un dels eixos de la política agrària europea. Però, els distintius per protegir la qualitat diferenciada són anteriors a aquesta regulació de la UE. De fet, la Generalitat de Catalunya, des dels seus inicis, va voler protegir i valorar la riquesa del seu patrimoni agroalimentari, entenent-lo com un signe diferencial de la identitat cultural catalana. Des de la seva restauració la Generalitat va assumir competències en aquest àmbit i en l’actualitat, l’Estatut estableix que el Govern té la competència exclusiva sobre les denominacions d’origen i altres mencions de qualitat dels productes agroalimentaris. Ara bé, tota la regulació i gestió que es fa des de les administracions té sentit perquè hi ha milers de persones treballant-hi al territori. La importància d’aquests distintius d’origen i qualitat rau en els agricultors, ramaders, productors, cooperatives, empreses… que produeixen i elaboren aquests magnífics productes.
No hi ha millor tradició, per la diada de Sant Esteve, que menjant uns bons canelons! En paraules de Josep Pla, «els canelons han d’ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d’ésser escaldufats»…. Mmmm… què bons! Bon profit!
Avui, Sant Esteve, és el dia dels canelons. Segons la tradició catalana, després del dia de Nadal en que el plat estrella es l’Escudella i Carn d’Olla, per Sant Esteve -26 de desembre- cal menjar els Canelons, aprofitant el sobrant del dia anterior.
Safata de canelons gratinats|El Suplement
Però d’on venen els canelons ?. Nestor Lujan, periodista,escriptor i historiador gastronòmic de renom ens va fer una “Pequeña historia de los canelones” (edició 94, edició 90 a les Biblioteques Universitaries Catalanes i a la xarxa de biblioteques publiques de Barcelona) en un llibret de receptes que La Vanguardia va distribuir sobre els anys 1990, pel fundador de la marca “El Pavo” Ramon Flo. Parlar de la historia dels canelons es parlar de la historia de la pasta. Inicialment, l’expansió de la pasta per l’Europa Occidental es pensava que tenia el seu origen a Sicilia cap del segle XIII i que el seu assecat s’havia après a Gragnano –vora Nàpols. Però prenent la font del llibre “Storia di Macceheroni” d’Alberto Consiglio (1959) aquesta teoria va deixar de tenir validesa, donant noves llums a l’origen d’aquest producte alimentari.
Segons Consiglio, la pasta procedia de la Xina. Sembla ser que ja es parlava de receptes amb pasta a principis de l’Era Cristiana. Des d’alli va passar a Pèrsia i al seu torn va ser adoptada pels Arabs. I van ser aquests els que la van exportar al sud d’Italia, a Sicilia, des d’on es va expandir per tot Occident. Aquesta hipòtesi fa estralls alhora el vell mite que explicava que havia estat Marco Polo, el famós viatger venecià, qui havia portat la pasta des de la Xina. Entre altres dades ja tenim un document de 1279 –dinou anys abans dels viatges del venecià- redactat pel notari Ugolino Scarpa en que es fa una relació de bens llegats als hereus del soldat Poncio Bastone on hi figura “un barrilillo de macarroni”.
Alguns han pogut veure en imatges dels etruscs, als relleus de Cerveteri, en que treballen quelcom semblant a la pasta amb rodet i una petita roda dentada. Però això no deixa de ser una hipòtesi sense demostrar. El que si que podem convenir es que si els àrabs van portar la pasta a través de Sicilia també l’havien de portar per Espanya. I el cert es que sembla que aquesta incorporació gastronòmica es va fer de forma paral.lela a través de les dues vies de comunicació. La pasta mes antiga que es coneix a Ibèria es la nomenada “aletria”, que sembla ser que es un fideu d’origen murcià. Al Llibre de Sent Soví també apareix producte amb l’apel.latiu d’”alatria”. Segons l’estudiós Rudolf Greeve el terme prové de l’àrab “atriya”. Un terme que ja apareix a les obres d’Arnau de Vilanova abans del segle XIII. Mes endavant el terme va coexistir amb “fideu”, terme d’origen moçarab, que procedia del verb “fidear” que vol dir crèixer, sobrepassar el motlle i que encara es conserva en els jueus sefardites.
Ja entrant en matèria dels canelons, hem de dir que Lujan expressa de forma inequívoca com el seu origen es plenament italià. En aquest país se’ls anomena “cannelloni”, que es un augmentatiu de “cannela”, que alhora es un diminutiu de “canna”, que vol dir canya. Es a dir, que aludeix a la forma tubular força gran que van tenir els primitius “canneloni”. A Espanya la Real Academia Española de la Lengua (RAE) va incorporar el terme “canelón” en la vigèsima edició del seu diccionari l’any 1984 i que la defineix com “Pasta de harina de trigo, cortada de forma rectangular, con la que se envuelve un relleno de carne, pescado, verduras …”. De la mateixa manera es definida en català pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana el defineix així: “Peça de pasta de farina en forma de làmina rectangular que hom menja bullida, enrotllada, farcida de carn, de peix o de verdures…”. L’origen del terme podríem establir-lo cap al segle XVI –sense seguretat- amb els components de pasta feta amb ous, amb un farcit variable, gratinat al forn i cobertura de salsa bechamel o altres salses a la crema. Pel que fa a la bechamel, sembla ser que es un additiu francés del segle XVIII i que apareix documentat, sorprenentment, en un text anglès de 1733 “The Modern Cook” fet per Vincent La Chapelle.
A Catalunya, durant la segona meitat del XVIII, suissos i italians dominen la restauració pública que consolidaran al segle XIX.
Un dels mes importants, Giovanni Antonio Ardizzi, conegut com el “Beco del Recó” va obrir la seva fonda el 1815 servint canelons o canalons. Si be cal tenir en compte que coetàniament existia el terme “canyeló”, “canelló” que era un dolç fet a base de canyella. Un restaurant de molta nomenada fou la Maison Dorée inaugurat el 1903 a la Plaça Catalunya de Barcelona, prop del restaurant Continental, avui Caja Madrid. El canelons i macarrons aromatitzats amb trufes van tenir un fort impacte en el seu moment.
La industria del caneló a Espanya l’hem de identificar cap el 1911 en que Ramon Flo i Valls, fabricant de pastes des de 1898, i fundador de l’empresa El Pavo, va començar a elaborar pasta de canelons amb gran èxit comercial i de públic. D’aqui va esdevenir la seva popularització a l’àmbit domèstic i en la restauració a Catalunya. Lujan ens fa un extracte de les memòries de Ramón Flo en que explica l’origen del famós producte a mans d’aquest industrial i ens exposa com de resultes d’aquest èxit un dia va rebre una carta certificada de l’empresa “La Poule” en la que se’l comminava a que retirés del mercat de canelons la marca “Los Pollos” –que va ser el primer nom amb que es van comercialitzar- per considerar que era una imitació als de “La Poule”. I per aquest motiu va sorgir la marca “El Pavo”. Això va ser a partir de 1914 i la tradició segueix encara vigent …
Entre les varietats de canelons que estimem avui dia n’hi ha una que cal destacar enter les altres, pel fet de que esta inspirada pel gran compositor i gastrònom Gioachino Rossini. Gran amant de la cuina, Rossini estimava especialment la trufa i, així, moltes de les preparacions fetes a base d’aquest fong i al foie gras, porten el seu nom: ous, truita, macarrons … son adjectivats amb l’apel.latiu Rossini.
Per altre costat, i reprenent la festivitat d’avui Sant Esteve, es un dia festiu de gran importància a Catalunya i que ja des de molt antic (s. XIX) tenia el seu plat típic. Inicialment va ser l’”arròs a la Catedral” o “arros de colls i punys” que era un arròs fet amb les despulles del dia anterior, Nadal. Mes endavant la burgesia catalana va començar a incorporar els canelons a imatge dels fets per la Maison Dorée i altres restaurants del moment. El cuiner i mestre Ignasi Doménech va sentar càtedra al nomenar-los “canelons Rossini”.
Els productors de l’escumós preveuen una bona campanya de Nadal i unes vendes un 3% superiors el 2022
DO Cava de Catalunya|CEDIDA
Carmen Sánchez-Silva | Hi ha qui es remunta als feliços anys vint per descriure el moment que viu el mercat del cava. Després de la pandèmia i les restriccions a l’hostaleria, des de mitjans de l’any passat es va detectar en els consumidors una ànsia de celebrar que va fer que el sector tanqués el 2021 batent el seu rècord històric amb 252 milions d’ampolles expedides (+17%) malgrat el fre que va suposar la variant òmicron durant la recta final de l’any, la temporada alta amb entre el 30% i el 40% de les vendes. Ara que arriba el Nadal les bombolles segueixen saltant de dalt a baix, aprofitant que el seu sempitern rival, el més glamurós i reconegut xampany, compta amb una limitada oferta que està portant els principals cellers francesos a establir quotes.
En algunes de les caves de Sant Sadurní d’Anoia, el bressol d’aquest escumós que va facturar més de 1.300 milions d’euros l’any passat, també hi ha ampolles que es venen per quotes, com passa a Gramona oa Sumarroca. “Des del juny hem fixat quotes i frenat el creixement en alguns mercats internacionals perquè amb la producció que tenim no podem fer res més”, reconeix Xavier Gramona, vicepresident de la marca, que actualment produeix les bombolles que comercialitzarà d’aquí sis anys. Altres cellers admeten que les limitacions franceses els han permès rebre comandes de mercats on els costava entrar-hi, descriu Meritxell Juvé, consellera delegada de Juvé & Camps.
“Tenim una finestra d’oportunitat important perquè el xampany necessita més criança que el cava i n’hi ha poc”, manté Joaquim Tosas, al capdavant d’Aecava, la patronal del sector. “És un moment únic perquè la bombolla està de moda al món, els caves que tenim són els millors de la història i hi ha escassetat de xampany. El cava [que ha aprofitat molt pitjor que el xampany i el prosecco italià l’empenta de la demanda internacional en els darrers cinc anys] pot recuperar terreny a marxes de gegant”, pronostica Sergio Fuster, conseller delegat de Raventós Codorníu. En els darrers 18 mesos el consum ha crescut. Les dades de l’octubre de Nielsen assenyalen que mentre el consum de cava puja un 3,5%, el de prosecco baixa un 0,3% i el del xampany una mica menys, afegeix.
“L’any 2022 està sent força bo”, explica Tosas. L’exportació està fent (cava és la denominació d’origen espanyola amb més vendes a l’exterior: el 71% del total, indica Damià Deàs, anterior president d’Aecava i director de Vilarnau). Però és el mercat nacional el que millor es comporta una vegada recuperat el turisme. Les vendes del sector van créixer un 10,6% el primer semestre de l’any, un percentatge que ha anat a menys i al setembre s’ha quedat una mica per sobre del 3%, segons Javier Pagés, president del Consell Regulador del Cava. Tots dos esperen una bona campanya de Nadal que mantingui el creixement al 3% o més. Es vendran 245 milions d’ampolles davant dels 238 milions del 2021.
El líder del mercat, Henkell Freixenet, que apuntava cap a un creixement del 10% fa pocs mesos, ja no ho veu tan clar perquè les últimes setmanes ha percebut que el ritme de venda està endarrerit respecte a Nadal. “Des de principis de desembre veiem que els clients comencen a comprar més tard del que és normal. Anem amb 10 dies de demora i això pot suposar que comercialitzem entre quatre i cinc milions d’ampolles menys”, analitza Pedro Ferrer, coconseller delegat de la companyia. “Amb l’increment de la inflació es comença a notar que el consumidor està més remís”, recolza Fuster.
Els preus de les butllofes de cava s’han incrementat entre el 8% i el 10% de mitjana, segons Aecava, per pal·liar l’augment de costos dels insums dels cellerers, que es queixen no només de l’encariment a doble dígit del vidre, el cartró, l’alumini o el raïm, sinó dels problemes de subministrament que estan patint “que no hem tingut mai”, anota Juvé. “És una batalla perquè es mantingui el marge”, admet Ferrer. “Ara el repte és com finançar el creixement perquè produir una ampolla costa gairebé el doble que el 2019”, expressa Joaquim Tosas.
Ampolles més cars
Tot i això, el sector està satisfet perquè el client aposta per burbulles de millor qualitat i això contribueix a disminuir l’estacionalitat del producte, l’etern repte dels cavistes. Fins al setembre, els caves ecològics creixen un 64% i els de guarda superior (reserva, gran reserva i paratge qualificat) més del 20%. “Fa molt de temps que intentem consolidar l’alta gamma. I ara el més important és que el sector ha entès que no pot competir per preu sinó per qualitat”, vaig mantenir Juvé, que allargarà les criances (el 90% amb més de 25 mesos). Els cellers estan fent la resta apostant per les seves ampolles premium. “L’objectiu final de la nostra estratègia és elevar la categoria del cava i recuperar l’avantatge davant del xampany”, destaca Fuster. “L’aposta pel valor ens ajuda amb els marges en un moment en què els costos estan disparats per la inflació”, afegeix.
És el rum recent pres per la DO Cava després d’una nova segmentació i zonificació, amb un fort enfocament cap a la sostenibilitat del territori, indica Pagés, tal com van alentar els cellers d’alta gamma que van abandonar la denominació i es van constituir al voltant de Corpinnat. Els 11 cellers d’aquesta associació, presidit anteriorment per Xavier Gramona, estan en converses amb el Consell i la patronal “per ordenar l’oferta del mercat de manera que el consumidor la pugui entendre”, en paraules del representant de Gramona.
Un mercat molt fragmentat
Des del 2009, el nom d’empreses elaboradors de cava no deixa de disminuir. El 2021 es van quedar el 205 després d’un descens de l’1,9%. Entre ells hi ha grans cellers, com Henkell Freixenet, que facturà 1.326 milions d?euros l?any passat, o Raventós Codorníu, que vendrà per valor d?uns 215 milions d?euros. Però abans de res el sector està compost per petites empreses. Juvé & Camps és una de les que més facturen: uns 25 milions d’euros. El segueix un gran ram de cellers que es mouen entre els 14 milions de Gramona o els 7 i 8 milions de Sumarroca i Vilarnau. I algunes cooperatives que guanyin pes al sector, segons el president de la denominació dorigen, Javier Pagés. I darrere seu un enorme conjunt de petits elaboradors que amb prou feines mouen centenars de milers d’euros. Tot i que la pujada dels costos està posant en problemes algunes empreses, en paraules de Pagés, d’altres com Freixenet estan a punt de finalitzar una nova línia de producció en què ha invertit 15 milions d’euros, als quals se sumaran sengles als propers quatre o cinc anys per incrementar la seva capacitat de producció.
Vinyes amb la Montanya de Montserrat al fons|CEDIDA
DO CAVA Productes de la terra
Aquest vi escumós, famós a tot el món, va començar a donar-se a conèixer a la zona de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) el 1872, quan Josep Raventós va elaborar les primeres 3.000 ampolles a la històrica casa Codorníu. Actualment, se’n produeixen més de 200 milions d’ampolles l’any.
El cava s’elabora seguint el mètode tradicional o champenoise, que consisteix a agafar vi fermentat en tonell i fer-li una segona fermentació, aquesta vegada en ampolla, afegint-hi sucre. Les botelles reposen aleshores durant nou mesos en posició horitzontal i generen un sediment que s’eliminarà després de girar-les un quart de volta dues vegades al dia. Finalment, es tanquen amb el seu tap característic.
A Catalunya, el cava únicament es pot elaborar dins el territori de la Denominació d’Origen Cava.
Aquesta denominació inclou 69 municipis que pertanyen als territoris següents: tota la comarca de l’Alt Penedès (28 municipis) i zones de l’Alt Camp, l’Alt Empordà, el Baix Penedès, l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, la Conca de Barberà, el Garraf, el Maresme, la Selva i el Tarragonès.
Fora de Catalunya, el cava únicament s’elabora a 23 municipis de la Rioja, dos de l’Aragó, un de València i un altre d’Extremadura.
La verema del cava es fa habitualment de forma manual des de finals d’agost fins a finals d’octubre. Al Penedès, les varietats de raïm que es fan servir són preferentment de raïm blanc macabeu, xarel•lo, parellada i chardonnay.
Sant Sadurní d’Anoia és la capital del Cava.
Al llarg de l’any hi tenen lloc dos esdeveniments on el cava és el protagonista. Un és el Cavatast, una mostra de caves i gastronomia que es fa a principis d’octubre, en què hi ha xerrades, estands i degustacions.
L’altre, organitzat per la confraria del cava, és la Setmana del Cava, que comença just després del Cavatast. Se celebra des de l’any 1982 i inclou un congrés internacional del cava, un dinar popular amb cava i l’elecció de la Reina del Cava.
També es posa en funcionament el Tren del Cava, un tren especial que fa el recorregut entre Barcelona i Sant Sadurní d’Anoia. A la meitat de la setmana, les caves del poble fan una jornada de portes obertes amb degustacions i tasts.
A més de Codorníu, l’altra empresa capdavantera en producció del cava català és Freixenet. Freixenet va començar el negoci el 1914. Ja el 1935 van obrir el primer establiment als Estats Units i els seus productes van ser acollits amb gran èxit.
La majoria de les caves catalanes es poden visitar. Les visites acostumen a incloure una explicació sobre el procés d’elaboració del cava, que de vegades es pot acompanyar d’exposicions o audiovisuals. Gairebé sempre, el passeig acaba amb una degustació dels productes de cada celler.
Il Dolce Far Pizza dels germans Alfredo i Luigi té arrels d’una terra de colors i plenes de contrastos, com és l’estimada ciutat de Napoli
“Perquè així ens han crescut, així ens han alimentat, i no hi ha cap altra manera de fer-ho, i si no és de qualitat no és per a nosaltres” diuent els germans Alfredoi Luigi
Luigi fornejant pizza de farina Koscher a la llenya a Il Dolce Far Pizza de Sant Cugat del Vallès
Il Dolce Far Pizza és la pizzeria artesana italiana (per emportar), que va obrir la primavera del 2022 a Sant Cugat del Vallès. El negoci ofereix, a més de pizzes artesanes, vins, cerveses i pasta italiana de ‘molt bona qualitat’. Obre de dimarts a diumenge de 18.30 a 23.30 h oferint també servei a domicili a través de Glovo, Uber Eats i Obvseat.
Il Dolce Far Pizza és Cultura i una Gastronomia envejables pels productes autòctons, d’altíssima Qualitat, plens de sabors i únics, amb històries antigues, tramandada de família en família.
Autèntica pizza de farina Koscher napolitana Margarita d’Il Dolce Far Pizza de Sant Cugat del Vallès
El seus noms és Alfredoi Luigi ciutadans del món amb herències de cultures mixtes que han respirat a la seva infància en família, com l’art del seu avi “Pintor”, La música del deu pare “Polistrumentistes i Compositor” i l’Amor per la cuina de la seva estimada “Mamma Luisa” que els hi van ensenyat que el millor ingredient, i no només a la cuina, és l’AMOR.
Les seves experiències prèvies a Catalunya vénen de ser un dels Fundadors dels Restaurants Luigi a Barcelona. A Il dolce Far Pizza, tenim una gran cultura i sensibilitat per l’Ecoagricultura Biologica. El seu desig és portar la veritable cuina d’excel·lència allà on se l’apreciï, amb Productes Bios i un sòlid KNOW HOW per a la transformació dels ingredients, començant pel tomàquet Bio Les Verdures Bio de proximitat, les farines amb certificacions Kosher i moltes més i que fan servir a la seva Pizzeria Il Dolce Far Pizza i que són algunes de les tantes excel·lències Italianes que venen a proposar a Sant Cugat del Vallès.
IL DOLCE FAR PIZZA
Carrer de Josefina Mascareñas, 15 Local 1 Sant Cugat del Vallès
☎️ 640 79 58 94
HORARIS: de dimarts a dissabte, de 18:30 a 23:30 hores.
Destaquen les tres estrelles per als germans Torres i 5 restaurants de Barcelona que aconsegueixen la primera estrella
Dibuix original 1994 d’Enric Llimona Raymat pel Restaurant La Taula de Barcelona dels bellaterrencs Angi i Francesc, de 1994 a 2015
Les tres estrelles per a la Cocina Hermanos Torres, dels germans bessons Sergio i Javier Torres, són la novetat més destacada a Catalunya de la Guia Michelin per al 2023.
El prestigiós reconeixement culinari en forma d’estrella també ha arribat per primera vegada a 5 restaurants de Barcelona.
La Guia distingeix tres nous establiments catalans, dos de Barcelona i un de Tarragona, amb la categoria Bib Gourmand, que premia els locals que serveixen cuina de qualitat a preus continguts.
Dos restaurants catalans més, un a Ulldecona i un a Sant Martí Sarroca, compten amb una estrella verda, el reconeixement a la gastronomia sostenible.
Només un restaurant de Catalunya, l’Estany de Cercs, ha perdut aquest any l’estrella que tenia.
En total, fins a 91 restaurants de Catalunya tenen alguna distinció a la Guia Michelin 2023, i alguns, més d’una.
En aquesta taula hi són tots. Es poden buscar pel nom de l’establiment, el municipi on hi ha el restaurant o el tipus de distinció rebuda –1, 2 o 3 d’estrelles, l’estrella verda o el segell Bib Gourmand–.
Aquesta categoria reconeix els establiments amb la millor relació qualitat/preu, inferior a 35 euros als països europeus. A la Guia Michelin Espanya i Portugal 2023 es referencien un total de 281 establiments Bib Gourmand, amb 38 novetats (31 a Espanya i 7 a Portugal). Tres locals menys que a la passada edició del 2022
Bib Gourmand Guía Michelin Catalunya
BaLó (Barcelona, Novedat) Nairod (Barcelona, Novedat) Al Margen (Barcelona, Novedat) La Xarxa (Tarragona, Novedat) Avenir (Barcelona) La Gruta (L’Escala) Berbena (Barcelona) Brots, Poboleda (Tarragona) Casa Albets (Lleida) Dos Cuiners, Mataró (Barcelona) El Racó, Sant Climent de Llobregat (Barcelona) Garbí, Castellar del Vallés (Barcelona) La Mundana (Barcelona) Roc’n’Cris, Aubèrt (Lleida) Cruix (Barcelona) Saó (Barcelona) Quatre Vents 3.0, Igualada Vinòmic (La Garriga) Can Boix (Vilamarí) Antoni Rubies (Artesa de Lleida) L’Algadir del Delta (Amposta) Vivanda (Barcelona) Mirko Carturan Cuiner (Caldes de Montbui) Mas Concas (Cinc Claus) Somiatruites (Igualada) Aimia (Lleida) La Salinera (Palamós) Vicus (Pals) Lo Ponts (Ponts) Can Ferrán (Sant Quirze del Vallès) La Cava d’en Sergi (Sant Adurní dAnoia) Hostal Colomí (Santa Coloma de Queralt) El Cel de les Oques (Terrassa) Vapor Gastròmic (Terrassa) Hostal Jaumet (Torà) Can Poal (Vallromanes) Els Caçadors (Maçanet de Cabrenys) Verat (Barcelona)
El formatge Garrotxa de la firma Muntanyola, el millor semicurat de cabra del món La companyia, que dona feina a persones amb discapacitat intel·lectual, també ha aconseguit la medalla de bronze dels World Cheese Awards 2022 per Lúpulus, un curat ecològic de llet de vaca
L’empresa, de la Fundació Ampans, ha rebut diversos reconeixements per la qualitat dels seus productes (Formatges Muntanyola) Lupules de Formatges Muntanyola, de Sant Salvador de Guardiola, ha aconseguit el Bronze al premi internacional World Cheese Awards 2022.
El seu formatge Garrotxa, un semicurat de cabra, ha estat reconegut amb la medalla d’or com el millor formatge del món en la seva categoria. Es tracta d’un formatge elaborat amb una maduració pausada, que desprèn una aroma de llet fresca i té una textura cremosa i un sabor suau i agradable al paladar, segons els experts. El jurat, format per 250 tastadors professionals, també ha premiat un altre formatge d’aquesta firma catalana, el Lúpulus, un formatge ecològic curat de llet de vaca, que ha obtingut la medalla de bronze en la seva categoria. Es tracta d’un formatge amb una maduració d’entre tres i sis mesos que té l’escorça rentada amb cervesa.
Garrotxa, un semicurat de cabra, ha estat reconegut amb la medalla d’or com el millor formatge del món en la seva categoria internacional World Cheese Awards 2022.
Més de 4.000 formatges de 42 països
En aquest premi internacional, celebrat aquesta setmana al Newport, a Gal·les, al Regne Unit, hi han competit més de 4.000 formatges de 42 països del món. Per Anna Prado, responsable de Formatges Muntanyola, aquests premis “són un reconeixement a l’esforç, la dedicació i el treball ben fet de tot l’equip d’aquest projecte social, que va arrencar fa gairebé deu anys”. L’empresa elabora tretze tipus de formatge artesà amb quatre varietats de llet: cabra, búfala, vaca i ovella, a la finca Urpina de Sant Salvador de Guardiola, i forma part del projecte social de la Fundació Ampans, una entitat sense ànim de lucre que treballa per la inclusió sociolaboral de les persones amb discapacitat, malaltia mental i en situació de vulnerabilitat.
El jurat tenia en compte aspectes com l’escorça, el cos del formatge, la tonalitat, la textura, la consistència i el gust. No és la primera vegada que Formatges Muntanyola aconsegueix un premi en aquest certamen internacional, ja que el seu formatge blau de cabra també va obtenir en una altra edició una medalla d’or com el millor del món. Fa tres anys, una altra empresa catalana, la formatgeria Montbrú, va obtenir un dels màxims guardons del premi: el seu Sarró de cabra va ser guardonat com a millor formatge de cabra de pell florida del món.
“Els establiments ideen estratègies per deixar de perdre els diners dels clients que reserven i no hi acudeixen”
Taula reservada al restaurant La Taula de Barcelona
Bàrbara Julbe “Molta gent reserva a quatre o cinc restaurants alhora, com hem fet nosaltres, i a última hora decideix a quin anar. Això està molt bé”, explicava una comensal al grup que seia a la seva taula en el restaurant Godard, a s’Agaró. El xef de l’establiment, Xavier Madrona, després d’aquest comentari no va poder evitar dir-li: “Disculpi, però això no està bé. Què faran els altres restaurants que no han estat escollits?” La senyora va irrompre: “És estiu, ja es recuperaran!”
Aquesta pràctica de reservar en diferents establiments el mateix dia a la mateixa hora i cancel·lar els que no interessen poca estona abans o, fins i tot, no presentar-s’hi sense haver anul·lat la reserva perjudica greument la restauració. L’establiment deixa d’obtenir uns guanys econòmics que esperava dels comensals que l’han deixat plantat. També hi ha un menjar que es desaprofitarà, i s’haurà previst un personal de suport que, sense prou marge de temps per donar-lo de baixa, li comportarà pèrdues econòmiques. Un restaurant amb molts espais buits, a més, pot donar la idea que és un lloc on no s’hi menja bé. La restauració perd, segons calculen els experts, un 20% de la facturació en cancel·lacions d’última hora, ja siguin no-show (no presentats) o altres problemes de reserves, com les duplicitats. “A tots ens passen coses, i l’últim en què penses és en trucar al restaurant per anul·lar una reserva. Però una cosa és un accident i l’altra la gent que se’n desentén i no cancel·la”, lamenta Cristina Cusí, directora de restauració i professora de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona
Poca consciència, falta de rigor i barra són alguns dels qualificatius que els restauradors atribueixen a aquest perfil de clients. “Reservar és gratis, i no presentar-se, també. Tot el que és gratuït sembla que no tingui cap valor”, apunta el vicepresident de l’Associació d’Hostaleria, Turisme i Restauració de Girona, Xevi Garcia, que remarca que “avisar no costa tant” i que no fer-ho “és una falta de respecte i consciència vers la professió”. “Els que no anul·len i no es presenten han d’entendre que la seva taula es deixa d’oferir a altres persones. Falta pedagogia”, afegeix Judit Lloberol, gerent del Grup Costa Brava Centre. Davant la manca de regulació en aquest àmbit, alguns establiments, com el gastronòmic Kao Soldeu de l’Hotel Park Piolets, a Andorra, donen fins a 15 minuts de cortesia al client i, si no s’hi presenta, perd la reserva. N’hi ha que salven la situació amb els espontanis que passen per davant i demanen taula al moment. “A aquests també els falta consciència per no reservar”, admet Garcia. Ara bé, no tots els restaurants tenen facilitat per atraure comensals espontanis. És el cas del restaurant Saó, a Fonteta. El seu xef, Vicenç Fajardo, lamenta haver perdut aquest estiu uns 12.000 euros (50 euros de tiquet mitjà) per culpa dels no presentats. “Jo no tinc públic davant del local per si em fallen els clients”, argumenta. Al Godard, amb un total de 125 no presentats al mes d’agost, han deixat de facturar uns 7.750 euros (62 euros de tiquet mitjà).
La targeta, un efecte dissuasiu
Al Deliranto, a Salou, amb un menú de 125 o 165 euros, cobren prèviament 50 euros per comensal al fer la reserva, que es descompten de la factura en cas d’assistir-hi. “La targeta és una garantia”, afirma el seu xef, Pep Moreno. Sovint, quan arriba el moment de cobrar la penalització, també arriben les sorpreses: la targeta de crèdit apareix com a no vàlida. “Una vegada, de les set taules que teníem, tres ens van deixar penjats. Vaig trucar personalment als tres clients que havien fet la reserva i ningú agafava el telèfon. Passada la mitjanit, un d’ells em va retornar la trucada. Em va explicar que havien reservat en tres llocs diferents i que, al final, s’havien decantat per un altre. Em va dir que era un pesat i em va engegar a la merda. A partir d’aquell moment, vam instaurar el sistema de la targeta, si no no fem la reserva. Però la gent que no s’ha presentat prefereix, a vegades, anul·lar la targeta abans que agafar el telèfon”, assevera Pep Moreno, xef del Deliranto.
Pràctiques abusives
Des de l’organització de consumidors Facua-Consumidores en Acción, lamenten que el termini de cancel·lació i els diners de penalització són “desproporcionats” en determinats establiments. “L’empresa guanya més diners amb les cancel·lacions que amb els clients que hi mengen. La penalització hauria d’estar d’acord amb el benefici”, diu el secretari general de l’entitat, dedicada a la defensa dels drets dels consumidors, Rubén Sánchez. “No dic que una reserva de 20 comensals pugui causar algun perjudici, però si és entre 4 i 8, que és l’habitual, hi ha certa exageració en els motius que justifiquen la penalització que pretenen aplicar. En molts casos, les taules s’omplen sobre la marxa: amb llista d’espera, amb gent sense reserva… Un restaurant on no hi vagi gairebé ningú és una situació molt atípica”, afegeix.
En aquest camí d’entrebancs, les aplicacions de sistemes de gestió de reserves per a restaurants, com Cover Manager, són una gran ajuda, perquè informen l’establiment de si el client ha fet més d’una reserva en un restaurant aquell dia a la mateixa hora. També hi ha altres plataformes, com El Tenedor, que no només permeten als usuaris reservar en línia i beneficiar-se de descomptes, sinó que possibilita als restaurants gestionar la sala més fàcilment i l’entrada dels clients. Eines que milloren l’activitat diària però que suposen una nova despesa per a un sector que ja va molt ofegat econòmicament. “Aquestes plataformes ofereixen la possibilitat d’enviar un missatge de mòbil com a recordatori de la reserva, però aquest SMS el paga el restaurador”, puntualitza Cusí, que aconsella el següent als seus alumnes: primer mirar que funcioni la tecnologia de forns i càmeres, entre d’altres, i després reconfirmar totes les reserves. “Cal trucar a tots els clients: en primer lloc, els que no coneixem de res i els que tenen taules més grans; i acabar amb els més assidus”, concreta. Però si, així i tot, el comensal no es presenta, només hi haurà una solució: posar-lo a la llista negra.
Cóc, coca de recapte, coca salada o coca de samfaina, així es coneix aquesta massa salada fornejada que va coberta d’escalivada ia la qual, opcionalment, es pot afegir una aportació de proteïna provinent de productes locals com sardines fresques, arengades, tonyina o botifarra. És una elaboració típica de la gastronomia catalana, més concretament de les províncies de Tarragona i Lleida, que avui dia s´ha expandit significativament per tot Catalunya.
Ingredients:
140 ml d’aigua temperada 10 g de llevat fresc de forner o 3,33 g de llevat sec 250 g de farina de blat de força 30 ml d’oli d’oliva verge extra 5 g de sal Per a la cobertura: 1 albergínia 1 pebrot vermell 1 pebrot verd 2 cebes Oli d’oliva verge extra Un polsim de pebre negre molt Un polsim de sal
Preparació:
Per fer la massa dissol per complet el llevat fresc en aigua tèbia. Posa en un bol la farina de força, l’aigua amb el llevat, l’oli d’oliva verge extra i la sal. Mescla els ingredients fins formar una bola homogènia, cobreix amb film i deixa que reposi durant 1 hora.
Per fer l’escalivada, enforna els vegetals nets i greixats amb oli a 185 ºC durant uns 45-50 minuts.
Pela les verdures quan estiguin fredes i talla-les a tires amb les mans, salpebra-les i reserva-les en un recipient amb una mica d’oli d’oliva verge extra.
Divideix la massa en dues parts iguals i estira-les amb un corró donant forma allargada. Posa-les sobre una safata amb paper de forn.
Cobreix les masses amb l’escalivada, tira un fil d’oli d’oliva per tota la superfície i enforna a 200 ℃ durant 20-25 minuts. Retira les coques de recapte del forn una vegada fetes i deixa-les refredar sobre una reixeta.
El vi semidolç de codony Tree Of Life elaborat a Armènia té un color clar, ambre i groguenc, però amb un gust elegant amb una lleugera fragància dolça.
El retrogust és afruitat, amb notes de bouquet de flors silvestres. Recomanem servir-lo a 6 graus de temperatura.
Un vi especial de tardor per gaudir-lo amb els productes de temporada com les castanyes, moniatos, codonyats al forn o els tradicionals panellets de Catalunya
BELLATERRA.CAT 